L'escollit (XXVI).

El llunÀtic és un d'aquests blogs que segueixo des de fa un grapat de temps. Selecciono un post per a L'escollit d'avui que m'ha agradat especialment, sobretot per com descriu una vinyeta de vida quotidiana amb una senzillesa que fa que t'hi trobis. Gràcies, David!

Dilluns musical: infantil i low cost.

El dilluns musical d'avui va pels qui teniu nens. A través d'una amiga he descobert un dels fenomens paranormals més inexplicable de la història. Això que teniu aquí és un vídeo extret de la col·lecció de contes Cantacuentos. Com apreciareu ràpidament, la música és de qualitat Casiotone dels 80, la producció està per sota dels nivells de les teles de poble, els efectes i el grafisme semblen fets per (no per a) un nen de pàrvuls, el guió (?) consiteix tan sols en posar un grup de nanos en una habitació i fer ganyotes, i la tropa d'"actors" no passarien l'examen d'ingrés al grup d'animació de la parròquia (el meu heroi és el paio del bombí).

Si les qualitats de l'invent són tan deplorables, perquè us n'estic fent propaganda? Doncs perquè per algun motiu incomprensible, els nens es queden enganxats al Cantacuentos com si fossin mosques en un pot de mel. Feu la prova. No sé com s'ho fan. Missatges subliminals? Un xiulet infrasònic inaudible pels adults que hiptotitza la quitxalla? La veritat, tant me fa. A casa utilitzem el Cantacuentos com a últim recurs. Quan no hi ha manera humana de calmar la fera o quan necessites que es quedi congelada durant vint minuts, aquest grapat de DVDs que requereix que es defineixi altre cop la paraula cutre són més efectius que el botó de pausa dels vídeos. L'últim cop que vaig baixar a Barcelona vaig córrer a un Corte Inglés i me'n vaig comprar tota la col·lecció. Mà de sant, escolti.

Potty training

El premi al pitjor moment (fins ara) de l'educació de la fera se l'emporta de llarg el potty training. Ho dic en anglès perquè no domino la terminologia catalana: és aquell fantàstic punt sense retorn de treure-li els bolquers i presentar-li al teu fill l'orinal. Gràcies a això, aquest cap de setmana pot figurar per mèrits propis ben amunt en el top ten dels menys glamurosos de la meva vida. Ens l'hem passat envoltats de residus sòlids i líquids que apareixien quan menys t'ho esperaves en els racons més insospitats, bassals grogosos que eren assenyalats amb orgull per l'hereu ("wee wee!") davant la nostra cara de derrota ("però no t'havíem dit dins l'orinal???"), i toves oloroses que eren descobertes amb retard quan la seva ferum penetrant acabava inundant l'habitació.

El balanç s'ha tancat amb unes quantes deposicions al seu racó preferit (on té les joguines), una sobre del nostre llit, dos miccions davant la tele (sort que, previsors, havíem tret l'estora), una a la moqueta de l'escala, una al sofà (just al lloc on s'acabava la tovallola protectora que havíem posat, mira tu què bé) i (victòria!) un riuet a la gibrella... però sense treure's ni els pantalons ni els calçotets (no es pot tenir tot). No puc ni pensar en les alegries que encara queden per venir...

Això és molt més difícil del que diu tothom, no us deixeu enganyar. Les recomanacions de manual són clares: fes seure el nen a l'orinal una estona cada cert temps, i en especial després de les menjades, fes-li llegir un llibre, que s'hi estigui fins que li surti alguna cosa. Ja. El meu fill és com un electró: no para quiet. No saps mai amb exactitud en quin punt de l'espai es troba; com a molt pots definir una àrea per la qual s'està movent. Per això surt sempre borrós a les fotos. Amb aquest precedent, intenteu-lo seure en un orinal més d'un minut. Missió impossible. Quan li agafa la urgència, allà deixa anar la càrrega. No té temps de seure i posar-se a pensar. Suposo que un moment o altre entendrà que no pot anar marcant el territori com si fos un gosset, però de moment no sembla incomodar-lo massa veure els seus progenitors a quatre grapes netejant el parquet mentre maleeixen el dia que van decidir ser pares.

