La televisió, la qualitat i l’èxit

La televisió i la cultura tenen una relació estranya. Fa uns quants Esguards (el 6 de març) parlava de la funció integradora de la televisió, com t’ajuda a conèixer, entendre i participar més en la societat. En aquest sentit, com en d’altres, les sinergies són òbvies i positives. Però la televisió té un problema: és massa popular. Això xoca frontalment amb l’elitisme que va implícit en certs estrats de la cultura. I aquí és quan comencen les desavinences.

En aquests moments, la televisió és el mitjà de comunicació més efectiu. Possiblement ho continuarà sent mentre la seva competidora més propera, la internet, no trobi la manera de transcendir l’atomització que és la base natural de la seva estructura. La gràcia de la petita pantalla és que distribueix els mateixos continguts simultàniament a milers de llars, i aquest consum sincronitzat es fa per osmosi: no cal una despesa addicional, ni aixecar-se del sofà de casa, ni moure un dit, ni llegir, ni tan sols pensar. Amb aquests avantatges, no és estrany que el seu abast sigui majúscul.

La televisió pot convertir en ídol a algú que tingui un discurs mínimament atractiu, encara que li manqui substància (algú podria dir que com menys substància, més atractiu és el discurs per a un públic amb poques ganes d’esforçar-se). Però quan parlem de cultura, aquesta massificació del missatge, si realment s’acaba produint, a la llarga té un efecte contraproduent. Els requeriments intel•lectuals mínims del medi són tan baixos que automàticament assumim que qualsevol que hi triomfa és perquè ha renunciat a tota aspiració elevada.

Per això, a la vegada que la televisió imposa els personatges rellevants a la cultura popular, els crema i els incapacita per a tot el que té o requereix un públic menys global. És l’etern debat de l’èxit i la qualitat com a conceptes contraposats. De tant en tant algun escriptor o algun director de cinema aconsegueix jugar a totes dues bandes, però més sovint s’ha d’escollir un costat: glòria o contingut, l’apreciació de les masses o la dels entesos.

Ho vam veure per Sant Jordi amb l’enèsima variant de la polèmica dels “mediàtics”. Alguns llibres acabaven en un calaix diferent si la foto de la solapa era d’algú que té presència regular a la televisió, independentment del gènere o de la possible destresa de l’autor amb la màquina d’escriure. S’assumia que és impossible que algú que es passeja per tertúlies pugui ser bon escriptor. Trobo que és un argument semblant al dels que, quan van a comprar l’únic llibre que els entra al pressupost anual, decideixen escollir el d’una cara coneguda perquè així té més possibilitats que els agradi. Per bé que en direccions oposades, tots dos lliguen popularitat i qualitat de manera totalment artificiosa.

És cert que molts dels continguts que ens fa arribar la televisió són buits. És cert que el gran públic demana un tipus de programa incompatible amb certes manifestacions creatives, que prefereix entreteniment bàsic a informació que faci pensar. És una tendència molt humana. La televisió no n’és la culpable: només l’accentua. Potser caldria un esforç dels programadors per construir ponts. Això no vol dir tenir un canal secundari on arraconar tot el que no és mainstream i així satisfer les minories sorolloses, sinó omplir el prime time amb continguts de tota mena de nivells. Potser així aconseguiríem llimar aquest fals decalatge entre qualitat i èxit que automàticament condemna algunes disciplines culturals a l’ostracisme i a alguns individus a l’odi etern dels intel·lectuals.

[Publicat a l'Esguard del 28 d'Agost del 2013, Especial Televisió]

L'home i la terra (1 i 2)

[Resum de la situacio: La Natura i jo no ens portem massa bé. Per sort he viscut la major part del temps en ciutats grans i així m'he lliurat de les alèrgies i altres menes d'irritacions que em causen la majoria dels éssers vius (en comparació, les derivades del contacte humà em resulten molt més tolerables). Però el destí té bromes cruels amagades a la màniga, i és així com em trobo ara en possessió d'un minúscul jardí (minúscul comparat amb els que hi ha per aquests paratges) que em proporciona prou material per omplir a bastament els meus malsons... i el blog.]

