Dia de reis

 Espero que els reis hagin sigut per vosaltres tan bons com aquests tres:

Un any fantàstic

Ahir recordava que el clàssic Metropolis passa el 2026, però he remenat una mica més i he trobat aquest article que en menciona uns quants exemples més...

Sembla que als marcianòlegs els agrada aquest any, perquè Bradbury hi va ambientar part de les Cròniques marcianes. EL 2026 és també l'any que es descobreix el portal cap a Mart a Doom, un dels videojocs que va estrenar la bogeria del first person shooters als anys 90. La colonització de Mart també comença el 2026 a la famosa trilogia de Kim Stanley Robinson. Mentrestant, en el mon real estem parlant de tornar a enviar gent a la Lluna. Realment anem endarrerits...

La segona pel·lícula de la nova trilogia del Planera dels Simis també passa el 2026, i pinta una humanitat en declivi per culpa d'una pandèmia mentre els micos comencen a ser cada cop més intel·ligents. Alguns podrien dir que part del guió ja s'ha convertit en realitat...

N'hi ha unes quantes més, però acabo amb Snowpiercer, la sèrie basada en la pel·lícula del mateix nom, que parteix de l'absurda premisa que els únics supervivents d'una glaciació recorren el planeta en un tren que no para de donar voltes, i que està organitzat en les mateixes castes que la societat actual, només que dividida en vagons.

En resum, un futur/present no gaire afalagador... Veurem què passa en realitat!

Bon any nou!

  

El 2026 és l'any en el qual transcorre l'acció de Metropolis, el film dirigit per Fritz Lang el 1927 (i que, per tant, serà centenari l'any que ve), una de les primeres pel·lícules de ciència-ficció i sens dubte la més pionera. Potser aquest any apareixerà la Maria que uneixi totes les classes i els falsos profetes seran cremats a la foguera... però jo no tindria gaire esperances! Bon any nou a tothom. Que el 2026 ens porti amor i salut.

El Resum

Hora de tancar el 2025 i fer l'habitual resum de l'any. Comencem pel blog. Malgrat ser el seu 20è aniversari, ha sigut un any de mínims altre cop: igualo la pitjor marca (30 entrades), que havia sigut la de l'any pandèmic 2021. Aquesta vegada no tinc l'excusa d'haver estat massa ocupat sortint als mitjans parlant de virus, me n'he de buscar una altra... La veritat és que el 2025 ha sigut un any laboralment molt intens (incloent l'obertura d'un nou laboratori a Barcelona, que ha sigut una feinada) i, fins i tot amb la meva llegendària capacitat de fer mil coses a la vegada, he tingut poc temps per a altres activitats... En tot cas, el bloGuejat continuarà endavant, com sempre, esperem que una mica més actiu, perquè és una finestra al mon que funciona bé per a certs tipus de formats... i perquè ja és com un vell amic que et sabria greu perdre.

El 2025 també ha sigut el primer any des del 2009 (i el segon des que vaig començar la meva activitat literària el 2005, un altre vintè aniversari que he celebrat aquest any!) que no he publicat cap llibre. Acostumat al meu parell de títols anuals de mitjana, ha sigut un descans inesperat. És la conseqüència d'haver escrit molt poc aquests darrers anys, és clar. He estat enfeinat en altres coses, com us deia... Si tot va bé, tindré llibre nou el 2026 (m'estrenaré en la poesia, un gènere que va ser dels primers que vaig conrear però que sempre he tingut amagat) i a poc a poc espero anar recuperant el ritme després d'aquesta petita pausa (estic treballant en dues novel·les i un assaig, que suposo que veuran la llum a partir del 2027). L'escriptura continuarà sent part important de la meva activitat, això segur.

Part de la culpa de la meva baixa productivitat literària la té el fet que he estat dedicant-me molt a la música, tal com va passar ja el 2024. Aquest any s'han complert 20 anys també (un altre aniversari!) del primer disc que vaig (auto)publicar, la banda sonora del meu primer llibre, Mugrons de titani. Per celebrar-ho, vaig remasteritzar-la i penjar-la a les plataformes, i això m'ha portat a rescatar altres gravacions del grup que tenia quan estava a Nova York. Espero poder acabar de polir els discs que falten i posar-los per primer cop a l'abast de tothom. Hi ha cançons que, dues dècades després, trobo que encara sonen molt potents. En paral·lel, hem ressuscitat el meu primer grup (com ja us havia explicat l'any passat) i hem recuperat els temes que tocàvem fa 35 anys, més algun de nou, que fins ara només teníem mal gravats en maquetes. Ha sigut una experiència molt divertida (i llarga!) que esperem que acabi de donar fruit aquest 2026. Tenim tot un LP gravat i mesclat i potser una discogràfica que ens el traurà. D'una manera o altra, l'any que ve tindré un disc "nou" al carrer del qual n'estic molt orgullós. De moment hem penjat el primer single, que és una bona mostra del que ve, malgrat que si alguna cosa ens defineix és per ser molt eclèctics (el disc va des del blues al rock dur passant per les baladesa acústiques i el pop).

