Resum de l'any

 

És hora de passar plana i deixar enrere l'any més estrany que hem viscut molts de nosaltres. Només ens queda esperar que el proper serà millor (sembla difícil que no ho sigui!). Per mantenir la tradició (més o menys constant) del bloGuejat d'acabar l'any amb un resum, faig l'últim post del 2020 en forma de balanç.

L'any per mi ha sigut especialment diferent. Des del març que no ho sortit d'un radi de deu milles de casa (la distància que em separa del laboratori que, junt amb el supermercat, pràcticament son els dos únics llocs que he visitat regularment). Fa just un any que no veig la família i els amics. També al març vaig començar una nova col·laboració amb la UOC, que de moment ha culminat amb l'obtenció de gairebé mig milió d'euros per recerca (amb dos projectes, un de l'Estat Espanyol i un de la Marató de TV3). Amb aquests diners investigarem els efectes de l'envelliment en el metabolisme, amb la idea de trobar maneres de mesurar com envellim i mirar de frenar-ho tot el possible. Mentrestant, tot i tenir el laboratori parat una bona part de l'any, hem aconseguit mantenir el rendiment i és un dels anys que més articles científics hem publicat, set. El virus no ha aconseguit frenar la ciència (perquè hi hem posat tots molt d'esforç!).

Però la pandèmia em va portar també una inesperada tercera feina, la de ser una de les "veus de la covid", com diuen a Catalunya Ràdio. Tot i que la microbiologia o l'epidemiologia no son la meva especialitat, el fet d'haver escrit un llibre sobre el tema (i tenir una dotzena d'anys d'experiència en divulgació als mitjans) em va catapultar a la primera línia mediàtica. He intentat ajudar a clarificar la situació sempre que m'han ofert un micro, i això ha fet que alguns dies hagi hagut de dedicar força hores a aquest tema... hores després he hagut de recuperar, perquè les dues universitats (i les dues vessants de la feina: docència i recerca) no s'aturaven. Ha sigut l'any de fer jornades laborals de 15 o 16 hores i de no agafar-me més que algun dia aïllat de vacances. No em queixo: son feines que m'agraden i he de donar gràcies per la sort que tinc que la pandèmia no les hagi aturat, com li ha passat a molta gent.

El que no ha anat tant bé és la meva activitat literària, ja us ho podeu imaginar. No he tingut prou temps ni tranquil·litat per escriure. Exceptuant un petit llibre sobre la covid-19 que sortirà a principis d'any, he pogut fer ben poca cosa als fronts que tenia oberts. Curiosament, vaig començar l'any amb molt poques ganes d'escriure (no recordo que m'hagués passat mai, suposo que estava saturat d'un parell d'anys durant els quals havia escrit compulsivament), i em vaig prendre un parell de mesos "sabàtics". Quan ja em tornava a picar el cuquet, la pandèmia va esclatar i tots els plans se'n van anar en orris. Però com que la crisi ha fet que moltes publicacions es retardin, em sembla que la pausa no es notarà gaire. A part del llibre de divulgació que us deia, es publicarà la nova novel·la de Macip Garzon per Sant Jordi, un llibre de contes amb un co-autor nou al setembre i una altra novel·la el Sant Jordi 22, aquesta amb l'Àngels Bassas. Son les últimes conseqüències de la meva hiperactivitat literària dels darrers anys...

Finalment, l'última part del repàs la dedico sempre al blog. Aquest any només hi he fet 51 entrades, la marca més baixa de tota la història, fins i tot per sota dels tristos mínims dels dos darrers anys. He trencat, a més, la promesa de fer com a mínim una entrada per setmana, de mitjana, que havia mantingut des de l'inici. M'hi he quedat a prop! He tingut poc temps per escriure posts llargs com aquest, o les meves habituals ressenyes (només dues en tot l'any!), i molts dels continguts han sigut texts sobre la pandèmia que publicava a altres llocs. Gràcies a tots els qui, malgrat, la sequera, seguiu passant-vos per aquí i comentant. He estat molt més actiu a les xarxes, és clar, sobretot a twitter. Vaig començar l'any amb 3.000 seguidors, que m'havia costat una dècada reunir, i l'acabo a gairebé 11.000. L'interès que hi ha hagut per la covid-19 ha fet que molts utilitzessin aquest mitjà per informar-se, ha sigut una plataforma fantàstica per donar veu als científics, que d'aquí han fet el salt també als mitjans tradicionals. La immediatesa i brevetat del twitter el fan molt més adequat que els blogs per aquesta mena de comunicació, s'ha de reconèixer.

I així acabo l'any. Intentaré reactivar una mica el bloGuejat durant el 2021, si el virus em deixa, i espero tornar a agafar a poc a poc el ritme habitual d'escriptura, mentre començo tots aquests nous projectes científics i docents que em mantindran força ocupat. Que l'any nou us porti molta salut! 

Bon Nadal!

El matí de Nadal la tradició a casa és veure una pel·li de l'Elvis, millor si passa en una platja llunyana i no té cap motiu nadalenc. Res millor que una horeta de cançons clàssiques, senyores en bikini i arguments mínims per preparar-se mentalment pel dinar de Nadal, mentre el capó va fent la seva dins el forn. Bé, és una tradició que vaig començar fa un parell d'anys i encara no he aconseguit que cap altre membre de la família hi participi, però tot arribarà. Us deixo, que l'Elvis i Hawaii m'esperen...

Bon Nadal, malgrat tot

S’està acabant l’any més estrany del segle però encara ens queda un obstacle en aquesta cursa accidentada: dues setmanes de celebracions que no sabem com encarar. Falten només un parell de dies per les primeres trobades d’alt risc, així que toca anar decidint quina opció triarem, si la més prudent, que implica sacrificar les tradicions de la temporada, o la del tirar els daus i a veure quina xifra de contagis ens surt. Ara més que mai, l’evolució de la pandèmia depèn del nostre comportament.

El missatge de les autoritats aquestes últimes setmanes ha sigut confús, perquè han intentat nedar i guardar la roba més que mai. Per un costat, han continuat amb la idea d’incentivar al màxim l’activitat econòmica, la necessitat que ja va impulsar el final prematur de les últimes restriccions, i per l’altre, han anat suggerint, cada cop menys tímidament, que els plans siguin conservadors. No és d’estranyar que la gent dubti. El que ara ens cal és una comunicació clara: estem en plena pandèmia, hi ha molt virus circulant i no és el millor moment per tancar-se durant hores en un espai petit i poc ventilat una colla de familiars que molt probablement ni respectaran les distàncies de seguretat ni durant mascareta. El més sensat seria que les celebracions es fessin només amb la gent amb la què convius o que es busquessin maneres segures de veure les persones estimades.

Cap líder té prou capital polític per arriscar-se a ser considerat el Grinch que es va carregar el Nadal, per això no s’atreveixen a seguir l’exemple d’Angela Merkel, que fa uns dies implorava als alemanys que fessin tanta bondat com els sigui possible per evitar que la tercera onada, que s’espera inevitablement a principis d’any però que pot començar en qualsevol moment, es converteixi en un tsunami. Almenys Boris Johnson ha pogut fer cas als qui li demanaven més restriccions sense quedar malament, perquè al Regne Unit ha aparegut una variant del virus que sembla més infecciosa. És aviat per saber si pot ser un problema, però no és mala idea ser prudent mentre esperem unes setmanes a tenir més dades. Però Europa no respon de manera unitària a aquests reptes: alguns països son més severs i altres, com Espanya, continuen amb una política de mínims.

Si mirem qualsevol mapa d’estadístiques de la covid-19 ens adonarem que bona part d’Europa té unes de les pitjors xifres del planeta. No hi ha manera més clara d’entendre que aquí hem fallat estrepitosament, tant pel que fa a la gestió política de la pandèmia com en la responsabilitat social dels ciutadans. La manera com estem encarant la campanya de Nadal fa pensar que no hem après gaire aquest darrer any i que continuarem ensopegant amb la mateixa pedra fins que les vacunes ens rescatin del drama.

