Els robots ens visiten

La setmana passada, una de les poques en la història d'aquest blog que no vaig publicar cap entrada, vaig batre el rècord de visites: més de dos mil en dos dies. Curiosament, venien totes de Xina. Saludo, doncs, als meus nombrosos fans xinesos que estan fent un curset de català aquest estiu (i de pas a tots els robots que envien des de l'est per rastrejar la xarxa).

Si no sou ni un estudiant xinès de català ni un robot curiós potser us interessarà el programa del dissabte passat al Via lliure de RAC1, on vaig parlar de l'oxitocina, dels gasos tòxics que desprèn l'orina en contacte amb l'aigua de la piscina i del fet poc conegut que les nenes sempre han tret millors notes en totes les assignatures que no pas els nens. Feu clic aquí per sentir-lo.

Altres coses: ahir vaig publciar una article a l'Ara parlant d'una troballa sorpresa: bacteris a la placenta. Són més insidiosos que els robots xinesos (llegiu-ho aquí) i fa uns dies a El Periódico parlava de la importància de tenir cura dels nanos si volem que la nostra espècie tingui un futur millor (feu clic aquí).

Apa, ja teniu unes quantes distraccions per acabar el mes de juny...

La joia de les corones

La Monarquia és un concepte obsolet. També ho és l’Església i, fins a cert punt, la Democràcia, almenys tal com s’aplica a la majoria de llocs. Són idees mil•lenàries que han trobat la manera de sobreviure fins els nostres dies perquè han sabut aconseguir un equilibri decent entre els beneficis que proposen i els molts inconvenients que arrosseguen. Ara sembla que hagin arribat a un punt d’estabilitat a partir del qual no evolucionaran gaire, ja que satisfan molta més gent que no la que se sent prou insultada pels seus principis per revoltar-s’hi. Sense enemistats majoritàries i proactives, i mentre el poble disposi de prou opi, l’statu quo tindrà el futur garantit.

Això contrasta amb les modernitzacions forçoses que aquests estaments han patit al llarg de la història, especialment quan el poder de la Monarquia o l’Església eren considerat absoluts i per tant enemics fàcils a batre en nom del progrés. La Democràcia és un cas a part, perquè el seu gran mèrit ha sigut des del principi plantejar-se no com el sistema polític perfecte sinó com el menys dolent possible. O en paraules de Churchill, la pitjor forma de govern, exceptuant totes les que s’han provat fins ara.

Al segle XXI, una monarquia campechana, com són totes les europees que queden, mai no indignarà suficientment els ciutadans per guanyar-se la guillotina, a pesar del pedigrí del cognom que ostenti o com de corcada estigui la institució que representa. Malgrat això, és difícil que, avui en dia, algú pugui defensar que un rei aporta res d’útil a la societat. Els seus partidaris ho deuen veure simplement com una tradició ancestral que no és prou dolenta per canviar-se, una idiosincràsia més que defineix un país, com prendre te a les cinc o torturar toros davant d’una audiència. És cert que per poder presumir de l’anacronisme de tenir família reial s’ha de pagar un factura considerable en euros, però al final tot queda diluït dins del gran sac de despeses absurdes i innecessàries que assumeixen els pressuposts d’un estat modern. 

És per això que és poc probable que en un futur proper hi hagin grans revolucions en els països europeus que encara mantenen la corona com a cap d’estat, per molt que la gent s’hi expressi en contra a les places públiques. És especialment evident a la Gran Bretanya, on la Reina s’ha bastit una capacitat d’atracció transversal que ha guanyat adeptes entre totes les classes socials i els colors polítics. A Espanya, en canvi, sembla que els groupies de la corona s’han de buscar sobretot a la dreta de l’espectre. Però no s’ha d’oblidar que l’esquerra està plena de molts a qui el tema com a mínim els deixa indiferents. Amb aquest panorama no sembla que s’hagi de poder aconseguir mai la massa crítica que hauria de catalitzar un canvi per la via democràtica. Els republicans militants que hi ha a la Commonwealth, Espanya i la resta de monarquies contemporànies s’ho hauran de prendre amb calma, doncs.

Els catalans som un cas a part. El nostre país porta tants segles sota una casa reial imposada en un moment clau de la història que molts s’han acabat tornant republicans per defecte. Per això és impensable que, si arriba el moment de proclamar un estat català independent, es proposi mantenir la fidelitat a algú amb un nom tan poc afortunat com Felip. I encara menys que s’advoqui per la reinstauració d’una línia dinàstica oblidada. D’aquesta manera, els republicans que viuen a Catalunya gaudeixen d’una oportunitat de deixar de ser súbdits reials que a la resta de la Península no existeix. Per això els recomanaria que si han de sortir a manifestar-se, ho facin portant una estelada enlloc d’una bandera tricolor. Les possibilitats d’èxit per aquesta via són molt més elevades.

[Publicat a l'Esguard, 18/6/14.]

El rei (refuseu imitacions)

Dimecres i dijous, a València

Ja us ho he anat avançant aquests dies: demà i dijous estaré a València per fer un programa doble de conferències que a la vegada serviran per presentar els darrers llibres en els que he participat.

Demà a les 19.00 em podreu sentir parlar d'Els límits de la ciència a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, tancant el cicle Científics lletraferits: La ciència en els paisatges literaris (més detalls aquí). La xerrada se centrarà en el futur de la ciència, cap a on anem, què ens espera i com afectarà la societat. Aquest és el també el tema de Jugar a ser déus, com ja sabeu, per tant aprofitaré per presentar el llibre en societat a València.

