Editors (II).

Jo dec ser una mica tradicional, perquè quan es parla d'aquests temes tinc al cap la figura de l'editor que et coneix bé, amb qui pots tenir converses sinceres sobre la qualitat del que estàs escrivint, que t'ajuda a gestar el llibre i que no es talla a l'hora de fer recomanacions. Una mena de figura paternal, el mentor, savi de barba llarga i blanca, bregat en els combats de la vida. Potser és una visió massa romàntica. Avui en dia pot ser que aquest model no sigui ni tan sols possible. Tal com explicava el llibreter Guillem Terribas a l'Avui l'altre dia, Joan Sales editava només cinc o deu llibres l'any. Tenia temps per a treballar-los a fons. Creia en els projectes que escollia. Suposo que els editors d'avui en dia no tenen (o no volen invertir) tant de temps en el procés creatiu. Entenc que això ha de ser encara més clar en el cas de l'editor que es troba a les mans una novel·la que ha guanyat un premi, com alguns de la llista que comentava en la darrera entrada, i que, li agradi o no, ha de treure el carrer (això si assumim, és clar, que l'editor en qüestió no ha tingut res a veure en el fet que el premi hagi acabat a les mans que ha acabat).

Tot i això, Terribas parla en aquesta entrevista d'uns quants editors moderns que encara segueixen en certa manera un patró d'editor clàssic. Curiosament, vaig estar a punt de treballar amb un d'ells. Li va agradar la meva novel·la però va dir que havia de canviar el terç final si volia que la publiqués. La meva primera reacció, naturalment, va ser ofendre'm. Orgull d'escriptor: ningú no em diu com he d'acabar les meves novel·les. Però després vaig començar a valorar si potser podia tenir raó. Al cap i a la fi, sabia de què parlava. I, certament, començava a trobar alguns punts lògics al seu raonament quan vaig rebre l'oferta d'un altre editor que no m'exigia cap canvi. Al final aquest va emportar-se el gat a l'aigua, però sempre em quedarà el dubte de si la novel·la hagués quedat millor si hagués deixat que un editor amb ganes de treballar-la hi hagués ficat cullerada. Sincerament, espero poder respondre a aquesta pregunta en el futur.

En el mateix suplement de l'Avui, Lluís Llort comenta com l'elecció del títol d'un llibre pot ser un malson si et toca un d'aquests editors ,que ell anomena "intervencionistes", que volen imposar la seva opinió. Suposo que les ganes d'un editor de fer-se seu un llibre es poden veure tan des del costat positiu com des del negatiu i a vegades poden acabar amb la paciència de l'autor. Jo he patit canvis grans o petits a pràcticament tots els títols dels meus llibres i he de confessar que la idea de l'editor ha millorat el resultat en alguns dels casos. Crec que cal escoltar totes les opinions, sobretot si són de gent que sap el què es fa, però també m'agradaria que l'autor tingués la darrera paraula, un dret que els editors no sempre volen cedir .

Editors (I).

A arrel del llibre que exhuma la correspondència entre Rodoreda i Sales s'està parlant aquests dies de la relació entre escriptor i editor i el paper que aquest darrer ha de jugar en el procés creatiu. Es podria dir que tot just acabo d'aterrar en el món de la literatura, però en els tres o quatre anys que fa que publico seriosament ja he tingut el gust de relacionar-me amb 7 editors, una mostra, no sé si representativa, que conté tots els colors de l'arc de Sant Martí. Sense dir noms ni gèneres, perquè no se m'acusi de fer safareig, us resumeixo com han anat les experiències, ordenades de menys a més, per a què tingueu una idea de com funciona aquest món els qui no sou del gremi.

A dos dels editors no els he conegut mai, ni de forma epistolar. De fet, un d'ells no sé ni tan sols com es diu. Queda clar que d'aquestes relacions no se n'escriurà mai cap llibre. Amb un altre vaig parlar només una vegada per telèfon (anem millorant). Em va prometre l'oro i el moro, va publicar el que havia de publicar i després no en vaig saber mai més res. Un quart si que el vaig veure en persona, un cop, poc després de comprar-me el llibre gràcies a les negociacions d'una tercera part implicada. No tenia massa ganes de parlar amb mi. Totes les vegades que vaig intentar contactar-lo després d'aquella cita se'm va treure de sobre educadament o amb un simple silenci. Tampoc és que li intentés demanar un préstec o que traiés al carrer més llibres meus, no us penseu. No sóc el típic autor plom que no deixa de petja els seus editors, només volia una mica de feedback.

