Els llistats i fer els deures

Com molta altra gent del ram, aquests dies he rebut l'email de la ILC demanant el meu granet de sorra per a la construcció del cànon de la literatura catalana. Per un costat em sembla una bona iniciativa. És un consens que encara ens falta, malgrat ser totalment subjectiu. En un post de la primera època d'aquest blog em queixava precisament d'una enquesta informal que em sembla que El País havia fet a escriptors catalans de renom demanant-los quins éren els llibres més importants en la nostra llengua. Per defecte tothom citava poesia i obres medievals per davant de la resta. La meva tesi era que malament estaven les coses si en els darrers 500 anys no havíem sigut capaços de fer res millor que el Tirant.

Potser per evitar aquest efecte tiràntic, l'extens qüestionari on line de l'ILC separa les classificacions per èpoques (i també gèneres, sexe dels autors i mil altres coses), a part d'un top 10 principal i absolut, que imagino que tornarà a guanyar Joanot Martorell per cinquè segle consecutiu. El problema és que omplir totes les planes que et demanen et pot portar la major part d'un dia i donar-li prou voltes als teus coneixements literaris com per acabar amb mal de neurones. Per a què el qüestionari sigui més just em sembla que els ha quedat una mica massa exhaustiu.

De totes maneres, quan he intentat pensar en els meus candidats m'he adonat que no em sento capacitat per fer aquesta mena de tries. No he llegit prou com per tenir una opinió ponderada. Suposo que és una sensació que no se t'esborra mai, per molts llibres que devoris. Només algú que s'hagués empassat tota la producció que s'ha fet mai en català podria emetre un veredicte vinculant com aquest. La resta dels humans (és a dir, tothom) com a molt podem dir quines obres ens han agradat més de les que hem llegit, cosa que implica un filtre previ totalment arbitrari que s'ha d'afegir a la ja esperada subjectivitat de l'opinió. I d'això per força n'ha de sortir un cànon una mica coix. Aquí és on tanco el cercle del raonament i admeto que el concepte en si mateix potser no és tan interessant com pugui semblar a primera vista. Un llistat dels llibres més ben considerats dintre del subgrup dels llibres més populars no necessàriament ha de tenir res a veure amb la qualitat. Malgrat tot, la majoria de literatures respectables tenen un cànon (o uns quants), així que no crec que ens faci cap mal. Però jo em sembla que m'abstindré de contribuir.

M'acomiado amb el text íntegre de la carta de la ILC. Si cap volcà no ho evita aquesta vegada, avui començo unes petites vacances i deixo el bloGuejat amb serveis mínims. Fins la tornada.

------

Benvolgut, benvolguda col•lega,

Una de les qüestions que més mostren la vitalitat d'una literatura és la presència activa de la pròpia tradició literària i la capacitat que té de ser socialment visible. En qualsevol societat, el ciutadà mitjà incorpora a la seva cultura general un conjunt de referents literaris; pot molt ben ser que no els hagi llegit, però sol tenir si més no consciència que són els que hauria de conèixer.

A casa nostra, diria que és comuna la percepció que, més enllà del redol d'especialistes i connaisseurs, hi ha una notable inseguretat a l'hora d'afirmar quines obres i quins autors són els nostres clàssics de referència. Ho demostren les preguntes que arriben a la Institució de les Lletres Catalanes. Preguntes sobre les obres que no poden faltar en les biblioteques de nova creació, o sobre els autors de què han de tenir notícia els estudiants en completar aquests o aquells estudis, o sobre les accions de l'administració per garantir la disponibilitat editorial de determinats títols. Preguntes que, per responsabilitat, demanen una resposta meditada i rigorosa.

Preguntes com aquestes i aquest sentit de la responsabilitat han dut el conseller Joan-Manuel Tresserras a afirmar que un dels deures del Departament de Cultura és fer visible el cànon, els noms de referència de la nostra cultura, un deure que, en el camp literari, pertoca a la Institució de les Lletres Catalanes. Ara, com podem assumir aquest deure? Crec sincerament que ens equivocaríem si l'entenguéssim com l'encàrrec de donar publicitat a unes hipotètiques llistes d'autors que mereixen ser reeditats i llegits, privilegiats pels estudis, aviciats pels mitjans de comunicació. L'entenem, més aviat, com el repte de fer aflorar el consens que es crea espontàniament en els espais literari, universitari, mediàtic i en la intersecció entre tots ells sobre els autors i les obres valuoses, sobre els nostres clàssics i la tradició viva, sobre la jerarquització literària, si en voleu dir així.