I a nivell personal, aquest ha estat un any de descobriments, amb el meu diagnòstic inesperat d'autisme i (el més esperat) de TDAH. Això m'ha portat a rebre un munt de missatges de coneguts i desconeguts que han volgut compartir els seus problemes, dubtes, sospites i diagnòstics. Ha sigut maco veure que la neurodivergència comença a sortir de l'armari i ja se'n parla amb més naturalitat. Al cap i a la fi, la gran diversitat del cervell humà fa que alguns estiguem més als marges que els altres i això pot ser complicat, però a vegades també interessant, si se sap gestionar.

Un any força ple, ja ho veieu, que espero que porti a un 2026 ben productiu en tots els camps. Però, sobretot, que l'any nou ens porti salut i amor, que sense això no anem enlloc. Bona entrada d'any a tothom! 

La banda sonora d'avui

 

Tots érem més innocents el 1989, també el Mike Oldfield i la seva dona, l'Anita Hegerland, que li van dedicar aquesta cançó a la seva filla Greta i després se'ls va ocórrer fer un vídeo tan burro com aquest. Feliç dia dels sants innocents!

Fa 50 anys... (4a part)

He agafat per costum acabar l'any repassant els millors discs... de fa mig segle. És un top 10 una mica diferent dels que es fan aquests dies, però serveix per recordar que fa un temps hi havia una cosa que es deia LPs i que alguns d'ells van ser tan revolucionaris que encara es poden escoltar avui en dia i sonen igual de potents. Aquí teniu les seleccions anteriors: 1974, 1973 i 1972. I aquí va la meva tria del 1975 per animar-vos el Sant Esteve:

Com és tradició, abans de tancar el 2025 vaig a fer un repàs als millors discs... de fa 50 anys! El meu petit homenatge a aquella forma d'art mig perduda anomenada LP. Endavant amb les joies del 1975! 🧵1/14

— Salvador Macip (@macips01) December 25, 2025

Bon Nadal!

55

 

De passeig per Leicester

Des de Ràdio Marina em van proposar participar en aquest project que es diu Del poble al món, on els mitjans locals envien un creador de continguts a parlar amb catalans emigrats. A mi em va tocar ensenyar-li Leicester a la Mitja Catalana, una instagramer encantadora que està aprenent tot el que pot sobre la nostra cultura i la nostra llengua. Acompanyeu-nos al passeig! 

 

Les centenàries catalanes

Aquests dies he sortit en alguns mitjans parlant de la curiosa longevitat de les dones catalanes. Si voleu saber-ne més, teniu aquesta entrevista a BTV:

També una entrevista a la Cope, una altra al Periódico i la meva secció de la setmana a El Suplement:

I aquí us deixo l'entrevista que li vam fer mesos enrere a l'Angelina Torres, la que llavors era la persona més gran del país, i que fa uns ides per desgràcia va morir:

Tots sants

 A casa ho celebrem tots... Que tingueu uns bona festa de tots sants! (Panellets gentilesa de ma mare...).

1-O

 Costa de creure que va passar...

Ressenya: De quatre grapes

Aquest estiu he llegit De quatre grapes, de la Miranda July. Me l'havia comprat quan havia sortit perquè m'havia atret per casualitat la història quan vaig agafar el llibre del taulell de la llibreria del poble (i, a més, em va fer gràcia que l'exemplar estigués signat), però me'l va robar la meva dona i se'l va llegir primer. A principis d'estiu en va sortir la traducció catalana, i em va enganxar llegint l'original. Des de llavors, s'ha colat a les llistes dels més venuts i se n'han publicat diverses crítiques, entre les quals una de la Leticia Asenjo a l'ARA que fa una connexió interessant amb el llibre i unes declaracions meves.

N'he decidit fer-ne finalment fer-ne jo també una ressenya perquè és una de les novel·les més interessants que m'ha caigut a les mans darrerament. Començo reconeixent, com també diu la Leticia, que no és ni molt menys una novel·la perfecta. Té un ritme lent i contemplatiu, alguns girs argumentals son estranys i està ficats tota l'estona al cap de la protagonista pot acabar carregant una mica. Però això darrer és també un mèrit, perquè transmet molt bé el que és una crisi personal, en aquest cas, la crisi perimenopàusica d'una dona artista (amb un perfil semblant a l'autora) i mare.

Seria un error considerar-lo un llibre "de dones" o "per dones" (etiquetes, d'altra banda, una mica absurdes), perquè la sensació de desconcert i d'estar perdut que comunica és universal. La barreja de drama, comèdia i patetisme està molt ben trobada i fa que t'identifiquis amb la protagonista, encara que no tinguis la mateixa edat (la meva crisi dels quaranta ja fa temps que ha quedat enrere) o sexe. Sí que m'ha semblat diferent a altres històries similars, perquè estic més acostumat a sentir-les explicar als homes (no sé si la literatura de crisi és tradicionalment més masculina o simplement que no havia buscat els llibres adequats), i és interessant veure que a l'altra banda es viu d'una manera igual, encara que diferent.

En resum, un llibre diferent, ben trabat, que requereix una mica de paciència però que recompensa al lector. No he trobat gaire novel·les així, darrerament. Llegeixo que en faran una adaptació televisiva. Els desitjo sort als showrunners...

