Resum (i últim recull mediàtic) de l'any

El 2014 ha sigut un any literàriament intens per mi. He publicat tres llibres: un al març (2 autors), un a l'octubre (3 autors) i un al novembre (4 autors). M'he aturat abans de fer el 5, no fos cas que la troca s'emboliqués massa... Pel mig, he co-editat un altre volum amb 20 autors, això sí. 

Posar el nom al llom de quatre llibres en un sol any natural és el meu rècord de productivitat, però ja veieu que l'he aconseguit gràcies al treball en equip. Per mantenir el ritme, el 2015 ja tinc programades 3 novetats més, totes elles juvenils i a quatre mans (una ha de sortir abans de Sant Jordi i les altres dues a final d'any), i actualment estic treballant en els dos últims projectes d'aquesta fal·lera comunitària, abans de retornar per fi als llibres en solitari (després d'aquests dos anys "sabàtics" que m'he pres). De la mateixa manera que em venia molt de gust treballar en equip una temporada, ara vull tornar a ser l'home orquestra i enllestir un parell de cosetes que tinc a mitges.

Després d'aquest breu resum del 2014, us deixo amb les últimes coses que han anat apareixen a la premsa i les xarxes aquests darrers dies de l'any, per si no teniu res a fer després de menjar els torrons. Comencem pels llibres:

- Al minut 29:00 d'aquest vídeo del TN vespre, veureu un mini-reportatge en format de partida de pòker entre els quatre autors de La reina de diamants.

- Al blog Curce de Caminos, van fer una crítica ben positiva de La reina.

- I la Sílvia Cantos al seu blog també diu que li ha agradat Els límits de la vida.

- Parlant de literatura juvenil a Vilaweb, l'editora d'Els límits de la vida, la Iolanda Batallé, destapava una de les millors notícies literàries del meu 2014: el llibre es traduirà a l'italià i l'alemany, i hi ha uns quants països més que hi podrien estar interessats.

Passem ara als articles a la premsa, que inclouen un trio de descobriments força inusuals:

- Al darrer article d'opinió de l'any al Períodico parlo de ciència, ètica, la lluita contra l'envelliment i l'embolic que pot causar.

- A l'ARA parlava de perquè els homes som millors orientant-nos: per lligar més (això diuen els científics que hi entenen).

- De nou a l'ARA escric sobre un sistema per controlar els gens... amb la ment!

- I també a l'ARA explico el curiós invent d'unes cèl·lules-espia fetes amb biologia sintètica.

A l'apartat de xerrades de divulgació científica, aquest any també he batut rècords: n'he fet 10, per tot el territori de parla catalana, per a públics diversos, des de jubilats fins a nens de 9 anys (una novetat). Com que no baixo gaire cap al sud, això ha volgut dir fer algunes maratons de xerrades (per exemple, tres seguides el dia del meu aniverari), però no deixa mai de ser un plaer veure com s'interessa el públic per aquests temes. Això compensa totes les afonies. Aquí teniu algunes notes sobre els darrers xous:

- A la Universitat de Vic, vaig omplir dues aules magnes amb els alumnes dels instituts de la zona per parlar-los de ciència i ètica.

- El mateix tema va ser el fil conductor del debat a l'Institut Vescomtat de Cabrera d'Hostalric.

Va, i ara sí: us deixo tranquils fins l'any que ve. No us ennuegueu amb el raïm!

Bon Nadal!

Que passeu unes bones festes. Ens llegim l'any que ve!

Regaleu llibres!

Un llibre és un bon regal per aquestes festes (i per qualsevol dia de l'any, de fet). Si us falten idees, ja sabeu que aquesta temporada tardor-hivern tinc dues novetats comunitàries al carrer. 

Una novel·la, Els límits de la vida, és per a tots els públics, i en especial per als qui sentiu un cert interès per entendre què és la vida, què som i què fem aquí. En parlava l'altre dia al Punt Avui TV amb l'Eduard Berraondo, aquí (minut 34) i a una entrevista que em van fer a L'illa dels llibres, i en podeu llegir una fitxa de la UB aquí.