I dijous, també a les 19.00, faré la xerrada Ferits per la ciència: Contes de científics juntament amb Martí Dominguez, a l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (més detalls aquí i aquí). L'acte servirà com a presentació oficial del recull de contes Científics lletraferits que he editat amb Jordi de Manuel.

Si us voleu passar per qualsevol dels dos actes, sereu benvinguts. Prometen ser un parell de vetllades interessants.

Déus, lletraferits i altres coses

Aquesta setmana s'han posat d'acord la jomateixa i en XeXu i han publicat dues ressenyes de Jugar a ser déus. Les podeu trobar aquí i aquí. Els agraeixo que tots dos ens deixin tan bé!

La jomateixa va fer la "setmana Macip", com diu ella, i també va comentar l'altre llibre que us he estat promocionant aquests darrers mesos, el recull Científics lletraferits. Llegiu la ressenya aquí.

Parlant d'això, la setmana que ve es fa la presentació oficial dels Científics lletraferits a Barcelona. Aquí en teniu els detalls.

Aprofiteu-ho, que no sé quan tornarà a haver-hi una densitat tan alta de científics escriptors per metre quadrat al país. Jo en faré també una presentació la setmana que ve a València, però us ho explico amb més detalls d'aquí uns dies.

També relacionat amb aquest llibre: el diari cultural digital Núvol publicava l'altre dia el meu relat inclòs a Científics lletraferits. Si no us voleu llegir tot el llibre (mal fet!), almenys podeu gaudir de franc del meu remake del gènesi bíblic fent clic aquí.

Afegeixo també una crítica a Hipnofòbia que m'ha fet avui en romanidemata.

Acabo amb el link a la darrera secció de ciència del Via lliure, on vaig parlar de feromones i de com els nostres cervells comencen a decaure als 24 anys, entre altres coses.

Recull mediàtic del mes

Us penjo un recull de les últimes coses que he anat publicat. Aquí podeu llegir un article a l'ARA, sobre la possible relació entre els microbis intestinals i l'autisme.I aquí l'article d'El Periódico sobre la possibilitat de clonars humans, cada cop més a prop gràcies a uns descobriments recents que no s'han comentat gaire a la premsa.

Aquí podreu veure un vídeo d'un festival literari que es va fer a Blanes, en el qual vaig participar a distància llegint un tros del meu nou llibre, que sortirà a la tardor (ja ho anirem comentant). I parlant de vídeos, aquí sota en teniu dos, de la campanya de Sant Jordi de promoció de Jugar a ser déus, un a TV3 discutint el secret de la longevitat (i les implicacions morals) i l'altra per l'Esguard.

Ho complemento amb la meva secció al Via lliure de RAC1, que en aquesta ocasió anava sobre el llibre, també. Escolteu l'entrevista aquí. A més, aquí podeu llegir una petita ressenya de Jugar a ser déus, aquí la que va sortir a El País, i aquí la que el XeXu va fer de Científics lletraferits. Acabo amb unes recomanacions de literatura científica que vaig fer per Sant Jordi a l'ARA.

Entrar o sortir d’Europa

Conduint de la feina cap a casa, la meva vista ensopega accidentalment amb una tanca publicitària força impactant. Es veuen els penya-segats blancs de Dover, la imatge més fàcilment identificable dels límits meridionals del Regne Unit, amb una escala mecànica sobreposada. La intenció de denunciar la lliure entrada de persones indesitjables queda encara més palesa quan es llegeix el text: “Sense fronteres. Sense control. Recuperem el control del nostre país”. 

El primer que em ve el cap és que és d’un mal gust espaterrant penjar un reclam contra la immigració en un barri on els únics anglesos que hi viuen són els fills dels qui van arribar de l’Índia o l’Àfrica fa no gaires anys. Però és que el UKIP (United Kingdom Independence Party), el responsable de l’anunci, no és precisament conegut per la seva subtilesa. Aquest partit, juntament amb el BNP (British National Party), un altre grup dretà, nacionalista i poca amic dels estrangers, són els que més es fan sentir aquests dies de campanya per a les Europees. A part dels cartells omnipresents (cal destacar-ne un altre amb la foto dels principals polítics anglesos emmordassats amb la bandera europea i el lema “Fem que la Gran Bretanya recuperi la seva veu”), arriben regularment a casa fulls de propaganda d’aquests dos partits, mentre que dels altres encara no n’hem rebut cap.

L’estratègia és clara. Als Britànics Europa els importa un rave. Històricament, no s’hi ha sentit mai integrats. L’anomenen “el continent”, com si les Illes no en formessin part. A sobre, molts senten que ser membres de la unió els representa més inconvenients que no pas beneficis. Han de cedir una certa potestat legislativa i a sobre han d’estirar del carro, amb els altres companys del nord, per evitar que el sud s’acabi d’enfonsar Mediterrani avall. No els fa cap gràcia, per exemple, que els seus diners vagin a parar a països malbaratadors que construeixen línies de tren fantasmes enmig del desert. La situació actual és un caldo de cultiu ideal per a què els populistes mirin d’arrabassar els vots euroescèptics o obertament antieuropeus de les mans dels polítics més seriosos, que encara intenten nedar i guardar la roba (tot i que Cameron ha promès un referèndum sobre el tema en un futur proper). La jugada els està sortint bé: les enquestes situen a UKIP frec a frec amb els laboristes.