En els capítols anteriors d'aquesta sèrie us havia explicat la meva lluita contra els inquilins que tenim rellogats i com havia optat per a una vigilància expectant des de la distància per evitar-me maldecaps innecessaris. Al final, amb un marrec amb més ganes de córrer que espai tenim a casa, la trista realitat se'ns va fer evident: calia adecentar una mica el jardí per a què l'hereu pogués sortir a esbravar-se. Sobrepassats per la perspectiva de tant magna tasca, el primer que vam fer vas ser contactar un parell de jardiners, que van venir a valorar la feina. No es van ni dignar a enviar-nos el pressupost que ens havien promès. Ja us he dit que la mida dels jardins anglesos és considerable, i pel que es veu el nostre ni tan sols entra en la categoria de "prou decent com per ser considerat pels professionals".

Cap problema: ho fem nosaltres, diu la meva dona. "Nosaltres" en aquest context s'havia de llegir com "tu", però en el seu moment aquesta subtilesa se'm va escapar. Jo li dic que sí, inconscient que sóc, pensant que no pot ser tan difícil, i ja em teniu condemnat a treballs forçats totes les tardes i festes de guardar. No exagero: de pic i pala. I és que el primer dia, armat amb el kit d'eines de jardí de la senyoreta Pepis que em vaig comprar de rebaixes al súper i que a mi em semblava més del que mai podria necessitar, em vaig adonar ràpidament que m'havia ficat en un embolic que em sobrepassava. Per començar havia de canviar unes plantes de lloc per guanyar superfície de gespa, però el problema era que el terra semblava de ciment armat. Vaig suar com un desgraciat i em van sortir butllofes a totes dues mans, i al final vaig completar la primera tasca tardant deu vegades el temps que pensava que em portaria. Era el moment de demanar ajut.

Sort que tinc companys, genèticament més dotats per lidiar amb els jardins, que es van oferir amablement a donar-me un cop de mà. Han anat desfilant aquests dies per casa i tots ells han al·lucinat de la duresa del nostre terra. O sigui que no era (només) culpa de la meva incompetència. Hem acabat reorganitzant falgueres a cop de pic (tota una experiència, tenir una d'aquestes eines a les mans), però per sort la pitjor part ja està feta. Aquest cap de setmana hem de posar la gespa i un dels meus experts m'ha fet llogar una màquina diabòlica, plena de rotors, fulles d'acer i altres peces punxegudes, que espero que sàpiga fer anar, perquè sinó el següent post l'hauré de dictar des de l'hospital. Ja ho sentireu dir.

[Acabo amb una mica de material gràfic per il·lustrar aquesta trista història, no us pensessiu pas que exagero. A la imatge, l'estat del meu braç després de lluitar amb una de les plantes que havien de ser desallotjades. Tingueu en compte que portava màniga llarga (!) i que, coneixent-me, m'havia pres una bona dosi profilàctica d'antihistamínics (!!). A sobre, la foto està presa una hora després de l'aplicació generosa d'una crema de cortisona (!!!). Com que la cosa no minvava, vaig pensar que calia deixar-ne constància per si al futur la meva dona intenta encolomar-me un altre d'aquestes "projectes" tan senzills i alhora tan nocius per a la salut.

*****

[No sé si val la pena dedicar-li un altre post a les meves aventures jardineres, però per si de cas algú hi està interessat (i perquè em sento orgullós del resultat), ho faré igualment...]

En aquesta vida puc dir que ja he tingut un fill, escrit un llibre (bé, uns quants) i arrencat un grapat d'arbres. Ja sé que això darrer se suposa que no va així, però què hi farem. Si alguna cosa sobrava al meu jardí era arbres. En compensació, he plantat quaranta-un metres quadrats d'herba en un sol dia, que no és el Camp Nou però dóna una feinada considerable.

