El problema de les vacunes

Per diversos motius, darrerament se sent parlar molt de vacunes. La setmana passada es rebia amb alegria la notícia que, per fi, estem a punt de tenir-ne una contra la malària, una malaltia que mata prop de tres quarts de milió de persones a l'any. Es diu Mosquirix (abans es coneixia com a RTS,S) i l'impacte que pot tenir en països de l'Àfrica subsahariana, on la malària té més prevalença, és fenomenal. Més o menys al mateix temps, es feia públic a la revista The Lancet un assaig clínic fet a Guinea amb la primera vacuna experimental contra l'Ebola, un exemple del que es pot aconseguir quan científics de tot el món treballen amb un objectiu comú i amb una rapidesa proporcional a la gravetat de l'epidèmia. El proper brot d'aquest virus, que mata fins al 90% dels infectats que no tinguin accés als tractaments necessaris, hauria de ser molt més fàcil de contenir.

Malgrat la mala premsa que tenen les vacunes, no he llegit gaire opinions en contra d'aquestes dues, a part dels habituals que veuen conspiracions fins i tot sota les pedres. I això que, si es vol, segur que se'ls podrien trobar pegues. Per exemple, tot i que la protecció que proporcionarà la de l'Ebola pot ser espectacular (diuen que arribaria al 100%), la de la malària té una eficàcia de només el 30%. És un percentatge que hauria fet desestimar qualsevol altra vacuna, però la necessitat és tan imperiosa que s'ha optat per tirar endavant de totes maneres. A més, s'ha desenvolupat en bona part gràcies al capital privat que ha aportat una companyia, GSK, igual que la de l'Ebola, que no hauria sigut possible sense la inversió de la Merck. Quan es comercialitzin, les farmacèutiques en trauran un profit considerable (però segurament menys que de qualsevol altre fàrmac que tinguin en cartera), i això hauria de posar ­nerviosos els qui creuen que el seu objectiu és només estafar-nos i enverinar-nos.

Segurament, la raó principal del fet que la majoria de reaccions a aquestes dues vacunes han sigut favorables és que és obvi que salvaran moltes vides. El problema d'altres de més clàssiques, com la triple vírica contra el xarampió, les galteres i la rubèola, és que no ens adonem que sumen molts anys fent-ho. Un article publicat a la revista PNAS fa un parell de mesos arribava a la conclusió que per convèncer els detractors de les vacunes és inútil demostrar científicament que són un dels millors fàrmacs que s'han inventat i que tenen un alt percentatge d'èxit i molt pocs efectes secundaris (surten guanyant de la comparació amb gairebé qualsevol medicament, fins i tot l'aspirina). La millor manera, proposen, és ensenyar-los què els pot passar als seus fills si no els vacunen. Si això és cert, és possible que el trist cas del nen d'Olot víctima de la diftèria aconsegueixi que uns quants entrin en raó.

Els motius per témer les vacunes que es donen rutinàriament als nens són irracionals, perquè no hi ha dades sòlides que els corroborin. Però a tot arreu, des de l'Àfrica fins a Europa, la gent troba excuses per justificar que vacunar és menys segur que arriscar-se a patir una malaltia greu. A Nigèria, per exemple, tot just ara sembla que estan a punt d'eliminar la poliomielitis, una malaltia pràcticament eradicada que va ressorgir amb força el 2003 quan va començar a córrer el rumor que la vacuna provocava esterilitat. I cal recordar que, pel fet que hi ha pares que fan cas a fonts d'informació equivocades, als Estats Units i la Gran Bretanya han augmentat perillosament els casos de xarampió, una malaltia que a finals del segle passat encara matava gairebé un milió de persones a l'any.

Mentrestant, cada cop que es comercialitza un nou fàrmac contra el càncer s'elogia unànimement a tots els mitjans, malgrat que normalment té un preu desorbitat, funciona només en un percentatge petit dels malalts i sovint allarga l'esperança de vida només uns mesos. La majoria de vacunes, en canvi, són relativament barates, cobreixen prop de la totalitat de la població i salven milers de vides cada any. Costa entendre que, amb aquest currículum, continuïn sent el dolent de la pel·lícula.

Potser a part d'investigar per obtenir millors vacunes el que caldria és que s'invertís una part del pressupost a contractar un bon equip de relacions públiques que netegés la seva imatge. Ho vaig dir un cop en una conferència i, per desgràcia, és una màxima que segueix vigent: la pitjor vacuna del món és la que la gent no es vol posar. Si no aconseguim generar confiança, els avenços que es fan als laboratoris no serviran de res. Aquest és un dels reptes principals que ens espera en els propers anys si volem estalviar-nos morts innecessàries per infeccions que es podrien evitar fàcilment.