A un altre el vaig conèixer uns mesos després que em publiqués. Vam tenir una conversa breu però interessant i distesa. Això ja em va agradar més. Llàstima que arribava a misses dites. Amb el següent de la llista sí que vaig gaudir d'una relació més com un s'imagina que ha de ser: ens vam trobar uns quants cops, vam discutir com seria el llibre, ens vam enviar emails i fins i tot em va convidar a dinar. I el darrer que em queda per comentar es pot dir que és de la vella escola: un editor amb el qual vaig treballar el projecte molt de prop, amb contactes diaris durant les èpoques més intenses, amb qui vaig poder discutir totes les etapes del procés, que em va ajudar fins i tot a gestar un segon llibre, amb qui vaig compartir cerveses, tapes, viatges en diferents medis de locomoció i algún que altre dinar. Ara estic començant l'aventura amb un vuitè, que de moment sembla que té una retirada amb els d'aquest darrer grup.

Com veieu, n'hi per a tots els gustos. Trobar el que t'encaixa més és com una barreja entre jugar a la loteria i sortir a lligar. A vegades no saps amb qui t'estàs ficant al llit fins que és massa tard. Altres, et toca la grossa.

[Continuarà]

Les cançons més interessants del 2008 (IV).

Quan l'any passat comprava discs a l'Amazon m'apareixia sovint com a recomanació el dels Fleet foxes. Encuriosit, al final vaig haver de buscar qui eren. Fan una mena de folk esllanguit amb moltes veus barrejades que em recorda en algun moment algun dels primers discs de Genesis. Aquesta és la millor cançó del disc. Fleet foxes, White winter hymnal.

Comentaris de text.

Una de les coses que m'agraden de ser escriptor és sentir el que pensen del que escrius gent que no coneixes. Que els teus amics trobin interessants els teus llibres és encoratjador, no s'ha de negar, però és encara ho és més si els elogis estan desprovists de la subjectivisme que emana de la proximitat.

Algunes escoles i universitats estan fent servir Immortals, sans i perfectes com a llibre de lectura, cosa que m'omple d'orgull: poder arribar a la futura generació de científics és un privilegi per a un divulgador. A través dels mestres he rebut mostres dels comentaris de text que han demanat als alumnes. Us en transcric uns quants fragments. Són moments com aquests els que fan que valgui la pena escriure.

"El llibre m'ha agrada moltíssim. Ja fa uns quants anys que tinc bastant clar que vull estudiar medicina, i el llibre, d'alguna manera, m'ha decantat completament cap aquest camp. Moltíssimes gràcies!!"

“Personalment, m’ha agradat molt llegir aquest llibre, ja no només per la informació tan interessant que dóna a conèixer, sinó també perquè m’imagino a mi, després d’acabar la carrera, investigant coses tan interessants com aquestes, i això em motiva molt.”

“Amb la lectura del llibre se m’han donat a conèixer moltíssimes àrees que abans desconeixia, i sobre les quals, en un futur, m’encantaria saber molt més.”

"M'alegra saber tot el que s'està treballant en aquest camp (...). He recomanat aquest llibre a la meva família ja que sé que els agradarà molt i els obrirà els ulls a molts aspectes de la medicina."

Només??

"Només un 16% dels espanyols fan la migdiada cada dia", diu el diari. Una de cada sis persones. En tot el temps que fa que visc a l'estranger no he conegut ningú (0%) que pogués fer la migidiada cada dia. Espanya és un país curiós.

Qüestió de cadires.

Corre per la blogosfera aquests dies un link curiós (feu clic a la imatge):

No he sabut desxifrar si el llibre és una broma (pel títol i el preu es podria dir que sí, però ves a saber). El que val més la pena és llegir els comentaris, que sí que són jocosos.

Les cançons més interessants del 2008 (III).

Aquest duo va estar sonant molt tot l'estiu passat. El disc és una mica repetitiu, potser perquè la cruesa del so acaba perdent la gràcia, però el single és impecable. The Ting Tings, That's not my name (We started nothing).

Happy Birthday Mr. Poe!

Edgar Allan Poe

19 de gener de 1809 - 7 d'octubre de 1849

Mentre als territoris de parla catalana celebren l'aniversari gràcies a la SCCFF, m'uneixo a la festa amb el meu humil homenatge, la versió en directe que els Súnion vam gravar el 2007 a Nova York de la nostra versió del POEma Conqueror Worm:

In this quiet earth (live)

[Serveixi això com a substitut de l'habitual programa musical dels dilluns, que quedarà relegat aquesta setmana al dimarts.]

Predeterminació.

Fins a quin punt naixem amb tendències i gustos definits? Fins a quin punt s'adquireixen de forma inconscient durant els primers mesos o anys de vida? Quan comencem a prendre les nostres pròpies decisions? I quan ho fem, no estem ja predestinats a escollir una de les opcions que se'ns presenten degut a com ens han quedat cablejats els circuits neuronals a resultes de la nostra dotació genètica i/o de les nostres primeres experiències en aquest món?