Ressenya: Una cançó de pluja

M'agrada com escriu en Joan-Lluís Lluís i li he llegit la majoria de novel·les que ha publicat. Cada llibre és diferent però manté un segell propi que son coses que m'agraden especialment. Acaba de publicar Una cançó de pluja, que m'he empassat en un parell de sessions, primera perquè és una història curta, i segona perquè enganxa des de les primeres planes.

L'elecció d'explicar la història d'una orangutana fugada és, si més no curiosa. Perquè el llibre és això, una crònica de com escapa una orangutana capturada per uns criminals, viscuda des de dins. L'habilitat narrativa de l'autor fa que, un cop superada l'estranyesa inicial, et fiquis en la pell de la protagonista i acabis veient el mon a través dels seus ulls. La novel·la, diuen que basada en fets reals, funciona com una petita faula per retratar el costat fosc de la naturalesa humana, com si algú ens estigués observant des de fora. També és interessant com Lluís imagina la societat dels orangutans i crea tota una cultura al seu voltant. Un dels millors moments del llibre, precisament, és l'explicació de la mitologia goríl·lica de la creació del mon, un conte dins del conte, ple de poesia.

En resum, una novel·la diferent, ben escrita i ben portada, que es llegeix d'una tirada, que té un misstge potent (sense ser excessivament moralista) i que demostra, un cop més, que, amb el seu domini literari, Joan-Lluís Lluís pot fer que sigui atractiu qualsevol tema.

11S

 

Un 11S especial per nosaltres aquest any: l'hereu ja és major d'edat. Com passa el temps! Bona diada a tothom. Visca Catalunya i visca el català!

Eclipsis

Tinc una especial atracció pels eclipsis (el meu primer grup musical, que encara cueja, els deu el nom) i va ser un plaer veure la lluna eclipsar-se aquest diumenge des de la terrassa (quan els núvols em deixaven). Un més dels fabulosos espectacles que ens ofereix de tant en tant la natura. Per uns moments, t'oblides dels desastres que passen al planeta...

Rick Davies (1944-2025)

Supertramp és un grup que em va marcar força la post-adolescència. La seva marca especial de pop progressiu m'era especialment atractiva, tot i que, sent guitarrista, un grup liderat per dos pianistes (la guitarra de Hodgson sol ser testimonial) no era, d'entrada, l'elecció més òbvia. Però aquestes codes de molts dels seus temes (com aquest que us poso) és un truc que he copiat força vegades amb els meus grups.

Supertramp tenia dues ànimes, Davies i Hodgson, i jo era més del segon, si s'havia de triar (i si he d'escollir entre Lennon i McCartney, també em quedo amb el segon). Però era innegable la qualitat com a cantant i compositor de Davies, que acaba de morir després d'arrossegar un mieloma múltiple durant dècades. Davies i Hodgson no van aconseguir refer el grup després del ...famous last words..., el disc-testament de l'etapa daurada del grup, tot i que diuen que es van reconciliar. En tot cas, ens han deixat la seva música fantàstica.

 

"It's 8:15 / And that's the time that it's always been"

 Avui fa 80 anys. El dia del meu sant, per cert. Fàcil de recordar. Que no se'ns oblidi.

Soc autista

Fa uns dies vaig escriure aquest article al Periódico per a explicar que m'han diagnosticat un trastont de l'espectre autista. Vaig pensar que potser podria ajudar als qui estan passant per una cosa així saber que no son els únics i que hi ha neurodivergents que se'n surten prou bé. En vaig fer difusió a les xarxes i la resposta ha sigut sorprenent i molt maca, molta gent compartint les seves experiències (pròpies, amb els fills...). Sembla que sí que és útil parlar-ne i ajudar a visibilitzar-ho. Aquñi va el fil de twitter:

Fa poc que he descobert que soc autista. En aquest article de @elperiodico us explico com es viu que et diagnostiquin una neurodivergència (dues, en el meu cas) sent adult. (1/5) https://t.co/0GmZIOC4wN

— Salvador Macip (@macips01) July 29, 2025

I a arrel d'això, em van fer aquesta entrevista a Wilaweb, on m'extenc una mica més sobre el tema, per si a algú li interessa. Aquí hi ha un tall en vídeo i aquí un altre:

També l'he parlat a l'Aquí Catalunya de la SER:

I al Matí de Catalunya Ràdio:

I al "meu" programa, El Balcó de la SER.

20

 

Dues dècades de bloGuejat, ja. Increïble com vola el temps. El vaig estrenar amb trenta i tants i ara, amb cinquanta i tants, continuo amb aquesta finestra al mon oberta per a qui vulgui passar-se a saludar, o simplement a tafanejar. Quantes coses que han canviat entremig!

Quan vaig començar, encara no havia publicat cap llibre, ara en tinc 43 al carrer. No tenia laboratori, ara en dirigeixo dos. Tenia un grup de pop, ara en tinc un de rock. També he tingut un fill i m'he mudat de continent (i tres vegades de casa). Moltes coses, en aquests vint anys!

És la pitjor temporada del blog pel que fa a entrades, vaig al ritme més lent de la història, però no tinc cap intenció de tancar la paradeta. Ni que sigui pels quatre nostàlgics que encara ens passegem per la blogosfera, aquí serem, celebrant aniversaris tant temps com sigui possible!

