El 2014, recordem-nos de la recerca biomèdica.

Fa uns dies em van convidar a Els Matins de TV3 per parlar una mica d'uns treballs que estem fent al laboratori en el camp de les teràpies personalitzades del càncer. A la secció va intervenir també en Ricard Garcia, que ha muntat la Fundació Richi per recaptar diners per a finançar l'estudi i el tractament dels càncers infantils (de la qual m'han demanat que faci d'ambaixador). Aquí teniu el vídeo:

El dissabte passat vaig treure també el tema al meu article d'opinió d'El Periódico, que podeu llegir aquí. Resumint una mica totes dues intervencions, el que dic és que estem en un moment molt important del tractament del càncer, avançant cada cop més (com ja he explicat altres cops), però que a casa nostra encara hi ha dèficits importants de finançament, que podríem cobrir tots nosaltres, com es fa al Regne Unit o als EEUU, si fossim solidaris tot l'any i no només quan hi ha la Marató. Pensem-hi de cara al 2014, perquè els beneficiaris en serem tots nosaltres.

  

Escudella i carn d'olla o carn d'olla i escudella?

És la pregunta que divideix les famílies catalanes durant les festes. Què es menja primer, l'escudella o la carn d'olla? He sentit arguments (fervorosos i lògics) a favor de les dues opcions. Al dinar familiar de Sant Esteve, a taula hi convivien totes dues... més una de nova que hem adoptat com a pròpia la meva dona i jo: la barreja simultània. És la tercera vía: menjar la carn d'olla Duran(t) l'escudella (ho sento, no he pogut resistir l'acudit fàcil). 

S'ha de dir que és poc elegant, però retornar els trossos de carn d'olla a la seva sopa primigènia perquè quedin ben sucats abans de menjar-los dóna uns resultats fantàstics. Se li ha acudit a algú més aquesta idea o puc anar a registrar-la? Com ho feu a casa? Muntem una enquesta, ara que està de moda?

Això sí: tots estarem d'acord que els torrons es mengen al final... o no?

Bon Nadal!

Aprofito la felicitació que han preparat a Mètode per desitjar-vos que tingueu un bon Nadal (en singular, com ens recorda en XeXu)... i començar a a anunciar-vos un dels llibres que (com a editor aquest cop) sortiran l'any que ve amb la meva firma. Que acabeu de passar unes bones festes!

Educació, incompetència i corrupció

A una nena de la classe del meu fill, els seus pares li han posat un tutor personal dos cops per setmana perquè l’ajudi amb els estudis, malgrat que no va endarrerida respecte als seus companys. Una altra fa cinc activitats extraescolars: des de piano a ballet, passant per tennis, natació i violoncel. No són els únics exemples que conec al meu entorn de criatures pressionades per a què rendeixin al màxim. I estem parlant de nanos de sis anys, que tot just comencen el seu periple acadèmic.

És obvi que les prioritats i les expectatives socials en vers els nostres fills varien radicalment segons la cultura i la zona del planeta on vivim, i que tenen un impacte directe en el rendiment escolar. Pensava en això després de veure com el darrer informe PISA concloïa que, a la Península Ibèrica, l’estructura educativa no és suficient per a què la mitjana dels alumnes arribi a uns mínims de qualitat. Hauríem de discutir que vol dir “qualitat” en aquest context, i si uns números obtinguts d’una sèrie de proves concretes reflecteixen o no el nivell d’educació d’un país, però els resultats semblen dir que, en general, a Catalunya no estimulem prou els nens, ni a casa ni a l’aula. 

Us deveu haver fixat que al capdamunt de classificacions com les del PISA hi solem trobar països asiàtics. Quan vivia a Nova York, vaig observar que els pares que més empenyien els seus fills eren d’arrels xineses i japoneses. Aquí a Anglaterra, em trobo el mateix en les famílies d’origen indi, com les de les dues nenes del primer paràgraf. Es tracta, naturalment, d’una generalització meva sense cap suport estadístic darrere, i s’ha de prendre com a tal. Però malgrat tot, ens pot servir per preguntar-nos si les famílies de cultures occidentals som més relaxades, i si l’efecte que té això en l’educació és realment dolent. La meva experiència és que als europeus que sortim fora ens aprecien molt. Tenim la reputació d’estar ben preparats, i de ser creatius i emprenedors. Són valors no tant presents en les societats orientals, més centrades en la productivitat. Quina és la millor opció a llarg termini, doncs? La pressió oriental o la “deixadesa” occidental? 

