[Vaig escrirue aquest article tip de sentir gent que fa servir arguments absurds per defensar les seves idees. Gairebé totes les posicions són acceptables, però abans cal pensar una mica per què les hem triat. Si no, la democràcia és una broma pesada.]
A tots ens agrada pensar que prenem decisions equitatives i racionals, però els prejudicis són una part inextricable del nostre comportament. No s’han de veure com un mal exclusiu de les societats modernes, al contrari. És probable que sorgissin com un mecanisme protector, perquè ens permeten emetre judicis més ràpids que no si hi intervé el raonament. Això ens pot donar un avantatge a l’hora d’evitar un perill imminent, però el preu que paguem és un nombre elevat de falsos positius: les generalitzacions que fonamenten els prejudicis resulten equivocades molts cops. Això, que és perfectament tolerable en un entorn en què prima la supervivència, com el dels nostres avantpassats, resulta un inconvenient en els entramats socials d’avui dia, on idealment hauria de prevaldre la justícia i la igualtat.
Però no és tan senzill lluitar contra aquesta inèrcia biològica. Tres psicòlegs de la Universitat de Harvard van crear el 1998 un test per mesurar les connexions que fem de manera automàtica (www.implicit.harvard.edu). Es tracta de classificar ràpidament paraules de connotacions positives o negatives i imatges de persones de pell clara o fosca. Fent això, queden al descobert associacions inconscients entre color de pell i bo o dolent, que el cervell utilitza perquè no requereixen la participació dels centres racionals i pot anar més de pressa. L’exercici mesura com relacionem sense voler conceptes dolents amb certs grups ètnics, però també es pot mirar per gènere, edat, orientació sexual o qualsevol altre paràmetre. Sorprenentment, persones que consideren que no discriminen mostren un biaix predeterminat en un 40% dels casos. És més: quan es repeteix el test, els resultats són semblants. És a dir, fins i tot sabent que involuntàriament no estem sent del tot equànimes, el pilot automàtic continua desequilibrant la balança.
Una conclusió d’aquests treballs seria que part de les decisions que prenem en la vida estan fonamentades en presumpcions errònies, que només evitaríem si dediquéssim prou temps a pensar-hi. Aquestes preferències amagades, juntament amb altres que potser no ho són tant, serien clau, per exemple, en la freqüent discriminació laboral per motius de gènere. Per evitar-ho, al món de la música s’han popularitzat les audicions a cegues, de manera que no se sap el sexe del qui toca l’instrument.
Un truc tan simple ha fet que el número de dones que es contracta a les orquestres s’hagi doblat i ja s’acosti a la paritat. El problema és més difícil de solucionar en situacions d’estrès, quan hem de prendre una decisió en fraccions de segon. La prova és l’elevat nombre de morts de pell fosca a mans de la policia als Estats Units, que encara tendeixen a disparar més ràpid quan veuen una conducta sospitosa en una persona negra. Tot plegat demostra que els prejudicis existeixen i que no serveix de res creure que nosaltres no en tenim. No ens n’hem de sentir avergonyits: és una resposta natural de la ment. El que cal és reconèixer-ho i fer tot el possible per evitar que ens condicionin el comportament. Per exemple, desconfiant de les primeres impressions i fent l’esforç de recollir tota la informació possible abans de decidir. És important no quedar-nos amb l’opció fàcil, la que ens atrau d’una manera més espontània, perquè com que és la que més beu dels instints, és més fàcil que estigui contaminada per un biaix inconscient.
Això és especialment crític quan hem de prendre decisions que afecten el futur comú, com quan es dóna veu al poble en unes eleccions. La democràcia, que parteix de la base que tots estem capacitats per fer una tria raonada i lliure, no té en compte que els defectes inherents de la ment humana, fàcilment manipulables pels més hàbils, poden portar-nos a opcions del tot il·lògiques. Perquè la democràcia funcioni, hem de poder superar les inèrcies que el nostre entorn social ens ha implantat i triar el que és just.
És fals que les coses depenguin del color del vidre a través del qual les contemplem. La realitat és una, el que varia és la nostra manera d’interpretar-la. Per poder-nos-hi acostar al màxim ens hem d’esforçar. La realitat no es pot consumir passivament, com estem acostumats a fer, deixant que els líders ens imposin la seva versió. El proper cop que hi hagi votacions, tothom s’hauria de plantejar si el menyspreu per unes idees o unes persones és merescut o ens estem deixant portar per prejudicis ocults, si un anhel és realment absurd o si estem permetent que els instints parlin per nosaltres.
[
Publicat a El Periódico, 11/11/17. Versió en
castellà.]