Per acabar-ho d'adobar, un moment que surto a fer un volt amb el nano i trepitjo la tifa de gos més grossa que he vist en ma vida. No us dono detalls per no arruinar-vos l'esmorzar. No n'hi havia prou amb viure envoltat d'excrements a casa: també m'havia d'embadurnar quan posés el peu al carrer. És el meu karma per aquests dies, ho sé.

Afers exteriors: el vídeo.

Per tancar el tema, aquí teniu el vídeo, pels qui no el vau poder veure en directe. Gràcies un cop més a tots pels vostres comentaris!

Recordatori: avui surto a l'Afers exteriors.

A les 21:50, poseu TV3 i digueu-me si he quedat bé.

Els de l'Avui han tingut una forma interessant d'interpretar la sinopsi del programa:

Afers exteriors' té Anglaterra com a escenari avui
AFERS EXTERIORS
21.50 [Viatges] TV3

La segona edició de l'actual temporada del programa té com a escenari l'Anglaterra clàssica, en què Afers exteriors busca la presència catalana en els grans pilars de la idiosincràsia anglesa. (...) A més, a Leicester, no gaire lluny de Londres, el programa parla amb un metge que investiga la relació entre la medicina i la literatura infantil.

Deu haver-hi alguna relació? Potser és una cosa que valdria la pena investigar...

L'escollit (XXV)

Un bon amic, que conec des de fa gairebé un quart de segle, s'ha decidir finalment a obrir un blog. Té poques setmanes de vida però m'agrada el to que li està donant, no m'esperava menys, és clar. Espero que mantingui la qualitat i la freqüència de posts com fins ara. Atenció a les seves recomanacions musicals: gràcies a ell he descobert un munt de grups interessants, dels que s'amaguen sota terra com les tòfones.

Però no el faig sortir a L'escollit d'avui per pur amiguisme. El seu post sobre la tieta postissa que li llegia contes és del més entendridor que he trobat a la catosfera aquesta setmana. Val la pena que el llegiu!

El meu doble contraataca

Tinc un doble que es dedica a anar a programes de televisió. És clavadet a mi. Fa no gaire un amic en va dir que havia estat amb el Buenafuente (mireu el minut 2:47 d'aquest vídeo). L'última vegada que se l'ha vist és prenent una copa de cava a la Nit 10 de TV3 (passeu a les 2:04:18 del vídeo que encapçala aquest post i el veureu xerrant amb un parell de presentadors dels Matins de TV3).

Alguns no es creuen que és una altra persona, però aquest cop tinc coartada. La nit del 10 de setembre estava en una festa amb un amic. Hi havia algun famós, és cert. I podria ser que hi hagués hagut alguna càmera. Em sembla recordar que també la feien a Sant Joan Despí. Hmm, espera un moment... i si el doble sóc realment jo?

Dilluns musical: revolució.

Muse van treure un disc espectacular el 2006, que incloïa una de les cançons que més m'ha fet sacsejar el cap en els darrers deu anys (espereu al minut 4 i intenteu controlar el headbanging). Llencen ara el següent CD, preparats a superar l'èxit en vendes del precedent, i el primer single és aquest. No és el millor que han fet, però el ritme és potent. I si no coneixeu el grup, almenys descobrireu un so diferent al que se sent normalment al top 10. Muse, Uprising (The Resistance).

Afers exteriors: aquesta setmana.

Us aviso puntualment de la meva aparició al programa del Miquel Calçada, que com us havia explicat es va gravar el març passat. Serà el dijous vinent (24/09/2009), a les 21:50. Estigueu atents a les vostres pantalles! Aquest és el tràiler:

Anglaterra clàssica

L'"Afers exteriors" arriba a Anglaterra buscant la presència catalana en els grans pilars de la idiosincràsia anglesa¿ i la troba. El cap del Departament de Llengües Modernes d'Eton College és un sabadellenc que va ser professor del príncep Guillem. Una de les redactores locutores de l'informatiu de la nit de la BBC ràdio és una periodista de Granollers, i la conservadora del British Museum responsable de la macroexposició de Moctezuma és una barcelonina. No gaire lluny de Londres, a Leicester, Miquel Calçada es trobarà amb un metge, investigador del càncer, per esbrinar quina relació hi ha entre la medicina i la literatura infantil.

