Bon Nadal!

BON NADAL A TOTS!u

48

El moment de decidir el futur de la humanitat

[Fa uns dies vaig escrirue a l'ARA aquest article d'opinió sobre el tema de la manipulació genètica d'humans. Em van qeudar unes quantes coses a dir, i aquest cap de setmana hi he tornat des d'El Periódico, aprofundint en aspectes que només havia pogut esbossar en el primer. Digueu la vostra opinió!]

Els naixements de dues nenes, els gens de les quals han estat modificats pel laboratori del biofísic xinès He Jiankui per fer-les resistents al virus de la sida, és un dels avenços científics més rellevants del segle. També és un exemple del que passa quan la ciència insisteix a operar al marge de la societat. Però sobretot és un toc d’alerta: tenim davant un camp de mines i ens cal una estratègia per travessar-lo sense fer-nos mal, si volem gaudir del que hi ha a l’altra banda.

La resposta dels experts en l’anunci del doctor He ha sigut força unànime. Tot i que alguns han lloat la innegable importància del seu treball, la majoria n'ha destacat el comportament poc ètic: ha desoït les recomanacions i ha posat en risc la vida de persones que no poden donar el seu consentiment (encara no es coneixen els efectes secundaris de les tècniques) a canvi d’uns beneficis dubtosos (el mateix objectiu es pot aconseguir de maneres més segures i senzilles). La seva universitat ja s’ha desmarcat dels experiments i ha anunciat que investiga accions legals perquè, tot i que la Xina no té lleis que prohibeixin aquestes modificacions genètiques, sí que hi ha una normativa ètica. El doctor He, que sembla que no ha calibrat prou bé les conseqüències de la seva recerca, ha optat per desaparèixer fins que les aigües es calmin.

Parts d’aquest cas remeten a records foscos com l’estudi de Tuskegee, en el qual el Govern va experimentar amb grangers negres d’Alabama sense ni informar-los ni preocupar-se pel dolor causat. Aquesta tragèdia és un dels motius pels quals ara existeixen normes per regular la participació d’humans en estudis mèdics. El fet que el doctor He hagi triat un gen implicat en una malaltia que es pot evitar d’altres formes reforça la idea que l’experiment s’ha fet sobretot per demostrar que la tècnica és factible i no tenint en compte la salut dels subjectes implicats. Això és un error majúscul.

Per altra banda, el fet que sigui possible alterar els gens abans de néixer és un canvi de paradigma que ens porta al territori del transhumanisme, el corrent filosòfic i científic que creu que hem d’aprofitar la ciència per anar més enllà de les possibilitats actuals, evolutivament parlant. Les nenes nascudes a la Xina podrien ser el primer pas cap als post-humans, una nova espècie d’homínids més avançats que l’‘Homo sapiens’. Dit així pot fer una mica de por.

Però com molts altres avenços, la modificació genètica no és necessàriament dolenta. Pot evitar malalties hereditàries o protegir-nos contra altres de més freqüents, com el càncer o l’Alzheimer. La majoria de gent estaria d’acord amb aquestes intervencions, sempre i quan es pugui garantir que no tindran efectes negatius. Més polèmic serà si proposem millorar l’ésser humà fent-lo més fort, més intel·ligent o potenciant qualsevol altra característica que ens sembli positiva. Mentre que els transhumanistes advocaran per liberalitzar l’accés a les modificacions, els més bioconservadors lluitaran per dibuixar aquí la línia vermella. El següent nivell seria el de les alteracions purament estètiques, capricioses o amb poques utilitats pràctiques, que segurament generaran més rebuig.

El fet que el doctor He hagi començat per una edició genètica que, segons com, es podria incloure en aquest últim grup, complica innecessàriament les coses. Sense poder justificar la urgència de la seva intervenció, està generant una onada de queixes que pot acabar en un aturada total d’aquesta línia de recerca. Els efectes d’haver fet les coses sense pensar-les prou bé és que s’alcen obstacles que dificultaran els avenços en un camp amb el potencial de ser crític per al nostre futur com a espècie.

Sembla que ja hi ha humans modificats entre nosaltres, i és lògic pensar que n’hi haurà més. Queda clar, per si algú ho havia dubtat, que el transhumanisme és inevitable. La qüestió ja no és si hem de manipular o no embrions humans, si no com hem de fer-ho. I, sobretot, com hem de regular-ho. Degut a l’assequibilitat de les tècniques d’edició genètica podria semblar que volem posar tanques al camp. Si l’energia atòmica fos igual de fàcil de produir, cada país (i cada grup terrorista) ja tindria prou bombes per fer saltar el planeta pels aires. I, possiblement, algú ho hauria aconseguit. ¿Destruirem l’espècie humana ara que podem jugar amb els nostres gens a voluntat? Depèn tan sols de nosaltres. La clau és decidir com i fins on volem que canviï la humanitat i trobar la manera d’evitar desviar-nos d’aquest pla.

[Publicat a El Periódico, 8/12/18. Versió en castellà.]

Recull mediàtic de la setmana

Per anar enllestint la setmana, us deixo amb algunes coses que he fet darrerament.

Al diari ARA he publicat una plana doble sobre l'iniciativa de llegir el genoma de tots els éssers vius (sí, es factible). També hi vaig escriure un article d'opinió sobre les conseqüències d'editar el genoma d'embrions humans, després de l'anunci del naixement de les bessones xineses.

A la revista Quadern he publicat un assaig sobre el llenguatge científic i com encaixa el català en aquest mon.

Mentrestant, a la ràdio vaig fer una col·laboració al Serioses de Catalunya ràdio recomanant unes quante sèries de tots els temps que m'han agradat (a partir del minut 52.10)

I a la tele de La Xarxa em van entrevistar pel Weekly Mag. És mitja hora llarga repassant llibres i ciència... en anglès. O sigui que si voleu practicar, ja sabeu.

I acabo amb un parell de ressenyes:

Ella hoy recomana La capsa meravellosa.

La petita llibreria recomana Fills de la Setena Onada.

Ressenya: Dins el riu, entre els joncs

Reprenc les ressenyes que em quedaven pendents d'abans que desconnectés per fer promo dels meus llibes recents. La primera, l'última novel·la d'Antoni Munné Jordà, Dins el riu, entre els joncs, que han publicat les Males Herbes. Ja he dit altres vegades que soc fan de l'Antoni, un gran coneixedor de la ciència-ficció i un autor molt joganer (recordeu aquest llibre), especialista en buscar els límits formals de la narrativa. En aquesta novel·la, però, ha fet una cosa totalment diferent.

Com explica el mateix autor, Dins el riu, entre els joncs és una novel·la realista sobre els catalans que van allistar-se a la División Azul. Seguim les desgràcies de tres joves, amb motius molt diferents per voler anar a la guerra a lluitar amb els nazis, tots molt comprensibles des del punt de vista humà, mentre lluiten i miren de sobreviure al front rus. L'únic joc que es permet Munné en aquest llibre és que la narració de cada personatge (que s'alternen ordenadament) sigui en una persona verbal i un temps diferents. Per la resta, és un exercici gairebé perdiodístic, sense cap pirotècnia, molt formal i, com sempre, molt ben escrit. Seria com si Truman Capote hagués volgut parlar dels soldats enviats per Franco a l'escorxador rus enlloc dels criminals comuns que protagonitzen A sang freda.

És un llibre inesperat venint d'en Munné Jordà (com ho son tots, de fet!), no perquè no hagi fet novel·les realistes abans (la fantàstica Entre Sant Peters i Sant Pau ja tocava un tema semblant, però més literàriament), si no per com està l'autor de contingut. És, bàsicament, un reportatge, escrit de forma periodística, amb molts detalls i fins i tot cites de persones reals. I aquesta és la seva gràcia: que malgrat escollir tres personatges de ficció, sembla que tot el que explica hagi passat exactament així. 

Si us interessa el tema, és un estudi molt ben documentat i narrat que, a més de les seves virtuts informatives, conté una sèrie de drames humans explicats d'una manera colpidora. Una novel·la sobre un tema poc tractat en la nostra literatura, feta amb cura i molt d'ofici. Ara només ens queda esperar que l'Antoni no compleixi la seva amenaça de deixar d'escriure novel·les, perquè cada llibre seu demostra que és un dels autors catalans amb coses més interessants a dir.

Les dones i els nens primers?

Aquest planeta disposa d’un autèntic tresor biològic, organismes tremendament diversos, capaços de sobreviure en condicions extremes, d’una complexitat física esculpida per mil·lennis de selecció natural i dotats d’uns engranatges microscòpics que funcionen amb una exactitud que desafia la lògica. Però potser el que em fascina més de la vida terrestre, i perdoneu-me per ser tan antropocèntric, és la riquesa cultural de les tribus humanes.

El que aquests fràgils bípedes de cervells hiperactius hem arribat a construir a cops d’imaginació i ingenuïtat rivalitza sense problemes amb la sorprenent orfebreria aleatòria de l’evolució. Una gran part de l’encant de la cultura és no ser homogènia. El percentatge de la nostra humanitat que heretem a través dels gens té un full de ruta molt clar i, tot i que aparentment no ho sembli, varia només dins d’un petit marge, ben definit. Però totes les altres coses, que adquirim de l’entorn a partir del primer alè, tenen una flexibilitat majúscula i poques normes que sigui necessari respectar. És per això que la diàspora humana pels sis continents ha generat un enorme catàleg de cultures, amb alguns trets comuns, certament, però també amb diferències força substancials.

A alguns els agradaria poder escombrar aquesta diversitat per simplificar el que defineix els humans, i s’esforcen a destruir les cultures menys voluminoses en nom dels suposats avantatges de la globalització. Sovint, són els mateixos que troben excessiva la varietat del nostre ADN i ens voldrien tots tallats per un patró genètic similar. Veurem qui guanya la picabaralla entre les tendències naturals i l’estupidesa, que és una batalla que es preveu llarga.

Mentrestant, haurem de bregar amb l’efecte col·lateral de la diversitat: la dificultat de posar-nos d’acord. Per exemple, a l’hora de definir normes que es puguin aplicar de manera universal. És evident que resulta extremadament difícil adoptar un codi moral amb què tots ens puguem sentir còmodes. Un debat recent en aquest camp l’ha propiciat la necessitat de programar els futurs cotxes intel·ligents, que pot ser que en algun moment es trobin en la conjuntura d’haver de determinar si atropellen un vianant o ho l’esquiven posant en risc els passatgers.

Quan els humans hem de prendre decisions d’aquest tipus, no tenim temps de processar totes les variables, i l’instint s’acaba imposant a la raó. Però un ordinador no té aquestes limitacions: per això necessita seguir una sèrie de directrius clares.

Uns científics del MIT han fet un experiment 'online', anomenat Moral Machine, per determinar com les diferents cultures responen al dilema ètic del cotxe i veure si així podia derivar en una regulació única. Es tractava d’escollir opcions binàries molt simples. ¿És preferible que es mori un nen o un home? ¿Un home o dos homes? ¿Un home o una dona? ¿Un home o un gos? ¿Un metge o un sensesostre? ¿Un jove o un vell? ¿Una persona obesa o un esportista? ¿Un criminal o un ciutadà obedient?

Els resultats de 2,3 milions de respostes repartides per tot el món, publicades fa un parell de setmanes a 'Nature', revelen un cert codi moral bàsic transversal. Globalment, hi ha una tendència compartida a preferir salvar humans abans que animals, els més joves i com més persones millor. Però si mirem els detalls, les dades són heterogènies i demostren que les diferents cultures es divideixen en tres grans grups (etiquetats com a occidentals, orientals i meridionals), que expressen preferències divergents. Així, en les meridionals (l’Amèrica Llatina, França, nord de l’Àfrica) salvarien abans les dones, els nens i els individus de nivell social elevat. En canvi, en les orientals (Pròxim Orient) valoren més les persones d’edat avançada i els homes. I en les occidentals (on estem inclosos) compta més el nombre de persones i la joventut.

La conclusió d’aquest estudi és que ens costarà escriure les instruccions per programar els cotxes autònoms, com ens costa estar d’acord a l’hora de definir els drets humans bàsics i ens hem d’assegurar que tothom en pugui disfrutar. Cada nació i cada cultura tenen les seves línies vermelles quant a la igualtat, la llibertat de pensament i d’expressió i l’abast de la fraternitat que estan disposades a exercir. Hem d’acceptar que la varietat cultural que ens fa tan interessants és també un obstacle a l’hora de triar una estratègia que ens permeti avançar cap a un futur millor. Però això no vol dir que hàgim de donar-nos per vençuts i de deixar de lluitar perquè el mínim comú denominador sigui cada vegada més gran.

[Publicat a El Periódico, 10-11-18. Versión en castellano.]

Una mica de tot

Faig un repàs a algunes coses que he dit i fet aquests dies...

A la ràdio (El Balcó de la SER, cada dijous a les 19.30) he parlat en els meus cinc minuts de ciència de:

-Com afecta la dieta paterna als futurs fills.
-La famosa intolerància a la lactosa i d'on ens ve.
-Les cares de plaer i dolor en diferents cultures.
-La criopreservació.

Aprofitant que estava promocionant llibres fa uns dies, vaig tenir una conversa molt amena amb el Xavi Bundó al Via Lliure de RAC1 sorbe els Fills de la Setena Onada.

I també vaig passar pels Matins de TV3 per parlar del llibre i de ciència en general (a partir de 1h 49m20s):

A l'ARA he publicat articles sobre:
-Els nous fàrmacs antivirals.
-Un polèmic test epigenètic per saber l'edat.

I, finalment, han aparegut aquestes ressenyes sobre els Fills
-Llibres i punt!
-Tumateix llibres.

Dins la capsa meravellosa, el making of

Us explico com hem fet Dins la capsa meravellosa. La idea va sorgir d'una conversa amb l'editora, que buscava un text de divulgació per a nens. Jo li vaig proposar explicar com és una cèl·lula, perquè és un tema que visualment dona per molt (a part de ser molt interessant), però que hi posessim un marc de ficció, que sempre és més divertit. Vam estar discutint-ho i treballant-ho i al final vaig parir el primer esborrany del llibre. Volia que fos una aventura i que gràficament fos impactant, per això vaig crear un pare i una filla que fan un viatge al·lucinant a l'interior dels secrets de la vida.

Llavors va ser l'hora de trobar dibuixant. Acostumo a tenir el dibuixant en ment quan escric un conte per nens, però aquest cop la cosa va anar al revés. Va ser l'editora la que em va proposar l'Emilio, que em va semblar una tria excel·lent, i ella mateixa es va encarregar de convèncer-lo (i es veu que li va costar una mica!). La sorpresa va ser que em va triar a mi com a personatge pel llibre (això no estava planejat), cosa que em va semblar un regal inesperat... i tot un honor.

L'Emilio treballa sempre fent uns esbossos de tot el llibre, que després enganxa amb cel·lo o cus per fer el que ell en diu "el monstruo", que és aquesta mena d'acordió que veieu a les imatges. Vaig poder tenir-lo a les mans fa uns dies finalment (només l'havia vist per pdf) i és tota una obra d'art en si mateix. Ho podreu apreciar a les fotos. Vam discutir les imatges a partir del "monstruo" (vaig tenir poca cosa a dir, perquè eren magnífiques i, a més, científicament molt acurades) i llavors es va posar a passar-les en net.

Aquí teniu l'acordió desplegat, que ocupava tot el terra de les oficines de l'editorial, de punta a punta. Com veieu, sembla ja un llibre acabat, però per ell eren només proves...

A la foto de sota veureu les notes que hi anava afegint a partir dels emails que ens intercanviàvem, i que son coses que van acabar a la versió definitiva. Ah, i veureu que al títol original la capsa era màgica, no meravellosa, però ho vam canviar per no relacionar ciència amb màgia... i perquè a Madrid es veu que hi ha un local de fama dubtosa amb aquest nom.

I a aquesta última foto podeu veure alguns dels origninals acabats, que són autèntiques meravelles que podrien estar penjades en un museu (de fet, l'Emilio fa exposicions dels seus dibuixos, com si fossin quadres). Va ser tot una experiència poder-los mirar amb calma a l'editorial. 

L'Emilio va confessar que, malgrat les reticències inicials (perquè era un tema que no dominava), s'ho va passar en gran dibuixant el llibre... i jo encara més veient com la història prenia vida. Ens hem divertit tant que esperem poder repetir tàndem un moment o altre... sempre que els lectors hi estiguin d'acord!

Dins la capsa meravellosa

 

Aquests dies he estat a Barcelona fent feina i presentant els llibres que acaben de sortir. Dels Fills de la Setena Onada ja us n'he parlat, ara toca ensenyar-vos Dins la capsa meravellosa, aquest llibre infantil, el meu primer àlbum il·lustrat, que he fet amb el gran Emilio Urberuaga.

Aquí em teniu amb l'Emilio a la seu de l'editorial que ha publicat el llibre, aguantant un dels originals dels dibuixos del llibre, que en si mateix ja és una peça d'art. L'Emilio viu a Madrid i jo a Leicester i no havíem coincidit ni una sola vegada durant el procés de produir l'àlbum. Aquesta foto està feta minuts després de la nostra primera trobada. Malgrat tot, la sintonia ha sigut total des del primer moment que vam començar a treballar plegats. L'Emilio és un artista (encara que a ell no li agrada anomenar-se així) com una catedral, capaç de plasmar en imatges visualment atractives els conceptes més complexes.

I és que Dins la capsa meravellosa va precisament d'això, d'un tema que pot semblar complicat però que és essencial conèixer: la cèl·lula. És un viatge a l'interior de la unitat bàsica de la vida per a poder explicar als nanos (i als pares!) que ens fa funcionar als éssers vius, d'una manera que tothom ho pugui entendre i també que sigui divertida de llegir.

Aprofitant que estàvem per primer cop els dos autors a la mateixa ciutat, i que era la Setmana de làlbum il·lustrat, vam fer una presentació a Casa Anita, una llibreria preciosa al cor de Gràcia. Ens hi van acollir fantàsticament i vam passar una bona estona parlant del procés creatiu i explicant com havíem parit el llibre a una audiència de pares i nens.

L'Emilio va signar un bon grapat de llibres amb els seus rotuladors de colors i jo vaig fer algun gargotet al marge per complementar-los.

A la propera entrada us explicaré més detalls sobre el making of, com sempre, i el tema del llibre, però si teniu nanos petits a la família, jo aniria posant a la llista de reis Dins la capsa meravellosa, perquè estic segur que s'ho passaran bé llegint-lo (o escoltant com els el llegeixen!). 

Que tingueu una bona castanyada

Nosaltres ja vam celebrar ahir a la nit la festa pagana per excel·lència del calendari cristià, la nit dels morts, que s'ha reinterpretat de moltes maneres al llarg dels anys. La tradició de demanar caramels per les cases per espantar els morts i posar espelmes dins les carbasses es veu que també es feia fa segles a Catalunya, molt abans que Hollywood ho posés de moda, així que el debat Castanyada vs Halloween potser no és tan rellevant com alguns es pensen. Al cap i a la fi, celebrem el mateix. 

Jo, fa uns dies ja vaig menjar panellets i castanyes i ahir vam sortir amb l'hereu a espantar el veïnat, com podeu veure a les fotos (jo, amb la meva samarreta de l'exorcista i la màscara d'un personatge de còmics estimat). Que vosaltres tingueu també avui un bon dia de Tot Sants, sigui com sigui que el celebreu!

Fills de la setena onada: de què va

Una entrada més sobre la meva última novel·la i ja us deixo en pau. Després del making of, em quedava explicar-vos de què va la història dels Fills de la Setena Onada. La idea era fer una mena de Black mirror per a tots els públics, us deia l'altre dia. Però el que no volia era escriure una novel·la de ciència-ficció. Com altres vegades (El joc de Déu, Hipnofòbia...), he partit d'informació científica real per inventar-me una aventura. I l'he situada en un futur molt proper per a què no sonés tant fantàstica. De fet, tots els avenços científics que hi surten o bé son possibles o ho seran d'aquí poc. És, doncs, més d'anticipació que una altra cosa. "Basada en fets reals", es podria dir.

El que volia era, com havia fet a Jugar a ser déus en format assaig, parlar de com la ciència canviarà les nostres vides i l'impacte social d'aquests descobriments. O com serà el planeta en les properes dècades. És a dir, torno a tocar l'ètica de la biomedicina però aquest cop des del punt de vista de la ficció. Què passaria si poguessim manipular els gens dels nostres fills? Podem controlar l'evolució dels humans? És justificable alguna versió de l'eugenèsia? Com podem aturar algú que vulgui saltar-se els límits ètics de la ciència? I, el clàssic: la fi justifica els mitjans? I els que heu llegit altres llibres meus hi reconeixereu també la meva preocupació habitual per parlar del bé i el mal (on són els límits, si pdoen existir l'un sense l'altre, si s'assemblen més del que voldríem...). A més, hi surt com les entitats privades acumulen poder i son ja més importants que alguns països, i fins a quin punt es poden controlar.

Pel que fa a l'argument, el primer volum del díptic explica la història de l'Abigail, una adolescent que està tipa de fer el que tothom espera d'ella, i en Wilbur, un noi que només vol una vida normal i tranquil·la. Una parella que, en principi, no té gaire en comú, es trobarà immersa en un misteri que hauran de resoldre plegats per intentar esbrinar qui és en realitat en Wilbur. Hi haurà intriga, amor, persecucions, violència, una miqueta de sexe... molt en la línia d'altres crossovers meus (amb menys terror que Ullals o Herba negra, amb un humor misteriós semblant al de Doble mortal, però amb més drama de fons), escrita amb la idea de fer passar una bona estona, com una pel·lícula de dissabte a la tarda, amb ritme ràpid i poc farciment. El llibre deixa una porta oberta per qui vulgui seguir amb les aventures de l'Abigail i en Wilbur (per Sant Jordi la conclusió), però també funciona com un capítol independent.

Doncs ja ho teniu. Si us interessa, la podreu trobar a les llibreries. I si us la llegiu, digueu-me que us ha semblat!

Com aturar el mal que fan les pseudociències

Les pseudociències poden matar. Els casos d’uns malalts de càncer que es van deixar aconsellar per curanderos ens ho han recordat recentment. Quan permetem que la fantasia entri en el camp de la salut, els riscs son massa elevats. Les pseudociències poden prometre el que vulguin perquè no han de demostrar-ho. Si pots triar un fàrmac que redueix les possibilitats que rebroti un càncer a canvi d’uns efectes secundaris seriosos o una pastilla que te’l curarà del tot sense ocasionar-te perjudicis, és obvi quina opció és més atractiva. Quan estem malalts som especialment vulnerables a aquests enganys. En el negoci de les pseudociències hi ha ignorants benintencionats que realment creuen que han trobat una veritat amagada i altres son simplement estafadors conscients del que estan oferint. Tots dos són igual de perillosos, i s’han d’aturar.

La lluita contra les pseudociències ha de ser a tots els nivells. L’usuari ha de confiar més en el seu sentit comú. Malalties complexes com el càncer requereixen tractaments igual de complexes, i ens està costant molts anys i milions trobar-los. Desconfieu de qui us digui que amb una mica de lleixiu n’hi ha prou. El mateix serveix per condicions tan desconegudes com l’autisme. Si no entenem per què passen, és poc probable que sapiguem com solucionar-les.

També cal augmentar la cultura científica de la població. La ciència no pot ser només terreny d’experts, perquè ens afecta a tots. La ignorància científica ens deixa indefensos davant dels entabanadors. Cal que la ciència tingui més presència als mitjans, que més professionals facin el pas a la divulgació i que tots ens interessem més per aquests temes. Hem de deixar de veure la ciència com el patrimoni exclusiu d’una elit i integrar-la a la cultura popular. Per començar, és bàsic que a l’escola es treballi el mètode científic (observar, analitzar, interpretar, treure conclusions), que és essencial per saber pensar.

El metge ha de tornar a parlar amb el malalt i donar-li la informació i l’empatia que necessita perquè no les busqui a altres llocs. Les institucions han de tenir tolerància zero amb els farsants. És habitual que els ajuntaments permetin fires o xerrades on les pseudociències campen amb llibertat. No és un fet innocent. No podem atorgar cap ombra d’oficialitat a una activitat que pot atemptar contra la salut pública. El Departament de Salut farà bé de continuar obrint expedients sancionadors, i els metges, a través dels seus col·legis, han d’autoregular-se i impedir que s’utilitzi un títol universitari per donar una pàtina de respectabilitat a un engany. Utilitzar certes tècniques per obtenir un efecte placebo pot estar justificat en algunes ocasions, però és molt diferent pretendre curar malalties greus amb aigua i sucre.

I finalment, la llei ha de ser dura amb els qui juguen amb la salut dels altres. Cal que els polítics entenguin l’abast del problema i els legisladors actuïn en conseqüència. Potser així entre tots podrem evitar més morts i danys innecessaris.

[Publicat a El Periódico, 21/10/18. Versió en castellà.]

Fills de la setena onada: el making of

Com faig amb tots els llibres, us penjo un petit making of de la meva última novel·la, Fills de la setena onada, per a qui li interessin aquestes coses.

El projecte va començar la primavera del 2010 (perquè després digueu que escric ràpid...), inicialment amb la idea de provar de fer alguna cosa en anglès, més que res per veure si n'era capaç després de tant de temps vivint en països anglosaxons. Vaig preparar el sumari de la història i vaig escriure'n els cinc primers capítols d'una tirada. I em sembla que me'n sortia prou bé. Però per algun motiu que ara no recordo, vaig aturar-me i vaig dedicar-me a altres coses. Una mica després vaig posar-me a escriure Jugar a ser déus, que en versió original era en anglès, i això em va treure el cuquet de provar d'usar altres llengües. I així el projecte (que en aquell moment es deia A normal boy) va caure en l'oblit...

...fins que, quan estàvem treballant Herba negra, les editores de Fanbooks, sabent la meva inclinació científica i tirada per les històries fantàstiques, em van preguntar si tenia alguna cosa que fos una mena de Black mirror però en format crossover, per a tots els públics, una mica seguint la idea de barrejar ciència i ficció tal com havia fet en altres llibres. Llavors vaig recordar el projecte aparcat i, en una reunió en un bar d'una plaça de Les Corts, els vaig fer el pitch. I les vaig convèncer.

Però hi havia una detall. Una cosa que em passa sempre que parlo d'Ullals o d'Herba negra amb el públic més jove és que em demanen si mai en farem una segona part. A mi i als meus coautors ens fa molta mandra tornar enrere, perquè son històries que van néixer pensades per tenir un sol volum i ens interessa més fer coses diferents. Aquesta vegada volia permetre'm el luxe de crear un arc que es pogués explicar en dos llibres independents, que pogués dir "continuarà..." al final del primer. Fills de la setena onada, doncs, havia de ser un díptic. La idea els va encantar a les editores i em vaig posar a treballar immediatament.

He escrit les dues parts de la sèrie d'una tirada. La primera (que s'hauria d'haver subtitulat Un noi normal) és la que acaba de sortir al carrer. Té un final d'aquells que s'anomenen oberts, com altres llibres meus, però la diferència és que en aquest cas sí que hi haurà continuació, per qui vulgui continuar. De fet, ja està escrita. Per Sant Jordi sortirà la conclusió de la mini-sèrie, de moment amb el subtítol de Tots els símbols de la por, que tancarà les aventures de l'Abigail i en Wilbur. En el proper post sobre el tema us explicaré una mica més de què va tot plegat.

Fills de la setana onada, a la vostra llibreria preferida

Això diu la promo: torno a l'atac, amb una novel·la una mica especial per mi perquè sí, és una mica com un retorn. Fills de la Setena Onada és la primera novel·la en solitari que publico des d'Hipnofòbia (2012). Han sigut 6 anys durant els quals he escrit ficció en parella i en grup però també he anat cuinant a foc lent tres novel·les jo sol. Aquesta és la primera del trio que veu la llum. Té una segona part, que ja està fent cua (sortirà per Sant Jordi). La tercera, també enllestida, és una cosa ben diferent, però ja us en parlaré quan toqui.

Fills de la Setena Onada també és especial per altres motius. Quan escric novel·les, les faig de dos tipus diferents. Un grup son llibres en els quals em preocupo per buscar formats nous, noves maneres d'explicar històries i intento eixamplar els meus límits literaris. D'aquestes n'he fet tres, el que anomeno el Cicle de la Manipulació (El rei del món, El joc de Déu i Hipnofòbia), que son experiments formals al voltant del mateix tema. La primera de la segona trilogia és l'altre llibre que us deia que tinc a punt.

L'altre grup de novel·les es podrien englobar sota l'etiqueta de crossovers: històries centrades en el ritme, normalment amb molta acció, ràpides i intentant ser cinematogràfiques i per a tots els públics. D'aquestes n'havia escrit quatre fins ara (Ullals, Els límits de la vida, Herba Negra i Doble Mortal), totes amb altres autors. La mini-sèrie dels Fills és la primera vegada que ho faig en solitari, per això us deia que és doblement especial.

En properes entrades us faré el making of, com sempre, i us parlaré una mica més de la història, així podreu jutjar si us interessa o no.

Les dues cultures, per primer cop en català

La novetat de la qual us vull parlar avui és la primera edició en català del clàssic de C. P. Snow, Les dues cultures, que veu la llum aquesta setmana. És un llibre breu, basat en una conferència que va fer Snow als anys 50 a Cambridge, i una anàlisi posterior d'ell mateix. En parlava l'altre dia a l'article d'El Periódico, així que ja sabeu de què va: un atac a la separació entre ciències i lletres. Té també un interès històric, perquè descriu el classisme anglès que encara regnava a la postguerra i que, per sort, ara ja està molt més diluït. Va ser molt polèmic en el seu dia, perquè va sacsejar una sèrie de normes socials, però pel tema de fons, sembla que hagi sigut escrit fa dos dies.

L'editora d'Àtic dels Llibres em va contactar fa uns mesos per demanar-me si volia fer-ne el pròleg. Em va semblar fantàstic perquè jo, com el mateix Snow, també he defensat sempre que l'educació ha de ser integral i no separar-se tan aviat (deveu estar tips de sentir-m'ho dir...). A més, el llibre el coneixia i em semblava important que estigués disponible a casa nostra. I finalment, i aquí ve la coincidència que ho lliga tot, Snow era de Leicester, la ciutat on visc des de fa una dècada. Estava claríssim que aquest pròleg l'havia de fer jo! Va ser tota una sort (i un honor) que pensessin en mi. M'ho vaig passar molt bé rellegint el llibre i comentant al pròleg el seu valor, i espero que li feu un cop d'ull, perquè tot i que va ser escrit fa 60 anys, moltes de les coses que diu continuen sent igual de vàlides. Encara ens queda molta feina per fer.

Ressenya a La Razón.

Una cultura millor que dues

A començaments de maig de 1959, un home calb d’una mica més de 50 anys va entrar a la Senate House de la Universitat de Cambridge amb un grapat de papers a la mà. Amb el seu aspecte inofensiu i cara de bona persona, ningú s’hauria imaginat que estava a punt de dinamitar els fonaments intel·lectuals del país. No li va fer falta un cinturó d’explosius, sinó que aquell terrorista va fer trontollar l’‘establishment’ britànic amb un simple discurs, la prestigiosa Rede Lecture que l’havien convidat a fer aquell any. La deflagració no va ser immediata: van haver de passar tres anys perquè se sentís l’impacte, després que la xerrada fos publicada per la Cambridge University Press i el crític literari FR Leavis l’hagués destrossat en un article, provocant així un efecte Streisand ‘avant la lettre’ que catapultaria el conferenciant a la fama.

El responsable d’aquell enrenou va ser C. P. Snow, un científic reconvertit en assessor del govern i novel·lista popular d’èxit, que no esperava en cap moment que les seves paraules tindrien aquest impacte. Si llegim el discurs, editat sota el nom ‘Les dues cultures’, veurem que utilitza un to lleuger i irònic, malgrat que el tema de fons és seriós. Després dels atacs de Leavis i els seus acòlits, Snow va aprofitar per explicar amb més detall en el text ‘A second look’ algunes de les idees que només havia esbossat en la conferència, ara sí de manera més acadèmica, per acabar de consolidar el tema.

¿Quin va ser el terrible pecat que va cometre Snow? Sobretot, dir que educar els joves en les matèries d’humanitats deixant de banda la ciència era un disbarat i, per extensió, també ho era el fet invers. El que es necessitava era un aprenentatge que cobrís totes les bases. Això, que ara potser ens sembla obvi, era un anatema a l’Anglaterra de postguerra, encara dominada per un sistema de castes que barrava el pas a les classes més baixes a l’ensenyament superior. L’auge de les ciències a la segona meitat del segle XX estava esborrant aquestes fronteres, permetent que els més humils entressin en l’elit intel·lectual per la porta posterior, i això posava nerviosos els mandarins de lletres que controlaven el país. Snow es va atrevir a constatar-ho en públic i a convidar a acabar de fer caure les barreres socials i culturals que imperaven.

‘Les dues cultures’, juntament amb la corresponent addenda, tornarà a estar disponible a les llibreries catalanes a partir de la propera setmana, i he tingut l’honor d’escriure el pròleg de la nova edició. És un llibre que s’hauria de llegir a les escoles i que tots els mestres haurien de tenir present, perquè, per desgràcia, l’absurda divisió entre ciències i lletres continua imperant avui dia. N’he parlat altres vegades en aquest espai, però cal continuar insistint-hi: la compartimentació precoç del nostre sistema educatiu crea individus incomplets, que s’han d’enfrontar al món coixos d’una pota. És cert que el classisme britànic, que encara cueja a Anglaterra, ens sona obsolet al sud d’Europa; per això, les queixes de Snow en aquest sentit tenen un interès més que res històric. Però la resta del discurs encara és vàlid 60 anys després.

Hem de ser proactius. Mentre que, als anys 50, el coneixement fluïa amb dificultat, actualment qualsevol pot complementar les deficiències de la seva educació amb material assequible. Per exemple, la trilogia de divulgació que Yuval Noah Harari ha publicat aquests últims anys. És esperançador veure en la llista de ‘best-sellers’ llibres que barregen ciència i humanitats amb facilitat. Harari, de fet, és un historiador, però ha entès que necessita la ciència per poder explicar qui som i en quin món vivim. Al seu últim llibre, ‘21 lliçons per al segle XXI’, publicat fa uns mesos, va més enllà i recorre també a la ciència per predir l’evolució de la humanitat i els canvis de paradigma que s’apropen.

Hi ha, doncs, motius per ser optimista. Hi ha humanistes que utilitzen la ciència, científics que utilitzen les humanitats i un públic disposat a escoltar-los. Necessitem continuar eixamplant la base perquè, al final, tothom entengui que la cultura és una de sola amb moltes formes, i que el veritable coneixement neix de la barreja de totes elles. Especialitzar-se excessivament és un camí de tornada a la ignorància. Potser algun dia ja no ens sorprendran llibres com els d’Harari ni necessitarem tornar a llegir C. P. Snow. De moment, recomano a tothom la lliçó de ‘Les dues cultures’ i els ‘crossovers’ de Harari per convertir-nos en persones més completes.

[Publicat a El Periódico,13/10/18. Versió en castellà.]

La dosi de ciència

Ara feia dies que no us penjava les col·laboracions mediàtico-científiques. Aquí teniu les últimes, per si algun tema us ve de gust.

Als cinc minuts de ciència setmanals a la cadena SER he parlat de:
- L'efecte de la temperatura en les capacitats intel·lectuals (aquí).
- Com la presència o no de la mare afecta el comportament dels fills... en abelles (aquí).
- La intel·ligència dels peixos (aquí).
- La qualitat dels països d'Europa pel que a com tracten la gent gran (aquí).
- Els Nobel d'aquest any: la immunoteràpia (aquí).
- Al Japó aproven la manipulació genètica d'embrions humans (aquí).

A l'ARA he parlat de bacteris superresitents que infectes les naus espacials i del cas del Dr Hwang, el cloandor milionari, tot un culebrot científic.

Finalment, pels que llegiu en anglès, s'acaba de publicar un article sobre Ramón y Cajal que resumeix alguns punts claus del llibre que vaig escriure sobre ell. 

Encara em queden unes quantes ressenyes pendents, però la setmana que ve tindré tres novetats al carrer (totes de cop!) i invertiré una mica de temps en explicar-vos de què van. Que passeu un bon cap de setmana.

Ressenya: Carnada

El llibre que volia ressenyar avui, Carnada, de Pep Prieto, us el resumeixo en una frase: és una immensa trapelleria feta amb molt d'amor. La premissa és simple: una història de zombis (tot i que aquesta paraula clau s'evita fins la frase final) ambientada a la Catalunya actual amb un parell de periodistes perdedors en els papers principals i tot de polítics fent de dolents. Però això només és l'excusa per explicar una aventura que va a tota castanya i que és, sobretot, una comèdia d'acció passada de voltes. L'autor l'ha comparat amb Shaun of the dead, i jo afegiria que s'assemblaria encara més a Carnada si el guió l'hagués fet l'Irvine Welsh i l'hagués dirigit el Franscisco Ibañez.

D'en Prieto només havia llegit Mala premsa, una novel·la negra amb un antiheroi emparentat directament amb els de Carnada, i m'havia agradat el to fresc i directe que feia servir, bevent molt del format audiovisual i el pulp. Aquí en Prieto ha depurat aquest estil i l'ha portat a les últimes conseqüències. Carnada, de fet, segueix una mica la línia que van marcar fa gairebé 20 anys llibres com El cogombre sideral, del Sebastià Roig o fins i tot Mugrons de titani (del mateix Sebastià i un servidor): humor salvatge i esbojarrat, ple de referències/homenatges a la cultura popular, amb vocació de peli de sèrie B i cap mena de restricció. No hi ha gaire gent que faci això en català avui en dia, i crec que és un gènere tan necessari com qualsevol altre, per això trobo que és un encert que s'hagi publicat Carnada. I encara més perquè l'experiment funciona a la perfecció com a entreteniment de crispetes.

Carnada té moments antològics (el millor: uns hippies cantant el Boig per tu a uns zombis per amansir-los) i un personatge genial (el pare del protagonista) que no para de deixar anar frases lapidàries. La vaig començar a llegir en un avió i els veïns em miraven malament perquè de tant en tant no podia reprimir una riallada (cosa que, tot sigui dit, també em sol passar llegint Mortadelos...). Un dels mèrits és que el ritme no decau en tota l'estona, i això fa que es llegeixi d'una revolada. Menció especial mereix la coberta de l'Àlex Santaló, que sintetitza perfectament els temes principals i el to estripat de la novel·la. 

En resum, un divertiment desfassadíssim pels qui saben gaudir d'una bretolada ben feta. Un llibre per desconnectar i passar una bona estona si us agrada aquest tipus d'humor bèstia. Jo m'he divertit moltíssim llegint-la.

El Premi Lletra d'Or per a Jordi Llavina

Ahir es va donar el premi Lletra d'Or al millor llibre del 2017, que aquest any ha sigut per Ermita, de Jordi Llavina. Ja us he explicat altres vegades que tinc l'honor de formar part del jurat d'un premi amb 60 anys d'antiguitat i que es distingeix per ser totalment independent. Aquesta edició, a les deliberacions que vam fer fa unes setmanes, hi va haver unanimitat a l'hora de seleccionar el llibre d'en Jordi Llavina d'entre els finalistes, un poemari molt personal però que a la vegada retrata una generació. Un premi molt merescut, sense discussions. El guaradó és també un reconeixement a la bona feina que fa l'editorial Meteora publicant llibres de qualitat, com aquest, és important recordar-ho.

Com que he viscut de dins el procés de deliberació, permeteu-me que us faci un petit comentari/making-of. Si mireu la llista de premiats, veureu que dels últims deu noms només n'hi ha un de dona. I dels deu, només un premi és a una novel·la, la resta ha sigut per a poesia. Hi ha, doncs, un clar biaix, i des de fora sembla que el Lletra d'Or s'hagi convertit en "el premi per a homes poetes". Però, almenys els cinc anys que porto al jurat, us puc assegurar que la tria del millor llibre de l'any s'ha fet sempre de la forma més justa possible. No som un jurat que rebi pressions editorials ni dels autors, ni seguim cap mena de capelleta (som prou diversos per no pertànyer tots a la mateixa generació o tenir les mateixes amistats). Partim d'una primera tria molt àmplia, que després reduïm per votació a tres o quatre finalistes, i tothom hi diu la seva. La qualitat és, en principi, l'única consideració per la tria.

Aquesta vegada, abans d'arribar al final ja érem conscients que seria convenient que el premi no anés a parar a mans d'un home, per reconèixer el fet (tant obvi) que més del 10% de llibres excel·lents en català estan escrits per dones. I a més, vam pensar, millor que no el rebés un poeta, per ser equitatius. Però al final, el llibre que més ens agradava a tots era Ermita. Què haviem de fer? Aplicar quotes o criteris estrictes de qualitat? Vam parlar-ne i van arribar a la conclusió que no premiar un llibre per una qüestió de percentatges desvirtuava els principis del premi. I aquesta és la decisió que vam prendre entre tots, malgrat que contribuieixi a dibuixar un palmarés distorsionat. És una descisió amb la qual es pot estar d'acord o no, és clar, però és la nostra, i crec que està bé explicar com hi hem arribat.

El pirmer 1 d'octubre

L'1 d'octubre s'ha convertit en una data important per Catalunya, i aquest any recordem el primer aniversari dels fets que l'han gravat al nostre calendari. El que havia de ser una exercici de força democràctica va convertir-se en un festival de violència innecessària i, després, es va veure reduït a una performance més quan se li va retirar el valor polític. Suposo que cal una mica més de temps per agafar perspectiva i analitzar fredament les implicacions de l'1O, però fins i tot ara, encara immersos en les conseqüències dels seus efectes, és fàcil veure que va ser un punt d'inflexió. Fa just un any, l'error tàctic del govern espanyol va internacionalitzar el Procés i va iniciar una preocupant davallada cap a les tendències autoritàries per solucionar problemes polítics. Per altra banda, la manca de preparació del govern català va portar-nos a la confusa situació actual. Qui sap com acabarà tot això, però sigui com sigui, l'1O ja té el seu lloc assegurat a la història.

Aprofito per recordar la meva crònica de la votació anticipada i un parell de reflexions posteriors sobre la violència. I també repeteixo aquesta encertada il·lustració d'Àlex Santaló.

Ressenya: Tants interlocutors a Bassera

Ja sé que esteu tots centrats en les novetats de la reentré, però permeteu-me que comenci amb aquesta una tanda de ressenyes de llibres de la temporada anterior (la de Sant Jordi) que he anat llegint durant els últims mesos. Us selecciono els que he trobat més interessants.

El primer és Tants interlocutors a Bassera, una reedició d'un Pedrolo oblidat (publicat dècades després de ser escrit perquè l'autor no n'estava prou convençut, no us sabria dir per què) a càrrec de Llibres del Delicte i aprofitant que estem celebrant l'Any Pedrolo. És una història negra, però no s'ha inclòs mai en el cànon pedrolià del gènere, potser per no ser prou ortodoxa. Però a mi m'ha semblat que serviria per fer una d'aquestes minisèries de misteri psicològic que viem darrerament a Netflix o la HBO: no té res a envejar al que fan els escriptors anglosaxons. Explica la història d'un home que investiga un rapte, que podria ser un assassinat, o que podria no ser res de res. Passa uns dies a un poble petit i interacciona amb els habitants a mida que va descabdellant l'enigma, i tot això està explicat principalment amb diàlegs, cosa que subratlla la qualitat audiovisual de la narració.

He trobat que té un ritme envejable i que Pedrolo gestiona molt bé la part del thriller. En aquest sentit, podria haver estat escrit perfectament fa dos dies. La part que ha envellit pitjor és la de la relació del protagonista amb les dones, que ara ens sona encarcarada, però que no deixa de ser un reflex de com eren les coses als anys 50. Però això no li treu mèrit al llibre, que es llegeix d'una revolada i deixa molt bon gust de boca. Un misteri simple però efectiu que atrapa des de la primera plana.

De jove vaig ser molt fan del Pedrolo i em vaig empassar desenes dels seus llibres, però després l'havia deixat una mica de banda. M'ha anat molt bé l'excusa del centenari per recuperar-lo i descobrir petites joies com aquesta que no havien tingut prou ressò en el seu moment. Aplaudiments a Llibres del Delicte per haver fet feina d'arqueologia i haver rescatat aquest thriller tan rodó.

De pureses i barreges

La humanitat ha inventat pocs conceptes tan estúpids com el de la puresa de la raça. Tot i això, té lògica que la idea s’implantés a les societats primitives, perquè és una manera de reforçar la idea de pertànyer a una comunitat. Quan la supervivència depenia de la força del grup amb el què convivies, qualsevol truc que ajudés a estrènyer els lligams que et motivaven a defensar-te d’altres tribus incrementava l’esperança de vida. Una conseqüència va ser prohibir els aparellaments fora del clan, i d’aquí va néixer la idea absurda que unes combinacions genètiques són millors que altres. 

A mida que ens vam anar civilitzant, aquesta compartimentalització va deixar de ser necessària, però la sensació d’identitat ja no ens ha abandonat mai. Per això, el fet de sentir-nos part d’una família, un poble, un país, un continent o fins i tot d’un equip de futbol encara determina les aliances que formem i com ens relacionem amb els veïns. I, per desgràcia, en alguns casos justifica comportaments violents. Portar-ho a l’extrem i no voler barrejar-se amb altres grups ètnics sabem ara que és un error greu, biològicament parlant, perquè si els gens d’una població no s’airegen (mesclant-se amb els d’individus que no siguin parents), comencen a aflorar un munt de malalties normalment amagades al genoma. L’exemple més clar és el de la reialesa europea que, com que fins fa ben poc encara insistien a casar-se entre ells, van aconseguir que tota mena de trastorns hereditaris se’ls instal·lessin a l’arbre genealògic.

La puresa biològica, doncs, no és desitjable des del punt de vista evolutiu. Per això els humans sempre hem tendit instintivament a anar en direcció contrària. Som mestissos per definició. Les anàlisis d’ADN ens han permès deduir que els nostres avantpassats s’havien reproduït amb neandertals, una espècie diferent d’homínid que va acabar extingint-se. De la mateixa manera, se sap que una tercera branca d’homínids primitius igualment desapareguda, els de Deníssova, també han deixat petja en el nostre genoma. La teoria actual diu que desenes de milers d’anys enrere, els humans, els neandertals i els deníssovans van encreuar-se diverses vegades entre ells. Fa poc es va donar a conèixer l’anàlisi genètica d’una adolescent morta fa 90.000 anys que tenia una mare neandertal i un pare de Deníssova, la filla d’uns Romeu i Julieta que no deurien ser ni molt menys els únics a saltar-se les convencions socials de l’època.