Quan vaig veure la muntanya de gespa que s'havia d'instal·lar, convenientment empaquetada en rotllos estil Tigretón, em va semblar que no acabaríem mai. Però de fet, va ser més fàcil del que preveia. Tota la gràcia, és clar, està en demanar un cop de mà a la persona adequada. M'he adonat que aquí a les Midlands, retapissar el jardí ve a ser l'equivalent a muntar mobles de l'Ikea. La gent de la nostra edat ho ha hagut de fer uns quants cops al llarg de la seva vida i al final ja se'n surten prou bé. A més, no els costa gaire ajudar al proïsme quan els arriba el torn, és part del ritual. Jo vaig tenir sort que el meu "voluntari", a part de jardiner expert, va ser capaç de mantenir una conversa de bon nivell sobre Chuck Palahniuk, les pel·líclules de Tarzan de Johnny Weissmuller, la saga Crepuscle i Faulkner, entre altres temes diversos. Un detall important, quan un s'ha de passar tot un dissabte treballant colze amb colze amb un amic.

Comentàvem després amb la meva dona que les comoditats no donen més que maldecaps. Com més coses tens, més complicacions i obligacions et poses a sobre. Quan vivíem en un piset ridícul a Manhattan la nostra existència era molt més fàcil que no ara que tenim casa, jardí i cotxe. L'increment de les possessions no fa més que augmentar les possibilitats que alguna de les coses s'hagi de reparar, renovar o substituir. Al final no pares. Se suposa que poder accedir a més luxes materials ha de ser una millora de la teva qualitat de vida, però a vegades costa veure que compensi el preu que has de pagar.

Epíleg. Un company meu del departament diu que a veagdes té la sensació de no estar realment treballant. Sovint els científics ens passem el dia atrapats davant l'ordinador, i segons el meu amic, l'esforç purament intel·lectual no és tan satisfactori com el físic, el que et fa suar i et deixa els músculs esgotats. Això et permet almenys quantificar d'alguna manera la feina que has fet i quant t'ha costat, mentre que si només utilitzes el cervell els resultats són menys palpables i, per tant, menys reconfortants. El dilluns quan vaig arribar al laboratori, amb agulletes per tot arreu, les mans destrossades, esgarrinxades múltiples i uns quants blaus el vaig enviar directament a fer punyetes.

[Publicats originalment el divendres 16 de juliol de 2010 i el divendres 23 de juliol de 2010]

Lletjo

A quina edat es comença a formar el concepte de bellesa dins el nostre cervell? Ens l'ensenyen o és fins a cert punt innat? No sé si són preguntes per a filòsofs del llenguatge o per a neurofisiòlegs, però la resposta me l'ha donat aquests dies el meu fill de menys de tres anys.

Anem pel carrer, passejant tranquil·lament, i de sobte el nano s'atura davant un senyor. L'assenyala i diu "lletjo!" (que per ell és el singular de "lletjos") amb cara de fàstic, i després continua com si no hagués passat res. Dues consideracions. Primera, sort que vivim a Anglaterra i aquí no ens entenen quan parlem català, sinó ja li haurien fet la cara nova (i a mi de retruc). Segona, evidentment nosaltres no li hem ensenyat mai a distingir les persones lletges, al contrari: ens estem esforçant a explicar-li que no pot anar fent servir el dit índex indiscriminadament i que ningú no és realment lleig (ehems), sinó que tots som macos, almenys per dins. Però no s'ho empassa. Això demostra que ell solet ha arribat a determinar què li agrada i què no, sense influències externes, i no té cap intenció de sotmetre's als criteris estètics que li volen imposar els seus pares.

Segons aquest petit experiment de camp, la bellesa podria ser un concepte universal, ancestral i molt menys lligat a condicionaments culturals del que ens imaginem. Quan el meu fill diu que algú és lletjo, us asseguro que l'encerta (cosa que és tot un problema en aquesta ciutat on visc, amb un gran percentatge de gent poc afavorida). De la mateixa manera, sap reconèixer perfectament les dones boniques (amb els homes no funciona, de moment). Igual que fa un obrer de la construcció ociós, quan li passa per davant una bellesa la repassa de dalt a baix i diu: "Oooooooh! Maaaca!". Llàstima que la noia no s'adona que li acaben de llençar una floreta.