Per saber si de veritat estem nodrint i aprofitant adequadament les capacitats dels ciutadans, caldria estudiar més paràmetres dels que surten a l’informe PISA i, sobretot, al llarg d’un espectre d’edats que inclogués la maduresa. Els resultats d’un examen poden indicar la capacitat d’emmagatzemar coneixements, però no si quan un arribi al món real se sabran aplicar o no. I, anant un pas més enllà, el futur d’un país no el defineix només la preparació dels seus individus, sinó quin us es fa d’ells. No serveix de res educar-los perfectament si quan arriba l’hora de ser útils han de marxar a treballar fora. O si no escollim els elements més preparats per als llocs de responsabilitat pública. Un exemple recent: tenir una Consellera d’Educació i Cultura, una persona que assumim que deu ser vàlida en altres camps, que no es coneix ni els noms d’una de les eines claus que es fan servir en la seva feina és una manera eficaç de trepitjar l’ull de poll col·lectiu. Encara és pitjor que algú que demostri clarament la seva incompetència no presenti la dimissió o, en el seu defecte, sigui cessada a l’instant.  

Casos com aquests també són més freqüents en certes àrees del globus que en altres. Per això seria bo que, el proper cop, les xifres del PISA sortissin acompanyades d’altres dades objectives, com per exemple els índexs d’incompetència política i de corrupció, dos dels factors més decisius a l’hora de malbaratar recursos humans. Només així veurem la foto sencera de la qualitat intel·lectual d’un país.

[Article publicar a l'Esguard del 18/12/13]

ACTUALITZACIÓ: Llegiu una altra opinió sobre el tema al Tobuushi blog, des del punt de vista d'algú que viu de prop els sistemes educatius orientals.

 

Un brindis

O sigui, resumint,...

...que ens volen convocar a un referèndum el novembre on una de les opcions serà:



(cal dir-ho dos cops perquè s'entengui) i l'altra:

Però si descomptem el vot en blanc i les altres cinc permutacions que acabaran computant com a nul·les (serà un repte evitar-les), encara ens en queda una altra que és com:

Almenys per a les dos primeres hi ha un pla previst. Però i per a la tercera? Ja tenim clar que un estat no independent no es pot organitzar ell solet i que de moment no hi ha cap proposta de federació sobre la taula?

Queda demostrat que per a què una cosa funcioni des del punt de vista polític no és necessari que segueixi les lleis de la lògica. En tot cas, és un moment apassionant de la nostra història, aquest. A veure com acaba.

9, 10, 11, 12, 13

 

Pels numeròlegs: l'última escala de color del segle, ara mateix.

Ninja Chriztmaz

Ahir vaig anar a veure com l'hereu feia la seva representació de Nadal, clàssica tradició escolar de la temporada. El nivell de la producció va pujar respecte a la dels anys anteriors, sobretot perquè els intèrprets, de primer i segon curs, ja eren capaços de recordar més d'una línia de diàleg i dos moviments de  coreografia seguits. S'agraïa. Però tot el que hem guanyat amb desimboltura ho hem perdut en dicció: pocs membres de l'elenc conservaven la dentadura íntegra, coses de l'edat, així que el papissoteig era generalitzat. El crit de guerra sonava més o menys com "Merry Chriztmaz!" Ens va caure la llagrimeta igualment.

Durant aquesta setmana, li hem estat preguntant a l'hereu quin paper faria a l'obra, però no ens ho sabia explicar, el molt soca. Finalment, després de posar-lo contra les cordes, tot el que vam aconseguir va ser que ens digués, ben seriós: "Em penso que vaig de ninja". Com que els ninjes no són personatges gaire habituals al pessebre, vam assumir que no l'havia encertada. Efectivament: ahir vam descobrir que anava de Christmas cracker, una tradició molt anglesa. Li va fer tanta il·lusió (o més) que si hagués sigut un ninja de veritat.

