De com escriure literatura eròtica

L'Esther està parlant aquests dies al Llibres i companyia de la literatura eròtica, arran del sorprenent èxit del mummy porn, i m'ha demanat que li expliqui breument la meva experiència com escriptor del gènere (perquè no oblideu que va ser així que em vaig iniciar professionalment com a novelista).

Doncs es resumeix ràpidament: escriure literatura eròtica és un pal. Quan en Sebastià Roig i jo estàvem redactant Mugrons de titani, amb la consigna que havia de ser un llibre pujat de to per presentar-lo a un concurs, ens avorríem soberanament quan ens tocava una escena de llit. Després, a l'hora de repassar, fèiem com Chico i Groucho amb els contractes: talla per aquí, que això alenteix el ritme; talla per allà, que no flueix. Total, que ens vam acabar carregant la majoria de les escenes marranes perquè entorpien la lectura. Amb aquest precedent queda clar que en aquest gènere mai no farem res de profit... (tot i que aquesta versió "light" de Mugrons va aconseguir finalment guanyar un premi de literatura eròtica).

Tant des del punt de vista del qui escriu com del qui llegeix, si un llibre té un excés de moments de fornici trobo que avorreix. No fan avançar la història i ja saps com acaben. Una altra cosa és usar-los com a recurs en el lloc adequat, que és el que vaig intentar fer al següent llibre. A El rei del món quan els protagonistes es despullen tenen un motiu clar, i el que fan afecta cada vegada de manera important el que passa a continuació. Em sembla que el mummy porn aquest no va precisament d'això. 

Les escenes de sexe són un perill per a l'escriptor perquè pots caure molt fàcilment en el ridícul. Grans autors han punxat en aquest camp, i ara em venen al cap algunes planes de llibres catalans que he llegit darrerament que no es queden curtes. Per tant s'han d'usar sàviament i només quan són imprescindibles. Ja veieu que el sexe perquè sí a mi no em va gaire, però hi ha d'haver llibres per a tots els gustos, naturalment. Ara, almenys que estiguin ben escrits!

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informacíó), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

Pensaments funestos

Camino pels carrers de la ciutat, els cascos ben entaforats a les orelles, l’ipod a tota castanya. És com veure la tele amb el volum abaixat i un CD al reproductor: la banda sonora no quadra amb les imatges. Passo per una cantonada on fa temps van atropellar algú. Encara hi ha unes flors, ja seques, que un familiar deuria deixar, junt amb un retall del diari on s’explica l’accident, difuminat ara pels dies de pluja i vent que han passat. Instintivament miro set vegades a dreta i esquerra abans del proper encreuament. Mai no s’és prou cautelós quan es tracta dels conductors de Manhattan.

I llavors penso: imagina’t que m’aixafa un camió sense frens o un taxista eixelebrat. Quedo estès al terra fet un nyap i ràpidament se m’acosten uns quants vianants de bon cor. Que ningú no el toqui! Sóc metge! (sempre hi ha algú que és metge). Primer, li traiem els auriculars, amb compte... Què passa si estava escoltant alguna cosa com, posem per cas, els grans èxits de Spandau Ballet o el CD més dolent dels OMD? És l’equivalent acústic de portar els calçotets vells i esparracats: no saps mai quan t’hauran de traslladar a urgències i quan et despullin tothom veurà que la teva roba interior fa pena. De la mateixa manera, hi ha CDs que no pots reconèixer en públic que t’has posat a l’ipod. Un ha de mantenir la façana de connoisseur intel·lectual en tot moment, o si més no una certa dignitat, especialment si estàs mig moribund i dessagnanant-te sobre l'asfalt. Què posaran al teu epitafi, sinó? "Traspassat per caminar distret escoltant un disc dels Extreme". S'ho mereixia!, pensaria més d'un.