L'altra, La reina de diamants, és una aposta adrenalínica plena de sexe i violència, amb un munt de giragonses inesperades, que agradarà a un públic més adult, en especial als amants de la novel·la negra. Podeu veure els quatre autors parlant-ne a la tele aquí (a partir del minut 31), sentir-nos a La primera pedra de RAC1 (aquí) o veure'n la crítica més recent aquí.

Si en llegiu alguna ja m'ho direu!

La funció de Nadal

Després de dos anys de fer d’ovella o de romà que aguanta una llança, aquest any per fi a l’hereu de casa li ha tocat un paper estel•lar a la funció de Nadal de l’escola. Bé, estel•lar pot ser una exageració paternal, però sí que almenys ha pogut tenir el seu moment de glòria sota els focus, recitant amb convicció un grapat de frases sense rellevància històrica. Si segueix així potser accedirà a algun dels papers protagonistes abans no li toqui anar a la universitat. Esperarem el moment amb paciència.

Fa gràcia veure una tropa de nanos de 7 anys (i una dotzena de sacrificats professors) organitzant-se amb entusiasme per construir un espectacle del qual se’n puguin sentir orgullosos tan ells mateixos com el públic. Més encara quan molts (gairebé la majoria, a la ciutat anglesa on visc) venen de famílies amb un entorn cultural molt allunyat de la mitologia cristiana. Per entendre’ns, la representació de l’escola pot comptar fàcilment amb un Baltasar de pell fosca i un Gaspar indi (fidels a algunes descripcions clàssiques, per cert), així com un Herodes xinès i una Maria amb trets aràbics, tots treballant units en una missió comuna.

Aquesta estampa pot semblar exagerada, però és ben real: a l’escola de l’hereu conflueixen tradicions que abracen tot l’espectre, i tothom és capaç d’oblidar les diferències ideològiques bàsiques quan tenen un objectiu clar que volen aconseguir. Potser sí que la veu cantant la porta la cultura amfitriona, que és la que proporciona l’ideari de base, però de la mateixa manera que els nens d’altres religions accepten gustosament les normes del joc pel bé comú (la recompensa en forma d’aplaudiment emocionat dels pares i d’orgull per la feina ben feta), els angelets rossos com un fil d’or tampoc no fan escarafalls en veure pastors amb el mocador dels sikh al cap.

Suposo que ja us heu adonat dels paral•lelismes entre aquesta funció de Nadal i el Procés. Catalunya també és una terra on hi conflueixen cultures i on tothom i té cabuda si té ganes de sentir-se’n part. En aquest moment especial s’ha proposat un canvi, nascut d’un sentiment històric que molts no han viscut mai com a seu. Numèricament no tindrà el recolzament majoritari que necessita sense la participació de tothom. Ningú no sap encara si els números sumen o no, per moltes enquestes i manifestacions que s’hagin fet, però hi ha ganes de fer un recompte tan aviat com sigui possible. El problema no ve dels qui no són partidaris de la idea, que és una opció tan vàlida com qualsevol altra, sinó dels qui no reconeixen que Catalunya tingui dret i capacitat per decidir el seu futur.

Això ho complica tot molt, fins al punt que, ara mateix, hi ha almenys dues propostes oposades sobre la taula per trobar la millor manera de superar els pals a les rodes. És difícil predir quina és la més bona, donada la manca d’experiència en aquesta mena de situacions. El que sí que està clar és que no hi haurà funció de Nadal si tothom no llegeix el mateix guió, si els hindús no accepten fer veure que adoren el Messies o si el noi alt, blanc i ros no deixa que per una vegada el negre grassonet faci de Sant Josep. Els nens de primària són capaços d’entendre-ho. Ara faltarà veure si també ho seran els polítics catalans i, sobretot, la gent que els ha de votar, que al cap i a la fi són els que determinen com es comporten els seus líders.