A Catalunya no hi ha un moviment anti-europeu comparable. Com a part d’Espanya, el país s’ha beneficiat del flux de diners comunitaris, i a nivell emocional, els catalans sempre hem mirat cap al nord amb admiració i interès. I més encara ara, que la futura pertinença o no a la Comunitat s’està fent servir com a moneda de canvi en el debat sobiranista. Per això costa d’entendre que un dels socis d’honor del club estigui plantejant-se estripar el carnet. Però en el fons, els paral•lelismes amb la nostra situació són nombrosos. Un bon percentatge de la població catalana tampoc se sent emocionalment part del conjunt al qual políticament pertany i encara més ciutadans estan tips que els diners dels seus impostos s’inverteixin en projectes quixòtics amb impacte mínim a la seva zona (l’exemple del tren fantasma torna a anar com anell al dit). A més, en aquest cas la transferència de poder legislatiu a l’entitat “mare” és gairebé total.

Amb aquest rerefons contemplo des de la barrera el debat europeu aquí al Regne Unit, oscil•lant entre el somni (impossible) d’una gran Europa actuant coordinadament i la simpatia en vers els qui prediquen els beneficis d’una escissió. Veurem com acaba. Si més no, els britànics tenen l’avantatge que ningú els impedirà exercir el seu dret democràtic a decidir a quina entitat volen pertànyer.

[Publicat a l'Esguard, 21/5/14.]

Petita crònica il·lustrada de Sant Jordi (amb retard)

Us devia la segona part de la crònica de Sant Jordi, que faré també aprofitant alguna de les fotos que he arreplegat. Com vau veure l'altre dia, aquest any vaig decidir fer una immersió total en les festivitats de la jornada. Full experience, que en diuen els anglosaxons.

Per la natura de la nostra feina, els escriptors (i els científics) no tenim gaires oportunitats de socialitzar. A més, jo sóc poc d'anar de festes, m'agrada més la tranquil·litat de casa meva. Però quan aquest any la cap de premsa em va dir si volia que ens apuntés a la llista d'un d'aquests esdeveniments vaig pensar: "mira, així li podré ensenyar al meu coautor com fem les coses els catalans per Sant Jordi". L'assumpte se'm va anar una mica de les mans, perquè al final ens van inscriure a cinc saraus (en dos dies) i per no quedar malament (ehem) vam haver d'anar a tots...

El del pernil va ser el primer, a la Casa Fuster. Vam haver de fer cua per aconseguir un perniler (es diu així?) es tallés unes llesques de serrà del bo. Sort que, britànics que som, vam arribar d'hora, sinó ens hi haguéssim passat una hora llarga, allà palplantats. A la festa vaig poder començar a saludar gent que només coneixia digitalment, com en Vicenç Pagès o la Maria Carme Roca, o retrobar amics que feia temps que no veia com la Paula Bonet. Això (i el pernil) és el que té de bo aquestes aglomeracions.

Quan la festa es va omplir massa, vam traslladar-nos a la propera, la de La Vanguàrdia. Allà el percentatge de corbates era molt més alt, però hi podies trobar personatges curiosos com els actors que representaven els protagonistes dels llibres del mega popular Jonasson. Al post anterior us deia que no ens hi havíem fet cap selfie, però es veu que sí. Havia oblidat que havíem immortalitzat el moment al costat de la nostra agent.

I quan la festa es començava a omplir, altre cop vam marxar cap a la següent, la de l'Òmnium a la Moritz. La foto que us havia penjat era massa fosca, però aquí veieu que, efectivament, hi érem i, efectivament, bevíem cervesa.

L'endemà, dia de Sant Jordi, començava amb l'esmorzar al Regina. Normalment als diaris veieu la "foto de família" que teniu aquí al costat. Com que aquest any estava a la tarima, us puc ensenyar el "making of", just a sota. Ja veieu que hi havia gairebé tants fotògrafs com escriptors... Nosaltres vam ocupar un lloc discret a última fila i vam deixar que les càmeres se centressin en les cares més conegues.

A mig matí ens va tocar signar a la paradeta que tenia La Central a la fàbrica de la Moritz. La gràcia és que allà podies fer una parada tècnica i anar al lavabo (el gran problema dels escriptors intinerants: al bell mig de la Rambla no hi ha serveis) i calmar la set amb una birra de la casa. S'agraïa. Potser algun any se'ls ocorrerà pensar en la salut dels escriptors del país i s'habilitaran carrets de servei tècnic per solucionar les urgències fisiològiques en els punts més compromesos del recorregut.

A més, a la Mortiz vaig tenir el plaer de coincidir amb el Manel Fontdevila, un dibuixant que fa molt temps que segueixo (em sembla que tinc tot el que ha publicat). Em vaig comportar com un autèntic fan: vaig aconseguir una dedicatòria i una foto. 

És una de les gràcies d'anar de parada en parada: tens l'oportunitat de conèixer finalment gent que admires i segueixes. Us parlava d'en Cels Piñol i l'Àlex Santaló al primer post, i a la llista hauria d'afegir noms com en Manuel Cuyàs, en Xavier Bosch i... la Judit Mascó. A aquesta no li vaig demanar foto, tot i que el meu company, impressionat, m'instigava a fer-ho. Em va semblar que fotografiar-me amb escriptors i dibuixants tenia excusa, però amb top models seria una mica més difícil d'explicar quan arribés a casa...

Anècdota: al llarg del periple vam col·leccionar unes quantes faltes d'ortografia als nostres noms. Aquesta d'aquí és la que es va emportar el rècord (tres en quatre paraules).

Un altre dels moments culminants de la jornada va ser el dinar de l'escuderia Bromera, on vam poder refer-nos tot escoltant les històries de l'Andreu Martín. Té anècdotes a cabassos, i ens va fer riure un munt amb coses com una inoportuna hemorràgia en una caserna de la Guàrdia Civil o les aventures (reals) d'una iaia assassina.

L'amic Jordi, de L'Illa dels llibres ens va fotografiar i entrevistar. Li hem d'agrair que tingués un moment per a parlar d'un llibre científic en un dia tan plagat de best sellers.

