Bon Nadal!

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informacíó), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

Dilluns musical: dracs, tatuatges i immigrants.

Impressionant versió del clàssic Immigrant song de Led Zeppelin cuinada per Trent Reznor i Karen O per a la banda sonora de l'adaptació americana de The girl with the dragon tattoo. El vídeo el dirigeix el gran David Fincher (que ha fet també la pel·lícula) i és un pèl raret però maco. Bona manera de despertar-se un dilluns pel matí. Feu clic aquí per veure'l.

Els pastorets (II)

Doncs vam anar finalment a la representació nadalenca que us deia l'altre dia i, ja us ho podeu imaginar, tots els pares en vam sortir emocionats. Va ser una interpretació una mica lliure del tema, amb més extres que a una pel·li de Hollywood. Hi van desfilar un grapat de ratolins, vaques, ases i ovelles (?!!?), animalons cantaires tots ells. Semblava més una versió musical de l'arca de Noè que de la nit de Nadal (i confirmat: sense dimonis a la vista). No van faltar les corts celestials d'àngels bufadors, els tres reis i el trio protagonista. El nen era de plàstic i no va sortir del bressol. La Maria (que al final era només una) es va passar tota l'estona saludant com si fos el Papa (les salutacions anaven dirigides als seus pares, que no paraven de fotografiar-la) i el Josep va anar de poc que no desmunta tot el betlem, perquè no parava d'estirar la roba que cobria la porteria de futbol que feia d'establia. Per sort al final no va passar cap desgràcia. La nostra ovella va fer el seu paper amb la dignitat i la professionalitat que li correspon a un nen de quatre anys.

Un post de l'Olga Xirinacs em va fer recordar que nosaltres també fèiem saraus d'aquests quan era petits. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè anàvem a una escola teòricament laica. Però cada any teníem la vella Quaresma, el xou de Sant Nicolau (d'una cruesa sorprenent, ja que el sant ressuscitava tres nens perduts que un carnisser malvat havia trossejat i donat a menjar als porcs), el dia de Santa Cecília... I és que les tradicions d'un poble estan molt lligades als rites religiosos arcàics (a part d'un grapat de costums paganes que hagin pogut colar-se pel mig), que pel fet d'estar integrats en la història pertanyen tant als qui combreguen amb la fe cristiana com als qui no. No em sembla malament. Independentment de les creences, és una manera bonica de recordar i honorar el nostre passat. 

Els de l'escola de l'hereu també ho entenen així. Oficialment la institució està adscrita a l'església anglicana, però com que vivim en una ciutat multicultural com poques, obren les portes a tothom i no discriminen. La Maria, per exemple, era índia, com una bona part de l'audiència, on s'hi podien veure uns quants turbants sikhs i musulmanes amb els seus vels. Ningú feia escarafalls al fet que l'estrella del dia era el fill de Jahvé. De la mateixa manera, em va semblar molt natural que unes setmanes abans a l'escola haguessin celebrat el Diwalli. Totes aquestes festes van més enllà de la motivació religiosa que les va originar. Són excuses per reunir-nos, divertir-nos, reflexionar i celebrar, i aquestes són activitats ben universals. Quan arribi el moment l'hereu ja triarà si vol seguir una religió organitzada, vol anar per lliure o simplement passa del tema. Serà la seva decisió. De moment ja està bé que l'exposin a les tradicions i les cultures de tots els pobles del món.

Els pastorets

A l'escola del nano estan preparant uns pastorets (Nativity, que li'n diuen aqui) i aquests dies han estat repartint els papers. Hi ha hagut drames, és clar. El pitjor, el d'un nen que volia fer de Verge Maria (perquè es veu que li agrada molt això dels nadons). Per temes de paritat (aquest és l'únic paper veritablement femení de l'obra) el pobre s'ha hagut de conformar amb fer de Sant Josep, amb la promesa que podrà agafar també una mica el nino que representarà el nen Jesús.

Es veu que també hi ha batusses per decidir qui fa d'àngel, fins al punt que per mantenir la pau és probable que en aquest pessebre hi baixi tot un estol celestial d'àngels, angelets i arcàngels. I en una trobada de mares l'altre dia, vam descobrir que hi ha dues nenes que estan convençudes que seràn la Verge. O sigui que si no és un error, no hem de descartar que en aquesta versió la materniat divina sigui múltiple (per si no era ja prou complicat el tema de la Santíssima Trinitat...)

L'hereu, en canvi, està contentíssim amb el paper que li ha tocat: el d'ovella. Ovella que parla, ep, que es veu que n'hi ha algunes que només pasturen. Jo quan era una mica més gran que ell també estava molt content quan em posaven a fer de romà que aguanta la llança a les representacions de l'escola. Preferia passar desapercebut si em tocava pujar a la tarima, que això de les arts escèniques sembla que els macips no ho duem a la sang. És clar que tot va canviar el dia que em vaig penjar una guitarra al coll... Però això és una altra història.

Mince pies

El primer cop que van oferir-me un mince pie vaig declinar. Coneixent la mania dels britànics de fer pie ambqualsevol cosa (vedella, pollastre, porc...), vaig preferir curar-me en salut. Una mica encuriosit, vaig esbrinar que estava fet amb mincemeat, que a mi em va sonar a carn picada (minced meat... atenció que l'espai entre les dues paraules fa tota la diferència!). Em vaig alegrar de no haver-lo tastat, perquè no hi ha res que detesti més de la cuina anglesa (i mira que hi ha coses per detestar) que els maleïts pastissos de carn freda.

Però resulta que no. Els mince pies originalment sí que eren de carn, però el mincemeat ara es fa fruits secs (panses sobretot), sucre i alcohol. En resum, que el mince pie és un dolç, no un plat. I està boníssim! Només treuen el cap durant la temporada de Nadal, per tant tens just un mes per posar-te les botes, i la resta de l'any res de res. Jo ja he començat la meva campanya de festes atacant unes quantes caixes de mince pies (a la foto, el primer que em vaig menjar). Si en trobeu per casualitat en alguna botiga de delicatessen o d'aquestes per guiris de la Costa Brava i a més sou llaminers de mena, no us els perdeu.

Avui ràdio i Ictineu

Si avui poseu RAC1 cap a les 12:30 em sentireu parlar al Via Lliure d'una científica empresonada, d'una nova manera d'aprimar-se, d'un nou virus perillós i d'un potent anti-afrodisíac, entre altres coses. I si us va més la ficció que la ciència, hauríeu d'estar a l'acte d'entrega dels premis Ictineu que es fa a Hospitalet, la festa grossa del gènere fantàstic català (El joc de Déu està nominada al premi a la millor novel·la).

[Actualització: El joc de Déu ha guanyat el premi! Moltes gràcies a tots els qui ho heu fet possible! N'estic molt orgullós. Aquí podeu veure el vídeo que vaig enviar a la cerimònia d'entrega.]

[Actualització 2: podeu sentir el programa de ràdio aquí (minut 38:30)]

Missing you...

No pensava que ho diria mai, però trobo a faltar aquest animaló...

Feliç Thanksgiving a tots els qui esteu a l'altra banda de l'Atlàntic!

Guants i manyoples

Dilluns: l'hereu va a l'escola amb dos manyoples i torna a casa amb només una.