Writer's block

No entenc el famós concepte del writer's block, la incapacitat de trobar un tema sobre el qual escriure. Si no se t'ocorre res, deixa el bolígraf. Per què t'has de forçar? No inflingeixis sobre la resta dels humans les conseqüències funestes de la teva manca d'imaginació gargotejant quatre idees a mig coure només per complir l'expedient. I, sobretot, no escriguis la típica novel·la (o conte, o guió, o el que sigui) sobre l'escriptor que s'asseu davant un paper i no té res a dir i pateix molt i espera la inspiració que no arriba i al final té una gran experiència vital i escriu l'obra de la seva vida. Un altre cop no, sisplau.

Quin problema hi ha en fer una novel·la cada vint anys? Qui obliga a l'escriptor a treballar seguint un horari i un ritme de productivitat prefixats? La gana, suposo. Però això no val. Des del punt de vista artístic, l'acte de l'escriptura no té sentit si primer no hi ha una cosa interessant a explicar. Després ve allò d'haver de pagar factures, és clar, i qui ha comès l'error de voler-se dedicar exclusivament a escriure es veu obligat a omplir fulls encara que no en tingui ganes. Molt trist.

Solució? El que fem el 90% dels escriptors catalans: viure d'una altra cosa. Nosaltres no patim de writer's block. Hem entès clarament que no ens podem obligar a escriure si volem mantenir els nostres nivells de qualitat. Per tant, les garrofes ens les guanyem amb oficis ben corrents. De nou a cinc, segellant formularis, el que sigui... Així quan ens seiem a l'ordinador és perquè volem, perquè tenim la urgència, ens surt de dins, no perquè hem de comprar-li sabates noves a la criatura i necessitem un altre xec. Això no ens hauria de convertir en els millors escriptors del món?

Abans que algun eixerit m'ho pregunti: no, no he fet aquest post perquè no se m'acudia cap altre tema i sobre alguna cosa havia d'escriure....

L'escollit (XXIV)

Surto de la catosfera avui per recomanar un post amb imatges de títols de crèdit de pel·lícules de diferents èpoques. Aquest és un tema que sempre m'ha fascinat (tinc proves escrites que demostren que al tercer de bàsica ja sabia qui era Saul Bass). Les seqüències dels títols han millorat molt en els darrers anys, però no hi ha res com l'impacte d'una tipografia ben escollida.

Oh!

Sorpresa! Un amic (i veig que competidor!) m'acaba d'informar que el bloGuejat és finalista als Premis Blocs Catalunya 2009, concretament a la secció literatura (l'anomenat Premi Lletra). És tot un honor. Moltres gràcies a tots els qui heu fet possible amb els vostres vots la meva aparició a la llista dels deu escollits. Hi estic molt ben acompanyat (saludo des d'aquí al grapat d'amics i companys i els desitjo tota la sort... el jurat no ho tindrà fàcil!), i això per mi ja és tot un premi. Encara ho és més la vostra companyia, rebre els comentaris que em feu cada setmana i veure que aprecieu les burrades que us explico. La resta, la veritat, és secundari.

Dilluns musical: aire per a tothom.

M'agraden els Air. Se'ls pot acusar de fer sempre el mateix, però almenys és agradable d'escoltar. I funcionen bé com a música de fons per a una festa cool. No cal trencar-se massa el cap. Aquest és el single del nou disc, que surt a principis d'octubre. Air, Do the joy (Love 2).

bloGuejat Greatest Hits: el naixement.

