dijous, 30 de setembre de 2010

Teràpia

Després d'uns quants dies durs a la feina, necessitava alguna cosa per desintoxicar les neurones. El meu tractament de xoc: aprendre a tocar un instrument nou (en toco molts, però tots mediocrement) i agafar un llibre a l'atzar de la meva pila de pendents. Ahir vaig passar la nit acompanyat d'un contrabaix elèctric i el Kirmen Uribe. Avui veig les coses més clares (i tinc butllofes als dits).

dimecres, 29 de setembre de 2010

L'escollit (LXVI): Pista pel 175è joc literari

Els Jocs literaris que organitza en J.M. Tibau a Tens un racó dalt del món són un clàssic catosfèric que fa temps que mereixen un escollit. És tot un plaer, a més, contribuir des del bloGuejat al joc d'avui (el 175è!)amb aquesta pista, que espero que no trobareu massa difícil:

La tia Paulina llegeix molt
(segur que ella no tindria cap problema a descobrir el nom d'aquest escriptor).

Molta sort a tots!

dimarts, 28 de setembre de 2010

Sonia


Fa un temps vaig quedar per prendre un cafè en una plaça de Gràcia amb una amiga. Jo no feia gaire que havia publicat el meu primer llibre i ella estava acabant d'escriure el seu. N'estava molt orgullosa, és clar, i bromejaven sobre les poques possibilitats que teníem d'arribar mai a ser escriptors coneguts. "Ja veuràs", em deia. "Acabarem en una nota a peu de plana dels manuals de literatura, i el professor dirà als alumnes que no cal que recordin els nostres noms perquè no són importants i no entraran a l'examen".

Jo encara lluito per sortir algun dia a les notes d'un llibre de text, però ella ja no pot. Aquella tarda va ser la darrera vegada que la vaig veure i ahir va fer tres anys que va morir. El seu manuscrit, que explica com estava perdent la batalla contra el càncer, continua inèdit.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Dilluns musical: globus vermells.



Va, avui us demostro que sí que escolto música contemporània... Aquest és un projecte de David Andrew Sitek, dels TV on Radio, un altre grup de hipsters brooklynià, en el qual col·laboren gent com David Byrne o Karen O. El tema que us poso avui, que és el single, sona una mica com !!! o com una versió disco dels mateixos Talking Heads. És força interessant. Maximum Balloon featuring Aku, Tiger.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Protocols d'aniversari

Hem celebrat aquests dies el primer aniversari seriós de l'hereu (dels dos anteriors ni se'n va adonar) i m'ha sorprès com de protocolaris són els britànics, comparat amb l'alegre anarquia que sempre havia regnat a les meves festes quan era petit. L'esdeveniment té més passes que una audiència amb la reina, i pobre de tu que te'n desvïis massa, que se t'atabalen. Us ho explico.

Primer, l'arribada. A l'hora en punt, sents que toquen el timbre. "Mira, els primers", penses. Quan obres la porta et trobes a tots els convidats junts, com si s'haguéssin estat amagant rera un arbust fins que el rellotge els donés el senyal. D'axiò se'n diu puntualitat britànica. Benvinguts, passeu, passeu!

Immediatament ve l'entrega de regals que, atenció no fiquem la pota!, es deixen tots en una pila per ser oberts després de la festa, quan tothom hagi marxat. Us podeu imaginar que aquesta és una norma que no li va sentar massa bé al protagonista de la festa, però no és qüestió de ser maleducats, que els guiris som nosaltres. La idea és no passar mai de £10 de pressupost, cosa que els pares agraïm enormement quan tots els companys de guarderia conviden al teu fill a les seves festes. Si el regal ha costat menys, alguns fins i tot et deixen el canvi dins el paquet, com a bonus.