Dimarts: veient que no troben la peça perduda enlloc, a la tarda anem a comprar-li un altre parell ("però només me'n fa falta una!", diu ell). A la botiga no en tenen i li acabem comprant uns guants.

Dimecres: l'hereu va l'escola amb dos guants i torna a casa amb només un.

Dijous: per no malmetre més l'economia familiar, l'hereu va a l'escola amb un guant i una manyopla, i a qui no li agradi que no miri (ell ho troba divertit). Atenció al cop d'efecte: torna a casa amb dues manyoples (han trobat la que va perdre dilluns però han perdut l'altre guant).

Divendres: ves a saber què passarà avui. Renuncio a fer cap predicció...

[ACTUALITZACIÓ: sembla que m'ho inventi però no, és totalment cert. Ahir el nano va tornar a casa amb els dos guants i les dues manyoples. La combinació que faltava. Ni fet expressament...]

Algunes reflexions sobre la guerra

Per celebrar Remembrance day, un amic m'ha portat aquest cap de setmana a fer paintballing, aquella mena d'esport on et passes el dia al mig del bosc disparant pilotetes plenes de pintura a la gent. Una experiència interessant. M'ha donat una mica l'idea de com deu ser la vida en un camp de batalla, més enllà de la impressió que m'havia emportat de les pel·lícules i els llibres. Això m'ha permès arribar a certes conclusions sobre la guerra. Aquí van.

- La guerra cansa. Al final de la sessió no m'aguantava de peu. Això de córrer i saltar i ajupir-se i rebolcar-se pel terra i tornar a córrer és un exercici fabulós. Cal estar molt en forma.

- La guerra és una cosa de joves. La majoria del públic eren quitxalla, amb una representació exagerada (i un tant espaordidora) de la franja dels tretze als setze anys, molts d'ells celebrant aniversaris. A aquests no se'ls esgotava l'energia. Els més granadets, com jo, a partir de la quarta batalla ja estavem arrossegant els peus. Entenc que no ens vulguin com a reclutes.

- La guerra embruta. Als camps de batalla hi ha fang i sorra i acabes fet un desastre encara que vagis en compte. Encara no sé com trauré tot el fang que tinc a les botes. Molt poc higiènic.

- A la guerra matar no és el més important. Estàs més preocupat per evitar que et matin. Jo vaig optar per trobar un racó tranquil darrere una barricada i anar disparant bales de tant en tant sense ni treure el cap ni apuntar. No era perquè si et tocava una bala estaves eliminat d'aquella batalla, sinó més aviat perquè les maleïdes boletes de pintura feien un mal de mil dimonis quan t'impactaven. Imagina't ara amb bales reals, que a més de mal et poden matar de veritat. No: molt millor esperar que sigui l'altre qui vingui a atacar. És clar, que si tots els soldats pensessin així les batalles no s'acabarien mai.

- Una dona amb una arma a la mà és tan perillosa com un home. Sempre havia cregut que les noies soldat tenien desavantatge, però no. Anàvem tots coberts amb una granota negra i un casc amb visera i tapaboques que amagava la cara. Després que a la primera batalla l'equip contrari ens hagués fet pols i hagués conquerit el fort que defensàvem, vam tornar al camp base a repostar. Quan ens vam treure els cascs vam veure que el 80% de l'enemic eren noies de vint anys (nosaltres erem tots gamarusos de més de trenta). Derrota i humiliació.

- Jo a un camp de batalla durava dos minuts. A la primera confrontació del dia vaig perdre el carregador de la meva escopeta i em vaig quedar sense bales. A la segona vaig sortir corrent tan bon punt va sonar el xiulet d'inici i em vaig estavellar contra un arbre després d'una gloriosa patinada sobre el fang i un derrapada espectacular pujol avall. A la tercera em vaig passar una bona part de l'estona intentant disparar i queixant-me que l'escopeta se m'havia encallat (no havia tret el seguro). A la quarta em vaig voler fer l'heroi (ja estava tip de quedar-me amagat esperant que algú trobés un angle per disparar-me a traïció) i vaig fer una correguda a camp a través quan vaig estar segur que no hi havia cap enemic mirant (em van cosir a trets). A la cinquena vaig aconseguir arribar indemne a una mena de búnker on estava totalment protegit i vaig optar per fer la gloriosa i més segura feina de franctirador. Vaig tenir un paio davant meu deu minuts sencers, la major part d'ells sense cap protecció, i vaig ser incapaç de tocar-lo malgrat buidar tot el meu carregador.

- El millor després d'una batalla és una banyera calenta. Senta de meravella. Hauríen de ser obligatòries als campaments, no sé com pot un anr a guerrejar sense saber que li espera una banyera calenta al final del dia.

Montserrat Roig (1946-1991)

M'afegeixo a l'homentage blogaire a Montserrat Roig amb motiu del vintè aniversari de la seva mort amb aquesta conversa que va mantenir amb el sempre magnífic Espinàs, del programa Identitats, un format de conversa reposada entre intel·lectuals gairebé impensable a la televisió d'avui en dia.

Dilluns musical: tresors amagats

De vegades enmig d'un CD es trobes una perla inesperada, un tema que no és el single, que potser no és la millor del disc però que té una alguna cosa especial que et crida l'atenció. Aquesta cançó darreament em té enganxat, després de redescobir-la en un disc de l'any passat (del qual us vaig parlar aquí). Oblideu que és d'una banda de dinosaures carrinclons (almenys no té llargs solos de guitarra!) i escolteu la melodia. Un petit tresor. Asia, There was a time (Omega).

El petit lord

El meu fill continua el recorregut lingüístic pel seu idioma d'acollida sense que nosaltres hi puguem intervenir gaire. Quan anava a la guarderia del barri, havia agafat ràpidament un accent propi de les Midlands (mancat de tes, com us explicava fa un temps), i deixava anar unes frases autòctones que ens deixaven amb la boca oberta. Ara ha arribat l'hora d'anar a l'escola. Com pares responsables que intentem ser, hem fet una recerca minuciosa de l'oferta educativa de la zona, i al final ens hem decidit per la que ens ha semblat que tenia més qualitat.

Les escoles angleses no són com les que surten a les pel·lícules antigues. Ja no semblen reformatoris nacionalsocialistes, però els agrada mantenir encara una mica l'aire de temples de la disciplina que tenien abans (cosa que a nosaltres ens va molt bé, amb aquest fill mig anarquista que ens ha sortit). Part del currículum inclou parlar amb la correcció adequada, naturalment, cosa que per a ells sembla voler dir deixar de banda els modismes locals i adoptar l'anglès estàndard que ens imaginem que parlen els estirats amb monocle quan van a caçar la guineu.

Així doncs, l'hereu ja ha començat a corregir-nos la pronunciació, com sabíem que havia de passar un dia o altre (espero que no s'acabi avergonyint de l'accent de guiris que tenen els seus pares). Però el que fa més gràcia és que comença a fer servir paraules "grosses" que abans ni se li haguessin ocorregut. Quan l'altre dia el nostre petit lord ens va deixar anar el seu primer indeed ens costava aguantar-nos el riure. Ho va complementar amb un certainly propi d'un discurs a la cambra dels comuns. Només li falta prendre el te amb el dit petit estirat.