És per fer aflorar aquest consens i, a partir de la seva visibilitat, respondre a preguntes com aquelles i treballar per millorar els mecanismes de transmissió de la pròpia tradició, que la Institució ha engegat algunes accions. Com l'elaboració del qüestionari on-line que ara us presentem. L'adrecem als especialistes i la gent de lletres que ha de tenir una opinió qualificada sobre la tradició literària (des de l'acadèmia o la universitat, des de l'ensenyament o les biblioteques, ja siguin autors, traductors o crítics, editors o catalanòfils d'arreu). És la primera vegada que, en la nostra tradició, un procés de reflexió com aquest pot fer participar tantes veus qualificades. Les vostres respostes ens han d'ajudar a fer visible el patrimoni literari actiu, la tradició viva, la permanència dels clàssics, la consolidació dels diversos cànons en tensió, la seva mobilitat i la seva capacitat d'influència. També, el que aquesta dinàmica abandona a l'oblit i a la invisibilitat.

El qüestionari no és anònim, però en cap cas no farem públiques les respostes particulars de cadascú. Les respostes permetran "quantificar" el valor literari però no tenim gens la intenció de presentar rànquings d'obres o d'autors. La Institució, que té la responsabilitat de fomentar la presència pública de la literatura catalana, espera a través d'aquest procés recollir les vostres opinions i donar resposta a les demandes que hem rebut i a les necessitats literàries que la societat té, sovint sense saber-ho. Us demanem que us interesseu per aquesta petició amb més complicitat que no escepticisme. Us agrairem que ens feu arribar la vostra resposta en un termini de quinze dies.

Estic a la vostra disposició per aclarir qualsevol dubte o reticència. Amb tota la cordialitat,

Oriol Izquierdo

Director

L'escollit (XLIX)

Al Jordi Roca ja el seguia al seu blog Diari MEF, MEF a diari quan fa poc el van convidar a obrir-ne un altre al portal criatures.cat, que ha anomenat L'apunt docent. Amb el títol i el web que l'acull ja quedava clar que parlaria amb més detall de les seves experiències educant la quitxalla, un tema que ja surt sovint al seu altre blog i que trobo que explica de forma molt interssant.

El post que selecciono avui m'ha agradat molt tant per la història de fons (la riquesa dialectal de la nostra llengua, cosa que les noves generacions semblen ignorar) com pel raig d'esperança que hi ha al final. Sense comptar que alguna cosa de le os gironines que elogia deu quedar en la meva parla... Un apunt molt maco i ben escrit.

Dilluns musical: una mica de literatura.

Els dilluns us poso un vídeo musical, però avui serà una mica diferent, aprofitant la ressaca de Sant Jordi. És un vídeo, sí, i té música (poca, i feta per un servidor), però el seu objectiu principal era promocionar una mica El rei del món, la meva novel·la maleïda. La idea va partir del company Tibau, sempre buscant idees per animar la catosfera. El making of és senzill: li vaig donar la càmera a la meva dona i vam sortir a passejar pel cementiri del poble, per imprimir-li un toc més tètric a les paraules del primer capítol que llegeixo en veu alta. El teniu també en pdf aquí.

Què m'he comprat/m'han regalat per Sant Jordi

Els llibres en català hauran d'esperar al meu proper viatge cap al sud (imminent, sempre que el volcà m'ho permeti). Aquesta novetat la posaria també a la llista si no l'hagués llegit ja en VO fa no gaire:

A veure si algú s'anima a seguir l'exemple dels de Blackie Libros (que ens amenacen amb una col·lecció sencera dedicada a l'autor) i rescata d'una veagda Brautigan en català, que no es mereix haver estat traduït tant poc i estar descatalogadíssim.

