Resum de l'any

Com és tradició, acabo l'any amb un breu resum del que m'ha passat en aquests darrers dotze mesos des del punt de vista literari. A nivell personal ha sigut un any complicat, per molts motius, però pel que fa als llibres, no em puc queixar. Sobretot he recollit els fruits de l'any "sabàtic" que m'he pres del món adult per poder-me dedicar a la literatura juvenil i infantil amb una mica de calma.

Els tres llibres nous que he publicat el 2015 han sigut precisament d'aquest gènere: un amb el Sebastià Roig (El secret de la banya enbruixada) i dos amb en Lluís Llort (els primers volums de la col·lecció Sóc un animal, il·lustrada pel Sergi Càmara i editada simultàniament en tres de les quatre llengües ibèriques). Totes dues iniciatives ens han donat diverses satisfaccions, entre elles haver estat escollides pels seus respectius editors en el recull que feia Vilaweb dels millors llibres de l'any. A més, El secret de la banya embruixada va quedar tercer en la seva categoria als premis de Llegir en cas d'incendi. A part d'això, vaig contribuir a la macroantologia que van fer les Males Herbes sobre viatges en el temps, Punts de fuga, l'única cosa "per grans" que he publicat aquest any.

També és tradició fer previsió de futur. De cara al 2016, ja tinc uns quants llibres programats, que significaran el meu retorn al costat adult i (per primer cop des del 2012, ja tocava) als llibres en solitari. Per començar, torna a tocar obra de divulgació (en publico una cada dos anys des del 2008), que aquest cop serà sobre un dels meus temes preferits, l'envelliment, i, com que està esponsoritzat per un diari espanyol, tindrà la peculiaritat de ser el primer text llarg que he escrit directament en castellà. A part, a la segona meitat de l'any sortirà una mena de biografia/autobiografia, que també té força ciència, per una nova col·lecció molt interessant i innovadora d'una editorial catalana. De moment no us en puc explicar res més, només que és un llibre molt especial i que em fa molta il·lusió. Ah, i no deixo del tot el tema juvenil/infantil, ara que he agafat embranzida, perquè per Sant Jordi es publicarà el tercer volum de Sóc un animal i una mica més tard apareixerà la segona aventura d'en Biel i en Picapoc, el marcianet que vam parir amb la Carme Sala. A part d'aquests quatre volums, que em permetran batre el meu rècord personal de productivitat si res no es torça, tinc un parell o tres de projectes en marxa, que ja veurem quan cristal·litzaran, entre ells la meva quarta novel·la, bastant avançada ja. Però d'aixo ja hi haurà temps de parlar-ne.

Mentrestant, segueixo al mateix ritme al blog, amb una vuitantena d'entrades a l'any, que és tot el que puc assumir de moment. Espero poder continuar donant la tabarra i que ens seguirem veient per aquestes planes... Fins l'any que ve!

In between days

M'agrada aquesta setmana entre Nadal i Cap d'any. Són uns dies estranys, com si tot estigués en pausa. Els qui fan vacances es troben entre dues celebracions, dies sense cap àpat programat, sense res especial a l'agenda, comptant les hores per acabar l'any sense un pla a seguir. Els qui treballen ho fan a mig gas (excepte, suposo, a les botigues), en oficines fantasma plenes de cadires buides (que, de fet, és com es treballa millor). Jo sóc d'aquests últims i aprofito per posar-me al dia de tot de cosetes que m'havien quedat pendents, que em va molt bé. És una sensació agradable.

La setmana passada sí que estava de vacances-llampec, tornant a casa com els turrons per celebrar les festes de guardar amb la família, aquells famosos dinars amb el consogre del PP, l'altre que simpatitza amb la CUP, el cunyat que vota Ciutadans i el sector multicultural del JxS, tots bevent i menjant amb harmonia al voltant de la mateixa taula sense tirar-se els plats pel cap, malgrat el tòpic que volen vendre els unionistes. Una de les coses que vaig fer entre una celebració i una altra va ser portar l'hereu a la catedral de BCN, que no l'havia vista mai. Jo no hi havia entrat des que s'ha de pagar, de fet, i em vaig endur la sorpresa de descobrir que es podia pujar a la teulada, on una bastida de ferro, una mica nyigui-nyogui, et permet fer de colom una estoneta. Les vistes són impressionants, com podreu veure aquí sota, valen la pena els set euros que costen.

Bon Nadal!

Ressenya: L'ànima de l'assassí

Us parlaré avui d'un llibre curiós. És L'ànima de l'assassí, el debut en el camp de la novel·la del Toni Arencón. Dic curiós perquè es presenta com una novel·la negra, amb un crim i unes investigacions que no desentonarien en una història d'Edgar Allan Poe, però en realitat és un retrat d'un personatge històric fascinant, en Mariano Cubí, que en Toni ens presenta com una barreja de Sherlock Holmes i Houdini, un xarlatà de fira faldiller i terriblement intel·ligent que es veu immers en un assassinat a la Barcelona de finals del segle XIX. És el mateix escenari que tants èxits li va donar a La mala dona, però més escorat cap al luxe de la zona alta que cap a la sordidesa del Raval.  

L'exercici que fa en Toni recorda el llibre que comentava fa poc d'en Sebastià Roig i el Toni Benages. De la mateixa manera que aquests dos trapelles convertien Francesc Pujols en un detectiu sobrenatural, aquí tenim en Mariano Cubí esquivant marits banyuts i agents de policia per poder resoldre el misteri de la terrible mort d'una jove de classe alta, mentre intenta guanyar-se la vida i el prestigi amb la frenologia. És un bon senyal que estiguem perdent-li el respecte a les nostres figures històriques i ens comencem a atrevir a ficar-los en tota mena d'embolics, com fa anys que estan fent els anglosaxons.

Però qui s'esperi simplement una novel·la de misteri en quedarà decebut. El cas que ocupa el temps d'en Cubí en el llibre apareix sobretot al principi i al final, d'una forma relativament breu (amb l'esperat gir inesperat per acabar, com manen els canons). El gruix del llibre és una biografia apòcrifa, divertida i irreverent d'un personatge que té molt de suc i del qual he de confessar que desconeixia què havia fet per merèixer un carrer a nom seu al nomenclàtor barceloní. Sens dubte sí que es mereixia un llibre com aquest. Trobo que potser agradarà més als fans de la novel·la històrica que no pas als del gènere negre, perquè hi trobaran el retrat d'una època amb tot luxe de detalls (l'autor ha fet una feina de documentació impecable, fins al punt d'emprar un català carregat de noucentismes per ambientar millor la història), però si més no, se li ha de reconèixer el mèrit de ser un llibre ben original.

Ressenya: Va com va!

En Joaquim Carbó és un clàssic de les nostres lletres, molt prolífic, tot i que el coneixem sobretot per la seva vessant d'autor juvenil. No és d'estranyar, perquè és el responsable d'uns quants clàssics. La meva generació ha crescut llegint primer La colla dels deu o les aventures d'en Felip Marlot, i després les novel·les d'en Pere Vidal i les seves "cases". Són llibres que van omplir un forat important en un moment clau de la nostra història, com també va passar amb els reculls de l'Ofèlia Dracs, el col·lectiu del qual formava part en Carbó, que van obrir la porta a la literatura de gènere, pràcticament inexistent en aquells moments en català. Per no parlar de la feinada que va fer en Carbó, junt amb molts d'altres, a Cavall Fort, una altra eina imprescindible per entendre com ha arribat fins aquí la nostra cultura.