[Publicat originalment el divendres 18 de juny de 2010]

El règim del doctor Fluffennutter

[Dedicat a la Carlota]

Fa un temps hi havia un anunci de Coca-cola light on sortia un pare ben plantat que jugava alegrament amb el seu fill de pocs anys. La mare, veu en off, anunciava amb un to una mica condescendent que, malgrat que el seu marit estava frustrat perquè no tenia temps d'anar al gimnàs per mantenir el seu cos degudament tonificat (error de càsting: a l'actor no se li notava manca de to per enlloc), ella cada cop el trobava més sexi. La sexitud estava, ens deia ella, en les generoses demostracions de capacitat paternal que feia l'home, no en els abdominals ben arrenglerats, com erròniament creia el pobre babau. Em va semblar una tesi una mica empalagosa però segurament no mancada d'un cert realisme, i la vaig arxivar degudament a una neurona d'un racó poc usat del meu cervell.

La neurona es va reactivar amb diligència quan el meu fill va fer la seva entrada triomfal a aquest món. Mentre estripava el carnet del meu gimnàs, vaig poder identificar-me perfectament amb el desafortunat protagonista de l'anunci i entendre millor el seu dilema. Però com que els de la Coca-cola ja m'havien donat la solució, vaig decidir no capficar-me i explorar a fons aquesta nova possibilitat d'incrementar còmodament els meus punts a l'escala sexi que m'oferia la natura.

Flash forward dos anys i mig després. En el moment de cordar-me els meus texans preferits, l'Univers té el detall d'enviar-me un senyal en forma del botó de dalt sortint disparat cap a l'estratosfera: no ens passem, que no és just acaparar tanta sexitud; deixa'n també una mica pels altres. La bàscula corrobora el diagnòstic: el meu carnet de pare l'acompanyen set gloriosos quilos d'excés, set, que, seguint les teories de la Coca-cola, són la demostració palpable que estic en algun lloc del panteó entre el George Clooney i el Brad Pitt. Hora de tocar de peus a terra i esborrar la panxa cervesera, que tan bé dissimulava sota camises folgades, abans no m'assembli a algun d'aquests veïns meus que han traslladat la seva residència legal al pub de la cantonada.

Perdre pes no té més truc que ingressar menys del que gastes. Més fàcil dir que fer, com sabem prou bé tots, ja que l'evolució ha entortolligat tant les vies del plaer i les de l'alimentar-se per subsistir que deixar de menjar el que t'agrada s'acaba convertint en una tortura psicològica difícil de mantenir. Si afegim que la selecció natural creu que ens fa un favor alentint-nos el metabolisme per a què els nostres cossos puguin sobreviure amb un consum ridícul de calories al dia, no fos cas que vinguessin èpoques de sequera, arribem a la conclusió lògica que aguantar una dieta seriosa prou temps com per perdre set quilos és una prova de resistència (a les temptacions) quasi inhumana.

I aquí entra el règim del títol. Està basat en un el concepte del fort incentiu en diferit, altrament conegut com "la pastanaga" en el clàssic model de l'ase que no es vol moure de lloc, el bastó i la pastanaga que finalment el tomba. En altres paraules, puc acomodar-me a passar privacions si sé que al final de la travessa del desert m'espera una recompensa proporcional al sacrifici. Només cal saber identificar aquesta recompensa. No sóc prou vanitós com per deixar-me entabanar pel premi d'una figura que quedi bé dins d'un banyador, llàstima. En el meu cas funciona molt millor una altra cosa: la promesa de poder-me lliurar a un plaer golafre desmesuradament insà sense cap càrrec de consciència. Gràcies a la col·laboració desinteressada d'una amiga, que m'ha importat un dels ingredients claus de la recepta (vegeu foto), anuncio que quan em pugui poder tornar a posar els texans delators (amb el botó que ja ha estat degudament sargit a lloc) em penso endrapar suficients fluff'n'nutters (entrepans de mantega de cacauet amb pasta de marshmallow), convenientment regats amb Coca-cola light (és clar), com per a deixar el meu fetge fent hores extres almenys una setmana. Ja està dit.