L'Escollit (LXXXIV): Jocs i giroglífics

Per cert, la setmana passada els clàssics Jocs literaris del Tens un racó dalt del món (1) es van combinar amb els divertits Giroglífics del Llibres i companyia (2) per fer un concurs on la solució era el títol d'un llibre meu.

És fàcil ara que us he donat la pista, oi? Sembla que als participants els va costar una mica... Aprofito per recomanar-vos els dos jocs literaris, tot i que segur que ja els coneixíeu, i donar les gràcies a l'Esther per deixar-me bé en el post on donava la solució. Em va agradar especialment la frase que diu: "Macip és un tot terreny. Destaca en el camp científic, literari, musical i personal. Vull dir que a més de ser un geni, és simpàtic. Amb el seu currículum podria ser cregut, però ha optat per ser més aviat friqui."

Que passeu tots una feliç castanyada.

[Actualització: feu clic aquí per sentir-nos parlar al minut 25 del milloringix a Ràdio 4.]

Avui toca trick or treat...

Sempre tan embolicat...

Una altra setmana que no tinc temps de fer un dels meus posts llargs i reposats sobre algun dels temes que habitualment surten (o sortien) a aquest blog. I com a sucedani acabo escrivint quatre línies sobre coses que m'han passat darrerament per no deixar el bloGuejat desatès, què hi farem.

La més emocionant potser és que la nostra editorial ens avisava ahir que la segona edició del miLLoringliX ja ha entrat a impremta. No sé si algú dels implicats s'ho esperava, però per mi ha sigut una molt grata sorpresa. Fa il·lusió quan un projecte en el que hi has posat ganes i que has fet amb tota la cura possible té una bona resposta. Us agraeixo a tots en nom meu i del Carles que us hagueu animat a comprat el llibre! Espero que hi trobeu estones divertides i que de pas aprengueu alguna cosa, que mai està de més. I que el recomaneu als vostres amics, naturalment.

Una altra de molt emocionant no us la puc explicar encara, perquè és un projecte nou que m'ha caigut a les mans (bé, ja em coneixeu: m'he llençat de cap a buscar-lo) i que representarà un repte creatiu important. Retardaré l'inici de la meva tercera novel·la, que és el que em tocava escriure ara, per enfrontar-me a una cosa que no he fet mai i que em ve molt de gust. Fa una mica de por, és clar, i per això estic segur que serà divertit. Ja us explicaré alguna cosa més quan pugui deixar de ser tan críptic.

Res més. Que passeu un bon cap de setmana.

Les cites d'avui

Abans de res, moltes gràcies a tots els qui vau venir a la presentació del milloringlix ahir a la Casa del llibre! Va ser fantàstic i vam riure tots plegats una estona. Estàvem molt ben acompanyats dalt la taula i les anècdotes que van anar explicant entre tots trobo que van ser ben divertides. No es pot demanar més.

També m'ho vaig passar molt bé a El cafè de la república, una entrevista (que podeu escoltar aquí) llarga i reposada i amb algunes perles entremig, que anaven des de poemes de Papasseit a talls de pel·lícules de Terry Gilliam. Eclèctic (com jo mateix, suposo) però molt entretingut.

Si obriu El Periódico avui per la plana d'Opinió podreu veure que m'he "carregat" l'Eduard Punset (però és per una bona causa). La versió digital està penjada aquí.

Si teniu ganes de sentir-me parlar d'aquí una estona de vacunes, científics que experimenten amb ells mateixos, micos connectats a un ordinador o un curiós sistema "intestinal" de lligar poseu RAC1 a les 12:30 per escoltar la secció mensual de ciència del Via lliure, on també paralrem del milloringlix. [Actualització: ho podeu sentir aquí (minut 36:50) i aquí (minut 1:35).]

I si no us heu cansat de mi i aquesta tarda esteu per la Costa Brava, recordeu que faré una conferència sobre el càncer al Centre Catòlic de Blanes a les 19:00, convidat per l'AECC. Ens hi veiem!

Dia miLLoringliX

Si ens voleu sentir parlar del miLloringliX, passeu-vos aquesta tarda per la Casa del Llibre, on també i dirà la seva l'Eva Piquer, i fins i tot podreu aconseguir que us signem un exemplar.

Pels noctàmbuls, jo acabaré la nit a El cafè de la república de Catalunya Ràdio a les 22:00, possiblement parlant una miqueta de tot, ves a saber.

Setmana de bolos

Me'n vaig a fer un tomb. Volo cap a València per participar al Forovax 2011 que organitza demà la FVEA. Divendres em tindreu a Barcelona presentant el miLloringliX:

I dissabte a Blanes donant una conferència sobre el càncer:

A veure si ens veiem a algun lloc!

Dilluns musical: prou, sisplau!

Just quan et pensaves que el paio no podia destrossar més la seva cançó emblemàtica (vegeu la prova número 1), va i ens surt amb aquesta:

Crec que és un bon moment de recordar com sona l'original i per què Layla es va convertir en una cançó clàssica, per exemple amb aquesta energètica versió en directe amb l'ajuda del Mark Knopfler, d'abans que al Clapton li entrés la fluixera...

Dissabtes

Els dissabtes són dies de família. Sempre parlo al blog de les coses que faig però per algun motiu encara no havia mencionat els dissabtes. Dissabtes d'aixecar-se mig adormit (per què els ritmes circadians dels nens no entenen la diferència entre dies laborables i festius?), de posar-li un DVD al nano mentre tu intentes allargar una miqueta el son al seu costat al sofà (impossible, perquè t'ha de comentar cada escena de la pel·lícula). D'esmorzar tots plegats amb calma torrades amb mantega i melmelada, tot i que a mi mai no m'han agradat les torrades per esmorzar (però ja m'està bé, perquè s'ha convertit en una mena de comunió que espero que el nano recordi com una tradició entranyable). De perseguir-nos i saltar i rodolar i empentar-nos com si fossim tots criatures i amagar-nos sota els llençols del llit encara per fer per espantar la seva mare, que insisteix que ja està bé de passejar-se en pijama per la casa i que ens hem de vestir o farem tard. D'anar a alguna cita amb un dels seus amics de l'escola i passar-te hores pujant amb ell per tobogans o empenyent gronxadors, fent torns els dos progenitors perquè ja comencen a pesar-nos els anys. D'anar comprar plegats un fish and chips per dinar a la botiga de la cantonada i menjar-nos plegats un platet de patates fregides intentant no escaldar-nos la llengua mentre esperem que ens serveixin la comanda. De posar-li una altra pel·lícula a la tarda per veure si et pots escapar discretament a fer una migdiada. De fer els deures plegats (aquesta setmana toca retallar dels diaris fotos de coses que comencin amb la lletra P). De sortir al jardí a xutar una mica una pilota o ensenyar-li amb paciència a llançar un frisbee. De deixar-lo guanyar als jocs de sobretaula (de moment sobretot versions modernes de l'Oca de tota la vida) i d'intentar guanyar-lo al domino i no poder per molt que t'esforcis. De fer-li un bon bany d'escuma del qual surts més moll tu que ell. De sopar algun plat casolà que ens ha fet amb tot l'amor la cuinera de casa. De convèncer-lo que el dia s'ha acabat i portar-lo al llit, de llegir-li tres contes (només tres!) i de fer-li un petó al front abans que tanqui els ulls. Quin gran dia, els dissabtes.