Malgrat que ja té assegurada la seva entrada a l'enciclopèdia, en Carbó continua donant guerra a tots els fronts, i aquests últims anys ha publicat llibres de tota mena, fins i tot unes delicioses memòries. L'últim d'ells és el que us volia comentar avui: Va com va!, que han editat, un cop més, els visionaris de les Males Herbes. He de començar dient que m'he divertit molt llegint-lo. És talment com si el Felip Marlot, aquest detectiu de barri un punt surrealista, s'hagués fet gran de cop i volta i ens el trobéssim convertit en un perdedor, brut i deixat, bevedor i faldiller, que en té prou solucionant els problemes dels veïns a canvi de quatre duros per anar tirant (o fins i tot un esmorzar pagat). Aquí hi ha molt més sexe i violència, com és natural, però la base és la mateixa: un sentit de l'humor molt afilat i una gran capacitat d'observar el seu entorn i fotre-se'n del mort i de qui el vetlla.

La novel·la és, de fet, un mena de recull de contes (els "casos" del protagonista, uns de llargs, altres de gairebé només un paràgraf) enllaçats de forma desordenada, com s'escau amb el personatge, a partir d'un llarg monòleg interior. Estan relacionats amb temes actuals (hi surt la crisi, els bancs, els estafadors, els qui no paguen les factures, els qui no arriben a final de més, els incívics, la policia...), tots ells narrats des del punt de vista d'aquest Equalitzador de pega que si s'hi implica no sol ser per altruïsme, sinó perquè no li queda més remei.

És un llibre que agradarà els qui aprecien la vessant juvenil de l'autor, perquè hi reconeixeran els elements que els van fer passar bones estones quan eren joves, ara adaptats als nous temps, però també a qualsevol que sàpiga apreciar l'humor subtil (i un pèl gamberro) amb una bona dosi de crítica social. Només puc repetir  per acabar que a mi m'ha agradat molt (un altre que he votat a la llista dels millors de l'any d'El Periódico).

Els temps canvien

[No, no parlaré dels resultats de les eleccions espanyoles, un canvi que, malgrat hagi certificat la mort aparent del bipartidisme, segurament ho deixarà tot igual. Avui el tema és un altre.]

Fa uns anys, em feia il·lusió rebre trucades d'amics i parents que se'n recordaven del meu aniversari i volien felicitar-me. Ara, les felicitacions m'arriben per facebook, twitter, instagram i whatsapp (i alguna també cau als comentaris d'aquest blog o per email, cada cop menys). De trucades, aquest any només n'he rebut una (sempre queda algun nostàlgic...).

Un efecte secundari de les felicitacions per xarxa és que l'endemà del meu aniversari em puja el klout una mala cosa: aquest cop, de 62 a 65 (pels no iniciats, gairebé tres punts quan estàs a mitjan seixantes són força difícils d'aconseguir). El klout és un número que se suposa que mesura la teva presència a les xarxes, i no té més importància que la de ser el resultat d'un algoritme com qualsevol altre, però segons diu la wikipèdia, en alguns llocs s'ha fet servir per valorar candidats en entrevistes de treball. Si mai he de demanar feina, el millor dia per fer-ho serà el 19 de desembre, està clar. Gràcies a tots per contribuir a aquest inesperat regal d'aniversari.

45

Això ja comencen a ser xifres respectables. Miraré de fer com els de la foto per veure si avui puc mantenir l'esperit ben viu!

La impaciència humana

“Global” és la paraula que millor descriu el món contemporani, un planeta on les fronteres que hi hem dibuixat no són tan impermeables com ens pensàvem, i on el que fem en un racó té profundes implicacions en tots els altres. De la mateixa manera que un virus nou que apareix a Mèxic tarda només dies a veure’s a la Xina, com en el cas de la pandèmia de grip del 2009, una acció local pot tenir implicacions mundials molt profundes. N’hem de ser conscients, perquè no podem continuar vivint al segle XXI pensant que les normes de joc del segle passat encara són vigents. 

Aquesta reflexió es pot aplicar als conflictes geopolítics recents, molts d’ells nascuts d’intervencions més o menys benintencionades que es van fer sense pensar prou en les conseqüències. Per exemple, quan als Estats Units els va semblar encertat ajudar als mujahidins d’Afganistan a lluitar contra la Unió Soviètica, no se’ls va ocórrer que estaven alimentant l’embrió d’un moviment fonamentalista, els talibans, que tots sabem el mal que han fet després. També van ser els americans els que van pensar que envair Iraq els permetria estabilitzar i controlar una regió conflictiva, però el desastre d’aquella ocupació ha acabat propiciant l’expansió de l’Estat Islàmic i de l’extremisme que representen. Malgrat que hi ha idees que semblen molt bones, com enderrocar dictadors de la categoria de Hussein o Gaddafi, no preveure’n els efectes a llarg termini acaba fent que sigui molt pitjor el remei que el mal. I al final rebem tots.

A pesar de totes les advertències històriques, seguim buscant solucions simples a situacions terriblement complexes. Ho hem vist darrerament amb l’allau de reaccions als atemptats a París, tan diverses com ingènues: cal intensificar els bombardejos a Síria; cal deixar de bombardejar Síria; cal tancar fronteres perquè no entrin refugiats radicals; cal obrir fronteres i per a què tots els emigrants se sentin benvinguts i no tinguin la necessitat de radicalitzar-se. Etcètera. Com si res d’això, per si sol, fos suficient per esborrar del mapa una crisi que s’ha gestat gràcies a dècades de decisions curtes de vista.

Potser el problema és que som una espècie massa impacient. Seria una manera d’explicar que tinguin tant d’èxit propostes ridícules com les del Front Nacional a França o del Donald Trump als Estats Units, que ens volen vendre uns pegats tan inútils com impossibles d’aplicar. L’única virtut que tenen les seves estratègies és la de presentar sortides que semblen ràpides i satisfactòries. Perquè el votant mitjà vol una resposta immediata a les seves preocupacions. Si pot ser avui, millor que no pas demà. Per això rebroten els populismes en moments d’especial tensió, quan no tenim ni el temps ni les ganes per escrutar amb calma si el que ens proposen és lògic o factible. Si no fos així, tothom entendria que prohibir l’entrada al país als musulmans, com proposava Trump fa uns dies, no és la manera d’aturar el terrorisme (especialment als Estats Units on, històricament, la majoria de morts per atacs d’aquesta mena han estat causats per individus blancs i cristians). És una mica com els jocs de mans dels mags, que funcionen si te’ls vols creure i no els estudies amb atenció. 

Els populismes són una mena d’homeopatia política que promet la lluna sense necessitat de demostrar que té un principi actiu que funciona de debò. I ens prenem la pastilla convençuts que acabarà d’una vegada amb els nostres mals. Ha passat moltes vegades, està passant ara i tornarà a passar en el futur. No n’aprenem. Però esperem que un moment o altre s’acabi imposant el seny, tant entre els votants com entre els qui tenen prou poder per fer alguna cosa útil de veritat, i puguem sortir airosos d’aquesta mena de guerra mundial dilatada que estem vivint.

