dilluns, 24 de gener del 2011

M'encanta quan passen aquestes coses...

Tenia ganes de començar un llibre. No us passa a vegades? Aquesta urgència de córrer cap a la lleixa i agafar el que et vingui més de gust. Tot i que ja n'estiguis llegint un altre (o dos, com era el meu cas). Encara vaig ser més indulgent: no en vaig triar un, sinó sis. No em podia decidir. No em volia decidir, de fet. Vaig seure al meu silló de lectura amb la pila de llibres al costat i vaig deixar que l'impuls del moment final em guiés.

Fa un temps havia provat de llegir dos llibres simultàniament, només un capítol de cadascun a la vegada, com una mena de zàpping literari. Havia estat una experiència interessant. Aquesta vegada vaig pensar que podia anar una mica més enllà i inventar (?) la lectura TDÀtica per excel·lència. Amb tres hores llargues per davant per poder dedicar als meus llibres (fet inaudit), vaig optar per començar-ne no un sinó tres, i saltar de l'un a l'altre com més m'abellís.

L'endemà de la marató nocturna de lectura saltejada vaig adonar-me que la tria no havia resultat tan espontània com m'havia semblat al principi. Una mena de desig de lliurar-me a la mena de literatura que precisament criticava divendres passat havia marcat clarament la meva elecció. Al costat d'un Kerouac tardà, havia escollit un Brautigan de la millor època, i tots dos havien complementat El lament de Portnoy, que ja estava gairebé acabant. Roth i Brautigan són post-beats i, evidentment influits per Kerouac, milloren la fòrmula de la Prosa Espontània fent que ho sembli sense ser-ho, i no limitant-se a experiències personals. Un gran encert en el seu dia, i uns resultats excel·lents, com vaig poder comprovar un cop més ben calafatejat en el meu sofà.

Ja us he fet propaganda de Brautigan altres cops. Val la pena aprendre anglès només per poder gaudir de Brautigan. No perquè s'hagi de llegir necessàriament en versió original (la seva prosa no està ni molt menys a l'alçada de la de Roth, posem per cas), sinó perquè si no és així no tens cap altra opció. Tot i que Brautigan va ser bastant famós en el seu temps, ara ningú no se'n recorda i, menys encara, el tradueix. A part de les versions castellanes que ha fet Blackie darrerament, poca cosa en trobareu a les nostres llibreries. I és una llàstima. Saltant de Brautigan a Kerouac i d'aquí a Roth i altre cop tornar a començar, em vaig adonar com s'assemblaven i com eren de diferents els tres escriptors, una cosa que potser se m'hagués passat per alt si no hagués estat fent aquest "zàpping", i també que no cal dominar la tècnica fins als extrems gairebé inhumans de Roth per poder fer llibres interessants.

A través de l'Amazon havia aconseguit feia uns mesos un Brautigan vintage, aquest que tenia  a les mans, una primera edició original del 1975, un incunable que a sobre m'havia costat només quatre cèntims. I aquí ve l'anècdota que us volia explicar en aquest post. Quan arribo a la plana vint-i-tantes, em trobo això:


Un retall de diari molt vell, possiblement dels mateixos setanta (els preus si que són vintage), sembla que publicat a Minnesota. Em fascina trobar-me "missatges" que lectors passats deixen enterrats en els llibres. Regals inesperats i totalment críptics. No sabré mai si aquesta persona va arribar a anar al Minneopa State Park aquell cap de setmana d'estiu, potser acompanyat de la seva parella, un/a jove hippie com ell, amb tota probabilitat, mentre a l'altra punta de món jo deuria passejar els meus pocs anys per la platja de Blanes. I això fa que un gest tan mundà com triar una destinació per un dissabte al matí acabi reverberant pel temps convertit en un misteri insondable.

Unes planes més endavant, tinc una segona sorpresa:


Sembla un tros d'una caixa de paper de fumar, ves a saber de quan. Potser del mateix "excursionista", que es feia les seves pròpies cigarretes quan anava de pícnic als parcs públics. O potser fumaven porros d'amagat la parella de hippies de Minnesota mentre llegien Brautigan estirats al llit de l'apartament on vivien en pecat d'amagat de les seves famílies? Potser no van ser ells, sinó un lector posterior que també va voler contribuir a aquesta "càpsula del temps". Em podria passar el dia inventant-me històries que quadressin amb la imatge. Ara em tocaria a mi, però no penso permetre que aquesta petita joia i els seus missatges secrets abandonin la meva biblioteca, així que ho sento però la cadena de misteris s'acaba aquí.