Ara mirem la situació des del punt de vista contrari: i si la darrera cosa que sento en la meva vida és un vers tan profund com "Heaven is Christy Canyon falling in love with me" (OMD, Heaven Is, Liberator, 1993)? Mmh. Cagada. Quina imatge mental més burra per acomiadar-te de les teves neurones. No tens ni temps d'allò que diuen que et passa tota la teva existència resumida en un flashback de milisegons, que ha de fer una certa gràcia, o allò tan elegant de la llum blanca al final del túnel cap a la qual se suposa que has de caminar. No. En el seu lloc, el pitram d'una actriu porno dels vuitanta. Molt malament.

Potser la solució als dos problemes passa per crear una playlist al teu ipod que es digui “Música per creuar carrers” i que només contingui el darrer de Radiohead, un recopilatori de Nick Drake i un pirata d’un concert dels Oneida o dels darrers indie darlings de torn trets de Brooklyn. Per si de cas. Almenys que si passa una desgràcia es pugui dir que has deixat el planeta amb estil.

[15 de desembre del 2007]

La nova revolució sexual

[Pròleg: Quan vaig escrirue aquest apunt, del tema encara no se'n parlava gaire. Els darrers anys, amb la generació que no ha viscut mai sense internet arribant a la pubertat, alguns diaris i revistes s'han dedicat a fer estudis i enquestes que, d'alguna manera, confirmen el que ens pensàvem tots fa temps. Que el text serveixi també com a recordatori del recorregut iniciàtic sexual (analògic) dels nois de la generació X.]

Serà interessant veure quin terrabastall ocasiona la internet en la vida sexual de la raça humana. No em refereixo a la generació dels qui hem presenciat com la pornografia passava de ser un assumpte per a viciosos amb gavardina, perduts a la foscor d'un cine sense nom, a un devassall de bits que es mengen més de la meitat del disc dur de l'ordinador de qualsevol home respectable. Parlo dels qui venen darrera nostre, els qui no han hagut de patir mai el drama de no tenir el món sencer a un click de ratolí de distància.

El despertar sexual dels nois de la meva quinta solia començar mirant d'estranquis un pit a la portada de l'Interviu o al Jueves mentre esperaves a ca'l barber. Això si era hivern. A l'estiu, és clar, hi havia la platja. En aquells temps prehistòrics el topless era encara cosa de turistes nòrdiques desvergonyides, que rebien el seu corresponent càstig diví quan tornaven a casa amb els pits fregits per l'implacable sol mediterrani. Per sort, al final van ser capaces d'estendre aquests costums seus tan lletjos entre les dones locals i l'experiència d'anar a prendre el sol va guanyar molts punts, sobretot pels observadors menors d'edat.

La imatge d'un mugró era suficient per desencadenar el torrent hormonal corresponent i posar-te en guàrdia per a coses més interessants que havien de venir a continuació. El següent nivell de dificultat era l'entrecuix, sempre tan car de veure. Per a això ja t'havies d'endinsar cautelosament a les planes interiors del mateix Interviu o (quina emoció quan et queia un les mans!) del Playboy. O infiltrar-te d'amagatotis a la sessió d'alguna pel·lícula per a majors de 18 anys, que en la gloriosa època del destape, i abans que Hollywood es tornés decent, eren d'allò més instructives. Quan ho aconseguies, sempre seguia una certa decepció, sobretot si comparaves la mediocritat llisa de la zona púbica amb les formes molt més atractives i boterudes dels pits. En la nostra ignorància infantil tots hem cregut en algun moment que els genitals femenins eren bàsicament una muntanya de pèl curt i arrissat i prou (sobretot en els 70, quan les tisores i la gilette no estaven de moda), i que per això no calia fer tanta fressa. Tot i els llibres educatius i les benintencionades xerrades de pares i mestres, fins que no podies accedir tu mateix al món del hardcore l'anatomia femenina era un misteri absolut. Sempre hi havia algun espavilat que al final aconseguia un Private del seu germà gran i llavors t'adonaves que davant teu s'obria un món d'infinites possibilitats. A aquestes alçades segurament ja estaves entrant en l'adolescència i el sexe passava a ser, naturalment, la cosa més important de la teva vida.