[Publicat a El Periódico, 8/8/15]

A qui votaré aquestes eleccions

[Nota prèvia: acabo les reposicions d'estiu amb aquest article, penjat al blog el 2012, que encaixa especialment bé en el moment actual. Veureu que hi deia que "no sabem on estarem d'aquí quatre anys" (tot i que al final han sigut només tres), i no sé quants haguessin predit que ens trobaríem a les portes d'unes eleccions tan cabdals com les del 27S. Un cop més, ens trobem en una cruïlla política important, aquest cop encara més que la del 2012, i us puc assegurar una cosa: d'aquqí a un mes just, com el 2012, també votaré, i la tria la faré seguint els mateixos criteris que explicava llavors. ]

No he votat mai. Algun dia potser us explicaré perquè, ara no toca, com dirien els polítics. Recordo perfectament el primer cop que vaig decidir no exercir el meu dret a participar en un procés democràtic. Feia COU i a l'institut hi havia unes eleccions, segurament per escollir un representant de la promoció o una cosa així. Havien muntat una mesa electoral prop de la porta d'entrada, de manera que ens fos difícil esquivar-la. I, efectivament, quan vaig passar-hi per davant, la companya de curs que presidia la taula, molt conscient de la seva responsabilitat de lluitar contra l'abstenció, em va interpelar i em va demanar que votés. Situació compromesa, perquè en aquell moment va aparèixer per allà el nostre professor d'història i cap d'estudis. Amb l'arrogància de l'adolescència no em vaig estar de contesar a la noia que votar no era una obligació i que tenia l'opció de no fer-ho. El professor, un comunista declarat, va somriure i va fer que sí amb el cap mentre seguia caminant i la noia va esperar que fos lluny per dir-me que potser tenia raó però que igualment era un insolidari. Probablement va pensar que era el típic repelent que anava d'intel·lectual idealista sense tocar de peus a terra i jo deuria pensar que ella era la típica repelent que seguia les directrius dels qui manen sense qüestionar-les.

Uns anys després em vaig casar amb aquella noia i al llarg dels anys hem tingut la mateixa discussió unes quantes vegades. Al final m'ha deixat per inútil. Aquesta vegada, però, no ens hem hagut de barallar. Tots tenim clar que les eleccions del diumenge són una mica diferents, per això no em sap greu trencar la meva ancestral tradició de mantenir-me al marge de les maniobres del poder. A més, això em dóna un cert avantatge. Com que sóc verge en el tema, cap dels partits ha tingut encara ocasió de defraudar-me. Cap d'ells ha incomplert una promesa electoral essencial per a mi o s'ha saltat un punt clau del seu programa que m'havia fet confiar en ell. No he tingut mai la reacció de "la propera vegada no els voto" que experimenten els electors enganyats. Per això no em sap greu triar una papereta amb la innocència del primer cop. A més, malgrat tot, penso seguir fidel als meus principis: no tinc intenció de votar cap programa polític. No votaré ni dretes ni esquerres. Votaré el grup que cregui que ens pot ajudar millor a navegar a través d'aquest incert procés que estem començant.

No sabem on estarem d'aquí quatre anys, sobretot perquè hi ha molts factors externs que no podem controlar. Estic disposat a confiar en el partit que em sembli que pot portar el país cap a on a mi m'agradaria que anés. Em puc equivocar, és clar, no tinc cap mena de garantia que puguin/vulguin/sàpiguen complir la seva paraula. És un risc que tots haurem de córrer i el problema és que no podem usar els varems tradicionals per fer la nostra tria, perquè entrem en un territori inexplorat. La política tradicional queda relegada a un segon pla. Ja li tocarà el torn quan hagi passat tempesta, i llavors potser serà millor confiar en un altre partit per recollir les peces i reconstruir el país en el context que sigui que es trobi. Però això serà una altra història.

[Publicat originalment el DILLUNS, 19 DE NOVEMBRE DE 2012]

L'epifania del supositori

Un amic em comenta que el metge li ha receptat un supositori, un artefacte que ell relacionava amb una infància remota de televisió en blanc i negre. Li dic que, malgrat que no és gaire habitual, encara resulta útil avui dia per solucionar certs problemes als adults. I afegeixo que no se li oblidi posar-se'l al revés del que sembla lògic: la part plana primer, empenyent per la més àmplia i acabada en punta. Em mira atentament per intentar descobrir si li estic prenent el pèl, però l'hi asseguro que el que li he dit és veritat. Encara recordo quan m'ho van explicar a la facultat fa gairebé un quart de segle. En el seu moment també em va sorprendre i em va quedar gravat. No gaire convençut, el meu amic em dóna les gràcies. El torno a veure poc després i, abans que pugui preguntar-li com va anar, m'explica que l'estratègia del supositori invertit va ser un desastre, que allò no acabava d'entrar on havia d'entrar i que se li desfeia a les mans de tant empènyer. Avergonyit, li demano disculpes pel mal consell i li prometo no tornar a repetir-lo mai més.

