Ressenyes post-Sant Jordi (III): Mare

Mare, d'Ada Castells, és un llibre breu, dur i impactant. Per mi, un dels més destacables de la temporada. Reconstrueix la figura d'una mare egoïsta, que ha de ser sempre el centre de tot, a partir dels records que una de les filles encadena després de la seva mort. És un exercici de construcció d'un personatge tòxic, molt ben resolt, però si mirem més enllà, hi veurem també un autoretrat de la filla i de la relació complicada amb els diferents membres de la seva família. 

L'autora ja ha explicat que la història té molt de real, però crec que saber què és inventat i què no és la part menys important. Això ni treu ni aporta res a un llibre que és una petita lliçó literària en si mateix. Potser sí que és una manera de passar comptes amb una mare (molt) imperfecta, però ho aconsegueix d'una manera equilibrada, sense anar a fer sang, fotografiant a la vegades llums i ombres. La filla no pot evitar tenir sentiments contradictoris, i aquesta confusió s'encomana al lector, que vol odiar la mare però acaba també entenent-la una mica.

No espereu, doncs, una novel·la amable, però tampoc un drama gratuït. Funciona perfectament com a retrat d'una dona que només pensa en ella mateixa i l'impacte negatiu que té en la gent que l'envolta. Molt recomanable.

Qüestió de vida o mort

La gran revolució filosòfica del segle XXI està arribant per una banda inesperada: les ciències biològiques. La genètica, la biomedicina i la resta de disciplines ens van apropant un dels somnis dels pensadors clàssics: despullar l’ésser humà per a què puguem entendre d’una vegada què som. I el que som té molta menys mística del que ens han estat venent al llarg de mil·lennis. Descobrir que els humans ocupàvem l’última branca d’un arbre familiar poblat d’animals ja va ser en el seu moment una cura d’humilitat. Ara anem més enllà i estem entenent que el que ens fa realment diferents, la capacitat de pensar, es pot explicar per una sèrie de reaccions bioquímiques i biofísiques mesurables (i, per tant, manipulables), sense haver de recórrer a cap entitat superior que les justifiqui.

Perquè el cervell, per molt fantàstic que sigui, no deixa de ser un munt de cèl·lules. Fa unes setmanes, la revista Nature anunciava que uns científics de la Universitat de Yale havien aconseguit restablir l’activitat metabòlica bàsica d’un cervell de porc hores després que hagués estat separat del cos del seu propietari. No és ben bé que l’hagin ressuscitat, que era la paraula que més sortia als titulars de la premsa, perquè en cap moment es parlava d’haver reactivat les funcions cerebrals, però l’experiment demostra que la diferència entre estar viu o mort és purament bioquímica. Això fa pensar que, amb la combinació adequada de factors, podria ser que en el futur aprenguéssim a “reiniciar” un organisme després que hagi perdut la capacitat de ser conscient. No havíem estat mai tan a prop de convertir en realitat els malsons de Mary W. Shelley o els caps tallats dins de peixeres de la sèrie Futurama.

Quina és la conseqüència immediata d’aquest coneixement sobre la vida i la mort que estem acumulant, a part del plaer filosòfic d’entendre’ns una mica millor? Sobretot adonar-nos que la vida es pot hackejar . Aquest és un regal encara més fantàstic que ens està fent la ciència. No tan sols podem definir què ens fa com som, què vol dir estar viu, sinó també començar a pensar en canviar les normes del joc. Això obre la porta a parlar dels posthumans, el possible següent graó de la nostra evolució, i el transhumanisme, la teoria que proposa que hem d’aprofitar els avenços científics per “millorar-nos” per tots els mitjans (genètics, químics, biònics) possibles.

Precisament, el club de Roma, amb al col·laboració de l’Obra Social la Caixa, va organitzar l’any passat un cicle de xerrades al voltant del transhumanisme, a les quals vaig tenir l’honor de participar. La idea era incentivar el debat sobre un tema que cada cop tindrà més impacte en la societat. Ara acaba de publicar-se el llibre que resumeix aquelles ponències. Entre els mesos que van transcórrer des de la meva conferència al dia que vaig rebre les galerades per repassar el text, la situació havia canviat tant que vaig haver de reescriure’n uns quants paràgrafs. Així de ràpid estem avançant. El més interessant d’aquest llibre no és que a les seves planes es discuteixi si hem de promoure o evitar el transhumanisme: la majoria dels participants admetem que és inevitable. Per tant, el debat s’hauria de centrar ara en com aconseguim controlar-lo i portar-lo cap a un lloc segur. Ben utilitzat, el transhumanisme pot portar-nos un futur esplèndid, però també té el poder d’esguerrar-ho tot si no n’usem les eines amb saviesa.

Quan faig una xerrada a un institut sempre acabo dient als alumnes que és la millor època de la història de la humanitat per dedicar-se a la ciència. Ho crec fermament: amb els recursos que tenim avui en dia, l’únic límit és la imaginació. Al ritme que anem, d’aquí trenta anys ells podran dir exactament el mateix a la següent generació. L’era de les meravelles tot just està començant, i sembla que va per llarg. I encara ens pot portar moltes novetats, tant bones com dolentes. Els humans aprenem a cops, i és molt probable que l’ús indegut o poc controlat de la nova biologia ens porti a les portes d’alguna catàstrofe, potser de l’estil d’Hiroshima, intencionada, o del de Txernòbil, accidental, per posar dos dels exemples més sonats de tragèdies científiques del segle passat. Faríem bé de llegir més distòpies, un gènere literari que porta dècades catalogant els futurs alternatius més foscos, per preparar-nos per totes les possibilitats i evitar així mals majors. Gairebé res del que les fèrtils ments dels escriptors de ciència-ficció han imaginat serà impossible. Més val estar preparats.

