Tercera pista

Ja en sabeu el títol i el tema. Ja us he anunciat la data i presentat un dels pesonatges. Avui us dóno una pista sobre l'argument: feu clic aquí.

I unes quantes dades més de regal:

No és una novel·la de ciència ficció però un dels personatges té un poder especial.

No és un drama però hi mor molta gent.

No és una novel·la religiosa però Déu hi juga un paper important.

No és una novel·la negra però hi surt un assassí en sèrie.

No és una novel·la d'acció però hi ha persecucions i explosions.

Això és tot de moment. Més pistes d'aquí unes setmanes.

Segona pista

Endevineu el nom?

La resposta (i més informació de regal) aquí.

Preguntes dels lectors

Aquí teniu l'encontre digital amb els lectors del Cercle que us vaig anunciar fa un temps.

L'escollit (LXII)

Ara que és estiu i la gent s'emporta els llibres a la platja (o a la muntanya o on sigui), a L'illa dels llibres han organitzat un concurs fotogràfic. La idea és retratar el vostre llibre preferit en algun racó interessant. Es veu que hi haurà premis pels millors.

Aprofito per recomanar-vos L'illa que capitaneja el Jordi Milian, per si encara no heu descobert aquest ja clàssic blog de novetats literàries. S'actualitza molt sovint i va molt bé per estar al dia. A més es poden llegir interessants entrevistes als escriptors d'actualitat.

Com que tinc la meitat de la parròquia de vacances (segurament) i l'altra pensant en estar-ho, tanco les seccions fixes (el Dilluns musical i L'escollit) fins a principi de temporada, com faig cada any per aquestes dates. Per la resta, el bloGuejat seguirà al peu del canó en rigorós directe, no fos cas que quedés algun lector despert. Que vagi bé!

Dilluns musical: hard skiffle.

Segur que la majoria dels aquí presents ni sabeu què és el skiffle, una mena de rockabilly casolà que va ser popular sobretot al Regne Unit durant els 50. No és que escolti molt aquestes coses, però l'he acabat descobrint perquè uns quants dels guitarristes que m'agraden el citen com a referència (i es veu que el primer grup de John Lennon tocava precisament skiffle).

Doncs bé, l'altre dia remenant el youtube vaig ensopegar amb un document històric que potser musicalment no us satisfarà massa, a menys que sigueu musicòlegs curiosos, però que no deixa de ser divertit. L'angelet de tretze anys que surt al vídeo cantant i tocant una guitarra grossa com ell, amb cara de no haver trencat mai un plat, es convertiria una dotzena d'anys després en un milionari drogoaddicte amb passions satàniques, l'idolatrat líder del grup que passaria a la història del rock, entre altres moltes coses, per protagonitzar el famós incident del tauró i la groupie. El terror de totes les mares, en resum. Mireu l'entrevista que li fan al minut 2:30 i veureu que no es podia preveure gens quin camí acabaria triant en la vida...

L'home i la terra (2)

[No sé si val la pena dedicar-li un altre post a les meves aventures jardineres, però per si de cas algú hi està interessat (i perquè em sento orgullós del resultat), ho faré igualment...]

En aquesta vida puc dir que ja he tingut un fill, escrit un llibre (bé, uns quants) i arrencat un grapat d'arbres. Ja sé que això darrer se suposa que no va així, però què hi farem. Si alguna cosa sobrava al meu jardí era arbres. En compensació, he plantat quaranta-un metres quadrats d'herba en un sol dia, que no és el Camp Nou però dóna una feinada considerable.

Quan vaig veure la muntanya de gespa que s'havia d'instal·lar, convenientment empaquetada en rotllos estil Tigretón, em va semblar que no acabaríem mai. Però de fet, va ser més fàcil del que preveia. Tota la gràcia, és clar, està en demanar un cop de mà a la persona adequada. M'he adonat que aquí a les Midlands, retapissar el jardí ve a ser l'equivalent a muntar mobles de l'Ikea. La gent de la nostra edat ho ha hagut de fer uns quants cops al llarg de la seva vida i al final ja se'n surten prou bé. A més, no els costa gaire ajudar al proïsme quan els arriba el torn, és part del ritual. Jo vaig tenir sort que el meu "voluntari", a part de jardiner expert, va ser capaç de mantenir una conversa de bon nivell sobre Chuck Palahniuk, les pel·líclules de Tarzan de Johnny Weissmuller, la saga Crepuscle i Faulkner, entre altres temes diversos. Un detall important, quan un s'ha de passar tot un dissabte treballant colze amb colze amb un amic.