Llavors toca la fase de joc lliure. Nens corrent amunt i avall, cridòria, joguines que volen, plors i rialles... això és universal. Exactament una hora després de l'inici, se'ls fa seure a una taula per menjar una mica. Avituallament. Quan han recuperat les forces, formen una rotllana i es juga al Pass the parcel, activitat ineludible: els nens es passen un paquet mentre sona la música; quan la cançó para, el qui té el paquet a les mans desfà l'embolcall i es queda amb el regal que hi ha. La gràcia és fer un paquet a l'estil de les nines russes, amb una capa de paper i regal dins de l'altra, per tal que cada participant se'n vagi a casa carregat (sinó l'has feta bona!). A mi em va tocar el paper de DJ, que vol dir que has de tenir una mà al "pause" i un ull a la rotllana per tal de parar al moment oportú i no deixar cap nen amb les mans buides (estan tan entretinguts que no s'adonen que l'atzar hi té poc a veure). Més encara: els professionals de veritat aconsegueixen que el qui es veu més impacient sigui l'afortunat d'aquella ronda, per anticipar-se i mantenir la pau. Jo me'n vaig sortir amb només un esclat de llàgrimes, que considerant que era la meva primera vegada no està malament.

Després del joc ve el pastís. Espelmes, happybirthdaytoyou i tot això, seguit d'una miqueta més de joc, fins que es compleixen dues hores exactes de l'arribada. Llavors tothom s'acomiada amablement i marxa en grup, com si s'hagués calat foc a la casa. En un segon et quedes sol, amb tot desmuntat, trossos de pastís a mig menjar, una pila de regals i l'hereu que et mira amb cara de "i on se n'ha anat tothom de cop i volta?". És el moment de deixar-li obrir els paquets i que acabi la seva festa amb la felicitat de no haver de compartir cap joguina.

dimecres, 22 de setembre de 2010

L'escollit (LXV)

Parlava l'altre dia de la segona trobada de blogaires a can Leblansky i avui us voldria recordar que n'hi ha una altra de programada que promet molt, per a què no digueu que hi ha opcions per a tots. És a Alemanya, cosa que li permet presumir del títol de 1a Trobada Blogaire fora de Catalunya (TBfC), i l'organitza el Ferran de l'In varietate concordia. És una bona excusa per fer turisme mentre et desvirtualitzes i de moment ja té 11 blogaires apuntats. (Per cert, el logo és de l'Assumpta.)

Aprofito de pas per recomanar el blog del Ferran, un altre que dóna un punt de vista des de fora del territori, com el meu. Fa temps que el segueixo, com segur que també feu molts de vosaltres, i les seves opinions les trobo molt encertades i equilibrades. A més, és tot un honor tenir-lo de "contrincant" a la categoria de guiris dels  premis cats (i no m'importaria gens que fos ell qui em derrotés!).

dimarts, 21 de setembre de 2010

Turisme científic


Els responsables de Receca en Acció em van demanar si els podia fer un article per a la seva interessant sèrie Fes turisme científic, on la gent del ram recomana llocs relacionats amb tots els àmbits de la ciència que val la pena visitar. Vaig escollir la Universitat de Cambridge perquè és un lloc fascinant de veure, tot i que passejant-hi molta ciència no aprendràs. Podeu llegir el meu article aquí i la petita entrevista que l'acompanya aquí.

dilluns, 20 de setembre de 2010

Dilluns musical: modern (?)



Dec estar passant una crisi musical dels 40 anys perquè em costa que m'agradin grups nous. El meu iPod sembla el playlist de la VH1 Classic (només us dic que porto una setmana sencera escoltant Alan Parsons Project... no pot ser bo). Per això em va molt bé que un grup clàssic que m'agrada tregui un disc nou: puc omplir el dilluns amb música retro sense sentir-me culpable. OMD és un dels meus grups de capçalera, sobretot el tecno més experimental dels primers discs. Es van reunir fa poc per fer un parell de mini gires de grans èxits i, ja posats, aquesta setmana han publicat un nou treball. Sona igual als seus discs dels 80 (i això avui en dia és tot un compliment). OMD, History of modern Part 1 (History of modern):

divendres, 17 de setembre de 2010

La coberta


Aquí teniu, en rigorosa exclusiva, la coberta de la meva propera novel·la, El joc de Déu (a partir de novembre a les millors llibreries!). De moment us he explicat una mica el making of, us he dit de què no va i us he ensenyat la primera frase. Durant les properes setmanes rebreu més detalls. De moment, els qui viviu a Barcelona aneu mirant a l'agenda si feu res el 9 de novembre a la tarda...