[Publicat a El Periódico, 25/5/19]

Ressenyes post-Sant Jordi (II): Estigmes

El Ramon Mas és un dels dos responsables de Males Herbes, la microeditorial que ha revolucionat el panorama del fantàstic en català i, a més, ens ha descobert interessantíssims autors nous (o de molt vells que estaven oblidats). A part d'això, el Ramon és músic i escriu. I escriu molt bé, com demostra la seva segona novel·la per a Edicions de 1984, Estigmes.

Aquest és un breu retrat de la "joventut perduda" d'un poble català durant els anys noranta. Els amors i desamors, deixar enrere l'adolescència, el tedi, descobrir la música... coses que hem llegit mil cops, sí. Però Mas evita caure en el típic format del bildungsroman i converteix el drama del Germ en un relat coral narrat per una sèrie de personatges quasi marginals, cadascú amb la seva pròpia història per explicar, que es barreja amb la tragèdia d'un protagonista que es recupera d'un intent de suïcidi. És un bon retrat de la primera crisi existencial que patim, la del pas a l'edat adulta, i del que és la vida opressiva d'un poble petit (personificada en Puigsech, escenari també de la seva primera novel·la).

Un llibre recomanable. Fresc, dur, però també poètic i reflexiu. Està escrit amb un estil planer, sense mass floritures (només de tant en tant cau en construccions un pèl forçades), amb ritme i una gran visió narrativa. S'haurà d'anar seguint l'evolució de l'autor, perquè a mida que va construint el seu mon personal és probable que ens regali unes quantes petites perles com aquesta.

Ressenyes post-Sant Jordi (I): Pes mort

Enceto avui una sèrie de mini-ressenyes d'alguns dels llibres que vaig arreplegar per Sant Jordi i altres novetats recents. Començo per Pes mort, el segon llibre consecutiu de Lluís Llort per a Crims.cat, després de No n'estiguis tan segur, que arriba a les llibreries aquesta setmana i que tingut el plaer de llegir abans d'hora.

Si el seu predecessor era una història de "lladres i serenos" d'influències més clàssiques, poc habitual en el corpus llortià, aquí l'autor torna a un format que ja havia explorat abans, el que podríem anomenar domestic noir urbà. Així doncs, Pes mort completaria una trilogia espontània començada amb bon peu amb Si quan et donen per mort un dia tornes i que va continuar amb l'excel·lent Herències col·laterals. Totes tres tenen en comú que van sobre crims quotidians que succeeixen a gent normal i corrent. No es tracta, doncs, de novel·les negres clàssiques en les quals s'hagi de descobrir l'assassí o el protagonisme se l'emporti un policia o un investigador privat. Aquestes històries d'en Llort son més properes i realistes, potser també menys tràgiques, i sovint amb un toc d'humor pervers, amb personatges creïbles i plens de contradiccions, perdedors però sense exagerar, que es veuen embolicats en una trama que es complica a poc a poc i fa girs inesperats fins arribar al desenllaç potent.

Pes mort segueix fidelment aquestes premisses i és també una novel·la coral, i en aquest sentit recorda una de les primeres obres d'en Llort, Maleït Montjuïc. La història va avançant des del punt de vista dels diversos implicats, i les sorpreses es van combinant amb el suspense que genera una situació inesperada. Darrere una trama aparentment senzilla s'hi amaguen una sèrie de temes d'actualitat ben treballats, que sostenen la història d'un cadàver inoportú que canvia la vida dels qui se'l troben una nit a Barcelona. Tot això amb el sentit del ritme habitual d'en Llort i el seu estil directe però treballat, que ja he defensat altres cops que son tot un encert i demostren una innegable qualitat literària.

Celebrem, doncs, que després de tres anys de silenci novel·lístic tenim un altre Llort a les llibreries, que satisfarà els fans i espero que li permetrà guanyar encara més adeptes. Una llibre fresc i ràpid de llegir, però que agradarà als lectors exigents.

Unes quantes càpsules de ciència

Aquesta setmana la feina m'ha portat d'un costat a l'altre, començant per una conferència plenària a l'aula magna de la UB i acabant per un congrés a Escòcia, i això m'ha fet recordar que fa dies que no penjo les darreres col·laboracions científiques. 

Doncs som-hi, comencem per les ràdios. A El Balcó de la SER he parlat de:

- L'oïda dels mosquits

- Qui suporta millor el dolor? Els homes o les dones?

- Toros que tenen fills que no són seus

- La relació entre l'olor corporal i el Parkinson

- Es regeneren les neurones?

- Parts naturals i microbis

- Ressuscita un bacteri de més de cent anys


Ja ho veieu, n'hi ha per tots els gustos. Si us interessa algun tema, son només cinc minuts, no ho deixeu passar!

Quadern de vacances

Com faig a vegades, us penjo unes quantes fotos de les meves vacances de Setmana Santa, que han tingut poc de vacances i poc de Setmana Santa i més de feina i de Sant Jordi. Però no em queixo: aquesta és la mena de combinació que m'agrada més.

El meu primer Berenar literari de la llibreria Cucut, a Torroella. Haureu de fer zoom per veure-m'hi (però hi soc). Son els que van posar de moda fer la foto d'autors des de les altures, que veureu més a baix que s'està imposant aquesta temporada.







Aquí amb el meu co-autor d'Herba Negra, el Ricard Ruíz Garzón, atipant-nos de signar llibres (i menjar b(r)unyols). De fons, una altra co-autora meva, l'Elisenda Roca, atrafegada. Aprofito per felicitar tota la gent de la Cucut per organitzar tant bé un esdeveniment complex com aquest i convertir-lo en una autèntica festa.