[Nota: No ho proveu a casa vostra. El fluff'n'nutter és l'invent més empalagós, dolç, saturat de calories i productes químics tòxics, hipercalòric i traïdor que existeix. Deixeu el seu consum només per als professionals.]

[Publicat otiginalment el dissabte 5 de juny de 2010]

Dormir acompanyat

Des de ben aviat que el meu fill va començar a portar convidats al seu llit. Primer va ser només l'osset de rigor, però aviat va descobrir la gràcia de la varietat i tota mena de personatges de peluix o plàstic van passar llavors a compartir coixí amb ell. La següent etapa ha estat adonar-se que el llit no és un espai reservat només per a dos. Cada nit hi fica una andròmina més, fins al punt que ara ja se'n va a dormir amb un grapat de boles de goma, un parell de llibres, un calaix sencer de plàstic de l'Ikea ple de cotxes (!) i l'inevitable osset. I a veure on s'aturarà. Quan s'ha quedat profundament fregit, els pares hem d'anar a desbrossar el llit a les palpentes per evitar que l'endemà es llevi amb un cotxet incrustat a la closca. Una feinada.

L'altre dia va fer un nou pas endavant. Havia vingut a jugar a casa la seva amigueta, una veïna que té un parell d'anys més. Després d'una estona de marranejar alegrement d'un costat a l'altre, van enfilar escales amunt. Els pares, il·lusionats, vam aprofitar la providencial desaparició del rebombori per posar-nos a parlar de les nostres coses. Una estoneta després ens vam adonar que no els sentíem. Els qui teniu fills sabeu que el silenci és una mala senyal: sol voler dir que estan fent alguna cosa que fins i tot ells poden reconèixer que no és gaire sensata. Vaig pujar immediatament a veure què passava i me'ls vaig trobar tots dos sota els llençols, calladets i mirant el sostre amb cara d'innocents.

El primer que vaig pensar és que, des del punt de vista del meu fill, la progressió tenia la seva lògica. Després de provar-ho amb objectes inanimats, era el torn d'omplir l'espai buit del matalàs amb algú de carn i ossos, que és més calentet i a més juga amb tu. Immediatamet se'm va ocórrer que jo vaig trigar molts més anys a convèncer un membre de l'altre sexe que es fiqués al llit amb mi. No hi ha cap dubte que aquest nano s'espavila.

[Publicat originalment el divendres 21 de maig de 2010.]

A la recerca de l'essència invisible

Existeix una essència primordial, per dir-ho d'alguna manera, capaç de ser reconeguda i apreciada per qualsevol ésser humà, independentment de factors circumstancials com l'època en la qual vivim? D'acord, la resposta fàcil és el sexe, però em refereixo a productes manufacturats per nosaltres, no regals de la Naturalesa. Si sabéssim respondre aquesta pregunta, tindríem a les mans un poder incalculable.

Amb dos anys i mig, el meu fill ja identifica i aparella moltes coses. Sobretot personatges de dibuixos animats amb el seu nom corresponent. De fet, una de les primeres paraules que va dir va ser "Tigger" (un ninot dels contes de Winnie de Pooh). El mèrit no és seu: aquests animalons estan dissenyats per engalipar la quitxalla. Tenen alguna cosa que estimula les neurones adequades: han aconseguit esgarrapar una mica d'aquesta essència misteriosa que us deia, suficient per apel·lar als baixos instints infantils de diferents cultures. Per exemple, tinc el nano molt interessat ara mateix en els Looney Tunes, que mantenen intacta a seva efectivitat 60 anys després de ser creats. Jo, com a pare responsable que sóc, intento canviar-li el canal perquè vegi les històries ensucrades de la Disney, on gairebé ningú es pega, es dispara, es persegueix o s'estavella. Però ell no es deixa enganyar i em demana insistent les bufetades del Daffy i el Bugs Bunny, les corregudes del Speedy González i Sylvester i les batacades del Coyote. Jo accpeto la derrota i penso que si dues ja generacions hem crescut exposats als missatges erròniament violents dels dibuixos de la Warner no crec que una tercera se'n surti massa pitjor.