Llavors, els qui anaven d'intel·lectuals agafaven algun llibre de la Sonrisa vertical o de Henry Miller a la biblioteca el llegien sota els llençols, com si fos un manual d'instruccions. Els més agosarats demanaven prestat el carnet familiar del videoclub quan els pares anaven a sopar fora i corrien a buscar pel·lícules verdes, tot resant perquè els titulars no demanessin mai un extracte dels lloguers recents. I n'hi havia que amb l'excusa d'anar a canviar cromos al Mercat de Sant Antoni feia una passada discreta per les parades farcides de revistes marranes usades (la desesperació fa fer cada cosa...). La progressió cap a la sexualitat era, doncs, gradual i equilibrada en la majoria dels casos i culminava, si algun dia tenies sort, amb la sempre difícil tasca de passar de la teoria a la pràctica.

Ara tot va molt més ràpid, en consonància amb els temps que ens han tocat viure. Quins canvis irreversibles patirà el cervell d'un nen de cinc anys que pot accedir amb el seu ordinador a imatges d'un detall anatòmic que abans només veies si estudiaves medicina? No crec que els científics s'ho hagin plantejat encara, però l'experiment ja està en marxa. Alguns vídeos que corren per aquests ciberespais de déu són tan rigorosos en el seu detall i els seus zooms que semblen documentals sobre els hàbits reproductius d'una espècie animal llunyana, acompanyats per una banda sonora de gemecs tan exagerats que a vegades sembla treta directament de La nit dels morts vivents. Altres són com una versió desfassada d'un espectacle del Circ du Soleil, amb contorsionistes i trapezistes inclosos. La imatge que es fa el preadolescent que absorbeix tot aquest material prohibit (perquè assumim-ho: com més prohibit sigui amb més afany el buscarà) ha de ser per força un pèl confusa. Per no dir que el fet que no li costi cap esforç aconseguir-lo el banalitza immensament (és clar, l'argument es pot girar i acusar als més grans de mitificar el sexe, però això ja és tota una altra història).

És possible que ja estiguem vivint les primeres conseqüències de rebre massa informació sexual en massa poc temps, en forma d'avís del que ens caurà aviat a sobre. Però no és en el sentit de perversió i degradació de la societat contemporània que els polítics i activistes contraris a la pornografia ens volen fer creure, sinó ben a l'inrevés. Aquí als USA, que és on neixen la majoria de modes que s'acaben estenen pel món occidental, estem vivint un retorn a la castedat i al puritanisme fenomenal, que té els seus més àvids defensors precisament als instituts i universitats. Qui els pot culpar? Els nanos que veuen un primer pla del canal vaginal abans que se'ls hagi disparat la testosterona han de quedar-se amb la impressió que aquell monstre rosadet i pelut se'ls pot empassar la cigala i no tornar-los-hi mai més. Paral·lelament, les nenes que es troben els vergalls descomunals dels actors porno han de quedar-se garratibades davant la perspectiva de que aquella eina malèfica les parteixi en dos. No és d'estranyar, doncs, que cada cop més jovenalla senti aversió pel sexe. I la cosa només pot anar a pitjor, amb el risc que acabi pujant una generació amb molt poques ganes de reproduir-se. Serà la internet realment el final de tota vida intel·ligent, com pronostiquen alguns apocalíptics?

[Divendres 29 de juliol, 2005]

Bizarre love triangle (part 2): the next generation.

La vida sentimental del meu fill de tres anys i mig em té fascinat. El darrer cop que us en vaig parlar es trobava ficat en una mena de triangle amorós amb tots els números per acabar en tragèdia. Doncs ha passat tot el contrari. El nano i les seves dues xicotes "oficials" conviuen en un feliç equilibri mormònic que té tota la guarderia destarotada. Les dues l'esperen cada matí per esmorzar plegats (normalment les criatures van menjant a mida que arriben), es fan un petó quan es veuen (sense donar-hi importància, talment com si estiguessin casats), escullen els mateixos plats a cada àpat, van a tot arreu plegats donant-se les mans, i les noies ja no es barallen per asseure's al seu costat (una a cada banda i tots tan contents).

