Aquests dies que he freqüentat aeroports, avions i trens he tingut més temps de llegir. És l'únic avantatge que té viatjar sol: pots dedicar tots els temps morts a la lectura. Em vaig endur una selecció de peces tan diferent com em va ser possible, per allò de tenir un llibre a mà per a cada estat d'ànim.
El primer que vaig agafar em va sorprendre molt gratament. No perquè no sospités que estaria bé (sinó ja no me l'hauria comprat). Vagi per endavant que no sóc admirador de la novel·la negra. Passada l'etapa Agatha Christie/Sherlock Holmes que tothom pateix a l'adolescència i excepuant una fase intensa Highsmith-Ripley i l'ocasional clàssic (Chandler, Hammet, Simenon), és un tema que no m'atrau massa. Per això
La mala dona començava amb un hàndicap important. Però em va convèncer des de les primeres planes. Quan vaig veure que l'autor havia decidit que el narrador del llibre fos la mateixa Mort, vaig pensar "d'aquesta no te'ns surts, nano". És massa arriscat com perquè funcioni. Estic content d'haver-me equivocat. El
Marc Pastor demostra un gran ofici i unes ganes de jugar-se-la molt inusuals en un gènere amb unes pautes tan clares. I a més li surt bé. Trobo genial que un llibre que no segueix les normes hagi tingut tan bona acollida. I que sigui tan amè sense que et posi les coses massa fàcils. Té uns deutes clars (i reconeguts literalment al text) amb R.L. Stevenson, a part de Conan Doyle, i l'autor sap fer que això funcioni a favor de la novel·la. Se li ha de reconèixer uns altres mèrits: una ambientació ben aconseguida que converteix Barcelona en la Londres boirosa de Jack l'Esbudellador i un ritme propi d'una producció cinematogràica. Potser li retallaria unes quantes planes al darrer terç, però això no treu que sigui una lectura del tot amena.
A la maleta també hi havia dos llibres de contes. Els qui us passeu per aquí sabeu la meva recent
animadversió per aquest gènere. No diré que aquests reculls me l'han curat, segueixo veient-hi els mateixos problemes, però he de confessar que m'ho vaig passar bé llegint-los. Em sembla que el conte català es pot dividir en dos grans grups. En un, els hereus de Pere Calders munten històries amb un to entre irònic i clarament humorístic, amb pràcticament l'obligació de posar en algun lloc (preferiblement al final) un gir inesperat o una mena de
punchline agut que justifiqui la història. És una mica el que havia provat jo mateix a
Quina gran persona, igual que tants d'altres escriptors catalans de la nostra generació. En
Jesús M. Tibau es passeja per aquest terreny amb tota comoditat. A
Una sortida digna el trobem tan fresc i directe com és en el seu blog, i això és una qualitat per mi bastant sorprenent. Perquè no és gens fàcil sonar tan proper. No afegeix cap mena d'artifici a la seva prosa, i en canvi ens trobem tics blogaires usats amb tota normalitat. Em va agradar trobar un personatge blanenc, suposo que una picada d'ullet als qui va conèixer quan va estar al meu poble fa un
temps. És original la idea de dedicar un cicle de narracions a la mort, sobretot si el que vols és fer històries amables i no tètriques. S'ha de dir que el resultat és un llibre que te l'empasses molt ràpidament.
Si tries escriure aquest primer tipus de contes el problema és que mai no et farà cas la crítica "respectable" del país. Estàs condemnat a volar per sota el radar. Per molt bé que escriguis, un 80% del mèrit, com a mínim, se l'acaba emportant el tema escollit. En aquest sentit, els del segon gran grup de contistes catalans ho tenen més fàcil. En dic els "relats costumistes", sense ànim despectiu. Es tracta de captar instantànies de la vida d'algú, millor si és una mica tràgica, sense necessitat de pensar en principi, nus i desenllaç, ni molt menys en sorpreses. En Francesc Serés ho fa amb destresa als seus Contes Russos. Trobareu moltes
crítiques positives al llibre, no cal que us en faci una altra. A mi m'han entrat ganes de veure com s'ho fa en Serés en un llarga durada, que ja és un bon elogi. El seu estil no m'ha semblat tan espectacular com diuen alguns, però sí molt sòlid. No puc dir massa més havent llegit només contes, sobretot d'aquesta mena. El gènere del conte "costumista" em dóna aquella sensació tan típica de quan un surt de veure una pel·lícula i tot el que li ve al cap és: "quina fotografia més maca!".
Però ara que tenim una criatura a casa aprenent la nostra llengua, la responsabilitat m'ha fet afinar una mica més. Em sembla absurd que el meu fill, que no ha viscut mai a Espanya, parli el català contaminat pel castellà com els seus pares. Fet malbé d'acord, però amb la lògica adequada al seu entorn. Prou embolic es farà amb l'anglès, només falta que s'hi fiqui pel mig una tercera llengua que encara ni tan sols s'ha posat a practicar. És per això que la meva dona i jo hem bandejat els castellanismes tan com ens ha estat possible i ara parlem en família un català tan escaient (un pèl encarcart, potser) que semblem els del Digui digui.