Cabres, aspiradores, ullals, Ictineus i altres premis (II)

El cap de setmana també va ser fructífer mediàticament parlant. Vaig poder passar per RAC1 per fer la meva secció de ciència en persona, per variar (sempre em toca fer la connexió des de l'estudi de la meva universitat), i vaig aprofitar per fer-me fotos amb la Marta Cailà i el Victor Endrino per a què quedés constància que treballem plegats (encara que normalment a quilòmetres de distància).

Aquesta setmana a la secció vaig parlar bastant del cervell, sobretot de què fa que els adolescents el tinguin una mica diferent, cosa que determina el seu comportament a vegades una mica irracional (tot té un motiu biològic...). Aquí podeu escoltar-ne el podcast. Per cert, no havia penjat el podcast de fa un parell desetmanes, de quan vaig parlar de novetats en el camp de les vacunes, de les habilitats matemàtiques dels nadons, de per què els gossos remenen la cua, del fet que enganyem més per la tarda que pel matí i d'una possible cura per la calvície. El podeu escoltar aquí.

Diumenge, a la secció de ciència de l'ARA, em vaig estrenar com articulista llarg (abans hi feia una columna) comentant un estudi que em va semblar sorprenent sobre la importància que poden haver tingut els diners en l'aparició i manteniment de les societats humanes. És una teoria polèmica i interessant, feu-hi un cop d'ull aquí (accés gratuït si us registreu). 

Relacionat amb això, fa dos dies es va saber que l'ARA Ciència havia estat guardonat amb el Premi Nacional de Recerca 2013. És un reconeixement molt important i crec que molt merescut a la feina que fa la Mònica López Ferrado dirigint, coordinant i muntant un dels pocs suplements de ciència que queda a la premsa ibèrica. A més, el rigor i la serietat que té el suplement, que surt al diari cada diumenge, són impecables. És tot un honor per mi formar part del grup de científics que hi col·laboren.

Finalment, el diari Avui portava també diumenge la revista Barça Kids, on apareixia el conte que he fet amb la Carme Sala, i del qual us n'havia avançat alguna il·lustració fa uns dies. La idea neix d'un exercici que em fa fer l'hereu gairebé cada nit, i que m'ajuda a mantenir les neurones creatives ben engreixades. Ja em direu si me n'he sortit a l'hora de barrejar en la mateixa història coses tan diferents com una cabra, un núvol i en Puyol. Els dibuixos de la Carme, com sempre, són deliciosos, no us els perdeu. Podeu llegir el conte (i descarregar la revista sencera) de franc aquí.

Cabres, aspiradores, ullals, Ictineus i altres premis (I)

Aquest cap de setmana passat vaig estar a Barcelona perquè m'havien convidat a un congrés que es feia a la Universitat de Barcelona (relatiu a la feina de la qual no parlo gaire en aquest blog, la purament científica). Aprofitant el viatge, em vaig poder apuntar a algunes activitats literàries que estaven programades. Us en faig cinc cèntims a continuació i en el proper post de la sèrie us acabo de comentar altres coses que han passat aquests dies.

Comencem pel club de lectura a la biblioteca Adroer de Girona del divendres, on en Sebastià Roig i jo vam discutir d'Ullals amb una dotzena de joves d'ESO que se l'havien llegida. Al lllarg d'una hora i mitja vam mantenir un debat molt interessant amb els lectors, durant el qual ens van fotre canya sense tallar-se (els ho vam demanar així) i ens van argumentar tot els que els havia agradat i el que no de la novel·la. Com a autor, ho vaig trobar molt útil i estimulant, i a més vaig poder constatar un parell de coses. Primera, a les noves generacions també hi ha bons lectors, malgrat les temptacions multimèdia, gràcies en part a la bona feina que fan els dinamitzadors culturals (aquest club en tenia un bon exemple). Segona, la majoria dels bons lectors són noies. Els nois o bé no llegeixen tant o bé no se senten atrets pel format d'un club d'aquesta mena. Sigui com sigui, no és gaire bon senyal... però sí que es correspon a les proporcions que trobem en adults, cal dir-ho. Com ho hem de fer per no perdre la gran massa de lectors masculins pel camí?