Aquest episodi, tan escatològic com real, em servirà avui per fer un parell de reflexions. Per començar, que als 20 anys ens empassem qualsevol cosa que un professor ens digui des de la tarima. Sent estudiants no és del tot estrany que ens falti la suficient capacitat de reflexió crítica, que resulta clau per fer avançar el món: és una eina que precisament s'hauria d'aprendre a la universitat, sigui quina sigui la carrera que estudiem. Per desgràcia, només alguns afortunats acaben desenvolupant-la com bonament poden, més a conseqüència dels cops que van rebent, no a resultes de cap pla d'estudis programat. ¿On estaria l'espècie humana si no haguéssim après a qüestionar la veritat establerta i buscar-li les les costures? Moltes vegades no n'hi deu haver, però de tant en tant descobrirem una alternativa millor. El dia que a les facultats ensenyem a dubtar i a raonar més que memoritzar, tindrem per fi una població ben preparada.

Amb l'edat he arribat a la maduresa i l'experiència necessàries per anar més enllà de la normativa acceptada, i per això després de parlar amb el meu amic em vaig posar a fer una mica d'investigació. Immediatament vaig trobar el culpable de tot: un article publicat a la prestigiosa revista mèdica Lancet el 1991. En ell, adduïen una sèrie de raons fisiològiques per recomanar el canvi de forma d'aplicació dels supositoris i feien un estudi a partir de 600 voluntaris, la majoria egipcis, que suggeria que posant la punta plana primer, la inserció és més senzilla i satisfactòria. Les conclusions es van convertir immediatament en dogma: a partir de llavors, no només s'explica així a les facultats de medicina, com vaig poder comprovar en primera persona, sinó que passa a ser l'estàndard que s'ensenya a les escoles d'infermeria de tot el món. O sigui, que si va a un hospital i necessita un supositori, probablement l'hi posaran del revés. Però el més sorprenent és que després d'aquest treball revolucionari, ningú torna a parlar mai més del tema. Un article del 2006, publicat al Journal of Clinical Nursing, se'n feia creus i reclamava que feien falta estudis més complets i extensos abans d'establir una normativa tan universal.

I aquí ve la segona reflexió. Els humans tendim a buscar veritats absolutes, afirmacions immutables que ens permetin trobar un punt d'ancoratge al qual aferrar-nos. Suposo que forma part de la desesperació existencial pròpia de la nostra naturalesa, com ho demostra el fet que hi hagi tants llibres sagrats, escrits fa segles, als quals una bona part de la població encara recorre constantment per buscar una guia vital.

Ens passa menys als científics, perquè se suposa que hem de ser inquisitius per naturalesa, però el cas del supositori és un exemple de com a vegades podem acceptar una hipòtesi amb els ulls tancats sense validar-la com toca. L'article de Lancet es va convertir inesperadament en el nou testament de l'administració de medicaments per via rectal i, si s'ha de fer cas de l'experiència del meu amic, sense comptar amb els mèrits necessaris. Potser simplement és que els esfínters dels egipcis no tenen la mateixa morfologia que la dels europeus i seria necessària una metodologia més flexible. Aquí, com en tants altres casos, el que ha fallat és l'esperit crític.

A vegades coses tan simples com un supositori amaguen una epifania que pot donar lloc a reflexions interessants. Només cal que tinguem els ulls oberts i les preguntes a la punta de la llengua. En la meva recerca, a més, he descobert una altra cosa: l'edifici on treballo porta el nom de la persona que va comercialitzar els primers supositoris en forma de torpede, Henry S. Wellcome. Quin món més petit.

[Publicat a El Periódico, 21/2/15]

God save the Queen

Fa unes setmanes, la reina d'Anglaterra celebrava que portava 60 anys asseguda al seu tron (al ritme que va, sembla que morirà amb la corona al cap, malgrat les ganes que té el seu fill de posar-se-la també). Potser amplificat pel fet de ser emigrant, tinc el sentiment patriota ben interioritzat, i no me n'avergonyeixo. Sóc dels qui respecta els símbols i penja la bandera al balcó les dates assenyalades. Ara, l'esclat de vermell, blanc i blau que he hagut de viure aquests dies m'han deixat un xic embafat. Des dels aparadors de les botigues a les capses de galetetes, passant per les banderoles al carrer i a les finestres dels cotxes. No hi ha hagut manera d'escapar-ne.