Aquest element primordial que atrau fins i tot als cervells més tendres sorprenentment no es troba tan sols en l'animació. L'altre dia el meu fill pregunta a la seva mare (entre senyes, paraules i grunyits) què era aquell dibuix que portava a la samarreta. La resposta innocent va ser "Nike". Doncs bé, ara el nano va dient "naiki, naiki!" cada cop que veu la marca brodada en algun lloc, com un reflex. El mateix va passar poc després amb les anelles dels Audi, que pel que sembla també resulten molt atractives per als ulls infantils. No podem sortir a passejar sense que assenyali el logo cada cop que el veu al crit de "adi, adi!". El reconeixement universal d'una marca a partir d'un símbol mínim deu ser el millor elogi que se li pot fer a un publicista. Més encara si el client potencial és algú que encara no té edat per portar targetes de credit a la cartera (o fins i tot cartera).

El resultat d'aquests moments d'inspiració dels homes de Madison Avenue és que el nostre fill ja s'ha iniciat en la cultura del consum sense saber ni tan sols què són els diners. La pregunta és: el condicionarà això d'alguna manera en el futur? Quan tingui l'opció demanarà als seus pares que li comprin unes Nike i un Audi? (que no ens passi res...) O que els publicistes hagin trobat per accident un fragment del Sant Grial que permet sintonitzar amb el costat més primitiu de la ment humana acabarà només com una curiositat infantil sense conseqüències a llarg termini? La resposta a l'experiment, d'aquí tres o quatre anys.

[Publicat originalment el dissabte 27 de març de 2010]

Dones modernes

Tot això del dia de la dona treballadora i el dia de la mare (versió britànica) de la setmana passada m'ha fet pensar en el concepte de dona que tinc imprès als meus circuits. Durant la meva adolescència, quan les hormones començaven a suggerir-me que hi havia coses més divertides que jugar a futbol, vaig cometre l'error de devorar apassionadament tota la literatura romàntica que em queia a les mans. El Werther era un dels meus llibres de capçalera. L'altre eren les Rimas de Bécquer, que em sabia pràcticament de memòria. Els efectes secundaris no es van fer esperar. Les dones es van convertir en éssers magnífics i quasi perfectes, nascuts per ser admirats i idolatrats. No cometien mai errors de judici, no s'emborratxaven, no coneixien la grolleria i possiblement els seus cossos excelsos ni tan sols realitzaven funcions excretores. A més, eren d'una fragilitat que demanava a crits la protecció d'un cavaller predisposat. Entendreu que per aquelles èpoques jo no lligués massa.

La meva és potser la primera generació del país que ha crescut sentint i veient que les dones poden arribar tan lluny com els homes si s'ho proposen. Són igual de fortes, decidides, emprenedores i valentes que nosaltres, o això almenys és el que ens han inculcat des de petits. Els nostres pares no fregaven plats ni canviaven bolquers. Per nosaltres (exceptuant algunes deshonroses excepcions) tot això és ben normal. No partim de cap suposició d'avantatge de cap tipus. Els privilegis ens els hem de guanyar. És evident que la dona real de finals del segle XX no quadrava per res en aquells esquemes juvenils d'amor cortès que us explicava.

Després d'un temps de dubtes existencials, vaig descobrir quina era la mena de dona que de veritat m'encaixava. Per un costat havia de ser prou feble com per a deixar-se protegir. Per l'altre, havia de ser prou guerrera com per enfrontar-se a tots els contratemps possibles sense parpellejar. Pot semblar una paradoxa però aquesta dona existeix. Ho vaig saber del cert quan vaig descobrir la Tinent Ripley a les escenes finals d'Alien. Se la veu més espantada que una mestressa de casa de fa dos segles davant d'un ratolí, però malgrat tot aconsegueix acabar amb la bèstia més malparida de l'espai exterior gairebé sense despentinar-se. Impossible no enamorar-se d'una dona que comunica a la vegada fragilitat i autosuficiència (suposo que també ajuda que tot això ho faci en roba interior). El millor és que amb el temps vaig acabar trobant la meva Ripley de carn i ossos. Compadeixo l'alien que s'atreveixi a encarar-se amb la meva dona, i a la vegada estic molt content de córrer al seu costat quan es fa un tallet al dit tot cuinant i em demana entre crits i plors que li faci un torniquet abans no es dessagni. Es pot dir que sóc un home afortunat.

