Dilluns musical: cristal·lització acústica de goril·les

L'any passat vaig posar els xx a aquesta secció a partir d'un suggeriment que em van fer. Resulta que Damon Albarn acaba de fer una versió d'un dels seus temes, convertint el tecno minimalista dels xx en l'acúsitc minimalista dels Gorillaz. I trobo que queda prou bé. Gorillaz, Crystallised.

Per Joan Solà (amb retard)

Als blogs hi ha hagut moltes reaccions a la mort de Joan Solà (309, ha comptat en Pàmies, cosa que demostra fins a quin punt era un personatge estimat i important). Molts l'havien tingut de professor o el coneixien personalment. No em va semblar que jo hi pugés afegir massa cosa més, per això no vaig escriure'n una entrada. Al cap i a la fi, jo només era un seguidor de la seva columna al suplement de Cultura de l'Avui. Tampoc no podia dir que m'hagués influït molt.

Fa uns dies vaig quedar amb un amic poeta per comentar uns versos en els quals estic treballant. M'anava dient què li agradava i què no i en arribar en un punt concret on segons ell el llibre s'encallava, em va donar un parell de consells magnífics per desfer el nus. Quan l'hi anava a agrair, em va explicar que era el mateix que li havia dit a ell Joan Solà feia uns anys. Llavors em vaig adonar que no cal haver conegut un mestre per ser-ne deixeble. Pots tornar-te'n sense ni tan sols ser-ne conscient. I aquesta és la veritable força de la labor d'una vida sencera dedicada a una tasca.

Uns dies després, vaig anar a consultar un dubte a un llibre d'estil que tinc per casa. És de l'Ajuntament de Barcelona i me'l vaig comprar fa un grapat d'anys com a substitut condensat d'una gramàtica. L'he fet servir molt perquè va bé per solucionar els dubtes més habituals que et trobes quan escrius. No sé perquè però mai abans no m'havia fixat en el nom de l'autor, escrit en lletres petites en un racó de la coberta. Era en Joan Solà. I amb això em vaig adonar que havia estat molt injust no escrivint un post confessant en públic el deute que tenia amb ell, com qualsevol que escriu i parla la nostra llengua, i lamentant que ja no estigués entre nosaltres.

L'escollit (LXXI)

En Carles Bellver ens ensenya uns dibuixos infantils de monstres Lovecraftians, resultat d'una sessió d'explicar contes que un mestre una mica irresponsable va fer als seus alumnes. Per arrodonir-ho, al Facebook he trobat una col·lecció preciosa de portades falses de Tintín enfrontant-se a Chtulhu i els seus amics.

Parlant de Facebook, els qui hi sou us haureu adonat aquests dies que el meme aquest de canviar-se la foto del perfil per un dibuixet de la infantesa ha tingut un èxit rotund (jo també he picat). Se suposava que era per una bona casua (commemorar durant una setmana els drets dels infants) però em temo que molts s'hi han apuntat perquè estava de moda (i així ha passat la setmana i encara hi ha Mazingers i Heidis per tot arreu). Simultàniament a aquesta iniciativa (i imagino que sense tenir res a veure), en Ferran i l'Assumpta van engegar la proposta de penjar al blog fotos de quan érem petits. Segons l'últim recompte, 30 blogaires (31?) ja hi han participat. Aprofito per recordar que a la Primera Trobada de Blogaires fora de Catalunya tindrà lloc aquest cap de setmana i demanar en nom de tots els qui no hi podem anar que els assistents ens facin una crònica. Que vagi molt bé!

Acabo amb una entrada de la Malsònia sobre les activitats extraescolars. Com que és un tema que ja em comença a preocupar, m'ha fet molta gràcia veure que els esforços dels pares per fer el millor pels seus fills a vegades poden tenir els efectes contraris als desitajts.

Massa enfeinat...

...per mantenir les seccions habituals del blog. Ja em disculpareu.

Per omplir una mica us deixo amb la crítica que en Jesús fa d'El joc de Déu al seu blog (mil gràcies!), la del Brian (mil gràcies més!)  i la de l'Allau (i mil més!), i l'entrevista que va publicar aquest cap de setmana el Punt.