També vaig tenir temps de fer-me un selfi clàssic dels actes literaris amb la que és ja flamant diputada al Congreso, la Laura Borràs. Suposo que ara veurem menys l'ex-consellera en aquesta mena de festes, tot i que amb la seva llegendària capacitat per estar per tot arreu no descarto res.

Uns dies després, signava a la 22 de Girona, un altre clàssic, al costat d'escriptors consagrats com el Jordi Folck (i el seu sorprenent repertori d'americanes de quadres) i la Maria Carme Roca (i molts altres famosos, si mireu taula avall!).

Aquí els dos llibres que presentava aquests dies, amb una plujosa Plaça de la Independència de Girona de fons.

I aquesta era l'expedició del Grup 62 que va envair Girona durant el pre-Sant Jordi, autors i editors barrejats sobre un pont.

Entremig, encara em va quedar temps per portar l'hereu de processó per primer cop. Com que està creixent en un estat anglicà, tot això de les imatges realistes dels protagonistes del Nou Testament el van deixar una mica garratibat.

Ah, i estic content que l'oficina de turisme del meu poble hagi triat una de les meves fotos de la processó de setmana santa per una promoció de Blanes al twitter.

La primera festa pre-Sant Jordi es feia en una cripta, i hi havia uns quants fantasmes (no diré noms...).

Diuen que un dels meus editors i jo ens assemblem molt. Li vaig proposar que anés a signar en lloc meu però no va colar.

Els fotògrafs fotografiant l'esmorzar que dona el tret de sortida del Sant Jordi a Barcelona...

...però la foto (no oficial, aquest cop) es feia millor des de baix. Si mireu bé també m'hi trobareu. En podeu llegir la crònica de Joan Safont aquí (i a la foto que hi surt se'm localitza més fàcilment, prop de l'autor de l'article).

Passejant per la ciutat et trobes gent fantàstica, com aquest crac, el gran Joel Joan, que corrent de banda a banda (com anàvem tots aquell dia) encara té temps de parar a deixar constància gràfica del moment de desvirtualització...

 ...o aquest altre crac, l'Emilio Urberuaga, il·lustrador del meu darrer llibre per nens (que espero que no serà l'últim que farem plegats)...

...que em va tocar signar a peu dret un parell de cops, tot i que oficialment no era un dels llibres que presentava.

Altres vegades, vaig ser jo qui va aconseguir que li signessin el llibre autors que segueixo i admiro, com el Marc Pastor...

...amb una dedicatòria tan espectacular com aquesta!

L'última imatge del dia: un ram de roses amb rerefons polític, que crec que resumeix prou bé com va anar aquest Sant Jordi.

I acabo amb una foto de la meva altra feina, una conferència per a la FCRi i la Fundacio Grífols, per a què vegeu que de tant en tant també em poso americana.

Què va ser primer, Déu o l'home?

La relació entre Déu i societat és un tema fascinant, un dels pocs punts d’intersecció (potser l’únic) entre religió i ciència. És un misteri que ens acompanya des de fa mil·lennis: ¿per què els humans hem tingut la urgència d’inventar-nos les divinitats? ¿Per què cultures allunyades en el temps i l’espai han acabat igualment atretes pel poderós camp gravitatori de les religions? Hi ha una teoria bastant acceptada que proposa que l’aparició de déus amb el poder de fer complir un codi ètic és un procés necessari per a la formació de civilitzacions complexes. Fa un parell de setmanes, un article va tombar aquesta hipòtesi amb una reinterpretació de les dades, la qual cosa significa que encara ens queda molt per entendre sobre com han evolucionat les societats modernes.

Comencem, no obstant, per la pregunta del títol, que ja s’hauran adonat que no es pot respondre científicament perquè una part de l’equació no és accessible: l’existència d’una entitat superior que s’hagi pres la molèstia d’insuflar-nos vida és indemostrable; per tant, no s’ha de perdre més temps (bastant s’ha perdut al llarg dels segles) discutint aquesta possibilitat. Però la segona meitat és molt més clara. Si bé no sabrem si Déu va crear l’home, sí que tenim la certesa que l’home va crear Déu. Diverses vegades, de fet, i de manera independent. Per tant, no pot ser una casualitat. De la mateixa manera que la selecció natural preserva els trets genètics que permeten que els organismes s’adaptin millor a l’entorn, les societats també mantenen les característiques que les fan sobreviure i proliferar amb més eficàcia. Aquesta en seria una.

La teoria dels "déus moralitzants" que esmentava abans ofereix una explicació plausible a l’avantatge social de la religió. El fet que una població cregui en un ésser sobrenatural que pot castigar certs comportaments afavoriria la cooperació a llarga escala entre estranys, un requisit essencial per passar de petites estructures independents a la formació de megasocietats. Segons aquesta hipòtesi, quan un grup comença a créixer molt necessita el ciment de la religió per mantenir la pau i la unitat, per això ens hem inventat tot un ventall de déus. Serien com les crosses que ens han permès florir socialment.

Un treball publicat a 'Nature', que ha estudiat a fons l’evolució de 414 societats aparegudes en els últims 10.000 anys, proposa una lectura lleugerament diferent: la figura del Déu capaç de penalitzar els que no segueixen un codi moral concret no seria el que permet l’emergència de les societats complexes, sinó que en seria una conseqüència. És a dir, aquest tipus de divinitats no apareixerien fins que una civilització superés un llindar, que han xifrat en un milió de persones. Això implica que els déus moralitzants no són imprescindibles perquè sorgeixin grans estructures socials, sinó que serien útils després, una vegada estan ben establertes, per ajudar-les a expandir-se i convertir-se en imperis. Els autors conclouen també que serien més importants per a la cohesió les pràctiques rituals, que solen aparèixer abans que la idea del Déu totpoderós. Un detall final: normalment, abans de crear els seus déus, les societats necessiten inventar una manera d’escriure. El poder de la paraula escrita és més que diví.