dijous, 16 de setembre de 2010

Aparellats

Els humans tendim a aparellar-nos, com si fóssim àtoms mancats d'electrons que necessiten completar les seves òrbites per ser estables. Aquest instint han de ser ancestral, perquè es pot veure fins i tot en els més petits.

Fa un temps us parlava de la passió que sentia el meu fill per una companya de guarderia. Tinc el plaer d'anunciar-vos que el seu amor ha estat finalment correspost i els dos s'han convertit en la parella que té el cor robat a totes les mainaderes (i els respectius pares, és clar). Un no comença a esmorzar fins que l'altre no arriba (i li guarda loc al seu costat), només poden fer la migdiada si s'ajeuen a màrfegues veïnes, quan fan la rotllana per escoltar com els llegeixen un conte han d'estar a tocar, si un dels dos està malalt l'altre es passa tot el dia trist, quan és l'aniversari d'un l'altre és el primer convidat (i no els importa massa si venen més nens a la festa) i si els treuen a passejar han d'anar tota l'estona agafats de la mà. Aquesta intensitat està condemnada a l'imminent fracàs de l'oblit, això ho sabem tots menys els participants, per això gaudim de les seves demostracions d'afecte talment com si fossin declaracions d'amor etern, esperant que qualsevol dia s'aixecaran i ja no recordaran més que no podien viure l'un sense l'altre.

No sé si això deu ser molt comú, però jo també vaig passar per una relació semblant més o menys a la mateixa edat. Amb tres anys tenia una "novia" formal, de la qual era inseparable, i els nostres pares ho trobaven divertidíssim. Encara ara recorden anècdotes d'aquell romanç fugaç, de les que et fan ruboritzar si s'expliquen en públic. Precisament aquestes vacances vaig trobar-me la meva "ex" a la platja, una dona de quaranta anys feliçment casada i mare de quatre nens maquíssims, i com les altres vegades que ocasionalment coincidim, em va fer il·lusió veure que tot li va bé. La vida ens tenia reservats futurs divergents, ho vam descobrir aviat. Però és clar, què vols, amb tres anys encara no tens les idees prou clares com per triar parella estable. És normal que aquests amors furibunds tan matiners tinguin una data de caducitat ben breu. Jo, per exemple, no vaig trobar la noia de la meva vida fins molt després, quan ja era bastant més madur. Exactament quan tenia quatre anys.

[Dedico aquest post a la meva dona per celebrar el 35è aniversari de la nostra primera trobada.]

dimecres, 15 de setembre de 2010

L'escollit (LXIV)

Procuro posar blogs nous cada setmana a L'escollit i procurar no repetir-me, per allò de contribuir a donar a conèixer tots els racons d'aquesta catosfera nostra, però aquest cop hauré de ser una mica endogàmic perquè les entrades que m'han agradat més aquesta setmana venen de tres blogs que ja havien aparegut a aquesta secció: el Descans, el Riell Bulevard i l' Enceneu els llums (que és doble repetidor, això no pot ser). Jutjeu-ho vosaltres mateixos. La reflexió del Josep sobre la mort és molt lúcida, l'Eulàlia l'encerta amb el seu petit estudi de l'ús literari de la memòria i la història per capítols (1 i 2) del Leblansky és simplement entendridora.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Reality check


Sóc metge, tinc un doctorat, dirigeixo un grup d'investigació biomèdica i a final d'any hauré publicat nou llibres. Mentre em passava la tarda del diumenge llençant-me per tobogans amb el meu fill, arrossegant-me per la moqueta per a què se'm pogués enfilar a l'esquena, rentant-li el cul després d'anar al lavabo i perseguint-lo infructuosament durant mitja hora per a què es posés el pijama pensava que la vida té una manera molt elegant de fer-te tocar de peus a terra.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Dilluns musical: dilluns nòrdic.