El disabte, l'event era d'una altra mena: l'entrega dels Premis Ictineu a les millors obres fantàstiques de l'any, als quals Hipnofòbia era finalista en la categoria de novel·la original en català. La cerimònia es va dur a terme a la biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet i va aplegar el bo i millor de la ciència ficció catalana. La meva novel·la va caure derrotada per poc, i la triomfadora va ser Sirius 4, d'Alfons Mallol. A la foto d'aquí al costat podeu veure com felicito esportivament el guanyador del premi. Les celebracions van continuar amb un animat dinar de germanor, on vaig poder retrobar vells amics i desvirtualitzar-ne un grapat de nous, i una tanda de conferències postprandials dedicades a Aldous Huxley i C. S. Lewis. Una bona jornada per als amants del fantàstic, impecablement organitzada per la gent de les Ter-Cat i la revista Catarsi, amb l'ajut de la SCCFF.

(Continuarà...)

Quan bufa el vent

Per qüestions de feina, aquestes últimes setmanes he baixat un parell de cops al País Valencià i, compartint converses breus i llargues sobretaules, m’he pogut acostar una mica a la situació que es viu actualment al sud de l’Ebre. M’ha semblat que l’esperit era més combatiu que mai, potser perquè m’he relacionat sobretot amb intel•lectuals implicats en la lluita per reivindicar el fet valencià. La seva tossuderia topa frontalment amb l’oposició dels òrgans de govern, que continuen aplicant la doctrina expansiva castellana, sempre partidària d’homogeneïtzar per evitar dissidències. Sense anar més lluny, el trist sainet al voltant del desmantellament de RTVV no és més que un exemple del poc interès que tenen els polítics de signe centralista a mantenir la riquesa cultural de les autonomies del seu país, més enllà del folklore inofensiu, convençuts que així protegeixen millor la sagrada unitat nacional.

La situació del català a l’Estat Espanyol em remet a una faula que recordo de quan era nen. El vent i el sol aposten que seran capaços de fer que un home es tregui l’abric que porta. El vent ho intenta amb violència, bufant cada cop més fort, però només aconsegueix que l’home se’l cordi fins el coll. El sol només ha de brillar una mica per aconseguir que, acalorat, sigui el mateix home qui s’acabi despullant. A Catalunya, les ventades, i més encara els huracans que s’estan desfermat darrerament, han contribuït a una cohesió social que a Madrid encara no han entès d’on surt. Si hi hagués algú amb prou memòria històrica per recordar els anys convergents del peix al cove, no els hagués costat gaire pressuposar que amb uns quants raigs de sol ben col•locats els catalans se sentirien prou confortables per quedar-se amb calçotets i samarreta, i segurament ara no estaríem parlant de dates pel referèndum. Per bé o per mal, aquesta ruta conservadora sembla que s’ha tancat, a pesar dels nostàlgics que encara s’aferren al concepte de la Tercera Via. El final d’aquesta història serà per força sorollós: o una victòria sense precedents del secessionisme, o un retorn progressiu als plors i els cruixits de dents de l’era pre-autonòmica. Quines reverberacions tindrà això en la resta del domini lingüístic? M’ha donat la sensació que l’esperança d’alguns valencians és que, si Catalunya aconsegueix creuar la porta, els ajudarà a ser els següents. No sé si una Catalunya post-escissió estaria en condicions econòmiques i polítiques de donar un cop de mà a ningú. A més, cal preveure que Espanya enduriria els esforços per evitar la seva possible atomització. Catalunya potser ho aconseguirà, però els que intentin seguir les seves passes ho tindran complicat.

Però abans de plantejar aquesta possibilitat, el País Valencià hauria de decidir si el secessionisme és una opció de futur que li interessa. Hi haurà mai prou ciutadans descontents amb com van les coses per a què els partidaris de la ruptura tinguin el suport numèric que democràticament necessitarien? Alguns dels meus interlocutors creien que sí, en un futur proper. No conec prou la seva realitat social per contradir-los, però a primera vista sembla que els números no hagin de quadrar. Al cap i a la fi, els valencians han votat majoritàriament partits espanyols durant dècades. Potser sí que l’acumulació d’escàndols vaticina un gir radical en les properes eleccions. Podria ser el primer pas d’un camí que Catalunya va iniciar fa quaranta anys i que ha portat a un projecte d’estat que més de la meitat de la població, si fem cas a les enquestes, comença a creure’s. Si tot això culminarà mai en la creació d’uns Estats Units del Mediterrani Occidental, com molts somnien, és difícil de predir. Però si continua bufant el vent, tot és possible.