Premi c@ts 2011 pel bloGuejat!

Moltes gràcies a tots els qui heu votat el bloGuejat als premis c@ts! Guanyar per segon any cosnecutiu el premi blogs catalans al món és tot un orgull i un honor, i més amb la competència que tenia. I moltes gràcies sobretot als organitzadors per haver convertit aquesta història un cop més en una gran festa entre amics.

Ups, ara m'adono que l'any passat vaig dir una cosa semblant, però és que és veritat! Estic molt content d'haver pogut participar en aquests premis, com a nominat, com a votant i a més aquest any com a presentador!

Avui: ens veiem a la gala dels c@ts

Recordeu que avui a les 21.45 hi ha la gala virtual d'entrega dels premis c@ts (als quals el bloGuejat està nominat). L'any passat va ser molt divertit anar seguint en directe els premis, a veure com quedarà aquest cop. Apunteu-vos-hi, que no cal sortir de casa ni anar arreglat! 

Per què serveix un editor?

L'anunciada arribada de l'apocalipsi digital al món literari, que almenys a casa nostra sembla que té la tendència a anar-se posposant periòdicament, està portant-nos cap a un replantejament de l'estructura bàsica del negoci, tal i com va passar abans amb el de la música. El tema de la pirateria no és comparable: et pots baixar il·legalment milers de cançons i escoltar-les al teu ipod, però el gruix de la societat és incapaç de fer el mateix amb els llibres (per desgràcia!). El que si és comú és que la internet acosta el creador al públic i li permet saltar-se els mitjancers, que en aquest cas serien les editorials. Tècnicament en podríem arribar a prescindir, tot i que no crec que passi mai (com tampoc no han desaparegut les discogràfiques). Una figura correria el risc de ser una víctima colateral si ens carreguessim l'esquema que tenim ara: l'editor. Realment serveix d'alguna cosa? Patiria molt la literatura si els eliminessim tots els editors del mapa?

Miquel de Palol es lamentava l'altre dia del gir que estan fent els editors, que passen de ser "referents culturals" i marcadors de tendències a simples comptables que es preocupen per arribar a final de mes. L'editor és sobretot un filtre, perquè selecciona els (en teoria) millors llibres d'entre les tonelades de porqueria que la gent escriu. Té, doncs, un compromís important amb el públic, la cultura i la posteritat. Però no hem d'oblidar que tota editorial necessita fer diners per sobreviure, per tant l'editor ha d'aconseguir també que aquests llibres es venguin. És una dualitat que pot portar a línies editorials un pèl esquizofrèniques, on llibres de poca qualitat però amb acceptació popular es barregen amb obres més arriscades i possiblement invendibles. I aquesta seria la millor opció, de fet. Per desgràcia és més comú avui en dia que s'opti directament per llibres populistes i es deixin els riscs per a petites editorials suïcides, una mena d'ONGs de la literatura on sembla que la gent treballa més per amor a l'art que per un sou.

La feina de l'editor no és tan sols la de triar sinó que tradicionalment també ha ajudat a millorar els llibres. I això és més important del que sembla. Ho explicava fa poc un editor en el seu blog: la relació entre autor i editor ha de ser de cooperació i de treballar plegats pel bé dels lectors. Els editors-comptable cada cop ho fan menys, això de buscar els punts febles d'un llibre i trobar solucions. No tenen ni temps, ni ganes, ni predisposició ni, segurament, l'habilitat per dur-ho a terme. De fet no els cal, perquè els llibres que contracten es vendran igual estigui més o menys bé el contingut, perquè els factors que atrauen al públic solen ser uns altres. L'editor que vol implicar-se en els llibres que edita, el bo, el de tota la vida, pot arribar també a ser una figura molt perillosa, perquè la relació editor-autor no és mai d'igual a igual. Un té poder, l'altre no. Un editor et pot suggerir uns canvis al teu manuscrit i dir-te clarament que si no els fas no te'l publica. A mi m'ha passat. Això no és positiu per a ningú: és un abús d'autoritat. L'editor ha de buscar la manera de publicar el millor llibre possible, estic d'acord, però l'última paraula ha de ser sempre de l'autor. Per respecte al creador, l'editor ha de decidir si vol publicar o no un llibre abans de proposar cap canvi. Un cop presa la decisió, llavors té tot el dret a intentar vendre el seu punt de vista, però l'autor té el dret a no voler-lo acceptar. El llibre que s'ha de publicar al final és de l'autor, no de l'editor. Entenc que ha de ser difícil tenir el poder d'imposar les teves idees i ser prou generós com per no fer-lo servir, però hi ha fronteres que no es poden traverssar.

Dit això, he de deixar clar que a mi m'agraden els editors que em fan suggeriments, que es nota que s'han "treballat" el llibre i que els interessa prou com per intentar esmenar el que ells creuen que no funciona. A més, jo acostumo a fer-los cas, perquè els editors bons en saben molt, d'aquestes coses. Veuen defectes que a tu se t'escapen perquè hi estàs massa ficat. Tots els canvis que he fet seguint les recomanacions dels meus editors han millorat els llibres, no en tinc cap dubte. I he d'agrair que cap d'ells m'ha volgut imposar mai res (al que em va dir que si canviava el final de la novel·la es pensaria si me la publicava el vaig enviar molt educadament a pastar fang), i fins ara les experiències que he tingut han estat majoritàriament satisfactòries. Al llarg de la història hi ha hagut molts editors que s'han excedit en la seva feina, però molts més encara que els ha importat un rave el que publicaven. I això és perillós. La figura de l'editor no pot desaparèixer, o acabaríem enterrats en milers de planes insubstancials intentant trobar-ne alguna que valgués la pena. L'editor ha de ser alguna cosa més que un home de negocis: ha d'aprofitar els seus coneixements (fruit d'una posició única) per ajudar el lector a triar i a l'autor a escriure. El poder que té li dóna també una gran responsabilitat. No és una feina fàcil, però és necessària.

[Discutia aquest tema l'altre dia al twitter amb un dels meus editors però 140 caràcters no donen per gaire, per això he fet la extended version de la meva opinió via blog, i així de pas he tancat la temporada de reposicions i he revitalitzat una mica el bloGuejat... bon cap de setmana a tots.]

El mes que ve presentem el miLLoringliX

Ho havíem dit per altres bandes però aprofito aquest post per anunciar-vos formalment la presentació del miLLoringliX a Barcelona el divendres 21 d'octubre, aprofitant una visita llampec de les meves. L'Eva Piquer ha tingut el detall d'apuntar-se a fer de mestre de cerimònies.

Recordem que miLLoringliX va guanyar el cap de setmana passat un dels Premis Blocs Catalunya, concretament a la categoria d'Educació (de pas felicito també a dos més dels guanyadors, el Centpeus i el 365d365e, blogs que segueixo amb devoció) i que Màrius Serra en va parlar aquí (salteu al minut 9). 

Ah, i si encara no esteu convençuts que aquest és el llibre que necessiteu per millorar d'un cop el vostre anglès mentre us divertiu una mica, passeu-vos per aquí i llegiu-ne un tros. Si us agrada però per culpa de la crisi el pressupost no us dóna prou de si, tenim un concurs obert i qui sap si en guanyareu un...

