Dilluns musical: un sacrilegi.

Va, sí. Una mica d'humor de tant en tant va bé. Uns clàssics versionen un clàssic. La part del "mama" és tal i com la cantaria el meu fill, espectacular. The Muppets, Bohemian rhapsody.

Possessius

Un altre pas clau aquesta setmana en la lenta transformació que fan els nens de forma de vida semi-vegetativa a persona: el meu fill ha dit el seu primer possessiu. Recull una joguina del terra, em mira amb cara de ni-se-t'ocorri-agafar-me-la i crida: "MINE!!". En anglès. Per tant, ho ha après a la guarderia, que és la font de tots els mals del món, un lloc terrible on és forçat a interaccionar amb altres individus de la seva condició, cosa que no pot ser mai bona.

La possessió és òbviament un sentiment molt arrelat en l'ésser humà, si surt amb aquesta virulència tan aviat. Des de ben petits que les criatures es queden entre pensatives i emprenyades quan els expliques que les coses s'han de compartir. Com si fos una ordre que va en contra de la programació bàsica del seu sistema operatiu. Els primers cops no diuen res, perquè encara es refien de tu i creuen que sempre actues tenint en compte els seus interessos. Després aprenen a plorar impotents si els treus un objecte de les mans, perquè saben que és la seva única arma per fer-se sentir. Però arriba un moment que les neurones estableixen les connexions necessàries entre elles per comunicar-se a un nivell més avançat i dir "espera un moment... això no ho he agafat jo? Llavors quin dret té aquest paio a reclamar-ho? A veure com ho expresso... MINE, punyeta! Que quedi ben clar!"

Delimitem el terreny com els gossos, però sense embrutar-ho tot amb les nostres excrecions, cosa que és un detall, s'ha de dir. Ens surt de dins. La propietat privada és un dels instints animals més bàsics de la nostra raça. Al cap i a la fi, hem bastit el nostre sistema social al voltant d'aquest concepte. Per què pretenem doncs enganyar els nostres fills pintant-los un socialisme bucòlic de parvulari que s'esvairà poc a poc a mida que vagin entrant en contacte amb la dura realitat? No. Sí, rei, això és YOURS. Si aquell nano també en vol un, que li demani al seu pare que l'hi compri. Això és el que et tocarà fer quan siguis adult, amb la petita diferència que els diners sortiran de la teva pròpia butxaca, així que més val que vagis practicant.

Literary Review's 2009 bad sex in fiction prize

Aquest és un premi que sé que no guanyaré mai. La competència és massa distingida: Roth, Palahniuk, Mailer, Wolfe, Banville, Oz... El donen cada any a la pitjor escena de sexe en un llibre. Els nominats del 2009 han fet una feina excel·lent, com podreu comprovar aquí. La decisió serà difícil.

Jo estava segur que la nostra escena d'un intent de violació triple a mans (tentacles?) d'una coliflor mutant tenia opcions al premi del 2005. Ho vaig tornar a intentar un parell d'anys després amb un xou eròtic que acabava amb un generós repartiment de bales entre públic i artistes, però tampoc. Potser el problema és que no escric en anglès, perquè mèrits ja en faig...

[Actualització: ha guanyat aquest.]

L'estat de la literatura a Catalunya

Vist fa poc a un mercat d'un poble català.

L'escollit (XXXIV)

Recomano avui que us mireu un post-imatge que els nostres amics Leblansky i Galderich han penjat al seu nou blog conjunt. Sembla treta d'un passat remot però és més contemporània del que un es pot pensar. La seva utilitat és innegable.

Així de pas aprofito i dono a conèixer la fenomenal GALERIA D'IMATGES DEL SR. GALDERICH I EL SR. LEBLANSKY als qui encara no us hi heu passat. Aquests dos col·leccionistes frikis ens estan regalant algunes perles gràfiques impagables, com aquesta, aquesta o aquesta. Un blog que cal seguir.

Dilluns musical: ...i un altre supergrup.

Les reunions de músics famosos a vegades donen resultats bons, a vegades desastrosos. Aquest és el darrer exemple, i jo el posaria al primer grup. El triumvirat té hores de vol, la majoria d'elles a les esquenes del baixista, el membre silenciós dels Led Zeppelin. Aquest és el primer single del disc que va sortir la setmana passada, que satisfarà als amants del rock més clàssic i als headbangers (hola Lluís!). Que no es digui que aquest VJ no posa una mica de tot. Them crooked vultures, New fang.

Una bona idea

Des d'Opinalia ens convoquen a un concurs interessant. La gràcia és més participar-hi que guanyar-lo, perquè el premi per tots serà tenir disponible un recull amb un best of de blogs. Les instruccions i els resultats aquí. Animeu-vos.