Per sort en aquest camp s’han complert les prediccions i acabarem el 2021 amb més d’una vacuna aprovada per l’ús general. De fet, ja n’hi ha cinc (tres de xineses i dues de russes) que fa temps que s’estan administrant, malgrat no haver completat totes les proves clíniques. Les han rebut ja centenars de milers de persones, però no en tenim cap informació. De moment és poc probable que ens arribin, perquè aquí es distribuiran només vacunes que s’hagin demostrat que son segures i eficaces. Les de Pfizer/BioNTech i Moderna (fetes amb ARN) hauran sigut les primeres de la llista en aconseguir aquest segell de qualitat a Europa i Amèrica, però les seguiran de prop les de Johnson & Johnson i Oxford/AstraZeneca (que utilitzen un segon virus inofensiu que actua com a vector).

És essencial que, ara que encarem una recta final que s’albira llarga, ens esforcem a promoure l’única arma que pot aturar la pandèmia. És cert que les vacunes s’han fet molt ràpid, però ha sigut per una combinació de sort (es va trobar una proteïna que fes de diana immediatament, el virus és molt estable...), una inversió descomunal de recursos i una optimització del procés. Els assajos clínics s’han fet amb el mateix rigor de sempre i les vacunes que passen el filtre de les entitats avaluadores son tan bones com qualssevol de les anteriors. Siguem-ne conscients i fem un últim esforç: protegim vides sent prudents i confiem en les solucions que ens ofereix la ciència. I, malgrat les dificultats, mirem de passar un bon Nadal.

[Publicat a El Periódico, 22/12/20]

50

 Aquest primer mig segle ha sigut divertit. A veure com serà el segon.

Per no parlar de virus...

 ...us poso uns videos que no tenen res a veure amb la pandèmia, per animar una mica el diumenge. Son unes quantes taules rodones i webinars que he fet aquests dies sobre temes tan diversos com el posthumanisme i les biblioteques.

Comencem pel II Seminari de Gèneres Fantàstics. Posthumanisme: ciencia ficció, organitzat per l'AELC, on vaig compartir escenari amb el Marc Pastor i la Inés Macpherson:

 

Aquí parmem del futur de les biblioteques, un vídeo d'introducció a la taula rodona de la COBDC, amb col·laboracions meves, de la Carlota Gurt, la Paula Jarrín, l'Anna Guitart i la Consellera de Cultura.

Ara, la presentació que vam fer del nou llibre del David Bueno, L'art de persistir (us el recomano, un assaig molt interessant):

I per acabar, un diàleg al Festival clàssics entre en Joan Canimas i jo, sobre art, ciència, filosofia i moltes coses més, i una conversa amb Màrius Serra sobre literatura i malaltia a Llegir per curar, al Sant Jordi de Nadal.

BONUS: un article a l'ARA sobre com menjar sucre augmenta la mobilitat dels espermatozous i una entrevista a RAC1 sobre la genètica i els posthumans, al voltant ó del llibre Viurem per sempre?

Nadal, sí? Nadal, no?

Avui tenim previst engalanar la casa de Nadal (anem tard: tot el barri es va avançar a la tradició de fer-ho el primer cap de setmana de desembre, suposo que tenim pressa) i pot ser un bon moment per fer un sumari del que he anat dient aquesta setmana sobre com crec que hauríem de suprimir les celebracions habituals d'aquests dies si no volem començar l'any amb un repunt important. Com he mencionat més d'un cop, aquesta és la meva festa preferida del calendari i em sabrà molt greu perdre-me-la, però penso que és el més prudent, com molts altres científics que estan dient el mateix aquests dies. Us ho explico amb detall als enllaços que deixo continuació. Escolliu el format i programa que més us agradi i vosaltres mateixos traieu-ne les conclusions que us semblin més adients.

Potser les declariacions que han tingut més ressò son les que vaig fer el diumenge 29 de novembre a l'entrevista que em va fer el Roger Escapa al Suplement de Catalunya Ràdio:

 

Altres mitjans van recollir les meves paraules, que van acabar força amplificades. Em van demanar que ho repetís a BTV el mateix dia i també al Ben Trobat de La Xarxa (minut 30) el dia 2. Fins i tot van provocar algunes crítiques (tot i no ser l'únic que ho deia, al contrari: la majoria d'experts ja alertaven que calia fer alguna cosa amb les festes imminents). Al Versió RAC1, per exemple, em van convidar a explicar-me amb més detall el dia 2 després que en parlessin el dia abans en antena i arribessin a proposar, en to de broma, que potser el que passava és que no m'agradava el Nadal:

Si voleu sentir una versió condensada de tot plegat, el dimecres (3/12/20) a el Matí de Catalunya Ràdio, en només cinc minuts vaig resumir el que penso que cal fer:

També aquest cop altres mitjans van amplificar la notícia. Però, de fet, tot això venia de molt abans. El primer cop que vaig començar a recomanar repensar el Nadal va ser el dia 15 al Nació Digital, i amb més detall la setmana passada a Els Matins de TV3, concretament el dia 24:

Amb tot això ja us en fareu una idea i podreu decidir el que cregueu més convenient. Potser per acabar val la pena enllaçar aquesta entrevista doble que va publicar ahir el Periódico contraposant les meves opinions amb les de la psicòloga Mireia Cabero, que té un punt de vista diferent. I ara us deixo, que m'espera un arbre de plàstic i un embull de llumets de colors que cada any em costa una hora desenredar.

EPÍLEG: Avui mateix n'he parlat a Ràdio 4, ja pèr tancar el tema.

¿Podem fiar-nos de les vacunes de la Covid-19?

 D’acord amb les previsions que s’han fet des de l’estiu, sembla que tindrem una vacuna contra la Covid-19 aprovada abans d’acabar l’any o, a tot estirar, a principis del que ve. Més d’una, de fet, perquè n’hi ha 12 completant assajos clínics de fase 3, i algunes a punt d’acabar-los, com les de Moderna, Pfizer, Johnson & Johnson i AstraZeneca. No faltaran opcions. ¿Però, ens hem de fiar d’aquestes vacunes?

A causa de la urgència i la necessitat de bones notícies, des del principi de la pandèmia s’ha trencat una de les normes d’or de la ciència: primer s’han emès les notes de premsa i després s’han publicat les dades dels estudis. Normalment es fa al revés per evitar conflictes d’interès (qui anuncia els èxits no pot ser qui en surti més beneficiat, econòmicament o d’altres maneres), i per assegurar-nos que un grup d’experts imparcials té temps d’escrutar els resultats. Això ens obliga a agafar-nos les notícies d’aquests dies amb precaució: fins que no tinguem accés a tota la informació, val més ser prudents.

És per això que l’eminent viròloga Margarita del Val expressava fa uns dies en una entrevista els seus dubtes sobre els anuncis recents d’efectivitats del 94,5% i 95% de les vacunes de Moderna i Pfizer, respectivament. Té raó pel que fa a dir que el que interessa sobretot és saber si protegeixen la gent més vulnerable i si redueixen els casos greus i les morts, i de tot això encara no han dit res. L’alegria, doncs, és una mica prematura, tot i que tenim motius per ser optimistes.

Però tot això se solucionarà abans que les agències reguladores permetin que es donin massivament a la població. S’ha fet molta via en la producció de les vacunes, és cert, però només en les fases que ho permetien. Haver injectat tants milions en la recerca ha escurçat molt l’etapa preclínica, i la burocràcia que hi ha en tot el procés també s’ha reduït a la mínima expressió. Ara bé, els assajos d’eficàcia i seguretat s’estan fent igual que sempre. O millor, fins i tot. Comparem-ho per exemple amb la primera vacuna de l’Ebola, que es va aprovar l’any passat després de donar-la a només 3.000 voluntaris. Naturalment, la necessitat en aquest cas era una altra i justificava les presses. La clau d’una vacuna contra la Covid-19 potser no és tant que sigui molt efectiva (amb un 60-70% també faríem) sinó, sobretot, que no tingui efectes secundaris greus, per poc freqüents que siguin, perquè s’haurà de donar a milions de persones. Per això s’han reclutat milers de voluntaris (prop de 50.000 per a cada una en la fase 3), perquè es puguin detectar fins i tot els problemes més rars. Tal com també indicava Margarita del Val, hauria de ser suficient per estar tranquils.