Midlife crisis

A un mes exacte de la data, encara no he decidit si tenir la crisi dels quaranta. Comprar-se un descapotable no té molt sentit a Anglaterra, on els cotxes han d'anar capotats 360 dies a l'any. El mateix va per la Harley. I canviar-me la dona per una rossa de vint anys amb els pits de plàstic ara mateix em fa molta mandra. Tampoc no se m'ocorre res extravagant per celebrar el pas de l'equador, així que de moment em sembla que serà un aniversari com qualsevol altre...

Un nou concurs (de llarg recorregut) i unes crítiques

Curiositat infantil: mai no és massa aviat per començar a llegir El Joc de Déu... (Gràcies, Jesús!)

Ja que hi som, perquè no m'envieu fotos vostres amb algun dels meus llibres? Al que faci la més original li regalaré l'obra de la meva producció que vulgui. És un concurs sense data límit, o sigui que el guanyador pot tardar a cobrar... però mentrestant ens ho passarem bé.

Aprofito per agrair al Josep la crítica que fa avui del llibre al seu blog i fins i tot apunta un càsting per a la versió que Hollywood hauria de rodar imminentment. Agraïments  també per a Tumateix llibres, que ha penjat avui la seva crítica. I finalment el meu amic, col·laborador i presentador Sebastià Roig en parla a la seva columna del Diari de Girona. 

Miscel·lania divina: petits moments impagables.

1) Escoltar als de l'iCat fm fent propaganda de El joc de Déu posant-hi més èmfasi que jo mateix.

2) Que algú (desconegut?) s'hagi inspirat en la presentació de l'altre dia per escriure un miniconte que comença així:

Cuatro locos habia anoche en la mesa de la Sala de la libreria Bertrand para presentar "El joc de Deu". Cuatro locos, si, señor, con gran sentido del humor, que hablaron mucho.

(locos en aquest context m'ho prenc com un elogi.)

3) Que un amic meu escriptor em digui:

Estic xalant molt amb el teu llibre. Reconec perfectament el teu estil, el toc d'humor amb què combrego tant, els petits detalls amb què ens descrius a la perfecció els personatges, les seves febleses i vanitats. Fantàstica la visió que dónes dels científics. L'humor intel.ligent comença per un mateix.

i que a més vulgui proposar el meu llibre en un club de lectura.

4) Que un altre amic meu escriptor mencioni El joc de Déu quan li pregunten a la ràdio quin llibre està llegint i que em digui:

Se t'ha de reconéixer que vas a contracorrent. No hi ha un sol autor català que tingui els pebrots de fer un text tipus Vonnegut com aquest!!! Felicitats! M'ho he passat molt bé.

La presentació: els vídeos.

Em salto el dilluns musical per posar-vos alguns vídeos de la presentació que he apedaçat a partir de diferents càmeres que corrien per la sala. Disculpeu els salts bruscs.

Primer els prolegòmens:

Va obrir foc el Josep Gregori de Bromera:

Aquesta és la intervenció sencera del Marc Pérez (aquí podeu llegir el guió original):

I aquests són alguns trossos de la del Sebastià Roig (llegiu-la sencera aquí):

Acabem amb fragments del meu discurs:

Falta la ronda final de preguntes que els dos periodistes van improvisar veient que el públic no gosava fer les seves, però ja us feu una idea de com va anar la cosa.

Les presentacions de llibres són una excusa per a què els escriptors ens retrobem amb família i amics que feia vint anys que no vèiem. En el meu cas, valen també per desvirtualitzar-se amb blogaires que segueixes i et segueixen. La presentació a la Bertrand, per exemple, va ser una reunió catosfèrica improvisada que va funcionar com a succedani de les que organitza formalment en Leblansky. Així, vaig tenir el gust de retrobar-me cares que ja havia vist i algunes de noves, i en tots els casos em va semblar que ens coneixíem des de feia un munt de temps. Volia acomiadar-me amb el llistat (que va començar l'Allau en un comentari recent) dels blogaires que van treure el cap per la sala: la SU (que va ser la primera que vaig veure),  l'Eulàlia Mesalles, en Leblansky (i la Carme J), en Víctor Pàmies, en Xavier Caballé, en Galderich, en Carles Hernando (i la Mari Carme), en Brian, la Carme de la maleta, l'Aristofeles, l'Allau, el Josep (el nostre grenyut alfa), el Dan,  la Rokins (que no vaig arribar a saludar) i el Jordi Milian (cream, també hi eres?). M'he deixat algú?