Elogi del blog analògic

Estareu d'acord que l'Espinàs és una llegenda viva de la nostra literatura. Per això no cal fer servir el nom de pila quan en parles: Espinàs és com una marca registrada. Hi ha implícits un estil i una qualitat contrastables, com quan un es compra un Mercedes o un Porsche. Una reputació guanyada a pols amb anys de feina ben feta.

El nostre Espinàs pot ser l'hereu del Josep Pla, un dels observadors més aguts que tenim o un articulista excel·lent, segons qui escoltis. És totes tres coses, sens dubte, però també un pioner. Llegint i la festa segueix, (La Campana, 2009) m'he adonat que tot això que nosaltres intentem aconseguir als blogs ell ja fa molt que ho ha perfeccionat. El seu darrer llibre és un recull d'observacions breus, amb ritme, amb suc, que fan pensar, molt ben escrites, a vegades poètiques o amb un toc d'humor. És precisament el que molts blogaires mirem d'aconseguir, o almenys la mena de blogs que mi m'agraden més. L'Espinàs sap posar-ho sobre el paper com si et parlés cara a cara. I no és gens fàcil, com sabem els blogaires. No és qüestió tan sols saber expressar-se amb les paraules adequades: abans d'això cal anar amb els ulls ben oberts i saber absorbir cada fotó de les imatges que t'hi entren.

Fa un temps discutia amb una amiga escriptora sobre les edats i la literatura. Ella deia, i jo assentia, que els poetes bons són més creatius en la seva joventut, mentre que la qualitat novelística requereix una certa edat. Podríem afegir que la literatura d'observació, que es com m'agradaria anomenar el que fa l'Espinàs, va una mica més enllà. Millora amb el pas dels anys, sense límits aparents, almenys en aquest cas. Jo no he llegit un Espinàs més afilat que el de i la festa segueix, un "autoretrat", com resa el subtítol, d'un escriptor que ha passat la vuitantena. El temps no fa més que esmolar-li la capacitat de mirar i explicar.

Per això puc afirmar sense por a equivocar-me de massa que l'Espinàs és el millor blogaire que tenim en aquest país. Tot i que el seu blog sigui analògic. Tot i que haguem d'esperar anys enlloc de dies per llegir la seva nova entrada. Tot i que no hi puguem deixar-hi comentaris i haguem d'abonar el preu de la consumició. El seu és un bon blog per seguir, i un bon llibre per comprar i regalar demà que és Sant Jordi. Feliç diada a tots.

L'escollit (XLVIII)

Un escollit de Sant Jordi avui, que toca. Aquí trobareu una història per capítols, animada i prou divertida, del mite del drac i la donzella.

Un altre concurs

Us comentava un concurs de Sant Jordi l'altre dia i aquí us en deixo un altre, preparat pels 80grams, que és un blog de novetats i notícies literàries molt complet que segueixo fidelment. Trobo que qualsevol excusa per incitar l'escriptura és bona, per això em faig ressò d'aquestes iniciatives.

I ja posats, no oblideu la nova proposta de Relats Conjunts, amb drac i tot. Apa, a teclejar.

Dilluns musical: eruption!

En honor al volcà que se m'ha fumat les vacances.

Liquidacions

Per aquestes dates, i com a prolegòmens de la gran festa literària que és Sant Jordi, els escriptors rebem unes cartes-sorpresa que s'anomenen liquidacions. Són uns documents tirant a críptics que ens envien les editorials per comunicar-nos quants llibres hem venut (o deixat de vendre). Desxifrar-los porta una estona, perquè cada empresa tabula les dades a la seva manera i usa símbols diferents per comunicar idees semblants. Si ho fas ben fet, hauries de ser capaç de deduir si et podràs comprar un cotxe nou amb els diners que et deuen (sol ser que no).

Les liquidacions, fent honor a l'altra accepció del seu nom, són també la necrològica dels teus llibres vells. I per vell s'entén qualsevol que tingui més d'un any. La vida mitjana dels molts llibres que no s'han convertit en èxits (relatius o no) de vendes és de pocs mesos. Així doncs, la primera liquidació que reps sol ser el sostre de vendes: a partir de llavors les xifres van de baixada. Al segon any les sortides són minses i al tercer, atenció!, poden arribar a ser negatives. Per obra i gràcia del sistema de comptabilitat que regeix el món editorial, es compten com a venuts els llibres que simplement no estan al magatzem. Això fa que quan les llibreries comencen les devolucions, exemplars que tu comptaves que estaven a la biblioteca d'algú fan aparició a la columna dels negatius i et xafen les estadístiques.