Això significa que, una vegada s’hagin publicat tots els detalls dels estudis i els experts els hagin revisat amb lupa, les vacunes que arribin al públic seran segures (i, a més, funcionaran prou bé). És important repetir-ho, perquè últimament està creixent una perillosa onada de desconfiança a tot el món: algunes enquestes donen xifres sorprenentment altes de gent que no voldrà vacunar-se. També ho he sentit dir a professionals que, en principi, haurien d’entendre el que significa que un fàrmac passi totes les proves però que s’estan deixant portar per les supersticions. Això fa molta por, perquè fins que almenys tres quartes parts de la població mundial tingui anticossos, no podrem començar a respirar tranquils. Si la campanya de vacunació topa amb aquestes reticències, la crisi es pot allargar indefinidament.

No ha ajudat gens que Rússia i la Xina hagin donat el vistiplau a sis vacunes que encara estan en fase 3. En teoria ja s’estan administrant a grups concrets de població, tot i que no ens n’ha arribat cap dada. S’entén que aquests casos aixequin suspicàcies, sobretot per les motivacions polítiques que hi ha al darrere, però s’ha de diferenciar el que està passant a la resta del món. Recordem que Donald Trump va pressionar per aconseguir un cop d’efecte similar abans de les eleccions, però els organismes reguladors dels Estats Units van refusar saltar-se cap pas. Això demostra que el procés d’aprovació funciona bé.

Quan es comenci a distribuir de forma generalitzada una vacuna (primer la rebran el personal sanitari i les poblacions de risc), podeu comptar que em veureu al principi de la fila per rebre’n una dosi. Per responsabilitat social, sí, però també per motius purament egoistes: em moro de ganes de tornar a fer vida normal. I això, siguem realistes, només ens ho permetran les vacunes.

[Publicat a El Periódico, 23/11/20. Versió en castellà.]

Encara queda molt partit

Ens trobem en un punt complicat de la pandèmia. Per un costat, portem massa mesos en una situació tràgica, amb restriccions importants al ritme de vida habitual i amb molta gent patint una reducció significativa dels seus ingressos. El desgast que això produeix és evident. Per l’altre, no parem de tenir bones notícies sobre les vacunes. En els darreres dies, tres de les candidates més avançades (la de Moderna, la de Pfizer i l’Sputnik  russa) han anunciat que els resultats parcials dels últims tests d’eficàcia i seguretat son positius, amb cobertures de més de 90% en els voluntaris de totes les edats als qui se’ls han injectat. No és estrany que els comunicats de premsa s’hagin rebut amb l’alegria reservada pels regals de Reis.

Però sembla que no ens adonem que entre el drama i l’esperança ha quedat atrapada la realitat. Caldria que no perdéssim perspectiva de com estan les coses en aquests moments: vivim encara en plena segona onada, intentant posar pegats a un vaixell que fa aigües per tot arreu, i a molts mesos de distància del final de la pandèmia. A Europa i Amèrica patim les conseqüències d’una gestió nefasta del primer pic, que vam poder controlar breument però que no vam arribar a esclafar del tot, com sí que van aconseguir uns quants països orientals. Les brases d’aquell foc es van revifar ràpidament quan vam voler tornar a la normalitat massa ràpid, i per això hem perdut tot el que havíem guanyat i ha calgut tornar a implementar restriccions.

Correm el risc que ara passi exactament el mateix. Les ganes d’intentar gaudir del Nadal s’assemblen massa a l’intent fallit de salvar la temporada d’estiu. Fins i tot la desescalada per fases té un disseny similar. Tot fa pensar que tornarem a prémer l’accelerador i que el que marcarà el ritme de relaxació no serà l’evidència epidemiològica sinó el calendari. La conseqüència esperable d’aquestes presses seria una tercera onada a principis d’any, i altre cop negocis tancats per mirar de frenar la corba de contagis. Aquest és el problema de crear expectatives poc realistes (“sacrifiquem-nos ara per poder tenir un Nadal decent”): que no arribem mai a fer net.

El panorama pels propers mesos no és bo. Si no canviem d’actitud, no sortirem mai del cicle rebrot-restriccions-relaxació-rebrot, i això ho hem de tenir ben clar, perquè l’esforç tant dels ciutadans com dels governs és clau per aconseguir que la xifra de morts fins que assolim la immunitat de grup sigui el més baixa possible. Preparem-nos, doncs, per un hivern difícil. I una primavera que no serà gaire millor. I un estiu en el qual segurament veurem una part de la població mundial vacunada però que tampoc serà normal. Si ens en fem a la idea, potser evitarem per un costat decebre’ns quan les expectatives no s’acompleixin i per l’altre desentendre’ns abans d’hora de les obligacions que tenim com a membres d’una societat que travessa la crisi sanitària més important de les últimes dècades. Encara queda molt partit. El guanyarem, però no podem defallir.

[Publicat a El Periódico, 19/11/20. Versión en castellano.]

Premi Lletra d'or per Lítica

Avui s'ha anunciat que Lítica, de Lucia Pietrelli, ha guanyat el premi Lletra d'Or al millor llibre del 2019, del qual ja us he explicat que he sigut jurat en les darreres vuit edicions. Aquesta és la nota de premsa:

Lucia Pietrelli ha estat guardonada amb el premi Lletra d'Or 2020 gràcies a una novel·la, 'Lítica', que explora la relació entre dues germanes amb una intensitat lírica i emocional fora del comú i una veu narrativa molt treballada que fa que ens enganxem a cada paraula. El volum, de l'editorial Males Herbes, es va publicar el setembre de 2019. El Lletra d’Or és un premi que es concedeix cada any, des de 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior (en aquesta edició, entre les obres publicades al llarg del 2019), segons el criteri del jurat, independent de qualsevol grup editorial o institució. El jurat ha estat integrat pels escriptors Llucia Ramis, Míriam Cano, Jordi Nopca, Núria Cadenes, Andreu Gomila, Salvador Macip, Sebastià Alzamora, l'actriu Sílvia Bel i el dramaturg Pau Miró. El jurat del Lletra d'Or diu: “Lítica és una novel·la breu i poderosa que explora la personalitat d'una noia que admira profundament la seva germana gran. És una història que explica un amor fraternal i, alhora, el descobriment de la vida i l'entrada a l'edat adulta. És un llibre que conté un alè poètic fora mida que ens manté enganxats a les paraules, al goig de llegir i a la revelació d'un món interior exhaustiu i ric”.

Aquesta ha sigut la meva última edició al jurat: l'any que en fem 50 ens hem de "retirar". Per mi ha sigut una experiència interessant i m'he divertit molt en les sessions de deliberació, presencials o a distància, amb la resta del jurat, una gent fantàstica. En els vuit anys que hi he participat hem premiat sis poetes i només dues dones, malgrat tenir un jurat paritari on els poetes no eren majoria. Les coses han anat així! La llista de finalistes era molt més equilibrada cada any, en els dos sentits, però al final li donàvem el premi al llibre que col·lectivament ens havia agradat més.

Passo, doncs, el relleu i espero que el Lletra d'Or continuï amb la mateixa energia molts anys més. Me n'acomiado actualitzant la "genealogia" que vaig penjar quan m'hi van reclutar:

Maria Aurèlia Capmany

Guillermina Motta

Berta Vallribera

Elisenda Roca

Jo

Bel Olid

10 anys d'El joc de Déu

Ara que estic d'aniversaris, és un bon moment per recordar que aquest mes fa deu anys justos que es va publicar El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, l'única comèdia de les quatre que he escrit per adults, i possiblement la més comercial que he publicat fins ara. 

