El fals objectiu de la normalitat

Em va saber greu que a Irlanda calgués votar el mes passat si s'havia de permetre que les parelles homosexuals es casessin. Em sembla arrogant que al segle XXI encara ens creguem amb el dret a decidir si podem discriminar o no una altra persona pel simple fet de pertànyer a una minoria. La democràcia no hauria de tenir res a veure a l'hora de garantir la igualtat de drets de tots els éssers humans: això no s'ha de dirimir a les urnes, sinó als tribunals internacionals. És clar que encara és més trist que en una vuitantena de països les relacions entre persones del mateix sexe estiguin directament prohibides o penades. O que a la part teòricament civilitzada del planeta hi hagi energúmens que insisteixin que l'homosexualitat, una característica tan biològica com el color de la pell, no es pot considerar «normal» o «natural».

No crec que cap d'aquests il·luminats que posen el crit al cel quan creuen que s'està pervertint les lleis de la Natura s'hagi parat a considerar que el més antinatural que existeix és, de fet, l'ésser humà. Si hi ha res que vagi en contra de l'ordre establert és el nostre esforç constant per viure més i en més bones condicions. L'evolució no havia previst que la majoria dels nostres fills sobreviurien més enllà dels primers cinc anys, ni tampoc que seria molt freqüent que arribéssim a edats avançades. Això sí que no és normal. La prova són totes aquestes malalties terribles per a les quals la selecció natural no ens ha proporcionat defenses efectives més enllà de les primeres tres o quatre dècades de vida, i que ara veiem tan freqüentment pel sol fet d'haver incrementat artificialment la nostra supervivència. Per exemple, el càncer, que hauria de ser una anècdota, com ho és en la immensa majoria dels animals salvatges, i no una de les principals causes de mort als països desenvolupats. Encara és més clar el cas de l'Alzheimer: som els únics organismes del planeta en els quals s'ha descrit aquesta degradació irreversible.

Això és culpa directa del fet d'haver-nos convertit en una anomalia biològica. Un treball publicat el mes passat proposava que l'Alzheimer podria ser la conseqüència de viure més temps del compte amb una intel·ligència tan elevada com la nostra. S'ha descobert que, fa entre cinquanta i dos-cents mil anys, el nostre genoma va anar adquirint una sèrie de canvis en sis gens concrets, tots ells relacionats amb el desenvolupament del cervell. Es creu que això va multiplicar exponencialment la capacitat de les neurones de connectar-se entre elles, cosa que va afavorir que la ment dels nostres antecessors fes el salt quàntic que ens ha portat fins a l'home modern. Però l'estudi, dirigit pel doctor Kun Tang, un genetista de Xangai, diu que aquests canvis genètics serien precisament els que han donat pas a l'Alzheimer: les noves capacitats cerebrals haurien comportat que la demanda metabòlica del teixit s'incrementés tant que amb el pas dels anys això faria que les neurones s'anessin danyant progressivament.

Dit d'una altra manera: si continuéssim tenint l'esperança de vida mitjana prevista per la nostra espècie, que ha sigut propera als 35 anys fins entrat el segle XX, només un petit percentatge d'afortunats viuria prou per arribar a superar el límit de resistència física d'un cervell que sempre treballa hiperrevolucionat.

I sense haver d'anar a aquests extrems, també són molt anormals coses tan quotidianes com la menstruació i la menopausa, dos conceptes que serien pràcticament residuals si segussim el pla traçat originalment: la majoria de dones encadenaria embarassos i moriria abans d'acabar la seva època fèrtil. Per sort no hi ha gaire gent que defensi que calgui tornar a la prehistòria per no sortir-nos del que és natural. La gran majoria acceptem gustosament les plagues bíbliques que ens han caigut a sobre per no seguir els manaments biològics, des dels inconvenients associats als cicles hormonals fins als elevats riscs de patir alguna degeneració cel·lular.

La història de la nostra espècie és la de la lluita per sortir del nínxol que la Natura ens havia assignat. Fa molt temps que, per sort, hem deixat de ser normals i escrivim les nostres pròpies lleis per no haver de seguir el dictat de la biologia. Els avenços sanitaris ens han portat vacunes, antibiòtics i poblacions plenes de jubilats.

