Un altre aniversari (7 anys de bloGuejat!)

El dia que tocava (l'onze) estava de mini-vacances i se'm va passar celebrar l'aniversari del bloGuejat. Ja en són 7! Tota una eternitat en termes blogaires. Aquest últim any he seguit la tendència de pocs posts llargs, que eren els més habituals quan vaig començar el blog, simplement perquè vaig molt embolicat amb altres projectes (els reculls mediàtics que he anat penjat en són un testimoni). Però he mantingut el ritme d'anar publicant alguna cosa o altra pràcticament cada setmana, que no sigui dit, fins a un total de 120 entrades (10 al mes o un parell per setmana), un promig bastant decent, diria.

Una novetat d'aquest curs va ser la tanda de crítiques post Sant Jordi, el primer cop que faig una anàlisi intensiva d'una fornada de llibres poc temps després que hàgin sortit al carrer. No sé si tindré l'oportunitat de repetir-ho, però almenys m'ho vaig passar bé. L'apunt més vist de l'any és precisament d'aquesta sèrie, un que va despertar un interessant debat paral·lel al tema als comentaris, i el segon, el meu petit homenatge a un blogaire que ens va deixar recentment.

He invertit temps també per fer propaganda del meu darrer llibre, com sempre, gràcies per la paciència, i de les aventures promocionals derivades, que espero que hagueu trobat si més no curioses. I també he procurat fer-me ressò d'altres blogs o activitats interessants (malgrat que no continuï formalment amb la secció de l'escollit),  que això sempre va bé.

Moltes gràcies un cop més a tots els qui seguiu el blog i sobretot als qui hi deixeu comentaris. El més interessant sempre és saber què en penseu, del que escric. Al llarg d'aquests set anys el blog ha guanyat i perdut lectors, com és lògic, però mentre hi hagi algú que encara estigui interessat en llegir-lo, aquí em tindreu.

[Aprofito per anunciar que la setmana que ve rependré el costum estival que vaig estrenar l'any passat de posar reposicions durant els mesos de baixa audiència. Tornen doncs els bloGuejat's Greatest Hits, aquest cop centrats en els posts més visitats i/o comentats durant el període 2008-2009, després de la ronda que cobria la primera etapa (2005-2007). En aquesta tanda hi trobareu dos dels posts més visitats de la història d'aquest blog (us diré quins són quan els pengi). Reprendrem el ritme habitual del blog amb l'arribada del setembre. Pels qui feu vacances aquests dies, que vagi molt bé!]

Miracles perversos (post Sant Jordi, 8 de 7)

[Pròleg: Quan vaig penjar la tanda de crítiques post Sant Jordi d'aquest any, em vaig deixar un dels llibres que havia anunciat que comentaria. El motiu va ser logístic: me l'havia oblidat a Barcelona. Ara que he fet una baixada ràpida a la capital, he pogut recuperar-lo, llegir-lo i completar totes les ressenyes previstes, que al final seran 8 i no 7, d'aquí la confusió intencionada al títol...]

Em deia una amiga meva l'altre dia que tinc una manera molt masculina d'escriure. No és necessàriament un elogi, ni tampoc un defecte. És més: té poc a veure amb les hormones i molt amb l'estil que esculls. Vull dir que hi ha dones que escriuen d'una manera masculina (Agota Kristoff és el primer nom que em ve al cap) i homes que saben fer-ho a la femenina (com algun llibre de l'Eduard Márquez, per exemple). Depèn només de com enfoques la narració. Això ve al cas perquè he trobat que els Miracles perversos de la Carme Torras són com una novel·la del Paul Auster vista des d'un punt de vista d'una dona. I això, ara sí, ho dic com tot un elogi, perquè no és una cosa gens fàcil de fer.

A la Carme no li fan por els gèneres tradicionalment dominats per homes, com la ciència-ficció (i més encara de robots!). Llegiu La mutació sentimental i veureu com se li pot donar un tomb original i fresc a un tema clàssic com aquest. Amb la seva darrera novel·la se'n torna a sortir, ficant-se de ple en aquests jocs perversos metaliteraris que feia l'Auster en el seu bons temps, però d'una manera menys freda i molt més centrada en els sentiments. L'argument gira al voltant d'un home que descobreix que un desconegut ha escrit un llibre sospitosament semblant a la seva vida i, és clar, vol conèixer-lo. Aquest és el pol austerià de l'argument, però el llibre de fet es va explicant a partir de la història d'una vídua que rep uns emails anònims que poc a poc la van trasbalsant més i més.

A partir d'aquestes dues línies misterioses, la Carme construeix, sorprenentment, una novel·la romàntica. No m'ho esperava, tal com havia començat el llibre, i he de dir que em va enganxar. Tot plegat culmina amb un final d'una intensitat molt cinematogràfica, que em va semblar rodó. I aquí és on ve la trampa d'aquest llibre. Després del final, n'hi ha un altre que ho canvia tot. Em va semblar un recurs genial: el lector pot escollir amb quin dels dos prefereix quedar-se, amb el final feliç o amb el tràgic (que depenent de quin personatge s'ha guanyat la teva simpatia és el primer o el segon). Jo, que tinc una vena Wertheriana, tinc clar quin escullo, i l'altre l'esborraria, però he d'admetre que aquest doble gir del final li dóna una gràcia extra a la història que a mi no se m'hagués acudit.

No us deixeu enganyar per una portada tirant a neutra, ni per una poc afortunada elecció tipogràfica (la font que representa els emails fa mal als ulls): malgrat la primera impressió, aquest és un llibre intens. Si no heu llegit res de la Carme, aprofiteu per descobrir-la. No tothom és capaç d'escriure una història tan sentimental com aquesta sense que li surti empalagosa. Ni tampoc hi ha gaires escriptors a casa nostra que puguin aguantar una partida a l'Auster jugant amb les seves cartes. Només m'ha carregat una mica un personatge femení secundari que dóna la rèplica a la protagonista, però per la resta he trobat que és un llibre original, amb un bon ritme, que manté l'atenció i que deixa amb un bon sabor de boca.

Jon Lord

(1941-2012)

Quan tenia vint anys i tocava la guitarra en un grup de rock, intentàvem sonar com els Deep Purple. Hi havia un altre grup del poble que tirava més cap a Led Zeppelin, així que la rivalitat estava assegurada. Però nosaltres teníem una arma secreta: el nostre teclista, que era l'únic que sabia una mica de música de tota la trepa. Després de dedicar-hi moltes hores d'estudi, va aconseguir que el seu Korg M1 sonés bastant semblant al Hammond distorsionat de Jon Lord, i això ens posava un parell de graons per sobre de tota la resta de grups (o almenys això ens semblava). Com a homenatge a un músic que m'ha marcat molt, res millor que un vídeo del meu grup tocant en un concert dels anys 90 precisament un medley de Deep Purple, amb una introducció fantàstica del nostre teclista estrella, en Rubén.