Un mètode (II)

[Reprenc el tema de fa unes setmanes, pels qui estaven interessats.]

Les dues lliçons que més m'han servit per escriure novel·les les vaig aprendre del meu amic Sebastià Roig. La primera: cut, cut, cut! O sigui, talla i retalla el que calgui. Els escriptors primerencs (i per desgràcia alguns que ja no ho són tant) tenen una estimació irracional per cadascuna de les frases que surten dels seus dits. És inevitable. Cada idea la veus com un fill: la trobes fantàstica. No te'n vols desfer de cap. El primer pas per convertir-te en escriptor de veritat és entendre que tu i les teves paraules esteu al servei de la història que expliques, i no al revés. De la mateixa manera que una cèl·lula malalta es suïcida pel bé de l'organisme del qual forma part, no hi ha cap lletra en un manuscrit que sigui sagrada. Escriu tot el que vulguis, cap problema, però al final només poden quedar impreses al paper les coses que funcionen plegades com un tot. La resta, a la paperera. No és fàcil fer-ho. Moltes vegades et cal agafar perspectiva abans de poder destriar el gra de la palla.

I això ens porta a la segona lliçó: calaix. Una obra s'ha de deixar reposar un temps al fons del disc dur (la versió actualitzada del calaix). Quan l'acabes d'escriure hi estàs massa implicat com per trobar-hi els defectes. Ha de passar una mica de temps abans no pots desempallegar-te de la closca emocional i fer-ne una valoració freda i justa. Aquí és quan comences a veure que li sobren alguns quilets i que li cal una mica de bisturí, o potser que va una mica coixa i necessita unes alces. L'escriptura ràpida és un oxímoron. Buidar el que tens el cap i confiar que el corrent de consciència tindrà qualitat és una utopia, encara que siguis un geni. Un cop va deixar de ser novetat, aquest recurs estilístic es va convertir en tan absurd com obsolet. La literatura és de qui la treballa. La literatura bona. Els textos han de reposar, com el vi, s'han de mastegar amb calma abans no es poden presentar en públic. Quan escrius una novel·la acabes vivint la vida dels seus protagonistes. T'acabes convertint en un personatge més. I un escriptor no pot ser un personatge: ha de ser Déu. Un déu amb un pla i sense pietat per res ni per ningú. Fins que no has tallat el cordó umbilical no et pots posar a repassar, i fins que no l'has repassat uns quants cops no pots presentar un manuscrit al públic. Els lectors ens estalviaríem molts nyaps si més escriptors prenguessin consciència d'aquesta realitat.

[Nota 1: Un agraïment final al Jaume i a les nostres converses -reals i virtuals- de dònut i cacaolat que m'han ajudat a verbalitzar moltes d'aquestes idees.]

[Nota 2: Sembla que avui a tothom se li ha ocorregut parlar del mateix tema...

- Un punt de vista alternatiu aquí, amb discussió als comentaris.

- Una visió molt directa des d'una novel·la.

- Un altre mètode.

- I una altra punt de vista.]

Consells científics per lligar

I és que darrerament no paren de publicar estudis interessants. Una mostra (no és una broma: ha aparegut en una revista científica seriosa):

Evidence to suggest that nightclubs function as human sexual display grounds

Young, sexually mature humans Homo sapiens sapiens of both sexes commonly congregate into particular but arbitrary physical locations and dance. These may be areas of traditional use, such as nightclubs, discotheques or dance-halls or areas that re temporarily commissioned for the same purpose such as at house parties or rock festivals etc. …

Data revealed that more than 80% of people entering the nightclub did so without a partner and so were potentially sexually available. There was also an approx. 50% increase in the number of couples leaving the nightclub as compared to those entering it seen on each occasion this was measured, indicating that these congregations are for sexual purposes.…

Various female display tactics were measured and these showed that whilst only 20% of females wore tight fitting clothing that revealed more than 40% of their flesh/50% of their breast area and danced in a sexually suggestive manner, these attracted close to half (49%) of all male approaches seen. These data reveal the effectiveness of clothing and dance displays in attracting male attention and strongly indicate that nightclubs are human display grounds, organised around females competing for the attention of males. Females with the most successful displays gain the advantage of being able to choose from amongst a range of males showing interest in them.

Ho tradueixo al català i a un llenguatge comprensible: acaben de comprovar científicament que la gent va a la discoteca a lligar (no m'ho hagués pensat mai!). I que si una femella es vesteix i es mou de forma provocativa atrau més mascles (inaudit!). Però el que és més important: han quantificat quin percentatge de pell ha d'ensenyar una dona per a captar l'atenció del màxim número d'homes (40%; menys no és efectiu i més pot tenir efectes secundaris indesitjats... com que tots es pensin que ets una fresca). Ara ja ho sabeu: noies, abans de sortir de casa engalanades, feu números i no passeu de 40.

