Balanç 2010

Darrers dies d'un any, moment de fer balanç, com tothom sembla estar fent aquests dies als blogs. Aquest no ha estat un any tan mogut com el 2008, així que no faré cap resum dels canvis a nivell personal.  Això sí: he fet 40 anys, que és una efemèride prou rodona, i ho vaig celebrar repartint llibres per Barcelona, com cada any, la tercera edició del meu bookcrossing particular (i aquest cop vaig poder-lo fer en persona!).

Tampoc no posaré la llista de llibres que he llegit, com heu fet molts, perquè darrerament estic dedicant menys temps a la lectura que a l'escriptura.  He escrit més encara que el 2009, cosa que em semblava impossible, però hi ha hagut menys entrades al bloGuejat (només onze, no us penseu). La conseqüència directa és que he publicat dos llibres: un de seriós, que ha tingut molt ressò mediàtic, i un de divertit, que tot i haver agradat bastant a tothom qui l'ha llegit (almenys els qui me l'han criticat), ha estat majoritàriament ignorat, cosa que fa que els qui l'heu llegit sigueu membres d'un club exclusiu (un dels motius més que podem afegir a la llista de raons per llegir-lo). He tancat l'any literari guanyant un premi i ja tinc dos llibres més programants per publicar-se l'any que ve, per continuar amb el mateix ritme, o sigui que en aquest departament no em puc queixar.

Res més. Espero que gaudiu de les darreres hores d'aquest any i que el 2011 us porti un grapat de coses bones. M'acomiado amb una cançó que no se'm va ocórrer quan feia el llistat de melodies lacrimògenes i que sempre és la darrera que se sent en dies com avui. Ens veiem l'any que ve!

B O N N A D A L ! ! ! !

Hey! Santa, pass us that bottle, will you?

El malson abans de Nadal

(Esperem que no ens quedem) Sense paraules

Coses que et passen a Barcelona quan fas quaranta anys

La Nit de Santa Llúcia és un d'aquells esdeveniments importants que marquen el calendari literari català. Poder-ne ser part aquest any ha estat una sorpresa i tot un plaer. A ningú no se li escapa que l'estrella de la vetllada és el Premi Sant Jordi (i les seves dames d'honor, el finalista, el Riba i el Rodoreda), però fins i tot fer-li de "comparsa" és una experiència única. Comences el dia a la seu de l'Òmnium sentint-te una rock star. Mira que m'han fet fotos en les promos d'alguns sels altres llibres que he escrit, però costa una mica acostumar-se a l'experiència de tenir quinze càmeres davant fent clic totes a la vegada i de sentir veus que no saps d'on surten i que et demanen que miris cap allà sisplau. Poc habitual en la vida normalment reposada dels escriptors.

A la nit et trasmutes en estrella de cinema, perquè l'entrega de premis és bastant semblant a la cerimònia dels Òscar (amb un pressupost més modest, és clar). L'Atrium de Vilanova, on es feia l'acte, és realment especatular (a la foto, el Sebastià Roig, el meu company de malifetes, i de fons l'auditori mentre s'anava omplint). Les cadires tenen enganxat un adhesiu amb el teu nom, i són prop del passadís per a que puguis pujar a l'escenari sense entrebancs. Tot i l'austeritat, l'acte va ser visualment molt interessant, cosa que s'ha d'agrair a la imaginació de Joan Font. A més, em va permetre relacionar-me amb escriptors que fa temps que admiro, contemplar durant un parell d'hores el clatell de Colm Tóibín (un gran autor, un clatell poc atractiu), que seia davant meu, i donar-li les gràcies a Vicent Partal per fer la vida dels exiliats més suportable amb el seu diari digital. És genial poder posar cares, cossos i veus a les lletres que has llegit un munt de vegades.