De les liquidacions d'aquest any puc deduir que la majoria de les meves obres ja estat a la UVI, com pertoca a la seva edat avançada. El que millor aguanta el pas del temps és un llibre infantil. I el llibre menys venut del meu corpus és El rei del món, ara ja en números vermells i fora de les llibreries. Dels que s'han publicat fins ara em sembla que és  el millor, però ja ara només el trobaran els pocs lectors curiosos que el demanin al seu llibreter (o el comprin online). Aquest exercici nostàlgic de repassar xifres de vendes no té massa sentit fora d'aquestes primeres setmanes de primavera. La resta de l'any els escriptors preferim mirar endavant, amb l'esperança que les noves criatures que parim tindran vida més enllà de la segona liquidació, una sort reservada a molts pocs exemplars de cada nova collita.

Joc de Sant Jordi al Tumateix Llibres

A les recomanacions d'ahir em vaig oblidar d'afegir un interessant micro-concurs literari de Sant Jordi que ha posat en marxa la Jomateixa al seu blog. I és micro perquè la idea és fer un conte de només 50 paraules, que no és gens fàcil... Teniu les bases aquí. Sort!

L'escollit (XLVII)

He vist moltes coses interessants als blogs aquesta setmana, així que per primer cop faig un Escollit compartit per no haver de seleccionar-ne només un. Amb aquesta tirallonga compenso que la setmana que ve em saltaré la secció degut a unes mini-vacances de Sant Jordi.

El Llibreter han muntat i otorgat un premi literari molt original, l'Exhaurim-lo! 2010. El jurat unipersonal ha triat el Males Companyies de Marc Cerdó com a llibre que cal comprar fins que s'esgotin les existències. Ara som els lectors els qui hem de contribuir a convertir el premi en realitat. Jo ja el tenia a la llista de la compra, així que hi poso el meu granet, i us convido a vosaltres a fer el mateix.

A l'altra banda del continent, la Comtessa ha iniciat sense voler-ho una antologia de poemes contra els infames que s'està escampant ràpidament. El motiu són els fets del Cabanyal, que segurament haureu vist als diaris de la setmana passada. Una dotzena de blogs ja s'hi ha afegit.

La Clidice és sempre àgil de ploma, però en el post d'ahir trobo que s'ha lluït especialment. Les seves explicacions intergeneracionals de les paràboles, motivades per un acudit dolent, són molt divertides. No us el perdeu.

I acabo amb una observació molt aguda del Vull ser blogger sobre la ironia del fumador.

Dilluns musical: per fi som exòtics!

Aquesta cançó té un parell d'anys però la vaig descobrir fa poc. Li van regalar el CD a la meva dona, que és fan del grup, i l'altre dia el vam posar al cotxe. Segurament molts coneixeu Enigma. Allà pels 90 es van fer famosos amb uns quants temes electrònics tipus chill out que tenien la particularitat d'incloure sons "exòtics". El seu tema més famós és el Mea culpa, que barreja cants gregorians amb bateries sintetitzades. Una altre exemple conegut és el Return to innocence, que canvia els monjos per les veus tribals dels indis americans.

Doncs es veu que en la seva cerca de World Music susceptible de ser remixada, Michael Cretu, el responsable d'Enigma, ha ensopegat amb un cas de música obscura coneguda només pels indígenes que la canten: la cançó tradicional eivissenca! Em vaig quedar prou sorprès en sentir de sobte unes frases catalanes, quan ja m'estava esperant que aquest cop li toqués el torn a les tribus de l'Amazones.