A mi aquestes coses em semblen fabuloses, inaudites, i més quan passen així seguides, de dues en dues. Admeto que no és tan espectacular com el que en Perucho ens va explicar a en Leblansky i  a mi quan el vam entrevistar fa un grapat d'anys, el mateix dia que ens va admetre que s'inventava amb tota impunitat les cites que posava en els seus llibres i mai ningú no havia gosat discutir-li que fossin certes. Potser hauria d'haver homenatjat descaradament el gran Perucho i explicar-vos avui que dins el llibre del Brautigan havia trobat una còpia del meu certificat de naixement... Però la història dels hippies excursionistes i porreros, igual d'irreal, m'ha fet més gràcia.

22 comentaris:

b.a. ha dit...

Doncs el meu certificat de naixement no que no me l'he trobat dins de cap llibre però, sí que en un llibre de química ananlítica de l'any de la picor que vaig comprar en una fira de llibres de segona mà a Barcelona hi faig trobar una estampa-recordatori de la primera comunió d'una cosina del meu pare la mar d'amiga meva!!!!!!!!

Josep ha dit...

I no diguem res si agafes un llibre d'una lleixa del punt d'intercanvi de llibres. Troballes fantàstiques assegurades.

Anònim ha dit...

Caram,SM, això pot ser l'inici d'una nova història, no?

Quines coses es poden trobar en un llibre... Fins i tot es podria plantejar una proposta de relats conjunts entre blogaires. Històries sobre coses que podem trobar en un llibre... Algú s'hi apunta?

Joan ha dit...

Aquesta és la gràcia, no? Cadascú hi trobo les seves coses, que formen part de la lectura convertida en personal i intransferible.

Mr Towers ha dit...

carai! només començar m'ha vingut al cap lo del Perucho, i de sorpresa final llegeixo que us l'havia explicat personalment! no recordo d'on l'he treta jo, però segur que de la Dinamo no (pq no se què és, entre altres coses) a més em sona com si el llibre l'hagués comprat a València i no em sona que hi haguessin bitllets, només un sobre buit.

Respecte el post anterior, tinc un dubte: si dius que vas tardar 5 mesos en escriure el teu llibre + 2/3 a corregir, i també dius que quan treballes amb un llibre no llegeixes per no "contaminar", ¿quan redimonis tens temps per llegir tu? Amb aquest mètode a mi se m'acaben acumulant un munt de llibres a la tauleta de nit...

Carme Sala ha dit...

A mi, sempre m'impressiona molt, dels llibres de segona mà, els que vénen amb dedicatòries afectuoses per part de qui un dia els va regalar...

Quin disgust si un dia me'n arriba un amb una dedicatòria meva!

Salvador Macip ha dit...

b.a., tu si que estàs fent un homenatge a Perucho! Si no veig l'estampeta no m'ho crec... ;-)

Josep, això sí que és un caldo de cultiu d'històries (i d'altres coses segurament també).

tirantlobloc, és una bona idea, segur que hi ha material per a un llibre. Per què no ho propsoes als de Relats Conjunts (relatsconjunts.blogspot.com), que saben millor com organitzar aquestes coses?

Joan, mai millor dir: cadascú treu (i posa) coses personals en els llibres.

Mr Towers, estàs al lloro de tot, eh? ;-) No et culpo per haver-te perdut el Dinamo, el millor fanzine dels 90, perquè la distribució era molt erràtica. Segur qeu el Perucho deuria explicar la mateixa història amb variants més d'un cop. Pel que fa als càlculs, cada cop tinc menys temps per llegir (perquè escric més), això ho has encertat. Ara, per exemple, estic en una pausa de ficció (que no vol dir que no escrigui, ep!), per això he pogut reprendre el fil de la lectura. A part d'aquests oasis, un cop he fet la primera escriptura ja sóc menys susceptible a "contaminacions", per això els anys de repàs no me'ls passo totalment en blanc. Misteri aclarit (però ben vist!).

Lluís Bosch ha dit...

Fa molt de temps se'm va acudir començar a escriure sobre els missatges que et trobes als llibres, i crec que alguna cosa en vaig explicar en un vell apunt.
Com que sóc usuari habitual de les biblioteques públiques, sol passar que hi hagi una circulació de papers, notes, bitllets d'autobús... que sembla que vulguin completar la novel·la.

