Ressenya: Stella Maris

Feia 16 anys que Cormac McCarthy no publicava novel·la, des de  The road, així que l'arribada doble d'El passatger/Stella Maris ha estat rebuda amb entusiasme pels qui en som fans. A punt de fer 90 anys, McCarthy no ha perdut ni un gram de les seves habilitats narratives, i això s'ha de celebrar, perquè qui sap si tindrem més novel·les seves.

Aquest díptic, que a Catalunya ha publicat Edicions 62 en un sol volum, mentre que al mercat anglosaxó ha sortit en dos llibres, explica la història del fill d'uns dels científics implicats en el desenvolupament de la bomba atòmica. L'acció és mínima, però la narració enganxa. Però especialment, m'ha interessat la segona part, Stella Maris, una mena d'apèndix que se centra en la germana del protagonista de la primera, que pren el format pràcticament d'obra de teatre, ja que son la transcripció dels diàlegs entre la noia i el metge que l'atén al psiquiàtric on s'ha internat voluntàriament. 

Com ja és habitual em McCarthy, els diàlegs no tenen acotacions i es limita a posar una puntuació mínima. Tot i això, les converses son fàcils de seguir. Un cop més, d'acció n'hi ha poca, però mentre va despullant els dos únics personatges, McCarthy aprofita l'excusa per parlar de ciència, de filosofia i d'un munt de coses més. Especialment pertorbadora és l'aparició de l'Archatron, el vigilant en el llindar, la presència misteriosa que ens mira des de l'altra banda de la porta, una entitat que habita una dimensió terrible de la qual no en sabem res. No té res de ciència-ficció, és només una metàfora de les coses intangibles que ens impedeixen viure una vida feliç. 

McCarthy té un control espectacular dels diàlegs, i a Stella Maris el pot lluir al màxim per exposar diverses tesis mentre parla també de la fragilitat de la ment humana. Una masterclass narrativa que és un regal afegit a una novel·la que cal celebrar, com totes les seves.

Cormac McCarthy (1933-2023)

Cormac McCarthy és un dels autors que més m'ha influït, i era un dels grans novel·listes vius. La cruesa de la seva prosa és espectacular. N'he parlat al blog uns quants cops, el darrer en motiu de la seva última (doble) novel·la. No country for old men, All the pretty horses i The road son obres mestres, com gairebé tot el que va publicar. Llegiu-lo, és el millor homenatge.

La crítica de la fi i la fi de la crítica

Tothom té una opinió. Els llibres agraden o no agraden a cadascú per motius ben diferents. Amb això comptem els escriptors: si tothom busqués el mateix en una història el 99% ens quedaríem sense feina. Tenint això present, a l'hora de criticar està molt bé què diguis què t'ha semblat el que has llegit, però a més has de ser capaç de mantenir una certa objectivitat en les teves valoracions. Està clar que la feina de crític no és gens fàcil.

Tot això m'ha vingut al cap després d'empassar-me una novel·la que no m'ha agradat. M'havia trobat amb ressenyes molt entusiastes (és potser una de les novetats de finals del 2009 que més ha impactat a la blogosfera) i m'havia semblat que podria valdre la pena. Però no m'ha convençut gens.

Això no seria greu (els meus gustos no han de coincidir amb els de certes majories ni els de certes minories) si no fos per la profunda sensació d'estafa que m'ha quedat. No és pas culpa del que m'he trobat als blogs. Molts de vosaltres vau ser molt justos a l'hora de valorar-la. Per exemple la Laura es va quedar enganxada el misteri. A can Tirant destacaven que l'estructura i el fet que la trama sigui tan oberta era atractiu. I a l'altra banda, a L'illa trobaven que li faltava madurar i el Doctor deia que el relat s'allargava i semblava acabat a corre-cuita. Puc coincidir més o menys amb alguna d'aquestes opinions, però totes tenen una base raonable i em semblen molt correctes. Entenc perfectament que a algú li hagi pogut agradar el llibre i encara més que algú no estigui d'acord.

El que em deixa una mica sorprès és llegir coses com "Literatura mayúscula", "Con su (...) calidad literaria (...) es una de las sorpresas de la temporada" o "en la línea de Philip K. Dick, Bradbury o -sobre todo- Cormac McCarthy", frases que l'editor orgullós reproduïa directament de diaris solvents a la faixa de l'edició que em vaig comprar. Perquè aquí estem apuntant una mica més alt. Ja no és el si m'agrada o no. Hem d'anar amb compte perquè la qualitat és un concepte una mica més objectiu que els gustos personals.