Això ja ho havia predit jo a El joc de Déu...

Last week, one of the detectors at the Large Hadron Collider (LHC) made a quiet step towards discovering the Higgs particle. (Nature)

Physicists Create Black Hole 'Light' in Lab. (Science)


La realitat imitant la ficció. Sherman, we need you!

Ressaca de presentació

[Nota inicial: Ja em perdonareu que aquesta setmana sigui una mica monotemàtica.]

Acabo de tornar a Anglaterra i no tinc les neurones en forma per redactar una crònica de la presentació que vam organitzar ahir per El joc de Déu, així que deixaré que les fotos facin la feina. Només volia agrair-vos la companyia a tots els qui vau venir a donar suport (i també als qui volíeu però no vau poder). Espero que us ho passéssiu tan bé com nosaltres darrera la taula. Els meus co-presentadors oficials, en Sebastià i en Marc, són uns cracs que s'haurien de dedicar a això professionalment, i l'editor de Bromera, en Josep Gregori va fer una introducció de les que et fan posar vermell. Mil gràcies i reverències a tots. Demà miro de dir alguna cosa més, de moment quedeu-vos amb el reportatge d'en Pepquímic (més gràcies!).

També volia agrair al Jordi l'entrevista per a L'illa dels llibres. És una d'aquelles que t'ho passes bé mentre l'estàs fent, com si fos una conversa entre amics, cosa que a la ràdio no és fàcil. També podeu llegir la que va sortir a Vilaweb o les ressenyes a El Punt i al blog de Bromera. Ara espero que tots els qui us vau comprar el llibre em digueu què en penseu!

Us deixo amb unes quantes instantànies:

[Nota final: les fotos han estat cedides gentilment per la Josefina, la Carme i l'Aitor]

10 raons per comprar El joc de Déu

1. Es llegeix ràpid. Us farà pujar el promig de llibres que llegiu a l'any.

2. El podeu portar a tot arreu perquè no pesa gaire.

3. La portada és maca. Si el llegiu a l'autobús cridarà l'atenció i potser fins i tot us ajudarà a lligar amb algú.

4. Els qui l'han llegit diuen que és un llibre divertit.

5. És un llibre amb missatge. Quedareu bé amb els vostres amics intel·lectuals si dieu "estic llegint un llibre amb missatge".

6. Si no us agrada, podreu criticar-lo al vostre blog sense por a represàlies de l'autor (ja sabeu que m'escolto totes les crítiques, siguin del color que siguin).

7. Salvareu a la Terra d'una destrucció imminent.

8. Déu us ho agrairà.

9. Jo també.

10. 10% del que pagueu pel llibre anirà integrament a la Fundació Macip, amb el noble objectiu de finançar unes vacances mediterrànies a algun pobre científic exiliat a Anglaterra que estigui patint les conseqüències de la síndrome del dèficit de llum solar. Una bona causa.

Recordatori: avui presentació a BCN.

Els qui esteu a Barcelona i no teniu res a fer aquesta tarda: perquè no veniu a veure'ns fer el xou? A la Betrand a les 19.30. Prometo signar-vos aquest o qualsevol altre llibre que em poseu davant.

Pels qui encara no esteu convençuts que aquest és el llibre que heu de llegir aquesta tardor, passeu-vos pel web, mireu els vídeos, llegiu el preview i la ressenya de l'editorial!

Nota: Com que aquests dies estic embolicat amb això del llibre em salto l'Escollit de la setmana.

Dilluns musical: like father like son.

