Científics i lletraferits: una idea per aquest Sant Jordi

Hi ha un munt de novetats aquesta temporada de Sant Jordi que segur que us deuen cridar l'atenció, amb especial concentració d'autors catalans "supervendes" que treuen novel·les. Jo també tindré un parell de llibres al carrer aquests dies, tots dos bastant diferents a la resta de l'oferta, per si busqueu alternatives. El primer us el presento ara.

Es tracta de Científics i lletraferits, un recull de contes que en Jordi de Manuel i jo hem editat i que s'ha fet realitat gràcies a la revista Mètode i a la Universitat de València. Per què és especial? Doncs perquè, que nosaltres sapiguem, es el primer cop que a casa nostra es fa una antologia de científics/tecnòlegs que també són escriptors professionals. I no serà perquè no tenim un bon planter! Al llibre n'hem reunit vint (comptant els dos editors), i perquè no ens n'hi han cabut més.

L'alineació, de luxe, és la següient: Marià Alemany, Sílvia Aymerich, Miquel Barceló, Daniel Closa, Anna Crusafont, Carles M. Cuadras, Martí Domínguez, Xavier Duran, Rosa Fabregat, Jordi Font-Agustí, Teresa Franquesa, Isidre Grau, Amàlia Lafuente, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Joan Marcé, Miquel de Palol, Pere Puigdomènech, Carme Torras i Carles Zafon.

Els relats són molt diversos pel que fa a estils i temàtiques, però tots ells tenen en comú que parteixen d'un fet científic. El resultat no és necessàriament de ciència-ficció (de fet, només n'hi ha un parell de fantàstics, el meu entre ells), però sí interessant en tots els casos. Una prova més que la divisió entre ciències i lletres que es fa tan sovint és totalment absurda.

Feu un cop d'ull aquí al que diu l'editorial sobre el llibre o mireu el vídeo promocional que us deixo aquí sota si en voleu saber més detalls. I recordeu que trobareu el llibre a les botigues a partir de la segona setmana de març.

Stags and hens

L’altre dia estava en una festa infantil, parlant amb els pares dels companys d’escola del meu fill, i va sortir el tema del stag do (hen party per les noies), o sigui el comiat de solter, que és una tradició molt arrelada aquí a Anglaterra. M’ho mencionaven perquè Catalunya, i Barcelona en concret, és un dels destins preferits per aquesta mena de celebracions intenses i massives de cap de setmana. Això no cal que t’ho expliquin: si agafes regularment vols low cost cap a la Ciutat Comtal o l’aeroport de Girona no et pot passar per alt que a cada avió hi ha almenys una quinzena de paios cridaners amb samarretes a conjunt, normalment amb un nom propi seguit d’un eslògan groller, que ja van bufats abans d’embarcar. Els meus amics em preguntaven per locals adequats per aquesta mena de disbauxes i vaig haver de confessar ignorància total. Sort que un dels anglesos, més bregat en el tema que no pas jo, els va poder fer una extensa llista dels baixos fons barcelonins. Al Bagdad poden estar contents perquè d’aquí uns dies tindran el xiringuito ple a rebentar.

Sempre hi ha hagut discussió al voltant de la mena de turisme que visita Catalunya. La conclusió sol ser que tenim motius per estar-ne descontents. Voldríem un país per on passen viatgers plens d’elegància i interessos elevats, però ens trobem en canvi amb les borratxeres de Lloret i els americans amb espardenyes i mitjons que baixen del creuer buscant on para el Hard Rock Café. L’únic que podem comptar com a mínimament cultural són els japonesos fent fotos als edificis de Gaudí. Com convertim Barcelona en la Nova York, el París o el Londres mitològics, que per molts serien els exemples a seguir?

Hem de tenir present que no tot és tan bonic com a les postals. Qualsevol ciutat famosa inevitablement atrau un públic divers. No és incompatible que algú vagi a Nova York a tancar-se al Met i sopar a algun restaurant d’en Jean-Georges Vongerichten mentre el seu veí d’avió pensi només en pujar a l’Empire State Building i atipar-se d’hamburgueses. Cal pagar un preu per ser popular. Hi ha parts de Manhattan que els qui hi viuen no trepitjaran mai, perquè es consideren zones “ocupades”. Times Square, per exemple. En els nou anys que vaig viure a la ciutat només hi passava quan havia d’ensenyar el lloc a algun estranger. De la mateixa manera, el barceloní pot haver perdut un lloc igual d’emblemàtic com són Les Rambles, envaïdes per badocs i pispes. No és l’únic del món amb aquest problema.

D’acord que, a sobre, al casc antic de Barcelona s’estan substituint negocis tradicionals per franquícies de luxe. Però París també té la Place Vendôme, Nova York la Fifth Avenue i Londres el seu Bond Street, i això no resta atractiu cultural a la resta de la ciutat. No passa res si les llibreries i els cinemes s’han de traslladar a barris menys cèntrics on els lloguers siguin assequibles. Que tanqui una llibreria al centre de la capital no hauria de ser notícia. El problema seria que no se n’obrís una altra a Gràcia o a l’Eixample.

Et pots sentir orgullós de la ciutat o el poble on vius malgrat tenir carrers plens de borratxos acomiadant solters i altres consagrats al turista amb la cartera més plena que el cervell. Enlloc d’entestar-nos en la tasca impossible de vetar l’entrada als que considerem indesitjables, potser valdria més omplir els museus i els teatres de la mena de productes que interessen als qui ens agradaria atreure, com fan les altres ciutats importants. 

[Article publicar a l'Esguard del 19/02/14]

Una mica de ciència

Al meu darrer article a El Periódico parlava d'un pacient amb una forma rara de leucèmia que hem pogut estudiar genèticament per poder proposar un tractament nou que el malalt ha pogut rebre immediatament (n'hem publicat un article a una revista mèdica important). És un exemple de tot això que heu sentit dir de la "medicina personalitzada", que esperem que cada cop sigui més freqüent. 

De fet, una de les claus per a què això sigui possible és que puguem llegir el genoma dels malalts d'una manera ràpida i barata. Això cada cop és més proper, com explicava l'altre dia a la ràdio (junt amb històries sobre com esborrar mals records i predir què està pensant una persona mirant-li els ulls, entre altres coses). La revolució està a dues passes.

Aquestes últimes setmanes també he passat un parell de cops pels estudis de la BBC de la ciutat on visc per parlar d'aquest tema, perquè la nota de premsa que va publicar la universitat va tenir bastant ressò als mitjans locals (fins i tot vaig sortir a la BBC, la tele, però no en tinc cap enllaç). Si voleu saber com sono en anglès, i si parlo tan ràpid com en català, aquí teniu una versió curta i aquí una entrevista llarga, on em dona temps d'explicar fins i tot les aventures de l'accidentat naixement de l'hereu que ja coneixeu. També podeu llegir la nostra aparició al diari (amb la versió "seriosa" de la foto que il·lustra aquest post) aquí sota: