dimarts, 19 d’agost de 2014

M'encanta quan passen aquestes coses...

Tenia ganes de començar un llibre. No us passa a vegades? Aquesta urgència de córrer cap a la lleixa i agafar el que et vingui més de gust. Tot i que ja n'estiguis llegint un altre (o dos, com era el meu cas). Encara vaig ser més indulgent: no en vaig triar un, sinó sis. No em podia decidir. No em volia decidir, de fet. Vaig seure al meu silló de lectura amb la pila de llibres al costat i vaig deixar que l'impuls del moment final em guiés.

Fa un temps havia provat de llegir dos llibres simultàniament, només un capítol de cadascun a la vegada, com una mena de zàpping literari. Havia estat una experiència interessant. Aquesta vegada vaig pensar que podia anar una mica més enllà i inventar (?) la lectura TDÀtica per excel·lència. Amb tres hores llargues per davant per poder dedicar als meus llibres (fet inaudit), vaig optar per començar-ne no un sinó tres, i saltar de l'un a l'altre com més m'abellís.

L'endemà de la marató nocturna de lectura saltejada vaig adonar-me que la tria no havia resultat tan espontània com m'havia semblat al principi. Una mena de desig de lliurar-me a la mena de literatura que precisament criticava divendres passat havia marcat clarament la meva elecció. Al costat d'unKerouac tardà, havia escollit un Brautigan de la millor època, i tots dos havien complementat El lament de Portnoy, que ja estava gairebé acabant. Roth i Brautigan són post-beats i, evidentment influits per Kerouac, milloren la fòrmula de la Prosa Espontània fent que ho sembli sense ser-ho, i no limitant-se a experiències personals. Un gran encert en el seu dia, i uns resultats excel·lents, com vaig poder comprovar un cop més ben calafatejat en el meu sofà.

Ja us he fet propaganda de Brautigan altres cops. Val la pena aprendre anglès només per poder gaudir de Brautigan. No perquè s'hagi de llegir necessàriament en versió original (la seva prosa no està ni molt menys a l'alçada de la de Roth, posem per cas), sinó perquè si no és així no tens cap altra opció. Tot i que Brautigan va ser bastant famós en el seu temps, ara ningú no se'n recorda i, menys encara, el tradueix. A part de les versions castellanes que ha fet Blackie darrerament, poca cosa en trobareu a les nostres llibreries. I és una llàstima. Saltant de Brautigan a Kerouac i d'aquí a Roth i altre cop tornar a començar, em vaig adonar com s'assemblaven i com eren de diferents els tres escriptors, una cosa que potser se m'hagués passat per alt si no hagués estat fent aquest "zàpping", i també que no cal dominar la tècnica fins als extrems gairebé inhumans de Roth per poder fer llibres interessants.

A través de l'Amazon havia aconseguit feia uns mesos un Brautigan vintage, aquest que tenia  a les mans, una primera edició original del 1975, un incunable que a sobre m'havia costat només quatre cèntims. I aquí ve l'anècdota que us volia explicar en aquest post. Quan arribo a la plana vint-i-tantes, em trobo això:


Un retall de diari molt vell, possiblement dels mateixos setanta (els preus si que són vintage), sembla que publicat a Minnesota. Em fascina trobar-me "missatges" que lectors passats deixen enterrats en els llibres. Regals inesperats i totalment críptics. No sabré mai si aquesta persona va arribar a anar al Minneopa State Park aquell cap de setmana d'estiu, potser acompanyat de la seva parella, un/a jove hippie com ell, amb tota probabilitat, mentre a l'altra punta de món jo deuria passejar els meus pocs anys per la platja de Blanes. I això fa que un gest tan mundà com triar una destinació per un dissabte al matí acabi reverberant pel temps convertit en un misteri insondable.

Unes planes més endavant, tinc una segona sorpresa:


Sembla un tros d'una caixa de paper de fumar, ves a saber de quan. Potser del mateix "excursionista", que es feia les seves pròpies cigarretes quan anava de pícnic als parcs públics. O potser fumaven porros d'amagat la parella de hippies de Minnesota mentre llegien Brautigan estirats al llit de l'apartament on vivien en pecat d'amagat de les seves famílies? Potser no van ser ells, sinó un lector posterior que també va voler contribuir a aquesta "càpsula del temps". Em podria passar el dia inventant-me històries que quadressin amb la imatge. Ara em tocaria a mi, però no penso permetre que aquesta petita joia i els seus missatges secrets abandonin la meva biblioteca, així que ho sento però la cadena de misteris s'acaba aquí.

A mi aquestes coses em semblen fabuloses, inaudites, i més quan passen així seguides, de dues en dues. Admeto que no és tan espectacular com el que en Perucho ens va explicar a en Leblansky i  a mi quan el vam entrevistar fa un grapat d'anys, el mateix dia que ens va admetre que s'inventava amb tota impunitat les cites que posava en els seus llibres i mai ningú no havia gosat discutir-li que fossin certes. Potser hauria d'haver homenatjat descaradament el gran Perucho i explicar-vos avui que dins el llibre del Brautigan havia trobat una còpia del meu certificat de naixement... Però la història dels hippies excursionistes i porreros, igual d'irreal, m'ha fet més gràcia.

[Publicat originalment el DILLUNS, 24 GENER DE 2011]

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Si hagués comentat aquest post quan va sortir no hagués conegut ningú dels que cites, ni Brautigan, ni Kerouac, ni Roth, i amb prou feines Palahniuk. Avui d'aquest darrer n'he llegit tres, tinc un Keruouac a l'estanteria que em sembla que no arribaré a llegir mai, i el teu estimat Brautigan ha estat traduït al català per LaBreu i a recomanació teva l'he llegit, amb prou èxit.

A mi no m'agrada massa trobar-me coses dins dels llibres de segona mà, fa una mica d'angúnia. On tu hi veus tresors jo hi veig gent descuidada, no em deixo coses dins dels llibres, jo! On sí que coincidim, i ha n'hem parlat algun cop, és que si un llibre cau a les meves mans ja no marxa mai, així que tots els lectors es poden oblidar d'ensopegar amb els meus avorrits llibres sense res a dins. Deixaré escrit al testament que són un bé de la família i que no se'n poden desprendre mai.

Salvador Macip ha dit...

XeXu, m'alegro de tenir part de la culpa de l'ampliaciód els teus horitzons literaris cap a freaks com Brautigan :). Sí que han canviat les coses en aquests tres anys: almenys tenim Brautigan en català! I ja que no tens previst desfer-te dels teus llibres, són un bon lloc per guardar-hi secrets incofessables, pensa-hi. :)

Josep ha dit...

Si dic que he hagut de guglejar un parell de noms, quedaré com un ignorant?