I acabo amb una foto d'una de les quatre conferència que vaig fer aquells dies. Aquesta era molt especial. M'havia demanat si podia anar a una escola a explicar què és el càncer a uns nanos de nou anys, que tenien moltes ganes de saber-ne més coses. No havia fet mai res semblant, i vaig acceptar el repte encantat (i amb una mica de por, també, s'ha de dir). El fet que uns alumnes d'aquesta edat estiguin interessats en un tema així em va semblar molt lloable. Crec que vaig aconseguir explicar-los-ho amb més o menys claredat. Per les (moltes) preguntes que em van fer, diria que els vaig poder transmetre les idees bàsiques. I això confirma el que sempre dic sobre la divulgació: si fas l'esforç d'explicar les coses d'una manera planera, tothom és capaç d'entendre conceptes científics complexes. Per mi va ser una experiència molt enriquidora.

I fins aquí la crònica. D'aquí tres o quatre anys, la propera.

Llegiu El franctirador, d'Albert Pijuan

He començat a atacar el botí d'aquest Sant Jordi i la primera sopresa me l'ha donada El fractirador. Me'l vaig comprar bastant a cegues, seguint un impuls, cosa que sol ser una recepta per a desenganys. Havia sentit alguna cosa d'ell (una breu menció d'El llibreter, una mena de publireportatge a Gent Normal...), però no n'havia vist cap crítica entusiasta ni cap elogi treballat pels cercles on em moc. Deixeu-me que en faci el primer: és el millor llibre d'un autor català que he llegit darrerament. I un segon, menys relatiu (perquè el d'abans es pot interpretar de moltes maneres): és un llibre ben fet.

Darrerament Angle Editorial porta una interessant tanda d'encerts. Des de l'excel·lent El sentit d'un final a La vida al davant (un altre dia en parlaré), i ara també la primera història de l'Albert Pijuan que, sense ser perfecte, li passa la mà per la cara a moltes novel·les catalanes recents que reben cabassos de floretes per tot arreu. La venen com a "molt més d'una novel·la negra", que és un eslògan que no li fa cap mena de justícia, perquè de negra no en té res, però d'alguna manera s'ha d'atreure el públic, suposo. Mireu el web de l'editorial si voleu saber més detalls de l'argument, així jo puc passar directament a la valoració.

L'excusa del franctirador li serveix a l'autor per retratar una societat grisa i opressiva, on es respira desesperació a cada plana. La tensió narrativa està molt ben portada i els personatges, més o menys tòpics, tenen totes les dimensions al seu lloc, cosa molt d'agrair. Diàlegs creïbles i cops d'efecte dosificats amb cura són un altre punt fort. L'ambient m'ha recordat el Paul Auster de In the country of last things, però narrat pel Francesc Serés de Contes russos. Si se li pot fer algun retret és que a mitja nov el·la deixi una micaabandonat el protagonista (un personatge bastant rodó) per centrar-se més en algun dels secundaris, però és una elecció que no resta qualitat al llibre. Hi ha alguns girs previsibles, però també escenes molt potents (sense caure en excessos gratuïts) per compensar. Tot plegat em va enganxar i va fer que me'l  llegís en un parell de sentades. És un llibre diferent als que es fan darrerament a casa nostra, arriscat, ben escrit, amb una història portada amb ofici, incòmode i cru, però que al final deixa satisfet. 

S'ha d'agrair que editorials mitjanes i petites (com Angle, Labreu, Meteora, 1984, Males Herbes...) siguin les que han recollit el testimoni de donar oportunitats als nous escriptors de casa, una tasca que, quan jo començava, es podien permetre fer editorials com Columna, ara obligades des de dalt a apostar més sobre segur. Sense pressupost de promoció, ni padrins, ni un autor amb un gran currículum o visibilitat, ni un tema fàcil, el més possible és que passi sense pena ni glòria (li desitjo més sort que la que vaig tenir jo!). Serà una llàstima. Només espero que en Pijuan no es desanimi, perquè si continua amb aquesta empenta, valdrà la pena estar atent al què publiqui a partir d'ara. Un moment o altre ja trobarà el seu públic,segur.

 

La bicicleta

M'he comprat una bicicleta. De fet, els tres membres de la família vam sortir de la botiga amb una, per anar a joc (i fer excursions plegats per entre els prats tan bon punt l'hereu agafi confiança). No en tenia des de feia... buf, més de 25 anys, crec, així que m'hi vaig enfilar amb una mica de reticència. Diuen que això d'anar en bicicleta no s'oblida mai i, efectivament, no em vaig clavar cap clatellada (la primera volta va ser bastant conservadora, tot s'ha de dir), però tampoc és que fos el rei de la pista. Però ja m'està bé. Quan recordo les animalades que he arribat a fer dalt d'una bicicleta m'esgarrifo (i em meravello que com a molt acabés només amb els genolls pelats). Ara que sóc un pare responsable, ja no les puc fer, aquelles coses. Ara les ha de fer el meu fill.

Debats estèrils

La setmana passada no vaig poder evitar enganxar-me una estona al debat del Congreso on s’havia d’oficialitzar la postura espanyola sobre la consulta del 9N. Era tan improductiu com veure una pel•lícula de misteri que saps com acaba, però amb aquell punt addictiu que tenen els programes de telerealitat que fan que et costi canviar de canal. El contingent català va venir amb els deures fets: uns discursos serens i previsibles, que no aportaven res nou al que s’ha dit aquests darrers mesos, però que reforçaven la idea que el poble no té intenció de cedir, que era l’objectiu.