[Article publicar a l'Esguard del 20/11/13]

Petita crònica d'una nit a Alzira (amb fotos)

El post d'avui va sobre els Premis Literaris Ciutat d'Alzira de la setmana passada, com veieu aquí al costat en el fabulós selfie que em vaig fer a l'escenari quan ningú mirava.

La raó és que un llibre que he escrit a mitges amb en Chris Willmott, expert en bioètica de la meva universitat, es va endur el  XIX Premi Europeu de Divulgació Científica "Estudi General" que patrocina la Universitat de València. Ja us en donaré més detalls quan es publiqui, diuen que a temps pel proper Sant Jordi, però si teniu curiositat podeu trobar un petit making of a la nota de premsa. El que volia fer aquí és només una mini crònica del meu viatge llampec a terres valencianes a recollir l'estauteta. Som-hi.

El periple va començar (molt) de matinada i va incloure un tram d'avió (fins a Alacant) i una bona tirada en cotxe (fins a Alzira). Però no ens va saber gens de greu l'esforç perquè el primer premi va ser poder gaudir d'aquell solet mediterrani tan fabulós i els vint-i-tants graus que l'acompanyaven. Com es troben a faltar aquestes coses! A l'hora de dinar, vam demanar als del restaurant si podíem seure fora i ens ho van desaconsellar perquè bufava massa vent (!). No els vam escoltar, és clar. Aquí ens teniu fent el guiri (un dels dos ho era, de fet, i l'altre a mitges). S'estava de conya.

Després d'una migdiada reparadora i molt necessitada, vam passar pel museu del poble, on hi havia programada una sessió fotogràfica amb la resta dels guanyadors (és d'on surt el mateial gràfic que acompanya la majoria dels articles que he enllaçat al final del post). Allà vaig poder veure que el premi gros, el de novel·la, se l'emportava un altre català, l'Andreu Martín, cosa que em va alegrar, perquè en Martín és un gran tipus (més sobre això a continaució). 

L'altre descobriment va ser que només hi hauria una sola estatueta per nosaltres dos (ja m'estic acostumant al fet que als premis mai pensin en les parelles literàries). Immediatament vam establir un règim de custòdia compartida, com pertoca en aquestes situacions de crisi. El trofeu és realment maco, s'ha de dir: un nen despullat llegint un llibre sobre una lletra A de les que es feien servir a les impremtes d'abans. Llàstima que només el veuré de tant en tant.

A la tarda vam berenar una mica per distreure el nostre rellotge biològic, que va amb el més raonable horari anglès i ja reclamava el sopar (que encara trigaria una bona estona). Després vam empolainar-nos i vam anar cap al recinte on es feia l'acte. Jo conduïa, així que vaig delegar les funcions de navegació als meus dos passatgers, que m'asseguraven que s'havien mirat bé el mapa i que seria cosa de només cinc minuts. Després de passejar-nos mitja hora amunt i avall per un polígon industrial (i preguntar en una benzinera), vam trobar finalment el nostre destí. Impressionava la gentada que es reunia al vestíbul, prop de 800, van dir després, entre polítics i gent del món de la literatura. De seguida vam començar a saludar coneguts i a intentar caçar, entre conversa i conversa, els canapès que anaven passant.

Va haver-hi unes quantes desvirtualitzacions i retrobades amb contactes valencians, com era d'esperar en una nit que renunia la flor i nata de la cultura del País, però la perla va ser trobar-me per sorpresa que a la meva taula hi seia el meu professor d'anglès de COU, que també és un traductor excel·lent. Feia més de 25 anys que no ens vèiem i, tot i que ara fa un temps que mantenim contacte a través de les xarxes, cap dels dos s'esperava una cita en directe com aquella. Per cert, el sopar va ser un luxe, intercalat entre espectacles musicals i malabars tradicionals, i dues tandes d'entregues de trofeus.