Gran part de la culpa del meu esgotament patriòtic l'ha tingut el programa de festes que han muntat a l'escola de l'hereu per unir-se a les celebracions reials. Hem estat tres o quatre setmanes trobant-nosunion jacks per tot arreu. Dibuixades, retallades, enganxades, en polseres, collarets, samarretes, pintades a la cara... La culminació va ser una tea party a la qual hi havien d'anar vestits amb els colors nacionals i amb un barret fet a casa (això vol dir fet pels pares), que fos vistós i a joc. Tants esforços per festejar una reina (jo, que de monàrquic en tinc més aviat poc) que ni tan sols és la meva... La manera de superar el trauma ètic ha sigut no pensar gaire en el significat de tot el que feia l'hereu. Al cap i a la fi, aquest és el seu país d'adopció, i si aquí es tornen bojos amb la reialesa (una xiulada com la de la darrera Copa del Rei seria impensable), doncs au, a integrar-se amb els indígenes, que no sigui dit que som els raros. Quan sigui gran ja decidirà si prefereix alinear-se amb Robespierre.

Per acabar-ho d'arrodonir, quan el meu fill arriba a casa després de la famosa tea party, ens demana que li comprem una tassa amb l'efïgie de la reina i es posa a cantar tot orgullós el God save the Queen. Curiosament, la versió que li han ensenyat a l'escola no és la mateixa que em vaig aprendre quan era adolescent (algun dia n'haurem de parlar, d'això).

[Publicat originalment el DIVENDRES, 22 DE JUNY DE 2012]

La ignorància científica

Fa uns dies, en una televisió pública van entrevistar J. M. Mulet, investigador i divulgador, que acaba de publicar Medicina sense enganys, un llibre atrevit i molt ben documentat sobre l'estafa de les pseudociències. L'espectacle va ser trist. Qui li feia les preguntes no tan sols s'oblidava de la suposada neutralitat periodística (un pecat, d'altra banda, freqüent avui en dia), sinó que, fent palesa la seva absoluta ignorància, tractava el doctor Mulet com una persona obsessionada per les seves conviccions que refusa considerar alternatives igual de vàlides.

Per desgràcia, aquest és un problema molt estès al qual s'enfronta la ciència. Massa sovint és obligada a comparar-se amb idees peregrines i indemostrables, com si aquestes tinguessin el mateix valor que una teoria confirmada amb anys d'investigacions sòlides. La ciència no és una qüestió de creences, sinó de fets. Per exemple, que l'homeopatia no té cap efecte biològic més enllà del placebo no és una opinió: és una realitat. També ho és l'evolució o que la Terra gira al voltant del Sol. És indiscutible. ¿Per què, doncs, els científics hem de seguir lluitant contra aquesta suspicàcia enquistada quan intentem explicar com funcionen les coses? Es tracta d'un problema bàsic de comunicació.

Vladimir de Semir, un dels grans experts en el tema de la divulgació científica que tenim al país, acaba de publicar Decir la ciencia, un interessant estudi que analitza la difícil relació entre ciència i comunicació pública. De Semir es planteja si el que ens calen són més científics comunicadors (gent que, com jo mateix, té un laboratori i també col·labora als mitjans) o millors comunicadors científics (el periodista amb coneixements més o menys extensos del camp). Els primers potser entenen millor la informació que hi ha darrere un descobriment, però els altres solen transmetre-la millor. La conclusió és que és necessari educar-los tots dos perquè obtinguin les habilitats que els manquen i que plegats aconsegueixin que la ciència arribi a tothom, que al cap i a la fi és l'objectiu.

És una estratègia excel·lent, però no hem d'oblidar el tercer vèrtex del triangle: el públic. Mentre un gruix important de la població continuï sent capaç d'empassar-se qualsevol animalada que els vulguin vendre sense plantejar-se si el principi en què es basa té cap lògica, les llavors de la millor divulgació científica no acabaran de germinar mai.

És una qüestió d'ignorància, com deia al principi, però no per manca d'educació convencional. Per exemple, una gran proporció de pares que refusen vacunar els seus fills tenen un títol universitari. No cal que recordi el perill que representa aquesta moda, molt ben explicat pel meu company de secció Pere Puigdomènech la setmana passada.