Quan puges a recollir el guardó i et poses davant el micro, et quedes totalment encegat pels focus, cosa que t'ajuda a superar el pànic escènic de parlar davant d'aquella gentada, entre ells polítics, ex-presidents de la generalitat, personalitats televisives i tothom que és algú en aquest negoci. Jo vaig dir més o menys que guanyar aquell premi era especialment important per mi per tres raons. Primera perquè portava el nom d'un dels personatges importants relacionats amb el meu poble. Segona perquè jo havia crescut (com a lector i com a escriptror, afegeixo ara) amb els Premis Joaquim Ruyra. I tercera perquè només quedaven unes hores perquè fes quaranta anys i aquell era un regal d'aniversari magnífic. Vaig afegir que quan la meva dona m'havia preguntat feia unes setmanes com volia celebrar el meu aniversari no se m'havia acudit dir "recollint un premi a la Nit de Santa Llúcia", però ara que hi era m'adonava que aquesta era una manera fantàstica de fer-ho. Al final de la cerimònia, tres dels guanyadors vam fer-nos una foto amb la nostra agent comuna (coincidències de la vida)  i els dos "formatgets" corresponents. Vam decidir anomenar així les escultures commemoratives perquè recordaven molt les boletes de cheddar, fins i tot en la consistència (més detalls després). Suposo que per culpa de la crisi no ens van donar un trofeu a cadascú, així que el Sebastià i jo haurem de compartir-ne la custòdia (a mi m'han tocat els caps de setmana imparells, els dilluns i els dimecres).

Després de la cerimònia vam passar a prendre'ns la copa de cava que aquest any substituïa el sopar tradicional (per un cop que guanyem...). Ens vam adonar ràpidament que tantes emocions ens havien obert la gana, però tot el que permetia el pressupost eren quatre neules. Així que una colla d'escriptors i professionals del ram vam desaparèixer discretament i vam començar la peregrinació pels carrers de Viladecans a la recerca d'un lloc on ens servissin un colofó digne a les celebracions.

Va faltar molt poc perquè la Gran Festa de la Literatura Catalana acabés en el gloriós bar de cantonada que porta per nom La Salsicha Peleona, cosa que no sé si hagués quedat massa bé en els annals de la Nit de Santa Llúcia. Per raons d'espai finalment es va imposar un pizzeria que va accedir a sotmetre's a les nostres curioses demandes culinàries (entrepans de calamars a la romana, de pintxo moruno i altres delicatessen).

Allà vam descobrir que el premi era "customitzable": l'etiqueta es desprenia fàcilment (era, de fet, un imant), de manera que el guanyador podia personalitzar qualsevol objecte metàl·lic que li fes gràcia. Per exemple, en David Nel·lo es va fer el seu propi Ganivet Folch i Torres.

També vam adonar-nos que els formatgets podien ser molt útils per altres coses, per exemple per classificar papers. L'únic inconvenient és que n'has de tenir més d'un per a què l'invent funcioni. Això vol dir que l'any que ve hauríem de mirar de guanyar-ne un altre, abans no en canvïin el model.

El que no queda clar a les fotos és que, sorprenentment, el formatget estava fet de cera. Vam estar estudiant la manera d'insertar-hi un ble, perquè hagués resultat una espelma magnífica (i hagués transformat el trofeu en un efímer happening dadaista ideal per una vetllada romàntico-literària), però al final ho vam haver de deixar córrer. Vaig ser jo qui (per desgràcia) va descobrir-ne una altra peculiaritat: destenyia. Després de tenir-lo a la falda una estona, el formatget va deixar aquest magnífic cercle ataronjat als meus pantalons "d'arreglar" (a la tintoreria s'han posat molt contents quan els he portat el traje).

Les càmeres de televisió no es van perdre cap detall dels actes, matí i nit, però de moment només he trobat aquest petit vídeo on sortim en Sebastià i jo (a la tele van tallar just abans que ens toqués el torn, el que dèiem dels comparses, però el que es pot veure de la cerimònia és interessant; al telenotícies només sortim de figurants al fons). Esperem que algun dia algun tros més veurà la llum. De moment ens haurem de conformar amb els diaris (part del ritual dels guanaydors és comprar-los tots l'endemà al matí) i, en el meu cas, gaudir especialment del l'espai d'honor que em va dedicar el Periódico al costat de l'Obama (moltes gràcies!).