A la taula hi teníem també l'Andreu Martín, que ja us deia que és una gran persona. Un sentit de l'humor molt fi i un coneixement inacabable del món de la literatura (sóc un gran fan d'aquest vídeo), i en especial de l novel·la negra, fan que sigui un tertulià fantàstic. Vam parlar de moltes coses, entre elles de com s'escriu a quatre mans (ell n'és un dels experts del país) i del bon moment pel què passa la novel·la negra catalana, de la qual va destacar l'últim llibre d'en Llort, que casualment jo acabava de llegir a l'avió (a veure si us en faig una ressenya un dia d'aquests). No em vaig atrevir a confessar-li a l'Andreu que li havia robat una idea de la seva novel·la Pròtesi (o més específicament, de la versió cinematogràfica que en va fer l'Aranda i que em va impactar quan la vaig veure amb 14 o 15 anys) per a El rei del món, concretament una relacionada amb armes i cavitats corporals i que acaba així. Que quedi entre nosaltres.

Els discursos de la nit, tant dels presentadors com dels premiats, van ser bastant reivindicatius. Acabaven d'anunciar el tancament de RTVV i s'havia convocat una vaga per l'endemà, era lògic que el tema estigués present. Jo em vaig afegir a les queixes (després d'explicar al meu coautor què estava passant i que em donés el vist-i-plau per fer una petita deriva política). La resta del nostre discurs va tenir a veure amb la importància de la divulgació i en com fer que la ciència arribi a tothom, trencant d'una vegada aquesta divisió de la societat en "de ciències" i "de lletres", coses que ja m'heu sentit dir moltes vegades.

En aquest sentit, que existeixi un premi com aquest és molt important, perquè la tasca del divulgador pot ser molt solitària. Ja sé que la majoria dels qui us passeu per aquí teniu un interès per la ciència, i el vostre suport és fonamental, moltes gràcies, però a vegades et desesperes quan veus que a la llista de bestsellers del país fa mesos que hi ha instal·lats certs artefactes (calla, que ara també el podrem gaudir en català!), o que diaris suposadament seriosos donen veu a les paraciències a la mínima que et despistes. Potser entre tots aconseguirem que les generacions que pugen estiguin millor informades i no tinguin tanta facilitat a combregar amb rodes de molí, però de moment no és per tirar coets.

I així és com va acabar la nit, a quarts de tres de la matinada, amb la gent buidant poc a poc el recinte, com veieu darrere meu en aquesta foto des de l'escenari. Després d'una altra dormida (massa) breu, vam desfer el camí i vam tornar a la nostra estimada Anglaterra, que ens va rebre, com era d'esperar, amb un fi plugim i set esplendorosos graus de temperatura. Què hi farem. Per si voleu xafardejar una mica més, us deixo amb uns retalls de premsa, amb els seves corresponents fotos, s, la nota de premsa de l'editorial, la versió del coautor del llibre (en anglès) i la primera entrevista que m'han fet (sobre el premi i també el llibre del càncer).

Ara
El Punt/Avui
Vilaweb
L'illa dels llibres
La Veu del País Valencià
Web de Bromera
El País
ABC
Las Provincias
Levante
Cultura 21
Diario de Navarra
RiberaExpress (amb un bon reportatge fotogràfic)

Feliç castanyada

A casa avui celebrem el Halloween, perquè és el que es fa en aquest país i també perquè els nanos s'ho passen molt bé anant de casa en casa fent el gambirot disfressats de monstres i recollint llaminadures. Això la castanyera no ho té...

Però no hem faltat tampoc a la nostra tradició. Gràcies a la importació paral·lela, al llarg de la setmana hem fet la celebració prèvia amb panellets casolans, i avui al costat de les llaminadures i haurà castanyes torrades. Com sempre, respectant les festes locals sense oblidar les nostres...

Amb la casa engalanada amb teranyines i els nanos esperant que es faci fosc per sortir "de caça", us deixo amb un fantàstic dibuix multicultural i políticament correcte de la Carme per felicitar-vos el dia.