Però la cosa no acaba aquí. L'altre dia vam anar a casa uns amics, que tenen una filla un any més gran. Ella i una veïna de la mateixa edat que corria per allà es van emportar el nano a l'habitació de dalt per jugar una mica. Al cap d'una estona pujo a veure com els va i me'l trobo amb els pantalons baixats, els calçotets a mitja cama, i les dues mosses mirant al sostre fent-se les despistades. Em van dir amb tota naturalitat que estaven jugant a pares i a mares. No vaig gosar preguntar quina escena de la vida familiar inentaven reproduir. Si el meu fill és capaç de mantenir aquest interés que desperta en el sexe contrari fins la pubertat, li auguro moltes més hores de diversió que no pas les que vaig tenir jo. 

Li explicava això al meu pare  i l'home no podia evitar fer cara d'estar orgullós. Ell, tres quarts de segle a l'esquena, sempre elegant, amb una cabellera blanca que ja la voldria per mi i amb gairebé quaranta-cinc anys d'historial de monogàmia practicant, té tota una col·lecció d'anècdotes relacionades amb senyores i senyoretes que li han fet proposicions deshonestes. La més recent, de fa uns mesos, quan es va ensopegar amb una escriptora coneguda al Passeig de Gràcia. La dona va aturar-lo per xerrar amb ell i li va engaltar a la segona frase que li agradaria conèixer-lo millor, i no precisament per  jugar al bridge. Tot això sense haver creuat mai abans ni una paraula. N'hi ha per treure's el barret.

Per desgràcia, aquest curiós gen del magnetisme sexual dels Macip deuria saltar una generació, perquè a mi no m'han passat mai aquestes coses. El més semblant potser va ser fa cosa d'un any, quan una nit buscava un taxi a Barcelona i un d'ocupat va parar davant meu. Mentre una noia jove i de bon veure en baixava, li vaig preguntar al conductor si estava lliure. "Com un ocellet", em va contestar ella per sorpresa. L'estona que vaig tardar a processar la informació va ser suficient per què l'"ocellet" hagués volat una cantonada més enllà, esperant encara una paraula meva que l'aturés. D'aquí uns anys, quan en els sopars familiars el meu fill i el seu avi s'expliquin amb picardia els seus grans èxits, almenys jo podré citar l'episodi del taxi i no passar a la història com l'ovella negra de la família.

Passions primàries

Jo sempre havia cregut que una gran part de la nostra personalitat (potser la més gran) venia determinada per l'entorn, i que l'organigrama de les interaccions socials era un artifici al qual ens havíem acostumat després de mil·lenis de pràctica. Darrerament, la Naturalesa s'ha entestat a donar-me proves del meu error: el meu fill de tres anys em demostra constantment que el que ens defineix com a humans ve més pre-programat del que sembla. Alguns exemples que us proposava fa un temps són el concepte de propietat privada, gairebé tan instintiu com el de menjar i reproduir-se, o els cànons arcàics i universals de bellesa. La darrera lliçó l'he viscut fa poc.

Com sabeu els habituals d'aquest blog, l'hereu té una "relació" formal amb una companya de guarderia, la Lexie Mae. Formaven una parella feliç i inseparable i res no feia sospitar el drama imminent que els esperava a l'horitzó. Fa unes setmanes, vaig portar el nano a l'escola i vam coincidir amb una altra nena. El meu fill va córrer cap a ella tot content cridant el seu nom i van entrar a l'edifici agafats de la mà. Per desgràcia, una mica més allà hi havia la Lexie, que no es va perdre ni un detall de l'escena. Jo no l'hi vaig donar més importància. Però quan va tornar a casa, el nano estava un pèl decaigut. Després d'un petit interrogatori vam aconseguir deduir que s'havia barallat amb la  Lexie ("Lexie lletja!"), i que la nena fins i tot l'havia pegat, tot i que ell no acabava d'entendre el motiu. La idea de l'exclusivitat implícita en una relació se li escapava.