Acabo, si m’ho permeten, amb un tema molt més trivial: una petita efemèride. Tenen al davant l’article número cent que escric per a aquesta secció. Fa cent mesos que comparteixo el dissabte amb vostès. El projecte va començar el gener del 2011, i ha continuat ininterrompudament al llarg d’aquests vuit anys, només amb les pauses obligades de les vacances. Sempre agrairé a EL PERIÓDICO que s’atrevís a donar veu a quatre científics i que no ens relegués a una secció especialitzada, sinó que ens fes un lloc entre els altres opinants. És una manera de reconèixer que la nostra disciplina ens ajuda a entendre el món que ens envolta igual o més que la política, la filosofia o la cultura.

I encara hem d’estar més agraïts a tots els que s’aturin una estona en aquestes pàgines i llegeixin amb atenció el que volem explicar. Ha sigut fins ara una aventura fantàstica i, en l’aspecte personal, molt enriquidora. Pel camí vam perdre la veu sempre lúcida del gran Jorge Wagensberg, fa poc més d’un any, un moment molt trist per a tothom. La resta intentem encara obrir aquesta finestra a la ciència cada setmana perquè puguem parlar durant uns minuts de les meravelles del present i del futur que s’acosta. Esperem que ho puguem fer molts anys més.

[Publicat a El Periódico, 27-04-19. Versió en castellà.]

Llibres per aquest Sant Jordi (IX): Símbols i Finals!

I arriba, finalment, la diada de Sant Jordi, una de les festes més maques (i esbojarrades) de l'any. Si em premeteu, acabo les recomanacions que us he estat fent aquests dies amb els meus propis llibres, les dues novetats dels quals ja us n'he parlat força.

Si voleu un llibre reflexiu, que parla de fer-se gran i de les decisions que ens veiem obligats a prendre, amb el teló de fons dels atemptats de l'11S del 2001, feu-li un cop d'ull a Els finals no arriben mai de sobte. Per acabar-vos de decidir, aquí teniu algunes coses que n'han dit els primers lectors:

"És incontestable és que Salvador Macip ha grimpat com a escriptor (...). La fondària dels personatges, la seva introspecció, la xarxa de relacions, el conflicte, la reflexió, la crítica social dosificada amb aforismes, són aspectes a destacar que representen un salt mortal" (Anna Carreras al Núvol)

"Nou llibre de Salvador Macip, francament diferent al que ens té acostumats. Amb un estil molt més reposat i reflexiu de l'habitual" (Llibres i punt!)

Un ventall de personatges arrodoneixen una obra que no parla dels atemptats, parla d’una part de l’essència humana.

"Un ventall de personatges arrodoneixen una obra que no parla dels atemptats, parla d’una part de l’essència humana" (Lluís Llort, en una entrevista a El Punt/Avui)

"L'autor ha escrit llibres de temàtiques molt diferents, pel que comparar-los entre si és absurd, però crec que aquest és el que té més maduresa i profunditat. Per mi, el millor fins al moment." (Tumateix Llibres)

"Fa una incisió quirúrgica magistral i sota el microscopi mostra totes les seves interioritats d'una manera amena però punyent i efectiva que a cada dues frases et fa meditar" (El refugi)

"Transmet a través dels seus personatges l’angoixa vital, la incertesa i la por. " (El Periódico)

A més, aquestes últimes setmanes el llibre ha sigut un dels cartoze recomanats per Vilaweb, pel Qué leer, pel Núvol, pel Periódico, per Sebastià Alzamora a l'ARA, a Ràdio Marina i ha sortit al llistat de novetats destacables d'El Punt Avui. També ha sigut una de les novel·les del recomanador de l'ARA. N'he parlat també a ràdio Puig Reig (aquí, minut 14) i m'han entrevistat al Catorze, i a Onda Cero.

Sí, en canvi, el que busqueu és un llibre lleuger, amb molta acció i un ritme àgil (el que jo anomeno una "novel·la de crispetes"), Tots els símbols de la por és el segon volum i conclusió de la mini-saga dels Fills dela setena onada. Si mireu sota la capa de blockbuster estival hi trobareu també un munt de ciència i d'ètica, per si voleu reflexionar sobre els perills imminents de la manipulació genètica i altres avenços biomèdics recents. Aquí en teniu algunes opinions recents:

"Una novel·la equilibrada, ben escrita, molt visual i intensa." (Tumateix Llibres)

"Té un ritme trepidant, uns protagonistes extraordinaris que es complementen a la perfecció. Intel·ligència, força i emocions en un debat constant." (La petita llibreria)

"És com si m’hagués endrapat vuit capítols seguits d’una sèrie d’aquestes que tant ens agraden, hagués mirat l’hora al rellotge i no me’n sabés avenir." (El refugi)

"Una història ben planificada i molt equilibrada que agradarà a tot lector aficionat a les conspiracions. És una bona lectura per a llegir a qualsevol edat." (El Bilbionauta)

"Una escriptura planera amb un ritme elevat, acció, un puntet d'humor i la ciència que no hi falti!"(Llibres i punt!)

Avui, com altres anys em trobareu a les trinxeres barcelonines gaudint de la intensitat de la festa. Si voleu passar a saludar o a que us signi algun d'aquests llibres o qualsevol altra cosa, aquestes seran les meves parades:

11-12h FNAC Illa
15.30-17.30h Escola IPSI
18-19h La Central Moritz
19-20h FNAC Triangle

Que tingueu una bona diada!