La cançó de l'estiu

Flashback. L'any 1988, amb gairebé 18 anys, vaig decidir comprar-me una guitarra. Una mica tard, potser, i inesperat: no havia estudiat mai música ni tocat cap instrument, però la guitarra em cridava. Aprofitant diners recollits per aniversaris i nadals, vaig arreplegar una espanyola barata. I allà va començar tot.

Poc després, amb els amics de tota la vida, vam decidir muntar un grup. Un estava estudiant piano, l'altre era un ignorant com jo (i li va tocar fer-se càrrec del baix), i tots dos tenien unes veus màgiques (jo no, soc un negat cantant). Ens vam batejar com ARS i vam començar a assajar versions., sobretot de rock clàssic, que és el que més ens agradava. La peça que faltava, el bateria, va aparèixer el 1990, via amistat amb un de nosaltres, i allà va néixer Eclipse.

Fast-forward. Cinc anys després, els Eclipse ens separàvem, per motius diversos. Musicalment parlant, perquè vam seguir sent bons amics. Més fast-forward. El 2020, trenta anys després que comencés tot, se'ns va ocórrer quedar un dia per tocar, com quan érem joves. Doneu-li la culpa a la crisi de la mitjana edat. Ens ho vam passar genial. Havíem plantat la llavor del retorn. La pandèmia va retardar els plans però, tan aviat com vam poder, vam reprendre el projecte. 

I cinc anys després d'aquella tímida ressurrecció, i coincidint amb 30è aniversari el final de la primera etapa, oficialment podem dir que hem tornat. Ara som els Eclipserama, i la nostra carta de presentació és aquesta candidata a la cançó de l'estiu, primer single del nostre primer CD (previst que surti a la tardor): I si tu ets així. La teniu ja a totes les plataformes digitals. A veure què us sembla!

 

Bona revetlla!

Sant Joan és una festa que tradicionalment he celebrat poc. De petit, tirava petards i menjava coca. De jove, menjava la coca estudiant, perquè sempre m'enganxava d'exàmens. I quan vaig acabar la universitat, vaig tenir pocs anys abans no vaig marxar a països on no es fa la revetlla. Com avui, que m'enganxa fora. Trobaré a faltar, un cop més, la coca (la part que més m'agrada de la festa). Que us ho passeu bé!

20 anys de Mugrons de titani

Aquest any en fa vint que es va publicar la meva priemra novel·la, Mugrons de titani, una space-opera molt esbojarrada que vam parir a mitges amb en Sebastià Roig (quan això d'escriure i llegir ciència-ficció en català era cosa de quatre gats... com han canviat les coses!). Contra tot pronòstic, la novel·la va guanyar el premi de literatura eròtica de la Vall d'Albaida (i dic que va ser inesperat perquè les escenes de sexe son relativament poques...). Al web del llibre en trobareu tota la història.

A part de ser el tret de sortida de la meva carrera literària (un altre dia ja en parlarem), Mugrons també va representar l'estrena del que seria el meu grup mentre vaig viure a NY, els Sunion, perquè vaig aprofitar per gravar la banda sonora de la novel·la amb uns amics, i una cosa va portar a l'altra. Vam acabar tocant plegats set o vuit anys i gravant cinc discs en una microdiscogràfica autogestionada, ara impossibles de trobar.

Com que els temps canvien, he aprofitat l'aniversari per rescatar les gravacions de la banda sonora, remasteritzar-les i penjar-les als webs de streaming per a què tots els qui tingueu curiositat pugueu ballar amb la Valentina Gontxarova per felicitar-li el vintè aniversari (a veure si algun dia ho faig també amb els altres discs del Sunion...). Endavant la música!

Algunes coses que he dit...

Sobre l'envelliment i la feina que faig al BarcelonaBeta Brain Research Center.

Sobre el meu cotxe de segona mà (i perquè no vaig en moto).

Sobre un munt de coses en general.

La crònica de Sant Jordi

Sempre penjo una petita crònica visual de Sant Jordi, però aquest any encara no havia tingut temps. Va ser un dia relativament tranquil de passejar i saludar els coneguts del ram, com el Toni Benages, aquí promocionant el seu nou llibre a l'esmorzar de la Virreina, on solem fer el tret de sortida molts escriptors. 

També m'hi vaig troabr el Jordi. de l'Illa dels llibres, com cada any, i ens vam fer la foto tradicional.

Només tenia un parell de signatures, cosa que em va permetre prendre-m'ho amb calma. La primera incloïa una lectura de textos a l'hospital de Sant Pau (gran iniciativa, això de "la cultura també cura") i em va permetre retrobar-me per sorpresa amb un company de la carrera.

La més divertida va ser a la paredeta del 3cat sigant el llibre de l'Escolta el teu cos amb l'equip del programa (la Zene i la Irene, coautora del llibre), on vam coincidir amb la troupe del Fuet i una colla de nens encantadors que s'havien empassat el programa. Tota una experiència (aquí teniu un vídeoresum).

Els més important és que els carrers estaven a rebentar de gent passant-s'ho bé i comprant llibres i això sempre és fantàstic.

I jo n'era un, com demostra aquesta foto "robada" que em va fer per accident el Jordi. I ara, fins l'any que ve! 