Alguns ja sabeu que la Clídice fa una secció sobre blogs a un programa de Ràdio Esparraguera. Acaba de penjar el show de la setmana, que és una llarga carta d'amor a l'autor de The daily avalanche, a qui li troba totes les virtuts (allau, vigila, que t'ha sortit una cyberstalker!). 
El primer que vaig agafar em va sorprendre molt gratament. No perquè no sospités que estaria bé (sinó ja no me l'hauria comprat). Vagi per endavant que no sóc admirador de la novel·la negra. Passada l'etapa Agatha Christie/Sherlock Holmes que tothom pateix a l'adolescència i excepuant una fase intensa Highsmith-Ripley i l'ocasional clàssic (Chandler, Hammet, Simenon), és un tema que no m'atrau massa. Per això La mala dona començava amb un hàndicap important. Però em va convèncer des de les primeres planes. Quan vaig veure que l'autor havia decidit que el narrador del llibre fos la mateixa Mort, vaig pensar "d'aquesta no te'ns surts, nano". És massa arriscat com perquè funcioni. Estic content d'haver-me equivocat. El Marc Pastor demostra un gran ofici i unes ganes de jugar-se-la molt inusuals en un gènere amb unes pautes tan clares. I a més li surt bé. Trobo genial que un llibre que no segueix les normes hagi tingut tan bona acollida. I que sigui tan amè sense que et posi les coses massa fàcils. Té uns deutes clars (i reconeguts literalment al text) amb R.L. Stevenson, a part de Conan Doyle, i l'autor sap fer que això funcioni a favor de la novel·la. Se li ha de reconèixer uns altres mèrits: una ambientació ben aconseguida que converteix Barcelona en la Londres boirosa de Jack l'Esbudellador i un ritme propi d'una producció cinematogràica. Potser li retallaria unes quantes planes al darrer terç, però això no treu que sigui una lectura del tot amena.
A la maleta també hi havia dos llibres de contes. Els qui us passeu per aquí sabeu la meva recent animadversió per aquest gènere. No diré que aquests reculls me l'han curat, segueixo veient-hi els mateixos problemes, però he de confessar que m'ho vaig passar bé llegint-los. Em sembla que el conte català es pot dividir en dos grans grups. En un, els hereus de Pere Calders munten històries amb un to entre irònic i clarament humorístic, amb pràcticament l'obligació de posar en algun lloc (preferiblement al final) un gir inesperat o una mena de punchline agut que justifiqui la història. És una mica el que havia provat jo mateix a Quina gran persona, igual que tants d'altres escriptors catalans de la nostra generació. En Jesús M. Tibau es passeja per aquest terreny amb tota comoditat. A Una sortida digna el trobem tan fresc i directe com és en el seu blog, i això és una qualitat per mi bastant sorprenent. Perquè no és gens fàcil sonar tan proper. No afegeix cap mena d'artifici a la seva prosa, i en canvi ens trobem tics blogaires usats amb tota normalitat. Em va agradar trobar un personatge blanenc, suposo que una picada d'ullet als qui va conèixer quan va estar al meu poble fa un temps. És original la idea de dedicar un cicle de narracions a la mort, sobretot si el que vols és fer històries amables i no tètriques. S'ha de dir que el resultat és un llibre que te l'empasses molt ràpidament.
amb aquest estrany cec, 
"La febre aftosa és una malaltia viral que ataca sobretot nens petits. Dóna símptomes lleus, normalment llagues a la boca i febre. Es contagia per contacte amb la saliva, mocs o excrements. Actualment no hi ha ni un tractament ni una vacuna a punt."
Veureu que aquesta va ser una presentació atípica ja des del principi, una mica la marca de la casa dels xous que solem muntar amb els meus companys habituals de malifetes, el Marc Pérez i el Sebastià Roig. Per exemple, res més adequat per a un llibre sobre "enemics invisibles" que fer els primers deu minuts a les fosques. Això, afegit a les brillants intervencions dels dos presentadors va convertir l'acte en una mena de stand up comedy (pero asseguts) que va agradar molt al nombrós públic congregat. Hi va haver-hi moments curiosos, com l'immortalitzat en aquesta foto, on sembla que s'estigui presentant un llibre de còctels, amb les llimones sobre la taula preparades per anar a parar al fons dels gintònics (gentilesa de la reina de Ki). Haureu de mirar el vídeo si voleu saber el perquè i quina relació té tot plegat amb la malària i remenar les escombraries. Aquí teniu el guió de la interveció del Sebastià per escrit i aquí el del Marc. Podeu llegir altres cròniques de la presentació aquí i aquí.