El Joc de Déu va començar com un homenatge a Richard Brautigan i Kurt Vonnegut i va acabar com la peça central d'una trilogia de novel·les sobre la manipulació. Va guanyar el premi Ictineu a la millor novel·la de ciència-fició de l'any, cosa que em va fer molta il·lusió, malgrat que jo no la considero una novel·la de gènere (només hi ha un element fantàstic, però la resta intenta ser una crítica en clau de comèdia de la societat actual). Va tenir més èxit que la meva primera novel·la, El rei del món (el meu worst seller absolut), però va passar força més desapercebuda del que esperava d'un llibre que crec que té els ingredients per agradar a un públic força ampli. L'he fullejat aquests dies i trobo que continua sent el més divertit que he escrit (i possiblement escriuré) mai. 

Potser ara que ens calen coses alegres que ens animin en aquests temps foscos podria ser un bon moment per rescatar-la de l'oblit dels magatzems on reposa. Però no feu cas del que us dic, comproveu-ho vosaltres mateixos. Llegiu de franc les primeres cinquanta planes i si no us agraden, no haureu perdut res (a part de mitja horeta). Per si us calen més incentius, aquí teniu el web del llibre (amb els vídeos de promo casolans que vaig rodar amb el meu pare i el meu cunyat), el making of i tota l'altra informació que vaig anar penjant al blog.

N’hi ha hagut prou amb aquestes restriccions?

 

La situació de la pandèmia de covid-19 a Europa no és bona. Mentre que la segona onada a molts llocs d’Àsia està sent testimonial, aquí estem en fase de pujada i amb perill que es descontroli altre cop. És per això que tots els països del continent han començat a aplicar diverses mesures de contenció, més o menys dràstiques en funció sobretot del que creuen que pot protegir millor l’economia. La idea és fer les retallades mínimes que siguin suficients per parar el cop i evitar el que tothom tem, el confinament estricte, que ja sabem que funciona bé però té un cost molt alt.

Encara és aviat per saber si ho aconseguirem. L’Estat Espanyol, de nou, ha actuat tard i amb poca contundència. Té el dubtós honor de ser un dels que va veure abans l’inici del segon pic, a mig estiu, i el que pitjors dades ha tingut els darrers mesos, entre elles ser el primer país europeu a superar el milió de casos. Per això les mesures anunciades fa unes setmanes pel govern van ser celebrades per molts, perquè era urgent actuar, però a la vegada criticades per por que no fossin suficients, sobretot comparades amb les que s’aplicaven a llocs com el Regne Unit o Alemanya, que partien de xifres menys greus. A més, les restriccions han variat depenent de cada comunitat autònoma. Aquesta estratègia en principi pot ser bona, perquè permet que cada territori adapti les normes a la seva realitat, però té el perill de dependre de la capacitat de gestió dels govern locals, que ja hem vist al llarg de la pandèmia que a vegades presenta limitacions serioses. Està previst que avui s’avaluï l’efecte que han tingut les mesures i es revisin si fa falta. Han anat tant bé com s’esperava?

Una cosa que hem après des del febrer és que qualsevol norma que limiti els contactes socials, aconsegueix frenar la corba de contagis, encara que sigui poc. Efectivament, tots els indicadors han millorat aquests dies. La Rt mitjana a l’Estat està lleugerament per sota d’1, el que vol dir que la pandèmia entraria en fase de baixada, després del pic d’1,24 del 21 d’octubre. Però la incidència de casos acumulats per 100.000 habitants de l’última setmana (IA7) continua alta a moltes comunitats, com Catalunya i Aragó, que superen els 300. Per altra banda, a Galícia i el País Valencià la IA7 ja ha baixat de 100, el que es considera el límit a partir del qual la situació és controlable. Globalment, el total de casos diaris també disminueix lleugerament, des del pic de més de 16.000 que es va veure a principis de la setmana passada.

Aquestes xifres son positives i semblaria que volen dir que la situació millora, però s’han d’interpretar amb precaució. Per un costat, depenen de la quantitat de proves: si se’n fan menys, la disminució que es veu és artificial. Navarra n’ha realitzat fins ara 700 per cada mil habitants, entre PCR i tests ràpids, la que més, mentre que Catalunya no arriba a 350. Per altra banda, hem d’esperar per confirmar si es manté el descens abans d’alleugerir les limitacions imposades. L’indicador més clar de l’èxit de les restriccions és la saturació dels hospitals, especialment les UCI, i la mortalitat, però els efectes en aquestes dades encara tardaran setmanes a veure’s.

Què s’hauria de fer a partir d’ara? La situació millora, però queda molta feina. El més important és no confiar-se. Hem de continuar unes setmanes amb aquestes tendències a la baixa per assegurar-nos que la pandèmia torna a una fase menys perillosa. No podem repetir l’error de l’estiu: voler recuperar la vida normal ràpidament després de les restriccions. Hem d’entendre que, durant els propers mesos, haurem de continuar limitant la nostra activitat tot el que sigui possible. Sense que una part àmplia de la població hagi rebut la vacuna no hi pot haver la “nova normalitat” que tothom vol, per tant el missatge no pot ser que hem de fer un esforç ara per poder-nos relaxar després, de cara a les festes. Això és precisament el que va passar a l’estiu, i ja hem vist com va acabar de malament. Hem de deixar de pensar que aquest Nadal serà com sempre, perquè amb aquesta actitud el que ens espera és un rebrot important al gener.

Malgrat que els casos continuïn disminuint aquestes properes setmanes, no podem pretendre recuperar immediatament a la tranquil·litat, sinó que tant el govern com els ciutadans hem de ser prudents. És cert que la pandèmia ens està demanant sacrificis importants, a alguns més que a altres, però recordem que son temporals i els fem per salvar vides mentre no arriba la immunitat de grup.

[Publicat a El Periódico, 9/11/20]

15 anys d'escriptor

Aquest més fa exactament quinze anys es va publicar el meu primer llibre, el moment que podríem considerar que vaig passar oficialment de ser "una persona que escriu" a "un escriptor", o quan el meu hobby de tota la vida (no recordo si vaig voler ser abans metge o escriptor, segurament les dues coses a la vegada) es va començar a convertir en una segona professió. 

Em vaig estrenar gràcies a Mugrons de titani, una bogeria còsmica que vam parir mig en broma amb el Sebastià Roig i que, tot i ser una novel·la de ciència-ficció, va acabar guanyant un premi de literatura eròtica contra tot pronòstic. He de donar les gràcies a Bromera, l'editorial que la va publicar, el Màrius Serra, el membre del jurat que la va defensar aferrissadament, i el Joan Carles Girbés, el meu primer editor, perquè sense ells no hagués arribat fins aquí. I al Sebastià, naturalment! Ell va ser qui em va obrir la porta a aquest món fantàstic.

I ja que he tret el tema, deixeu-me que aprofiti per resumir la meva carrera literària amb unes quantes xifres...

36 llibres publicats:
    6 novel·les adultes
    6 novel·les crossover (per a tots els públics)
    1 llibre de contes
    13 llibres infantils
    10 de no ficció

Un promig de 2.4 llibres l'any publicats
(Més 10 contribucions a antologies, 0.6 per any)

13 en solitari
23 en companyia (comptant il·lustradors)
    16 amb 1 altre autor
    6 amb 2 autors més
    1 amb 3 autors més

8 premis

Llibres traduïts: 16 (44%)
    A 9 llengües diferents
    Una mitjana de 2 llengües per llibre traduït

Les estadístiques no son gaire importants en aquest cas, perquè no reflecteixen pas la munió d'hores que hi he dedicat, com de bé m'ho he passat, la gent fantàstica que he conegut (a tots els racons del món de les lletres) i les experiències meravelloses de parlar amb els lectors i que et diguin que els agrada el que has fet. Tot això no es paga en diners.