El fill de Paul Simon s'ha decidit finalment, als seus gairebé quaranta anys, a començar a fer discs. En va treure un de molt interessant fa un temps amb la seva madrastra (que malament sona això), l'Edie Brickell, sota el nom The Heavy Circles i ara finalment s'independitza. El nou disc està prou bé, dintre d'aquest corrent de neofolk hippie que sembla que s'ha posat de moda darrerament. És clar, això és exactament el que feia el seu pare fa mig segle, per tant gràcies a l'herència vocal el resultat sona sospitosament semblant a un disc perdut de Simon & Garfunkel dels 60 (però sense Garfunkel). Un altre d'aquests que de tant retro és cool. Harper Simon, Berkeley girl (Harper Simon).

L'escollit (LXX): Novetats de tardor

Sempre em faig una llista de llibres per comprar a les llibreries catalanes quan baixo de visita . He pensat que per a l'Escollit d'avui podria compartir les novetats de la temporada que espero tenir a la meva maleta quan torni cap a casa.

[Aviso que, òbviament, no he llegit cap dels llibres que recomanaré, així que no accepto responsabilitats si després no us agraden. A sobre, a la majoria dels autors els conec d'una manera o altra, alguns virtualment, altres en persona, uns poc, altres més, o sigui que la selecció pot ser una mica esbiaixada. Ara, a mi tots aquests llibres em semblen interessants, mereixedors d'acabar a la cistella de la compra. Ja em direu què en penseu.]

Començo amb L'any de la plaga, de Marc Pastor. Em va agradar la seva forma original de tractar la novel·la negra a La mala dona. Aquesta ve plagada de referències de cultura popular que em sembla que faran empal·lidir la mateixa Valentina. Espero que tingui l'èxit que se li vaticina perquè aquesta mena de llibres són una alenada fresca per a la nostra literatura. Presenta el llibre a BCN el divendres 12 a les 19.30.

L'Emma Reverter és una periodista que treballa a Nova York. A través d'internet va contactar amb una dibuixant, la Màriam Ben-Arab, i juntes han fet un còmic polític amb un protagonista infantil, de nom Apolo, seguint una mica la tradició de la Mafalda. Es diu Politik i sembla força interessant i original. Presenten el llibre la setmana que ve a BCN, a la FNAC del triangle, el dia 11 a les 19.00.

El també periodista Adam Martin acaba de publicar un llibre sobre els pares dels polítics catalans. S'anomena Sempre hi ets, i no cal que us en digui moltes coses perquè segur que n'heu sentit a parlar: va ser el llibre més venut de no-ficció la setmana passada. Em sembla un esforç molt noble d'humanitzar els nostres polítics, que potser calia després de tant de temps de ridiculitzar-los als programes d'humor. L'altre dia a la tele l'Adam va explicar algunes anècdotes que surten al llibre i la cosa promet molt. La presentació del llibre serà, faltaria més, la setmana que ve, però aquest cop a Blanes (l'Adam és un compatriota blanenc), l'onze de novembre a les 20h.

I encara una altra periodista, l'Eva Piquer, treu un llibre basat en el blog que escriu a criatures.cat i que ja us havia recomanat. És una forma molt fresca de tractar el tema de la mare treballadora, que us hauria d'interessar sigueu o no pares. Si llegiu els articles que publica a l'Avui ja sabreu que té un estil molt directe i unes idees que val la pena escoltar. El llibre es diu La feina o la vida, com el blog, i en aquest vídeo l'autora ens explica de què va.

Per acabar menciono que a tots aquests hi hauríeu d'afegir El joc de déu, és clar, que presentaré dimarts que ve a la Bertrand de BCN a les 19.30, per acabar de farcir la setmana d'esdeveniments literaris.

Finalment, voldria també agrair a la Clídice que parlés dels meus llibres al programa sobre blogs que fa a Ràdio Esparraguera (que si no l'heu sentit mai, és molt interessant i divertit).