El que al final em va fer desistir va ser constatar que els arguments de l’altra banda seguien sent tan surrealistes com el primer dia: voler votar és antidemocràtic (!), il·legal (quan molts experts diuen el contrari), la constitució no ho permet (apa que no l’han canviada quan els ha convingut...), el separatisme és feixista, exclusiu i agressiu (té més gràcia dit uns dies després que es fes pública la gigafoto de la cadena, l’acte més multitudinari, inclusiu i pacífic de la història de l’independentisme), no som sobirans per prendre decisions (la sobirania no es demana, es declara, i una àmplia majoria de catalans ja ho ha fet a través dels seus representats escollits democràticament), Catalunya s’enfonsaria en la misèria (un argument perfectament útil per la campanya pel No o pel Sí/No, però no per impedir el vot) o es quedaria aïllada de l’univers conegut (surant a l’espai o enmig de l’oceà, segons la metàfora preferida)... els mateixos moments estel·lars del pensament ibèric que ens han estat regalant polítics i intel·lectuals castellans des que va començar el procés. Esgotava veure’ls repetits fins a l’extenuació en l’hemicicle on se suposa que s’haurien de reunir les ments més lúcides d’un país.

Per què ningú és capaç de plantejar raons més coherents? Només es pot explicar si el nivell intel·lectual d’aquests oradors està molt per sota la mitjana o si pensen que poden evitar perdre la partida negant tres vegades que l’estan jugant. La primera opció és poc probable, la segona ridícula. Estaria bé que deixessin de malgastar el temps i reconeguessin d’un cop que Espanya no vol que Catalunya sigui independent per tres motius principals:

1) L’històric: Catalunya va ser annexionada al projecte espanyol després d’una sèrie de pactes dinàstics i, finalment, conflictes armats. El mateix que s’ha fet sempre a Europa. Tenen el dret històric a considerar que aquest territori és “seu”.

2) L’emotiu (o nacionalista): Catalunya és part d’Espanya des de fa una dotzena de generacions. Els espanyols han après a “sentir-la” una regió del seu país.

3) El pràctic: si Catalunya s’independitza Espanya té molt a perdre, perquè és un país sumit en una crisi profunda que de sobte deixaria de comptar amb una de les zones que més li aporta a l’economia.

Tots tres punts són comprensibles, discutibles i tan vàlids com els que, en paral•lel, s’esgrimeixen des de l’altra banda: (1) Catalunya té més de mil anys d’història (tres quartes parts d’ells sense Espanya); (2) Molts catalans no se senten espanyols; i (3) Catalunya se’n sortiria molt millor sola. Si el debat es mogués d’una vegada cap aquí, almenys deixaríem de patir aquest trist diàleg per a sords que és la realitat política actual i podríem començar a negociar possibles solucions al conflicte.

[Publicat a l'Esguard, 23/04/14]

Un Sant Jordi en 16 selfies

[Que com va anar el Sant Jordi? Ja us n'explicaré detalls quan tingui temps, però de moment aquí en teniu un resum fotogràfic en 16 selfies, el format de moda, especialment adequat per a gent que, com jo, té els braços llargs.]

Dia 22: amb el Chris Willmott, coautor de Jugar a ser déus, a la primera festa pre-Sant Jordi a la cava de l'Hotel Casa Fuster

La tercera festa d'aquella nit va ser a la fàbrica de la Moritz (us heu de creure que som nosaltres). La segona va ser la de La Vanguàrdia, però l'ambient era massa seriós per anar fent-se selfies...

Com que no estem acostumats a tanta activitat lúdica, vam acabar rebentats després del trio d'actes socials. Vam tancar la nit a l'Idò, refent-nos amb uns fabuolosos plats de menges illenques.

L'endemà, el dia J, estàvem a punt de guerra al clàssic esmorzar del Regina. Com que vam arribar puntuals (britànics que som), vam poder accedir als croissants abans que ningú.

El moment culminant de l'esmorzar és la lluita per agafar bones posicions per la foto de família. Nosaltres, discrets, vam optar per l'última fila.

A la primera paradeta del dia va i em trobo que signem al costat dels admirats Àlex Santaló i Cels Piñol (al fons). Amb el primer ens coneixem del Facebook de fa temps (compartim gustos i aficions), i el segon el segueixo des de fa dècades, de l'època que tots dos estàvem ficats en fanzines. Una grata sorpresa.

Entre la primera i segona sessions de firmes teníem una estoneta, així que vaig portar el coatuor guiri a fer un tast del Sant Jordi des de l'altre costat. A aquelles hores del matí encara es podia circular per la Rambla, i feia un solet fantàstic.

Em salto uns quants esdeveniments (signatures, cerveses, dinar...) i el següent selfie ja és al bell mig de Rambla Catalunya, de tarda i amb una circulació bastant densa. Aconseguim esgotar els exemplars del llibre que hi havia a la paradeta de Bromera, no està malament.

D'allà ens desplacem al coll d'ampolla del Palau de la Virreina, on hi havia la parada del TR3SC, sense cap accident destacable (no era fàcil anar esquivant la gentada). Arribem tard, és clar. Aquí teníem els nostres noms en un pòster, que fa molt elegant.

A aquestes alçades el pollastre ja era majúscul. De nou a la zona nord de Rambla Catalunya, no hi cabia una agulla i arribar a la taula de signatures era una esport de risc. Aquí ja estàvem bastant esgotats i necessitats d'una escapadeta al lavabo.

El repòs del guerrer (o no). Acabada la marató de firmes, tornem a la marató de festes. Vam entrar a la de Planeta, al Luz de Gas, sense saber massa bé com (a aquelles alçades ens deixàvem arrossegar on fos). El menjar estava de mort.

