dijous, 25 de setembre del 2014

Els primers 10 anys (II): Les novel·les (I)


Com escriptor, em considero sobretot novelista. És el format que més m'agrada, tant per llegir com per produir, i el que trobo que representa un desafiament més important per a un autor. Per això les tres novel·les en solitari que he fet fins ara són la part principal del meu "canon", les que formen una unitat coherent, tant temàtica com formal (qui deia que era massa dispers?). No és que consideri menys importants la resta de llibres que he fet, només és que aquest trio de novel·les neixen de l'esforç de bastir una trajectòria literària consistent, dins del seu evident eclecticisme.

Juntes formen el que anomeno el Cicle de la manipulació, perquè la temàtica de fons és la mateixa: com manipulem i ens deixem manipular, a nivell personal i global. A més, totes tres són experiments formals (al següent paràgraf us ho explico) que m'han servit per anar construint el meu estil personal. A part d'això, són totalment independents. No em vaig plantejar escriure un cicle: vaig descobrir que ho estava fent quan vaig acabar la segona novel·la i em vaig adonar que el trio protagonista i les seves preocupacions eren igual que els de l'anterior, tot i que les aventures que corrien eren diferents. La tercera sí que va ser un intent conscient de tancar (de moment) el tema.

El rei del món (2007) va ser la primera, la meva novel·la maleïda (potser ara una mica menys), i la idea era copiar el format narratiu d'una pel·lícula d'acció, amb influències clares d'escriptors com Chuck Palahniuk o Bret Easton Ellis, de qui vaig agafar la tendència als excessos, el sexe i la violència. La segona, El joc de Déu (2010), està feta seguint els principis del zàpping televisiu, saltant d'una línia argumental a l'altra constantment, i és un exercici d'estil basat en Kurt Vonnegut i Richard Brautigan, de qui intentava copiar l'humor surrealista i l'stacatto narratiu. Finalment, Hipnofòbia (2013), la més exitosa de les tres (publicada en tres llengües i amb una segona edició al carrer), és estructuralment un homenatge a les sèries de televisió i els còmics, amb històries independents que acaben formant una novel·la, i aquí la inspiració ve sobretot de Lovecraft, Stan Lee, David Crononeberg, les tragèdies de Shakespeare i els guions de David Mamet.

No em veig com un escriptor de gènere, encara que sovint se m'associa amb la ciència ficció. Els gèneres t'obliguen massa a seguir una sèrie de normatives, més o menys estrictes, i anuncien al lector quina mena de llibre pot esperar. Trobo més divertit agafar coses de diferents bandes i fer-ne un barreja personal. Per això en aquestes tres primeres novel·les he utilitzat elements fantàstics, sí, sobretot en l'última, però també de novel·la negra, de terror, d'acció, de pulp, d'erotisme, de la novel·la d'idees, de l'existencialisme i de tot el que tinc dins el cervell després d'anys de consumir cultura en tots els formats possibles. Per mi tot això són eines per explicar una història però també per proposar una sèrie d'idees per fer pensar una mica el lector (si vol), que és una cosa que m'agrada trobar en una novel·la quan llegeixo.

Actualment estic de ple en la redació de la quarta novel·la, que he anat escrivint intermitentment des de fa tretze anys. Encara que no ho sembli, sóc lent quan faig novel·les, perquè les repasso i rescric molt. A més, m'agrada conviure uns anys amb les trames abans de començar. Aquesta novel·la serà diferent (és clar!), més realista, i possiblement la primera d'un cicle que tinc pensat sobre l'emigració (un tema que, com sabeu, em toca de prop).

6 comentaris:

Sergi ha dit...

Llegides les tres.

Penso que a dia d'avui la gent no s'encorseta tant amb els gèneres, es fan més experiments perquè està tot inventat. Hi ha barreges estranyes i combinacions innovadores, així que estàs en el camí de l'escriptura moderna, per dir-ho d'alguna manera. Moderna vol dir actual, no de l'edat moderna.

De les tres ja saps que em quedo amb el Joc de Déu. Hipnofòbia em va fer perdre una mica, i ja saps els meus problemes de credibilitat amb el Rei. Veurem la propera entrega, ja està trigant, eh! No repassis tant!

Deric ha dit...

Em falta llegir la primera!
Ostres! Jo quan em poso a escriure no busco cap referència, em deixo anar pel que em surt en aquell moment, sigui fantasia juvenil, drama, negra o eròtica adulta. No sé de qui bec les influències, són els altres els que me les treuen i poden ser encertades o no.

Laia ha dit...

Només he llegit el Joc de Déu (la del mig... Vaig malament si vull llegir la saga!) i la veritat és que em va agradar la temàtica i la manera d'estructurar-lo. A estones la lectura se'm feia una mica massa frenètica, però en general va ser xulo de llegir.

Mmmm... No descarto Hipnofòbia...

jomateixa ha dit...

De moment anem bé. Llegides! (i comentades al bloc ;D)
Potser Hipnofòbia és la que menys m'estira. De les altres dues, com les trobo molt diferents d'estil, no sabria que dir. M'agraden les dues.

Salvador Macip ha dit...

XeXu i jomateixa, sou els màxims experts en la meva producció novelística, motles gràcies! :)

I els qui encara ho heu completat la trilogia, preneu exemple d'aquests dos! :)

Laia, és veritat, El joc de Déu és moilt frenètica. Les altres dues ho són menys. Hipnofòbia és molt diferent ,a veure...

carina ha dit...

Ja saps que espero amb ànsia aquesta quarta novel·la teva... Llegides les tres primeres, ja saps que em quedo amb la maleïda, el Rei del món és la meva novel·la. Quines ganes tinc de llegir-te! Aisss