Valoracions

Als passadissos de la universitat hi han posat fileres d'ordinadors per a què els estudiants ansiosos puguin connectar-se a la xarxa els cinc minutets que tenen entre classe i classe, allà, de peu, sense cerimònies ni intimitat. Anant cap a una aula l'altre dia vaig comprovar com la renglera de joves aviciats que teclejaven de cara a la paret, talment com si fossin en uns urinaris públics, tenien tots davant la plana del facebook. No és estrany que enlloc d'usar herois indomables o presidents dels Estats Units, els grans dramaturgs contemporanis escriguin històries sobre les xarxes socials.

Una de les classes que faig aquest any és un tutorial, un invent que consisteix en grups reduïts d'alumnes als quals he d'aconseguir fer parlar com si estiguéssim enmig d'un debat on tots els participants són gent intel·ligent i ben informada enlloc d'estudiants que no s'han preparat el tema i estan espantats perquè el professor els posarà mala nota. No és fàcil. Sortint d'una d'aquestes sessions torno al despatx i em trobo un email d'un company. Contenia un comentari que un dels meus alumnes havia penjat en una d'aquestes xarxes. No feia ni deu minuts que havia acabat la classe i algú ja havia dit la seva. Maleïts ordinadors de passadís.

Avui a dia qui posa nota a qui? Els professors ens pensem que tenim la paella pel mànec, però estem sent avaluats constantment, igual que els alumnes. A més, en els nostre cas les crítiques poden ser tan anònimes i ferotges com faci falta. I tenen impacte, és clar. Un professor que acumula punts negatius se la juga molt en un entorn on els estudiants han passat a ser el client més que no el producte. Les universitat compten amb la satisfacció dels qui paguen per pujar a les taules del top 100 (al Regne Unit almenys, on totes les universitats són concertades, aquest hit parade té un impacte decisiu a l'hora d'atraure públic). No val a badar. I, si hi pensem bé, tampoc no és tan mala idea. Jo vaig tenir alguns caradures durant la carrera que haguessin merescut que els seus noms figuressin en majúscules en tots els llistats de professors indesitjables que hi pugui haver rondant per la xarxa. Si l'amenaça de l'escarni internètic ens fa fixar-nos més en la nostra feina potser val la pena el canvi de paradigma.

Per sort el comentari que va penjar el meu alumne era entusiàsticament positiu. O realment s'ho havia passat bé a la meva classe o era conscient que hi havia un de "l'altre bàndol" infiltrat en aquell grup social i comptava que la informació m'acabaria arribant (nova manera subliminal de subornar el teu professor). Si és que són més llestos que la fam...

Símbols

Us parlava l'altre dia de cançons que fan plorar. Doncs bé, no sé si és cosa de l'edat o que als emigrants se'ns estoven les neurones, però aquesta setmana aquests dos vídeos (que segur que ja heu vist) han aconseguit fer-me treure el mocador. Pell de gallina.

[Actualització (dels comentaris): Curiosament, les esgarrifances que em provoquen aquests vídeos no tenen res a veure amb la política. No és el fet de la independència, sinó veure tots aquests símbols de la cultura amb la qual m'identifico. Sigui un poble, una nació, una comunitat o una regió, independent, amb ganes d'independitzarse o feliçment annexionada, em sembla que el sentiment seria el mateix. I això es multiplica estant fora de casa, segur. La part dels castellers em costa més d'explicar. Veure aquesta gent treballant plegats per superar un impossible té alguna cosa de simbòlic. I que aìxò dels castells pràcticament només ho fem nosaltres suposo que també ajuda.]

Dilluns musical: el retorn del cool.

Porta un quart de segle fent el mateix però encara ningú no sona com ell. Els seus vídeos tampoc no són massa diferents als de sempre (nenes maques, moviments a càmera lenta, zero argument...) però m'agrada mirar-me'ls. I és que jo de gran vull ser tan cool com el Bryan Ferry. Aquest és el single del seu nou disc, que acaba de sortir, on hi col·laboren la majoria dels seus ex-companys de Roxy Music. No passarà a la història, però sona bé, i a mi això ja m'alegra el dilluns. Bryan Ferry, You can dance (Olympia).