Però només una festa per nit seria poc per al currículum, així que també vam entrar (pels pèls) a la que es feia al Speakeasy. Grans còctels. I aquí sí que se'ns van acabar les forces.

Començo el dia 24 afònic i amb bosses sota els ulls (sort del maquillatge), però disposat a continuar treballant. Primera parada, a Els matins de TV3.

El mateix dia, vaig cap a Manresa a presentar el Jugar a ser déus a la gent de l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran. Parlo també d'extensió i de gent gran quan toco el tema de la píndola per frenar l'envelliment que també havia discutit a la tele. Un ambient fantàstic i una audiència molt participativa.

L'endemà vaig passar-me per l'IES Serrallarga de Blanes per parlar-los d'Ullals. El coautor, en Sebastià Roig, tenia problemes d'agenda, així que vaig fer el xou en solitari. Sembla que més o menys me'n vaig sortir.

I l'últim acte de la marató de Sant Jordi va ser aquella tarda a Olot, parlant de càncer al cicle Els Grans Interrogants de la Ciència. El millor va ser l'hora sencera de preguntes que va venir després. Altre cop, un públic molt interessat i molt ben informat, que treien els temes clau. Tot un plaer (amb menció especial a la claca de Blanes que em va venir a donar suport!).

On estaré aquest Sant Jordi

Per si us interessa que us signi algun llibre o simplement passar a saludar, aquest serà el meu horari de demà.

Intentaré anar tuitejant en directe les incidències del meu Sant Jordi (seguiu-ho a @macips01), que  potser començarà aquesta nit amb alguna de les festes del ram (per un cop que m'apunto al sarau, farem un "complet").

Passada la bogeria del dia del llibre, em podreu sentir parlar amb més calma, si us enganxa a prop alguna de les dues xerrades científiques que tinc programades:

Dijous 24 d'abril a les 17.30h a l'Escola d'Enginyeria de la UPC de Manresa: "Els límits de la ciència: cap a on ens porta la medicina del segle XXI?"

Divendres 25 d'abril a les 19.00h al Casal Marià d'Olot (C/Francesc Xavier de Bolós, 3): "Arribarem mai a curar el càncer?" (VII Cicle de conferències: Els grans interrogants de la ciència)

Que passeu un bon Sant Jordi!

Què (em) regalaré aquest Sant Jordi, edició 2014 (III)

[Aquesta és la meva última tanda de recomanacions per aquest Sant Jordi. Es va publicar dissabte a El Periódico, disfressada d'article d'opinió. Que serveixi per omplir un buit molt evident a totes les llistes que he vist aquests dies: el llibre científic, del que pràcticament ningú no parla. Els lectors habituals del blog ja en coneixeu un parell, però potser els altres també us poden interessar. A més a l'ARA d'ahir també hi tenia un paràgraf recomanant clàssics de la divulgació i la CF al costat d'altres científics.]

Ciències i lletres per Sant Jordi

D’aquí quatre dies serà Sant Jordi, la jornada preferida dels llibreters de Catalunya i la culminació d’unes quantes setmanes d’intenses presentacions de novetats editorials. Com cada any, n’hi haurà per tots els gustos, des del best seller pel gran públic a l’òpera prima més experimental, passant per traduccions de clàssics o els productes que s’aprofiten la popularitat mediàtica dels seus autors. Entremig d’aquest allau que reclama a crits l’atenció del lector, solen passar desapercebudes les obres amb contingut científic, que sempre han sigut la ventafocs del panorama literari local.

El poc interès per llegir sobre a ciència a casa nostra queda demostrat pel fet que és pràcticament impossible que aquesta mena de llibres s’infiltrin en una llista dels més venuts, a diferència, per exemple, del Regne Unit, on la divulgació és comprada amb regularitat per una franja àmplia de la població. Quan veiem un títol amb aires científics en un top ten normalment està encobrint un producte d’autoajuda o, el que és pitjor, l’enèsima ensarronada sobre enzims miraculosos o dietes que-tot-ho-arreglen. Sembla que la impressió que ciència i literatura no combinen està bastant estesa, i això contribueix a perpetuar aquesta divisió artificial entre ciències i lletres que ens inculquen a les escoles, i que acaba relegant als especialistes tot allò que fa olor a biologia o física seriosa. 

Permeteu-me, doncs, que aprofiti l’avinentesa de la festa que s’acosta per desmuntar una mica aquest prejudici i recomanar-vos alguns títols interessants, relacionats amb el tema que ens ocupa, que d’altra manera segur que us passarien desapercebuts. Començaré amb Científics lletraferits, un recull de contes que he editat junt amb el biòleg Jordi de Manuel, on hem aconseguit reunir vint científics i tecnòlegs catalans de renom que a la vegada són escriptors (entre ells Pere Puigdomènech, que també participa en aquesta secció). L’objectiu era precisament demostrar que la gent “de ciències” podem fer ficció de tanta qualitat com qualsevol altre narrador. Els resultats van del drama a la comèdia, del relat negre a la ciència-ficció, i segur que sorprendran més d’un. 

També ha arribat a les botigues el darrer llibre del biòleg Jesús Purroy, Homeopatia sense embuts. El títol deixa clar les intencions de l’autor: analitzar d’una manera rigorosa aquest fenomen pseudocientífic que tants adeptes té encara avui en dia. Informar-se sobre què cal fer per saber si un tractament és útil o no, i l’homeopatia seria un bon exemple, és un exercici que ens pot ajudar a destriar el gra de la palla el proper cop que un veí ens recomani l’última meravella que ens ha de solucionar tots els mals. Aquestes assaigs són necessaris per aprendre a veure quan volen fer passar bou per bèstia grossa, que per desgràcia és sovint. Per altra banda, l’Anna i l’Eduard Martorell analitzen a Sans i estalvis una sèrie d’intervencions que, des del punta de vista científic, poden influir en la nostra qualitat de vida. Els seus consells, barrejats amb curiositats, van des de la dieta al sexe, passant per l’esport i la relaxació.