Bon Sant Jordi a tothom!

I si voleu passar a saludar, em trobaeru aquí amb l'equip de l'Escolta el teu cos:

Ciència radical al CCCB

Avui, al cicle Ciència radical del CCCB, tindré l'honor de debatre amb la Dra Katherine High, una de les pioneres de la teràpia gènica, sobre el futur de la humanitat. Modera la Núria Jar i els Bromo hi posen el toc artístic. Comença a les 6.30pm. Jo no m'ho perdria!

ACTUALITZACIÓ:

Aquí teniu el vídeo de la sessió.

Cap a on va la humanitat?

Cap a on va la humanitat? Al llarg dels darrers anys he fet diverses versions d'aquesta xerrada sobre com la ciència està redefinint la nostra espècie. Aquí teniu un vídeo d'un dels darrers cops, als Pessics de saviesa de Manresa:

Ressenya: Tan lluny de casa

En Sergi Purcet és conegut sobretot per ser el 50% d'Els Book Hunters, un duet de lectors empedreïts que s'han convertit, a cop d'humor, tenacitat i rigor, en un dels booktubers més actius i seguits de la catosfera. He tingut el plaer de ser ressenyat pel Sergi un grapat de vegades, i és lògic que ara que acaba de publicar el seu primer de llibre de contes es giri la truita... Així doncs, aquí teniu la meva ressenya de Tan lluny de casa.

El que trobareu en aquest recull son nou contes de factura clàssica, construïts sobre els preceptes de Pere Calders (costumbrisme casolà, un toc humor), filtrats naturalment pels mestres Monzó i Pàmies, i seguint l'esquema del gir final que arrodoneix, la història popularitzat en el seu moment per Roald Dahl o Ray Bradbury. M'ha semblat trobar ecos de tots aquests contistes en aquestes planes, però segur que n'hi ha hagut molts d'altres que també l'han inspirat, perquè l'espectre de temes i estils és força divers. 

En Sergi es va estrenar amb la novel·la La noia de la pluja, i ha tardat deu anys a decidir-se a fer el següent pas, una dècada plena de lectures que han deixat el seu pòsit i han servit per a què l'autor hagi fet un salt qualitatiu considerable. Les narracions d'aquest recull tenen ritme, ofici i gràcia. Es llegeixen ràpid i no costa gaire anar empalmant-les, senyal que passen bé. Moltes et deixen un somriure als llavis, i la majoria utiltizen una anècdota o un moment concret de la vida d'uns personatges aparentment anodins per fer una reflexió inesperada, interessant o divertida. I, el que és més difícil en un llibre de contes, el nivell es manté tota l'estona sense altibaixos. Malgrat això, si hagués de fer-ho triaria d'entre tots la història d'un pobre home atropellat, descabdellada marxa enrere a l'estil Memento fins a tancar el cercle que fa pena i gràcia a la vegada. 

M'ho he passat bé llegint aquest llibre, tot i que no soc gaire de llegir contes, i us el recomano. Serà un bon regal aquest Sant Jordi perquè pot agradar a un ventall ampli de lectors, i farà un llibre perfecte per endur-se'l de vacances a l'estiu. 

Cap a on va la humanitat?

Si voleu sentir com veig el present i el futur de la humanitat (i el paper que hi juga la ciència), aquí teniu una entrevista que ho resumeix en un quartet d'hora. Potser hi trobareu algun tema per pernsar una mica.

ss

Cajal al CCCB

Fa uns anys vaig fer una xerrada al CCCB sobre Cajal, a partir de la semi-biografia que vaig escriure sobre ell (fa gairebé una dècada, ja!). Ara n'han penjat el vídeo, per si a algú li interessa:

Ciència i filosofia als mitjans

Aquests últims dies han coincidit un parell d'entrevistes al voltant de La vida als extrems. Aquí teniu una xerrada al Tot es mou de TV3, i aquí una llarga entrevista a El diario.es, on surten temes com el sexe, la mort, el gènere i les altres presons biològiques de les quals volem escapar. I aquí una altra a Público. Pels qui teniu més paciència, aquí hi ha una conversa d'una hora sobre el tema:

Aquesta setmana també vaig poder fer jo d'entrevistador i parlar amb la dona més vella d'Espanya. És un autèntic plaer poder parlar amb persones tan interessants i fantàstiques! En teniu aquí l'audio.

I aquesta setmana també va ser el 50è aniversari de la llibreria Documenta, i ens van convidar als Malalletra a amenitzar la vetllada (aquí i aquí ho expliquen). Vam aconseguir fer cantar i saltar el públic, com sempre!

Avui, a l'aniversari de Documenta...

La llibreria Documenta fa 50 anys (felicitats!) i ens han demanat als Malalletra que els ajudem a celebrar-ho. Veniu a ballar i cantar una mica amb nosaltres!

El resum de l'any

Com és tradició al bloGuejat, l'últim post de l'any ha de servir per fer la valoració dels darrers dotze mesos i una mica de previsió de futur. Ha sigut un any intens per mi, amb molta feina per la banda científica (portar dos laboratoris i dirigir una facultat no és poca cosa...) però amb moltes satisfaccions en aquest àmbit. Estem fent una recerca molt interessant en temes d'envelliment i espero poder presentar resultats potents l'any que ve. Ja us ho aniré explicant.