Us poso un tema minimalista i atmosfèric del nou disc dels Röyksopp, que es posa a la venda avui mateix. Pels qui no els coneixeu, són un duo norueg de música electrònica, poc prolífic (4 discs en una dècada) però molt interessant (potser us sonarà aquest single). Röyksopp, The drug (Senior).

divendres, 10 de setembre de 2010

Llops desvirtualitzats

Desvirtualitzar-se és estrany. Aquí darrera la pantalla tots tenim l'aspecte i la personalitat que ens agradaria tenir. Al món real les coses són com són, i no sempre com voldríem, per això les cites a cegues espanten una mica. Una por innecessària, perquè els qui ho han provat sempre en parlen bé. Mireu per exemple què deia fa uns dies el Ferran, potser el blogaire més desvirtualitzat que conec.

Haureu vist que la setmana passada va haver-hi una trobada blogaire oberta a tothom, organitzada pel Leblansky, sempre disposat a cedir el seu fantàstic jardí per actes culturals d'aquesta mena. Va ser tot un èxit, amb participants que venien de llocs tan remots com el Priorat o Anglaterra (jo!). A part del sempre divertit fet de posar cares als qui no pengen fotos seves al blog i moviment i veu als qui sí que ho fan, a mi em va agradar especialment conèixer les parelles dels qui escriuen, els "patidors" que en alguns casos es troben la seva vida reflectida en un post abans no tinguin temps a queixar-se, lectors sovint habituals però sense veu pròpia. Fins i tot algú va proposar que hauríem de cedir els blogs als nostres cònjugues per un dia (el Dia del Blogaire en Crisi Matrimonial?) per a què els pobres es poguessin desfogar.

A més, la jornada em va servir per fer-me el fanboy amb algun blogaire que segueixo fidelment, per adonar-me que alguns són exactament com te'ls imagines (hola Clídice!) i altres no gens (perquè m'esperava que l'Astrum fos com una mena d'Aliester Crowley?), i per no tenir temps de parlar amb calma amb tota la gent que voldria (amb alguns amb prou feines si vaig poder intercanviar quatre frases abans de marxar! Queda pendent per la propera.). Una tarda de converses agradables amb bones menges i beuratges, acompanyat de gent que coneixes prou bé (encara que no hagis vist mai). Jo crec que no es pot demanar més.

[Nota: la foto correspon a una de les fabuloses xapes rothkonianes que l'Astrum va repartir generosament en honor a Sant Llop, patró de la trobada.]

dijous, 9 de setembre de 2010

Votacions

Amb això de les vacances no havia tingut temps encara de passar a votar els premis cats, sort que en Jesús m'ho ha recordat. Amb la feina feta, he de confessar que hi ha hagut categories on m'ha costat molt decidir-me. Per exemple la meva (la dels guiris).  Hi havia més d'un candidat que m'hagués agradat votar, i ara em sento malament per haver hagut d'escollir... en fi, la democràcia té aquestes coses. Us recomano que digueu la vostra també abans no tanquin les urnes a finals de mes.

M'agraden aquests premis per aquest component "popular" que tenen (i no perquè sigui finalista, no us malpenseu; ja he dit que per mi guanyar no és el més important). La prova que hi ha sintonia és que em conec la majoria dels blogs nominats a les principals categories, i de molts d'ells en sóc un fan fidel.