Cal donar a tothom les eines adequades per poder detectar els enganys. Per començar, la ciència ha de tornar als diaris per la porta gran. Són pocs els que encara mantenen una secció de ciència decent. I els esforços de rigorositat dels periodistes científics els tiren per terra altres seccions de la mateixa publicació, que amb qualsevol excusa referent al nom de la seva capçalera o de ser entrevistes tenen barra lliure per glorificar qualsevol xarlatà sense demanar-li que aporti proves del que diu.

És normal que el lector acabi pensant que té el mateix pes l'il·luminat que parla dels perills mortals del wi-fi que el professor que ha descobert un nou tractament contra el càncer.

I hem d'anar encara més enllà. És urgent que a l'escola es creï una assignatura seriosa que expliqui el raonament científic, que ensenyi a buscar i analitzar dades i a treure'n conclusions pròpies. És la millor protecció que podem donar als ciutadans per evitar que continuïn morint nens per malalties que ja haurien d'estar eradicades o que algú se suïcidi per desconeixement, com li va passar a Steve Jobs quan va optar per les teràpies alternatives per tractar-se un tumor.

en el seu llibre De Semir cita una enquesta que diu que la majoria de la població de la Unió Europea està interessada en la recerca científica. Així doncs, la base existeix. S'ha d'aprofitar. Potenciar la divulgació de qualitat ha de ser una prioritat dels governs. També dels mitjans de comunicació, que tenen una responsabilitat molt gran a l'hora de filtrar les pseudociències. I de les editorials, que han de seguir publicant llibres incòmodes com el de J. M. Mulet o l'igualment excel·lent Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy, i rebutjar fal·làcies nocives sobre enzims prodigiosos i dietes màgiques encara que els donin més diners.

Entre tots podem aconseguir bandejar l'obscurantisme. Només hem de tenir ganes de posar-nos-hi.

[Publicat a El Periódico, 21/3/15]

Moebius i jo

Jean Giraud, Moebius, va morir el cap de setmana passat. Era un dels meus dibuixants preferits. Recordo que me'l va descobrir el Leblansky quan jo feia segon de BUP. Llavors jo estava molt ficat en les directrius que marcava la revista Cairo, descobrint tot això de la línia clara, i no m'havia parat encara a explorar la banda del Metal Hurlant, que era qui publicava el Moebius. Però quan vaig llegir el primer Incal, vaig veure la llum. Des de llavors m'he comprat qualsevol cosa seva que ha sortit a casa nostra, incloent la col·lecció sencera de Blueberrys amb totes les seves variants, malgrat que el western no és un tema que m'apassioni gaire en format còmic.

Norma va publicar als 80 un àlbum d'il·lustracions que es deia Venecia Celeste. Valia cinc mil pessetes, si no m'equivoco, que era el meu pressupost en còmics de gairebé mig any (llavors un àlbum típic de tapa dura valia unes 500 pessetes). El Venecia Celeste era com un tresor inabastable, el Sant Grial dels còmics. Però vaig estalviar religiosament i al final vaig aconseguir comprar-me'l. Recordo obrir-lo emocionat, amb cura per no fer-lo malbé, el meu primer llibre-objecte, més per ser admirat que llegit.

Els dibuixos del Venecia Celeste eren espectaculars. Ningú feia res semblant a Moebius llavors (ni ara), quina meravella. De tots ells n'hi va haver un que em va cridar especialment l'atenció. Me'n vaig enamorar, com aquell qui diu. Al final vaig anar a fer-ne una fotocòpia a color, que en aquells dies costava un ull de la cara, amb molta cura de no espatllar el llibre obrint-lo massa a l'hora de posar-lo dins la màquina, i aquella imatge va anar a parar a la meva carpeta de l'escola, degudament folrada d'aironfix. Era una mica polèmica, perquè es tractava d'una noia (molt jove) totalment despullada, però els professors no es van atrevir a dir-me res. Al cap i a la fi, allò era "art", no la clàssica pinup grollera que decorava les parets dels adolescents dels 80 (digues-li Sabrina, Samantha Fox...). Els pits de la noia no tenien res de sexual per a mi i que ho veiés de forma diferent tenia un problema.

Quan vaig acabar COU, vaig retallar poc a poc el dibuix amb un cutter i el vaig transferir a la meva carpeta de la universitat, com si fos la cosa més natural del món. Em va acompanyar tota la carrera: vaig escriure-hi els apunts a sobre durant sis anys. També va provocar alguns comentaris jocosos, però per mi era com tenir una reproducció d'El naixement de Venus o qualsevol altre clàssic. Després vaig passar al laboratori i allà ja no feia servir carpeta. La noia de Moebius, altre cop retallada amb cura, va acabar penjada a la paret. A Nova York, el meu cap se la mirava al principi amb cara de pocs amics, però al final va acabar acceptant que els europeus som tots uns depravats i no em va demanar mai que la traiés, tot i que era el primer que veia tothom que entrava al laboratori.