[Publicat originalment el divendres 19 de març de 2010]

Experiment

Em vaig prendre les màximes del Richard Frost que vaig penjar la setmana passada com un repte. Com vaig dir als comentaris, l'única que no havia trencat era la d'escriure sota la influència de l'alcohol. Jo no sóc un bon bevedor. No puc amb la ressaca, ni amb la gastritis que l'acompanya, així que em limito a unes copetes de vi de tant en tant, sempre amb el coixí d'una bona teca, o alguna cervesa per acompanyar les patates de l'aperitiu. Però en aquest cas valia la pena fer un esforç, en nom de l'experimentació científica.

L'alcohol i les tasques creatives no són una combinació que em funcioni. En el primer grup musical que tenia, se m'emborratxaven sistemàticament els companys abans dels concerts, més conscients que no pas jo de la màxima de sexe, drogues i rocanrol. Jo, que sovint era l'únic que restava sobri, patia un estrés laboral considerable, sempre pendent de la següent ficada de pota del que anés més alegre. Una vegada, amb l'audiència mermada per un partit del barça i barra lliure al backstage (organitzadors de festivals benèfics: aquest és el pitjor error que podeu cometre), vaig decidir provar per una nit què se sentia fent de Jim Morrison. M'ho vaig passar molt bé, em sembla, però a la vegada molt malament, perquè no tenia ni la més lleugera idea del que em feia. Hi ha una gravació d'aquell concert llegendari (que potser hauria de cremar en una foguera, per evitar xantatges futurs) i les poques persones que hi han estat exposades no han pogut reprimir un somriure en sentir els meus solos entrabancats per culpa de la torpesa etílica, i la meva facilitat sobrehumana per oblidar totes les lletres de les cançons (que jo mateix havia escrit, que té més delicte). Vaig jurar no repetir l'experiència mai més.

Tornant al cas que ens ocupa, el dissabte passat, conscient de la meva missió, vaig acompanyar el sopar d'un gintònic (curt de ginebra), un còctel especial de la casa (*), un glop de porto i mig vas de Henessy. Suficient per enviar un fetge inexpert com el meu a l'estratosfera. En acabat, agafo el portàtil i em disposo a escriure almenys dues planes de la novel·la en la qual estic treballant actualment. (Parèntesi, de durada indeterminada). Quan em vaig despertar, havia aconseguit escriure les dues planes, sí. El problema era que estaven totes plenes de Ds, la lletra sobre la qual m'havia quedat adormit. Quin fracàs. O potser no. Vaig decidir que com a mínim podia incorporar l'experiència a l'argument de la història. Properament a les millors llibreries: la novel·la en la qual el protagonista es queda fregit sobre el teclat i omple la pantalla de Ds. [1]

-------

(*) EPÍLEG

En la meva vida anterior, a.p. (abans de la paternitat), era un mestre cocteler de certa reputació entre els cercles catalans de Nova York. Els cosmopolitans made in Macip eren famosos, per exemple. No està malament per algú que no beu gaire. Fins i tot vaig arribar a inventar-me aquest còctel (que, curiosament, només m'agradava a mi):

- El suc de mitja llimona

- Un shot de Jack Daniel's

- Un shot de Southern Confort

- Una Coca-Cola light.

Es barreja tot en un vas llarg ben ple de gel, i se li afegeix una rodantxa de llimona i un parell de gotes d'angostura, si en teniu a mà. Ara que hi penso, em sembla que aquest és el primer cop que faig pública la recepta i, almenys que algú digui el contrari, em sembla que és del tot original. Per tant em toca batejar-la. Donat l'entorn en el que ens trobem, em sembla que el millor és que es digui el còctel bloGuejat. Si algú el prova ja em dirà què li sembla.