[Publicat a la revista Esguard, 16/12/15]

Ressenya: Sota l'asfalt

L'any passat, just per aquestes dates, us parlava de l'últim llibre d'en Llort, i us deia que m'havia agradat molt. Tenim la sort que l'autor està passant per una època especialment productiva, sense que això afecti la qualitat, i avui us volia recomanar el que ha publicat fa unes setmanes: Sota l'asfalt.

En aquest llibre, en Llort s'allunya una mica de la particular línia negra que està seguint darrerament (iniciada amb èxit amb Si quan et donen per mort un dia tornes i continuada a Herències col·laterals) per explicar-nos un intens viatge subterrani. Un viatge una mica especial, perquè ho és en tots els sentits de la paraula. Per entendre'ns, és com si Elmore Leonard hagués reescrit The bell jar condensant-ne l'acció en una sola nit i tots els escenaris en una línia de metro.

La barreja a mi m'ha agradat molt. Té les dosis exactes de misteri, acció, violència, sexe i paranoia per fer que la lectura se't passi volant. Els qui heu llegit altres novel·les del Llort ja sabeu que és un narrador dinàmic i sense concessions, i aquí ho continua demostrant. Ell mateix ha dit que la seva intenció era "escriure una mena de 'thriller' amb elements de sèrie B. Com un 'fast food' però amb alguns ingredients més gourmet", però penso que amb aquesta descripció es queda curt. No és tan fàcil explicar la progressiva descomposició mental d'un personatge, i en Llort demostra que té prou ofici per sortir-se'n airós. A més, l'aparença de thriller i les escenes de mastegots amaguen en realitat una història iniciàtica, una mena d'Odissea sense retorn a Ítaca, amb moltes capes, que agradarà al lector més exigent que es vulgui deixar arrossegar en aquest descens als inferns.

Potser Sota l'asfalt no és un llibre tan assequible com els seus dos predecessors, i sens dubte és molt menys canònic, però si voleu llegir una història negra, dura, original, amb rerefons i algunes sorpreses, aquesta us pot agradar. A mi em va deixar una sensació d'inquietud i satisfacció a la vegada que feia temps que no sentia. Per això l'he acabada votant com un dels meus llibres favorits de l'any a la llista que publicarà El Periódico un dia d'aquests. 

Algunes coses que han passat...

Últims dies de l'any i últimes cosetes que surten a premsa i per internet. Us les resumeixo, per si a algú li interessa.

Aquí teniu un article a l'ARA on explico que l'Estació Espacial està plena de microbis potencialment perillosos (pobres astronautes...). I en aquest altre explico un nou treball que confirma el que fa temps que diem els qui treballem en aquest tema: prendre antioxidants no sembla una bona idea.

Mentrestant, a Tumateix llibres, Llibres i punt! i Un abrazo lector comentaven les aventures de l'Arman que, insisteixo, són els llibres perfectes per regalar a la canalla aquestes festes. 

I al IKB+, el blog de l'Institut Castellbisbal, recomanaven Els límits de la vida (un llibre que l'any que ve hauria de sortir en dues traduccions noves). Entre les coses maques que hi diuen:

Aquestes pàgines contenen una història intensa i emotiva, en la que qualsevol jove hi reconeixerà sentiments i preocupacions properes, un llenguatge com el que ells utilitzen, un missatge preciós i, tot plegat, acompanyat de la música de Coldplay i Muse. Com no els ha d’agradar!

I acabo amb la notícia que Feréstecs, el booktrailer d'Ullals (el segon que ens arriba en pocs dies!) que van preparar Isabel Calle Galan, Andrea Molina Martínez i Diego Pérez García, ha guanyat el premi  a la creativitat de la tercera edició del premi que organitza el Servei de Biblioteques de la Generalitat. Aplaudiments pels autors! Us el deixo aquí.

La tirania de la bellesa

La bosquerola emmascarada és un petit ocell que viu a Amèrica. Es caracteritza perquè llueix unes plomes negres al voltant dels ulls (la màscara) i d'un groc intens damunt del pit. Fa uns mesos, uns científics van descobrir que, a la zona de Nova York, les femelles preferentment trien per aparellar-se els mascles que tenen la taca groga del pit més gran i brillant. En canvi, a Wisconsin, es fixen més en la mida de la màscara. Tot i que a primera vista pugui semblar un fet trivial, aquest descobriment confirma, una vegada més, la importància biològica de la bellesa i ens permet fer dues consideracions.

La primera, l'aleatorietat aparent de les lleis de l'atracció. Sembla que només l'atzar pugui explicar que comunitats de la mateixa espècie tinguin gustos estètics tan diferents pel sol fet de viure uns centenars de quilòmetres a part. I la segona, que en el fons tot això no és tan arbitrari com sembla: el que veiem a la superfície és un reflex del que passa a dins del cos. En el cas de les bosqueroles, s'ha comprovat que les dimensions i qualitat tant de la màscara negra com del pit groc s'associen a tenir un sistema immunitari més potent, un tret que demostra bona salut i garanteix millor descendència.

Aquest és un bon argument per desmuntar la màxima que diu que la bellesa física és només un tret superficial. Al contrari: normalment sol ser la manifestació visible d'alguna característica amagada, però biològicament molt rellevant, que permet reconèixer els individus més aptes per procrear. Els principis que regeixen el comportament dels ocells els veiem també en la resta d'animals que es reprodueixen sexualment, entre ells nosaltres mateixos. Des de les bosqueroles fins als paons, passant per les papallones o els humans, l'interès que sentim per la bellesa del sexe contrari, ja siguin les vistoses plomes d'una cua, els dibuixos d'unes ales, o l'amplada d'uns malucs, determina com combinarem els nostres gens i, per tant, és una eina molt poderosa per a la selecció natural.

Darwin ja va adonar-se del profund impacte que la bellesa té en l'evolució de les espècies, però amb el temps potser ens hem oblidat de la seva missió original. Quan en parlem ara, sovint és per dir que està sobrevalorada o queixar-nos de les societats que l'enalteixen en excés. Denunciem que vivim en un món hipersexualitzat, que posa un pes excessiu en el físic, fins al punt de convertir-nos en esclaus de la nostra imatge, en éssers buits i ufans, però ho considerem un problema eminentment cultural. En canvi, com hem vist, presumir dels atributs del cos té unes bases biològiques molt sòlides i compartides amb organismes de tot l'espectre de l'arbre de la vida.

En altres articles ja he insistit que, per entendre com pensem i actuem els humans, no hem de fixar-nos tan sols en les complexitats del nostre teixit social, sinó que moltes vegades les explicacions les podem trobar en la biologia. Perquè, al cap i a la fi, abans d'éssers civilitzats hem sigut (i serem sempre) animals. Per exemple, la importància que donem a la bellesa femenina no és només una moda, sinó que es creu que és una conseqüència directa d'haver adoptat la monogàmia. En espècies promíscues en les quals un mascle s'aparella amb totes les femelles que es deixen, la pressió per ser més guapos la pateixen només ells. Per tant, la competència fa que aquests mascles desenvolupin trucs vistosos per cridar l'atenció de les parelles potencials i poder així ser els escollits. En canvi, en les espècies monògames, els mascles també exerceixen el seu dret a triar, per tant les femelles experimenten la mateixa pressió per ser atractives.