Malgrat que físicament un sexe està més ben preparat per cuidar de les cries i l'altre per sortir a buscar menjar, aspirem a aconseguir la igualtat de gènere en els móns familiar i laboral. Som els primers animals que hem aconseguit separar sexe i reproducció. ¿Què més necessitem per concloure que la normalitat no és necessàriament un objectiu que valgui la pena perseguir?

[Publicat a El Periódico, 13/6/15]

Ressenya: La nit estesa

La ressenya d'avui és una mica peculiar, perquè el llibre encara no s'ha editat. És, de fet, el verkami d'una novel·la que volia publicar l'Editorial Moll i que amb el tancament de l'editorial va quedar als llimbs. Ara l'autora recorre al micromecenatge per a què vegi la llum.

Es tracta d'una història negra d'addictes i mafiosos a les Balears que per coses de l'atzar vaig poder llegir en una de les seves primeres versions. És fosca i pessimista, com a bona novel·la criminal, amb uns personatges perduts que intenten mantenir el cap fora de l'aigua. És un retrat sòrdid d'un perdedor i del món de la droga, en un entorn proper enlloc del que sempre veiem a les pel·lícules, que agradarà als fans del gènere i als curiosos en general.

Una de les gràcies d'aquest projecte és que l'autora és una escriptora i traductora greco-alemanya (una combinació interessant, donat el panorama poñitic actual!) que fa un grapat d'anys que viu a Eivissa. Enlloc d'escriure en alguna de les seves llengües maternes, ha decidit que ho havia de fer en català. I això és fantàstic. Que algú s'integri tant al seu país d'acollida com per voler usar la llengua que sent al carrer és l'objectiu que ens agradaria aconseguir sempre. A més, la Chryssula Kokossulis s'ha estrenat a la nostra llengua amb un poemari premiat amb l'últim Ciutat d'Eivissa, Emmetzinat, que podeu trobar ressenyat aquí. És, com veieu, una rara avis del nostre panorama literari, un autora valenta i arriscada que mereix que li donem tot el suport. Passeu-vos pel seu verkami i ajudeu aquest llibre únic.

La biologia de la democràcia

[Al meu altre blog penjo els articles científics que es publiquen en castellà, però mai no ho havia fet abans al bloGuejat, que acostumo a omplir de coses personals o relacionades amb la literatura. Se m'ha acudit que els dilluns d'estiu podrien servir per fer una mica de ciència també, així que, per als qui no els heu llegit abans, penjaré els articles d'opinió que es publiquen a El Periódico un cop al mes i que ja veureu que fan servir la ciència com excusa per parlar de moltes altres coses. Comencem per l'últim que ha sortit i anirem marxa enrere.]

Al món occidental solem creure que la democràcia és l'ideal al qual tothom hauria d'aspirar, un equilibri polític cap al qual es tendeix a mesura que ens anem civilitzant, i que permet que el màxim nombre de persones gaudeixin del màxim de beneficis. Hem lluitat tant per assolir aquest estatus que ens costa imaginar una situació més adequada per al progrés de la nostra espècie. La realitat és que ens queda molt de camí per recórrer: una cinquantena de països del món encara no han adoptat aquest sistema de govern; entre ells, alguns dels més poblats, com la Xina i Rússia. Potser la raó és que, malgrat els seus obvis avantatges, la democràcia no és un estat tan natural per l'home com ens agradaria creure.

La democratització de les societats és un invent relativament modern, enunciat encara no fa tres mil·lennis i popularitzat sobretot a partir del segle XVII. Abans d'aquesta idea genial que van tenir els grecs, les poblacions humanes sempre s'havien organitzat seguint per defecte un sistema de castes. Moltes d'aquestes estructures encara perduren avui en dia, ni que sigui en vestigis més o menys fossilitzats com els que pateixen les monarquies constitucionals. Això suggereix que l'absolutisme és un concepte del qual ens costa desempallegar-nos, possiblement perquè des del punt de vista biològic és el que ens sembla més normal, de la mateixa manera que a les abelles els sembla normal optar pel col·lectivisme severament estratificat del rusc. Una prova seria que, amb diferents variacions, les castes han estat presents en totes les localitzacions i èpoques de la història de la humanitat, i que només darrerament hem començat a diluir-les (amb més bona voluntat què èxit, val a dir).