[Publicat a l'Esguard, 10/15/14]

Avui, conferències i bookcrossing

De tant en tant, faig una mica de bookcrossing a la meva manera, coincidint amb certa data especial del calendari. Com que avui tinc unes quantes conferències repartides per la geografia catalana (a instituts, no pel públic general), estigueu atents si passegeu per la zona universitària de Vic (matí), el centre de Figueres (tarda) o la dreta de l'Eixample de Barcelona (nit). Potser us hi trobareu algun dels meus llibres buscant una casa que l'aculli. Si n'arreplegueu algun ja m'ho direu!

Més coses sobre la Reina

Voleu saber més detalls de la novel·la a vuit mans que acabem de publicar en Benassar, en Llort, en Moreno i jo? La van presentar els meus companys a la Negra y Criminal fa uns dies i sembla que les primeres crítiques són bones, fins i tot al Núvol se'n feien ressò. 

L'Illa dels llibres, que van ser els primers en entrevistar-nos, l'ha escollida com una de les seves 25 recomanacions de Nadal. I aquí en Gabriel boloix us en llegeix un fragment. Aquests dies farem una mica més de promo del llibre, a veure si ens veieu o sentiu per algun lloc.

Ressenya: Més o menys jo

Més o menys jo és una novel·la diferent i sorprenent, per això avui us el volia recomanar. El seu principal encert, com diuen totes les crítiques, és la "veu" tan personal que té l'autor, en Miquel Duran, única i sense fisures. Surrealista però en canvi no sona impostada, flueix amb naturalitat de principi a final. La veu és l'encert i pràcticament l'únic que aguanta el llibre, perquè de trama n'hi ha poca (exceptuant potser les darreres planes). Però això no li treu mèrit al llibre, al contrari: llegir-lo és una experiència molt gratificant, si entres en el joc de la visió onírica que el protagonista té de la realitat. M'ha recordat moltíssim a l'Unai Elorriaga (suposo que deu ser una semblança accidental, perquè l'autor no el cita entre els escriptors que l'han influït), barrejat amb poesia i realisme màgic (sense tanta màgia). Val la pena que li feu un cop d'ull si voleu llegir un llibre que se surt amb elegància dels paràmetres habituals. Tota una troballa.

Això seria la meva valoració del llibre aïllat del seu context, però és just mencionar també que Més o menys jo és una novel·la debut, i des d'aquest punt de vista té cent vegades més mèrit. Aconseguir aquesta solidesa narrativa a la primera sembla impossible, no és una cosa que es vegi habitualment. S'ha d'aplaudir a l'autor per haver sabut alimentar el seu instint literari amb la constància necessària per estrenar-se d'una forma tan brillant. 

De la mateixa manera, també he de dir que aquesta veu tan única que ha aconseguit pot ser la seva perdició si no va amb compte. El que fa que sigui tan original, sonarà gastat si ho repeteix a la segona novel·la. Ho dic amb l'experiència d'haver llegit l'Elorriaga. Un tranvía en SP em va impressionar moltíssim. La seva segona novel·la, El pelo de Van't Hoff, em va semblar més del mateix i la tercera, Vredaman, la vaig abandonar a la meitat, fastiguejat. Amb un debut tan original i rotund, en Duran s'ha posat en una situació difícil, però confio que sabrà trobar la manera de sortir-se'n. Esperarem el segon llibre amb interès.

Ressenya: Herències col·laterals

Avui us vull recomanar el darrer llibre d'en Llort, Herències col·laterals, sens dubte una de les novel·les més interessants d'aquesta temporada de tardor. És una història d'aquelles que van directes a l'estómac, amb personatges potents i ben treballats. Diuen que és novel·la negra, però suposo que això depèn de com te la miris. Independentment de l'etiqueta, és un llibre molt reeixit.

Al Lluís Llort el vaig descobrir (literàriament parlant) amb 32 morts i un home cansat, un llibre que em va sorprendre i em va recordar la mena de literatura que jo intentava fer amb la meva novel·la maleïda (tot i que el seu llibre és tres anys anterior al meu, el vaig llegir poc després de publicar El rei del món). Des de llavors, he seguit amb interès tot el que ha escrit. A més, com ja sabeu, el destí ha fet que hàgim acabat treballant junts a La reina de diamants (i això ha portat també a una col·laboració juvenil que veurà la llum l'any que ve en format de dos llibres, ja n'anirem parlant).