Comentàvem després amb la meva dona que les comoditats no donen més que maldecaps. Com més coses tens, més complicacions i obligacions et poses a sobre. Quan vivíem en un piset ridícul a Manhattan la nostra existència era molt més fàcil que no ara que tenim casa, jardí i cotxe. L'increment de les possessions no fa més que augmentar les possibilitats que alguna de les coses s'hagi de reparar, renovar o substituir. Al final no pares. Se suposa que poder accedir a més luxes materials ha de ser una millora de la teva qualitat de vida, però a vegades costa veure que compensi el preu que has de pagar.

Epíleg. Un company meu del departament diu que a veagdes té la sensació de no estar realment treballant. Sovint els científics ens passem el dia atrapats davant l'ordinador, i segons el meu amic, l'esforç purament intel·lectual no és tan satisfactori com el físic, el que et fa suar i et deixa els músculs esgotats. Això et permet almenys quantificar d'alguna manera la feina que has fet i quant t'ha costat, mentre que si només utilitzes el cervell els resultats són menys palpables i, per tant, menys reconfortants. El dilluns quan vaig arribar al laboratori, amb agulletes per tot arreu, les mans destrossades, esgarrinxades múltiples i uns quants blaus el vaig enviar directament a fer punyetes.

L'escollit (LXI): blogs pioners

He pensat que avui em podríeu ajudar a fer l'Escollit. Arrel de la celebració del primer lustre del bloGuejat, alguns vau deixar comentaris que em van fer sentir con un "clàssic" (en el sentit més positu de "vell") de la catosfera, i us ho agraeixo. En aquest negoci, la persistència no és habitual. Però jo sempre he tingut present que sóc part de la "segona fornada" de blogs catalans, i que n'hi ha que es mereixen el títol de "pioner" molt més que no pas jo.

I això és el que us proposo: ajudeu-me a trobar el blog en català més antic que encara segueixi en actiu. Definim (arbitràriament) "actiu" com almenys dos posts al mes. La moda dels blogs va començar a principis de segle, i va arribar a Catalunya amb força allà pel 2003, crec (jo em vaig resistir encara un parell d'anys perquè no hi acabava de veure ni la gràcia ni la utilitat, gran visió de futur que tinc), així que el nostre pioner pot ser que faci set o vuit anys que està en marxa. La veritat és que en alguns casos no és gens fàcil saber l'edat d'un blog, així que ens haurem de refiar del que digui el seu arxiu, si en tenen. Ah, i no valen els blogaires que han canviat de capçalera durant aquest temps. Centrem-nos de moment en el blogs, no en els seus autors.

Remeno el meu blogroll  i obro el foc jo mateix mencionant el Totxanes, totxos i maons del Joan Josep Isern, que sembla que funciona des del juny del 2004, com els Mails per a Hipàtia del Vicent Partal. Un salt al món (novembre del 2004) hagués estat un altre bon candidat si el Deric no hagués decidit plegar tot just fa uns dies. Segon a la llista aniria el Plagueta de bord, que és de l'agost del mateix any. No aconsegueixo trobar-ne d'anteriors al 2004...

I vosaltres? Quin és el blog més antic que seguiu?

[ACTUALITZACIÓ]
Altres blogs de la collita del 2004:
Bloc des del Pirineu (agost)
Cupressus sempervirens (agost)
La lectora corrent (setembre)
La panxa del bou (octubre)
Diari de l'absurd (novembre)
Cròniques de sota el mugró (novembre)

Del 2003...
Realitat i miratges (agost 2003)
Gomets (agost 2003)
F l u x (novembre 2003)
Gemma blog (novembre 2003)

I el guanyador fins ara, si no apliquem les normes de freqüència molt estrictament al principi:
Productes de neteja (febrer 2001)

Dilluns musical: Gabriel does Waits

La veu de Tom Waits em carrega una mica. Està bé per un parell de cançons, però al final se'm fa pesada. I això que reconec les seves qualitats com a compositor. Per això em va molt bé que gent com Peter Gabriel, de veu més avellutada, el versioni. I més si és per una bona causa. La seva interpretació minimalista (piano i veu) de In the neighborhood és tot un encert, trobo, i va precedida d'una petita entrevista. Peter Gabriel, In the neighborhood.