Totalment al contrari del que passa als guardons més "oficials" de la temporada, els Premis Blocs Catalunya, que m'han agafat una mica per sorpresa. Als llistats dels 10 finalistes de cada tema no reconec pràcticament cap blog. I mira que en segueixo més de 600... M'ha costat molt decidir qui votar, pels motius contraris als c@ts. Ja em diràs tu d'on surt tota aquesta gent i d'on han tret tants fans. Deu ser que ens movem en (cato)esferes diferents, perquè les taules no es corresponen massa amb els qui realment fan soroll a la xarxa que jo llegeixo. En fi, la democràcia té aquestes coses... Però això ja ho he dit, no?

dimecres, 8 de setembre de 2010

L'escollit (LXIII)

Sempre diem que els blogs dormen a l'estiu però no és pas cert. Aquest agost ha estat ben animat, i la "tornada a l'escola" arrenca amb un ritme similar, pel que sembla. Preparo pel primer escollit de la temporada una amanida amb els últims posts que m'han agradat.

En plena canícula d'agost, el XeXu, a partir d'un escrit de l'Anna Tarambana, ens animava molt espontàniament a fer servir una petita anècdota per explicar la nostra essència de blogaires. Haureu vist respostes a un grapat de blogs aquests dies (teniu la llista al post incitador), totes elles molt interessants.
Uns dies després acabava el concurs de relats encadenats que 80grams ha organitzat aquest estiu. Una curiosa versió literària del joc de La frase maleïda que trobo que ha quedat prou bé. Fa anys vam intentar una cosa semblant a la SCCFF i en va sortir una llonganissa heterogènia i un pèl indigerible.

També hi ha hagut dues celebracions d'aniversari, seguint la tradició d'usar els blogs com a caixa de ressonància pels nostres poetes clàssics. La primera, el centenari de Màrius Torres. La segona, el naixement de Vicent Andrés Estellés, organitzada per Josep Lozano, que ha tingut un seguiment rècord. Tot i que em vaig apuntar a les festes de Carles Riba i Espriu, aquest cop no hi he participat, més que res perquè m'han agafat les dues de vacances. També penso una mica com l'Allau, que en un comentari en aquesta entrada es queixa que potser estem celebrant massa efemèriedes. Si ens ho proposem podríem estar tot l'any sense parar, i això dilueix una mica l'impacte. (A més, he de dir que no sóc massa devot del Màrius Torres; subscric el que es comentava l'altre dia a l' Efecte Jauss.)

Parlava fa poc amb una amiga que em deia que en aquest país hi ha més poetes que lectors de poesia. Tenia les xifres de vendes a les mans, sabia de què parlava. Almenys als blogs sembla que hi ha molts afeccionats al tema, però potser no és una mostra massa equilibrada. I molts de nosaltres a més n'escrivim. Sort que el Litus ens presenta un software per desemmascarar impostors que es volen fer passar per poetes. És més necessari del que sembla.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Concurs estúpid, tercera edició!


Els habituals ja sabeu aprofito el comptador del google que tinc a la columna de la dreta per muntar un concurs intermitent (a part d'això, encara no li he trobat cap altra ultilitat).

La idea és que el seguidor amb número rodó s'emporta de premi el llibre de la meva producció que vulgui, signat, dedicat i sense despeses d'enviament.

Ja he premiat el seguidor 100 (que ha comentat el llibre aquí) i el 150. Quan escric aquesta entrada el comptador està a 199 (amb les vacances gairebé se'm passa!), per tant qui s'apunti amb el número 200 guanya. Haureu de ser ràpids si voleu un dels meus llibres de regal!

[Actualització: per a què vegeu que compleixo, aquí teniu el post del guanyador confirmant que ha rebut el premi.]

dilluns, 6 de setembre de 2010

Postals d'estiu (i X): la no-cançó de l'estiu.



Havia avisat que el blog quedaria desatès per les vacances però al final ha passat just a l'inrevés. Espero que no us hi hagueu acostumat, perquè ara torno a la rutina i deixo això del post diari. És una cosa que només es pot fer quan l'única obligació que tens és anar a la platja.