Es poden fer unes quantes consideracions al voltant del vídeo d'avui. La primera és per què caram el títol és en castellà, una llengua que no té res a veure amb el projecte. La segona és la confusió que genera el tema dels dialectes del català, tant en espanyols com en gent de fora de la península (aquests tenen més excusa), com es pot deduir de la llarga tirallonga de comentaris penjats aquí. Com a exemple, una perla regal d'un comentarista òbviament expert en llengües: "El mallorquín (sic) parece que es una mezcla de catalán,valenciano, y francés". Així no és d'estranyar que  als guiris benintencionats els costi definir què és el dialecte eivissenc, com veureu a la descripció del vídeo aquí ("it's is like catalanish or valencianish").

La cançó s'ha de dir que és maca i la barreja d'estils funciona prou bé. El vídeo oficial el trobareu aquí. Enigma, La puerta del cielo (Seven Lives, many faces).

Què he fet aquestes vacances

Quan érem petits sempre ens feien escriure una redacció amb aquest títol quan tornàvem de l'estiu, de Nadal o de Setmana Santa. Deu ser que les trobo a faltar, perquè avui he pensat que us explicaria amb quatre ratlles què he fet aquests dies (a part de treballar, que quan ets el jefe no pares mai). L'activitat principal ha estat acomboiar un nano amb varicel·la i jet lag (qui es va inventar això dels canvis d'horari per aprofitar la llum no deuria tenir fills petits). També m'ha quedat temps per atipar-me amb els ous de xocolata que el meu fill recollia però no es menjava, amb el resultat que ahir no em podia cordar el botó de dalt dels texans.

En l'apartat productiu, he acabat un manuscrit en el qual portava cinc anys treballant. Es podria dir que sóc un novel·lista més aviat lent i meticulós (a sobre he deixat que la divulgació em distragués una mica aquests últims anys). Ara ve aquell moment de dubte i una certa tensió mentre esperes que els "informes" dels teus lectors de prova et diguin si la cosa s'aguanta o no, perquè un mateix acaba perdent la perspectiva quan està escrivint. Pels qui esteu encuriosits sobre el tema de la història, us dono la pista habitual, que aquest cop em sembla que ha sortit bastant críptica (a part del nom d'algun dels protagonistes no crec que en traieu massa l'entrellat):

El final d'un projecte també vol dir que puc tornar a llegir, que ja tocava. No és pel fet de recuperar temps lliure, sinó perquè tinc el defecte que quan escric tendeixo a mimetitzar l'estil del llibre que tinc a la tauleta de nit (si m'agrada, és clar). Per tant, per evitar contaminacions, quan estic treballant de ple en una novel·la he d'aturar totes les lectures de ficció. Pel que es veu no sóc l'únic escriptor que es distreu amb les influències externes.

Canviant de tema, però no gaire, ens estem acostant a Sant Jordi i voldria destacar un parell d'iniciatives que corren per la xarxa. Per un costat, al Semàfor ens proposen uns premis populars on hem de triar els tres llibres que hem llegit aquest any que més ens hagin agradat. Animeu-vos a votar!

Per altra banda, l'Òmnium ha muntat un web molt vistós per repassar cent cinquanta de les novetats d'aquest Sant Jordi. Una guia incompleta, és clar, però útil per recordar i descobrir algunes de les propostes que trobarem a les parades. A més també es pot votar per avançar quin serà el llibre més comprat aquests dies.

Que serveixin aquestes recomanacions com a substitutes de L'escollit que no he fet durant les mini-vacances blogaires que m'he pres. I ja que el post m'està sortit estranyament eclèctic i aquesta setmana tampoc no hem tingut música, us deixo amb un vídeo relacionat amb la necrològica d'avui.

Textures (segona part)

Ahir em vaig oblidar de dir-vos qui era l'autor de les fotografies. Aquí en teniu un autoretrat, fet al seu lloc de treball habitual (el menjador de casa):

L'atzar pot ser un bon artista abstracte. També em vaig oblidar de dir-vos que ahir era l'April Fool's Day. La setmana que ve tornarem a la programació habitual. Que passeu unes bones festes!

Textures.

Avui us deixo amb l'exposició virtual de les fotos d'un artista americà que tinc el gust de conèixer personalment. La sèrie es diu Textures (#1-9). L'he vist treballar i puc donar fe que aconsegueix aquests resultats només amb la càmera, en directe, sense Photoshop ni cap altre truc digital de post-producció.