Ciència i filosofia als mitjans

Aquests últims dies han coincidit un parell d'entrevistes al voltant de La vida als extrems. Aquí teniu una xerrada al Tot es mou de TV3, i aquí una llarga entrevista a El diario.es, on surten temes com el sexe, la mort, el gènere i les altres presons biològiques de les quals volem escapar. I aquí una altra a Público. Pels qui teniu més paciència, aquí hi ha una conversa d'una hora sobre el tema:

Aquesta setmana també vaig poder fer jo d'entrevistador i parlar amb la dona més vella d'Espanya. És un autèntic plaer poder parlar amb persones tan interessants i fantàstiques! En teniu aquí l'audio.

I aquesta setmana també va ser el 50è aniversari de la llibreria Documenta, i ens van convidar als Malalletra a amenitzar la vetllada (aquí i aquí ho expliquen). Vam aconseguir fer cantar i saltar el públic, com sempre!

Passejant amb La vida als extrems

Aquesta setmana he estat fent una mica de promo. Per començar, vaig presentar el nou llibre a Ona amb la Cristina Sáez i em van fer unes quantes focos ben maques.

També ha sortit una entrevista a l'Ara (que podeu llegir de franc aquí):

Després vaig xerrar amb Ricard Ustrell sobre el tema a Catalunya Ràdio, un dia que estava totalment afònic a resultes d'un refredat. Malgrat la veu cavernosa, els temes que surten potser els trobareu interessants:

També teniu la conversa que vaig mantenir amb la Julia Otero, ja amb una mica més de veu:

I acabo amb l'enllaç a la ressenya que n'han fet al Llegir i punt!

Avui, a Ona, presentació de La vida als extrems

 

La vida als estrems, en vint minuts

Vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb calma sobre els temes de La vida als extrems al Més 3/24. Si voleu un resum de vint minuts de llibre, aquí teniu el vídeo:

La vida als extrems, making of

Parlem una mica del nou llibre, La vida als extrems, que va arribar a les llibreries la setmana passada. Després de l'experiment que va ser el Què ens fa humans?, el meu primer intent de fer servir el mètode científic per intentar respondre preguntes filosòfiques, i que va suposar definir el biohumanisme racionalista com a eina de treball, els meus editors em van preguntar si volia seguir explorant el camí que havia començat. El llibre havia tingut prou bona acollida com per pensar que els lectors en voldrien més. Vaig dir ràpidament que sí, perquè m'havien quedat encara un munt de temes per discutir.

Així neix La vida als extrems: poc després de publicar-se el primer, em vaig posar a escriure el segon, i he tardat un parell d'anys en ellestir-lo. Torna a ser un llibre breu però dens de contingut, amb un munt de notes a peu de plana que permeten al lector anar a buscar les fonts científiques de totes les reflexions que faig. Com en l'anterior, l'objectiu no és sentar càtedra, si no proposar temes per reflexionar, més fer preguntes que no donar respostes, usar els coneixements científics que tenim actualment per mirar d'entendre una mica millor la humanitat, amb l'objectiu de treballar per construir una societat millor, més justa i equalitària.

Aquest cop, els temes que tracto orbiten al voltant del principi i el final, la vida i la mort. M'interessava sobretot parlar de com encarem la mort, què vol dir exactament morir, des de diversos aspectes, de la immortalitat (un tema recurrent als meus llibres, cert!), però també de les relacions humanes a través del que anomenem amor (o, almenys, tres tipus d'amor que considero bàsics: el d'aparellament, el familiar i el social), què vol dir realment estimar. Surten també temes de sexe i de gènere, de migració, una mica de política, i del sentiment oposat a l'amor, l'odi.

Quan em vaig proposar fer aquesta mena d'assaig híbrid no sabia si algú hi podria estar interessat, i va ser una sorpresa molt agradable veure que molta gent acceptava entrar en el joc que els proposava. Sense anar més lluny, la setmana passada vaig fer un club de lectura a la biblioteca de Navarcles sobre el Què ens fa humans?, en una sala plena (érem prop d'un centenar), on vam estar hora i mitja discutint sobre aquests temes en un diàleg on hi van participar molta gent amb ganes d'entendre el mon i canviar les coses. Això és el que fa que valgui la pena escriure aquests llibres. Espero que el nou trobi també els seus lectors amb ganes de donar voltes a temes clau per la humanitat i a discutir les seves conclusions amb mi... i així potser hi haurà un tercer llibre en el futur (la carpeta de temes pendents ja se m'està tornant a omplir).

Us deixo amb una intervenció a l'últim Col·lapse de TV3, parlant d'envelliment amb el meu coautor, el Manel Esteller, el Ricard Ustrell i el Carles Costa, i lluint orgullós la meva flamant samarreta amb l'efígie de Wittgenstein, un dels protagonistes del Què ens fa humans?. La vida als extrems fa un cameo al final.

I aquí més sobre l'envelliment, a BTV.

Recull de premsa:

El confidencial

Noticias de Navarra

El Punt Avui

Què ens fa humans? Ciència i filosofia per entendre la humanitat

Ja està penjat el debat que vaig tenir amb en Francesc Torralba fa uns mesos al voltant del tema del meu últim assaig, Què ens fa humans dins del cicle que organitza el Club de Roma i La Caixa. Sivoleu una mica de ciència i filosofia per començar la setmana, aquí el teniu:

Presentacions de "Què ens fa humans?", avui i demà

Avui presento Què ens fa humans? a la llibreria Buc de llirbes de Mataró a les 19.00, i demà a Laie a Barcelona a les 19.30. Passeu-vos-hi si ens voleu sentir parlar una estona de ciència i filosofia.