L’home modern ho és tot menys genèticament pur i avui en dia només queden alguns il·luminats que creguin que és bona idea aïllar genomes. El problema que sacseja tot Occident és més greu, perquè té a veure amb la puresa cultural i aquesta és més difícil de desmuntar. Malgrat que un continent envellit com el nostre necessita importar individus joves, molts veuen l’arribada d’immigrants i refugiats amb recel. La por no és tant la contaminació d’una línia genètica com la dilució d’una identitat cultural. El fet que els nouvinguts provinguin de tradicions estructuralment molt diferents, algunes socialment endarrerides unes quantes dècades, dificulta les mescles. I si els moviments migratoris es fan a batzegades i no d’una forma escalonada, faciliten la creació de guetos que encara impermeabiltizen més els grups. La solució no és senzilla, però cal trobar-la urgentment.

La meva generació ha crescut pensant que la humanitat sempre aniria endavant. Un repàs a la història suggeria que cada cop sabem més, vivim millor i som més justos. La ciència ens ha permès guanyar la batalla a la ignorància i hem deixat de confiar en la màgia per guiar les nostres passes. Però ara dona la sensació que estem sobre un pèndol i que, després d’arribar a  un màxim, hem començat un retorn que no sabem fins on ens portarà. Pensàvem que havíem deixat enrere el populisme i el feixisme, que eren coses que només passaven a països que encara no havien fet l’última revolució intel·lectual. Ara veiem que els que ens crèiem civilitzats no estàvem pas lliures d’aquests virus. Els darrers resultats electorals a Àustria i ara a Suècia son un toc d’atenció, però n’hi ha hagut d’altres. L’ús interessat que s’ha fet de la xenofòbia per promoure una tendència de vot concreta, per exemple en el referèndum del brèxit o les eleccions presidencials americanes (amb un eslògan, America first, tret directament del temps de les cavernes que descrivíem abans), demostren que no ens podem adormir, o ens trobarem que ens comportem més com crancs que com una espècie intel·ligent.

[Publicat a El Periódico, 15/09/18]

Tarda fantàstica, avui a Barcelona

Avui, a la Setmana del Llibre en Català que es fa davant de la Catedral de Barcelona hi ha programada la Tarda Fantàstica, on una colla de frikis parlarem de temes relacionats amb la ciència-ficció i fantasia. Hi ha actes per a tots els gustos, així que si esteu per la capital aquesta tarda, no deixeu de passar a saludar-nos. Segur que serà interessant. A mi em tindreu a la taula rodona de les 18.40 parlant de monstres i a la de les 20.00 parlant de sèries de TV i llibres. 

Bona diada a tots

Vivim una època convulsa, al món i a Catalunya, amb el ressorgiment del totalitarisme, disfressat (més o menys) amb pell de be, i amb personatges especialment tòxics a llocs de poder. I el poble al bell mig, deixant-se arrossegar pel populisme de torn. En aquest clima enrarit, torna a tocar diada. M'ha agradat el cartell institucional d'aquest any, perquè és provocador i no estrictament limitat a un missatge catalanista. I a més ha irritat al sector polític que més se'n podia sentir al·ludit, i això sempre és bo.

La llibertat d'expressió hauria d'estar per damunt de tot però en aquests moments s'ha d'anar en compte amb el que es diu. Segons de quin color siguin les teves idees, pots acabar amb problemes seriosos si no saps callar a temps. Tants anys creient que en la dimensió temporal només es pot avançar en un sentit i mira, ara anem marxa enrere amb aquella alegria. Esperem que el pèndol oscil·li cap a l'altra banda ben aviat.

Mentrestant, sortim als carrers i protestem. Rebelem-nos contra la injustícia, i fem-ho de la manera que més fot als opressors de tot el món: pacíficament i amb alegria. Esperem que aquesta vegada no us caiguin cops per expressar el que sentim. Jo no estaré al vostre costat físicament, però tindré el cap a la Diagonal tot el dia. I les quatre barres al balcó, com he fet tota la vida, visqui al país que visqui. Bona diada a tothom que senti aquesta festa seva!

Reentré

Tornem a arrencar el bloGuejat, poc a poquet, que encara esteu amb el cap mig de vacances, ho sé. La temporada es presenta interessant literàriament parlant, però ja us parlaré de les novetats editorials més endavant. També passaran altres coses. Per començar, avui torno a El Balcó de la SER, cap a dos quarts de vuit, amb els meus cinc minuts setmanals de ciència. Serà la tercera temporada de la secció, i espero que en puguem aguantar moltes més!

Des de l'última connexió he publicat un parell d'articles científics. Un sobre l'instint maternal i on es troba en el cervell i un sobre l'ús de la medicina regenerativa per arreglar cors. Aquest any seguirem al ritme d'un parell d'articles al mes a l'ARA, fa o no fa, i un de mensual d'opinió a El Periódico.

Altres coses que han passat aquests dies d'estiu. Al Llibres i punt! van parlar del darrer llibre de la col·lecció Soc un animal. Hem acabat l'arc narratiu de quatre llibres que ens havíem plantejat al principi, però reconec que ens ha quedat el cuquet de fer més aventures amb aquests personatges, que ens han divertit molt. I si parleu portugués podeu llegir aquest parell de ressenyes als diaris (1, 2) sobre les 100 preguntes del càncer, que també s'ha publicat a l'altra banda de la Península.

I aquí teniu una intervenció meva a TV Girona per parlar precisament de càncer i del llibre, aprofitant que estava de vacances a la Costa Brava.

Acabo anunciant que em tindreu la setmana que ve a la Setmana del Llibre en Català, concretament el dissabte 15, a la Tarda Fantàstica, participant a dues taules rodones. Podeu trobar el programa aquí. Jo no m'ho perdria, perquè hi ha un munt d'activitats molt potents programades. Si veniu, no us oblideu de saludar!

Una mirada dins la ment

[I acabo l'etapa de reposicons estivals amb un article que lliga dos dels temes que van sortir al principi: el cervell i la son. La setmana que ve reprenem la programació habitual, que inclourà l'anunci d'un parell de novetats literàries per l'inici de temporada...]

Dir que el cervell humà és una caixa fosca plena de misteris insondables és un tòpic que de mica en mica va deixant de ser cert. Un exemple. Uns investigadors de la Universitat de Kyoto publicaven a la revista Science fa unes setmanes un mètode per analitzar el que ens passa pel cap quan dormim. Amb aparells de ressonància magnètica, eines que ja fa anys que s'utilitzen en medicina, havien gravat un mapa de les regions cerebrals que s'encenien en un moment donat del son. Llavors havien despertat els voluntaris i els havien preguntat què havien somiat. Després de correlacionar els patrons d'activitat neuronal amb les imatges que els descrivien, els científics encertaven amb un 60% d'èxit els continguts de somnis posteriors. Encara no és una «màquina de llegir somnis», com van proclamar alguns titulars, però sí una forma primitiva de deduir el seu contingut a partir d'informació que ha estat obtinguda amb tècniques d'imatge tradicionals.

