Cada vegada que un passa per l'Aeroport de Barcelona troba prou material per escriure un parell de posts. Un viatger freqüent podria portar un blog sencer només amb aquestes observacions de camp.La darrera. Un senyor arriba a la Ciutat Comtal. Requereix que el transportin en una cadira de rodes per dins l'aeroport. Quan té un problema i ha de parlar amb el noi que el porta cap al seu destí, descobreix que aquest no sap anglès. Demanar coneixement de llengües, perdó llengua, a un camàlic potser és exagerar. Tampoc és que l'anglès serveixi per a massa més que per a tractar amb turistes invàlids. Fins aquí, tot dins els paràmetres habituals. Quan el senyor es dirigeix a la finestreta d'informació, es troba que l'ocupant sí que sap anglès, però del nivell "the pencil is yellow" i "my mother is in the kitchen". No li demanis gaire més a la persona que se suposa que ha d'atendre els nouvinguts. Sort que per allà passava un políglota bondadós per desfer l'embolic.
No sé qui és el geni que supervisa els processos de selecció de personal a l'aeroport. Suposo que posar de cara el públic extranger elements que no dominen la llengua universal d'aquest segle és una estratègia premeditada per donar imatge de país d'espardenya i porró. Se m'escapa quin és l'objectiu que persegueix aquest pla maquiavèlic, però estic segur que l'aconseguirem amb escreix.
El Diccionari de Català Col·loquial és una iniciativa molt lloable i una eina imprescindible pels qui escrivim (menys potser pels qui fan novel·la històrica). Apa, cap a la maleta.