L'home i la terra

[Resum de la situacio: La Natura i jo no ens portem massa bé. Per sort he viscut la major part del temps en ciutats grans i així m'he lliurat de les alèrgies i altres menes d'irritacions que em causen la majoria dels éssers vius (en comparació, les derivades del contacte humà em resulten molt més tolerables). Però el destí té bromes cruels amagades a la màniga, i és així com em trobo ara en possessió d'un minúscul jardí (minúscul comparat amb els que hi ha per aquests paratges) que em proporciona prou material per omplir a bastament els meus malsons... i el blog.]

En els capítols anteriors d'aquesta sèrie us havia explicat la meva lluita contra els inquilins que tenim rellogats i com havia optat per a una vigilància expectant des de la distància per evitar-me maldecaps innecessaris. Al final, amb un marrec amb més ganes de córrer que espai tenim a casa, la trista realitat se'ns va fer evident: calia adecentar una mica el jardí per a què l'hereu pogués sortir a esbravar-se. Sobrepassats per la perspectiva de tant magna tasca, el primer que vam fer vas ser contactar un parell de jardiners, que van venir a valorar la feina. No es van ni dignar a enviar-nos el pressupost que ens havien promès. Ja us he dit que la mida dels jardins anglesos és considerable, i pel que es veu el nostre ni tan sols entra en la categoria de "prou decent com per ser considerat pels professionals".

Cap problema: ho fem nosaltres, diu la meva dona. "Nosaltres" en aquest context s'havia de llegir com "tu", però en el seu moment aquesta subtilesa se'm va escapar. Jo li dic que sí, inconscient que sóc, pensant que no pot ser tan difícil, i ja em teniu condemnat a treballs forçats totes les tardes i festes de guardar. No exagero: de pic i pala. I és que el primer dia, armat amb el kit d'eines de jardí de la senyoreta Pepis que em vaig comprar de rebaixes al súper i que a mi em semblava més del que mai podria necessitar, em vaig adonar ràpidament que m'havia ficat en un embolic que em sobrepassava. Per començar havia de canviar unes plantes de lloc per guanyar superfície de gespa, però el problema era que el terra semblava de ciment armat. Vaig suar com un desgraciat i em van sortir butllofes a totes dues mans, i al final vaig completar la primera tasca tardant deu vegades el temps que pensava que em portaria. Era el moment de demanar ajut.

Sort que tinc companys, genèticament més dotats per lidiar amb els jardins, que es van oferir amablement a donar-me un cop de mà. Han anat desfilant aquests dies per casa i tots ells han al·lucinat de la duresa del nostre terra. O sigui que no era (només) culpa de la meva incompetència. Hem acabat reorganitzant falgueres a cop de pic (tota una experiència, tenir una d'aquestes eines a les mans), però per sort la pitjor part ja està feta. Aquest cap de setmana hem de posar la gespa i un dels meus experts m'ha fet llogar una màquina diabòlica, plena de rotors, fulles d'acer i  altres peces punxegudes, que espero que sàpiga fer anar, perquè sinó el següent post l'hauré de dictar des de l'hospital. Ja ho sentireu dir.

[Acabo amb una mica de material gràfic per il·lustrar aquesta trista història, no us pensessiu pas que exagero. A la imatge, l'estat del meu braç després de lluitar amb una de les plantes que havien de ser desallotjades. Tingueu en compte que portava màniga llarga (!) i que, coneixent-me, m'havia pres una bona dosi profilàctica d'antihistamínics (!!). A sobre, la foto està presa una hora després de l'aplicació generosa d'una crema de cortisona (!!!). Com que la cosa no minvava, vaig pensar que calia deixar-ne constància per si al futur la meva dona intenta encolomar-me un altre d'aquestes "projectes" tan senzills i alhora tan nocius per a la salut.]

L'escollit (LX)

Aquesta ha estat una setmana molt política. Naturalment, l'Escollit d'avui havia de reflectir una mica el clima que s'ha viscut a la xarxa, així que avui faré un combinat d'alguns posts sobre el tema.

En Jaume Subirana escalfava motors dimecres amb un ingeniós joc de paraules que gairebé semblava un poema brossià. El dissabte, davant la impossibilitat de connectar a TV3 a la carta, la jornada vaig seguir a través de facebook i twitter (sobretot a #somunanacio, #10J i #adeuespanya, i per la part més lúdica a #lyncefacts, hashtag en honor i glòria dels reis de l'estimació). Va ser un acte totalment 2.0 per a mi. Precisament en janquim fa una anàlisi a fons de l'impacte que va tenir la xarxa en la manifestació.