Em sento molt afortunat perquè porto quinze anys escrivint el que em dona la gana, sense cap mena de pla ni intenció de deixar una bibliografia coherent, saltant de la literatura juvenil a les novel·les ultraviolentes o les reflexives, les històries de ciència-ficció o la divulgació per a tots els públics segons em ve de gust, escrivint sol o en companyia d'altres i sempre, darrere de tot això, hi sou vosaltres, els qui em compreu els llibres i us els llegiu i em dieu si us han agradat més o menys i quin dels tipus de llibres que faig és el vostre favorit. Sense vosaltres tot això no seria possible. Mentre us continueu fixant en el meu nom quan aneu a la llibreria i els editors em segueixin fent confiança, espero poder anar acumulant anys i títols a la llista. Gràcies, de debò.

Vídeos i àudios domèstics

Ahir es va emetre un InfoK especial virus i vacunes en el qual vaig tenir el plaer de participar. Però les veritables estrelles son els nanos, que expliquen la pandèmia millor que jo. Mireu-lo aquí, que val la pena.

I ja que hi som, us deixo alguns vídeos gravats a casa les darreres setmanes:

 

TV3

  

BTV

TV3 (15/10/20)

TV3 (29/10/20)

Acabo el bloc amb aquesta intervenció al programa sobre el coronavirus que fa l'Iker Jiménez a Tele5. Va ser molt seriós i no vam parlar de marcians.

I aquest vídeo el poso a part perquè son dues hores llargues parlant del càncer (per variar). Crec que ens va quedar força interessant... 

La reunión secreta (19/1020)

Per acabar, unes quantes ràdios d'aquests dies, per si volen repassar les píndoles informatives de els darreres setmanes.

Catalunya ràdio 

Catalunya ràdio 12/10/20

 

Catalunya ràdio El suplement (31/10/20)

    El Suplement (17/10/20)

      

Catalunya ràdio 23/10/20

A qui hem d'escoltar?

 Aquests dies ha ressuscitat una idea que es va proposar al principi de la pandèmia, la de buscar la immunitat de grup d’una manera espontània, deixant que la gent s’infecti mentre s’aïllen només els vulnerables. Ho han recomanat uns científics de renom en l’anomenada 'Declaració de Great Barrington'. Això representaria fer el contrari del que persegueixen les mesures actuals, que és intentar protegir-nos per evitar el màxim número de contagis fins que aconseguim la immunitat gràcies a la vacuna.

No cal saber gaire epidemiologia per entendre els punts febles de l’estratègia. Per començar, malgrat que la majoria de morts es veuen en les poblacions de risc, també hi ha víctimes entre gent sana de totes les edats. A més, encara no coneixem les conseqüències a llarg termini de la covid-19 i quins problemes de salut portaran. Alguns símptomes (cansament, ofec, pèrdua d’olfacte...) poden durar mesos. I en un estudi de l’Hospital Universitari de Frankfurt, 78% dels pacients que se n’havien recuperat presentaven alguna afectació cardíaca. Finalment, la idea d’aplicar restriccions només als vells i malalts és difícil d’implementar, perquè és impossible evitar del tot que interaccionin amb persones d’altres grups.

La conclusió és que aquesta tàctica no és ni ètica ni factible, perquè les xifres de mortalitat i morbiditat que s’assolirien serien massa elevades. No ho dic jo, si no la gran majoria d’experts en el tema, per això és sorprenent que gent amb bona reputació científica hagi tornat a posar la idea sobre la taula. Encaparrar-se en camins que ja s’ha vist que no porten enlloc pot ser perillós, perquè aquí no estem parlant d’una simple discrepància acadèmica, sinó de decisions de salut pública que afecten la supervivència de la població. A més, erosiona la confiança dels ciutadans en els experts, que donen la imatge de contradir-se constantment.

En una entrevista que em van fer fa poc, insistia que,abans de prendre decisions, els polítics han de fer cas als científics. Un dels tertulians va comentar llavors: "Sí, però a quins?", citant precisament la controvèrsia amb la 'Declaració de Great Barrington'. És un dubte molt vàlid. No tothom té clar com funciona la ciència, i cal que ho expliquem millor. El coneixement avança gràcies a la discussió i el debat. Quan no hi ha prou informació per saber amb certesa una resposta, només podem proposar teories, sovint enfrontades, i és inevitable que algunes siguin més encertades que altres. Però a mida que n’anem sabent més, certes opcions es converteixen en marginals i altres en acceptades. Als humans ens agrada apostar pels qui van contracorrent i s’enfronten a l’ordre establert. Son personatges que queden molt bé a les pel·lícules però, en l’entorn científic, solen estar equivocats. La ciència no funciona amb intuïcions, sinó amb dades contrastables que qualsevol amb una mica d’experiència pot interpretar. Per això quan n’hi ha de prou clares, ens acabem posant d’acord.

La resposta, doncs, és que els polítics i la societat han de triar les recomanacions recolzades per una majoria de científics i no deixar-se enlluernar per la mística que emanen els dissidents. O, encara pitjor, escollir l’opció que encaixa millor amb la teva agenda, independentment de la seva solidesa científica. La 'Declaració de Great Barrington' podria ser un exemple, perquè s’hi han escudat polítics poc partidaris d’implementar mesures restrictives, que la resta d’experts diuen que son les úniques que funcionaran ara. Un altre és Li Meng-Yan, una científica xinesa a la qual alguns mitjans estan fent un cas exagerat aquests dies perquè és una de les poques que encara diu que el SARS-CoV2 va ser creat al laboratori, quan no hi ha cap dada fiable que ho acrediti. Al contrari: el virus és 96% idèntic al seu antecessor immediat, el RaTG13, que fa dècades que circula entre ratpenats.

Per això és important que els líders es deixin assessorar, no per un, sinó per un comitè ampli i heterogeni d’experts. Han de prioritzar els consells presos per consens i entendre en quines dades es recolzen. S’equivocaran a vegades, però no tant com amb l’estratègia d’anteposar la política a la ciència. Actualment, les picabaralles entre partits han aconseguit que l’arrogància s’imposi al seny. No ens podem permetre que dins d’un govern hi hagi algú poc capacitat que prengui decisions al marge del que diuen els experts només perquè els recolza un polític d’un altre color, perquè el preu d’aquesta incompetència no es paga en vots, sinó en vides.

[Publicat a El Periódico, 26/10/20. Versión en castellano.]

Parlem de música

La gent de la revista Música Dispersa m'han entrevistat al darrer número (el 3) per parlar... de música, és clar. No és un tema que surti gaire, aquests dies. Us deixo aquí la versió extended de l'entrevista, però llegiu-vos la revista sencera, que és gratuïta i està molt bé.

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
Un caset: Oceans of fantasy, dels Boney M, comprat en una benzinera quan tenia vuit o nou anys. El primer vinil que vaig anar expressament a buscar a una botiga va ser el Thriller del Michael Jackson, que era el disc essencial aquell any. Ara ja en tinc gairebé quatre mil, entre LPs i CDs.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
Uns quants! Potser els més importants son el Tubular bells del Mike Oldfield i Selling England by the pound de Genesis, perquè em van descobrir el rock progressiu, i el quart de Led Zeppelin i Machine head de Deep Purple, perquè van ser la meva entrada al rock dur. Tots aquests els tinc en vinil, CD, mp3, edicions especials, remasters... Me’ls sé nota per nota.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
A casa no eren gaire musicals, i només tenien els que regalava La Caixa. Per això al cotxe sempre sentíem un d’èxits de La Trinca, un dels Boney M (d’aquí els meus interessos inicials), el Superéxitos del 77 i un de l’Andy Williams, que vaig trobar en CD dècades després i encara escolto de tant en tant.

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?
L’Alchemy de Dire Straits. Tenia tretze anys. Me’l posava a tot volum i “tocava” els solos amb una raqueta de tennis. Va ser quan vaig començar a estalviar perquè necessitava una guitarra. Vaig tardar quatre anys a poder-me comprar la primera (ara en tinc dotze) i un any més a formar el meu primer grup i tocar les cançons de Dire Straits de veritat.