Així, a cops, és com el meu pobre fill va aprendre la figura geomètrica més antiga de la història: el triangle. I així és com m'he adonat que la promiscuïtat deu ser un reflex instintiu i natural dels homes, mentre que a les dones els deu faltar la neurona que codifica aquest concepte. És per això que tiren d'altres neurones veïnes que tenen a mà, com la de la possessió que deia abans o la de la seva germana bessona, la gelosia.

Epíleg: uns dies abans de Nadal ens truca la mare de la Lexie i ens diu que la seva filla havia estat estalviant per poder-li comprar un regal al nostre nano, i que si podia passar per casa a donar-l'hi en persona. I amb això m'adono que també és ancestral la maniobra d'oferir alguna cosa que a l'altre li agradi per obtenir a canvi el que vols, un art que les dones porten segles perfeccionant. És realment un privilegi tenir seient de primera fila en aquest teatret on es representen les passions més primàries de la nostra espècie en format de butxaca.

Postals d'estiu (IX): The good, the bad and the ugly.

Vaig desaprofitar la meva època de rock star. Als vint anys tocava en el meu primer grup. Érem tres components estables: el que anava de nen bé, el que tenia aspecte de bad boy i jo, que era el més lleig dels tres. Per si no n'hi havia prou, també era el qui cantava pitjor.

Això d'envoltar-te de gent més ben dotada que tu és un error tàctic important en aquest negoci: totes les groupies se les emportaven els altres. Fins i tot els bateries ocasionals que se'ns afegien em passaven la mà per la cara (un d'ells tenia fama d'estar especialment afavorit anatòmicament parlant; contra aquestes coses no es pot competir). Sempre m'he consolat pensant que les groupies no m'arribaven perquè tenia el millor cos de seguretat del ram: la meva futura dona, que no es perdia un concert, repartint llenya a primera fila si alguna intentava creuar la frontera.

Aquests dies ens hem reunit els tres rockers i parlàvem de fer un concert acústic improvisat mentre les nostres criatures campaven d'un costat a l'altre. He de dir que vint anys després, les diferències s'han esvaït una mica. Ara tots tres tindríem problemes per entabanar cap groupie, suposant que l'homogènia línia de defensa que formen les nostres dones en deixés escapar alguna. Això sí: segueixo sent el qui canta pitjor.

Dones modernes

Tot això del dia de la dona treballadora i el dia de la mare (versió britànica) de la setmana passada m'ha fet pensar en el concepte de dona que tinc imprès als meus circuits. Durant la meva adolescència, quan les hormones començaven a suggerir-me que hi havia coses més divertides que jugar a futbol, vaig cometre l'error de devorar apassionadament tota la literatura romàntica que em queia a les mans. El Werther era un dels meus llibres de capçalera. L'altre eren les Rimas de Bécquer, que em sabia pràcticament de memòria. Els efectes secundaris no es van fer esperar. Les dones es van convertir en éssers magnífics i quasi perfectes, nascuts per ser admirats i idolatrats. No cometien mai errors de judici, no s'emborratxaven, no coneixien la grolleria i possiblement els seus cossos excelsos ni tan sols realitzaven funcions excretores. A més, eren d'una fragilitat que demanava a crits la protecció d'un cavaller predisposat. Entendreu que per aquelles èpoques jo no lligués massa.

La meva és potser la primera generació del país que ha crescut sentint i veient que les dones poden arribar tan lluny com els homes si s'ho proposen. Són igual de fortes, decidides, emprenedores i valentes que nosaltres, o això almenys és el que ens han inculcat des de petits. Els nostres pares no fregaven plats ni canviaven bolquers. Per nosaltres (exceptuant algunes deshonroses excepcions) tot això és ben normal. No partim de cap suposició d'avantatge de cap tipus. Els privilegis ens els hem de guanyar. És evident que la dona real de finals del segle XX no quadrava per res en aquells esquemes juvenils d'amor cortès que us explicava.