Fa ja quatre anys que visc a la ciutat on va néixer Jon Lord. Fa poc la meva universitat li va donar un títol honorari i tot, llàstima que em vaig perdre la cerimònia. (Per sort existeix el youtube...)

L'havia vist tocar en directe uns quants cops, i realment era espectacular el que feia amb un instrument tan poc rocker, en principi, com un orgue. Menys coneguda potser és la seva etapa de músic clàssic i els seus discs en solitari. D'ells m'agradaria destacar aquesta balada preciosa. Escolteu-la, que va la pena.



Recull mediàtic de la setmana

Aquests dies he anat enllestint les darreres col·laboracions mediàtiques de la temporada. Això vol dir que fins el setembre no us tornaré a donar la llauna sobre el tema. Si no l'heu vist encara, fa un parell de setmanes vaig escriure l'article d'El Periódico sobre l'enigma biològic de l'homosexualitat. I aquí teniu el Via lliure el dissabte, amb el tema seriós del càncer causat pels fums del dièsel i després un grapat de curiositats del món animal que he anat trobant, com els corbs bromistes, els saltamartins amb por o les anranyes eunucs.

Acabo amb la llista de recomanacions que fa L'illa dels llibres per aquest estiu, on hi trobareu entre altres la meva Hipnofòbia (moltes gràcies!), i una altra crítica positiva a la novel·la, que li fan a El que llegeixo.

Imaginació amb ales

Quan anem amb avió, l'hereu em demana que m'inventi històries a partir dels dibuixos de mesures de seguretat que hi ha enganxats als seients. A més han de ser noves cada vegada i no s'hi val que acabin amb l'avió que cau al mar i els passatgers que surten amb els salvavides posats. És un bon exercici per a la imaginació, proveu-ho. 

Històries ben naturals

[Amb aquest títol, la Biblioteca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona acaba d'editar la seva setena guia de lectura (aquí les teniu totes). Em van demanar si els podria fer un text introductori i com que el tema de la ciència en la literatura em toca de prop vaig acceptar el repte. Aquí en teniu el resultat. I ja em perdonareu si m'he donat el gust de citar Pío Baroja i Michael Crichton a la mateixa frase.]

La ciència i la literatura tenen més relació del que a vegades ens pensem. Potser una de les raons és que els científics escrivim molt. Constantment, de fet. Recordo que, fa molt de temps, en una classe de postgrau, el professor ens va preguntar què érem. “Científics”, vam contestar tots sorpresos. “No”, va dir ell. “Sou escriptors professionals: us donen diners pel que escriviu”. I tenia raó. Hem explicar a les revistes especialitzades els resultats de les nostres investigacions, per exemple, i hem d’omplir fulls i més fulls per demanar diners al govern i a les fundacions privades, per poder així finançar la nostra recerca. A vegades ens passem setmanes enganxats a l’ordinador, teclejat tot el dia, sense ni tan sols posar els peus al laboratori. I malgrat tot, ningú considera la feina del científic tingui res a veure amb una carrera de lletres. Semblaria fins i tot contradictori, mesclar aquests dos móns, però per nosaltres és el més natural. Tenim molt clar que no es pot ser un bon científic sense saber escriure bé.

Per altra banda, la ciència és una font inesgotable d’històries apassionants, i ho dic de la manera més objectiva possible. No és estrany, de fet: la nostra professió és semblant a la dels detectius, sempre buscant respostes a un nou misteri, sempre pendents de les noves pistes per desemmascarar el culpable. Un es pot sentir tan atrapat llegint les aventures d’un jove Darwin donant la volta al món, o les intrigues i el joc brut que hi pot haver en un laboratori de recerca d’alt nivell, com amb la millor de les novel·les negres. No és d’estranyar que molts escriptors recorrin a la ciència tot buscant inspiració per la seva propera obra.

És fàcil trobar exemples d’aquesta profitosa relació bidireccional entre literatura i ciència. Sense anar més lluny, en aquesta guia de lectura veureu que el Museu compta amb un fons important d’obres de ficció i poemes escrits al voltant de les ciències naturals, alguna d’elles fins i tot per autors que són a la vegada científics. És curiós que molta gent se sorprengui encara en veure que un investigador publica un llibre de ficció, com si fos una mena d’intrusisme laboral. No s’adonen que, com deia abans, tenim molta pràctica a expressar-nos per escrit i, el que és encara més important: en la nostra feina no podem deixar mai de fer anar la imaginació. Inventar-se una hipòtesi que permeti explicar una observació biològica (i que després haurem de comprovar experimentalment si és certa) és un exercici que activa les mateixes zones del cervell que s’encarreguen de construir les trames de les obres de ficció. És ben lògic que més d’un de nosaltres es decideixi un moment o altre a fer el salt.

Hi ha molts exemples de científics que han estat escriptors d’èxit, com Pío Baroja o Michael Crichton, ambdós metges, per citar-ne un parell a l’atzar. I també molts autors sense una educació formal en el tema que han sabut utilitzar amb èxit els recursos científics en els seus llibres. Per mi és un gran plaer poder barrejar les meves dues passions, la ciència i la literatura, tan com a escriptor com quan faig només de lector. Jo convidaria a tothom a aprofitar l’oportunitat que ens brinda aquesta guia i tastar sense reserves aquest fèrtil gènere híbrid de ciències i lletres, si no ho ha fet encara, o a repetir si ja n’és un consumidor habitual. Els descobriments que farem en les planes d’aquests llibres no ens deixaran indiferents.

Recull mediàtic de la setmana

La setmana passada vaig participar a una tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio amb Manel Esteller i Jordi Camí, sobre la recerca científica. No ens vam barallar perquè tots estàvem d'acord, fins i tot el Manuel Fuentes, que ens havia convidat: la ciència és important pel futur d'un país. Aquí podeu sentir els nostres arguments.

I aquí podeu llegir la meva columna mensual a l'Ara (que s'acomiada fins el curs que ve), sobre la possibilitat de tenir un pare i dues mares biològics (sí, és possible).

Ah, i fa uns dies vaig passar també per l'Extrarradi de la COM per parlar de científics que fan trampa (atenció a com et pot fer famós usant només un retolador negre). Escolteu-ho aquí.

L'anècdota final és el meu cameo a l'Avui, al llistat de "científics simpàtics" que va confeccionar en Llort.