Però això no vol dir que ens hi hàgim de conformar. Som, de fet, l'única espècie que ha trobat la manera d'escapar del jou de la natura. En tenim exemples amb invents com la democràcia, que perverteix el domini absolutista del mascle alfa, tan propi dels primats, o la medicina, que evita que depenguem de la supervivència preferent dels individus més sans. Si de veritat volem deslliurar-nos de la tirania de la bellesa i que deixi de tenir un paper tan central en les interaccions personals, caldrà alguna cosa més que lluitar contra el masclisme atàvic, present en més o menys mesura en cada societat, que sovint s'invoca com a únic culpable: tots dos sexes ens hi haurem d'esforçar, perquè és un patró de comportament que està ben arrelat en els nostres instints més ancestrals. La reproducció ha sigut durant mil·lennis l'objectiu principal de la nostra existència, com ho és de la de qualsevol altre ésser viu. Posar-la en un segon pla no és un objectiu que es pugui aconseguir de la nit al dia, però tampoc ha de ser impossible.

[Publicat a El Periódico el 31-10-15. Versión en castellano.]

Menú

Ja sé que a la majoria de vosaltres aquesta foto no us diu res, però aquest va ser el meu menú de cada últim dijous de novembre durant nou anys. Hi ha costums que no s'obliden fàcilment. Happy Thanksgiving!  

Coses així fan que valgui la pena escriure

Ressenya: La noia de la pluja

Avui us volia parlar de La noia de la pluja, la novel·la de debut d'en Sergi Purcet. Amb el Sergi ens coneixem des de fa força temps, tot i que només ens hem vist una vegada (i breument) en persona. Però això no ha impedit aporofitar la nostra amistat virtual per parlar molt de literatura (i altres coses), a la xarxa i per email. Tot i que tenim gustos diferents, compartim punts de vista (i oficis!) similars, i les discussions que mantenim sempre són interessants. Potser per això el Sergi em va demanar si li podia escriure el pròleg de la seva primera història llarga. Vaig acceptar no per obligació, sinó perquè vaig trobar que era una novel·la amb ganxo.

La noia de la pluja és una història d'amor amb aquesta sensació de tragèdia inexorable que acostuma a fer en Murakami, però també barrejada amb l'ambient opressiu que tenien les primeres novel·les de l'Auster. Enlloc de Nova York o Tokio, l'escenari és Barcelona, però l'efecte és semblant. Sobre això, al pròleg hi dic coses com aquestes. "L’obsessió condemnada al fracàs del protagonista i el seu viatge erràtic per aquest laberint ple de girs inesperats i minotaures invisibles que és Barcelona aconsegueix crear aquesta atmosfera enrarida que t’empeny a continuar llegint. Per a un autor que debuta en el gènere de la novel·la, aquesta és una fita molt meritòria. Una bona trama, a part de bons personatges necessita uns bons escenaris, i aquesta sens dubte els té." Si en voleu llegir més opinions, aquí teniu la de la jomateixa, la del Jordi Sanuy i la de Racó per llegir. 

En resum, és un llibre que es llegeix ràpid i deixa bon gust de boca, amb referents clars i d'un autor que es nota que ha llegit molt. També té alguns dels defectes típics d'una òpera prima, és clar, però malgrat tot és un primer pas ben sòlid que val la pena llegir i que esperem que tingui continuïtat. Feu-li un cop d'ull.

Ressenya: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

El meu company habitual de malifetes, en Sebastià Roig, acaba de publicar amb el dibuixant Toni Benages un còmic tan extraordinari com el seu títol: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols. El Sebastià, a part d'un gran gamberro, és un estudiós conscienciós i aplicat de la nostra cultura popular. Ha publicat tres assajos sobre el tema, tots ells molt recomanables, i ja fa temps em va comentar que volia barrejar aquests coneixements adquirits amb la seva altra passió: la ficció fantàstica. Un dels referents propers era el que Alan Moore estava fent a la League of extraordinary gentlemen: ficar personatges històrics i inventats en en una trama de ciència-ficció, però en aquest cas, partint del planter català. Vam estar discutint la possiblitat de fer el projecte plegats, i al final vam acabar aplicant-ne algunes idees en el nostre darrer invent, una comèdia juvenil on Robert Ruark i el gos de Truman Capote (dos il·lustres fans de la Costa Brava Nord) ajuden a uns nois a lluitar contra una invasió d'estectres interdimensionals.

En paral·lel, el Sebastià havia començat a portar la idea encara més enllà de la mà del Toni, un altre activista del gènere (implicat en el festival Cryptshow i el fanzín La Cripta) i un dibuixant molt versàtil. D'aquesta simbiosi perfecta han nascut les aventures de Francesc Pujols, primer com a històries curtes a La Cripta i ara com a àlbum de ple dret publicat per les Males Herbes. Jo us el recomano de tot cor. Primera perquè és un homenatge als còmics del Tintín, Blake i Mortimer i tota la línia clara fet amb molt d'amor, i això no es veu tots els dies. Segona per l'originalitat de la premisa, la primera vegada, que jo sàpiga, que es fica un prohom català en un embolic psicotròpic com aquest. Tercer, per l'humor estripat habitual del Sebastià, plasmat en imatges amb molta cura i dedicació pels pinzells experts del Toni. Quarta, perquè és un bon còmic, deixant de banda totes les altres consideracions, una molt distreta barreja d'acció, història, mitologia i imaginació desbocada, amb les dosis justes d'irreverència i respecte. He disfrutat de valent llegint-lo. I cinquena perquè productes atípics, originals i únics però amb vocació universal com aquest mereixen tot el nostre suport (amb el reconeixement especial als bojos encantadors de les Males Herbes, entestats en omplir els molts forats bàsics que té la nostra literatura encara que això vulgui dir convertir-se en editors d'un format, el còmic, que no havien provat mai).

El llibre (àlbum, còmic, novel·la gràfica o com li vulgueu dir) ha tingut un bon ressò a la premsa, cosa no gens habitual en aquest gènere, i està generant molt bones crítiques. Llegiu-les si voleu saber més detalls sobre l'argument o sobre la vida del protagonista, filòsof admirat per Dalí que poc es deuria pensar que un dia acabaria fent de detectiu paranormal. Però sobretot, compreu-vos-el, perquè els responsables ens han promès una continuació si la idea té bona acollida, i em sabria molt greu perdre-me-la.

Deixeu la CUP en pau

A aquestes alçades de la pel·lícula hauria d’haver quedat ben establert que la independència de Catalunya és un projecte en el qual o bé hi participa tothom o no arribarà mai a bon port. No es tracta que un senyor surti ell sol al balcó a proclamar la República en el moment i de la manera que li sembli millor: hem deixat clar en més d’una ocasió a les urnes que ningú pot capitalitzar el Procés i que el poble vol que totes les faccions hi diguin la seva. Així que no cal que ens estranyem del complex panorama post-electoral que s’ha generat després del 27S: és el resultat lògic d’intentar que l’ampli sector secessionista es posi d’acord. Un bon exemple que cada poble té el govern que mereix, o si més no el que ha demanat.