Pre-Sant Jordi a Girona, avui!

Si esteu a Girona avui, em podreu trobar a diversos punts de la ciutat signant llibres en un pre-Sant Jordi al qual ens hem apuntat uns quants autors. Aprofiteu-ho! Aquest son els meus horaris:

El Corte Inglés (12h a 13h)

Llibreria 22 (13h a 14:30h)

FNAC (17h a 18h)

Plaça Independència, Abacus (18:15h a 19.15h)

Llibres per aquest Sant Jordi (VIII): Ancestral

Estic procurant recomanar-vos llibres per a tots els gustos, per si necessiteu idees davant l'allau de novetats d'aquests dies, i avui us voldria parlar d'un de poesia. Al Lluís Calvo el vaig seguint, tant quan fa poemes com quan, de tant en tant, fa novel·la (em queda per provar els seus assaigs, que més d'un m'ha assegurat que son d'un alt nivell), i de moment m'ha agradat tot el que he llegit d'ell. Ancestral, el seu últim poemari, no decebrà ni als fans ni als nouvinguts. Son poemes que combinen la tradició clàssica amb l'aproximació més rabiosament moderna, amb imatges de cultura popular (des de John Wayne a la Yoko Ono i les showgirls, per psoar alguns exemples) barrejades amb trossets de natura. Son la gran majoria poemes durs, sovint agressius, que no fan concessions. Però enganxen. Una de les virtuts que té en Calvo és que sap contruir un univers molt personal d'imatges poètiques sense ser excessivament hermètic. No és un llibre amable, però no és difícil entrar-hi, i deixa un bon regust. Un dels poemaris a tenir en compte aquesta temporada.

Avui, berenar literari a la Cucut de Torroella

Avui començo el mini-tour de Sant Jordi, aprofitant que estic de vacances, amb la meva primera visita al famós Berenar literari de la llibreria Cucut, a Torroella de Montgrí. Hi haurà un munt d'autors disposats a signar llibres i xerrar una estona amb els seus lectors. Si esteu a la zona, passeu a saludar, i si no us va bé, us penjo la resta del meu recorregut, per si alguna sessió us enganxa més a prop.

Llibres per aquest Sant Jordi (VII): L'única història

L'única història és l'última novel·la de Julian Barnes, un autor que m'agrada i segueixo amb regularitat (i que, curiositament, ha nascut a la ciutat on visc...). Té una reputació ben establerta, així que no caldrà que us en doni gaire detalls. Puc dir, això sí, que si no l'heu llegit mai, aquest és un bon llibre per començar a explorar el seu corpus.

El Barnes que més m'interessa és el que es dedica a repassar les alegries i misèries de les relacions amoroses, des de l'excel·lent debut, Metroland (que diria que no ha estat mai traduïda al català, caldria esmenar l'error) a El sentit d'un final. Com aquesta última, L'única història explica un amor als anys seixanta, però aquest cop amb una diferència d'edat important entre els protagonistes (en aquest sentit, recorda molt a Ancient light, gran novel·la d'un altre gran escriptor, John Banville). Això no és obstacle per a que continuïn endavant amb el seu romanç, però les coses no seran tan senzilles com s'esperen. La crònica de l'evolució de la parella està molt ben portada. Només li puc retreure que, com a El sentit d'un final, a l'últim terç se'n va massa per les branques. El seu editor hauria de regalar-li unes tisores pel seu proper aniversari. Però això no fa desmerèixer el llibre, que és una petita perla molt recomanable per a lectors exigents.

Llibres per aquest Sant Jordi (VI): 14 maneres de destruir la humanitat

Màrius Belles i Daniel Arbós son els Pa ciència la nostra, un duet de científics que fa divulgació amb un toc d'humor molt particular. Els podeu veure a la tele, sentir a la ràdio o llegir al diari, i també, de tant en tant, treuen un llibre. L'últim, el segon amb Angle, és el que us vull recomanar avui: 14 maneres de destruir la humanitat. Si els coneixeu, ja sabeu què en podeu esperar. Si no els seguiu (mal fet), aquesta és una bona manera d'endinsar-se en el seu univers de divulgació rigorosa però divertida.

Com el títol indica, en Màrius i en Daniel s'han dedicat a repassar una sèrie d'escenaris apocalíptics, des del típic asteroide errant al més plausible canvi climàtic, sense oblidar els purament cinematogràfics (zombis, aliens...). Tots aquestes maneres d'eliminar-nos del planeta estan descrites amb un alt detall científic (fins i tot els zombis!) però a un nivell comprensible per tothom. I tot això amanit amb una conya fina que fa que entri molt millor.

Per mi, aquesta mena de llibres, si estan ben fets (com és el cas), son tot un encert. Encara més: son necessaris. Son una manera de perdre-li la por a la ciència, un problema greu que tenim a casa nostra, una manera d'aprendre i una manera de divertir-se, tot en un. Llegiu-lo i regaleu-lo aquest Sant Jordi, i que no sigui l'últim llibre de divulgació que compreu.

Llibres per aquest Sant Jordi (V): Digues un desig

El premi Sant Jordi no necessita gaire recomanació, perquè molta gent ja el veu com un dels llibres a tenir en compte per aquestes dates. Tot i ser un premi dels "grossos" i, per tant, en principi "comercial", últimament el jurat s'ha arriscat a donar-lo a novel·les més "literàries" (paro de posar cometes, ho prometo), per això en els darrers anys l'han rebut escriptors tan interessants com Joan Lluís Lluís, Sebastià Alzamora, Vicenç Pagès o Joan Carreras.