40

Per cert, no ho havia dit encara, però Què ens fa humans? és el 40è llibre que publico (en els 17 anys que fa que va sortir el primer), descomptant les 13 col·laboracions en antologies. I el 41è ja està al forn. Per si us heu perdut (a mi em passa a vegades), aquí els tinc tots llistats.

"Què ens fa humans?" als mitjans

Aquests dies he parlat als mitjans sobre el meu nou llibre, Què ens fa humans? Us deixo unes mostres, per si us interessa.

Començo amb una entrevista al Més324 amb Xavier Grasset:

 

També em van fer una entrevista a NIUS diario, i vaig parlar amb la Gemma Nierga al Cafè d'Idees de TV2. I l'Ignasi Aragay en parla a l'ARA. Finalment, aquí hi ha una entrevista al Versió RAC1, amb Toni Clapés:

ALTRES:
Llibres i punt!
Nosolocine
Aragón Radio
Entrevista a El Periódico
Ressenya a El País
Sonograma
Un salt de llibres
Podcast Beyond
Mètode

Planta baixa a TV3

"Què ens fa humans?", avui a les llibreries

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Què ens fa humans?, una reflexió sobre perquè som únics entre els animals, però també sobre d'on venim i on volem anar. És una mica diferent als altres, un assaig més reflexiu que els llibres de divulgació que he fet fins ara, que mira d'explicar com podem donar respostes a grans preguntes filosòfiques amb l'ajuda de la ciència.

Aquest llibre fa anys que l'estic gestant. De fet, moltes de les tesis que hi surten les he anat testant al llarg dels anys en articles i conferències, polint a poc a poc la idea central. El catalitzador definitiu de convertir-lo en tinta i paper va ser l'Antoni Munné, editor d'Arcàdia, que en una festa de Sant Jordi em va proposar fer un projecte plegats. Vaig acceptar ràpidament perquè sabia exactament quin llibre volia escriure per una editorial com la seva.

Treballar amb l'Antoni i amb la Montse Ingla, l'altra editora d'Arcàdia (que, curiosament, havia sigut la primera editora amb la què vaig fer un llibre) em va ajudar a madurar la proposta i donar-li el format que buscava. Ha sigut una sort poder comptar amb dues persones amb una gran experiència en el camp de la filosofia i el pensament per a què em guiessin a través del laberint on em volia ficar. De la seva mà he explorat a fons els temes que volia tractar i, tres anys després de donar-li voltes, repassar-lo i polir-lo, vaig aconseguir un resultat del qual en podia estar content.

Aquest ha sigut el llibre que m'ha tingut distret durant la pandèmia. El vaig començar abans, i m'ha fet companyia tots aquests mesos de confinaments i aïllaments. Sense poder anar enlloc ni veure ningú, he tingut les condicions perfectes per dedicar tanta estona al text com ha calgut. És possiblement el llibre que m'ha costat més d'escriure i, paradoxalment, un dels més curts que he publicat.

Una de les seves tesis principals és que si volem construir societats millors ens cal entendre les bases biològiques de la humanitat. En altres paraules: l'humanisme necessita la ciència, i la ciència necessita les humanitats. El raonament i l'empirisme son complementaris. Això ho he anomenat biohumanisme racionalista, en homenatge a corrents filosòfics clàssics que caldria rescatar. Si posem fronteres entre humanitats i ciències no podrem avançar, sobretot quan tenim davant una revolució tecnològica que ho pot canviar tot (fins la humanitat mateixa!). Per això he mirat de definir aquest biohumanisme racionalista com a eina per tirar endavant plegats. 

A les facultats de lletres s'ha d'ensenyar ciència. Per respondre les preguntes bàsiques que es fa la filosofia can saber neurobiologia, genètica, fisiologia. De la mateixa manera, no pot ser que a les facultats de ciències apareguin les humanitats només com a "maries" (com eren per exemple quan estudiava medicina, tres o quatre assignatures mig oblidades per cobrir l'expedient i poca cosa més). Per a definir el futur que volem és important que tots tinguem uns coneixements científics bàsics, i un interès en l'humanisme per a poder-los usar correctament. La filosofia no pot ser impermeable a la ciència, com passa sovint. Ciències i lletres han de treballar juntes. És essencial que els intel·lectuals que ens han d'ajudar a definir el futur parlin fluentment els dos idiomes. El biohumanisme racionalista és una possible proposta per acostar-nos-hi. Segur que es pot anar millorant i que n'hi ha d'altres possibles que també poden ajudar. Però ens hi hem de posar d'alguna manera si volem definir un futur millor.

Fa no gaire, un personatge de lletres em va fer callar en un intercanvi d'idees sobre llengua i literatura argumentant que em limités a parlar de medicina, que era el meu camp. Com si un científic no pogués entendre també de literatura (en el meu cas, tinc un currículum literari comparable en qualitat i quantitat a molts autors catalans, i el fet que faci una altra feina en el mon de les ciències no m'hauria d'invalidar per tenir una carrera -i una opinió- en el mon de les lletres). És un dels molts exemples dels prejudicis dels nostres intel·lectuals i de l'errònia compartimentalització de la cultura que patim a tots nivells. Mentre no siguem capaços d'entendre que un científic s'ha d'interessar per les humanitats i un humanista per les ciències, no anirem gaire lluny. Potser llibres com aquest podran ajudar una mica a trencar la tendència a aïllar-nos en capelletes, que és cada cop més necessari. Ja em direu què us sembla la idea.