Pensaments funestos

Camino pels carrers de la ciutat, els cascos ben entaforats a les orelles, l’ipod a tota castanya. És com veure la tele amb el volum abaixat i un CD al reproductor: la banda sonora no quadra amb les imatges. Passo per una cantonada on fa temps van atropellar algú. Encara hi ha unes flors, ja seques, que un familiar deuria deixar, junt amb un retall del diari on s’explica l’accident, difuminat ara pels dies de pluja i vent que han passat. Instintivament miro set vegades a dreta i esquerra abans del proper encreuament. Mai no s’és prou cautelós quan es tracta dels conductors de Manhattan.

I llavors penso: imagina’t que m’aixafa un camió sense frens o un taxista eixelebrat. Quedo estès al terra fet un nyap i ràpidament se m’acosten uns quants vianants de bon cor. Que ningú no el toqui! Sóc metge! (sempre hi ha algú que és metge). Primer, li traiem els auriculars, amb compte... Què passa si estava escoltant alguna cosa com, posem per cas, els grans èxits de Spandau Ballet o el CD més dolent dels OMD? És l’equivalent acústic de portar els calçotets vells i esparracats: no saps mai quan t’hauran de traslladar a urgències i quan et despullin tothom veurà que la teva roba interior fa pena. De la mateixa manera, hi ha CDs que no pots reconèixer en públic que t’has posat a l’ipod. Un ha de mantenir la façana de connoisseur intel·lectual en tot moment, o si més no una certa dignitat, especialment si estàs mig moribund i dessagnanant-te sobre l'asfalt. Què posaran al teu epitafi, sinó? "Traspassat per caminar distret escoltant un disc dels Extreme". S'ho mereixia!, pensaria més d'un.

Ara mirem la situació des del punt de vista contrari: i si la darrera cosa que sento en la meva vida és un vers tan profund com "Heaven is Christy Canyon falling in love with me" (OMD, Heaven Is, Liberator, 1993)? Mmh. Cagada. Quina imatge mental més burra per acomiadar-te de les teves neurones. No tens ni temps d'allò que diuen que et passa tota la teva existència resumida en un flashback de milisegons, que ha de fer una certa gràcia, o allò tan elegant de la llum blanca al final del túnel cap a la qual se suposa que has de caminar. No. En el seu lloc, el pitram d'una actriu porno dels vuitanta. Molt malament.

Potser la solució als dos problemes passa per crear una playlist al teu ipod que es digui “Música per creuar carrers” i que només contingui el darrer de Radiohead, un recopilatori de Nick Drake i un pirata d’un concert dels Oneida o dels darrers indie darlings de torn trets de Brooklyn. Per si de cas. Almenys que si passa una desgràcia es pugui dir que has deixat el planeta amb estil.

[15 de desembre del 2007]

Un llibre que val 2.500€ (o no)

El Ferran, que sempre n'està barrinant alguna, m'envia un email explciant-me que ven un llibre seu per 2.500€. Mal negoci, penso. O molt bo, si pot aconseguir trobar ni que sigui un innocent. Però és que l'oferta té truc: el preu només s'ha de pagar si no el llegeixes. Si ho fas, et surt de franc.

Ho he trobat una idea prou original com per fer-li difusió. Trobareu tota la informació sobre els seus llibres d'aforismes aquí. Baixeu-vos-els però sobretot llegiu-los, sinó contraureu un deute important amb l'autor.

Miscel·lània mediàtica

Si us ve de gust llegir (i opinar) sobre el tema dels nadons a la carta i el futur de la raça humana (temes profunds per sucar el croissant de l'esmorzar de dissabte, com veieu!) passeu-vos per El Periódico a llegir el meu article d'opinió d'avui, el primer de la temporada.

L'altre dia l'Eva Piquer citava un tuit meu sobre Amazon al seu article a l'Ara. És la primera vegada que em fan un retuit en paper, no deixa de ser un concepte interessant.

I agraiexo que els companys de la sccff (societat catalana de ciència ficció i fantasia) hagin ressenyat Ullals al butlletí de tardor. Pels qui voleu estar al dia de tot el que es fa a casa nostra relacionat amb la ciència ficció, els excel·lents butlletins són molt complets i recomanables. Gràcies especials a la b.a. per les seves paraules i la seva (molt encertada) recomanació final.

Aprofito per deixar-vos també el link (minut 34:30) de la meva secció de ciència al Via Lliure del dissabte passat, on vam parlar de les notícies destacades de l'estiu (de possibles noves teràpies contra al càncer a bacteris per curar depressions).

Per acabar, no oblideu que estem regalant exemplars del miLLoringliX a través del Facebook (XeXu, això va per tu!). Només heu d'anar aquí per dir quina és la vostra paraula/frase preferida en anglès i entrareu al sorteig. Per cert, si voleu veure com barregem ficció i classes d'anglès, podeu llegir el primer capítol del llibre aquí.

La setmana que ve espero poder reprendre un ritme més decent al bloGuejat, ara que acabo a el projecte que m'ha tingut ocupat aquests darrers mesos, i canviar les reposicions per entrades fresques. Gràcies per la paciència!

La mainadera

Com si fos dins d'un acudit dolent. Així és com em vaig sentir ahir a la tarda. Estem buscant algú que ens ajudi una mica a la casa i ens pugui fer de mainadera durant els primers mesos després que neixi el nen. Ara mateix tenim una senyora hondurenya, gran persona, mitjana edat, baixeta i panxuda, i amb els típics trets indígenes centreamericans, que ens fa neteges i planxa amb tota la diligència i bon humor del món. N’estem molt contents, és clar, però el problema és que no té gaire disponibilitat perquè també fa altres feines. Així doncs, i molt a pesar nostre, hem començat el procés d’entrevistes, que és un autèntic maldecap. Com pots jutjar si deixaries el teu fill amb una persona de fora de casa només parlant amb ella uns minuts? Suposo que tots els pares primerencs han de passar per una prova de foc com aquesta, però això no li treu ferro al tràngol.

Les primeres candidates tenien totes una tipologia semblant a la que he descrit. No és d’estranyar: el mercat el solen tenir copat immigrants il·legals de Sud i Centreamèrica perquè és una feina que es pot fer d’estranquis sense haver d’ensenyar cap paper. Arribem, finalment, a l’entrevista d’ahir. Per la veu que feia al telèfon, la senyora semblava d’origen caribeny, i parlava amb una greu veu i reposada que em va fer pensar en una matrona massissa i plena de sacsons, de vora cinquanta anys potser, acostumada a criar tots els nanos del veïnat. Si més no seria un canvi a la tònica imperant, vaig pensar.

Truquen a la porta. Obro i em trobo davant d’una mossa enfilada dalt d’uns tacons que la feien tan alta com jo, cames llargues com un dia sense pa, faldilla curta per sobre els genolls, malucs al seu punt just, escot generós, amb un pitram ufanós que treia el cap sense complexes, i una cara d’àngel que no ha trencat mai un plat. Tot això agombolat en un emvoltori de tot just vint-i-dos anyets, com vam esbrinar més tard. Després de comprovar dos cops que no s’havia equivocat, vaig empassar saliva discretament i la vaig convidar a passar. Vam seure tots tres al sofà i va començar l’entrevista. I també la mala estona per a mi.