Dua ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Dua ha dit...

A mi no fa massa em va passar el mateix amb un llibre de Carroll que vaig comprar a frança. Hi havia, de fet, les notes de la nena que l'havia posseït que dataven de la 2a guerra mundial. Entre Roth i Brautigan, jo prefereixo Brautigan...Dec ser de les poques. Però alguna cosa similar passa amb les traduccions d'ell i les de Raymond Queneau... trobar-ne una és un impossible, però quan ho fas... ah, quin plaer.
És la primera vegada que comento aquí, m'agrada aquest bloc, per cert.

Deric ha dit...

això és el que m'agrada dels llibres de vell o dels llibres de la biblioteca, per exemple, quan agafes en préstec una guia de viatges i et trobes targetes de llocs a dins, és genial.

b.a. ha dit...

Em sap greu però l'estampeta la vaig regalar a la parenta titular, però si vols t'escanejo la portada del llibre...

LEBLANSKY ha dit...

La d'objectes que hom pot arribar a trobar en un llibre, si s'ho proposa, oi?

Salvador Macip ha dit...

La meva maleta, un dia em va passar això qeu dius, troabr un llibre dedicat amb amor a algú altre. Em va fer sentir molt malament! En vaig escriure un post, crec, algun dia l'hauria de rescatar.

Gràcies pel comentari, Dua. Ets la primera persona (a part de la que me'l va descobrir) que veig que es declara fan de Brautigan. Roth i Brautigan són massa diferents i m'agraden tots dos, prefereixo no haver d'escollir. La teva història amb el llibre de Carroll és encara millor que la meva... Ens llegim!

Júlia ha dit...

De vegades he comprat llibres de segona mà pel fet que hi havia una dedicatòria molt personal de l'autor i 'm'han fet pena', també m'hi he trobat moltes coses estranyes. Tinc una narració amb una mena d'història d'amor a través d'aquests estranys missatges.

Puigmalet ha dit...

Els llibres vells acostumen a anar carregats de vida. I a vegades no cal que siguin molt vells, com ens explica Paul Desalmand a Les desventures d'un llibre vagabund, a partir d'un exemplar de 1983.

Mr. Aris ha dit...

A mi als 80 m'agradava molt un autor de comics que als 90 em va deixar d'agrada. No vull dir el seu nom, perquè està mort, però em va dedicar un dels seus albums una tarda que varem estar parlant molt. Als 90 mel vaig vendre al mercat de sant antoni per quatre duros. Fa poc que el vaig veure a una parada que feien propaganda de la dedicatoria.Els vaig fulleja i induptablement era el meu. Li vaig preguntar al venendor quan en demanava. "100 euros" "pensi que està dedicat al Francesc Bellmunt, director de cinema que era gran amic seu". Encara m'estic rient
Durant un temps m'inventa dedicatories de llibres i dedicava llibres que regalava d'autors nacionals...sempre ho explicava al cab d'un temps, però es molt divertit.

Salvador Macip ha dit...

Júlia, se'n pot fer tot un llibre, d'aquestes anècdotes. A mi també em fa pena quan em trobo segons quines dedicatòries.

Puigmalet, no coneixia el llibre que dius. Me'l miraré, sembla interessant.

Aris, la teva història és boníssima! Jo no m'hagués pogut aguantar el riure.

Assumpta ha dit...

Doncs quan la meva germana em porta un llibre de la biblioteca, jo li torno tot ple de tiquets del Viena, de dos tallats pel preu total de 2,5 Eurus (amb les pastetes "de regal" incloses) i ella em diu que això no es fa i els treu tots :-((

O sigui, que no em permet deixar constància del "meu pas" per allí... Així no hi ha qui pugui passar a la posteritat ni res!!

Ella els treu de Barcelona i als meus tiquets posa Reus i tal... són bonics... però no hi ha manera, els descobreix sempre...

Salvador Macip ha dit...

Assumpta, digues-li a la teva germana que no té ni idea. Els teus "regals" enriqueixen el llibre i segur que farien que el proper lector es muntés tota una història pensant que feia la lectora prèvia llegint el llibre mentre berenava al Viena...

Assumpta ha dit...

Gràcies, ja li diré :-))

elenaranda ha dit...

I no parlem dels llibres on et trobes que algú ha subratllat una frase o un paràgraf concret. En dóna com per pensar què ha trobat d'interessant en aquelles paraules i no en altres.