Els determinants genètics que afavoreixen aquesta tria d'organització social jerarquitzada que hem seguit els humans des dels principis dels temps no estan gens clars. És evident que es devien incorporar al nostre genoma quan encara no ens havíem separat evolutivament dels nostres parents més propers, perquè la majoria de primats també opten pels models socials autoritaris.

En aquestes comunitats és habitual que sigui un mascle alfa, l'equivalent als nostres reis o emperadors, el que prengui les decisions i es quedi amb el tall més gros del pastís. Per això ha sorprès un article publicat el mes passat a la revista Science, on es descriu el comportament d'uns babuïns de Kenya a l'hora de decidir cap a on han de desplaçar-se. Normalment, uns micos exploradors proposen la direcció que el grup ha de seguir, però no se sabia com es prenia la decisió de fer-los cas. Gràcies a uns collars amb GPS, els científics es van adonar que els babuïns canviaven de localització basant-se en els principis democràtics: anaven darrere del babuí que obtenia més suport. Si un subgrup inicialment no estava d'acord amb l'elecció, en lloc de barallar-se amb els altres feia el que decidia la majoria. Considerant com són de totalitaristes els babuïns, és encoratjador veure que també poden arribar a la conclusió que a vegades la millor opció per a la comunitat no és obeir l'individu socialment més fort.

No es pot negar que la democràcia és el sistema polític més just que s'ha provat, o si més no el que funciona més bé quan es porta a la pràctica. De la mateixa manera, està clar que els països que se'n surten millor i en els quals hi ha més igualtat social són els que tenen un govern democràtic en alguna de les seves múltiples variants. Però això no vol dir que tothom estigui a punt per formar-ne un. Alguns esforços recents d'instaurar democràcies en llocs on tradicionalment no n'hi ha hagut han sigut desastres que han acabat creant una inestabilitat contraproduent, un caldo de cultiu d'extremismes i d'un sentiment de desconfiança envers les potències estrangeres que, amb intencions que mai són purament altruistes, s'han ficat on no els demanaven.

Potser això es deu al fet que, per acceptar la democràcia, hem de lluitar contra aquest instint que ens empeny cap a l'estructura de castes, el que sembla que hagi de ser l'estat natural de les comunitats formades per primats, encara que, com hem vist, en ocasions puntuals s'opti per escoltar la majoria. Per poder acceptar tota aquesta mena de canvis radicals és necessària una certa predisposició, però també haver assolit una maduresa suficient per poder triar el que no ens surt de manera espontània. Per desgràcia, en un món globalitzat no hi ha temps per deixar que les cultures madurin al seu ritme, i a vegades es vol fer la feina de segles en molt pocs anys. Si recordéssim les peculiaritats biològiques de la nostra espècie quan prenem decisions sobre política global, qui sap si els resultats serien menys catastròfics.

[Publicat a El Periódico, 11/7/15]

Gent preparada

Vivim temps interessants, des del punt de vista polític. Clar que molts potser preferirien una mica menys d’interès i una mica més d’estabilitat, però bé, és el que tenim, així que més val que gaudim de l’oportunitat de ser testimonis d’una època que potser s’estudiarà als llibres de text del futur. No sé si aquesta darrera crisi econòmica serà comparable amb magnitud i impacte a d’altres famoses que hi va haver al segle passat, però si més no ha tingut prou potència per agitar la coctelera i deixar-nos un panorama bastant diferent al que hi havia abans. Potser tot aquest rebombori al capdavall haurà tingut alguna cosa positiva, perquè ens convenia que entressin aires nous a l’encarcarada Europa. 