En el camp literari, he publicat dos llibres, ben bé als extrems (parafrasejant-ne el títol d'un!) del meu rang: un d'infantil i un de filosòfic. Com sempre, ha sigut un plaer rebre el feedback dels lectors (sobretot dels nens!). Però ha sigut un any d'escriure poc. M'he distret amb altres coses... Tinc tres projectes començats, un en solitari i dos en parella, dues novel·les i un assaig, però avancen més lentament del que voldria... fins al punt que el 2025 pot ser el primer any que no publiqui cap llibre des del 2009 (oh, drama!). Ja recuperaré el ritme algun dia, no passa res...

La novetat del 2024 va ser la meva estrena com a guionista i presentador de televisió, amb la sèrie Escolta el teu cos. Una experiència nova per a mi que va ser espectacular (i molt cansada!). Em va encantar treballar amb aquest equip tan fantàstic de professionals, que em van acollir com un més malgrat no tenir cap experiència en aquest mon. Una cosa més que puc dir que he fet... i que potser repetiré, si tot va bé. Fins aquí puc llegir.

El que m'ha tingut distret aquest any, sobretot, ha sigut la música. L'havia tingut una mica abandonada, i darrerament hi he estat tornant més. Vaig començar l'any fent temes per a l'Escolta el teu cos, que espero penjar en algun lloc en breu (tot i que els que heu vist la sèrie ja els heu sentit, sobretot a les parts d'animació). Tampoc havia fet mai música per a un projecte audiovisual, i va ser tota una experiència fer quadrar les cançons amb el que passava a la pantalla. El resultat és una barreja de tecno i pop que a mi em va deixar satisfet (i els espectadors de moment no s'han queixat!). A part d'això, hem estat gravant un disc amb el meu primer grup, que espero que estigui també disponible el 2025. 30 anys després de separar-nos, ens hem reunit i hem posat a punt els temes que tocàvem quan teníem vint anys, més alguna cosa nova. Hem buscat hores aquí i allà per entrar a l'estudi i el resultat serà un disc força especial. Ja en parlarem...

Finalment, el bloGuejat ha estat altre cop sota mínims, amb la segona pitjor marca de la història pel que fa al número de posts (i aquest no té l'excusa d'haver sigut un any pandèmic!), però continua viu, que és el més important. I seguirà en marxa el 2025, d'això en podeu estar segurs. Que tingueu una bona entrada d'any! Ens llegim!

Fa 50 anys... (3a part)

El 2022 i el 2023 vaig fer una tria dels discs més indispensables que complien mig segle de vida, com podeu repescar aquí. Quins son els clàssics que el 2024 ja tenen 50 anys al damunt i encara val la pena escoltar? Aquí va el meu fil.

Els dos últims anys he fet una mini llista dels discs essencials que complien mig segle. Si no m'espavilo, no arribo a temps per la collita del 1974 (que té algunes perles bàsiques!). Aquí va el meu🧵: 1/9

— Salvador Macip (@macips01) December 31, 2024

Minuts musicals 2024

Altres vegades he penjat les cançons que més m'han agradat de l'any i els nous descobriments, però el cert és que aquest 2024 he escoltat poques coses noves. Tot i així, tirant de músics consolidats, em sembla que en tinc prou per fer els Minuts musicals de la temporada...

Per començar, m'ha agradat el nou disc dels Sopa de Cabra, Ànima, que té una cançó que se m'ha enganxat molt:

David Gilmour, un valor segur, ha tret un altre disc agradable de sentir, potser menys memorable que els dos darrers, però que té algun tema potent, com aquest:

Més interessant ha sigut un disc inesperat de versions del Slash, molt consistent, per a tots els públics, no només els fans del rock dur, amb convidats de luxe i una bona tria de cançons que cobreixen clàssics de rock, blues i R&B, com aquest:

El retorn de l'any ha sigut el de la Beth Gibbons, amb un disc intimista com Lives outgrown, oficialment el seu primer en solitari, que compto entre les millors novetats del 24, i té perles com aquesta:

Però la sorpresa del 2024 per mi ha estat aquest tema dels Marmozets, que ja té una dècada (és el primer tema del primer disc!) però que fins aquest any no havia sentit mai, per tant puc considerar com un descobriment, i que ha acabat sonant sense parar al meu Spotify:

Ara bé, com que a casa compartim compte de Spotify, a l'hora del wrapped, pràcticament totes les posicions del top 5 les ha ocupat l'altre membre de la família amb inclinacions musicals... (una mica diferents a les meves)

Bon Nadal!

Que passeu un bon Nadal prop de la gent que us estima! Us deixo amb una de les millors nadales de la història...

Passejant amb La vida als extrems

Aquesta setmana he estat fent una mica de promo. Per començar, vaig presentar el nou llibre a Ona amb la Cristina Sáez i em van fer unes quantes focos ben maques.

