Passions primàries

Jo sempre havia cregut que una gran part de la nostra personalitat (potser la més gran) venia determinada per l'entorn, i que l'organigrama de les interaccions socials era un artifici al qual ens havíem acostumat després de mil·lenis de pràctica. Darrerament, la Naturalesa s'ha entestat a donar-me proves del meu error: el meu fill de tres anys em demostra constantment que el que ens defineix com a humans ve més pre-programat del que sembla. Alguns exemples que us proposava fa un temps són el concepte de propietat privada, gairebé tan instintiu com el de menjar i reproduir-se, o els cànons arcàics i universals de bellesa. La darrera lliçó l'he viscut fa poc.

Com sabeu els habituals d'aquest blog, l'hereu té una "relació" formal amb una companya de guarderia, la Lexie Mae. Formaven una parella feliç i inseparable i res no feia sospitar el drama imminent que els esperava a l'horitzó. Fa unes setmanes, vaig portar el nano a l'escola i vam coincidir amb una altra nena. El meu fill va córrer cap a ella tot content cridant el seu nom i van entrar a l'edifici agafats de la mà. Per desgràcia, una mica més allà hi havia la Lexie, que no es va perdre ni un detall de l'escena. Jo no l'hi vaig donar més importància. Però quan va tornar a casa, el nano estava un pèl decaigut. Després d'un petit interrogatori vam aconseguir deduir que s'havia barallat amb la  Lexie ("Lexie lletja!"), i que la nena fins i tot l'havia pegat, tot i que ell no acabava d'entendre el motiu. La idea de l'exclusivitat implícita en una relació se li escapava.

Així, a cops, és com el meu pobre fill va aprendre la figura geomètrica més antiga de la història: el triangle. I així és com m'he adonat que la promiscuïtat deu ser un reflex instintiu i natural dels homes, mentre que a les dones els deu faltar la neurona que codifica aquest concepte. És per això que tiren d'altres neurones veïnes que tenen a mà, com la de la possessió que deia abans o la de la seva germana bessona, la gelosia.

Epíleg: uns dies abans de Nadal ens truca la mare de la Lexie i ens diu que la seva filla havia estat estalviant per poder-li comprar un regal al nostre nano, i que si podia passar per casa a donar-l'hi en persona. I amb això m'adono que també és ancestral la maniobra d'oferir alguna cosa que a l'altre li agradi per obtenir a canvi el que vols, un art que les dones porten segles perfeccionant. És realment un privilegi tenir seient de primera fila en aquest teatret on es representen les passions més primàries de la nostra espècie en format de butxaca.