Així com altres vegades el populisme d’extrema dreta havia aprofitat per fer-se seu el descontent imperant als països més afectats, aquesta vegada li ha tocat el torn a una esquerra regeneradora, que es caracteritza per grans ideals, bones intencions i molta inexperiència. Grècia està sent el laboratori on s’estudia l’aplicació pràctica d’aquest moviment a nivell estatal i té tots els ulls del continent pendent dels resultats, especialment els dels espanyols, que poden ser els propers a atrevir-se a provar el canvi. El principal obstacle que han de vèncer és precisament el mateix que els ha donat l’oportunitat d’accedir al poder: la crisi galopant. Veurem si tenen els recursos per proposar una manera factible de derrotar el monstre que els ha creat, cosa que de moment encara no han fet.

Sobre el paper, interrompre el bipartidisme ranci corcat per la corrupció i els amiguismes que tant comú és al sud d’Europa sembla una bona idea, ni que sigui durant el temps que tardin els nous jugadors a corrompre’s (que segurament passarà tard o d’hora). El problema és que cal alguna cosa més que voluntat per menar un país o una ciutat: cal saber què s’està fent. I es diria que aquest no sempre és el cas, perquè molta gent que ara opta al poder no es veu prou preparada per la tasca que volen realitzar. I, malgrat tot, els votem.

L’explicació és que la política és un ofici en el què els qui arriben a dalt de tot no són necessàriament els millors en el seu camp: només els cal semblar-ho. És com si anéssim a l’hospital a operar-nos, ens posessin tots els cirurgians en fila davant i ens fessin triar-ne un basant-nos en l’aspecte que té i en la seva habilitat  per convèncer-nos, no en el seu entrenament i la seva experiència. No se’ns acudiria mai fer una cosa així amb un tema tan important com la salut, i en canvi no ens molesta gens quan es tracta de política.

En un món ideal, ministres, consellers i regidors haurien de passar un examen sever i només els qui arribessin a un cert nivell podrien accedir a les feines de més responsabilitat. Una mesura així potser ens estalviaria haver de continuar patint la influència de personatges nefastos, com alguns incompetents que hem vist a totes bandes de l’espectre polític aquests darrers anys (alguns d’ells encara en actiu, per desgràcia). Això es podria rebatre dient que un govern de tecnòcrates d’alt nivell no és cap garantia d’èxit. I és cert. Només cal veure com l’ha espifiat la troica, en principi un conjunt d’organismes ple d’experts amb currículums impecables, quan ha intentat arreglar el caos grec. 

Però la solució no és donar el poder de gestió a algú que va curt de mèrits. Algunes de les decisions preses pel nou equip que governa Barcelona, posem per cas, demostren una flagrant ingenuïtat, per no dir una altra cosa. Per molta confiança que li tingués, jo no triaria per a directora de comunicació de l’ajuntament més gran del país algú que el principal actiu que té és haver fet de webmàster. En canvi, no m’importaria que fos una artista especialitzada en accions eminentment grolleres per épater les bourgeois si a canvi demostrés haver acumulat els coneixements i hores de vol necessaris. Hi ha coses que haurien de pesar més que no pas quines amistats i quina imatge pública té cada persona. Si fos així, potser no ens ficaríem en tants embolics.

[Publict a l'Esguard, 15/7/15]

Per què Michelíada és el llibre de l'estiu

Us volia parlar avui de Michelíada. Estem davant d'un artefacte únic (com tots els que pareix l'Antoni Munné Jordà, per altra banda). Per mi, és el llibre perfecte per aquest estiu, perquè ho és tot menys un llibre d'estiu: no es pot llegir de qualsevol manera estirat a la platja, sinó que hi has de prestar atenció; no té una trama àgil d'acció, sinó que la història és el menys important; no en podràs parlar amb els teus amics perquè no és un llibre per a tothom. És, en resum, un experiment espeterrant com cap altre en la nostra literatura, que només algú tan visionari com l'Antoni podria haver escrit (i algú tan valent com Males Herbes podria haver publicat).