També ha sortit una entrevista a l'Ara (que podeu llegir de franc aquí):

Després vaig xerrar amb Ricard Ustrell sobre el tema a Catalunya Ràdio, un dia que estava totalment afònic a resultes d'un refredat. Malgrat la veu cavernosa, els temes que surten potser els trobareu interessants:

També teniu la conversa que vaig mantenir amb la Julia Otero, ja amb una mica més de veu:

I acabo amb l'enllaç a la ressenya que n'han fet al Llegir i punt!

54

 

Anem sumant. Aquest any, una xifra marxosa.

Avui, a Ona, presentació de La vida als extrems

 

Catorze

Avui que és dia 14, aprofito per recordar un tuit que vaig fer fa uns dies, quan em vaig adonar que s'acaba de donar una coincidència còsmica: he publicat 14 novel·les, 14 llibres infantils i 14 de no-ficció, i contes a 14 antologies (en un any que acaba en 4, tot i no ser un 14). La vida té coses curioses. A veure per on desempataré... (tinc un parell d'opcions sobre la taula per l'any que ve).

M'acabo d'adonar que, amb les dues novetats d'aquesta tardor, he publicat 14 novel·les, 14 llibres infantils i 14 de no-ficció. Pel que fa a etiquetes, estic en equilibri: soc igual de novel·lista que autor de LIJ o assagista. A veure com desfaig l'empat.

— Salvador Macip (@macips01) November 11, 2024

El divendres (i el futur) negre

Aquesta piluada (com es diu si es fa a bluesky?) de l'Albert Cuesta resumeix bé aquesta bogeria del Black Friday:

Per si no esteu convençuts que l'hiperconsumisme ens port a un futur que sí que és negre, mireu aquest documental de Netflix; Buy now, the shopping consipracy. Ens estem carregant el planeta, amb tantes compres compulsives...

En tot cas, feliç Thanksgiving en retard a tots els qui el van celebrar. Viure gairebé una dècada als Estats Units m'ha deixat un record amable per aquesta tradició (un Nadal alternatiu, bàsicament), basada en un fet històric que es podria resumir així:

Parlant de ciència i literatura...

La setmana passada va celebrar-se la segona edició de l'Empíric a Cerdanyola, que es va tancar altre cop amb un bon èxit de públic (llegiu-ne cròniques aquí i aquí). És fantàstic veure que hi ha interès a escoltar com barregem ciència i literatura (el Manel Esteller i jo mateix ho vam fer en una xerrada sobre envelliment, partint del nostre llibre El secret de la vida eterna, que va acabar amb un munt de preguntes interessants dle públic) i és un goig que els polítics locals recolzin aquestes iniciatives. I que duri molts anys!

La vida als estrems, en vint minuts

Vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb calma sobre els temes de La vida als extrems al Més 3/24. Si voleu un resum de vint minuts de llibre, aquí teniu el vídeo:

Avui, a BCN

 

Torna l'Empíric

Aquesta setmana hi haurà la segona edició del festival Empíric de literatura i ciència a Cerdanyola, del qual tinc l'honor de ser el comissari (aquí us parlava de la primera). Aquí i aquí teniu més informació, i a sota us poso el programa. Veureu que dissabte en Manel Esterller i jo parlarem d'envelliment i jo faré doblet presentant el llibre de l'Escolta el teu cos. Passeu-nos a escoltar parlar, que segur que sortiran temes interessants. 

Dimarts 19, al MAC

• 19 h: Inauguració de la 2a edició de l’Empíric: Mirades de la literatura i la salut. A càrrec de: Salvador Macip, comissari de l’Empíric,
• 19:30 h: Conversa: Novel·la i coneixement científic amb Ricard Ruiz Garzón, escriptor i director del 42, Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona, Judith Juanhuix, científica del Sincrotró ALBA, autora del llibre Una dona i activista trans i Cristina Ribas, biòloga i periodista especialitzada en ciència.

Dimecres 20, a l'Espai Infantil

• 18 h: Espectacle familiar: L’Hospital del Dr Farruc. A càrrec de: Keke Shugas. Un conte de metges i hospitals que ens narra de forma fabulada l’origen llegendari del primer hospital del món.

Divendres 22, Sala Enric Granados (Biblioteca Central)

• 19 h: Espectacle: Solastàlgia. A càrrec d’Ada Castells, autora del llibre que inspira l’espectacle. Un monòleg, que recull les reflexions de l’argument del llibre, on la protagonista és una Quixot empatxada de lectures apocalíptiques i, arran d’unes inundacions extremes a Barcelona, decideix fugir cap a l’Empordà.
• 20 h: Conversa: Solastàlgia, la relació entre l’ecoansietat i la salut amb: Daniel Arbós, periodista i comunicador científic. i Ada Castells, autora del llibre Solastàlgia. Aquest nou terme, designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra. La salut mental, l’hostilitat de la vida urbana, la necessitat d’establir noves formes de relació amb la terra i amb les persones…On estem, on anem...?