Sense ànims de voler començar una secció nova, m'ha semblat adient celebrar la festa d'avui rescatant un post de la primera etapa d'aquest blog, i és un dels meus preferits, per motius que entendreu ràpidament. Explica què estava fent un 11 de setembre de fa dos anys. És una versió retocada del text original, o sigui que es pot considerar un escrit més o menys inèdit. Sento que la llargada sigui una mica inusual, però espero que el contingut us compensarà. Demano també disculpes als qui ja sabeu com s'acaba la història. Per la resta, que gaudiu del thriller. I feliç diada.

*******

Volar un onze de setembre no fa massa gràcia. I menys encara cap a una ciutat sense torres. Però no sóc supersticiós, així que em trobo damunt l’Atlàntic en un avió ple de jueus ortodoxes que van a veure els seus parents de Brooklyn. Estic de tornada d’una entrevista de feina al cor del Regne Unit.
Un minut després d’enlairar-nos l’hostessa ens informa que té dues bones notícies: una, anem sobre l’horari previst. Dues, tots els integrants de l’equip de rugbi escocès que viatja amb nosaltres són solters. Se senten crits d’alegria. Masculins tots ells. Intento concentrar-me en una pel·lícula vella del Woody Allen que ja he vist mil cops.
El meu pare em va ensenyar que per la Diada es penja la senyera al balcó. Des de petit que l’ajudo, tot i que sempre he estat un desastre amb els nusos. El primer any a Nova York em vaig fer enviar una bandera i vaig guarnir la meva finestra com si estigués al Passeig de Gràcia. Un acte inútil que es va perdre en la immensitat d’una illa on les quatre barres no tenen cap significat. Però a l’emigrant, fins i tot els gests més estúpids el poden ajudar a sentir-te part d’alguna cosa. Des de llavors no he fallat mai a la cita
Aquest any li he demanat a la meva dona que la pengi per mi i m’ha enviat a pasturar. No per raons polítiques: està embarassada de vuit mesos i em diu que per molt patriota que se senti, no s’enfila a una cadira i es juga una relliscada perillosa. No em queda més remei que reconèixer que té raó. Per un dia arxivo les tradicions en nom de la seguretat.
El noi jueu que tinc al meu costat mira per sobre l’espatlla. Convençut que no el veu ningú, engega el televisor del seu seient i es posa un programa qualsevol. Deu minuts més tard, quan el meu company està totalment absort en la història, apareix la seva mare a traïció i arrenca a escridassar-lo en hebreu. El nano tanca la tele consternat i treu un llibre de pregàries. Es posa a mormolar amb cara de fastiguejat.
Abans d’embarcar, he intercanviat uns SMSs amb la meva dona. “Has dormit bé?” “Sí, més o menys; la panxa em molesta una mica”. “Jo estic a punt de sortir”. “Jo ara m’aixeco i em dutxo o arribaré tard a la feina”. “Mira, ja anuncien l’embarcament del meu vol. Ens veiem d’aquí set o vuit hores! T’estimo!”. Res. Repeteixo: “T’estimo!”. I al telèfon finalment apareix: “OK”. Quina resposta més sosa, penso, trec el meu boarding pass de la butxaca i em poso a la cua, entre un paio fornit amb faldilletes i un nano esprimatxat amb tirabuixons sobre les orelles i vestit de negre de cap a peus.
Sense que jo ho sàpiga, la meva dona acaba de trencar aigües entre el penúltim i l’últim missatge.
Durant un moments, el pànic l’ha dominada. M’estic posant de part, sola a casa, amb el pare de la criatura a l’altra banda de l’oceà. Què faig? L’hi dic i que es passi les properes hores patint com un desesperat? Després ha respirat fondo. Ha agafat un munt de tovalloles i ha pres una decisió.
“OK”.
Dues lletres que m’estalvien la que hagués estat la pitjor estona de la meva vida. En canvi, em faig un bon dinar (pollastre amb cus cus), enllesteixo el Woody Allen, continuo un llibre que tenia a mitges i encara em dona temps d’enganxar un tros dels Sospitosos habituals, per a enveja del pobre jueu de la meva esquerra. Quin vol més relaxat, penso.
Unes quantes milles cap a l’oest, la meva dona ha cridat una amiga que viu a prop i juntes han anat a la consulta de la ginecòloga. Les contraccions han començat. Millor que vagis cap a l’hospital, li diuen. Ella, contenint amb prou feines les llàgrimes, només pot preguntar una cosa: “arribarà el meu marit a temps?”. La metgessa i la infermera es miren. “Dius que ve des de Londres? Ja... I d’això, a quina hora ha sortit?”. Una contracció li talla el plor que estava a punt d’esclatar.