Escoltes música mentre escrius?
Sempre. De diferents gèneres, segons el tema. Normalment instrumentals, perquè les paraules em desconcentren. Molt jazz: Miles Davis, Brubeck, Weather Report... L’última novel·la, que em requeria una aproximació més agressiva, la vaig fer a ritme d’Underworld i Chemical Brothers. Ara estic escrivint un llibre més reflexiu i em poso Vangelis i Tangerine Dream

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
Red, de King Crimson. És un disc que has d’escoltar almenys deu cops per començar a entendre’l. A partir de llavors, cada vegada que te’l poses hi descobreixes coses noves. Et fa veure la música d’una altra manera.

Un disc nostrat?
És inevitable citar el Diòptria de Pau Riba, però crec que el primer de Sopa de Cabra o el Quina nit! de Sau son igual de rodons. Em va marcar també el Catalluna de la Dharma, i el Why? de Máquina és brutal.

Un plaer pecaminós?
La banda sonora de Grease (i la pel·lícula també!).

Un disc que compraries només per la seva portada?
Gairebé totes les que va dissenyar Storm Thorgerson amb Hipgnosis, especialment la versió original del Wish You Were Here de Pink Floyd. I m’he arribat a comprar LPs només perquè tenien una il·lustració de Roger Dean.

L'últim disc que t'ha fet esclatar el cap?
Em costa trobar coses noves que em sorprenguin. Em sembla que l’últim va ser el Black Holes and Revelations de Muse o el All Hour Cymbals de Yeasayer.

Les causes del desastre

 

Vaig passar deu anys a Nova York i encara hi conservo amics. He parlat amb ells últimament i em diuen que Manhattan sembla desert. La pandèmia ha transformat radicalment la ciutat que mai dormia perquè s’han pres mesures dràstiques per aturar els contagis. Una ha sigut incentivar el teletreball. A l’illa viu un milió i mig de persones, el mateix número que hi entrava cada dia a treballar. Si la gent no va a les oficines, els carrers i els comerços són deserts. A això, cal afegir-hi el tancament pràcticament total de bars i restaurants durant un temps llarg.

El cop econòmic per a Nova York serà fort, però les restriccions funcionen: malgrat haver tingut un primer pic de casos similar al de Madrid, en la segona onada les diferències són abismals. Per això el ‘Financial Times’ triava les dues ciutats fa uns dies per comparar una gestió bona i una de dolenta. I l’OMS es preguntava la setmana passada què fa que Espanya tingui unes de les pitjors estadístiques (el sisè país del món en mortalitat per càpita, el setè en augments diaris de morts i el vuitè en casos totals). Es nota que no segueixen la política local.

La pantomima d’aquests dies entre el Govern de la Comunitat de Madrid i el de l’Estat podria servir com a resum de la tragèdia. En països com el Regne Unit, les alarmes es disparen quan una àrea supera els 100 casos acumulats per cada 100.000 habitants en 15 dies, i es comencen a aplicar restriccions progressives. A Espanya s’ha deixat que zones del país superin els 1.000 casos mentre encara discutien què fer (la mitjana del país ara és de 315, 176 a Catalunya, comparada amb els 130 del Regne Unit, els 44 d’Itàlia o els 35 d’Alemanya).

La resposta a la pregunta de l’OMS és senzilla: a Espanya les coses es fan tard i malament. Malgrat que la primera onada ens va ensenyar que com més aviat s’apliquen les restriccions i més severes són, menys hauran de durar, els polítics espanyols sembla que no n’han pres nota. Continuen dubtant i deixant passar els dies quan han de prendre decisions difícils. Un segon motiu és que alguns governants no han entès encara les prioritats. Hi ha exemples (Suècia, Estats Units...) que demostren que intentar protegir l’activitat comercial en lloc de prioritzar la salut no funciona: al final l’economia també se n’acaba ressentint.

La tercera causa del desgavell és la incapacitat de deixar de banda la política quan hi ha temes més importants. No es tracta d’escollir entre dreta o esquerra, o entre el Govern central o l’autonòmic: la realitat epidemiològica ha de passar per sobre de les altres consideracions. Des del punt de vista de la salut, el que cal fer és clar i no ha de dependre de negociacions. Per això, abans d’ahir, 55 societats científiques nacionals demanaven que les decisions «es prenguin per motius científics, deslligats completament del continu enfrontament polític». Si Espanya vol deixar de sortir del ‘top 10’ de països més afectats, necessita dirigents que aprenguin dels errors, escoltin els assessors i actuïn amb rapidesa.

[Publicat a El Periódico, 6/10/20. Versión en castellano.]

BONUS TRACKS:

He parlat d'aquest mateix tema aquests dies en algunes entrevistes per a mitjans que també es preguntaven per què les coses anaven tan malament a Espanya:

El Temps
Huffington post
La vanguardia
RTVE
AP News
Voz populi
Libertad digital

Ressenya: Temps mort

Els qui seguiu el bloGuejat ja sabeu que soc fan d'en Llort i que vaig ressenyant tot el que escriu. Avui toca, doncs, parlar de la novel·la que acaba de publicar, Temps mort. Malgrat la similitud de títols, té poc a veure amb la seva anterior. Costa parlar-ne sense fer espòilers, fins i tot intenar descriure tots els gèneres que toca. Diguem només que comença amb una certa tranquil·litat, enganyosa, perquè tota l'estona tens la sensació que en passarà alguna. Quan finalment passa, la novel·la fa un tomb inesperat i es converteix en un descens als inferns disfressat de road movie que ens posa cara a cara amb una sèrie de questions incòmodes mentre agafa un ritme endimoniat cap al gran final.

Malgrat les sorpreses que amaga, Temps mort és un Llort en estat pur: irreverent, cínic, gamberro i sense concessions. Té un punt de Sota l'asfalt,  pel component de viatge iniciàtic, però aquest cop tocant més de peus a terra. Recorda també a la violència futurista dels 32 morts i un home cansat. Però, a la vegada, és diferent a totes les seves novel·les anteriors.

Pel que fa a l'argument, la novel·la comença amb el viatge que fa als Estats Units un català que ha rebut una herència inesperada. La primera part, més costumista, que reflecteix molt bé la incomoditat de no encaixar en un lloc on ets estranger, amb tots els perills latents que això comporta, deixa pas a una segona part on el protagonista té, inesperadament, el control absolut. I llavors s'ha de plantejar què pot fer amb aquest regal.

No us explico res més. Acabo dient que si ja us agrada en Llort, aquesta novel·la us encatarà. Si no n'heu llegit res encara, és una bona porta d'entrada a un escriptor que sempre sorprèn. Vaig passar una bona estona amb aquest llibre, que és una muntanya russa que t'agafa pel coll i no et deixa escapar fins al final. Molt recomanable.

Més perillós que qualsevol virus

Un dels problemes de la gestió d’aquesta pandèmia ha sigut com la política s’ha enfrontat a la ciència, enlloc de recolzar-s’hi. La primera onada no hagués sigut tan intensa si els líders haguessin estat degudament preparats per fer front a una crisi d’aquestes característiques. Em refereixo sobretot a tenir uns coneixements mínims sobre com funcionen les malalties infeccioses. És cert que en alguns països on els dirigents en sabien prou com per entendre la magnitud de la tragèdia es van organitzar bé i ràpid, començant per buscar els assessors adequats (¡i escoltant-los!). Però la majoria donaven pals de cec, des de Xi Jinping, practicant aquella vella tradició xinesa d’amagar dades, a Donald Trump traient-li importància a la crisi sanitària més important del segle, dues estratègies negacionistes per fer veure que tot son flors i violes quan tu manes. Que la realitat no t’espatlli una foto de postal. Ara, en plena segona onada, estem veient la repetició de la jugada, amb massa dirigents mirant cap a una altra banda quan els científics intenten avisar-los dels perills imminents.