Després d'un temps de dubtes existencials, vaig descobrir quina era la mena de dona que de veritat m'encaixava. Per un costat havia de ser prou feble com per a deixar-se protegir. Per l'altre, havia de ser prou guerrera com per enfrontar-se a tots els contratemps possibles sense parpellejar. Pot semblar una paradoxa però aquesta dona existeix. Ho vaig saber del cert quan vaig descobrir la Tinent Ripley a les escenes finals d'Alien. Se la veu més espantada que una mestressa de casa de fa dos segles davant d'un ratolí, però malgrat tot aconsegueix acabar amb la bèstia més malparida de l'espai exterior gairebé sense despentinar-se. Impossible no enamorar-se d'una dona que comunica a la vegada fragilitat i autosuficiència (suposo que també ajuda que tot això ho faci en roba interior). El millor és que amb el temps vaig acabar trobant la meva Ripley de carn i ossos. Compadeixo l'alien que s'atreveixi a encarar-se amb la meva dona, i a la vegada estic molt content de córrer al seu costat quan es fa un tallet al dit tot cuinant i em demana entre crits i plors que li faci un torniquet abans no es dessagni. Es pot dir que sóc un home afortunat.

[Actualització: la Rita comenta aquesta entrada al final del seu últim post.]

Literary Review's 2009 bad sex in fiction prize

Aquest és un premi que sé que no guanyaré mai. La competència és massa distingida: Roth, Palahniuk, Mailer, Wolfe, Banville, Oz... El donen cada any a la pitjor escena de sexe en un llibre. Els nominats del 2009 han fet una feina excel·lent, com podreu comprovar aquí. La decisió serà difícil.

Jo estava segur que la nostra escena d'un intent de violació triple a mans (tentacles?) d'una coliflor mutant tenia opcions al premi del 2005. Ho vaig tornar a intentar un parell d'anys després amb un xou eròtic que acabava amb un generós repartiment de bales entre públic i artistes, però tampoc. Potser el problema és que no escric en anglès, perquè mèrits ja en faig...

[Actualització: ha guanyat aquest.]

Consells científics per lligar

I és que darrerament no paren de publicar estudis interessants. Una mostra (no és una broma: ha aparegut en una revista científica seriosa):

Evidence to suggest that nightclubs function as human sexual display grounds

Young, sexually mature humans Homo sapiens sapiens of both sexes commonly congregate into particular but arbitrary physical locations and dance. These may be areas of traditional use, such as nightclubs, discotheques or dance-halls or areas that re temporarily commissioned for the same purpose such as at house parties or rock festivals etc. …

Data revealed that more than 80% of people entering the nightclub did so without a partner and so were potentially sexually available. There was also an approx. 50% increase in the number of couples leaving the nightclub as compared to those entering it seen on each occasion this was measured, indicating that these congregations are for sexual purposes.…

Various female display tactics were measured and these showed that whilst only 20% of females wore tight fitting clothing that revealed more than 40% of their flesh/50% of their breast area and danced in a sexually suggestive manner, these attracted close to half (49%) of all male approaches seen. These data reveal the effectiveness of clothing and dance displays in attracting male attention and strongly indicate that nightclubs are human display grounds, organised around females competing for the attention of males. Females with the most successful displays gain the advantage of being able to choose from amongst a range of males showing interest in them.

Ho tradueixo al català i a un llenguatge comprensible: acaben de comprovar científicament que la gent va a la discoteca a lligar (no m'ho hagués pensat mai!). I que si una femella es vesteix i es mou de forma provocativa atrau més mascles (inaudit!). Però el que és més important: han quantificat quin percentatge de pell ha d'ensenyar una dona per a captar l'atenció del màxim número d'homes (40%; menys no és efectiu i més pot tenir efectes secundaris indesitjats... com que tots es pensin que ets una fresca). Ara ja ho sabeu: noies, abans de sortir de casa engalanades, feu números i no passeu de 40.