La veu de l’hostessa em desperta de la becaina. A la pantalla, els sospitosos habituals ja estan tots morts. A Manhattan, està plovent a bots i a barrals. Ens recomanen que fem temps per no enganxar la tempesta. Això vol dir una hora llarga de retard. Quina ràbia, penso. Ja tinc ganes de ser a casa. Què hi farem, tampoc no és que tingui cap pressa. Em frego els ulls i torno al llibre.
L’habitació de parts no té finestres, però la meva dona sap què passa. La seva amiga està en contacte amb el seu marit, assegut davant l’ordinador, mossegant-se les ungles, enganxat a la plana de British Airways. “Hora d’arribada estimada: 5 i 30”, li diu per telèfon. Ella li passa la notícia a la meva senyora, ajaguda al llit on ha de néixer el nostre fill. Mira la metgessa. La metgessa mira la infermera. “Quants centímetres està dilatada?”. “Vuit”, li contesta. No cal que digui massa més. Amb la cara paga. Comencen a aparèixer llàgrimes. Infermera i metges intenten donar-li ànims. No són gaire convincents.
El jueu fa veure que recita el salms però de reüll mira la pel·lícula del veí de l’altre costat. Encara que no li arribi el so, millor això que res. A la meva pantalla hi ha el mapa amb el recorregut del vol. Sembla que el pilot estigui borratxo. Per sobre de Canadà, hem brodat més esses que una serp movent-se per la jungla. Per sort, sembla que ja encarem la recta final sense massa distraccions més. “Un quart per aterrar”, ens diuen pels altaveus. Es veu que fa bon temps a Manhattan. Ja era hora.
“Quants centímetres?”. “Nou”. “I quina hora és?”. “Les 5:15”. Sospirs de preocupació. Un centímetre més i el cap del nen pot començar a sortir. No pinta gens bé. A la planta, han obert una porra. Metges i infermeres estan jugant a veure si arriba o no a temps el marit desnaturalitzat que ha deixat la seva dona abandonada el dia del part. Que el nen s’hagi avançat gairebé un mes no compta. Que el meu viatge fos de feina i només de dos dies, en teoria tot molt segur, tampoc no figura enlloc. L’únic que val és que les apostes es paguen 2 a 1. En contra meva.
I jo, de tot aquest drama, encara no en sé res.
“Hola... No passa res, no t’espantis...”
Quan sents aquestes paraules, el primer que fas és espantar-te. Estic de peu al passadís de l’avió. Acabo d’engegar el telèfon. Mentre l’aparell buscava la xarxa, jo anava traient la meva bossa del compartiment de sobre els seients, sense presses. Uns segons més tard, rebia el senyal de tenir un missatge.
“...però seria millor que vinguessis corrent cap a l’hospital. La teva dona s’ha posat de part i...”
I ja no sento res més. La primera idea que se’m passa pel cap és estúpida: es tracta d’una broma. Quin broma més bèstia, no? La veu de la nostra amiga segueix parlant però jo m’he quedat clavat en la lògica innegable dels meus càlculs: falta un mes per a què neixi el nen. Seria molta mala llet que hagués decidit aparèixer per sorpresa just quan el seu pare està en un altre continent. Impossible. En aquells segons d’atabalament, no se m’ocorre que a la naturalesa no li pots anar amb calendaris. Les coses passen quan han de passar, t’agradin o no.