Massa preguntes filosòfiques per a un primer paràgraf. Canviem de marxa, a veure si aconsegueixo no perdre els pocs lectors que han arribat fins aquí.

Des que ha començat a interaccionar amb el seu entorn, el meu fill té algunes idees molt clares. Li fascina, per exemple, obrir i tancar portes. I picar caixes o pots rítmicament amb una cullera de pal. O prémer botons. Qualsevol joguina dissenyada per estimular la ment infantil a cops de colors brillants i melodies de Mozart és mirada amb absoluta indiferència si al costat hi ha un telèfon, un interruptor o un simple comandament a distància. De la mateixa manera, ja li pots posar programes del Canal Disney, que saltarà més content si al seu lloc apareixen els Foo Fighters a la MTV. Clarament té un interès per la música i també pels llibres, des del principi. Es pot passar hores anant d'un llibre a un altre, mirant les planes amb atenció i assenyalant coses amb el dit, com si entengués la història.

Què vol dir tot això? Que està copiant el que fan els seus pares? No pot haver agafat afició als llibres de veure'ns llegir perquè no ho solem fer davant d'ell (diguem que el nano no contribueix massa a l'ambient reposat que demana una bona sessió de lectura). La música potser sí, perquè en sentim constantment, i el comandament de la tele és certament una eina usada amb freqüència. Però a mi obrir portes no és una cosa que em fascini gens. I tot i que sé tocar una mica la bateria, no ho he fet tampoc mai en la seva presència, així que la passió pel ritme no l'ha pot haver tret de mi. Pot ser que tinguem alguna mena de predisposició a què ens agradin certes coses ja des que naixem? Influeix això en res en el què farem després en la vida? Serà el meu fill porter d'hotel de luxe, ascensorista, crític literari o bateria d'un grup de rock? Ah, quin interessant experiment biològic que tinc creixent al menjador de casa...

Homenatge a un clàssic.

Només hi ha tres llibres en català que hagin venut més d'un milió d'exemplars (el Mecanoscrit i la Plaça del Diamant són els altres). La de vegades que dec haver consultat el Xuriguera... Un clàssic com pocs. A l'Avui descobrim algunes coses més sobre l'home darrera el petit llibre verd.

El primer de l'any.

Sabia que es publicitava el primer naixement de l'any, però no em pensava que també hi havia un rànking d'homicidis. El dubtós honor recau aquest any al meu poble. Llàstima que l'implicat no podrà alegrar-se de veure el seu nom als diaris.

Les cançons més interessants del 2008 (II).

Els vaig descobrir en un programa de la BBC. Una cançó curiosa d'un grup encara més curiós. Dengue fever, Tiger phone card.

Nadal anglès.

Aquesta ha estat la primera temporada de Nadal que passo a les illes britàniques i he de dir que s'assembla poc a les festes americanes a les que estava acostumat. Per començar, aquí no hi ha un Thanksgiving matiner que rivalitzi amb el dia de Nadal pel títol de Festa més entranyable de l'any. La llagrimeta, les bones intencions i les reunions familiars es fan el 25 i prou. Després, al Regne Unit se celebra el Nadal i a qui no li agradi que s'hi posi fulles. Quan estava a Nova York, havies d'anar amb peus de plom per no ferir sensibilitats religioses. Desitjaves "bones festes", mai "bon Nadal", perquè assumir que el teu interlocutor ha estat criat en la tradició cristiana és lleig, malgrat sigui la religió històrica del país. Si tenies la mala sort de saber quines preferències tradicionals processava la persona amb qui parlaves havies de saber-te la llista d'alternatives per triar-ne la més adient i desitjar-li feliç Hannukah, feliç Kwanza o el que fos. Els anglesos no s'estan per orgues. Visc en un barri eminentment indi, on musulmans i hindús fan molt més embalum que els blancs, i aquí tothom tenia el bon Nadal a la boca. Veies Pares Noel a les mateixes finestres que s'engalanaven pel Diwali. I ningú no posava el crit al cel. La correcció política la deixen pels ianquis de pell fina, aquí sembla que s'accepta amb més bona fe el costumari ancestral del fus horari on estàs vivint.