L'escollit (XXXIII)

Avui no selecciono un post sinó tot un blog. No és nou, i potser a molts us sonarà, perquè ha donat lloc a uns quants llibres i fins i tot a una sèrie de televisió. Es diu Belle de Jour i, com el títol suggereix, narra les aventures d'una noia (la de la foto) que decideix dedicar-se professionalment a això del sexe com a activitat complementària a la seva feina habitual.

El misteri de l'autoria i la veracitat de tot aquest material ha durat una temporada (es va arribar a especular que el responsable era un escriptor masculí i famós). De sobte, aquest cap de setmana l'ex-meuca titular del blog ha decidit sortir de l'armari amb l'ajut d'una interessant entrevista al Sunday Times. Rebombori. I per això crec que val la pena parlar-ne aquí. Perquè la senyoreta resulta que és del ram (del meu). No era més que una pobra (?) estudiant de doctorat que en veure que no li arribaven les garrofes a final de mes va decidir complementar-se el sou amb unes quantes sessions de 300 lliures l'hora al servei d'homes necessitats. Bé, ara no s'ha de preocupar més per això, primera perquè ja ha acabat els estudis i té feina fent epidemiologia oncològica (si no la van fer fora ahir) i segona perquè ha obtingut més diners dels que es pot gastar, amb tots els productes paral·lels que van rajant del seu blog.

Quines conclusions podem treure de tot això? Una, que els científics cobrem uns sous ridículs. Que si badem, acabarem tots oferint els nostres serveis a la cantonada per poder mantenir un nivell de vida mig raonable. Dues, que això del mercadeig sexual és una sortida professional digna i glamurosa per temps de crisi com els que corren (per aquest motiu l'autora ha estat durament criticada en diversos mitjans). Tres, que el nivell intel·lectual de les qui es dediquen a la prostitució (ni que sigui a temps parcial) està pujant de forma espectacular. Ara ja pots fer un clau i passar a fumar-te un cigarret mentre discuteixes la rellevància de la 2-Naftilamina en la inducció de càncers de bufeta a Escòcia entre 1950 i 1990 . Hi ha coses que els diners no poden pagar.

La mosca eixerida

Les mosques són eixerides. Mireu quina una s'han empescat:

Fruit fly sperm makes females do housework after sex

The sperm of male fruit flies are coated with a chemical 'sex peptide' which inhibits the female's usual afternoon siesta and compels her into an intense period of foraging activity.

O sigui que a les pobres se les beneficien i després, mentre el mascle reposa i fa un cigarret, elles a passar l'aspiradora, netejar els vidres i fer el sopar. No em direu que no s'ho munten bé. Si fos dona resaria perquè cap científic no aconseguixi aïllar aquest "sex peptide" tan egoïsta. A saber quin mal ús en faríem els humans...

Als homes ens agrada mirar

"In the study, published in the March issue of Human Nature, women both with and without sexual partners showed little difference in their subjective ratings of photos of men when considering such measures as masculinity and attractiveness. However, the women who did not have sexual partners spent more time evaluating photos of men, demonstrating a greater interest in the photos. No such difference was found between men who had sexual partners and those who did not."

Birds do it, bees do it...

M'ho sembla a mi o això es podria considerar una forma animal de prostitució ?

Wild chimpanzees exchange meat for sex.

Wild female chimpanzees copulate more frequently with males who share meat with them over long periods of time.

I després pensem que som els humans els qui ens ho hem inventat tot...

Tot fent un solitari.

Aquesta no és manera d'entrar al mile high club. Algú li hauria d'haver explicat al senyor Crespo que es tracta d'un esport que només accepta la modalitat de dobles.

"Merengue star Elvis Crespo is being investigated after a woman said she saw him performing a sex act on an airplane en route from Houston to Miami, according to Miami-Dade County police. The Grammy winner was masturbating in view of other passengers."

Els costums reproductius de l'espècie humana.

El post d'ahir m'ha fet pensar que els homes sempre hem trobat la manera d'entabanar les dones per emportar-no-les al llit. Al principi, quan érem troglodites, no calia molta entabanamenta, només un bon cop al cap. Després va venir allò de la civilització i van començar les negociacions. Però si no anaven bé, el cop al cap sempre acabava funcionant.