El d'aquest any torna a ser una aposta valenta, i per aquest motiu cal felicitar el jurat que va triar Digues un desig, de Jordi Cabré, un autor que ja havia quedat finalista dos cops al mateix premi. Cabré utilitza l'excusa d'un misteri propi del domestic noir o d'un episodi de la Dimensió desconeguda per bastir dues històries que s'entrecreuen fins acabar formant-ne una de sola. El llibre acaba sent un exercici metaliterari, amb l'autor jugant amb picardia a enderrocar la paret que separa l'escriptor del seu personatge, fins que es confonen totalment. L'intriga es manté fins al final però el més interessant del llibre és el joc gairebé filosòfic que s'estableix entre realitat i ficció. Recomanable per als que busquen un Sant Jordi diferent però disfressat de novel·la negra clàssica.

Llibres per aquest Sant Jordi (IV): La vida té aquestes coses

El llibre que recomano avui és, de fet, de la temporada passada, però crec que val la pena rescatar-lo per completar la trilogia de mini-ressenyes de la setmana que, sense planejar-ho, m'ha sortit monogràfica d'escriptores.

La vida té aquestes coses és un recull de contes de l'actriu i escriptora Àngels Bassas. No té res a veure amb l'altre recull que comentava aquesta setmana: on la A. M. Homes és freda i dura, la Bassas és apassionada i intensa. De fet, l'autora aconsegueix reflectir en els seus textos la força que transmet dalt de l'escenari (i també en persona, tinc el plaer de conèixer-la), cosa no gens senzilla. L'Àngels Bassas ha triat aquesta aproximació quasi-poètica i teatral per narrar històries d'un dramatisme contingut i molt quotidià. Realista, doncs. A més, les seves protagonistes son totes dones al voltant de la quarantena, les grans oblidades de les ficcions audiovisuals. Però malgrat tot, les seves tragèdies mundanes se'ns fan properes, sigui quin sigui el nostre gènere i l'edat.

Aquest llibre és un altre exemple que és estúpid pensar que les dones escriuen sempre llibres per a dones, un prejudici que molts lectors masculins tenen. Cap de les tres autores d'aquesta setmana té només el públic femení al cap quan escriu: son llibres molt diferents però tots ells transversals. Tres bones narradores per a tots els públics. Que t'agradin no depèn tant del teu gènere si no dels teus gustos. La Bassas és un bon antídot a la fredor i la simplicitat de la Homes (i encara més de la Kristof) i us agradarà si busqueu un retrat sentimental de les petites tragèdies de la mitjana edat. 

Llibres per aquest Sant Jordi (III): Claus i Lucas

Amb aquesta d'avui faig trampes, perquè la vaig llegir fa un temps en l'edició que en va treure La Magrana. Però tant li fa: la trilogia de novel·les curtes Claus i Lucas és un d'aquells llibres imprescindibles que no hauria d'estar mai descatalogat, i és una gran notícia que Amsterdam el tregui al carrer amb tots els honors de novetat de Sant Jordi. Per això el recomano sense reserves.

L'Agota Kristof era una escriptora espectacular. Però no perquè fes floritures, al contrari: tenia un estil fred, quasi quirúrgic, i les seves històries eren crues i recargolades. Aquestes tres novel·les, que s'han de llegir seguides com si fossin una de sola, expliquen la vida de dos germans que intenen sobreviure en un país en guerra. Però això és l'excusa per explicar la pèrdua de la innocència dels protagonistes i com alguns nens han de créixer a cops. És dramàtica, és clar, però la tragèdia no és gratuïta. No es tracta de fer saltar la llàgrima, sinó de deixar el lector sense respiració. 

No és un llibre fàcil, s'ha de dir, però per a mi això és bo: és sorprenent i radical, i en acabar-lo et quedes com si t'haguessin donat un cop de puny. Poques novel·les aconsegueixen un efecte tant impactant, i el mèrit és tot de la particular manera de narrar de la Kristof. El millor llibre d'una escritora única que, si no la coneixeu, no us podeu deixar escapar.

Llibres per aquest Sant Jordi (II): Dies temibles

La segona recomanació per Sant Jordi és l'últim recull de contes de l'A. M. Homes, Dies temibles. He descobert l'autora amb aquest llibre i m'han entrat ganes de llegir-ne més coses. Té un estil cru i directe, i els contes son retalls de la vida de persones molt diferents, des d'una parella de pijos joves a un soldat americà a l'Orient Mitjà, on els diàlegs hi juguen un paper important.A vegades recorda a Carver, potser una mica a Cheever, però amb més mala llet. Als contes hi barreja humor, drama i molt cinisme. Alguns tenen poca història, son simples observacions, altres aprofundeixen en la vida dels protagonistes d'una manera molt efectiva, i altres son petits retalls surrealistes.

Com tots els llibres de narrativa breu, hi ha contes que t'enganxen més que altres, però el to es manté tota l'estona, i això és d'agrair. La Homes escriu molt bé, això està clar, i sap transmetre un ampli ventall de sensacions sense anar-se'n per les branques, que és una cosa que personalment aprecio molt. Una bona troballa i un recull recomanable pels qui busquin alguna cosa una mica diferent.

Llibres per aquest Sant Jordi (I): Tocats de l'ala

Dedicaré els propers posts, fins al dia de Sant Jordi, a fer breus ressenyes per recomanar-vos llibres que he trobat interessants, així us dono unes quantes idees de cara a la diada. 