I també us poso un vídeo d'un personatge que feia una mica de por (adequat per avui), fins i tot amb el cabell tenyit de ros per semblar més surfista, que és el que toca aquesta setmana, durant la qual fins i tot els qui no s'havien comprat un disc seu en sa vida l'han plorat amargament (i públicament). Llarga vida al rocanrol i feliç castanyada!

Demà, xerrada a València

Si esteu a València demà divendres, passeu-vos per l'Octubre Centre de Cultura a les set de la tarda, que m'han convidat al Bar de Ciències per parlar una mica del càncer (aquí teniu més detalls). Aprofiteu l'oportunitat per fer-me preguntes!

Què fa una cabra amb una aspiradora?

Ho sabreu ben aviat gràcies al conte que la Carme Sala i jo, el tàndem creatiu del Picapoc, estem preparant per la revista Barçakids... 

Un joc de majories

No deixa de sorprendre que la premsa castellana sigui l’única entestada a considerar que el moviment independentista català és qüestió de quatre exaltats manipuladors amb moltes energies i ganes de fer-se veure. A la resta del món interpreten que la inquietud és compartida per una gran part de la població, per això se n’estan fent ressò ara i no fa quaranta anys, quan el sentiment existia, malgrat la notable ceguesa d’algun premi Nobel, però no era ni molt menys tan estès.

  

Al segle passat, si portaves una samarreta amb l’estelada, que no eren fàcils de trobar, la gent et mirava de reüll. Molts fins i tot t’assignaven automàticament tendències violentes i simpaties amb grups armats. Avui en dia ens trobem les quatre barres i l’estrella confortablement estampades a calçotets, banyadors, xancletes i tota mena d’objectes domèstics que es poden comprar fàcilment a qualsevol basar. Que hagi passat de ser una bandera amb un punt elitista i revolucionari a un estendard del kitsch, com denunciava fa poc un acadèmic espanyol, només vol dir que s’ha aconseguit la democratització d’un símbol. Mentre alguns ho consideren una prova de mal gust, altres ho equiparen alegrement a la propaganda absolutista. En realitat, no és més que una de les demostracions més clares que el secessionisme s’ha transversalitzat, encara que n’hi hagi que no ho vulguin veure (o si més no, no vulguin reconèixer que ho veuen). 

Coses com la recent aparició de la plataforma Súmate, un grup de ciutadans de cultura castellana que recolzen la independència de Catalunya, haurien d’ajudar els despistats a entendre-ho millor. Són senyals que l’independentisme ha passat de ser una aspiració nascuda al si del poble català a ser un objectiu comú de Catalunya. Quina diferència hi ha? En el primer cas estem considerant que els catalans són un grup de persones que comparteix una cultura concreta, definida entre altres coses per l’ús preferencial d’una llengua, repartit per diferents regions de la geografia. En una d’elles, Catalunya, és especialment nombrós, però no necessàriament majoritari. S’entén que, per una qüestió de percentatges, qualsevol demanda exclusiva d’aquest grup té poques possibilitats d’arribar lluny si se segueixen al peu de la lletra les normes del joc democràtic. Per això el sobiranisme de finals del segle XX tenia aquest punt d’utòpic i d’irrealitzable.

  

El canvi ha vingut quan les demandes han transcendit els límits d’un sol poble per englobar una bona part dels altres gairebé dos-cents que estan representats a Catalunya. Els historiadors ja s’encarregaran d’establir els factors clau que han portat a aquesta evolució radical. Depèn de qui guanyi, és possible que al capdamunt de la llista hi trobem o bé un adoctrinament perniciós iniciat a les escoles o bé una integració lenta gestada durant anys de convivència pacífica. Sigui com sigui, la independència de Catalunya és, per primer cop en els darrers tres-cents anys, una possibilitat real, precisament gràcies a l’abast de la resposta popular. 

La democràcia és, al cap i a la fi, un joc de majories. Per tant, frenar la voluntat d’una possible majoria pot requerir que es desmantelli temporalment la democràcia. Veient les reaccions d’alguns ideòlegs de l’unionisme, no crec que sigui una opció a descartar en el context actual. Però si és la que s’escull al final, ho hauran de fer amb una subtilesa que els permeti guardar les aparences per evitar l’escarni internacional. Estem realment anant en aquesta direcció? 

[Article publicar a l'Esguard del 16/10/13]