Situats a l’ull de l’huracà per una sèrie de conjuntures numèriques, a qui li ha tocat el paper d’ase dels cops aquests dies és a la CUP. Molta gent els culpa de dificultar innecessàriament un acord vital i de no voler fer el que se suposa que han de fer: política. Perquè qualsevol que hagi vist The West Wing sap que la política, en el context de la democràcia, s’entén com l’art de negociar un compromís en funció del suport popular que té cadascú, no de seguir fidel a un ideari fins a les últimes conseqüències, que és una línia d’acció més pròpia d’altres sistemes de govern.

Però això no hauria de ser una sorpresa, perquè tots coneixem bé el programa de la CUP (si més no els seus votants, espero), farcit de punts més propers a les teories comunistes que a les de la democracia moderna (llegiu-ne, per exemple, els models socials defensats a les planes 9 i 13 o els econòmics que surten a les planes 23, 30 o 73). Per tant, era d’esperar la línia que han adoptat en les converses, sense voler abandonar els principis bàsics, vetant candidats de la llista majoritària i proposant de revertir el poder a les assemblees, enlloc de cedir raonadament als plantejaments bàsics de la força que ha obtingut més suport.

Com apuntàvem al principi, la independència només s’aconseguirà si la vol prou gent. I això inclou els puristes de vuit cognoms catalans, els acabats d’arribar, els qui han vist la llum amb la crisi o amb la caiguda del cavall de Mas, els separatistes de tota la vida, els maulets que cremen estanqueres, els qui tenen una botiga i van a missa, els indignats, els qui estan preocupats per la seva butxaca, els qui estan preocupats per la supervivència de la seva cultura, els castellanoparlants, els idealistes, els pragmàtics, els qui volen construir un país i després pensar de quin color el pinten i els qui creuen que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. En el moment que s’alieni algun d’aquests col·lectius sobiranistes, pels motius que sigui, els números, que són justets, deixaran de sumar i s’anirà tot en orris. 

Com aconseguir que tots ells es donin la mà és una altra història. Els unionistes confien que això no passarà mai, i a vegades pot semblar que se’ls complirà el desig. En altres moments, l’embranzida secessionista té aspecte de ser imparable. Veurem com acaba, perquè això no és una cursa de cent metres, sinó una marató amb obstacles, i caldrà molta constància per no perdre l’oremus al llarg del camí que encara queda.

Així que els 1.628.714 catalans que en aquests moments s’estan donant cops de cap a la paret haurien de deixar la CUP en pau. Només fan el que els han demanat els altres 336.375 independentistes. Aquest és el país que tenim, ens agradi més o menys. Un país on també hi ha un bon grapat d’unionistes, una colla d’indecisos, i uns quants que encara creuen que existeixen els Reis d’Orient i la Tercera Via. El bàndol que aconsegueixi que més del 50% de catalans amb dret a vot remin en el mateix sentit, per fer servir la metàfora marinera habitual, serà qui imposi els seus objectius. Aquestes són les regles del joc democràtic (almenys fins que algú tregui els tancs al carrer) i si no ens entenem, desenganyem-nos, la culpa no haurà sigut dels líders, sinó nostra. És la gràcia de format part d’una societat tan diversa.

[Publicat avui a la revista Esguard]

Recull de coses

Algunes coses que han passat o passaran aquests dies.

Començo anunciant que si esteu per Watford, Irlanda, demà em podreu veure fent la conferència sobre el càncer per primer cop en anglès.

Seguint amb ciència, el diumenge passat vaig publicar un article a l'ARA sobre la possibilitat d'usar porcs modificats genèticament com a font d'organs per a transplantaments. A part de ser un nou rècord de manipulació genètica, podria representar una solució a la manca de donants i al rebuig. I també plantejar problemes ètics, és clar...

I ara passem als llibres. Aquí van fer un comentari d'Els límits de la vida, un llibre per a tots els públics que sortirà en italià i alemany l'any que ve. Aquí parlen d'El secret de la banya embruixada, la comèdia ectoplàsmica juvenil que vam treure a principis d'any amb en Sebastià Roig. I finalment, l'escriptora Gemma Lienas deia un munt de coses maques de Jugar a ser déus en aquest vídeo:

Ah, i si voleu saber més coses sobre els llibres juvenils que acabo de publicar amb en Llort i el Sergi Càmara, al blog de l'editorial (en català i castellà) hi trobareu més detalls. En aquest blog en troabreu més detalls. Són un regal perfecte de Nadal per la canalla, ja ho veureu!

Acabo amb el booktrailer del club de lectura que fan a la biblioteca de Vidreres sobre Ullals. Mireu quins bons actors! (atenció que hi ha spoilers...)

Sí, la carn causa càncer

Aquesta setmana és obligat parlar de l'avís que l'OMS va fer uns dies enrere, segons el qual la carn processada passa a engruixir el conjunt de coses que sabem amb seguretat que causen càncer i la vermella entra al club de les molt sospitoses. Les reaccions han sigut de tota mena, des de sorpreses fins a horroritzades, passant per les descregudes i les jocoses. Però, ¿quina actitud hem d'adoptar realment davant d'aquest anunci? Aprofitaré l'article d'avui per intentar aclarir-ho.

Primer, cal dir que això és el clàssic exemple d'una no notícia. Que un consum excessiu de carn vermella i, sobretot, processada augmenta el risc de patir certs tipus de càncers, especialment el de còlon, se sap des de fa anys. Sense ànims de fer-me propaganda, ho explicava al llibre Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por, publicat el 2010, i ja llavors era un consens àmpliament acceptat a la comunitat dels qui treballem en aquest camp. ¿Què ha canviat ara? Només que l'OMS ha oficialitzat aquest coneixement a través de la IARC (la seva Agència Internacional per la Recerca sobre el Càncer), un procés que, com tots els que depenen de la política, són llargs i requereixen extenses confirmacions i moltes deliberacions. Per aquesta raó han tardat tant.

Sigui una novetat o no, ¿això vol dir que hem de deixar de menjar carn? En absolut. Les recomanacions per disminuir les possibilitats de patir un càncer segueixen sent les de sempre. Entre altres, prendre el sol amb cura, beure poc alcohol, retallar la sal, no fumar, fer exercici moderat i seguir una dieta equilibrada, amb més fruita i verdures que aliments processats i carn vermella. Llavors, per què si el tabac està al mateix grup que l'alcohol, el sol i les carns processades (el grup dels carcinògens demostrats) no diem que es pot fumar «amb moderació?». Aquest és el punt clau que ens perdrem si ens quedem només amb els titulars de la notícia: la llista de l'OMS no especifica que aquests tòxics no són igual de potents. És cert que s'ha comprovat que tots ells augmenten el nombre de càncers, però ho fan d'una manera diferent.