Adéu, Brian

Ahir vaig veure al google reader que el Sense presses tenia un post nou i, com sempre, vaig anar a llegir-lo. Feia dies que en Brian no actualitzava el blog i ahir vaig entendre perquè. Crec que "coneixia" en Brian des que vaig publicar l'Immortals, sans i perfectes i es va interessar pel que escrivia. Des de llavors era un dels comentaristes habituals del bloGuejat i també del meu blog de divulgació. Li interessava la ciència, entre moltes altres coses, era una persona intel·lectualment inquieta, com sabreu els qui llegieu els seus posts, sempre plens d'idees que feien pensar. En Brian era un blogaire que tenia coses a dir i les deia d'una manera molt clara i directa. I això m'agradava.

Finalment ens vam trobar cara a cara a una presentació d'un dels meus llibres, fa un parell d'anys. No vam tenir temps de xerrar, això ho fèiem amb més clama als blogs, però va ser un plaer poder donar-li una mà a algú amb qui fa temps que comparteixes "tertúlies" virtuals. Em va explicar que patia una malaltia crònica, que va resultar ser la mateixa que actualment estem investigant en un dels projectes que fem al laboratori. Això va fer que s'establís un lligam especial, suposo. Ens vam veure encara un altre cop, també breument. I avui m'he assabentat que en Brian havia mort.

No coneixia de res en Toni Mont. Però en canvi em sembla que sí que sé qui era en Brian, què pensava, què l'interessava i què l'empipava. Per això el trobaré a faltar. Agraeixo molt a la seva família que hagi tingut el detall de donar-nos la mala notícia a tots els qui compartíem aquesta amistat virtual amb ell. Una abraçada, Brian, i fins sempre.

[El Francesc també en parla aquí, l'Allau aquí, el Leb aquí, l'Alyebard aquí, l'Aris aquí, la jomateixa aquí, l'Enric aquí, i el Lluís aquí.]

God save the Queen

Fa unes setmanes, la reina d'Anglaterra celebrava que portava 60 anys asseguda al seu tron (al ritme que va, sembla que morirà amb la corona al cap, malgrat les ganes que té el seu fill de posar-se-la també). Potser amplificat pel fet de ser emigrant, tinc el sentiment patriota ben interioritzat, i no me n'avergonyeixo. Sóc dels qui respecta els símbols i penja la bandera al balcó les dates assenyalades. Ara, l'esclat de vermell, blanc i blau que he hagut de viure aquests dies m'han deixat un xic embafat. Des dels aparadors de les botigues a les capses de galetetes, passant per les banderoles al carrer i a les finestres dels cotxes. No hi ha hagut manera d'escapar-ne.

Gran part de la culpa del meu esgotament patriòtic l'ha tingut el programa de festes que han muntat a l'escola de l'hereu per unir-se a les celebracions reials. Hem estat tres o quatre setmanes trobant-nos union jacks per tot arreu. Dibuixades, retallades, enganxades, en polseres, collarets, samarretes, pintades a la cara... La culminació va ser una tea party a la qual hi havien d'anar vestits amb els colors nacionals i amb un barret fet a casa (això vol dir fet pels pares), que fos vistós i a joc (a la foto, els resultats, després d'hores de suors i llàgrimes). Tants esforços per festejar una reina (jo, que de monàrquic en tinc més aviat poc) que ni tan sols és la meva... La manera de superar el trauma ètic ha sigut no pensar gaire en el significat de tot el que feia l'hereu. Al cap i a la fi, aquest és el seu país d'adopció, i si aquí es tornen bojos amb la reialesa (una xiulada com la de la darrera Copa del Rei seria impensable), doncs au, a integrar-se amb els indígenes, que no sigui dit que som els raros. Quan sigui gran ja decidirà si prefereix alinear-se amb Robespierre.

Per acabar-ho d'arrodonir, quan el meu fill arriba a casa després de la famosa tea party, ens demana que li comprem una tassa amb l'efïgie de la reina i es posa a cantar tot orgullós el God save the Queen. Curiosament, la versió que li han ensenyat a l'escola no és la mateixa que em vaig aprendre quan era adolescent (algun dia n'haurem de parlar, d'això):

Emili Teixidor

(1933-2012)

És difícil trobar una foto a internet de l'Emili Teixidor de jove (o de més jove que quan ja no tenia cabells i portava boina). Sembla que hagi vingut al món després d'escriure Pa negre. Al twitter, ahir els de la meva generació recordàvem que ens havíem iniciat a la literatura amb llibres com L'ocell de foc (concretament amb l'edició que teniu aquí al costat, de la clàssica Editorial Laia, si no m'equivoco) o Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (que La Galera va rescatar fa poc en una edició commemorativa). Hi ha una generació de grans escriptors catalans que va començar escrivint per a nanos. I nosaltres hem tingut la sort de descobrir-los abans que ningú. Llàstima, com diu la Júlia, que no tots hagin tingut el "seu Pa negre" que els hagi donat visibilitat entre els adults.

Després de molts anys de ser-ne lector i fan, fa dos Sant Jordis em vaig trobar per casualtiat al costat de l'Emili Teixidor. A la foto ni tan sols se'l veu. Hauria d'haver-li dit que L'ocell de foc havia estat un dels meus llibres preferits de petit, però no vaig gosar.

[Llegiu aquest post d'un amic seu.]

Comencen els c@ts

Ja he acabat la meva tanda de crítiques literàries i el bloGuejat torna a la seva programació habitual. Espero que hagueu trobat alguna recomanació que encaixi amb els vostres gustos. El nivell dels llibres que he comentat trobo que és força alt i divers, cosa que ens hauria de fer sentir optimistes pel que fa al futur de la nostra litetatura.

Canvi de tema. Aprofito per recordar-vos que ja fa uns dies que ha començat la temporada de nominacions per als premis c@ts d'aquest any. Aneu aquí i proposeu noms a les diferents categories!

Molles per no perdre'm (post Sant Jordi, 7 de 7)

Acabo la tanda de crítiques amb un llibre una mica especial. El seu autor, en Jesús M. Tibau, segurament el coneixeu bé. És un dels blogaires més actius d'aquest racó de la blogosfera. A més, molts de vosaltres deveu seguir la seva il·lustre carrera de contista. L'any passat us parlava precisament d'un dels seus reculls. Però el seu darrer llibre va per un camí diferent.

Fent servir també el format de la distància curta, que clarament és un terreny on se sent còmode, en Tibau ens presenta Molles per no perdre'm, una col·lecció d'un parell de centenars de pensaments i aforismes en forma de dietari. Els qui llegiu el seu blog o el seguiu per twitter o facebook ja n'haureu vist penjats uns quants. El llibre és una bona oportunitat per tenir-los tots reunits i llegir-los de cop. O a petites dosis, que també funcionen bé així. Són textos breus, sense cap ordre aparent, a vegades d'una plana, a vegades només d'una frase, de temàtica molt diversa. Alguns són com fotografies, altres com petits poemes, altres simples reflexions, observacions o escenes de la vida familiar i personal. Com passa en tots els reculls, n'hi ha de més interessants que altres, però com que saltes d'una cosa a l'altra amb rapidesa, el conjunt no se'n ressent. Al contrari: es llegeix molt bé. Com a bon contista, en Jesús és també un bon observador, i aquesta qualitat brilla en el llibre. Passar unes hores dins el seu cap és una experiència ben interessant. A mi m'agraden especialment els que tenen a veure amb la seva paternitat. Són a la vegada tendres i lúcids.