Aposta per la salut! és la novetat de Manel Esteller, un altre company de secció i un dels científics més destacats del país. És una barreja d’assaig, biografia i entrevista sobre com l’autor veu la situació actual de la ciència i l’impacte que té en la societat. Una reflexió que ens hauria de fer pensar una mica sobre temes que són molt rellevants avui en dia. En aquesta línia, jo mateix publico Jugar a ser déus amb Chris Willmott, darrer Premi Europeu de Divulgació Científica, un llibre per a tots els públics que medita sobre les implicacions morals dels nous avenços científics i com afectaran la humanitat en un futur proper. L’hem escrit perquè els investigadors sovint pensem només en entendre el món que ens envolta i no ens parem a considerar com els nostres descobriments l’estan canviant, i aquest és un debat important en el què tots hem de participar.

Acabo recomanant-vos un llibre que té uns quants mesos, però que em va impactar molt quan el vaig descobrir: Ebrio de enfermedad, d’Anatole Broyard, els escrits d’un pacient terminal que lluita per entendre què és la vida amb el poc temps que li queda. És un text dur però enriquidor, que ofereix, des d’un angle diferent, una impactant visió de la relació entre metge i malalt. Colpidor. Per motius d’espai me n’he deixat molts altres igual d’interessants, però espero que almenys hauré aconseguit presentar-vos algunes alternatives a les típiques compres de Sant Jordi. Aquest any, sigueu originals: regaleu als qui estimeu roses, llibres... i una mica de ciència.

Què (em) regalaré aquest Sant Jordi, edició 2014 (II)

Continuo la sèrie que vaig començar la setmana passada amb un parell de recomanacions que no em compraré perquè ja les tinc en VO. (I aprofito a més per aplaudir la fantàstica feina que estan fent les editorials petites i mitjanes, omplint els forats inexcusables que deixen les grans, sovint massa ocupades en produir llibres que puguin comptar les vendes amb números de cinc xifres.)

Una és de Faulkner, que és el clàssic "escriptor d'escriptors", i malgrat tot, un autor no gaire disponible en català. Edicions de 1984 està començant a publicar la trilogia dels Snopes i el primer és El llogaret. Faulkner és dens i complex, però escriu com poca gent, i això deixa sempre bon regust. Val la pena fer l'esforç.

L'altra recomanació és el Brautigan que ha tret Labreu, El monstre de Hawkline. Ja he confessat el meu amor per Brautigan en altres ocasions, i el reivindico com un autor a descobrir. Sempre dic que vaig escriure El joc de Déu després de llegir, gairebé seguits, Bressol de gat (una altra meravella recentment publicada en català per fi pels genis de les Males Herbes) i El monstre de Hawkline, i que se li noten molt les influències. Si els llegiu ho entendreu ràpidament.

Aquesta darrera és una novel·la breu, directa i indescriptible, surrealista, fantàstica (en els dos sentits de la paraula), que no saps a on et porta en cap moment, on es descriu una història absurda amb tanta normalitat que acabes trobant que té tot el sentit del món. A part, la prosa sintètica de Brautigan és tot un regal, el contrari del realisme barroc de Faulkner (i tots dos són genials, a la seva manera, aquesta és la gràcia de la literatura!).

Si us agraden les sorpreses i les trames imprevisibles i incontrolables, heu de llegir El monstre de Hawkline (i Bressol de gat, de pas, no l'oblidem). Encara que no sigui la mena de novel·la que us cridin l'atenció normalment, almenys no s'assemblarà a res que hagueu llegit darrerament. Quantes vegades podeu dir-ho, això?

Què (em) regalaré aquest Sant Jordi, edició 2014 (I)

He fet Pàsqües abans de Rams i ja tinc a casa la primera tanda de llibres que m'autoregalo aquest Sant Jordi. La collita d'enguany és variada i extensa. Un grapat d'autors que venen xifres considerables (no parlo dels "mediàtics", sinó dels professionals) té novetat al carrer, cosa que serà bo per l'economia de les editorials grosses. Però entremig hi ha també una quantitat decent de llibres potser més minoritaris, però que també mereixen una oportunitat. 

Aquí teniu la foto del que m'ha cridt més l'atenció aquest any, per si us serveix d'inspiració. Ja veieu que va des del Premi Sant Jordi (poc minoritari, aquest!) al Just Casero, passant per traduccions, primeres novel·les i un estranger (andorrà) en versió original. En tinc uns quants més a la llista, que espero aconseguir en directe, potser amb signatura de l'autor i tot. Miraré de parlar-ne en un altre post. 

Jugar a ser déus: el making of (i III)

La idea del llibre que us estic presentant aquesta setmana va sorgir just en acabar d'escriure Les grans epidèmies modernes. Tenia ganes de fer una cosa menys "didàctica" i més "reflexiva" (tot i que al final és una barreja de les dues coses), i el projecte va prendre cos un dia que estava parlant al passadís amb en Chris, un professor del meu departament expert precisament en ètica i comunicació científica. De seguida ens vam engrescar i vam decidir que havíem de fer un llibre plegats. Era, a més, una excusa ideal per mi per començar a escriure en anglès (com us podeu pensar, en Chris no domina el català), un repte que sempre m'ha interessat i espantat a parts iguals, i que era més fàcil d'encarar si tenia algú al meu costat per vigilar-me.