Dissabte 23, Sala Enric Granados (Biblioteca Central)

• 11 h: Conversa: Els secrets de la vida eterna amb: Manel Esteller i Salvador Macip, metges i investigadors sobre envelliment i autors del llibre. Des de sempre, la humanitat ha perseguit una forma de vèncer el pas del temps. Però no ha estat fins al segle XXI que la ciència ha avançat prou com per començar a desenvolupar eines que actuen sobre els mecanismes biològics de l'envelliment. Vol dir que hem descobert el secret de la vida eterna? És realment possible mantenir-se jove per sempre?
• 12:30 h: Conversa: Ensenya’m la llengua amb: Antoni Beltran, metge de primària i autor del llibre i Marius Serra, escriptor i autor del pròleg. Diem chichon o nyanyo? tinc un sarpollit o un tiron o una granissada o una estrebada? Descobrim i a recuperem de forma divertida i amena un vocabulari popular i col·loquial que fins fa pocs anys era viu, explícit i completament natural; un llenguatge farcit de fogots, tropells i cobriments.

    Sala infantil (Biblioteca Central)

• 12 h: Nine Life Tales Contes en anglès a càrrec de Patricia McGill. Contes per tenir cura de les emocions ... perquè si us donen gat per llebre, o si esteu com gat i gos i teniu un dia moix, busqueu el gat dalt de tot de la teulada. Si et diu «meu» apropa’t que és tot teu.
• 12:30 h: Presentació: Escolta el teu cos!, el llibre del programa del SX3 a càrrec de: Salvador Macip i Irene Blay, directora del programa. El vostre cos us parla contínuament: quan teniu gana o esteu cansats, quan us enamoreu, quan esteu malalts… fem un viatge fantàstic pel cos humà!
• 13:30 h: Clausura de la segona edició de l’Empíric.

Escolta el teu cos, el llibre

No podia deixar passar l'oportunitat de fer un llibre de la sèrie del SX3 Escolta el teu cos, no trobeu? Doncs aquesta setmana arriba a les llibreries. Si teniu canalla enganxada a la sèrie, aquest és el llibre perfecte: amb còmics, jocs i curiositats per a què aprenguin coses sobre el cos humà mentre es diverteixen.

I si voleu passar a conèixer i saludar l'equip del programa i els autors del llibre, de moment tenim dues presentacions programades: divendres 22 de novembre a les 18h a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia de Barcelona i dissabte 23 de novembre a les 12.30h a la biblioteca de Cerdanyola, dins el marc del festival Empíric. No us ho perdeu!

La vida als extrems, making of

Parlem una mica del nou llibre, La vida als extrems, que va arribar a les llibreries la setmana passada. Després de l'experiment que va ser el Què ens fa humans?, el meu primer intent de fer servir el mètode científic per intentar respondre preguntes filosòfiques, i que va suposar definir el biohumanisme racionalista com a eina de treball, els meus editors em van preguntar si volia seguir explorant el camí que havia començat. El llibre havia tingut prou bona acollida com per pensar que els lectors en voldrien més. Vaig dir ràpidament que sí, perquè m'havien quedat encara un munt de temes per discutir.

Així neix La vida als extrems: poc després de publicar-se el primer, em vaig posar a escriure el segon, i he tardat un parell d'anys en ellestir-lo. Torna a ser un llibre breu però dens de contingut, amb un munt de notes a peu de plana que permeten al lector anar a buscar les fonts científiques de totes les reflexions que faig. Com en l'anterior, l'objectiu no és sentar càtedra, si no proposar temes per reflexionar, més fer preguntes que no donar respostes, usar els coneixements científics que tenim actualment per mirar d'entendre una mica millor la humanitat, amb l'objectiu de treballar per construir una societat millor, més justa i equalitària.

Aquest cop, els temes que tracto orbiten al voltant del principi i el final, la vida i la mort. M'interessava sobretot parlar de com encarem la mort, què vol dir exactament morir, des de diversos aspectes, de la immortalitat (un tema recurrent als meus llibres, cert!), però també de les relacions humanes a través del que anomenem amor (o, almenys, tres tipus d'amor que considero bàsics: el d'aparellament, el familiar i el social), què vol dir realment estimar. Surten també temes de sexe i de gènere, de migració, una mica de política, i del sentiment oposat a l'amor, l'odi.

Quan em vaig proposar fer aquesta mena d'assaig híbrid no sabia si algú hi podria estar interessat, i va ser una sorpresa molt agradable veure que molta gent acceptava entrar en el joc que els proposava. Sense anar més lluny, la setmana passada vaig fer un club de lectura a la biblioteca de Navarcles sobre el Què ens fa humans?, en una sala plena (érem prop d'un centenar), on vam estar hora i mitja discutint sobre aquests temes en un diàleg on hi van participar molta gent amb ganes d'entendre el mon i canviar les coses. Això és el que fa que valgui la pena escriure aquests llibres. Espero que el nou trobi també els seus lectors amb ganes de donar voltes a temes clau per la humanitat i a discutir les seves conclusions amb mi... i així potser hi haurà un tercer llibre en el futur (la carpeta de temes pendents ja se m'està tornant a omplir).

Us deixo amb una intervenció a l'últim Col·lapse de TV3, parlant d'envelliment amb el meu coautor, el Manel Esteller, el Ricard Ustrell i el Carles Costa, i lluint orgullós la meva flamant samarreta amb l'efígie de Wittgenstein, un dels protagonistes del Què ens fa humans?. La vida als extrems fa un cameo al final.

I aquí més sobre l'envelliment, a BTV.

Recull de premsa:

El confidencial

Noticias de Navarra

El Punt Avui