Us ho podeu imaginar. Al meu costat, la meva dona, a qui no se li havia escapat que la noia estava per sucar-hi pa, em mirava de reüll per veure quina cara posava. Davant meu, el bombonet tropical marcava una cuixa i un bust que havia d’esforçar-me a ignorar cavallerosament. I jo tenia unes ganes de riure que amb prou feines si em podia aguantar. Semblava talment que m’haguessin posat en un d’aquells programes de la càmera indiscreta. Mantenir cara de pòquer i prestar atenció a la conversa en aquestes circumstàncies va ser tot un suplici.

En acabar, acomiadem la candidata i la meva dona, eixerida ella, em pregunta “què t’ha semblat?” abans no tingui temps a reaccionar. I aquest és un d’aquells moments en el que ets conscient que te la jugues amb la resposta. Perquè, per si la cosa no era prou dramàtica ja, a sobre resultava que la granadina (era de l’illa de Grenada, almenys en la localització no havia errat) era, de llarg, la millor que havíem entrevistat fins aquell moment. Com li dic jo a la meva dona que hem de contractar la negra d’impressió enlloc de les sudamericanes rabassudes sense llençar per terra tota la meva credibilitat i guanyar-me un bon mastegot? Vaig començar els arguments de la defensa fent gala de les meves habilitats sofístiques i evitant una contesta directa. Sobretot res de lloar la noia, no fos cas que se’m interpretés malament. El joc dialèctic del gat i la rata es va allargar una estona més, jo sempre en franc desavantatge, fins que la meva dona va esclatar a riure davant la meva cara de pena. Era perfectament conscient de la meva posició incòmode i a més estava d’acord amb mi, només m’estava fent patir una mica. Al cap i a la fi, l’aspecte no ha de ser el més important en una decisió com aquesta. Així com contractaríem sense problemes una vella més lletja que un pecat, Miss Carib 2005 es mereix que la mesurem també amb el mateix patró. Pobreta.

I així estem. Segueix el procés de selecció però la mainadera escultural de moment està al capdavant de la llista. Si l’acabem contractant pot ser una situació si més no divertida. Estic segur que tindrem un munt de visites d’amics masculins durant les hores de treball de la noia, per exemple. I que la meva dona no em traurà l’ull de sobre quan estiguem tots tres a casa (ni parlar-ne de quedar-me a soles amb ella, és clar).

[27 de juny del 2007]

 

Actualització: al final no la vam contractar. En va aparèixer una de millor l'endemà (no físicament, per tota la resta vull dir) i va passar tres mesos treballant per nosaltres. La tria va ser bona, perquè era una noia fantàstica. Ens va saber greu quan vam marxar (i a ella també). Ho sento per la pobra caribenya, però no tinc cap dubte que deuria trobar algú que li oferís feina.

Les imatges que tinc al cap avui

FELIÇ DIADA!

Qüestió de llengües

Els llibres a vegades tenen històries curioses (aquí ve un altre making of!). La d'aquest va començar l'estiu passat, quan en Carles Roca-Font, que porta el blog miLLoringliX em va convidar a participar-hi amb tres nano-lliçons d'anglès. M'hi vaig apuntar de bon grat perquè la idea de compartir algunes coses de les que après per aquests móns anglosaxons de Déu en aquell format distès era una cosa que trobava original i em venia de gust. Poc sabia jo que això faria que un dels meus editors se li encengués la llumeta... Al cap d'uns dies teníem sobre la taula la proposta de convertir el miLLoringliX en un llibre.

Vam discutir-ho amb el Carles. Al principi jo dubtava si m'hi havia de ficar o no, perquè la idea original d'aquestes lliçons d'anglès comprimides era seva, per això vaig ser una mica cautelós. Però ell em va convidar molt generosament a anar a mitges i abans d'adonar-me'n, ja estava ficat de ple en un altre embolic. Era un projecte diferent als llibres que estava treballant llavors (acabàvem d'enllestir Ullals i El joc de Déu anava cap a impremta) i el cert és que em venia de gust una cosa breu i distreta abans de ficar-me en el següent projecte gros (el llibre de divulgació que estic acabant ara).

Des del principi vam estar d'acord que no tiraríem per la via fàcil. No m'agraden els llibres que simplement són versions escrites d'un blog. Són dos formats diferents que no es poden traduir d'una manera tan directa: coses que funcionen en un, són un desastre en l'altre, i al revés. Seguint una idea del Carles, vam optar per fer una versió paral·lela del miLLoringliX: crearíem un personatge de ficció i a través de les seves peripècies aprofitàriem per explicar alguna cosa útil. Així és com va néixer en Genís, el nostre protagonista.

Al llarg dels següents mesos, en Carles i jo vam fer que el Genís, un immigrant català a Anglaterra, passés una sèrie d'aventures relacionades amb l'idioma i amb adaptar-se a una nova cultura. Ens ho vam passar molt bé imaginant, complotant, escrivint, reescrivint i comentant la jugada durant llargues converses nocturnes via skype. Naturalment, jo vaig aprofitar per col·locar alguna de les anècdotes i observacions recollides durant aquests darrers tres anys i mig que fa que visc a les Midlands, com faig a vegades en aquest blog. En Carles també en tenia unes quantes, pels lligams familiars que l'uneixen a aquestes illes. Tot plegat em sembla que ha fet que el llibre sigui distès i molt més fàcil de llegir que no un manual d'idiomes, però sense oblidar que l'objectiu principal és ensenyar petites lliçons d'anglès sobre temes pràctics que normalment no s'aprenen a l'escola o a classes particulars.

I aquí el teniu, el meu segon llibre del 2011 (per mantenir el ritme habitual). A partir d'avui a les llibreries. Compreu-lo si voleu divertiu-vos i de pas aprendre alguna cosa d'anglès. Són dues bones excuses.

Dedicatòries

L’altre dia em trobo un llibre que no em sonava corrent per casa. L’obro i a la primera plana i trobo aquesta dedicatòria:

"Aquesta podria ser la teva història.

L'origen es gairebé igual, com s'acabi només depèn de tu.

Molta sort.

Testimo.

Merxe, Novembre 2000"

Em vaig quedar un pèl intrigat. Com que al pis només hi vivim dues persones (de moment) les meves investigacions només podien anar cap a un costat. La meva dóna va confirmar que el llibre era seu. Evidentment. Si el nom de la firma hagués estat masculí potser hauria pogut muntar una escena de gelosia que li hagués afegit un toc de culebrón al misteri però no em va ni donar temps a plantejar-m’ho. Em va dir que li havia regalat una amiga quan es va mudar de New York cap a Madrid. Malament. Seriós entrebanc per resoldre l’enigma de la Merxe i el seu amant displicent que m’havia començat a picar la curiositat . Estirant una mica més del fil vaig saber que, de fet, l’amiga en qüestió tampoc no era la propietària original del llibre: l’havia demanat a una altra amiga seva (que nosaltres ni coneixíem) i s’havia oblidat de tornar-l'hi en el seu moment, abans que perdessin el contacte. Ara ves a saber si aquesta primera noia era la destinatària original de la dedicatòria o només un altre de la tropa de lectors de pas que se l’han trobada per sorprea. Aquesta era la fi dels antecedents coneguts.