Siguem justos: des del principi els polítics han hagut de buscar l’equilibri entre fer el que recomanaven els experts i protegir l’economia, dues coses que a vegades no semblaven compatibles. No és gens fàcil, i no m’agradaria haver de prendre aquesta mena de decisions. Però, és clar, jo no m’he presentat a unes eleccions per ser dirigent. Si veus que la situació et supera, el més honest i sensat seria admetre-ho. Al final, el que ha passat és que, en contra dels consells de qui realment hi entén, sovint han triat una solució que després s’ha confirmat que era tan incorrecta com s’anticipava. Potser al principi es podia justificar, però a mesura que avançava la pandèmia, haurien d’haver après dels seus errors i mirar d’evitar-los.

Aquesta falta de seny ens està portant a situacions inaudites. Potser la més tràgica és la lluita que està mantenint Donald Trump amb el Center for Disease Control and Prevention, el CDC, l’òrgan governamental que ha d’organitzar la resposta a una pandèmia als Estats Units. Al CDC hi ha els millors experts del país en salut pública, i compta amb més de 15.000 treballadors i un pressupost d’uns 12.000 milions de dòlars anuals. Estan preparats millor que ningú per fer front a aquesta mena de crisi.

Però al juliol, Trump va treure la gestió de les dades de la pandèmia al CDC i la va transferir al Govern federal, en un esforç per controlar unes xifres que demostraven contínuament el fracàs de les seves mesures. Des de llavors, membres de l’Administració Trump han interferit constantment en les decisions del CDC i els han contradit sempre que els ha convingut. A poc a poc, la moral dels que hi treballen s’ha anat deteriorant, mentre veien com les raons polítiques s’imposaven a la lògica científica. La gota final ha sigut la 'desaparició' de la web del CDC, menys de 24 hores després de publicar, de l'admissió, que el SARS-CoV-2 es transmet per via aèria, un fet que ara recolza la majoria de científics. Però això xoca frontalment amb l’opinió de Trump que les mascaretes no són necessàries, un error que uns dies abans havia provocat un enfrontament públic entre el president i el director del CDC. Trump no perdona que li portin la contrària.

El resultat d’aquest sabotatge és que els nord-americans han perdut la confiança en el CDC, quan en aquests moments hauria de ser el lloc de referència per obtenir informació fidedigna. Una enquesta a 1.300 persones deia que el 51% es fia més de Trump que del CDC en temes relacionats amb la covid-19. Costa d'entendre que els humans puguem ser tan estúpids i creure algú que clarament és un ignorant, enlloc dels professionals que més saben de temes de salut. Al cap i a la fi, ens hi juguem la vida. Però les coses van així, i hauríem d’anticipar-nos a aquestes reaccions per evitar mals majors.

Això és el que ha intentat fer la revista ‘Scientific American’, que en els seus 175 anys d’història no s’havia pronunciat mai sobre unes eleccions. Ara ha sentit la necessitat de demanar el vot per a Joe Biden, perquè diuen que tenir un president que no hi entén un borrall de ciència és un suïcidi. Que els científics es llancin d’aquesta manera a l’arena política no s’havia vist mai abans, però la situació és prou dramàtica per justificar-ho. Donar poder a la ignorància és més perillós que qualsevol virus. Si almenys aprenguéssim això d’aquesta pandèmia, ja ho podríem considerar una gran victòria.

[Publicat a El Periódico, 28/9/20. Versión en castellano.]

Ressenya: La drecera

Començo la setmana amb la primera ressenya del curs, la de La drecera, de Miquel Martín. Potser no caldrà que us en digui gran cosa perquè, tot i que la vaig llegir tan bon punt va sortir, a principis d'estiu, des de llavors s'ha convertit en l'èxit inesperat de la temporada, amb cinc o sis edicions ja sota el braç, o sigui que probablement ja l'heu llegit o, com a mínim, n'heu sentit a parlar. El resum ràpid de la meva opinió és que es mereix tots els elogis que està rebent i encara més. Passo als detalls.

La drecera és una novel·la breu però carregada d'idees. Malgrat que hi passen relativament poques coses i té un ritme pausat, enganxa amb la seva narració simple i directa dels canvis de l'adolescència del protagonista, amb el marc dels anys 70 i 80 a la Costa Brava de fons. L'amsitat, el descobriment de l'amor i el sexe, la lluita de classes... no son temes nous, però Martín els sap entrellaçar d'una manera que conviden a continuar llegint, fins al punt que no és estrany que t'acabis el llibre d'una tirada. Una història que t'arriba al cor, sense dramatismes excessius ni girs innecessaris. Un relat contingut però molt efectiu.

Quan vaig ressenyar la darrera novel·la de Martín vaig dir que l'autor era un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània (frase que, curiosament, va acabar a la coberta de La drecera), perquè no entenia que no hagués arribat a un públic més ampli amb la seva prosa minuciosa i una capacitat narrativa que recordava als clàssics com Rodoreda. Tenia tots els ingredients per ser més popular. M'alegro que el meu comentari ja no sigui cert: aquest estiu per fi s'ha recorregut el bon ofici de Martín. La drecera potser no té la complexitat narrativa l'El riu encès, però manté la qualitat i l'interès ben alts tota l'estona, i la seva brevetat no fa que sigui menys ambiciosa. Estic segur que l'autor ens continuarà regalant novel·les tan rodones com aquestes en els propers anys. No el perdeu de vista.

El problema el tenim tots

Madrid té un problema. La corba de contagis de Covid-19 ha arribat a un punt perillós que, tot i no ser comparable als pitjors moments de la primera onada, demostra que la pandèmia s’ha tornat a descontrolar. Però el millor indicador de l’impacte real del virus no és el número de diagnòstics, que depèn de quants tests es fan, sinó la saturació del sistema sanitari, que és el preludi a l’augment de mortalitat. Ahir tenien un 20% de llits ocupats per malalts de Covid-19 (40% a les ucis), una situació que s’acosta al col·lapse.

Un article publicat a ‘The Lancet’ aquesta setmana situava Espanya, després de mesurar una sèrie d’indicadors, entre els països que pitjor s’han enfrontat a la crisi, al costat de Brasil, Estats Units i Colòmbia. La raó és que, des del principi, se n’ha anat un parell de passes per darrere, en lloc d’anar-ne dues per davant. Això potser es podia justificar al març, quan les incògnites eren nombroses, però no ara que es pot preveure cap a on van les coses perquè hi ha suficients veus expertes anticipant correctament l’evolució de la pandèmia. És obvi que hi ha una manca de lideratge competent.

Part del problema és que la política s’ha immiscit massa en la gestió. Quan Catalunya i Aragó van ser les primeres a patir rebrots després del confinament, la reacció fàcil va ser atribuir-ho a la inoperància dels governs locals. Però aquest no era l’origen del problema: la desescalada ràpida i prematura, sumada a l’ànsia de recuperar una normalitat impossible, feien els rebrots inevitables. El que calia llavors era que la resta de comunitats s’hagués preparat per fer front en millors condicions al repte que els estava a punt de caure a sobre. Ara veiem les conseqüències de no haver fet els deures.

I continuen sense aprendre la lliçó. L’anunci de Díaz Ayuso de restringir només la mobilitat a certes àrees de la Comunitat de Madrid i no reunir-se amb Pedro Sánchez fins dilluns demostra el poc que entenen encara alguns polítics com funciona la Covid-19. Hem vist que el que cal és actuar ràpid i amb contundència. Igual que va passar en la primera onada, ja estan fent tard a segellar la capital. El confinament i la limitació de l’activitat social han de ser sempre l’última opció, pel fort impacte social i econòmic que tenen, però s'ha de ser prou valent per reconèixer quan cal aplicar-los per evitar mals majors.

Madrid té un problema. Però Catalunya també. I la resta del país, i tot el món, perquè aquest virus no s’està quiet. La ignorància, arrogància i incompetència d’alguns líders és un perill no tan sols pl territori que governen sinó per a la salut global. En lloc de caure en la complaença de celebrar la inutilitat dels rivals polítics, el que cal és anticipar el proper moviment. No tenim gaires eines per contenir el virus mentre no arriba la vacuna i, fins a cert punt, juguem la partida amb desavantatge. Però el que no podem fer és posar-li les coses més fàcils cometent errors que ja haurien d’haver estat superats, perquè el preu es paga en vides humanes.