El 2006 vaig decidir fer-li un homenatge i la vaig convertir en la protagonista d'un conte en el què un home es perdia dins del seu dibuix. Va sortir publicat a Quina gran persona!, el recull que va guanyar el VIIè Premi Vila d'Almassora. Potser la noia sense nom em va donar sort. I ara la tinc a la paret del meu despatx, com veieu a la foto. Una mica arrugada, després d'haver passat més de 25 anys plegats, però tan atractiva com quan la vaig descobrir a les planes del Venecia Celeste. Encara desperta algun comentari dels puritans anglosaxons que la veuen per primer cop. Suposo que ja no ens separarem mai més. Tot això ho dec al geni de Moebius. El trobaré a faltar.

[Publicat originalment el DIJOUS, 15 DE MARÇ DE 2012]

Sobre Déu i la mort

Els humans som els únics animals del planeta conscients d'estar vius, i el preu que paguem per aquest privilegi és molt alt. Saber que la nostra existència no és infinita ens genera una sèrie de temors que incideixen de manera important en el nostre comportament, no tan sols com a persones, sinó també a nivell d'espècie. La principal conseqüència d'això ha estat l'aparició al llarg de la història d'una gran diversitat de religions, que es fonamenten a plantejar realitats alternatives per facilitar l'acceptació de la nostra morta­litat.

Dit d'una altra manera, mentre que no podrem demostrar mai que un déu hagi creat l'home, és evident que l'home ha creat el concepte de déu com a ansiolític per a les crisis existencials. Per exemple, la perspectiva d'una pròrroga celestial més enllà dels límits biològics de la vida a la Terra pot fer més suportable la poca rellevància que té l'individu dins de la immensitat de l'univers.

Tot i que aquesta mena de creences basades en llegendes primitives no són necessàriament incompatibles amb el raonament científic, cadascú tendeix a escollir majoritàriament un o altre punt de vista com a guia principal per entendre el món que ens envolta. Però hi ha una sèrie de moments en què se'ns fa gairebé imprescindible recórrer a la imaginació per suavitzar l'impacte pertorbador de la crua realitat. Ho he experimentat jo mateix aquests dies, quan el meu fill de set anys s'ha hagut d'enfrontar per primera vegada amb la mort d'algú de la família propera. A l'hora de fer-li entendre per què no tornaria a veure aquesta persona que tant estimava, no li he explicat que, a causa dels camins insondables de l'evolució, quan les funcions bioquímiques d'un organisme s'interrompen l'entropia s'apodera d'ell d'una manera irreversible, que seria una descripció mecanística del fet ajustada a la realitat tal com la coneixem. En lloc d'això, l'he consolat dient-li sense vacil·lar que aquest familiar a partir d'ara el vigilaria des del cel, on estaria ­jugant amb els seus amics els àngels.

Això es podria considerar molt més que una mentida piadosa: per resoldre un conflicte emocional, un científic ha recorregut de manera automàtica a una fantasia molt elaborada que prové de les tradicions ancestrals de la seva cultura, i que li ha fet més servei pràctic en aquest context que no pas l'explicació purament biològica, sigui o no congruent amb la seva forma habitual de pensar. És una prova de com la religió està immersa en el teixit bàsic de les interaccions socials, encara que no sempre en siguem conscients, i en trobaríem moltes més.

Hi ha experts que proposen que aquesta necessitat gairebé instintiva de recórrer en moments clau a un ésser diví superior i a tota la parafernàlia que l'envolta ha jugat de fet un paper important en el desenvolupament i el manteniment de les complexes xarxes socials humanes. Aquesta teoria defensa que, sense la idea de déu com a entitat totpoderosa i omnipresent, les societats no haurien pogut arribar mai a ser tan grans i estables com ho són ara. Una de les raons seria que, més enllà de proporcionar un confort puntual, la divinitat representaria un codi moral superior rigorosament vigilat des de dalt, que arribaria on les lleis i la policia humanes no poden, evitant d'aquesta manera que els ciutadans cometessin crims que desestabilitzarien la comunitat.

Un treball recent del doctor Joseph Watts, que estudia les gairebé 400 civilitzacions primitives de les illes d'Austronèsia, entre Madagascar i Rapa Nui, proposa precisament el contrari, que potser la presència d'un déu que ho veu tot no és tan essencial per iniciar el procés de creixement social com diuen els altres. Watts ha observat que la complexitat política d'aquestes societats illenques no depenia del fet que abans haguessin establert l'adoració a un déu suprem i vigilant. Més aviat al revés: déu apareix en aquests casos un cop la societat ja ha evolucionat considerablement. Un possible motiu seria que la religió organitzada facilita que certs espavilats accedeixin al poder necessari per controlar la resta de la població canalitzant la por a la ira divina.