I aquí em teniu, amb un llibre a les mans que un bon dia, set anys abans, una tal Merxe va dedicar amb tot l’amor a un/a amic/ga seu/va. Em sap una mica de greu que els sentiments de la Merxe, tan personals i intransferibles, hagin anat a parar a una tercera (com a mínim) generació de propietaris. Deu ser que sóc un sentimental quan es refereix als llibres. Tinc unes manies molt clares sobre la relació que s’estableix entre un lector i el vehicle que li transmet la història que un escriptor ha pensat per a ell. Un passa moltes hores de contacte físic amb un llibre, estirat amb ell sobre la panxa, o asseguts junts en un sofà, i hi comparteix emocions molt diverses que poden anar d’un costat a l’altre de l’espectre. Ni que sigui només durant uns dies o unes setmanes, el llibre i tu sou pràcticament com amants.

No m’importa gens comprar (o rebre) llibres de segona mà. De fet, a vegades l’olor de pols acumulada en una prestatgeria estranya li dóna un toc orgànic a un llibre, com si demostrés que és més que un tros de paper que acaba de sortir de la impremta, que també ha tingut la seva vida i les seves històries i aventures abans de trobar-te, com qualsevol humà. Això sí: quan un llibre entre a casa meva, no en surt. No el regalo. No el llenço. I només en molt però molt comptades ocasions el deixo en préstec. És com si m’hi casés (amb el gran avantatge que la poligàmia no és il·legal en aquest cas). De la mateixa manera, no m’agrada llegir llibres d’un altre. Seria com demanar-li prestada la dona a algú per passar-hi una bona estona. Les planes que tinc entre les mans vull que siguin meves. Les biblioteques, per tant, són un lloc que defujo, l’equivalent literari del prostíbul: només tolerable en casos d’extrema necessitat.

Tinc un sentit possessiu que potser és exagerat, ho admeto. Però no em direu que si algú es pren la molèstia de dedicar-te un llibre d’una forma tan sentida no s’ha de tenir el cor de pedra per a despreocupar-te d’ell com si fos una deixalla. Això és més greu. Encara que el llibre sigui dolent. Encara que hagis partit peres amb l’autor de l’autògraf. Oi que no et posaràs a cremar totes les fotos (o esborrar-les del disc dur, que seria més apropiat pels temps que corren) on hi surt l’interfecte? Molt emprenyat hauries d’estar! Un llibre dedicat és un record d’uns temps que potser van ser millors i mereix un lloc permanent a la teva llibreria. L’única excusa decent que hi veig és que el destinatari va morir i els hereus van vendre’s la seva biblioteca. O que es va arruïnar completament i necessitava diners per pagar-se un dinar i no morir de fam. O sigui, més val que li hagi passa una desgràcia molt grossa, sinó no es salva de ser considerat un desgraciat.

M’agradaria topar-me amb la tal Merxe un moment o altre de les nostres vides per donar-li una mica de suport moral pel fet de tenir amics tan brètols (o, en el millor dels supòsits, difunts). Després li asseguraria que ara les seves paraules estaven en bones mans i com dipositaris nomenats per l’atzar en tindríem bona cura per tota l’eternitat. Per desgràcia, les possibilitats que això passi són més que minses.

[15 de juny del 2007]

Comencen les votacions

Ha arribat l'hora de votar als c@ts. És fàcil i ràpid i, més que per enaltir una sèrie de blocs, serveix per demostrar que es poden organitzar premis sense trampes ni pressions polítiques ni més premis que la il·lusió de veure que en aquest racó de la catosfera tots som amics. Apa, feu clic aquí i ompliu el formulari.

Records des de Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch!

Acabo el tour de Wales, les meves minivacances d'estiu recordant la meva visita a aquest poble de nom emblemàtic i aspecte horrorós, des d'on vaig fer una connexió amb l'Hora L de la cadena SER (en el pàrking d'una benzinera que surt a la foto de sota) per parlar de la longevitat i de perquè penso que en Punset es morirà (podeu sentir-ho aquí).

El futbol i les classes socials.

La meva escola estava als afores de Barcelona. Teníem tres o quatre patis, amb palmeres, casetes de fusta i sorreres, però la joia de la corona de l’equipament de lleure era el Camp d’Esports. Així, en majúscules perquè era immens. O almenys ens ho semblava a nosaltres, llavors uns napbufs de menys de metre i mig.  Nosaltres, que érem els petits, poques vegades podíem fer servir les pistes reglamentàries a les hores d'esbarjo. Estaven reservats pels grans o per quan fèiem Educació Física.

Els nanos teníem recursos per a tot. Com que els terrenys de l’escola no eren perfectament rectangulars i els camps sí, quedaven un parell de zones als marges. Sense asfaltar, plenes d’una sorra granelluda, irregulars, inclinades, fins i tot, amb bonys i muntanyetes. No importava: amb dues porteries eren suficient per convertir-se en el nostre flamant Camp Nou. Amb l’avantatge que com que aquestes àrees sobreres eren totalment estrafetes, ningú no ens venia mai a treure d’allà.

Els partits de futbol que hi jugàvem eren els típics match-llonganissa: llargs de mai no acabar, impossible de saber quants gols portava cada equip, impossible de saber fins i tot qui estava al teu equip i qui al contrari. Jugàvem vint contra vint sovint, de diferents classes. Era normal que els defenses i els atacants del mateix equip no es veiessin en tota l’estona. El camp era molt llarg i les ganes de córrer amunt i avall s'acabaven esgotant. No parlem, doncs de cap mena d’estratègia de joc, especialment perquè el mig del camp solia estar sempre buit: ens agrupàvem tots als extrems. Les converses que tenies amb els davanters contraris, si eres dels qui et quedaves prop de la teva porteria, eren el millor del tot. Sort que no existia el fora de joc, sinó ens haguéssim avorrit molt. Òbviament, només un o dos de nosaltres sabia què fer amb una pilota als peus. La resta xutàvem fort en direcció a l’altre porter tan bon punt ens en queia una a sobre i resàvem per a que anés ben lluny. O bé ens fèiem els llestos i intentàvem driblar-nos tot l’equip contrari, cosa que acabava indefectiblement en un garbuix més similar a una melée de rugbi que a res que es pugui relacionar amb el noble esport del futbol.

El camp que més usàvem limitava a un costat amb una reixa altíssima que havia d’evitar que enviéssim pilotes fora. “Fora” era un regne misteriós per a nosaltres, una mena d’abisme amb monstres al fons que no teníem cap ganes d’explorar. Per desgràcia, de tant en tant ho havíem de fer. Per molt elevada que sigui una xarxa, poca cosa pot contra dos equips de xutadors maldestres: tard o d’hora acabàvem penjant la pilota. Llavors es feia el silenci absolut. Tothom es quedava quiet al lloc on estava, mirant el culpable. Aquest empassava saliva: sabia quin era el càstig. Perquè confessar que havíem perdut la pilota no era una opció: els mestres segur que ens penjarien dels polzes al mig de la sala d’actes per a escarni públic i advertència a futurs transgressors. Si haguéssim tingut quatre o cinc anys més haguéssim entès que els nostres educadors preferirien una pilota menys que el que ens costava recuperar-la.