Intentar desxifrar què hi ha dins de la ment d'algú és una obsessió molt antiga. No solament científica: s'han escrit milers de pàgines de ficció (jo mateix sóc responsable d'algunes) especulant sobre què passaria si poguéssim accedir als pensaments dels altres. Fins fa poc eren conjectures que requerien imaginació, però això està canviant a marxes forçades. De fet, l'article que hem esmentat no és el primer estudi funcional de neurones que d'una manera o altra es fica a l'interior de la nostra ment. Fa uns dos anys que, utilitzant sistemes similars, es pot deduir quin concepte està recordant algú, sempre que estigui tret d'una llista limitada d'opcions que se li ha donat abans. En el camp de les sensacions, en un estudi de l'últim número del New England Journal of Medicine es determinaven els patrons cerebrals corresponents a la resposta a diferents estímuls dolorosos, de relativament lleu a molt intens, cosa que permet predir amb un 93% d'encert si una persona experimenta dolor o no. Això ens permetrà quantificar el patiment sense necessitat de comunicació.

Són avanços interessants que marquen el camí que cal explorar, i els límits no paren d'eixamplar-se. L'octubre passat, uns investigadors belgues van comparar les ones que circulen per un cervell despert i un d'adormit, i amb això van poder mesurar l'activitat neuronal de persones en diferents graus d'estat vegetatiu. Es pot dir que van definir el patró elèctric que determina una cosa tan complexa com si estem conscients o no. Poc després es publicava un estudi funcional del cervell de 12 cantants de rap mentre improvisaven la lletra o bé en llegien unes altres d'escrites anteriorment. Així es va descobrir quines zones posem en marxa en moments que requereixen més creativitat. I fa uns dies, un altre article aparegut a Science ensenyava els canvis que provoca al cervell sentir una peça de música nova, i com això prediu si la persona està disposada o no a gastar-se diners per comprar l'MP3 en qüestió. ¿Què podem concloure de tots aquests treballs? Sobretot, que pensaments, sensacions i idees no són invisibles i que ja tenim càmeres, potser encara rudimentàries, per fotografiar-los.

A tot això hi hem d'afegir una nova eina, que la setmana passada presentaven uns investigadors de la Universitat de Stanford a la revista Nature. Es diu Clarity i permet estudiar les xarxes de neurones en el seu format tridimensional original. Eliminant amb aquest procediment els greixos que formen bona part de l'estructura del cervell, ara podem veure millor les neurones i com es connecten entre elles, cosa que alguns ja han definit com el «cervell transparent». Aquest mètode serà de molta utilitat per poder identificar les autopistes que proporcionen el substrat físic per a tota l'activitat que podem gravar amb les tècniques que s'han descrit anteriorment. Les possibilitats són il·limitades.

No ens queda més remei que acceptar la (per a alguns insostenible) tangibilitat de l'ésser. I és que encara ens costa fer-nos a la idea que qualsevol activitat del nostre cos, fins i tot les que pertanyen al misteriós regne de la ment, té unes arrels definides en el món físic. Des d'un punt de vista biològic, actes tan diferents com moure un braç o crear un poema tenen la mateixa base bioquímica encara que impliquin habilitats intel·lectuals en extrems oposats de l'espectre i, en un dels casos, úniques de la nostra espècie. Per tant, els processos que defineixen el pensament han de ser tan mesurables i quantificables com qualsevol altre. Els experiments que hem comentat avui es poden considerar com la prova que, d'aquí un temps no gaire llunyà, tindrem la capacitat de mirar, i potser manipular, què hi ha dins del nostre cervell. Haurem de veure quin ús fem d'un poder tan gran.

[Publicat a El Periódico, 20/04/13]

La decisió d'Angelina

Aquesta setmana s'ha parlat molt de l'article que Angelina Jolie va escriure al New York Times, on anunciava que s'havia fet extirpar els dos pits per prevenir un possible càncer i que ben aviat faria el mateix amb els ovaris. El text original n'explicava clarament les raons, però certs comentaris a internet i a les webs dels diaris que han reproduït la notícia fan pensar que no s'ha entès del tot la decisió, que alguns han vist com un acte de confiança absurda en els metges o com l'última excentricitat d'un personatge amb un historial polèmic. No és res d'això. Val la pena aclarir la importància del seu gest i d'haver-lo fet públic.

«Si la meva mare ha patit un càncer, ¿tinc més possibilitats de tenir-ne també un?» És una de les preguntes que més m'han repetit aquests dies que presentava el meu últim llibre de divulgació, que precisament tracta d'aquesta malaltia. La resposta és clara: a pesar que hi ha un grau de predisposició familiar escrit a l'ADN, la majoria dels casos estan influïts per factors controlables, com per exemple el tabac, el sol, l'obesitat o la ­falta d'exercici. Només un 10% dels càncers tenen un clar origen hereditari, per exemple els que apareixen perquè un dels nostres progenitors ens ha passat una alteració en un dels gens encarregats de protegir-nos quan les cèl·lules del nostre cos no es comporten de la manera adequada.

Aquest és el cas de Jolie, que ha rebut de la seva mare la versió feta malbé d'un gen anomenat BRCA1. Això fa que la possibilitat que té de desenvolupar un tumor maligne al pit sigui altíssima: mentre que normalment rondaria el 12%, en les persones amb aquest problema genètic pot arribar a pujar fins al 90%. O sigui, que en alguns casos es converteix gairebé en una certesa.

S'ha de tenir present que aquest tipus de càncer de mama representa només un 5% del total, per tant la majoria de dones no han de patir. Les poques que hagin heretat el gen defectuós tenen dues opcions. Una és controlar-se amb molta cura i, quan es detecti un càncer, atacar-lo amb tots els mètodes disponibles, que avui dia són molt efectius. Però, és clar, portant a terme aquesta vigilància es pateix la constant pressió de la incertesa i els efectes secundaris dels possibles tractaments.

L'alternativa és la prevenció radical: eliminar els òrgans que poden causar problemes abans que tinguin l'oportunitat de fer-ho. Encara que aquesta segona sembla més lògica, no és una elecció fàcil, sobretot a causa de l'impacte emocional, físic i estètic que té una operació d'aquest tipus en una dona encara jove. Per això la decisió de Jolie, encara que no hagi de ser necessàriament la més adequada per a totes les que es troben en la seva mateixa situació, ha estat valenta i segur que n'ha animat moltes que estan passant o han passat per aquest tràngol. A més a més, el seu article ha ajudat a donar a conèixer una malaltia hereditària rara i perillosa que, si s'aconsegueix descobrir a temps, es pot controlar i prevenir amb eficàcia. També se l'ha d'aplaudir per aquest fet.

Així doncs, la Jolie no està incitant les dones a extirpar-se els pits perquè sí, com entenien alguns. Ni tan sols a córrer a mirar-se l'estat del seu BRCA1. Això és recomanable només per a les que tenen un historial de càncer de mama en parents pròxims, sobretot si s'acumulen en una de les branques de la família. En cas de dubte, el millor és parlar amb el metge o consultar una unitat de consell genètic. En alguns llocs això pot ser un inconvenient, perquè el test per detectar si el BRCA1 està espatllat el tenen patentat Myriad Genetics i la Universitat de Utah, que no permeten que ningú més el vengui i el cobren al preu que més els convé. I, no obstant, la tècnica que s'utilitza és tan simple que es pot desenvolupar en qualsevol laboratori que estigui dotat d'unes eines bàsiques de biologia molecular.

Dissabte passat, Pere Puigdomènech escrivia un interessant article en aquestes mateixes pàgines sobre la polèmica de les patents biològiques. És cert que sembla absurd reclamar la propietat d'un ésser viu o, com en aquest cas, de la lectura d'una variant d'un gen. Però per una altra part, és just que el descobriment que fa un científic estigui igual de protegit que la màquina que dissenya un enginyer o la novel·la que publica un escriptor; si no, estaríem desincentivant la recerca.

El problema apareix quan posem en perill la supervivència d'una persona perquè es limita l'accés a una prova que li pot salvar la vida. La patent de Myriad està constantment als tribunals per aquesta raó, i mentre que a Europa tenim clar que el dret a la salut està per sobre de la propietat intel·lectual i intentem, de fet, no fer-ne cas, als Estats Units la batalla legal encara dura. Potser l'article de Jolie també ajudarà una mica en aquest tema.

[Publicat a El Periódico, 18/05/13]