En el fons, és un tema de dosi. A la llista negra hi ha compostos químics que, usats en les quantitats adequades, són uns fàrmacs excel·lents, però en concentracions més altes causen tumors. De la mateixa manera, les substàncies que conté un cigarret són molt més concentrades i perilloses que les que trobem en una llonganissa: un de cada cinc càncers és culpa del tabac, mentre que només un de cada 33 estaria influït per la carn processada o vermella. Si fem servir el sentit comú i no ens atipem d'aquests productes, el risc serà baix. Fumar, en canvi, no té excusa.

Si el comunicat de l'OMS ha servit per revifar l'interès per unes màximes que, de tant repetides, semblava que ja ningú volia escoltar, doncs benvingut sigui. Perquè un dels problemes que tenim metges i divulgadors quan parlem del càncer és que la veritat no és gens atractiva. Aquests consells que us he resumit són els únics que sabem amb seguretat que funcionen, però tenen poc a fer al costat d'enzims prodigiosos i dietes anticàncer que prometen curacions miraculoses i proteccions absolutes contra tots els mals amb un esforç mínim. Per desgràcia, la vida real no va així.

D'acord que s'han fet molts experiments amb el te verd, la curcumina, el resveratrol i altres compostos, però encara no s'ha demostrat amb certesa que cap d'aquests productes ens protegeixi. I de la mateixa manera que

diem que menjar sense excessos pot limitar notablement les probabilitats d'emmlaltir, també sabem que no curarà un tumor un cop ha aparegut. El càncer és un procés complicadíssim, que sap treure tot l'avantatge dels mecanismes de selecció natural per esquivar els obstacles que li posem. Si per desgràcia en patim un, hem de confiar en la medicina. És més efectiva del que sembla: més de la meitat de persones es curen amb les eines que tenim avui en dia, i el percentatge seguirà augmentant. La resta de propostes que hi ha poden ajudar a fer-nos sentir millor, que també és molt important, però poca cosa més.

Qualsevol prevenció tindrà un gran impacte a l'hora de reduir el nombre de càncers. Reconeguem-ho i modifiquem, si cal, els nostres hàbits. Però d'una forma raonada: no calen règims estrambòtics, antioxidants, alfabètics o per colors, només el que hem dit. I no s'hi val fer bondat de tant en tant o quan ja és massa tard: el càncer es desenvolupa al llarg de dècades i cal actuar com més aviat millor. Per tant, feu totes les bromes que vulgueu sobre menjar pernil i cansalada, però si sou dels que consumiu més de setanta grams al dia de carn vermella o processada, és un bon moment per començar a pensar a canviar de costums.

[Publicat a El Periódico el 31-10-15. Versión en castellano.]

La dreta

Un dels problemes greus que té Espanya és la seva dreta. Qualsevol persona que no visqui en un regne de fades es deu haver adonat que un país es governa amb alternança de dretes i esquerres: per raons històriques, culturals o genètiques, a la major part del món hi ha una divisió bastant equitativa entre conservadors i liberals convençuts, amb una franja al mig de variables, més o menys ampla, que inclinen la balança cap a un costat o l’altre segons la conjuntura. Per tant, si només un dels dos costats de l’espectre polític és decent, quan el govern recaigui a l’altra banda, cosa que tard o d’hora passarà, l’estat se’n pot anar ràpidament a can Pistraus. Fins i tot poden fer-la grossa estant a l’oposició, el perill és sempre present. Per tant, el desig de qualsevol bon polític no hauria de ser enfrontar-se a adversaris mediocres amb poques probabilitats de guanyar, sinó tenir algú potent a l’altra banda de l’hemicicle. I el mateix en el cas dels ciutadans: hem de desitjar que el partit que no votem sigui el més bo possible, perquè quan algun dia pugi al poder, malgrat els nostres vots en contra, no ho esguerri tot.

Es pot discutir molt sobre la qualitat de l’esquerra espanyola, però mai arribarà als nivells esperpèntics que assoleix la dreta quan la deixen fer. Encara que sigui obvi, cal recordar que la culpa és de la transició, que va ser precisament això, una transició, i no una ruptura. Alemanya i Itàlia van derrotar el feixisme, i això els va permetre començar de zero (aproximadament, perquè els vençuts seguien vivint entre ells). A Espanya el feixisme, invicte i igual de prepotent que sempre, va mutar en la dreta parlamentària per poder seguir jugant al mateix joc quan les normes canviaven. Per això ara ens topem amb uns personatges que semblen poc acostumats a les maneres democràtiques, com ens ha demostrat a bastament el PP durant la present legislatura. El que és trist no és que hi hagi elements que treuen a passejar la cabra, el pollastre i altres símbols pretèrits cada cop que hi ha una data que convida a la nostàlgia. De radicals sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà als dos extrems de l’espectre. El problema és un govern que no tan sols tolera sinó que encoratja la parafernàlia que va en contra dels principis democràtics, i que en canvi veu punibles les manifestacions pacífiques al voltant del dret dels pobles a decidir.

No crec que això sigui un defecte intrínsec dels conservadors: si la dictadura que vam patir hagués sigut comunista, ara m’estaria queixant de l’esquerra. És més: tenim l’exemple dels partits de la dreta catalanista, gestats en el mateix ambient insalubre de l’Espanya de postguerra, i que en canvi no han fet seus els defectes de l’absolutisme. Aquesta és una de les coses que millorarien en una possible República Catalana: la dreta no seria el desastre que veiem a Espanya. Tindríem la sort d’haver d’escollir entre Junqueras i Mas, per posar un exemple, i no entre Sánchez i Rajoy o Iglesias i Rivera. La diferència és abismal.

Valorem-ho quan discutim com s’ha de construir un país nou. El més important no és si el govern fundacional és de dretes o d’esquerres, sinó que totes dues opcions siguin sòlides, honestes i cent per cent democràtiques. El fet que partits de signe oposat siguin capaços d’unir esforços per dissenyar i executar un full de ruta em fa pensar que estem en el bon camí

[Publicat a la revista Esguard, 21/10/15]

El Tim

Amb aquest post acabo la presentació dels dos nous llibres que acabo de treure i tornem a la programació habitual. Res millor que fer-ho amb en Tim. Malgrat ser "només" la mascota de l'Arman, el Timurtz. Tim pels amics, és l'estrella de Sóc un animal. Una barreja de Milú, Espip i Marsupilami. Aquí el podeu veure en acció. Segur que tindrà un munt de fans...

L'Arman, el Tim i la Lij

Per mi, un dels grans encerts de Sóc un animal, són els espectaculars dibuixos d'en Sergi Càmara, que fan que els personatges i les situacions cobrin vida. Us en deixo una mostra, del primer llibre. Si voleu veure com queden text i images plegats, teniu el primer capítol aquí.

La fàbrica podrida

En el segon volum de la sèrie Sóc un animal, que acaba de sortir conjuntament amb el primer, l'Arman i els seus amics s'enfronten a un problema mediambiental: una fàbrica està contaminant els rius i boscos dels afores de la ciutat i el govern ho està tapant. En aquest llibre l'Arman comença a aprofitar el seu poder (i les habilitats de la seva colla) per resoldre "missions". La que l'espera al tercer llibre, que ja té el text a punt i sortirà l'any que ve, serà encara més complicada i perillosa. 