[Publicat originalment el divendres 12 de març de 2010]

[1] NOTA: La novel·la on surt aquest episodi és Hipnofòbia.

Algunes coses que he dit aquests dies

Malgrat que oficialment estic de "vacances mediàtiques", aquesta última setmana he trobat una mica de temps per treure el cap en alguns mitjans:

 

- He recomanat llibres per llegir aquest estiu, a l'Avui. Per a tots els gustos.

- He parlat breument del paper que fem els científics en les sèries de televisió, que, resumidament, ve a ser el de dolent de torn o el de posar pegats al guió quan no es pot explicar un gir de cap altra manera racional...

- I he continuat amb la secció de ciència d'El Matí de Catalunya Ràdio, ahir parlant de malalties neurodegeneratives (més detalls a l'entrada del blog d'en Pep Químic que en parla) i la setmana passada de cèl·lules mare. Encara ens queden tres intervencions més, amb temes espero que igual d'interessants, cada dimecres a les 11.

Febre aftosa

Això és un resum del que vaig escriure a Les grans epidèmies modernes sobre la febre aftosa:

"La febre aftosa és una malaltia viral que ataca sobretot nens petits. Dóna símptomes lleus, normalment llagues a la boca i febre. Es contagia per contacte amb la saliva, mocs o excrements. Actualment no hi ha ni un tractament ni una vacuna a punt."

Uns mesos després, estic preparat per afegir un altre paràgraf, fruit d'una recerca de camp intensiva:

"Els pares dels nanos afectats es contagien fàcilment, sobretot si la criatura és d'aquelles que reparteix generosament petons mullats als seus progenitors. Els símpotmes en adults també són lleus, però empipen un munt. La millor manera d'autodiagnosticar-se d'un atac de febre aftosa és menjant una bossa de patates fregides. Quan us hagueu omplert la boca notareu de sobte unes punxades insuportables en els punts on la sal entre en contacte amb les llagues bucals, que fins aquell moment molt possiblement ni havíeu descobert que teníeu. Si manteniu la serenitat podreu fins i tot comptar quantes llagues us han sortit, tot i que no serveix de molt. El tractament és paciència i menjar sopetes sense sal durant uns dies."

[Publicat originalment el dissabte 20 de febrer de 2010]

Oedipus rex, the prequel

Des que va néixer el meu fill, fa una mica més de dos anys, no he passat més de quatre o cinc nits fora de casa. En dues tandes, les dues per feina. La primera era petit i no es deuria adonar massa que li faltava un dels progenitors. La segona va ser fa unes setmanes, a Barcelona.

Els primers dies d'aquesta estada a la Ciutat Comtal dormíem els tres a la mateixa habitació, nosaltres al llit gros, el nano en un de viatge just al costat. Llavors jo vaig marxar a fer bolos. A la primera ocasió que va veure un forat, el trapella ho va tenir molt clar: el llit dels pares era més gran i més còmode, i era una llàstima desaprofitar tot aquest espai que de sobte havia quedat buit. S'hi va enfilar i va aferrar-s'hi amb totes dues mans. La meva dona no va aconseguir fer-lo fora.

Quan vaig tornar a casa, esgotat d'un parell de dies viatjant amunt i avall, em vaig trobar que la meva plaça estava ocupada. Anava a imposar el meu dret de pater familias per la via directa quan la meva dona va decidir actuar de mitjancera i em va instar a donar-li una oportunitat a la solució salomònica. Però el petit colpista no tenia cap intenció de cedir els seus drets recentment adquirits. Provar de dormir tots tres plegats al mateix llit va acabar en una guerra a cops de peu que vaig perdre estrepitosament.

Resultat: vaig passar la resta de les vacances dormint al sofà. Si fos un dramaturg de la grècia clàssica segur que aquest episodi m'hagués inspirat com a mínim un parell de tragèdies.

[Publicat originalment el divendres 5 de febrer de 2010]