Intentem doncs ser objectius. Per començar, una bona part de la novel·la són converses, cosa que inicialment trobo que és un encert, perquè l'autor fluixeja amb les decripcions i la narració. El problema és que tampoc no és massa bo escrivint diàlegs, i li surten bastant encarcarats. Si us penseu que això que dic pot ser esbiaixat, agafeu qualsevol cosa que hagi escrit l'Aaron Sorkin o el David Mamet, per mi els dos millors dialoguistes actuals, i compareu. Veureu ràpid qui es mereix l'etiqueta de "Literatura amb majúscula". Jo, per exemple, no gosaria anomenar així un llibre que conté frases com:

No se ve (...) ninguna mancha blanca en la perezosa curva que traza el cauce del río, tapizado de rocas redondeadas y cantos rodados de todos los tamaños, como una espuma gorda y gris que hubiera quedado petrificada, detenidaen un instante de su fluir pesado y grasiento.

Em sembla que això està més molt més a prop del It was a dark and stormy night que comentàvem la setmana passada que no de la crua sobrietat de Cormac McCarthy o el stacatto cínic de Vonnegut.

Hi ha altres tics visibles d'escriptor novell (parlo amb propietat, perquè jo mateix encara me n'estic traient algun de sobre): repeticions de paraules, acumulació d'adjectius innecessaris, aliteracions, cacofonies, picades d'ullet metaliteràries gratuïtes, una història que progressa entrabancadament i un final que no hi ha per on agafar-lo. Si estàs fent d'un misteri la raó central de la teva història, tens l'obligació de resoldre'l a les últimes planes, això és de primer curs de guionistes. Si el que volies era deixar-lo obert, cosa molt legítima, t'havies de centrar més en el "viatge" que no en el "destí", per no acabar amb una turba de lectors enfurismats que et demanen que els tornis els diners quan s'adonen que com que no hi havia manera honrosa de sortir de l'atzucac on t'havies ficat has acabat tirant pel dret. En fi, tot plegat coses que la majoria de gent estarà d'acord que no hauríem de trobar en un llibre d'autèntica "calidad literaria".

Tampoc no vull comentar més el llibre perquè al cap i a la fi aquest post no era per carregar-me'l, ni molt menys (si voleu opinions negatives podeu llegir la d'aquest senyor). Trobo que per ser la primera novel·la d'un nouvingut està més que bé. Ja m'agradaria a mi que el meu primer intent m'hagués quedat així de bé i no l'hagués hagut d'amagar en un calaix! Jo només volia parlar avui de certa crítica que escriu als diaris i de com reparteixen adjectius alegrement sense calibrar massa bé les conseqüències...

L'escollit (LVIII)

Va de màquines d'escriure, avui. Mireu-vos aquest post. Em costa pensar que hi havia una època en la qual jo escrivia així (en realitat va ser breu, perquè vaig ser dels qui es va comprar un dels primers processadors de text que va haver-hi al mercat, per al Commodore 64). Encara em costa més pensar que hi ha gent que continua fent-ho. Genis, a sobre. I per reblar el clau, em costa pensar que hi ha mitòmans disposats a pagar un quart de milió de dòlars per una relíquia com la de la foto d'aquí dalt, l'Olivetti del Cormac McCarthy que, oh casualitat, és clavada a la que em va iniciar en el món de la literatura, allà pels anys 80. És clar que jo només hi vaig escriure xurros, així que no crec que ningú em vulgui comprar la meva per més d'un euro...

Making of (II): l'escriptura cíclica.

[No sé si el que us explicaré avui us interessarà gaire, però de totes maneres volia deixar constància d'algunes parts del procés creatiu que normalment el lector no veu, per si de cas algú sent curiositat per saber què ens passa als escriptors pel cap quan treballem i perquè vegeu que sempre ho compliquem tot més del que fa falta...]

Seguint el meu mètode habitual, quan em vaig posar a treballar en El joc de Déu vaig escrirue les primeres deu planes i a continuació el capítol final. Després vaig atacar la part del mig. Tenia molt clar d'on a on havia d'anar la història, i també el recorregut que havia de fer entre els dos punts, tot i que aquí volia donar-me una mica més de flexibilitat. De fet, tenia la novel·la tan ben pensada que vaig batre el meu rècord de velocitat (en contra de les aparences, sóc un novelista molt lent) i en qüestió de cinc mesos ja la tenia enllestida. Després em vaig passar tres anys repassant-la, és clar, tal i com mana el meu cànon.

A part de fer un producte que pugués interessar al lector potencial, el principal repte d'El joc de Déu era formal: les escenes havien de ser breus i saltar d'una línia argumental a l'altra constantment. Per acompanyar aquest joc estilístic, les frases havien de ser també curtes i sense ornaments innecessaris, com la mateixa història. I tot plegat havia de funcionar sense que el lector es perdés o notés que no s'hi implicava prou. Per què, em direu, un escriptor es fica tot sol en aquests embolics? Primera perquè és divertit. Part de la gràcia d'escriure és superar reptes i aprendre noves coses, tal com ho veig jo. Que cada novel·la sigui inesperada, pel qui la fa i pel qui la llegeix. Sempre intento que hi hagi alguna cosa una mica "diferent" en el que escric, que no sigui exactament el que t'esperes. El segon motiu és que El joc de Déu forma part d'un Cicle d'experimentació que m'ha anat molt bé per provar trucs nous que he acabat incorporant al meu estil. Jo l'anomeno el Cicle del Control, perquè el tema principal és com es poden manipular les persones i les masses, un concepte crec que molt vigent i que a mi sempre m'ha fascinat.

La primera novel·la del Cicle va ser El rei del món. La segona és El joc de Déu. Les dues expliquen la mateixa història (una dona dirigint un home des de l'ombra i, de retruc, tothom qui se li posi davant) des de punts de vista i gèneres molt diferents (un drama violent la primera i una comèdia negra amb tocs fantàstics la segona). Els personatges són els mateixos: la dona ambiciosa i llesta, l'home que es troba ficat en una història que el sobrepassa i un tercer element, estrany i estranger, que s'ho mira des de fora. Aconseguir dos llibres gairebé oposats partint d'elements similars era un altre dels reptes. Com escriure dues cançons amb els mateixos canvis d'acords i que no s'assemblin. El Cicle el tancarà (per ara) una tercera peça, que ja he acabat, on l'estructura de personatges és una mica diferent. Aquí l'enfocament és el d'una història clàssica de por i els reptes són uns altres. Però d'això ja en parlarem quan arribi el moment.

Aquest Cicle és també el meu Time out (el disc on el Dave Brubeck Quartet es va dedicar a fer experiments amb el tempo): a cada novel·la he provat un ritme diferent, en principi aliè al gènere. El rei del món té ritme cinematogràfic. El joc de Déu de zapping televisiu (tot i que una lectora m'ha dit que ella el veia més de novel·la gràfica). La tercera de la sèrie és un hibrid en la frontera entre el conte i la novel·la, amb escenes més aviat teatrals entre mig. Ho deia en una entrevista l'altre dia: estic convençut que la novel·la del segle XXI ha d'incorporar elements d'altres mitjans, sobretot els audiovisuals, que són els canals per on arriba la majoria de contingut cultural al públic. El ritme, per exemple. Vivim en un món on el consum cultural és ràpid i fragmentat. No podem adreçar-nos a un lector com si fos del segle XIX; no podem ignorar que estem immersos en uns estímuls culturals molt diferents. O sigui, no podem seguir escrivint com ho fèiem el segle passat.

No estic dient que la literatura contemporània hagi d'imitar el cine o la televisió. Al contrari: ha de trobar el seu propi racó diferenciat, sinó perdrà la batalla per l'audiència. Però el que no pot fer és ignorar la resta d'opcions culturals a les quals té accés el consumidor. Si no escrivim novel·les per a l'home del nostre segle, acabarem alienant la poca clientela que tenim. Per àixò jo crec fermament en la línia argumental que avança amb un ritme propi dels nostres temps. Això no vol dir tampoc que a partir d'ara hem d'escriure històries d'acció sense parar-nos a treballar les relacions interpersonals i fer créixer els personatges. El ritme d'un llibre pot ser accelerat sense que estigui passant res especial. I això et dóna temps de sobres per treballar els personatges. Jo he intentat donar-lis prou tridimensionalitat com per a què evolucionin i canvien al llarg de les planes, com en qualsevol novel·la realista.

I seguint aquest sintetisme, també crec que l'escriptor no ha de malgastar energies descrivint coses innecessàries: un dels factors que diferencia la literatura de les arts audiovisuals és que el lector participa en el procés creatiu, perquè ha de fer anar molt més la imaginació. L'escriptor ha de deixar espai per a què el lector imagini, per això no l'hi ha de donar tot mastegat com si estigués davant d'una imatge.

Tot això que dic ni és nou ni m'ho he inventat jo. Els americans fa temps que ho fan, d'una manera o una altra i amb més o menys intensitat (des de DeLillo, Vonnegut i McCarthy a, sobretot, Palahniuk, Ellis, Lethem, Chabon i la resta de la nova fornada...). A casa nostra hi ha menys exemples, potser perquè encara estem encallats en unes temàtiques i unes estructures molt enganxades al que es feia durant la segona meitat del segle XX. No passa res: mentre hi hagi lectors interessats és lícit i necessari que s'escriguin aquesta mena de llibres. Però també hi ha d'haver algú que es posi el salacot i anar a explorar regions desconegudes. No estic proposant res radical: la literatura ha anat avançant al llarg de la història precisament gràcies a una sèrie d'escriptors que ha volgut anar més enllà dels esquemes habituals que feien servir la resta i han intentat ser contemporanis amb el món que els envoltava. Sinó encara estaríem escrivint tragèdies gregues. L'estrany seria que al segle XXI no estiguéssim fent el mateix.

I paro perquè m'he allargat més del que tenia previst. Amb aquest apunt tanco el tema d'El joc de Déu, com havia promès, i cobreixo les meves necessitats de teoritzar de tant en tant sobre la feina que faig. Gràcies per la vostra antenció (els qui heu arribat fins aquí!).