De tant en tant m'agrada picar en Jesús i preguntar-li que quan escriurà una novel·la, perquè sé que això l'empipa. Però la veritat és que no li fa cap falta. Amb els textos breus, siguin contes, poemes o les píndoles de Molles per no perdre'm, en té suficient per desplegar els seus recursos. Llibres com aquest, diferents als que trobem normalment a les botigues, són el testimoni que, si un té coses a dir, pot fer una literatura una més mica arriscada sense que deixi de valdre la pena.

Crims de sang (post Sant Jordi, 6 de 7)

De la generació d'escriptors catalans nascuts a a dècada dels setanta, Sebastià Alzamora és potser un dels qui escriu millor. A més és un tot terreny. És un bon articulista (la  seva columna diària a l'Ara, abans a l'Avui, rarament punxa), domina la poesia i brilla especialment quan fa prosa. Llegiu Nit de l'ànima, per exemple, i veureu com treballa el llenguatge (les primeres vint o trenta planes són una descripció antològica d'un clau... i no em refereixo al que serveix per penjar un quadre). El problema és que explorant els límits literaris a vegades pot resultar feixuc de llegir (la mateixa Nit de l'ànima al final es converteix en un exercici d'estil que no aconseguiex -o no vol- construir un relat coherent, i l'experiència s'allarga massa). He tingut la mateixa sensació llegint algun dels seus poemaris més críptics: la tècnica a vegades no està al servei del resultat final.

L'Alzamora sembla ser conscient d'això i alterna els llibres "experimentals" (que crec que també són necessaris per a la nostra cultura, no em malentengueu) amb d'altres de més "populars". Crim de sang és d'aquests darrers. Té tots els ingredients per agradar el gran públic, per això és una bona elecció per representar el premi Sant Jordi. És, de fet, una novel·la històrica sobre un episodi relativament poc conegut de la guerra civil espanyola. A més, està escrita com una novel·la negra coral, un cop més amb els seus cadàvers, els seus dolents fugissers i el policia cremat que intenta resoldre el cas (ja és el tercer d'aquesta mena que comento aquí... i després dic que no llegeixo novel·la negra!). Els qui els agrada aquests gèneres de llibres (històric i/o negre) s'ho passaran bé.

Però l'Alzamora no en té prou, i afegeix un parell de tocs surrealistes a la trama: un dels protagonistes és un vampir (esbrinar quin d'ells és part del misteri), o almenys es comporta com a tal, i de tant en tant apareix un cavall-frankenstein passejant-se per la ciutat com si fos la cosa més normal del món. Recorda, de manera més continguda, el que han fet el Nopca i l'Espasa en els seus llibres: afegir amb tota naturalitat elements fantàstics a una història més o menys "normal" (és curiós que hagin coincidit tots tres, i el meu, en una mateixa fornada). Aquests tocs de (ciència-)ficció clàssica li donen un aire especial al llibre que per mi el fa més atractiu (si hagués estat només pel drama històric, tot i que està molt ben portat, segurament no m'hagués agradat tant) i a més permet a l'autor plantejar una comparació interessant entre els monstres de ficció i els reals. L'escena final, on convergeixen totes les línies argumentals, reals i fantàstiques, és simplement apoteòsica, un bon exemple de com culminar la tensió narrativa d'una novel·la. La veritat és que he disfrutat llegint-lo.

En resum, un premi Sant Jordi una mica diferent al que estem acostumats (un aplaudiment al jurat per escollir-lo), molt ben escrit, això era d'esperar, que barreja amb impunitat un grapat de gèneres, des del políciac al terror victorià, d'una manera poc habitual en els llibres publicats per les nostres editorials "grosses", que hauria d'interessar tant als qui busquen coses originals com els qui prefereixen la novel·la més clàssica.

La dona que es va perdre (post Sant Jordi, 5 de 7)

Aquest és un altre llibre de la tongada del Sant Jordi '12 que barreja realitat i fantasia, com El talent, Crim de sang (que comentaré aviat) o la mateixa Hipnofòbia. Sembla que les noves generacions ens hem posat d'acord per equilibrar una mica el panorama literari català, històricament més partidari del realisme pur i dur... A La dona que es va perdre, els percentatges realitat/irrealitat són variables. La primera part passa en el nostre món, o una versió alternativa almenys, on apareixen amb tota naturalitat alguns elements estrambòtics, com les màquines de canviar el sexe, certs objectes que semblen dotats de vida pròpia o uns talps transformistes que s'arrenquen el cor. Aquí és on potser més s'assembla a les altres novel·les que he citat, perquè juga a mantenir les aparences realistes sense renunciar a la fantasia, tot i que queda molt clara la vocació més surrealista del llibre, que acabarà d'esclatar en el segon tram. [Atenció: hi ha alguns petits spoilers als següents paràgrafs.]

En aquesta part del mig, l'Alícia protagonista fa el tòpic viatge a través del mirall (una pantalla de cine aquest cop) i se'n va al país de les meravelles (el regne dels talps). Aquest em va semblar el tros menys original, i se'm va fer un pèl llarg, però això és simplement una qüestió de gustos. Al tercer acte, l'acció torna als orígens, amb un component nostàlgic molt eficaç i el soterrament de les línies fantàstiques, gairebé com si només haguessin passat en un llarg somni de la protagonista. Sembla la coda d'un llibre diferent, de fet, de la manera com l'autora s'oblida de les trames principals de les planes anteriors, però et deixa amb un bon gust de boca. 

L'Espasa té una altra cosa en comú amb en Nopca o l'Alzamora: que escriu bé. Té un estil molt natural, amb un humor potser més controlat i menys esbojarrat que el del Nopca però que també s'infiltra subtilment per tot arreu, per acabar criticant sense miraments la nostra societat. L'autora construeix escenaris complexes sense que se li noti l'esforç, perquè usa una narrativa molt directa i gens artificiosa, i això és un plus. Per això una proposta així resulta creïble. Quan ja portes unes quantes planes, et sembla el més normal del món que una dona i un talp s'enamorin, per exemple. I quan al final la protagonista es troba en una vida que no és la seva, t'és fàcil assumir la metàfora i ficar-te en el realisme de la crisi dels quaranta d'una dona casada, com si no fos més que l'altra cara de la moneda de la història dels talps.

La valoració del conjunt és sens dubte favorable. La dona que es va perdre és un llibre interessant i diferent  (ja sabeu que això ho aprecio molt), que requereix un cert interès del lector per la literatura fantàstica (o almenys alegòrica), és cert, però que si entres en el seu món particular et farà passar una bona estona.