Ens hi vam posar a finals del 2010. El pla inicial era mirar de tenir-lo al carrer el 2012, per seguir el meu ritme habitual d'una peça de divulgació científica cada dos anys, però per motius diversos, entre ells el fet que la Marató de TV3 d'aquell any anés dedicada al càncer, un dels temes que treballo al laboratori, van fer que tot es retardés i que al final un altre llibre li passés per davant. Això ens va donar més temps de treballar-hi i, de pas, anar-lo traduint. Quan ja n'estàvem del tot satisfets i va arribar el moment de començar a "moure'l", pels volts de la primavera del 2013, vam pensar en el premi que organitza Bromera i la Universitat de València, l'únic en la nostra llengua dedicat a la ciència, i vam decidir que valia la pena intentar-ho. Tinc uns quants dels llibres guanyadors d'edicions anteriors, molt interessants tots, i el fet que se l'hagin endut científics i divulgadors de pes de casa nostra com en David Bueno, en Jesús Purroy, en Carles Lalueza o en Xavier Duran em va motivar més encara a intentar afegir el meu nom a la llista.Al final vam tenir sort i fin aquí hem arribat.

Jugar a ser déus és un llibre que m'ha agradat molt escriure. Ha sigut una experiència enriquidora donar-li voltes a les implicacions socials del que fem els científics i discutir-ho amb en Chris, que no sempre ho veia de la mateixa manera que jo. Aquesta és una de les gràcies de llibre, precisament, estimular el debat, i espero que els que el llegiu el trobeu interessant i amè i, sobretot, que us faci pensar una mica i us permeti treure aquests temes a les tertúlies que feu amb els vostres amics. L'hauríeu de poder trobar a les llibreries a partir de la setmana que ve, i ja es pot encarregar online ara mateix. Si el llegiu, ja m'explicareu què us ha semblat.

Jugar a ser déus: el making of (II)

Com us deia ahir, al llarg dels propers dies arribarà a les llibreries del país Jugar a ser déus, el meu darrer "fill". Que de què va? Aquí al costat en teniu la contra. És un llibre de divulgació (tot i que l'altre dia feia broma sobre la similitud amb el títol de la meva segona novel·la), com sempre per a tots els públics i intentant que s'entengui tot bé sense baixar el nivell. Si us interessa potser l'haureu de demanar expressament al vostre llibreter, perquè els llibres de ciència no solen tenir gaire espai als taulells de novetats per Sant Jordi, sobretot quan hi ha superventes que el reclamen.

L'objectiu és una mica diferent dels tres assaijos científics anteriors. Abans havia parlat del càncer, de les epidèmies o dels darrers avenços biomèdics. Ara el que faig, junt amb el coautor Chris Willmott, és discutir com totes les millores que ens porta la biomedicina poden canviar la societat. No és un llibre d'opinió: la idea és informar de l'estat de la qüestió en alguns dels tèmes èticament més polèmics, plantejar les opcions i deixar que cadascú tregui les seves conclusions. La ciència avança molt ràpid, més que la societat, i estem trobant que entrem en zones moralment complicades sense haver pensat abans en totes les implicacions. Són canvis que ens afecten a tots, no hem de ser només els científics qui prenguem les decisions, per això és important estar al dia i participar en aquests debats. El llibre aporta un granet de sorra en aquest sentit i intenta meditar sobre temes complexes com la clonació, el dòping, la reproducció assistida, l'allargament de la vida, etc.

Cada capítol tracta un tema diferent. Comença amb un cas de ficció (tot i que a vegades està basat en fets reals) i després planteja una sèrie de preguntes ètiques que se'n podrien derivar. En el segon bloc, s'explica breument la ciència que hi ha darrera la història, com estan les coses actualment i cap a on va la recerca. Després passem a valorar l'impacte social d'aquests descobriments i en presentem arguments a favor i en contra, perquè cadascú tregui les seves pròpies conclusions i decideixi si és un canvi que creu que beneficiarà la humanitat o no. Demà us n'explico més coses de com el vam escriure.

Jugar a ser déus: el making of (I)

Pels volts de Sant Jordi els escriptors ens tornem una mica pesats. És l'època que surten llibres com bolets, i qui més qui menys té alguna novetat per anunciar.  Personalment no m'agrada treure llibre per aquestes dates, perquè queda enterrat instantàniament sota una tona de novetats que xuclen l'atenció (i la cartera) dels lectors. Ho aconsegueixo evitar normalment, menys quan hi ha premi pel mig, perquè aquestes coses tenen els seus propis calendaris. Així doncs, aquest any em tocarà repetir l'experiència mística de ramblejar per Sant Jordi (l'únic cop que ho he fet vaig explicar-ho aquí, aquí i aquí). Ja us donaré detalls de les paradetes que visitaré per si voleu passar a saludar o a demanar alguna signatura.

Tot un paràgraf i encara no us he explicat res del llibre nou, que és allò que deia al principi de donar inevitablement la llauna... És aquest que veieu a la foto aquí sobre (la tercera coberta que em fa el Carles Barrios, trobo que molt encertada aquest cop també), que ja us vaig presentar breument la setmana passada, quan sortia del forn. També us en vaig parlar amb motiu de la cerimònia del premi que va guanyar a Alzira fa uns mesos. Per no allargar-me massa ara, demà us n'explico més detalls

Recordeu que si us agrada la ciència i també la ficció (i els contes), podeu posar a la llista alternativa de Sant Jordi (alternativa perquè estem parlant de llibres diferents dels que se solen comprar aquest dia) el recull que he editat amb en Jordi de Manuel i que també us signaré si me'l poseu davant. Si no el trobeu a la vostra llibreria, sempre el podeu demanar a Amazon.