Un costum nou per a mi ha estat això de les targetetes. Vaig rebre la primera a principis de desembre i no van parar fins que pel dia assenyalat en tenia tota la taula plena. Nosaltres no som d'enviar nadales. Un email amb una foto als amics i apa, fins l'any que ve. Aquí en canvi això de les felicitacions és tot un art. Després de les primeres, li vaig preguntar a un amic si és que era molt habitual repartir targetes i em va respondre que era més aviat cosa de dones, però que calia ser educat i si en rebies una havies de fer el gest tu també. Tan bon punt en vaig haver acumulat unes quantes em vaig adonar que per no quedar malament em tocava correspondre, així que vaig comprar una caixa al supermercat i vaig posar-me a escriure els tòpics de rigor. Aviat no donava a l'abast, cosa que no deixa de ser curiosa si considerem que tot just fa un any que he aterrat i que tampoc no he fet tantes amistats. Fins i tot vaig enganxar el meu amic, el qui trobava aquests menesters massa femenins, escrivint-ne unes quantes a corre-cuita quan es creia que no el veien. A la meva col·lecció de nadales del 2008 en tinc de tota la gent que conec, d'alguns amb els quals només he creuat un parell de paraules, d'altres que com a molt em veuen passar, de dones, de nens (tots els de la guarderia del meu fill), i d'homes fornits amb els qui faig activitats tan testosteròniques com beure cervesa i jugar a futbol. Per a què després diguin que en aquests temps que corren s'ha perdut l'esperit nadalenc.

En Tururut es mou!

Podeu veure la versió animada de L'Oriol i en Tururut aquí (en Jordi Labanda llegeix el conte a a partir del minut 13 del programa):

Les cançons més interessants del 2008 (I).

Bon dilluns a tots. M'he acostumat a començar la setmana amb una cançó, així que vaig a buscar-me una escusa per seguir-ne penjant. Deixo la història de la pluja i em dedicaré ara a repassar els deu temes del 2008 que més m'han agradat. Ja sé que aquesta mena de best ofs se solen fer abans de tancar l'any, però més val tard que mai.

Encetem la llista amb el retorn d'una de les bandes dels 90 que més m'agradaven. Un tema bastant diferent als que fan normalment i un dels més accessibles del nou disc. Portishead, The Rip (Third).

Regal de reis.

Bon any nou a totys!

El proper dia 6 de gener, Jordi Labanda llegirà L'Oriol i en Tururut pel programa infantil de TV3 Fadapaca, que ell mateix ha creat. Des d'aquí li dono les gràcies per l'elecció.

Us deixo amb la sinopsi del programa:

Enviada en una missió especial per descobrir per què els humans ja no creuen en la màgia, la Fadapaca coneixerà a la Lluna, una nena responsable i carinyosa amb qui haurà de plantar cara als Terratrèmols, enemics de la fantasia i còmplices de l'avorriment. La Lluna li ensenyarà a la Fadapaca les regles que es segueixen a la Terra, i a canvi aprendrà de la seva nova companya a veure el món amb els ulls de la màgia, comprovant que la realitat sovint és més estrafolària del que ens sembla als que hi estem acostumats. D'aquest intercanvi de visions i de maneres d'entendre la vida les protagonistes, i també els espectadors, aprendran una lliçó fonamental: cal lluitar pel que un desitja, i aquest esforç mai és envà. La Fadapaca és un personatge desprovist de referents, encara que no de valors: no coneix el que és una família, ni una escola, ni una ciutat, ni molts dels sentiments humans, però té en comú amb els humans el llenguatge de les emocions, a més de la seva aparença física i la seva gran curiositat. De vegades sembla més humana que els humans. Té un gran interès per la vida del planeta Terra, on hi viurà una temporada, i on es farà preguntes que molts nens també es fan. I també molts adults. En la seva estança al nostre planeta, hi ha coses que no li agraden, que li fan fàstic o que l'entristeixen, llavors sí que fa una mica de fada. Tot i no poder fer màgia, aporta el seu granet d'optimisme i les seves idees originals. Enlloc d'establir la seva superioritat, de fer prevaldre la categoria d'ésser poderós que otorguen els nens i les nenes a les fades i els follets, la Fadapaca es posa a la mateixa alçada dels espectadors i fa que els nens i les nenes se sentin importants, solidaris, i desenvolupin sentiments d´integració, de satisfacció i de creativitat... No és una noia rebel, sino que desconeix els codis, les normes i els costums. En quedar desprovista de poders, la Fada va coneixent els límits i va aprenent a superar situacions complicades amb les mateixes eines que els nens i les nenes i amb l´ajuda de la seva amiga Lluna. Els papers es reinverteixen i la Lluna -o sigui, la representant dels nens i nenes a la Terra-, és la veritable protectora de la Fada. La heroicitat, doncs, s´identifica amb el món real des d´on es poden fer moltes coses, i als ulls de la FadaPaca, un altre tipus de màgia que ella no domina.Fadapaca és un conte de fades on les fades no resolen els problemes però ajuden a fer-se preguntes i a no donar-ho tot per vist i per sabut. És, doncs, un elogi de la curiositat i de la fascinació pel que ens envolta. I com tots els contes que valen la pena, és al mateix temps la història d'una amistat de les que duren tota la vida. Per primera vegada, el dissenyador Jordi Labanda debuta en el món de l'animació i amb el seu traç característic ha donat forma al País de les fades i ha dibuixat els seus habitants. El resultat és el d'un món carregat de fantasia, amb cura pels detalls i una imaginari fascinant.