Carretera secundària (post Sant Jordi, 4 de 7)

[Reprenem la tanda de ressenyes literàries després d'aquest petit parèntesi].

Vaig descobrir Joan Carreras amb L'home d'origami. Era una novel·la que partia d'una premisa molt original i tenia un to austerià ben aconseguit (a part d'una campanya de promoció viral provocadora). El principal problema que li vaig trobar, i és una cosa totalment personal, va ser que al segon acte el llibre deixava de banda la història incial i s'entretenia amb altres personatges per mi menys interessants. Però en Carreras escriu bé i sap construir uns bons protagonistes, i això fa que se li perdonin aquestes coses. M'ho vaig passar bé, llegint aquell llibre, prou com per voler reincidir amb el seu autor.

Carretera secundària m'ha semblat un pas endavant, una narració més unitària i més treballada. Aquí no abandona el personatge principal, un dibuixant de còmics separat, que progressivament s'endinsa en una crisi depressiva molt ben descrita. Aquest és per mi el principal alicient de la novel·la: com aquesta persona de mitjana edat interacciona amb la seva família mentre poc a poc perd contacte amb el món real.  Un altre cop, digne de Paul Auster.

Aquesta vegada, però, en Carreras ha afegit un altre element al llibre, una mena de misteri que fa que Carretera secundària es pugui llegir també com una novel·la negra, amb un cadàver, un dolent fugisser, un policia veterà i tots els altres elements de rigor.  No sé si és una maniobra intencionada de l'autor per obrir-se a un públic més ampli (que se'l mereix), o potser ho fa per compensar que en l'altra línia argumental hi ha poca acció (que tampoc n'hi cal). Sigui com sigui, trobo que funciona bastant bé en el context del llibre. No m'ha interessat tant com el relat de la descomposició del protagonista, això és cert, però és possible que a altres els passi just al revés. El final, abrupte com un cop de puny, és un altre encert.

En resum, Carretera secundària és un llibre interessant i ben escrit, amb un bon ritme, que té una dosi d'intriga i una atmosfera psicològica intensa, fet per un narrador que sap moure els fils dels seus personatges amb delicadesa. Té elements que poden atraure a diferents tipus de lectors, i això és bo. Doneu-li una oportunitat.

Ray Bradbury

(1920-2012)

El diari ARA d'avui dedica un parell de planes especials a la mort de Ray Bradbury. Entre elles hi trobareu una columna meva explicant com vaig descobrir-lo i, de pas, defensant una mica la ciència ficció. És, ara que hi penso, el primer aticle que signo només com a "escriptor", sense fer referència a la meva vessant científica.

M'ha faltat espai per dir que l'estructura d'Hipnofòbia està fortament inspirada en la de les seves Cròniques marcianes: un conjunt de contes independents que formen una novel·la (o una novel·la fragmentada en històries curtes). Per això, entre altres coses, el vaig citar al final del llibre. Moltes gràcies, Ray Bradbury!

[També en parla la Júlia aquí. L'Alba ens pregunta quin llibre ens agradaria ser si visquéssim en el futur de Farenheit 451. Alguns comentaris catosfèrics aquí, aquí i aquí. I com bé diu en Raül aquí: "El millor homenatge a Ray Bradbury: llegir-lo."]

Recull mediàtic de la setmana

Faig una breu pausa en la marató de crítiques literàries per presentar-vos les meves contribucions mediàtiques de divulgació d'aquests darrers dies:

- L'article d'opinió al Periódico parlant de l'impacte de l'educació en la sanitat, en motiu de les imminents retallades a les escoles que planeja el govern.

- La secció de ciència del Via Lliure de RAC1, on parlo de la relació entre el càncer i el cafè, de com contaminen les vaques (més que els cotxes?), de la importància de despistar-se de tant en tant i de l'impacte del jet lag en els embarassos.

- La meva columna de l'Ara d'aquest mes, sobre un mico amb molta punteria (i mala idea).

- I a sobre vaig fer un cameo (involuntari) a l'APM Extra del diumenge (ho veureu aquí sota cap al mínut 6:50), cosa que demostra que a TV3 guarden els meus vídeos a la carpeta que posa "Calbs".

El talent (post Sant Jordi, 3 de 7)

Mentre esperava el torn per entrevistar-me (era el segon cop que havia d'enfrontar-me a la seva gravadora), el Jordi Nopca parlava amb el meu cap de premsa sobre la seva novel·la, que acabava de sortir. Vaig sentir que comentaven el fet que l'hagués tret una editorial "petita" i que el Jordi deia que el lector mitjà no és conscient de quina editorial hi ha darrera un llibre. M'hi vaig ficar i vaig opinar que, tot i que segurament tenia raó, jo m'havia comprat El talent precisament perquè el publicava Labreu.

La raó és simple. La seva col·lecció Cicuta és un aparador de nous "talents" (perdoneu la broma) amb uns principis molt clars de saltar-se convencions i publicar llibres diferents però de qualitat. M'he llegit els tres que han sortit fins ara (ja us en vaig recomanar un l'any passat) i els he gaudit immensament, fins al punt que ara em refio de les seves recomanacions sense dubtar-hi gaire. Cap d'ells ha estat, almenys per a mi, "el llibre de l'any", ho reconec, però això no vol dir que no m'hagi agradat endinsar-me en els universos particulars d'unes noves veus que bramen amb molta potència. És un risc (el dels lectors, el dels autors i el dels editors) que crec que queda amplament compensat amb l'originalitat dels resultats.

No caldria que digués gaire més sobre El talent. Després d'aquesta recomanació ja sabreu a qui de vosaltres pot interessar. Si que voldria remarcar la naturalitat amb la què Nopca barreja coses possibles amb la fantasia més desmesurada (un truc que també fa un altre llibre que comentaré d'aquí uns dies, com si s'haguessin posat d'acord), per mi el principal encert de la novel·la. De fet, la trama esbojarrada sembla que no és més que una excusa per anar enllaçant situacions còmicament absurdes, seguint una mica els principis de l'slapstick culte dels Monty Python, narrades amb molta frescor i originalitat.

I aquest potser és el taló d'Aquil·les del llibre: no té un destí clar, més enllà de la crítica òbvia al negoci literari contemporani, que ja queda ben definida en les primeres cinquanta planes. Això no m'hagués importat gaire si no fos perquè vaig trobar que s'allargava una mica (jo m'hagués carregat l'etapa a Cotlliure, tot i que té moments molt bons). L'excés d'estímul pot acabar desconnectant els receptors o, dit en termes menys científics, l'acudit perd força si dura massa, per molt que faci riure. El principi és brillant, i tota l'etapa portuguesa té un ritme impecable, però amb unes quantes tisorades trobo que el producte final hagués guanyat.