Sent objectiu, Herències col·laterals és una bona novel·la. La història de partida és senzilla: un home fa un pacte amb una vella per quedar-se el pis quan es mori a canvi d'un pagament mensual. A partir d'aquí, les coses es compliquen, és clar. El plantejament és l'excusa per fer el retrat de dues famílies ben diferents, amb uns personatges que a primera vista poden semblar malvats, però que en Llort s'entreté a retratar amb calma per a què entenguem perquè es comporten així. L'estudi de cadascún dels protagonistes és exemplar. Però per mi l'èxit principal del llibre és el dinamisme de la trama, el ritme tràgic que té. Un bon exemple de com un escriptor ha de mantenir viva l'atenció del lector i com es porta una trama fins a un final impecable. La veritat és que no li he sabut trobar cap pega.

En resum: un llibre, interessant de principi a fi, que es llegeix ràpid, ben dirigit, ben escrit, lligat amb molt d'ofici i que pot interessar a tota mena de lectors. Jo m'ho he passat molt bé llegint-lo.

Resum mediàtic del mes

Aquestes són algunes coses meves que han aparegut a la premsa durant les darreres setmanes, a veure si us n'interessa alguna.

Aprofitant que estava promocionant Els límits de la vida, a Vilaweb em van fer aquesta entrevista, on a més parlo de la situació de la ciència a casa nostra, com altres vegades. Una altra entrevista va sortir a Barnafotopress, però vam parlar de coses més filosòfiques. I la tercera entrevista és del suplement de cultura de l'Avui, i aquí sí que hi sortim els tres autors (costa reunir-nos!) i expliquem com vam fer el llibre. Si voleu saber què en pensen els primers lectors, la jomateixa el va ressenyar aquí i en XeXu aquí.

Parlant de ressenyes de llibres, Jugar a ser déus també n'ha tingut un parell de noves. En Josep Manuel San Abdón deia aquí que "és un magnífic llibre de divulgació científica, assequible a qualsevol tipus de lector", i en Fernando del Álamo li doanva cinc estrelles i un comentari molt positiu al goodreads.

Pel que fa a articles, a l'ARA en publicava un sobre cèl·lules mare per curar la diabetes, i al Periódico parlava aquest cap de setmana dels efectes biològics de la nostàlgia.

Acabo amb una curiositat: he fet de jurat en un concurs de contes de ciència ficció organitzat per la uinversitat de Màlaga. No ha guanyat el que m'agradava més, però almenys estava d'acord amb els finalistes. Està bé que hi hagi iniciatives que incentivin els científics lletraferits...

Els 40 anys del Mecanoscrit

El Mecanoscrit del segon origen, l'obra més coneguda de Pedrolo, va marcar la meva generació, la dels 70. Era una de les poques lectures obligades que agradava a tothom. Cap altra novel·la "de gènere" ha tingut una transversalitat igual, de les llistes de vendes a les aules passant pel beneplàcit de la crítica. El seu èxit encara perdura avui en dia, tot i que les noves fornades de lectors la deuen trobar una mica naïf, acostumats com estan ja a les distopies.

Per celebrar el 40è aniversari de la seva publicació, la SCCF ha organitzat un curiós homenatge al llibre: 40 escriptors dedicant-li 40 paraules (ni més ni menys). El Núvol ha anat publicant el resultat al llarg de la setmana passada (en teniu el recull aquí). Ha sigut un plaer contribuir-hi, tot i que no ha sigut fàcil trobar 40 paraules justes que encaixessin amb la idea. Al final vaig optar per la via de l'humor i em va sortir aquesta auca una mica marrana:

Una auca de l'Alba

L’Alba, verge i bruna,

quan surt de la bassa

s’adona tot d’una

que alguna cosa passa.

«Dídac, no anem pas bé:

Aquests marcians ens han cardat.

Vine aquí i t’ensenyaré

un pla bo de veritat.»

I així tornem a començar…