El missatge encara no s’ha acabat quan el mòbil fa un parell de bips. Està entrant una trucada. És la nostra amiga, de nou. El primer que li dic: va de debò? Abans d’acabar la pregunta les neurones ja se m’han posat a lloc i he entès que sí, que l’hem feta bona. La segona: ha nascut o encara no?
Encara no. Sense massa més detalls. No em diu que la dilatació és ja de deu centímetres. Que ja li han posat l’epidural fa estona. Que no li han endollat el degoteig d’oxitocina, com se sol fer per accelerar els prolegòmens del part, per veure si així guanyem uns minuts. Que les apostes ja estan 3 a 1.
Penjo el telèfon i comencen les olimpíades. Primera prova: sortir de l’avió. M’esmunyo pel passadís estret ple de gent, donant empentes discretes. Per desgràcia, i era d’esperar, el meu seient està just cap a la cua de l’avió. Cada posició que guanyo són uns preciosos segons més, així que jo segueixo la batalla a cops de colze. Tan li fa que em mirin malament. El cor em batega a tota castanya quan travesso la porteta. “Esperem que hagi tingut un bon vol.” Sí, és clar: el vol, fabulós. El que m’espera ara potser no tant.
Em preparo per a la següent pantalla: els cent (o més) metres llisos que em separen d’immigració. Se’m posa un jueu ortodox al costat i em dona conversa. Me’l miro amb cara de deixa’m tranquil que no estic per orgues però no entén la indirecta. Ah, i quin accent més maco que tens, d’on ets? I on vius? I que fas aquí? Em continc per no dir-li una de grossa. Però home, no veus que tinc pressa? Contesto amb evasives i arrenco a córrer (literalment: a córrer) quan sortim del finger. Sorprenentment, el jueu xerraire accelera amb mi. No vol deixar anar el seu interlocutor tan fàcilment, ara que es creu que ha trobat algú que li fa cas. Ell segueix amb les seves preguntes, com si res. El món és ple de sonats. Em desconnecto i vaig a la meva. Conversadors a la carrera. Devem donar una imatge curiosa.
Topem amb un grup de hasídics, homes i dones, que bloquegen el passadís amb la seva marxa lenta. Les faldilles llargues i negres que porten elles no són molt adequades per agafar altes velocitats, cert, però és que la tropa va a ritme de costellada. No m’ho puc permetre.
Sense parpellejar, començo a empènyer a tort i a dret deixant anar algun excuse me pel camí. El fins ara meu company de cursa s’atura esparverat, segurament a atendre els congèneres masegats que vaig deixant darrera meu. Que imbècils que són a New York, deuen pensar, sempre amb tantes presses. Com si s’estigués acabant el món.
Arribo a la cua d’immigració i gairebé no hi ha ningú davant meu. El primer cop de la meva vida, el primer rècord de la jornada. Ha valgut la pena cada gota de suor. Els papers són correctes, pot passar.
Pocs segons després estic davant la cinta on ha de sortir la meva maleta. Valoro els riscs: espero que aparegui o la deixo allà i que les autoritats facin el que vulguin amb ella? Al cap i a la fi només hi ha el necesser, un parell de mudes i uns llibres que ja he llegit. S’ho poden confitar. Que la incinerin els de la brigada antibombes quan vegin que ningú no la recull, a mi rai. Truco l’amiga per valorar les opcions. La informació que em dóna segueix sent vague. Enlloc de tranquil·litzar-me, que és la idea, encara em posa més nerviós. Però ha nascut o no, punyeta? No, encara no però espavila. Mentrestant, les maletes ja han començat a sortir.