Però això no treu que llegir aquesta novel·la sigui un viatge en muntanya russa molt divertit. Hi surten tota mena de referències culturals, barrejades sense cap mena de respecte, una cosa que m'agrada molt. Des del Rabbi Jacob (un mite de la meva infantesa) a Ramon Llull en persona, o a una intervenció d'Aristòtil que parodia amb alegria els deus ex machina. I la millor frase de distracció que he llegit mai, tan absurda com inesperada: "Croyez -vous que monsieur Arthur C. Clarke était vraiment un pédophile?". Molt recomanable si busqueu una cosa que se surti dels paràmetres habituals.

La mort del corredor de fons (post Sant Jordi, 2 de 7)

No sóc un lector habitual de novel·la negra, però n'he llegit alguns clàssics i de tant en tant m'agrada deixar-me portar per un bon misteri. Ho dic perquè no puc comparar el Jordi de Manuel amb altres autors famosos del gènere, que és el que vist que fan a moltes crítiques. Sí que sé que m'agrada el seu estil. He llegit ja tres entregues de la saga del seu detectiu, en Marc Sergiot, i en tinc un parell més esperant torn. O sigui que són novel·les que m'han interessat prou com per voler-ne més. Això podria ser el resum del meu comentari sobre La mort del corredor de fons: un llibre ben escrit, que et fa passar una bona estona encara que no siguis un fan de la literatura de crims, i que a sobre et fa venir ganes de llegir-ne més. No està gens malament!

A les primeres escenes de la novel·la hi ha una persecució antològica pels carrers de la Vila Olímpica que marca una mica el ritme del llibre que, de fet, no és tan un misteri del tipus "qui és l'assassí", sinó la crònica, molt ben portada, d'una fuga contrarellotge. Un criminal fugint d'un altre, de fet. L'encert principal de la novel·la és que els personatges són creïbles, no acartronats i en blanc i negre, com passa sovint en aquesta mena d'històries. Per mi és el pols entre aquests dos elements dels baixos fons el qui domina el llibre, per sobre del crim en sí mateix, de les intervencions del Sergiot, fent més aviat de catalitzador de la història, el seu paper habitual, o del macguffin del tràfic d'organs (no és un spoiler: des del principi queda clar). És un llibre que es llegeix ràpid i amb interès, d'un autor que sap portar bé el ritme i bastir una trama amb ofici. Si no coneixeu l'obra d'en Jordi, és una bona manera d'iniciar-vos-hi.

Un altre got d'absenta (post Sant Jordi, 1 de 7)

Cada cop que proclamo que els contes són una forma menor de literatura poseu el crit al cel. Sembla que sigui l'única persona del planeta que s'ha atipat de la narrativa breu. Però espereu un moment... Fem una prova. Els aquí presents que sigueu escriptors, aneu al vostre agent i digueu-li que voleu escriure un recull de relats, a veure quina cara posa. Molt probablement us dirà que invertiu el temps en quelcom més productiu, perquè als editors no els interessa el tema. I tindrà raó. Si us hi fixeu, a casa nostra pràcticament només treuen contes les estrelles consagrades (que vendrien encara que només publiquessin només les seves llistes de la compra), les editorials petites o si hi ha un premi pel mig. Què passa, que els editors catalans són també uns maniatics com jo? És més simple: no volen fer llibres de contes perquè no es venen. No m'ho invento, ho diuen els números. O sigui que som tots plegats els qui hem girat l'esquena a la narrativa breu. L'hem condemnada a una existència de segona a internet, lluny de la lletra impresa. Repartim-nos entre tots les culpes per la mort del conte, va.

Aquesta introducció era només per preparar el terreny i poder dir amb el cap ben alt que m'ho he passat molt bé llegint Un altre got d'Absenta, de la Tina Vallès. A la Tina fa temps que la segueixo per blog i twitter, així que tenia una idea bastant aproximada del que em trobaria. I sí, no m'ha decebut pas. Les seves descripcions de personatges estan molt aconseguides, amb una gràcia condensada en poques frases molt típica de l'autora. I trobo que aquesta és una de les principals virtuts del llibre. Enlloc de centrar-se en la trama com fa tothom, la majoria dels relats són en canvi retrats d'individus de tota mena i condició. Una vida sencera condensada en una plana i mitja. És una mena de conte que m'ha agradat, molt original. Brillant, per exemple, la imatge de la vistosa Senyoreta Carndolla, per escollir-ne un. Uns pocs contes són situacions breus, com uns minuts fent cua a la carnisseria o els embolics sentimentals a un emprovador de grans magatzems, una mena de foto amb subtítols. Tot plegat, el recull és un poti poti d'imatges amb poca història però molt de suc, ben escrit i que deixa bon gust de boca. Tant que m'han entrat ganes de veure com s'ho fa l'autora amb les distàncies llargues i ja tinc la seva novel·la esperant torn a la lleixa.

Per cert, la Tina ha muntat una porra per a què els lectors diguin quin conte del llibre els agrada més. Encara esteu a temps de participar-hi, demà s'acaba el termini. Jo des d'aquí envio el meu vot per a El mono del toro, molt ben trobat. 

Post Sant Jordi (0 de 7)

Aquest any ha passat una cosa inaudita: he pogut comprar-me una colla de llibres per Sant Jordi i he tingut temps de llegir-me'n la majoria en qüestió de mes i mig (per desgràcia alguns no em van cabre a la maleta i encara estan a Barcelona). Estic a punt de ficar-me de cap en les intenses fases finals de la redacció del meu proper llibre, així que és molt probable que aquests siguin els darrers que tingui temps de llegir fins d'aquí uns quants mesos... 

Per celebrar-ho, trencaré el costum que tinc de no fer crítica literària al bloGuejat (normalment quan m'aconsegueixo llegir una novel·la ja han passat anys des que es va publicar i no té gaire sentit dir-ne res) i us comentaré breument què m'ha semblat la collita d'aquest any. Aviso abans de començar la tanda de posts que a la majoria dels autors que apreixeran els conec d'una manera o altra, poc o molt, virtualment o en persona. Intentaré ser imparcial, però ja esteu avisats. Som-hi.

[Foto gentilesa de M. Riera.]

Més viatges al passat

A partir del post que vaig fer l'altre dia sobre les arrels de la família del meu pare he entrat en contacte amb uns quants bisbalencs (en Josep, la Irene i l'Enric, tots ells Masips en un grau un altre, però no parents) que generosament me n'han facilitat més dades. No recordo, per exemple, si m'havien explicat que abans del meu avi ja hi havia un altre Salvador a la família, el que seria el meu tiet-besavi., Mossèn Salvador Macip Sas. L'Enric Masip m'ha passat un breu resum de la seva vida, que acaba així:

"En pau, dins el seu domicili, esperà el resultat de l'estranya tempesta que havia esclatat, i el 24 de juliol d'aquell 1936 allí mateix va ser detingut i, després del seu pas per la presó provincial, era assassinat amb altres presoners al Camp de Mart amb motiu del pas per Lleida de la temible columna Durruti."