Un viatge inesperat

Aquesta setmana han arribat a les llibreries els dos primers volums de la sèrie infantil/juvenil que faig amb en Llort i el Sergi Càmara. Avui us presento el primer. Sóc un animal (y en castellà. Soy un animal) és la història de l'Arman, que corre un munt d'aventures amb la seva mascota, el Tim, i els seus amics. A la primera, Un viatge inesperat, un aparell que ha fabricat el seu pare el portarà a l'altra banda de món. Però, a més, en aquest episodi l'Arman adquireix el seu "poder", que ja us deveu imaginar què és...

Feu un cop d'ull als llibres, que són molt macos. Els dibuixos del Sergi són igualables, i el Llort i jo hi hem posat tanta acció i humor com hem pogut. Segur que agradarà als nanos de 8 anys en endavant, ja ens ho direu si en compreu algun! Més detalls la setmana que ve...

Les arrels de la corrupció

Els dies després d'unes eleccions són com un curset accelerat d'estadística. Fins i tot els qui odien les matemàtiques es llancen a interpretar xifres des de tots els angles possibles i s'empassen quantitats ingents de diagrames amb la mateixa naturalitat amb què normalment miren la previsió meteorològica. Quan els resultats són ajustats, com els de diumenge passat, encara és més patent que amb una mica de imaginació pots convertir una dada objectiva, com és un número concret de vots, en un argument per justificar pràcticament qualsevol conclusió que vulguis. En aquest sentit, alguns líders polítics espanyols han demostrat aquests dies una capacitat creativa encomiable. Si els ciutadans tinguéssim uns coneixements numèrics més sòlids, no els seria tan fàcil fer passar bou per bèstia grossa, i això és un altre exemple que la ciència ens fa més lliures.

La ciència també ens pot ajudar a entendre les decisions que prenem quan votem o quan els polítics negocien pactes. Per exemple, un factor que ha influït de manera important en aquesta campanya ha sigut la corrupció. En part per culpa d'això, els partits amb més recorregut han perdut atractiu davant de les opcions noves, que juguen amb l'avantatge de no haver tingut encara accés a prou poder per tacar-se l'expedient. A més a més, un dels obstacles per arribar a un acord en el bloc independentista és la incomoditat de la figura d'Artur Mas que, tot i que quan l'han imputat ha sigut per un altre tema, alguns veuen com l'hereu directe d'anys de corrupció acumulada a Convergència i Unió.

El rebuig a les persones que han estat enxampades enganyant és una reacció instintiva de l'ésser humà, com han posat de manifest centenars d'estudis, i no és estrany que determini una tria. El teixit social, de fet, se sosté en gran mesura gràcies al primitiu sentiment de justícia que els humans (i altres animals) portem integrat, que ens empeny a penalitzar els qui perjudiquen els altres per obtenir algun rèdit personal. Per bé que la corrupció provoca indignació generalitzada, això no impedeix que la tendència a l'engany sigui també molt comuna, malgrat el càstig que comporta que et descobreixin. A pesar del que pugui semblar, la corrupció no és patrimoni exclusiu d'un costat de l'espectre ideològic o d'una regió del mapa.

Sense anar gaire lluny, la història dels darrers 40 anys de política espanyola ens demostra que no hi ha res més democràtic i transversal que les ganes d'apropiar-se il·lícitament de béns que no et pertoquen. Una de les raons podria ser una tendència biològica, impresa en els nostres circuits al llarg de l'evolució, que ens empenyeria cap al costat fosc sense que ens n'adonéssim .

Això és el que suggereix un article publicat aquest estiu per Ori Weisel i Shaul Shalvi a la revista PNAS. L'experiment que van fer és senzill: un voluntari tira un dau en secret i li diu el resultat a un segon voluntari, que llavors tira el seu dau, també en secret, i li diu al primer quin número li ha sortit. Si el número coincideix, se'ls entrega una recompensa econòmica igual a tots dos. El qui fa de banca no veurà mai els resultats que donen els daus i s'ha de creure el que li diuen. En aquest context, és molt fàcil mentir per obtenir un benefici, i això és exactament el que passava: al final de l'experiment hi havia un 489% més de coincidències entre els daus que el que calia esperar estadísticament. Però el més curiós era que si es feia que el beneficiat fos només un dels jugadors, les trampes es reduïen substancialment. És a dir, saber que una mentida et resultarà profitosa no tan sols a tu, sinó també als teus companys, fa que sovint un prefereixi el guany comú abans que no pas ser honest.

Tot i que la col·laboració és en general bona i ha sigut essencial per al progrés de la humanitat, l'estudi ens indica que també pot tenir aquest element negatiu d'encoratjar trampes entre grups de persones. És una proposta interessant, perquè ens diu que la corrupció no depèn només de l'avarícia, sinó que s'amplifica gràcies al fet que som cooperatius per naturalesa. La figura del lladre solitari seria menys freqüent que la del que estafa en equip amb els seus amics i es reparteix el botí equitativament. Això explicaria que governs, grans corporacions i estructures similars siguin un caldo de cultiu d'enganys d'aquesta mena, la combinació perfecta entre l'oportunitat i l'estructura social adequada per aprofitar-la.

Els humans hem après a lluitar contra els impulsos biològics i ho hem de seguir fent. A més a més, cal identificar els corruptes i assegurar-se que paguen el seu crim, però també evitar generalitzacions i assumir que tothom amb accés a poder és necessàriament culpable.

[Publicat a El Periódico el 3-10-15. Versión en castellano.]

El dia després

Bé, no és el dia després, però ja m'enteneu. Aquesta ha sigut una setmana d'anàlisis i interpretacions. Tots hem dit la nostra, en un fòrum o un altre, i hi ha tantes opinions sobre el 27S i el futur procés com opinadors. Resumeixo aquí un parell d'intervencions breus meves sobre el tema. La primera, a la revista Esguard, sobre com s'ha llegit el resultat a l'exterior:

La segona és una sèrie de twits que vaig fer sobre l'escàndol del vot exterior, que sí, és un escàndol, però no és la tupinada de 80.000 o fins i tot 200.000 vots que molts denunciaven a les xarxes i als dirais. Aquesta és la meva reacció al que veia com una exageració demagògica:

1. Hi ha massa mite amb el vot exterior. La realitat és que només un 10% demana els papers. Abstenció per deixadesa [?]

2. D'acord que el sistema és complicat, però si es fa amb temps t'arriben els papers. Una altra cosa és vots que es perden.