Tinc una sort inaudita: la meva és de les primeres. L’agafo al vol i apunto cap a la sortida. Entre la porta i jo, tot l’equip de rugbi escocès, barrant-me el pas. De debò, algú m’ha ficat sense avisar-me dins una pel·li? Quines són les probabilitats que una conxorxa d’ortodoxes i d’atletes fornits s’entesti a alentir-te? A cap guionista no se li hagués ocorregut escriure una escena així: resultaria poc creïble.
I malgrat tot, aquí estem. A aquests no els puc fer fora del pas a empentes, és clar: són tres cops més voluminosos que jo. I un equip sencer. Els demano pas educadament, com aquell qui no està desesperat. Em costa una mica desfer el coàgul però els nanos al final em deixen passar. Són bona gent. Em dediquen somriures, alguns amb menys dents de les que toquen.
Prova final: el taxi. Hi ha cua, però poca. Un altre cop de sort. I els cotxes van arribant a bon ritme. Perfecte. Faig un esprint i avanço unes quantes persones sense contemplacions. De seguida arriba un vehicle per a mi. Al Mount Sinai Hospital, cagant llets. Em mira pel retrovisor, un home de nom musulmà. No, no és broma: la meva dona està de part. Premi l’accelerador, no es pari als semàfors i li dono vint dòlars de propina. Al cinema ho fan així i funciona, oi?, penso. Em pica l’ullet i em diu que sí. Segurament porta tota la vida esperant un moment com aquest. El taxi arrenca, les rodes grinyolen i deixem un rastre de fum darrera.
Esmicolem el segon rècord del dia: JFK-Mount Sinai, un dimarts a la tarda, hora punta, amb pluja (tot això, circumstàncies molt adverses) en vint-i-cinc minuts escassos. Increïble. I increïble que no ens haguem topat amb la policia. O estavellat contra algú. El taxista s’ha portat bé. Un conductor excel·lent. Li allargo els bitllets i les gràcies més sinceres. Em desitja sort.
Faig la meva entrada triomfal a la planta. Els de recepció em veuen arribar i se’ls il·lumina la mirada. El marit de Londres? Fàcil d’endevinar. Qui més apareixeria amb una maleta a l’espatlla, suat, cara desencaixada i gavardina més adequada pel clima anglès que per a la xafogor que fa avui a la ciutat? On és la meva dona, pregunto? Sala onze. Però corri, home, corri!
No cal que m’encoratgin. Pels passadissos em trobo metges i infermeres. Tots, evidentment, coneixen la història. La història del dia. “El de Londres, oi? Ànims, que ja hi ets!”. “Et queda poc! Bona sort!”. Sóc la persona més famosa de l’ala de maternitat de l’hospital.
Habitació onze. Obro la porta sense trucar. Tardo uns moments a entendre el que veig. Un parell de persones vestides de verd, metgessa i infermera. Un parell de màquines que van fent ping. L’amiga. I, finalment, sobre el llit, la meva dona, donant-me l’esquena. No li veig la panxa. I el nen? Miro per tot arreu. Ha sortit? On és? La metgessa somriu. La meva dona es posa a plorar com una magdalena. L’amiga també. La infermera em tusta l’espatlla: tranquil, has arribat a temps.
Deixo anar la maleta, la gavardina i abraço la meva dona. Ho he aconseguit.
Vint minuts després, comença el part. Una hora després, el meu fill arriba al món sense tenir ni la més remota idea de la mala estona que ha fet passar als seus pares. L’endemà, rebo l’oferta d’Anglaterra. Tres mesos després, marxem de Nova York.