Si no heu llegit en algun lloc de què va la història, aquesta entrevista al Núvol us ho aclarirà. De forma molt resumida, es tracta de reescriure la Ilíada en clau de ciència-ficció. Però això despista. Us podríeu pensar que és un homenatge a la literatura de tropes espacials, però en canvi ens trobem més a prop de James Joyce (i el seu Ulisses, basat en una premisa similar) que de Robert A. Henlein.  No és, per tant, un llibre de gènere tal com ho entenem normalment (tot i que l'Antoni és una de les persones que més ha fet per la literatura de ciència-ficció a Catalunya). És un llibre avantguardista, en el sentit que l'estructura i les formes pesen tant (o més) que el que s'intenta dir. Aquí l'Antoni juga amb diferents dialectes del català, una feinada des del punt de vista lingüístic (em recorda als diàlegs en "barceloní" real de Entre Sant Peters i Sant Pau), i amb diferents formats narratius (des del guió a l'entrevista passant pels comunicats de notícies o els monòlegs interiors) i referents (Pedrolo, Vonnegut, o fins i tot Ramon Muntaner), tot per parlar d'una guerra moderna entre europeus i islamistes que acaba sent dirigida pels reporters (fent el paper dels déus de la Ilíada) que la converteixen en un espectacle de masses . El resultat és indescriptible (i, per desgràcia, intraduïble, tot i que aquest seria un bon llibre per exportar i demostrar quina mena de coses sabem fer a Catalunya). Una experiència lectora molt diferent per a tots els qui s'atreveixin a entrar a aquest univers particular i facin l'esforç de pelar les capes de la ceba que hi trobaran.

Cada llibre de l'Antoni és una sorpresa i aquest, a més, és una bona notícia, perquè feia un grapat d'anys que no teníem cap novel·la seva. A veure si serveix per a recuperar una figura que mereix ser més coneguda, un dels escriptors més arriscats i innovadors que tenim, capaç de fer novel·les "populars" (com Entre Sant Peters i Sant Pau o Veus de boira des del pont) o "experimentals" (com l'espectacular Llibre de tot o la mateixa Michelíada) i que totes elles sonin úniques i diferents i no es digereixin a l'instant com tot el fast food que ens trobem a les llibreries. I a sobre l'Antoni escriu de conya, que no és tan habitual. 

La dècada prodigiosa

Deu anys! El bloGuejat compleix la seva primera dècada de vida. No m'hagués imaginat mai que arribaríem tan lluny... Som uns dinosaures, ja! Com sempre, gràcies a tots els que us passeu per aquí. Sense vosaltres tot això no tindria gaire sentit.

Toca una mica de repàs, el que faig cada any quan arriba aquesta data. En els darrers dotze mesos he arribat al post mil de la segona etapa del blog, que no està malament. Això sí: segueixo al ritme més lent d'aquests últims anys, amb una mica de baixada fins i tot les darreres setmanes (massa feina...), a veure si em recupero. En compensació, continuo actiu a altres xarxes socials que permeten una comunicació més ràpida. Els continguts veig que no han variat gaire respecte els temes que tractava l'any passat. Les estadístiques diuen que el nombre de visites es manté i fins i tot un post d'aquest any s'ha colat en el top 10 del blog. Anem bé, doncs.

A l'agost tornaré a programar reposicions, el cinquè any que ho faig, aquest cop amb un repàs als greatest hits del 2012. Si no esteu massa ocupats prenent el sol o trescant per les muntanyes, espero que continueu visitant el bloGuejat i dient la vostra. Quan comenci la temporada de tardor, tornarem a la programació original, i us parlaré d'un projecte juvenil molt divertit que he esta preparant al llarg d'aquests dos últims anys. Gràcies altre cop!

Feliç aniversari, Ignaz Semmelweis

Avui s'hauria de celebrar a tot el món el naixement d'Ignaz Semmelweis, un dels meus ídols des que el professor de filosofìa de tercer de BUP ens va explicar la seva trista història (que tothom hauria de conèixer). 

No tan sols és un dels primers exemples d'aplicació rigorosa del mètode científic en biomedicina, sinó un dels artífexs de les millores increïbles en la qualitat (i quantitat) de vida que van iniciar-se quan vam començar a entendre com lluitar contra les infeccions. Un brindis pel gran Ignaz!