Que serveixi aquest vídeo d'inici de la temporada dels Dilluns musicals i les seccions fixes del bloGuejat. És un tema d'un grup que ja sabeu que m'agrada, i que he escoltat bastant aquests dies. És impossible que arribi a ser mai la cançó de cap estiu. El vídeo és molt curiós. Hi surt una famosa i una criatura digna d'una pel·lícula del David Lynch. Yeasayer, Madder red (Odd blood).

diumenge, 5 de setembre de 2010

Postals d'estiu (IX): The good, the bad and the ugly.

Vaig desaprofitar la meva època de rock star. Als vint anys tocava en el meu primer grup. Érem tres components estables: el que anava de nen bé, el que tenia aspecte de bad boy i jo, que era el més lleig dels tres. Per si no n'hi havia prou, també era el qui cantava pitjor.

Això d'envoltar-te de gent més ben dotada que tu és un error tàctic important en aquest negoci: totes les groupies se les emportaven els altres. Fins i tot els bateries ocasionals que se'ns afegien em passaven la mà per la cara (un d'ells tenia fama d'estar especialment afavorit anatòmicament parlant; contra aquestes coses no es pot competir). Sempre m'he consolat pensant que les groupies no m'arribaven perquè tenia el millor cos de seguretat del ram: la meva futura dona, que no es perdia un concert, repartint llenya a primera fila si alguna intentava creuar la frontera.

Aquests dies ens hem reunit els tres rockers i parlàvem de fer un concert acústic improvisat mentre les nostres criatures campaven d'un costat a l'altre. He de dir que vint anys després, les diferències s'han esvaït una mica. Ara tots tres tindríem problemes per entabanar cap groupie, suposant que l'homogènia línia de defensa que formen les nostres dones en deixés escapar alguna. Això sí: segueixo sent el qui canta pitjor.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Postals d'estiu (VIII): steak tartar



El problema de viure al país de les vaques boges és que és impossible menjar carn crua enlloc (per si les mosques). Per refer-me de tanta hamburguesa recremada, res millor que un steak tartar amb vedella catalana (de les que tenen el cap clar). Per si no ho sabíeu: el steak tartare es menjar amb patates fregides, aquest és un punt que no admet discussió.

divendres, 3 de setembre de 2010

Postals d'estiu (VII): el sol no és bo.



Canvio platja per sala d'espera de programa de televisió. Assegut al sofà, coincideixo amb dos escriptors de renom. Per sort no deuen llegir aquest blog, perquè un d'ells podria objectar a algunes coses que hi he dit recentment. El pseudo-anonimat té els seus avantatges.

He vingut a parlar de com és de dolent prendre el sol. Sóc un mal exemple, morenet com estic. O potser no, perquè així puc insistir que cal posar-se crema i fer-se revisions, coses que els metges no ens cansem mai de dir. Tal i com ja és costum (podeu sentir la versió llarga d'aquesta història al vídeo de la darrera presentació), la meva closca brilla i li han de fer retocs fins al minut abans de sortir en antena. Les maquilladores de TV3 m'acabaran agafant mania...

dijous, 2 de setembre de 2010

Postals d'estiu (VI): gent del poble.



Pel carrer em trobo uns amics, que aprofiten per presentar-me el seu fill de set mesos. Passejant coincideixo (dos cops) amb un amic blogaire. Mentre sopo em ve a veure un baixista amb qui havia tocat feia molt de temps. Dues persones em pregunten quan trec el proper llibre (els qui esteu atents sabeu que la resposta és aquest novembre) Entro en un bar i em trobo una amiga que feia almenys quinze anys que no veia. I després algú que no conec em saluda efusivament i em diu que m'ha vist a la tele. La gràcia de la vida de poble és que tots som com de la família.

(Per cert, recomano els gintònics de la cocteleria Portanova de Blanes. Espectacular el lloc i espectacular el mestre cocteler).

dimecres, 1 de setembre de 2010