Just dos anys després que morís aquell capellà de 61 anys a mans de les forces republicanes, el meu avi per costat de mare era enviat a l'Ebre amb la Lleva del Biberó per intentar frenar l'avenç inexorable de les tropes de Franco cap a Barcelona. Per sort en va sortir il·lès.

Les guerres tendeixen a ser absurdes, però les civils enacara ho són més. L'atzar i la geografia poden fer que et trobis a un costat o altre d'una pistola sense que et donin gaires oportunitats d'escollir. Ja sabeu que sempre que puc em queixo que a la nostra literatura sobren novel·les sobre la guerra i drames familiars, però sentint aquestes històries m'entren ganes de fer-ne una...

[A la foto, la casa pairal de la nissaga Macip, can Trucafort.]

Voltant per Andorra

A part de l'entrevista que em va fer la Cristina Puig, la setmana passada vaig aprofitar que el dilluns hi havia pont a Anglaterra i vaig anar a complir els meus deures promocionals a Andorra. Va ser una bona experiència, la veritat. Em van passejar pels tres instituts que havien aportat membres al jurat encarregat d'escollir la guanyadora del Carlemany. A cadascun d'ells la trobada va ser diferent, des d'una xerrada amb un grupet de lletraferits al primer fins a una sessió multitudinària de Q&A al darrer, passant per una d'intermitja, on van tenir el detall de rebre'm com si fos una estrella del rock. En podeu llegir el resum aquí. A tots els vaig explicar quatre coses de com es fa un llibre, vam riure una mica i al final vaig mirar de convèncer-los de comprar Hipnofòbies a dojo, que per això estava allà. Normalment el contacte amb el públic potencial dels meus llibres el faig per internet, i això de veure'ls cara a cara va ser divertit, almenys per a mi.

A la tarda va tocar la presentació per al públic. Va ser una bona oportunitat per desvirtualitzar alguns coneguts  de twitter i els blogs, en el marc de la Biblioteca Nacional, situada en un racó d'Andorra la Vella que no havia vist abans (em sembla que no havia anat mai gaire més enllà de l'Avinguda Meritxell fins que vaig pujar a recollir el premi a principis d'any!). Tot plegat, una visita breu però intensa, i ben interessant.

Pels qui no vau poder veure el Gent de Paraula ahir...

... aquí teniu el vídeo. I si us fa mandra, aquí teniu el resum escrit.

Avui a La 2, surto al Gent de Paraula

A La 2 aquesta tarda, a les 20.30, emeten l'entrevista que la Cristina Puig em va fer la setmana passada per al Gent de paraula. Val la pena: va ser divertida, m'ho vaig passar molt bé, i vam tocar un munt de temes diferents (fins i tot musicals!).

Veureu, a més, els meus esforços per no posar cara de sorpresa quan anaven sortint algunes dades que jo creia que no eren del domini públic (a veure si se'm nota el "i això com ho saben?" a la mirada) i de reüll veia a la pantalla unes fotos que em pensava que reposaven en el meu disc dur. Després vaig saber que hi havia hagut una conxorxa d'un parell de persones properes, que van subministrar informació privilegiada a l'entrevistadora... Sort que sóc molt britànic i no perdo mai la calma! ;-)

Bonus: abans de l'entrevista vaig tenir l'oportunitat de fer un cop d'ull al plató on roden els Lunnis i vaig aprofitar per fer-me una foto amb la plana major de protagonistes del programa. Quan vaig ensenyar-la a l'hereu, va al·lucinar de veure el seu pare amb els ninots de la tele. Ara es pensa que tinc poders màgics o una cosa així.

[Actualització: aquí teniu el vídeo.]

Flash from the past

La internet permet acostar-te al teu passat, de vegades de manera molt inesperada. Fa uns dies vaig ensopegar amb aquest post del blog de l'ateneu del poble on vivia la família del meu avi patern, a qui no vaig arribar a conèixer. Gràcies a això vaig descobrir una foto del meu avi quan era petit que no havia vist mai, cosa que em va fer molta il·lusió.

Aquell nano de cara seriosa acabaria fent-se metge i mudant-se a la costa amb la seva família acabada d'estrenar, mentre el país estava en runes. Sembla mentida que hagi passat gairebé un segle d'aquell dia al pati d'una escola de La Bisbal de Falset. Un segle molt mogut...

The Night Watch (trio)

Els genis s'inspiren els uns als altres. Aquí va un exemple de genialitats en cadena. Aquesta setmana vaig veure una pel·lícula visualment impecable, feta per un geni:

La pel·lícula estava basada en una famosa pintura, genial també:

La mateixa pintura havia inspirat, ja fa unes dècades, una cançó espectacular, interpretada per uns altress genis. Hi ha res més pedant que dedicar un tema a una pintura d'un mestre holandès del segle XVII? El rock simfònic era així de genial. No us la perdeu. Des que l'he tornat a escoltar no me la puc treure del cap, com se sol dir, cosa que no està malament per una cançó tan incantable com aquesta.

(Llàstima dels efectes de vídeo espantosos... I salteu al minut 1 si us voleu estalviar les experimentacions del principi).

 

[Actualització: en pons007 m'ajuda a convertir la sèrie en un quartet amb un llibre inspirat en la mateixa pintura. Gràcies!]

I el guanyador és...

El moment que tant estàveu esperant! Aquí teniu el resultat del concurs d'Hipnofòbia. Primer el making of, perquè vegeu que no he fet trampes.

1. Imprimeixo totes les fotos concursants.

2. Les retallo.

 3. Les poso en un bol.

 4. Una mà innocent en treu la guanyadora...

5. ...que és aquesta!

Felicitats, @jordimasip! Posa't en contacte amb mi i parlem del premi. I gràcies a tots per participar!

El meu aPARAULA'M

M'apunto a la crida del Pàmies per per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans apadrinant una paraula. La meva és:

GALLIMARSOT

Per què? Perquè és una paraula inútil que, pel significat original que té (gall sense cresta) no pots fer servir mai en una conversa. Perquè si malgrat tot algú la diu, te'l quedaràs mirant amb cara de "aquest paio està sonat". Perquè està més que oblidada. Perquè magrat tot això, sona bé. Perquè a més es pot fer servir com a insult i ningú sabrà què has volgut dir realment. Perquè en el seu segon significat, és una paraula molt més eufònica que el seu equivalent castellà (marimacho), en canvi molt més usada entre nosaltres. 