Per acabar, la darrera foto d'aquesta sèrie deixa constància d'una trobada inesperada de blogaires: els responsables del bloGuejat i l'excel·lent 80 grams van aprofitar l'acte i els capricis de l'atzar per desvirtualitzar-se als passadissos de l'Atrium. La catosfera no descansa mai.

[Nota: el fotògraf d'aquest reportatge gràfic ha estat en Sebastià Roig (amb l'ajut del seu fidel telèfon).]

L'escollit (LXXV)

Un escollit autoreferencial avui, perquè recordem que acaba de celebrar-se la Setmana de l'Autocita. La Noa/Malsònia m'ha fer un regal per haver guanyat un concurs, relacionat precisament amb aquest tema, que només requeria rapidesa. Ha estat tota una sorpresa, perquè em sembla que mai abans no m'havien dedicat un poema. Moltíssimes gràcies! Us el reprodueixo aquí:

Cauen gotes de paraules fresques
d’un núvol que juga a pintar el cel.

En Salvador les recull
i n’omple galledes al seu jardí.

Se li mullen les mans de prosa
i les metàfores li llisquen
entre els dits.

Rega la terra perquè creixi
la inspiració amb cada esquitx.

No necessita ni botes ni impermeable.
Enfonsa els peus en un fang ple de mots
i es banya amb l’aigua càlida d’una font
de poesia inesgotable.

Tota la humitat és poca
quan li espanta la sequera.

En Salvador és aigua
que no es mou per superfícies llises.

I lluita incansable per inundar de vida
els mars i oceans on escriu.

I segon, una nova crítica a El joc de Déu, que inclou frases tan fantàstiques com "La novel·la avança amb un ritme trepidant, d'una intensitat in crescendo, i està minada de sorpreses per al lector" o "uns personatges alienats, que semblen extrets d'un conte de Quim Monzó i col·locats enmig d'una trama d'un Calders postmodern". També han parlat del llibre a El racó del llibre, blog i programa de Ràdio Hostalric. Moltes gràcies! Podeu sentir el que n'han dit aquí.

Per altra banda, la croada que fa temps que certs blogs tenen contra la Comic Sans, el tipus de lletra més odiat de la història, ha culminat aquests dies amb un post de l'Allau, i una campanya del Leblanc en forma de pins com el que veieu aquí sota. Espero que això convenci els qui encara l'usen... I sinó, aquí teniu uns quants acudits sobre el tema.

Premi Joaquim Ruyra (I): recull de premsa.

Quan tingui un moment us faig un resum dels actes del premi. De moment, us deixo amb el que ha dit la premsa.

La Vanguardia
Diari de Girona
Diari de Girona (sobre Ullals)

El Periódico

El Periódico (sobre Ullals)

Vilaweb
Ara
Avui

Òmnium
Sala de premsa de La Galera
BEM online
Cultura21
L'Illa dels llibres

Joaquim Ruyra

Avui a les 20.20 a TV3.

L'escollit (LXXIV)

Us havia parlat del blog del Joan Navarro, editor de Glenat i gran afeccionat als còmics, en motiu dels interessants documents històrics que hi penja. De tant en tant també hi escriu posts sobre el procés d'edició i el món dels tebeos en general. Aquesta setmana ha donat un exemple de com s'ha de comportar un editor responsable amb el seu públic. Per motius econòmics, que explica en el primer post de la sèrie, Glenat s'ha vist obligada a usar paper més barat per als seus manga. I Navarro, comprador i col·leccionista com els seus clients, ha cregut que havia de justificar la decisió i disculpar-se per no tenir alternatives. En resposta als primers comentaris dels lectors, després ha penjat un llistat complet de costs i beneficis de les seves col·leccions, un gest de transparència insòlit i molt revelador pels qui estan interessats en saber com funciona el negoci (?) editorial (fins i tot ha deixat clar que no tanquen col·leccions deficitàries només per respecte als lectors). Aquí les coses s'han complicat, perquè algun simpàtic ha llençat un atac frontal pel fet que els preus de les ediciona catalana i castellana no són els mateixos, i s'ha obert la porta al debat polític habitual. Navarro, que no amaga mai el seu independentisme, ha continuat posant les cartes sobre la taula sense perdre la compostura (també aquí), i ha explicat al públic español com funciona el tema de les subvencions i què vol dir l'aventura d'editar en català. Aquesta tanda de posts (que pot ser que encara continuï) són una lliçó inusual de professionalisme que mereix figurar a l'Escollit de la setmana.