3. Cal saber quants són, perquè n'hi ha uns quants, però ni molt menys arribaran a 80.000. Poca tupinada, impacte real?

4. Siguem objectius i no busquem excuses on no n'hi ha. El sistema és absurd i obsolet, però l'impacte no és tan gran 

5. S'ha fet joc brut en aquestes eleccions però no siguem demagògics. No s'ha impedit votar a 200.000 exiliats: només se'ls ha posat [molt] difícil

6. Acabo: un recompte (parcial, clar) de només 164 casos. No n'hi hauria d'haver cap, d'acord, però no és un allau

Ara, passats uns dies, ja tenim les dades definitives, que confirmen el que deia:

196.052 catalans a l'estranger

21.771 van demanar el vot

14.781 vots van arribar a bon port

És a dir, s'han perdut 6.990 vots, sigui perquè les paperetes han arribat tard o perquè els vots s'han extraviat pel camí (com va passar a Roma). És intolerable, antidemocràtic i inconcebible que tants ciutadans no puguin exercir el seu dret a votar (i ho seria ni que fos tan sols un), encara que l'impacte real en els resultats finals sigui nul. Però hauríem de veure els números a les properes eleccions estatals, perquè no crec que es desviïn gaire d'aquests: el problema és el sistema, que està mal parit, no un complot contra els catalans (tot i que mai s'ha de descartar una possible "vaga de zel" d'alguns funcionaris de les ambaixades, esclar). Una altra prova és que en unes eleccions on vota el 77% només un 10% dels exiliats vulgui exercir el seu dret a vot. Això passa perquè votar fora és molt complicat i requereix massa temps i planificació, cosa que desanima molta gent. Si ens volem consolar, pensem que països com Grècia no tenen ni tan sols un sistema de vot per correu...

Una dada més: 9.410 (64%) van votar JxS o CUP, cosa que confirma que el sentiment independentista és més alt entre exiliats, com deia l'altre dia. 

Acabo amb un parell de manifests que vaig signar abans de les eleccions en suport de JxS, que crec que era l'opció que millor sintetitzava el meu punt de vista sobre el que calia per seguir endavant: una proposta transversal i unida per donar un missatge clar. N'hi ha una com escriptor i l'altra com metge. Si tinc temps, ja parlaré en una altra ocasió de com veig el futur de tot plegat.

Eclipsi

Estem a dos dies d'un eclipsi de lluna, però podríem dir que aquestes dues darreres setmana s'han eclipsat moltes altres coses. A alguns se'ls ha eclipsat el seny. Altres han intentat eclipsar la veritat. N'hi ha que han eclipsat tothom a cops de ridícul. I els de més enllà han quedat eclipsats per la seva pròpia estupidesa. Podria citar més exemples, és un no parar. A mi que no m'agrada la política, confesso que aquest cop estic gaudint del xou amb la boca oberta i un pot de crispetes al costat. I amb el cor en un puny, perquè malgrat l'espectacle lamentable que hem hagut d'aguantar (i encara queden 48 hores!), ens hi juguem molt, diumenge. 

Espero que el màxim de gent voti, perquè està clar que aquestes eleccions són prou especials per no quedar-se callat. M'agradaria que el 28S estiguéssim iniciant un procés de canvi, que pot ser molt complicat de dur a terme satisfactòriament, però que val la pena que s'intenti amb totes les forces i intel·ligència possibles. Guanyi qui guanyi, el panorama serà molt diferent després de les eleccions. Confiem que per a bé. Si més no, tots nosaltres podrem explicar als nostres néts que vam viure un moment històric.

Fer sentir la teva veu

He viscut un altre onze de setembre (i ja en són setze) a través d’Internet. És el problema de formar part de la Diàspora: costa participar en les dates importants. Els vídeos i les fotos et fan sentir una mica més proper, per sort, però no és el mateix. Sobretot els darrers quatre anys, amb aquestes celebracions massives, visualment espectaculars i impecablement organitzades. A part de servir per mantenir la motivació ben viva, que el procés és llarg i el suflé no es pot desinflar, sempre he cregut que el principal actiu de les manifestacions és la visibilitat que ens dóna arreu del món. Quan vaig arribar a Anglaterra el 2008, la majoria de gent sabia situar Catalunya al mapa (a diferència del que em passava quan vivia a Nova York, on l’única marca reconeguda era Barcelona), però poca cosa més. Ara, dir que ets català desencadena immediatament una conversa plena de curiositat sobre el fet diferencial i el futur del país. La sortida al carrer del sobiranisme ha provocat una impagable campanya de difusió, amplificada per l’interès mediàtic. I no tan sols a Europa: aquest estiu, en un congrés, una parella de científics australians em van demostrar que estaven perfectament al dia de la situació política catalana quan els vaig explicar d’on venia. Totalment impensable cinc anys enrere.

El suport internacional serà clau en el procés d’independència, i és impossible que et recolzin quan arribi el moment si no saben ni qui ets. En aquest sentit, la cadena, la V i la Via Lliure han complert de sobres la seva missió. Només em sap greu haver-ne sigut un simple espectador. Contribuir-hi deu tenir l’efecte euforitzant de fer-te sentir part d’un moviment transversal, revolucionari i imparable. Però les revolucions avui en dia les fem a les urnes, i aquí sí que hi podem participar tots (els majors d’edat, almenys), independentment d’on hàgim anat a parar. En teoria. En el moment d’escriure aquestes línies, la documentació necessària per votar per correu encara no ha arribat als qui l’hem sol•licitada, ni aquí ni a cap altre país, pel que sento. I el temps va passant. 

És difícil entendre per què està tan mal organitzat el vot a l’estranger. Disposem la tecnologia per enviar tota mena d’informació a qualsevol racó del planeta en menys d’un segon però a l’hora de posar una papereta a l’urna encara hem de confiar (dues vegades) en el rústic sistema postal de tota la vida i en la bona voluntat d’una sèrie de funcionaris. Si això afectés només les eleccions autonòmiques podríem postular una deixadesa voluntària, però veient que el caos es repeteix cada vegada sense que ningú pensi en implementar una alternativa raonable, hem de concloure que al govern espanyol li importa bastant poc saber què pensen els seus súbdits que viuen fora. No sé si a altres bandes és igual de caòtic.

En el cas del 27S encara és més obvi que no hi ha cap voluntat de facilitar-nos les coses. Un dels motius, si volem pensar malament, podria ser que les estadístiques mostren que el vot emigrant sol ser independentista. No quadra gaire amb aquella màxima absurda que diu que el nacionalisme es cura viatjant (que normalment esgrimeixen nacionalistes que han viatjat poc), i els motius són obvis: allunyar-te de les arrels fa que te n’adonis que en tenies. Aquest deu ser el nostre pecat, el que ens condemna a la dificultat de fer sentir la nostra veu en els moments clau. Com si no fos prou difícil ser lluny de casa, a sobre no volen ni escoltar-nos.

Suposant que tinguem sort i ens envïn tots els papers (ja us vaig explicar que el darrer cop no va ser així), posar un sobre a una bústia no és com dipositar una papereta a una urna: no tens cap garantia que arribarà al seu destí. La cadena és llarga i el vot es pot “encallar” a molts racons. Així doncs, no ens queda més remei que ser pacients i optimistes: els documents arribaran a temps, el vot no es perdrà pels laberints dels serveis de correus i entre tots decidirem quin ha de ser el nostre futur. Que la realitat no ens espatlli el somni.

[Publicat a la revista Esguard, 16/9/15]

Actualització: al final els papers han arribat a temps, un dia abans que es publiqués l'article (vegeu la foto que encapçala aquesta entrada). I aquests cop tinc totes les paperetes, des de la CUP al Partido Animalista! No m'ho puc creure. Ja he ficat la papereta escollida al sobre (vegeu aquí sota), així que quan el porti avui a correus ja hauré votat. Em puc desconnectar de la campanya: cap numeret d'última hora em pot fer canviar d'opinió!