Em sembla que diumenge vaig llegir més cròniques interessants als blogs que no als diaris, com el reportatge gràfic minut a minut de l'Assumpta. Una altra visió interessant és la de'n Francesc Puigcarbó, que pensa en el que vindrà ara, o l'opinió reflectida al Vull Ser blogger, per citar-ne algunes.

Perquè el cert és que en un estat democràtic, el poble no fa valer la seva voluntat al carrer (a menys que hi surti armat), sinó al col·legi electoral. La manifestació del dissabte va ser un moment històric que queda molt bé a les fotos, però veurem quants dels qui van treure a passejar banderes actuen d'una forma conseqüent quan tinguin una papereta a les mans. No hi ha molt on triar entre la classe política catalana, això és cert, però si el que a un li preocupa és el dret a decidir, hi ha formacions que el tenen ben amunt a la llista de prioritats i altres que s'excusen, miren de nedar i guardar la roba o simplement ignoren el tema.

Haikús d'estiu

El Francesc Mompó va fer una crida al seu blog fa uns dies demanant haikús estiuencs al voltant d'un banc i una ombra. El resultat són uns jocs florals molt interessants (on alguns dels aquí presents veig que heu participat), que m'agradaria recomanar-vos avui (tot i no ser dia d'Escollit...). El que m'ha agradat més, si n'he de triar un, ha estat el proposat des del Friccions, potser perquè té un ritme juganer. En tot cas, una molt bona iniciativa.

Per cert, aprofitem per felicitar el Francesc: junt amb la Mercè Climent ha guanyat un premi que, per motius personals, jo m'estimo molt.

Dilluns musical: flower power.

Em disculpo per avançat per posar-vos avui un xurro de cançó, però és que a un vídeo que té com a protagonista Charlize Theron en samarreta imperio matant ninjes se li perdona tot. Ja sabeu que a mi aquesta mena de dones em desconcentra. Brandon Flowers, Crossfire.

5 anys

Gairebé se'm passa: avui el bloGuejat fa anys. Cinc, concretament, que són gairebé una eternitat en la catosfera. Ja vam estrenar capçalera fa uns dies com a pre-celebració (vegeu el museu de les antigues aquí). A part d'això, no tinc prevists grans canvis per a la temporada vinent. Seguiré amb la secció musical i l'Escollit, perquè són divertides de fer i alguna utilitat (minsa) tenen, i amb el post llarg dels divendres. El bloGuejat té corda per a estona. Tal i com vaig dir l'any passat, una de les gràcies del blog són els diàlegs que s'estableixen amb els lectors, i em sento ben orgullós de tenir-vos a tots vosaltres al llistat de comentaristes. Motles gràcies! Per la meva part, miraré d'esforçar-me a deixar més opinions als vostres blogs però si no em veieu treure el cap no m'ho tingueu en compte: m'agrada més llegir en silenci que parlar... Una abraçada virtual per a tots.

Avui s'ha de penjar aquest vídeo...

L'escollit (LIX)

Encara no m'he posat al dia dels blogs endarrerits, però us selecciono tres apunts per a l'Escollit d'avui. Per un costat, la crida del XeXu a no abandonar els blogs durant l'estiu (jo he fet el que he pogut) i per l'altre, un llistat de pancartes alternatives per a la mani, gentilesa del Sànset. Arrodoneix la terna la segona tanda de pins virtuals del Leblansky (la primera aquí), que amenaça amb encara una altra ronda, aquesta per encàrrec (aprofiteu l'avinantesa). Il·lustro el post amb un dels pins:

[Actualització: la tercera de pins tanda ja està disponible]

Dilluns musical: retorn.

Salutacions a tots. Ja torno a estar connectat, després d'una setmana de relacionar-me amb el món només de forma analògica (els diaris han estat el meu únic contacte amb la realitat). Una sensació curiosa, aquesta de no llegir què pensa la gent, just durant els dies que alguns dictaven sentència mentre altres treien banderes al carrer per celebrar el triomf (suposo que només el de caire esportiu).

Ja sé que no és molt original i no deixa de ser propaganda d'una beguda alcohòlica, però us poso igualment avui aquest vídeo, que ja haureu vist mil cops, per a què us feu una idea de com han estat les meves vacances. Només heu de sumar als protagonistes uns vint anys i tres criatures més, i restar unes quantes caixes de cervesa i el vaixell. Diguin el que diguin els de la Damm, Menorca és una illa eminentment familiar...