Independentment del paper que el temor a un déu que reparteix càstigs i recompenses hagi tingut en l'establiment de les civilitzacions, la seva importància a l'hora d'explicar el que no podem explicar és una de les virtuts que l'ha fet més perdurable. Per això deia que déu i ciència no són excloents: sempre hi haurà coses impossibles de racionalitzar, com el dolor que genera la pèrdua d'un ésser estimat. En aquests casos, aferrar-se a l'imaginari religiós pot ser una solució molt atractiva. 

(Voldria dedicar aquest article a l'Ana. La trobarem molt a faltar.)

[Publicat a El Periódico, 18/4/15]

Fotos d'unes no-vacances

Aquest estiu faré poques vacances. Al Facebook tothom ha començat a penjar fotos de les seves escapades i, per no ser menys, aquí us faré avui un recull d'imatges de Santiago de Compostel·la, on fa uns dies vaig anar a un congrés. No és el mateix que unes vacances de veritat, però bé, així mantinc el costum d'altres anys de penjar un petit reportatge fotogràfic a l'estiu...

  

 La catedral, d'obres.

 La Facultat de Medicina, on es feia el congrés.

 Caminant mirant al terra...

Sabíeu que a la catedral de Santiago tenen una còpia de la moreneta?

A la Facultat de Química ningú ha pensat en despenjar l'escut pre-constitucional, que llueix a la façana amb el seu eslògan habitual d'unitat, grandària i llibertat.

Aquest eslògan, a la paret d'una església, feia més gràcia: "Fora rosarios dos nosos ovarios".

 Pop a la gallega. Ens en vam fer un tip.

Un dels preciosos carrers al voltant de la catedral.

 Turisme de proximitat.
















Un dels pazos de la ciutat

Si poses una creu al jardí del pazo, l'efecte pot ser una mica tètric.

Decoració d'un pazo. Els afeccionats a la caça tenen uns gustos curiosos...

 Carrers del barri vell. És un plaer perdre-s'hi.

Tornant cap a casa, un mar de núvols sobre una muntanya...

 ...i una mena de bolet atòmic.

6 d'agost

Avui és el meu sant. També és el 70è aniversari d'una data terrible i d'una rellevància històrica innegable, o sigui que pocs es deuen recordar dels Salvadors en un dia com avui. En tot cas, proposo que celebrem (la primera) i recordem (la segona) d'aquestes efemèrides amb una mica de música, un clàssic d'un dels meus grups de capçalera.

Aprendre a llegir

És fantàstic veure com un nen aprèn a llegir. Gairebé sembla màgic que pugui reconèixer totes les lletres i que quan les ajunti hi vegi una paraula. Passa gairebé d'un dia per l'altre: de cop i volta una neurona es connecta i on abans només identificava sons, ara és capaç de processar síl·labes senceres. Impressionant, el cervell humà.

Aquest és un moment especial del nostre desenvolupament. Llegir no és una funció vital, ni tan sols imprescindible per socialitzar-se (els nostres avantpassats van sobreviure mil·lenis sense llibres), com ho pot ser caminar, parlar o dominar els esfínters: és un luxe. Un regal. Llegir obre les portes de la imaginació, del pensament. És potser el factor que més contribueix a la intel·ligència.

He de confessar que em fa enveja el meu fill, perquè ara està a punt de descobrir un univers tan infinit com fantàstic. Precisament el cap de setmana passat veia la carnisseria que Paul W.S. Anderson (un director de pel·lis de menjar crispetes que segueixo fidelment) ha fet amb Els tres mosqueters i recordava perfectament la sensació de gaudir com un boig quan llegia el llibre a setè de bàsica (assassinats, borratxeres, complots i adulteris i tot), i com el vaig explicar després a la classe (la professora feia que cada setmana algú comentés un llibre). Potser va ser el primer "clàssic" que em vaig empassar, i em va impressionar molt, en part perquè volia dir que començava a deixar enrere la literatura purament infantil, plena de fades i finals feliços. Què fantàstic seria tornar a tenir aquella innocència de lector verge. Quina sort estar a punt d'emprendre aquest fabulós viatge sense retorn.

[Publicat originalment el DIJOUS, 8 DE MARÇ DE 2012]

Humans modificats genèticament?