Perquè era tota una odissea. Perillosa i secreta. El perpetrador, sovint acompanyat del seu millor amic, que en una mena de pacte d’honor no establert es veia obligat a fer-li costat, s’esmunyia per una zona de la reixa que estava donada, segurament pel munt de vegades que havíem hagut d’usar aquesta sortida prohibida. Llavors començava un literal descens als inferns, perquè el desnivell era bastant important. Anant amb compte de no relliscar pel terreny rocós, anaves baixant poc a poc sota la mirada atenta d’unes desenes de parell d’ulls que s’havien quedat a l’altra banda de la tanca. Segurs.

Dins aquesta jungla no sabies que t’hi podies trobar. Els matolls segur que amagaven bèsties salvatges (alguns parlaven d’haver vist serps, possiblement només una llegenda urbana), però el més terrible estava al fons del precipici. Tenies molta mala sort si la pilota havia rodolat tant a baix. Perquè allà hi vivia una raça de mutants radioactius que berenaven nens com nosaltres. Ningú no sobreviuria una topada amb ells.

Així era com estàvem d’aïllats en la nostra infantesa, en els primers anys del postfranquisme, de les realitats socials del nostre país. Els habitants del gorg era un grup de gitanos condemnats a sobreviure en barraques mal plantades en una mena d’abocador abandonat. Per a nosaltres, burgesets de classe mitja catalana protegits dels mals del món pels nostres pares i mestres, els gitanos eren pràcticament irreals. Éssers d'un altre planeta que vèiem de tant en tant a la televisió, normalment associats a notícies poc agradbles. La Catalunya dels anys setanta era homogèniament blanca, amb l’única diferència palpable proveïda per l’idioma que parlaves a casa. I els estrats econòmics, almenys al lloc on vaig créixer, es barrejaven ben poc. Per sort, sembla que un dels efectes secundaris de la globalització és que els éssers humans ja no som tan estranys els uns pels altres.

Feia segles que no havia pensat en aquells gitanos, que ens deurien trobar tan marcians com nosaltres a ells. No vaig sentir mai cap història d’enfrontaments. Alguna d’interacció pacífica potser sí, però em sembla que era més inventada que altra cosa. Els nostres universos no es creuaven. Els jugaven a pilota al fons del seu pou, nosaltres a dalt de tot del penya-segat, i res no ens feia pensar que en el fons no érem tan diferents els uns dels altres.

[30 d'octubre del 2006]

Mediateca (IVb): més Ullals.

I per acabar amb el tema, les millors opinions dels lectors. La veritat és que fa il·lusió veure com n'han quedat de contents alguns!

‎‎"Colmillos es una novela cruel pero fascinante, que se lee con una avidez sorprendente pues te atrapa como una araña en su telaraña con mucha facilidad." Anika entre libros.

‎"Creo que es lo mejor que he leído este año de un autor español (...). Para mí este libro es una obra maestra de la literatura juvenil actual." Globos en el aire.

“‎Me lo leí en de un tirón, lo empecé una tarde y no podía parar de leer, no podía irme a dormir sin saber que pasaría con Vicent, y una vez acabado... pues tampoco pude dormir, pero, igualmente os lo recomiendo cien por cien." Páginas en blanco.

“Tenéis que leerlo, es como estar dentro de una película, con el alma en vilo. Empecé la lectura por la mañana, y ya no pude soltar el libro hasta terminarlo ¡es adictivo! Ha sido una de mis mejores experiencias leyendo, porque estaba con todos mis sentidos concentrados en la lectura.” Soñando entre libros.

‎"Una lectura frenética que me dejó encantadísima, con la boca abierta de sorpresa al llegar a la última página y un aplauso de aprobación." Devorando libros.

‎"Ritmo vertiginoso y acción desenfrenada hacen de este libro algo que merece la pena leer. Sin duda, lo recomiendo, sobre todo si estáis un poco cansados de todas esas historias de amor que están a la moda últimamente ya que si de algo carece este libro es de buenos sentimientos." Pequeños placeres domésticos.

"El libro te hace cogerlo y no soltarlo, te adentras tan de lleno en la historia de este chico y el resto de personajes que quedas flipando con casi todas las cosas que pasan. Colmillos es un libro que recomendaría a todos aquellos que quieran leer algo que les cale hondo, que no solo sea una historia si no que te de cosas en que pensar y a la vez te entretenga." Demasiados Libros.

"Genial. 4,5 de 5. Me recuerda a las películas que daban antes en la tele cuando merecía la pena encenderla". Raveloteca.

“Es uno de los pocos libros que últimamente me ha costado dejar a un lado.” So many books so little time.

‎"Colmillos es uno de esos libros que recomendaría a todos aquellos que quieran leer algo que les llene, que no solo sea una historia si no que te de cosas en que pensar y a la vez te entretenga." El desván encantado de los libros.

‎"Lo que más destaco de su narración es la atmósfera que han sabido crear, logran plasmar a través de sus palabras situaciones tensas, angustiosas y momentos de terror que logran envolver al lector". El cofre de Nebe.

"Es una de esas novelas que no debes perderte si te gustan las historias emocionantes y diferentes, con ese algo especial que te deja huella. Es una lectura más que recomendable para todos los lectores deseosos de intriga." La luz de Léoen.


‎"Colmillos es un libro basado en hechos reales, que combina suspense y misterio para crear una novela con un ritmo vertiginoso que te cautiva desde el principio." Letras, libros y más.

"Colmillos, es un libro trepidante, diferente, que te hace aprender a valorar lo que tenemos, con muchos misterios que estarás deseando desvelar (…). Un libro ameno que no podrás soltar hasta acabarlo. En definitiva, un gran descubrimiento para mí." Fly like a butterfly.

“Un libro estupendo, con una trama bien construida y con un final totalmente increíble que me ha dejado sin palabras”. Leer y mucho más.

“podréis encontrar es una trama trepidante, abrumadora y repleta de misterios que os va a atrapar desde la primera hasta la última página. Coged aire al empezar su lectura que no vais a respirar hasta terminarlo.” Libros de ensueño.

"Una historia con mucha acción que no decae en ningún momento. El final me ha sorprendido mucho y no me lo esperaba para nada." Los libros de la princesa.

“Un libro que me ha mantenido enganchada de principio a fin, un libro de suspense que recuerda a un thriller psicológico de esos que cuando acaban te dejan algo descolocado por todos los interrogantes que quedan abiertos, haciendo que tu cabeza dé vueltas durante varios días.” La biblioteca encantada.

“Colmillos es uno de estos libros que no pueden leerse en época de exámenes, porque te absorben. Tanto el ritmo como la trama hacen que no puedas despegarte de él, y que quieras saber algo más sobre La Floresta y los salvajes. (…) El final es, simplemente magnífico y la narración perfecta para el libro.” Para gustos hay colores.

“Recomendada para los que les gusta estar pegado al libro desde la primera a la última página.” La pluma del ángel caído.

"Una historia adictiva repleta de misterio, intriga, colmillos y protagonistas con dobles personalidades. Casi perfecto." La estela del sueño.