L'escollit (XXXIII)

Avui no selecciono un post sinó tot un blog. No és nou, i potser a molts us sonarà, perquè ha donat lloc a uns quants llibres i fins i tot a una sèrie de televisió. Es diu Belle de Jour i, com el títol suggereix, narra les aventures d'una noia (la de la foto) que decideix dedicar-se professionalment a això del sexe com a activitat complementària a la seva feina habitual.

El misteri de l'autoria i la veracitat de tot aquest material ha durat una temporada (es va arribar a especular que el responsable era un escriptor masculí i famós). De sobte, aquest cap de setmana l'ex-meuca titular del blog ha decidit sortir de l'armari amb l'ajut d'una interessant entrevista al Sunday Times. Rebombori. I per això crec que val la pena parlar-ne aquí. Perquè la senyoreta resulta que és del ram (del meu). No era més que una pobra (?) estudiant de doctorat que en veure que no li arribaven les garrofes a final de mes va decidir complementar-se el sou amb unes quantes sessions de 300 lliures l'hora al servei d'homes necessitats. Bé, ara no s'ha de preocupar més per això, primera perquè ja ha acabat els estudis i té feina fent epidemiologia oncològica (si no la van fer fora ahir) i segona perquè ha obtingut més diners dels que es pot gastar, amb tots els productes paral·lels que van rajant del seu blog.

Quines conclusions podem treure de tot això? Una, que els científics cobrem uns sous ridículs. Que si badem, acabarem tots oferint els nostres serveis a la cantonada per poder mantenir un nivell de vida mig raonable. Dues, que això del mercadeig sexual és una sortida professional digna i glamurosa per temps de crisi com els que corren (per aquest motiu l'autora ha estat durament criticada en diversos mitjans). Tres, que el nivell intel·lectual de les qui es dediquen a la prostitució (ni que sigui a temps parcial) està pujant de forma espectacular. Ara ja pots fer un clau i passar a fumar-te un cigarret mentre discuteixes la rellevància de la 2-Naftilamina en la inducció de càncers de bufeta a Escòcia entre 1950 i 1990 . Hi ha coses que els diners no poden pagar.

Dilluns musical: el nom no ho és tot.

Són germans i són de Gales. Això és tot el que sé d'aquest grup de nom ridícul. Però la cançó d'avui m'ha impressionat. Retro i moderna a la vegada. Feu-hi un cop d'ull. El vídeo casolà tampoc no està malament. Muchuu, Somebody tell me.

Elogi al paremiòleg constant.

Quan fa uns anys estava escrivint El rei del món, em preocupava fer creïble el català dels protagonistes, que se suposava que era una traducció de l'anglès canalla del Bronx. Ràpidament vaig entendre que una de les meves eines serien les frases fetes, que funcionen com un baròmetre de la vitalitat d'una llengua. No és una feina fàcil. Són la mena de recursos que donen autenticitat als teus diàlegs, però massa sovint només coneixem les versions d'altres llengües. En aquest sentit, un refranyer català-castellà, o un temàtic són eines molt útils pels escriptors, com un recull de les dites i frases fetes. El problema va ser que per aquelles dates encara no hi havia una base de dades online tan acurada com la que ha muntat el Víctor Pàmies (que per aquestes contrades coneixem amb el mot de Parèmies) sota el nom de paremiosfera.

La paremiosfera, pels qui encara no la coneixeu, s'omple cada dia de dades imprescindibles pels qui parlem i escrivim en català, a un ritme vertiginós. Em pregunto d'on treu temps el seu responsable! Sigui com sigui, li hem d'agrair aquest treball titànic de documentació. El mateix Pàmies es queixava fa poc del problema que representa voler fer la feina ben feta sense que ningú t'ho recongeui econòmicament. A mi em sembla que esforços com els del Pàmies són els que haurien de rebre subvencions de les autoritats. Per exemple, si un 10% del que costen tots aquests informes que diuen que encarrega la Generalitat es destinés a ajudar activistes voluntariosos com el Pàmies, en sortiríem tots guanyant. El país i la cultura, que d'això es tracta.

Amb aquest post m'apunto amb orgull a l'homenatge que s'ha organitzat aquestes darreres setmanes d'amagat a la catosfera per reconèixer la feina del Víctor, mentre esperàvem l'arribada de la parèmia número 300.000 als seus blogs. No li servirà per posar el plat a taula, però espero que veure que la seva monumental dedicació s'aprecia almenys li doni ànims per continuar fent-la. Perquè ens fa falta. Gràcies, Víctor!

[Nota: el logo oficial dels 300.000 és gentilesa de de Palli:Disseny]

L'escollit (XXXII)

El millor que he vist als blogs aquesta setmana és aquesta notícia, totalment verídica, diuen.