Començo amb Tocats de l'ala, del periodista Oriol Rodríguez. Aquest és un llibre que no entenc com s'ha tardat tant a publicar. Calia que algú escrivís la història d'aquell moviment sorprenent que es va anomenar Rock Català, i ningú millor que l'Oriol per fer-ho, un periodista que domina el tema de la música i, per sobre de tot, és un magnífic entrevistador (recordeu aquell ambiciós projecte d'entrevistar 365 persones en 365 dies). El resultat és un llibre molt amè, molt rigorós i molt interessant, que es llegeix d'una revolada malgrat el seu gruix. Bàsic per entendre un moment molt peculiar i irrepetible de la nostra història cultural. Donant veu als protagonistes (un munt!), l'Oriol aconseguix presentar punts de vista diferents, cosa essencial a l'hora de tractar polèmiques com la implicació dels polítics en el moviment, el tema de la llengua o el famós concert del Sant Jordi. Han quedat poques coses al tinter, i gràcies a això ens podem fer una idea més clara (per fi) de com es va viure des de dintre aquella moguda.

Un llibre absolutament imprescindible per a tothom que li interessi la música i la cultura catalana, essencial per als qui la vam viure a les trinxeres (algun dia us explicaré les meves anècdotes sobre el tema, que també podrien omplir un llibre) i encara més pels qui eren massa joves i s'ho van perdre.

Despertar vocacions

Parlava fa poc amb una de les meves estudiants de doctorat, que havia anat a una escola de secundària a fer una xerrada. Al meu departament hem iniciat un programa per a què els investigadors surtin a explicar què fan, i ella havia sigut una de les primeres a apuntar-s’hi. Com a membre del comitè organitzador de les activitats, em vaig trobar que molts dels meus companys tenien ganes de divulgar, però no sabien com posar-s’hi. I, de la mateixa manera, molts centres volien científics que els parlessin de temes d’actualitat, però no sabien on buscar-los. Imagino que deu passar el mateix a altres llocs: malgrat que existeix una oferta i una demanada, la manca de tradició fa que es perdin oportunitats.

Una de les coses bones d’aquesta experiència és que s’hi han implicat els investigadors més joves. A vegades costa motivar els catedràtics però, en canvi, els doctorands es llancen al repte sense pensar-s’ho dos cops. És esperançador que les noves generacions siguin les més interessades a comunicar-se amb el públic i entenguin que és part de la seva feina. Hem de tenir clar que la ciència està al servei del saber, però també de la gent; que treballem per entendre el nostre entorn i per construir una societat millor, i per això no ens podem passar tot el dia tancats al laboratori. Malgrat que a vegades potser la oblidem, aquesta és una màxima que la majoria teníem ben clara quan vam triar aquesta carrera, segurament perquè formava part de l’impuls vocacional que ens guiava.

Però potser això de la vocació està passant de moda. Els que ara s’acosten als divuit anys, la 'Generació Z', tenen altres prioritats. Una de les preguntes que més li van fer a la meva estudiant després de la seva presentació no tenia res a veure amb el que els va explicar: estaven molt interessats en saber quant cobrava i quantes hores al dia havia de treballar. L’enfocament és totalment erroni. Tots volem un sou que ens permeti dur una vida còmoda amb el mínim de luxes als quals ens hem acostumat, és clar. Però aquesta no pot ser l’única raó per triar una feina, si més no una carrera de recerca. Si t’atrau la ciència, per sobre de tot hi hauria d’haver la voluntat de fer una contribució a la societat. Sense una vocació ferma, no cal ni plantejar-se escollir aquesta opció laboral. Quan jo tenia la seva edat em fascinava la ciència, com a tants altres que hem acabat en un laboratori, perquè veia que em podria ajudar a entendre el mon. Sembla que això ja no és suficient.

He descrit un cas específic, i segur que no es pot generalitzar, però crec que cal canviar la percepció que es té de la ciència, a tots els nivells. Molta gent la veu com un mal necessari, una disciplina hermètica que ens aporta beneficis però que, com el motor d’un cotxe, sabem que està allà i fa la seva feina sense ni voler saber com funciona.

No sé si és una actitud que ens puguem permetre avui en dia, i menys encara els nostres fills i nets. Cal més ciència a les escoles. Cal educar en com funciona el raonament científic, que és la base del progrés en tots els àmbits. Cal explicar-lo de la mateixa manera que cal explicar filosofia. Cal ensenyar a pensar als alumnes usant totes les eines que la cultura (ciències i humanitats) ens posa a l’abast. Cal fer-los entendre que la ciència és necessària per tot, que és complexa però pot fer-se accessible, i que no li podem girar l’esquena. Que potser no ens farà rics, però que és una de les feines més apassionants que hi ha. A aquesta campanya, que no només s’hauria de dirigir a les escoles, hi hauríem de col·laborar tots: científics, professors, periodistes, pensadors...

Hi ha moltes maneres d’aconseguir que els valors de la ciència s’integrin en les nostres vides. Per exemple, per Sant Jordi podem regalar llibres que ens ajudin a perdre-li la por. Com cada any, us recomanaré algunes novetats. '14 maneres de destruir la humanitat', de Màrius Belles i Daniel Arbós, és una forma divertida de contemplar la fi del mon. Més seriós és 'El cervell convuls', de Suzanne O’Sullivan, casos clínics sorprenents explicats com si fossin històries de detectius per una neuròloga. O 'La ciencia de The Big Bang Theory', de Ramon Cererols i Toni de la Torre, que usa l’ham de la televisió per fer arribar la física a tots, descarregable de franc a esteve.org. Si us agraden els superherois, la meva sèrie 'Fills de la Setena Onada' és un thriller d’acció sobre la manipulació genètica. I pels petits, 'Max Einstein', de James Patterson, converteix la ciència en una aventura. ¡Bones lectures!

[Publicat a El Periódico, 30/3/19. Versió en castellà.]

Els finals no arriben mai de sobte: el making of

Va, us explico d'on surt Els finals no arriben mai de sobte. És una novel·la que passa durant l'11 de setembre del 2001, així que ja us podeu  imaginar que una de les motivacions ha sigut transmetre tot el que vam sentir els qui ho vam viure en directe a Nova York. Vaig començar a escriure la novel·la aquell mateix setembre, com una mena de dietari, esperonat pel meu company de malifetes, en Sebastià Roig, que creia que podria ser un tema interessant i molt literari. Anava anotant fil per randa tot el que ens passava a la dotzena d'amics, tots estrangers, que ens hi vam trobar. Vaig omplir aquella llibreta durant almenys un mes, però quan va arribar el moment de començar a convertir-ho en un llibre, estava massa saturat del tema i vaig haver de guardar-la al calaix. Periòdicament la treia i intentava fer-ne alguna cosa, però m'era difícil se tornar a reviure aquells moments. Potser costa d'entendre ara, però durant anys vam estar força traumatitzats per tot plegat, i l'última cosa que volíem era desenterrar el que havíem patit. Tot i això, em cremava la idea de convertir-ho en un llibre, i el format que més m'atreia era el de la novel·la, ficcionant-ho una mica.

I així van anar passant els anys, i em vaig distreure amb altres projectes. En el moment de l'atemptat no havia publicat cap llibre, i encara estava aprenent com es gestiona una novel·la. Després de publicar-ne un parell, em va semblar que potser era el moment de tornar a rescatar la idea de l'11 de setembre. Vaig treballar-hi una mica, però no me'n sortia com volia. No tenia prou clar com havia d'explicar-lo. No m'interessava l'angle periodístic, però llavors no sabia quina història havia de ser la central. Al final va tornar a anar a parar al calaix.

Després d'acabar la meva primer trilogia de novel·les, el Cicle de la Manipulació, vaig creure que ja estava més preparat per tornar-ho a provar. Al llarg d'aquests tres llibres havia explorat maneres diferents de narrar i formats diferents de novel·la i vaig pensar que potser ja estava a punt. Aquesta vegada va ser diferent. Per un costat ja havia agafat prou distància dels fets, i per l'altre ja controlava les eines narratives necessàries per fer el que tenia al cap. Així doncs, el 2012 vaig començar a treballar seriosament la novel·la, que llavors es titulava El dia de la fi del món (i encara ha tingut un parell de títols més fins que n'hi hem trobat un que ens agradés a tots...).

Des de llavors l'he estat escrivint intermitentment, però sense abandonar-la mai. Hi he invertit moltes hores, perquè l'he tallat, retallat, reescrit i remuntant moltes vegades. I l'he deixat reposar molt també, per agafar perspectiva, que crec que és essencial. Es pot dir que ara cada coma està exactament on ha d'estar, després de sis anys de mirar-me-les amb lupa! És la novel·la que més esforços m'ha costat, la més ambiciosa i la literàriament més complexa, això es veu ràpid. I crec que al final he aconseguit el que m'havia proposat (vosaltres ja em direu si és així). Sens dubte no l'hagués pogut escriure d-aquesta manera fa 18 anys, quan la vaig començar, perquè encara no en sabia prou i perquè no havia llegit a fons DeLillo, Phillip Roth, John Banville o Julian Barnes, que son alguns dels autors que m'han influït. Considero que ha valgut la pena invertir-hi tot aquest temps i no voler anar amb presses. El dietari inicial ha sigut la base principal de l'ambientació, i també l'eix que vertebra la part que narra el Roger. Hi ha una dimensió nova, que no vaig preveure al principi, que és la d'establir paral·lelismes entre la ciutat que s'ensorra i la crisi a la vida del Guillem, el protagonista principal. Aquest és el tema central: l'atemptat de les Torres Bessones és només el detonant d'una sèrie de decisions que els protagonistes hauran de prendre, que arriben en aquell moment crític que cada cop retardem més, el pas de la post-adolescència a l'edat adulta, que a molts els arriba a finals dels vint o principis dels trenta anys.

Algunes persones que se l'han llegit m'han dit que és molt diferent a tot el que he fet abans, i que el gir cap a una tipus de novel·la més introspectiu és inesperat i els ha sorprès. A més, aquest cop no hi ha cap element fantàstic, cosa que en solitari no feia des d'El rei del món. Tingueu-ho present si la llegiu: no té res a veure amb la primera trilogia (i menys encara amb els crossovers que he fet després, és clar), tot i que per mi és l'evolució lògica. Necessitava passar per l'experimentació rítmica d'El rei del món,  per la sintetització narrativa d'El joc de déu i trobar una veu més personal a Hipnofòbia abans de poder enfrontar-me a projectes més complexes. I ara que ho he fet i m'ho he passat bé, tinc previst completar una altre cicle que, com el primer, seran tres novel·les independents al voltat del mateix tema de fons. Si abans vaig explorar com ens manipulem els uns als altres, ara el meu objectiu és retratar la vida de l'emigrant des de diversos angles, continuant amb aquesta aproximació reflexiva que he estrenat a Els finals (el segon volum ja està en marxa, i espero no tardar 17 anys en acabar-lo!). Si us la llegiu, ja sabeu que sempre m'interessa saber què en penseu.

Per acabar, aquí teniu una llista amb totes les cançons que surten al llibre. M'he adonat que posades així, una rere l'altra, el resultat és força inescoltable: massa eclèctic. Però ja veureu que totes tenen una rellevància en la història, no podien ser unes altres...

Playlist Finals (Spotify)