[Publicat a El Periódico, 19/09/20. Versió en castellà.]

[BONUS: Una entrevista sobre el tema en un article d'El Confidencial, i una altra a El Independiente.]

Fem totes les proves i sense presses

[Actualtizació: Des que es va publicar aquest article fa uns dies, les proves de la vacuna d'Oxford s'han tornat a posar en marxa, tot i que encara no tenim tots els detalls.]

La conseqüència immediata és que el procés es retardarà fins que s’hagi estudiat bé el cas. Encara no sabem si el problema l’ha causat la vacuna i, si fos així, si és excepcional o s’ha d’esperar amb una certa freqüència. No ens podem permetre efectes secundaris importants, ni que siguin raríssims, perquè la vacuna s’hauria de donar a milers de milions de persones. La quantitat final d’afectats podria ser molt elevada.

¿És la fi de l’esperança de tenir una solució en els propers mesos? No necessàriament. Hauria de ser la fi de les presses. La pressió a la qual estan sotmesos els científics és comprensible, però perillosa. Pot fer que es vegin empesos a saltar-se algunes proves clíniques, la qual cosa que podria ser desastrosa. Això és el que ja han anunciat que ha passat a Rússia i la Xina: han aprovat tres vacunes (la Spunitk V els primers i les de CanSino i Sinovac els segons) sense haver superat la fase 3. Els ciutadans podrien estar rebent-les sense les garanties mínimes. Malgrat tot, no ens consta que encara ningú s’hagi vacunat, però coneixent la transparència habitual d’aquests països, no ens hauria d’estranyar res.

L’aturada temporal dels tests de la vacuna d’Oxford té dues coses positives. Primera, ens demostra que la fase 3 és necessària. Normalment, els efectes adversos que només apareixen ocasionalment no es detecten en les primeres dues fases dels estudis, perquè el fàrmac es dona a poca gent. Només quan el nombre de voluntaris s’amplia a milers podrem saber si existeixen aquests símptomes rars. Segona, ens diu que els protocols funcionen: si hi ha un possible problema, es detecta. Una conclusió important a aquests punts és que, quan una vacuna superi aquesta fase final, es podrà administrar amb tranquil·litat.

Continuem, doncs, pendents de les dades dels diversos estudis clínics en marxa, però amb paciència. Les vacunes estaran a punt quan ho hagin d’estar. Pot ser que alguna es quedi pel camí, però hi ha prou alternatives (nou actualment en fase 3, i cinc més en fase 2) com per confiar que almenys una arribarà al final de la carrera amb èxit. Si això passarà al novembre, o al gener, o a l’abril no ho pot predir ningú.

Per això no té sentit anunciar ara quan es podran administrar les primeres dosis. Aquesta informació no la sabem. Posar data d’entrega a la vacuna només confon i fa que et sentis estafat si les coses no funcionen, que és un dels resultat possibles. Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa, per incòmode que sigui, exigir que es facin les proves sense presses i no caure en triomfalismes abans d’hora.

[Publicat a El Periódico, 10/09/20. Versión en castellano.]

Bona diada!

Aquest any, mantinguem les distàncies...

Què passarà quan obrin les escoles?

[El bloGuejat reprès l'activitat amb aquest article que vaig publicar dilluns sobre un dels punts problemàtics de la temporada: el retorn a les classes. Espero que hàgiu passat un bon estiu i que estigueu preparats per tot el que ens ve a sobre!]

A hores d’ara, hauríem de ser tots conscients que estem davant d’un dels reptes més importants des de l’inici de la pandèmia: l’arribada de la tardor. Alguns suposaven que aquest seria un estiu tranquil, d’una certa tornada a la normalitat després de la intensitat del primer pic, però ja vam avisar que, si ens relaxàvem, acabaríem precisament on som ara: començant una segona onada just quan s’acosta la baixada de temperatures (que facilitarà els contagis), el final de vacances (que saturarà els transports públics) i el retorn a les escoles. Encarem els mesos més durs en pitjors condicions del que seria desitjable.

Continuem demostrant una manca de previsió fenomenal. Si vam fer la desescalada sense tenir a punt cap de les eines de control de rebrots (tests massius, rastrejos i capacitat de limitar moviments), ara obrirem les classes amb només quatre mesures preses a corre-cuita. Altres països ho estan fent molt millor. A la primavera, quan encara no coneixíem el comportament del virus, aquestes mancances potser es podien justificar, però ara costa entendre perquè les administracions no han fet els deures i han aprofitat l’estiu per planificar amb calma el curs. Ens enfrontem a un problema substancial i les solucions, que existeixen, no son fàcils d’organitzar.

Un dels esculls és la confusió sobre el SARS-CoV-2 i els nens. És cert que solen ser asimptomàtics, però es contagien amb una freqüència similar a la dels adults, segons confirmen els estudis serològics i les PCR actuals. A més, poden tenir una càrrega viral (el nombre de virus al cos) igual o superior. Així doncs, els nens no son resistents a la infecció, només hi reaccionen d'una manera més suau. El que no sabem, perquè encara no hi ha dades, és si son igual de contagiosos. Considerant que poden expulsar una quantitat semblant de virus, podríem pensar que sí. Tampoc sabem si les escoles son un focus important d’infeccions. Durant bona part de la pandèmia han estat tancades i on han obert hi ha hagut alguns rebrots, però no coneixem com han influït en la resta de la població.

Enmig d’aquesta incertesa, el dimecres passat es van anunciar les conclusions d’un estudi que la plataforma Kids Corona de l'Hospital Sant Joan de Déu ha fet a prop de dos mil nens durant cinc setmanes de colònies a 22 casals de Barcelona. És una anàlisi exhaustiva i necessària, pel que dèiem de la manca de dades, que troba que en aquests entorns hi ha poca transmissió. Es van enarborar aquests resultats per demanar tranquil·litat, però l’estudi no demostra que la taxa de contagi entre nens sigui més baixa que la de la població en general, com interpretaven alguns, perquè no està dissenyat per mesurar això. Només diu que en grups petits, en espais oberts i amb mesures adequades (mascareta, rentat freqüent de mans i 'bombolles') els contagis son mínims. Son bones notícies, però, citant la nota de premsa, els resultats no són directament extrapolables a altres condicions. O sigui, no ens expliquen què passarà a les escoles, on tots aquests factors seran diferents. Cal tenir present, a més, que les quantitats de virus que circulen ara son força més elevades que les que hi havia el juny i el juliol, quan es va fer l’anàlisi, cosa que augmentarà el risc.

Seguim, doncs, davant d’un munt d’incògnites. Res ens permet assegurar que les aules seran llocs protegits de la propagació del virus, ni podem garantir que les escoles no actuaran com a nodes importants de transmissió comunitària. Hi ha moltes possibilitats que no sigui així, és cert, però els errors passats ens diuen que no podem confiar en la sort. L’única opció que ens queda ara és preparar-nos pel pitjor tant bé com puguem (i esperar que no faci falta): ràtios baixes, distància, sessions a l’exterior mentre sigui possible... Encara que tinguem poc temps i poc pressupost per implementar les mesures necessàries, hem de fer tots els esforços.

Per acabar, voldria tranquil·litzar els pares que estan patint pels seus fills: sabem que a la gran majoria el virus no els farà res. Els qui perillem som els adults, que podem contraure la malaltia si ens la passen quan arribin a casa. Nosaltres sí que som susceptibles a la forma severa de la covid-19. Ara bé, no perdem la perspectiva: correm molts més riscos anant a sopar o fer unes copes amb els amics en espais tancats, sense mascareta ni guardant distàncies (situacions que veiem molt sovint aquests dies), que fent un petó als nanos quan tornin de l’escola. Siguem prudents i, sobretot, siguem raonables.

[Publicat a El Periódico, 31/08/20. Versió en castellà.]