Darrerament, he fet algunes conferències sobre l'impacte que té la ciència en la societat i els problemes ètics que poden generar alguns dels avenços més recents, arran d'un llibre que vaig publicar l'any passat. Un dels exemples que poso és el de la manipulació genètica. En les últimes dècades hem après a jugar amb l'ADN, i ara som capaços de generar animals i cultius modificats, en els quals afegim o traiem gens per obtenir l'efecte que ens interessi. En si mateix, això ja ha propiciat moltes discussions, sobretot al voltant de si són unes pràctiques segures o no ho són. Però una de les implicacions d'aquests tècniques, molt més important des del punt de vista moral, s'acostuma a comentar poc: la possibilitat de manipular el genoma humà.

El motiu pel qual no es parla gaire de la idea d'alterar els gens dels nostres fills abans que neixin és doble. Per una banda, la majoria de països tenen lleis que ho prohibeixen, principalment perquè serien canvis que es mantindrien en generacions futures. Però la raó principal és que, fins ara, no era tècnicament possible. El debat, doncs, s'havia deixat de banda perquè era massa abstracte. Les coses van canviar sobtadament amb el descobriment de la tècnica anomenada CRISPR/Cas9, que ha alterat la manera de treballar dins dels laboratoris però que ha passat força desapercebuda a la societat, potser perquè les seves aplicacions a la vida real encara queden lluny. Precisament, en Pere Puigdomènech n'explicava els detalls tècnics en aquesta secció la setmana passada, i comentava que el CRISPR/Cas9 ens proporciona per fi les eines per editar el genoma humà tal com ho fem amb el de qualsevol altre ésser viu. Per primera vegada el concepte passa a ser en teoria factible.

A les conferències, avisava que no tardaríem a veure experiments en aquesta direcció i que llavors sí que hauríem de començar a considerar seriosament si és desitjable o no retallar i enganxar els gens d'un embrió humà per millorar-lo. I precisament fa cosa d'uns mesos va començar a circular en el món científic el rumor que algú ja ho havia aconseguit fer. Encara no se sabia qui ni a on, però la reacció va ser immediata: el debat sobre si s'havien de prohibir aquesta mena d'estudis va esclatar a les revistes especialitzades. Uns experts deien que era un avenç espectacular que ens permetria fer un salt biològic gegantí, mentre que altres deien que els perills que comportava la tècnica eren massa grans per llançar-s'hi de cap. Pensem-hi: poder canviar els gens que l'atzar i els nostres pares ens donen podria fer-nos més resistents a malalties, més longeus, més forts, més intel·ligents... però també tenim la informació per fer-nos més alts, més rossos i més blancs. Malgrat que el benefici social podria ser incommensurable, l'espectre de l'eugenèsia, la teoria que proposa fer evolucionar l'espècie humana seleccionant determinats gens, i que tan de mal va causar quan va caure en mans dels nazis, ressuscita de cop i volta multiplicat per mil ¿Qui decidiria què és millor? ¿Com evitaríem la discriminació i l'homogeneïtzació de l'espècie?

Finalment s'ha vist que era cert: el dia abans de Sant Jordi, un grup de científics xinesos dirigits pel doctor Junjiu Huang publicava a la revista Protein & Cell l'article que descriu com han intentat modificar en embrions humans el gen responsable d'una malaltia anomenada beta talassèmia, utlitzant el CRISPR/Cas9. El percentatge d'èxit va ser baix, i caldrà molta feina abans la tècnica no es pugui aplicar clínicament. Però és el primer pas.

El més sorprenent és que aquesta notícia no hagi sortit a primera plana. A part de l'article d'en Pere Puigdomènech i d'aquest mateix, n'he vist poques referències. En calen més. Si podria canviar el destí de la nostra espècie, ¿per què la discussió es limita a les publicacions del ram? ¿Per què no tenim articles d'opinió en cada diari defensant una o altra postura? Abans no anem un dia al metge i ens presenti un catàleg amb totes les opcions per tunejar el nostre futur fill, hem de poder dir si aquest és el futur que realment ens interessa. I per fer això hem de tenir a l'abast tota la informació. Cal que els científics comuniquem, però també cal una premsa que entengui que la ciència no s'ha de relegar per defecte a un racó secundari del diari o del telenotícies.

I, sobretot, cal que tots ens interessem per aquests temes. Per això avui he tornat a parlar-ne, per demanar a tothom una mica més d'implicació en les novetats científiques. Estan passant coses molt interessants en biomedicina, i les conseqüències ens afectaran un dia o altre a tots, d'una manera que encara és difícil de preveure. Hem d'esforçar-nos per no quedar-nos-en fora ni deixar ningú fora d'aquesta revolució que estem a punt de viure.

[Publicat a El Periódico, 16/5/15]