Per altra banda, i continuant dins el món de l'edició, resulta que l'Editorial Meteora fa anys (una dècada, que es diu aviat... Moltes felicitats!) i la seva editora es queixava ahir en una entrevista de com costa competir amb les empreses grans, sobretot en el camp de la narrativa. Meteora té un planter d'excepció, i tot i així la difusió que aconsegueix pels seus llibres és sovint limitada, si la comparem amb la dels grups que acaparen normalment espai de taulell a les llibreries i columnes a la premsa. Aquest era precisament el sentiment de l'Olga Xirinacs, una de les autores més prolífiques, exitoses i completes que tenim a casa nostra, que des del seu blog lamentava uns dies abans l'ostracisme al qual són sotmesos escriptors i llibres per motius estrictament comercials. Una de les víctimes, incomprensiblement si mirem el seu currículum, és ella mateixa, i això diu molt de com funciona la nostra cultura. Els principals perjudicats som nosaltres mateixos. Aprofito per recomanar avui a l'Escollit el seu blog, que a part de comptar amb la lucidesa dels seus escrits, ve decorat amb uns preciosos collages de producció pròpia.

Dilluns musical: només per a entesos.

Aquesta d'avui us pot costar una mica d'entrada. L'Anika és una noia que li deu haver caigut bé al Geoff Barrow de Portishead, perquè l'home ha decidit agafar el seu grup paral·lel de kraut rock i gravar-li un disc de versions. El single és un original de la Yoko Ono, que ja és començar amb bon peu. Si us va el tema experimental, en quedareu satisfets. Anika, Yang yang (Anika).

L'escollit (LXXIII)

Avui a l'Escollit us parlo de la revista Portella, que han presentat aquests dies. Sempre s'ha de celebrar que neixi una nova revista cultural. Aquesta a més té molt bon aspecte, és de procedència Andorrana i compta amb gent com el David Gálvez, blogaire d'aquests hiperactius, que fa temps que segueixo. Val la pena fer-li un cop d'ull. Aquí podreu llegirels elogis que els ha dedicat la premsa. Molta sort en aquesta aventura!

Un concurs impossible

He començat una campanya per redimir-me dels concursos estúpids que munto de tant en tant. L'altre dia en vaig engegar un d'artistic (envieu-me fotos on surti algun dels meus llibres i la més original guanya!) i avui se m'ha ocorregut que en podria fer un de simplement impossible. Així que som-hi.

Aquest va dirigit exclusivament als quatre gats que s'han llegit El rei del món i El joc de Déu, per agrair-los la fidelitat. La pregunta és: quines dues referències camuflades a cançons apareixen en les novel·les? M'heu de dir els títols de les cançons, els intèrprets i les escenes de cada novel·la on apareixen. Pista #1 (perquè no sóc tan dolent): són referències geogràfiques de Manhattan. Pista #2 (perquè de fet sóc una bona persona): feu clic aquí. Els qui creieu que teniu la resposta envieu-la per email (el trobareu al web).

El cert és que no espero que ningú l'encerti, però per si de cas, el premi ofert és el de sempre: qualsevol dels meus llibres, dedicat i sense despeses d'enviament. Ànims!

Semblances

Sembla que els científics devem passar tots per experiències molt semblants amb els nostres fills, si jutgem per com s'assembla aquest relat al que jo vaig penjar al blog ara fa un any. [Gràcies a la b.a. per la descoberta!]

Dilluns musical: castells en el cel.

Per continuar amb el tema de la setmana passada, Joe Hisaishi fa les bandes sonores per a les pel·lícules de Miyazaki. Estan totes molt bé, però en té dues d'excel·lents. Una és la de la Princesa Mononoke i l'altra la de Laputa, que us poso avui. Segur que no escolteu normalment cançons de música simfònica de fa un quart de segle amb una veu cantant en japonès, per això la majoria de vosaltres us deveu haver perdut aquesta joia. No patiu, que ara mateix ho arreglem. Joe Hisashi and Azumi Inoue, Carrying You (Laputa soundtrack, 1986).