Resulta que el Large Hadron Collider, un aparell caríssim que hi ha a la frontera entre França i Suïssa i que només els físics teòrics i els escriptors de ciència ficció saben què fa, s'ha espatllat per culpa d'una baguette (!). Un tros de pa s'ha carregat la màquina, i diuen que la culpa la té un ocell (no se sap si suís o francès), que el va portar fins allà quan anava a dinar i se'l va deixar oblidat. Això ho poses en una novel·la i no s'ho empassa ni un sol lector...

Entrevista a Galàxia llibre

Feu click aquí per sentir l'entrevista que em va fer la Mercè Masnou fa uns dies. Són tres quarts d'hora parlant de literatura i de com escric els meus llibres, aviso.

Dilluns musical: socors!

Després de la meva crida de socors de la setmana passada, el bo del Robur, que està més al dia que jo, ha vingut al rescat amb un tema molt ingeniós d'un grup del qual no tenia notícia (anglès, encara que no ho sembli). És una mena de versió visual del Subterranean homesick blues amb un ritme motorik com el que comentàvem fa unes setmanes. Un vídeo molt bo i una melodia enganxosa. No podem demanar més per a un dilluns al matí. Fujiya & Miyagi, Knickerbocker. Gràcies Robur!

Records que s'esborren

L'altre dia la Clídice parlava dels records d'infantesa, i em va fer pensar en els meus. Una de les primeres fotos que guardo al cervell està un pèl borrosa perquè les meves neurones la van gravar mentre em queia des de dalt d'un segon pis. Però això ja us ho explicaré en un altre post. Científicament se sap que no enregistrem res fins que tenim dos o tres anys. Tot el que ve abans ens influeix, és clar, però legalment és com si no ens hagués passat mai. Però això no vol dir que a partir de llavors serem capaços de retenir al cap tot el que ens he fet feliços.

Ahir, mentre estava intentant que el meu fill de dos anys i poc s'adormís, em preguntava què recordarà ell de tot això que estem vivint ara. Dels quatre llibres de Shaun the sheep que em fa llegir-li una nit rera l'altre, sense excuses. De les vuit vegades que vam veure la pel·lícula Cars la setmana passada, el seu primer DVD favorit. De les seves sèries predilectes, el darrer recurs que tenim per mantenir-lo quiet una estona: Special agent Oso, Phineas and Ferb i aquell misteri del que us parlava fa uns dies. Del seu pijama amb dibuixos de cotxes que vol posar-se cada nit. De com contem a les fosques les estrelles fosforescents que hi ha enganxades al sostre de la seva habitació, primer en català, després en anglès, assenyalant-les amb el dit, tants cops com sigui necessari fins que arribin els badalls. Dels minibabybels que endraparia un darrera l'altre si li deixessim. Del Joan petit com balla, l'única cançó que vol que li canti. De com ens amaguem ell i jo sota els llençols (shh! shh!) per espantar la seva mare. De com acabo de xop cada tarda quan el banyo. De l'amor irrefrenable que té per la seva amigueta Inés (la nombra tot el dia però no li fa cap cas quan estan junts).

Potser alguna imatge de totes aquestes la retindrà, però ho dubto. I jo no li ho podré explicar perquè en un parell d'anys noves rutines imprescindibles hauran substituït les que fem ara i a la matèria grisa d'algú que ja passarà dels quaranta ja no hi haurà lloc per a guardar-ho tot. M'adono que possiblement només quedarà constància de totes les activitats que ara són tan vitals per a ell en aquest post. De sobte aquestes frases que estic escrivint em semblen d'una importància vital.

L'escollit (XXXI)

Avui us recomano un post de l'Allau, que ens presenta una història Woodehousiana (com bé destaca en Leblansky) sobre la glucosbalaitonfilia (gràcies puigmalet!) i alguna cosa més. I amb un bon final, que s'agraeix. The Daily Avalanche és un blog molt interessant que val la pena que descobriu si no ho heu fet encara. A destacar també el minifestival de minibiografies de fa uns dies.

Dilluns musical: mirant enrera...

Porto dies pensant què caram poso al proper dilluns musical. No he sentit cap cançó nova que m'hagi emocionat especialment. I em resisteixo a tirar dels clàssics només per omplir espai. Potser el millor seria no penjar res aquesta setmana... però ahir tot el dia que tenia aquest tema al cap. Un clàssic, més vell que l'anar a peu... tant li fa. És un dels temes de l'Elvis que més m'agrada, tot i no ser dels més coneguts. Elvis Presley, Like a baby.

Una sorpresa molt agradable

Sempre és reconfortant que a un lector li agradi un dels teus llibres. Si a més ho diu en públic, l'alegria es multiplica per deu. Moltes gràcies, Jesús!