L'escollit (XXIII).

Ja és hora de reactivar la secció L'escollit després del parèntesi estival, i la data d'avui és numèricament prou interessant com per fer-ho. Començo amb un post de fa uns dies del clàssic Té la mà Maria. Estic segur que la majoria de vosaltres ja l'ha vist linkat en un lloc o altre, però val la pena donar-li tot el ressò del món. És un recull de les pitjors portades de discs de la història. N'hi ha de memorables. Costa escollir-ne una, però el carter cantaire opta als premis grossos del frikisme. La llista d'èxits es podria estendre també als títols, i llavors el guanyador seria el ja famós (entre els experts del ram) "Mamá soy cristiano homosexual" (si teniu ocasió, escolteu el tema sencer algun dia... és difícil de descriure).

Dilluns musical: música orgànica.

El vídeo d'avui tanca la meva trilogia de músics maltractadors d'instruments. Després de veure abusadors vegetals i minerals, avui he trobat l'animal: el tocador de cossos humans. Aquest és possiblement l'ús més estúpid que es pot fer d'un gimnàs ple de noies maques en bikini. I malgrat tot, és divertit de veure. Ja posats, jo hagués pintat altres parts de les senyoretes que fan de teclat, no sé com algú no hi ha pensat. La part musical del vídeo es curta, però el making of val la pena. La cançó no gaire. Xumba xumba sense massa profunditat. Prometo músics més convencionals la pròxima setmana. Calvin Harris, Ready for the weekend.

La mort del conte

Estic passant per una fase d'odi profund als contes. M'avorreix tant llegir-los com fer-los. És més: trobo que són la perversió màxima de l'art d'escriure. El triomf de la idea per sobre la forma, de l'anècdota per sobre l'ofici. N'estic saturat. Si fos per mi, els prohibiria.

Qualsevol pot escriure un conte. Només es necessiten ganes. Gairebé qualsevol pot escriure un bon conte. Només es necessita un pensament enginyós. I això, ho hem d'admetre, no és tan difícil. El conte no té res a veure amb la literatura. No és ni tan sols literatura menor. No cal que tinguis cap mena de tècnica per posar-t'hi. Com més insegur estiguis de les teves capacitats, més breu l'has de fer. D'aquí el naixement del microconte, refugi perfecte d'ineptes ingeniosos, on només trobem l'acudit despullat per evitar ensopegades que delatin les nostres mancances. Els primers microcontes van tenir gràcia, per la novetat, la resta són una broma pesada.

El conte és a la prosa el que el haikú és a la poesia. Tothom s'atreveix a fer-ne. I alguns fins i tot ho fan bé per casualitat. Fins al punt que no pots diferenciar el professional del qui ha llençat els daus i li ha sortit el doble sis. El millor haikú que he llegit mai el va escriure una estudiant de vuitè de bàsica per a un concurs d'un diari. Era commovedor. I el vaig oblidat tan fàcilment com el vaig saborejar. El conte funciona igual. És l'hamburguesa en un restaurant amb estrelles Michelin. El canapé que et distreu mentre esperes el plat principal. Una pista de proves, un entrenament. No es pot convertir en una professió, no té prou substància. Un bon escriptor pot fer un conte genial, és clar, però perquè molestar-se?

No deixa de ser curiosa aquesta desgana irracional que m'ha agafat de sobre, sobretot considerant que jo de petit deia que volia ser el Pere Calders quan fos gran. I que un dels meus llibres de capçalera és el Cien años de soledad, el millor recull de contes mai escrit en format novel·la. I que reconec que alguns dels grans escriptors de la literatura universal (Carver, Borges, Cortázar, Poe...) van construir obres mestres sense haver de passar-se al llarg recorregut. I que he guanyat un premi amb una col·lecció de narrativa breu, en la qual, sí, ho admeto, fins i tot hi havia algun microconte (en algun moment, ara no ho recordo, dec haver caigut del cavall i he vist la llum... aquestes coses passen). Són motius més que suficients per curar-me aquesta animadversió. Per demostrar-me que no té sentit. I malgrat tot, res.

Deu haver-hi una explicació lògica al darrera, però de moment no la sé trobar. Potser un trauma infantil? Potser que porto massa temps llegint llibres de contes que no passen de mediocres? Potser els grans llibres de contes ja han estat escrits? És un format esgotat? Els contistes actuals juguen tots a segona divisió? O potser és que darrerament no llegeixo prou contes i per això no en trobo d'acceptables? És un peix que es mossega la cua, el meu mal?

He admès el problema, el primer pas. Ara vull una solució. Espero rebre un allau de rèpliques vostres defensant amb dents i ungles les històries curtes, a veure si així trobo motivacions noves que em facin baixar del burro d'una vegada. Però per si de cas no sou prou convincents, ja he començat una teràpia de xoc per recuperar el gust perdut: estic escrivint un altre llibre de contes.