Generació Miyazaki

Estic content perquè fonts ben informades m'han confirmat que el tió li cagarà al meu fill la col·lecció sencera (5 discs, 26 episodis) del Sherlock Holmes de dibuixos animats. Us havia explicat fa uns mesos que el nano se m'havia tornat un fan del Miyazaki. Ja que ell és un dels responsables d'aquesta fabulosa sèrie, l'elecció de Sherlock Holmes per omplir les sessions de cinema dels dissabte a la tarda sembla, doncs, plenament justificada.

Hayao Miyazaki ha influït molt els catalans de la meva generació, que vam créixer, sense saber-ho en aquell moment, admirant el seu treball a Heidi i Marco, els dos serials de referència de l'època (per força, perquè la dictadura de TVE no ens deixava escollir). Anys després, TVE va emetre també Sherlock Holmes, pels volts del 1986. Jo ja era un adolescent de ple dret però per algun motiu no vaig poder evitar quedar-me encantat amb aquella sèrie infantil. Naturalment, no ho vaig confessar a ningú. No era dels cools de l'escola, només m'hagués faltat revelar aquestes addiccions per acabar enfonsat en l'ostracisme social més absolut.

En aquells temps, si llegies còmics i veies dibuixos animats passada la pubertat es considerava que tenies alguna mena de defecte en el desenvolupament intel·lectual. Per això els freaks havíem d'amagar els nostres vicis i reunir-nos d'amagatotis en catacombes discretes. Quedava encara una dècada per poder veure catalans de vint anys discutint el darrer capítol de Bola de Drac amb tota naturalitat al bar davant d'unes cervesa. Tot i que encara hi ha alguns carpetovetònics que segueixen impermeables a certs mitjans, són majoria els qui reconeixen les qualitats de qualsevol tipus d'expressió artística independentment del seu format i el seu públic objectiu. Només cal recordar que els cinemes de tot el planeta recauden milions amb els herois de la Marvel, la Pixar s'emporta Oscars a cabassos i no és estrany trobar-te el Watchmen a les biblioteques dels lletraferits. Després que el triomf de Porco Rosso al Festival de Sitges del 92 redescobrís Miyazaki als intel·lectuals i que la Disney l'introduís a les masses a principis de segle, ara ja no queda malament dir que esperes amb interés la seva propera pel·lícula. Almenys jo, amb (gairebé) quaranta anys, ja tinc els vicis ben assumits i no em fa res admetre'ls en públic. 

Acabaré confessant que he hagut de pressionar el tió per a què el Sherlock Holmes ens arribi aquest Nadal, però estic convençut que al meu fill li agradarà. A més, jo tindré una coartada perfecta per tornar-la a veure sencera. (Espereu un moment... no acabava de dir que no em feia vergonya reconèixer que gaudeixo mirant dibuixos animats per nens???)

Un Déu alternatiu

El Doc Moriarty es treu de la màniga aquesta imatge per a El joc de Déu, que inclou fins i tot Sherman en el seu famós (i letal) coll alt negre. Un regal preciós! Moltíssimes gràcies!

L'escollit (LXXII)

Dia interessant a la catosfera avui. Ens proposen celebrar el Dia Internacional de la Cançó Casposa (gran idea). Per mantenir el bon nom musical d'aquest blog no m'hi afegiré, però us deixo uns quants links insuperables per a què us traumatitzeu de gust (1, 2, 3).

Per altra banda, els blogaires retornats de la  1.TBfC han començat un joc online on cadascú escrivia un text anònimament i algú altre havia d'endevinar qui n'era l'autor. Avui tots pengen els resultats de les seves investigacions i ens conviden a unir-nos-hi. Si us interessa fer de detectius, comenceu aquí o aquí i aneu estirant el fil.

Acabo amb un blogaire que ens fa un regal de Nadal en forma de llibre. El Príncep de les Milotxes ha penjat el link per descarregar el seu nou recull de poemes. Us el recomano: a mi m'ha agradat.