I sobretot perquè  "Gallimarsot" va ressuscitar breument als anys 80 (em sembla que va ser culpa de l'Albert Jané) en el títol d'una aventura dels Barrufets i em va encantar. Ja llavors em va semblar un exercici fantàstic de submarinisme lingüístic, rescatar aquesta paraula del fons del diccionari, i amb uns resultats molt millors que no el Ketecasco que van escollir els castellans, que tot i ser més proper a l'onomatopèic original (Cracoucass). Apa, gallimarsots, que tingueu un bon dia!

Rànkings

Això dels rànkings és una burrada, però fa gràcia. Parlo en general. Tenim aquesta tendència a fer llistes amb qualsevol cosa que ens cau a les mans, i a vegades ni tan sols estan clars els paràmetres que fem servir, però és igual, les fem de totes maneres i les llegim i ens riem una estona comentant-les. Som així.

Per això existeixen gent com els d'Alianzo. Són un web precisament d'això, de fer rànkings. Abans s'encarregaven només dels blogs, però ara pretenen ser una mena de Klout (més sobre això d'aquí una estona). Per això em va arribar l'altre dia un spam d'ells, quan ja els havia oblidat completament almenys feia quatre o cinc anys. Em va picar la curiositat i vaig anar a veure com estaven les coses. Així, estaven:

El llistat de blogs en català més, eh, no ho sé, populars?, visitats?, comentats?, reverenciats? l'encapçalava com era d'esperar l'amic Tibau. El seu Tens un racó dalt del món és si més no el blog més veterà, més actualitzat, més participatiu i més variat que tenim, mereix el ceptre de qualsevol rànking sense cap mena de dubte. Fins aquí tot normal.

Però el que ve després demostra el que us deia de la part de dimensió desconeguda que tenen els llistats. Als números dos i tres dels blogs en català apareixen dos blogs en... castellà. Molt bé tu. Sembla que no hi ha ningú que es dediqui a comprovar que l'ordinador no hagi tingut un atac de singlot quan ha parit la darrera llista. I al quart lloc surto jo, ves per on, amb una temperatura (?) de 51 graus (calentet calentet). Esperem que no bufi un vent siberià que em faci caure d'una posició tan afalagadora i tan poc fiable com aquesta.

Passem a un altre rànking, el del Klout. Aquests el que fan és agregar el teu "impacte" a diferents xarxes socials i es treuen un número de la màniga que no sé què vol dir, però que de tant en tant baixa en picat per recordar-te que al món digital tot és efímer. Però més enllà de la xifra, el que fa més gràcia són els "topics" sobre els que se suposa que un és influent. Normalment fan riure bastant, perquè semblen paraules tretes a l'atzar d'un diccionari. Mireu les meves (abaix a la dreta).

O sigui que tinc una certa influència a internet pel que fa a les Nacions Unides (??), al Salvador (aquí imagino que el meu nom hi deu jugar un paper important, no crec que es refereixin ni al país americà ni a Déu) i al teatre. Apa. Em sembla que ni al facebook, ni al twitter ni aquí he parlat mai de la ONU o de teatre. I si ho he fet ha sigut de forma molt tangencial. O sigui, que sóc expert en uns temes que ni tan sols menciono. Espectacular, el món dels rànkings...

Concurs Hipnofòbia: Últims dies!

Ja sabeu que he improvisat un concurs amb les fotos que m'heu anat enviant aquests dies (mireu com està la galeria ara mateix). Hora d'acabar d'ultimar els detalls. 

Data límit: dimecres que ve, dia 9. Si encara no m'heu enviat una foto de la vostra Hipnofòbia, els qui l'heu comprat, aprofiteu per fer-ho ara via twitter, facebook, blog, email o el que vulgueu.

Premi: qualsevol llibre que vulgueu de la meva producció, dedicat i amb l'enviament gratuït, és clar.

Sorteig: una mà innocent escollirà una foto a l'atzar d'entre totes les que hagi rebut.

Excuses: cap. Si heu passat per caixa, feu la foto i envieu-me-la, que no us costa res!

Aproifito per fer una mica de propaganda de l'activitat mediàtica del cap de setmana. Demà podreu llegir el meu article d'opinió a El Periódico, sobre els misteris del llenguatge, i sentir-me a la 1.30 al Via Lliure de RAC1 comentant el problema de la vacuna de xarampió, els bacteris que van sorgir del glaç i uns fantàstics cargols ciborgs molt adequats pel saló del còmic que se celebra a Barcelona aquesta setmana. Que vagi bé!

Pantalons curts i genolls pelats

Ahir el meu fill va estrenar l'uniforme d'estiu de l'escola i no vaig poder evitar que em vingués aquesta imatge al cap. No era un personatge de la meva generació, però la meva àvia em va fer llegir els contes del Guillem Brown que publicava Molino quan era un nen i em van fer riure bastant, malgrat com eren d'anacrònics. Suposo que les noves generacions encara el trobaran més juràssic, com tots els personatges que li fan companyia a la lletra d'aquell clàssic. El temps no passa en va.

Recolzeu la literatura popular!

Segur que molts coneixeu les Històries veïnals que s'organitzen a ca'l Malerudeveure´t i que han atret a més d'un centenar de blogaires al llarg dels cinc anys que fa que duren. Ara han tingut la pensada de reunir-ne en format llibre una selecció d'aquesta mena de cadàvers exquisits digitals, aprofitant això del micromecenantge. Aneu al verkami i apunteu-vos a aquesta interessant iniciativa de literatura alternativa i popular (per desengreixar de les novetats comercials de Sant Jordi), que només queden tres dies per acabar el termini i encara no tenen tot el presupost cobert.

I ja que parlem del tema dels canals alternatius de creació i distribució literària (i inspirat en el post de l'Elfreelang de l'altra dia, que precisament parlava d'això), val la pena mencionar també el llibre Un any de contes (que podeu comprar aquí), un altre esforç col·lectiu catosfèric nascut al 365 contes, el blog on es penjava diàriament un relat d'un autor diferent. En garbí24 ens explica la presentació i aquí sota teniu el vídeo promocional, per si us falta motivació. És fantàstic que es muntin projectes com aquests i que a més acabin convertits en paper gràcies a l'esforç de totes les persones implicades, no està de més que els donem un cop de mà.

El dia dels enamorats (literaris)

Em va semblar molt bona la idea d'El Punt Avui de demanar a una colla d'escriptors que expliquéssim quin era el nostre llibre d'amor preferit (al cap i a la fi, Sant Jordi és el nostre dia dels enamorats, oi?). No sé si vau veure el suplement, però us penjo aquí la plana on confesso (per primer cop en públic) l'impacte que va tenir Werther en la meva carrera literària. Sense Goethe no hi hagués hagut Hipnofòbia, suposo! Aprofiteu i llegiu què diuen els altres companys de plana, és divertit.