Per desgràcia la voluntat masculina en qüestions sexuals s'ha imposat pels segles dels segles. Suposo que no podem considerar que les dones han tingut alguna cosa a dir amb el quan i com del sexe fins ben entrats en el segle XX (i en algunes cultures que corren pel globus encara segueixen ancorats en la prehistòria de les decisions unilaterals). Als 60, la dona es llibera i ens diu que o ens ho passem tots bé o aquí no juga ningú. Els homes, eixerits, veient que es poden quedar sense el xollo, es treuen de la màniga allò de l'amor lliure, les comunes, les orgies i la idea que el concepte de propietat és retrògrad i antiquat. Elles piquen i durant un parell de dècades seguim podent fer tot el que volem sense necessitat d'haver recórrer a la violència.

Això no podia durar sempre. No passa res. Als 90 ens traiem de la màniga el concepte Sex and the city, segons el qual, per a ser femella i reafirmada, una ha d'anar usant els homes com si fossin mocadors. Un altre gran engany: fer creure les dones que la igualtat consisteix en que ens copiïn les nostres necessitats sexuals enlloc d'escoltar les seves. I els que en sortim guanyant som altre cop nosaltres, els mocadors. Com que no són burres, acaben adonant-se del truc. Res, ens n'inventem un de nou. Amb l'ajuda de l'internet, al segle XXI les hem convençudes que el que un home vol d'una dona és que es comporti com una porn star. Si llegiu alguns reportatges que es fan darrerament (per exemple aquest del Sunday Times, excel·lent), sembla que reivindicar la sexualitat femenina vol dir trobar més maneres de complaure l'home, o que les adolescents han assumit que el sexe oral no compta com a sexe i que ser més de dos en un dormitori no és res de l'altre món. Genial. Una altra dècada més d'alegria pels homes

Això és un testimoni de l'enginy masculí. Si compteu, sempre hem trobat la manera d'imposar el nostre ritme, des dels principis dels temps fins a l'era de la globalització. Sempre menys durant una dècada llàrga al voltant dels 80, entre les hippies i les yuppies, quan ens van tancar l'aixeta. Casualment, l'època de la meva adolescència. També és mala sort...

Funciona!

La ciència té aquestes coses. Tants anys rient-nos del spam que rebem deu cops al dia prometent solucions a suposats problemes íntims de mida i ara resulta que almenys un dels sistemes proposats funciona de debò (no és el de la foto, ho sento, per molt que digui la propaganda que és el número 1) .

Uns científics de Turín s'han dedicat a estudiar si algun d'aquests invents que es venen per internet realment serveixen per allargar res. Una feina bruta que algú havia de fer. Conclouen que sí, que si portes cinc hores al dia una mena d'estri que t'estira les penjarolles com si fos xiclet (el mal que deu fer), al final pots acabar amb una eina un 20% més extensa. Atenció que també diuen que uns quants dels voluntaris van haver d'abandonar el tractament abans de temps amb tot de morats a les zones implicades. Queda clar que millor deixar-ho per a casos de deficiències realment greus.

El cas és que s'estan implantant una sèrie d'estereotipus gràcies a l'accessibilitat de material pornogràfic per internet que fan mal a tots, homes i dones. Per la nostra part, sembla que tots tenim menys del que hauríem de tenir si ens comparem amb el que surt a les pantalles. Per això aquesta falera de créixer per on ja no podem créixer més, que diu una experta que causa molts problemes als joves. La mateixa experta qualifica l'ejaculació precoç com una "malaltia", i ja sabeu que jo tinc una teoria contraposada. Un problema sense dubte, però no una malaltia. Una mica més de comprensió pels pobres mascles, sisplau. Aquest és un exemple que la pressió et pot venir per tots costats, des del que et trobes a l'emule fins a les expectatives que ha generat la lliberació femenina. Que complicat que és això del sexe...

Documentació i sex shops.

Potser altres no ho fan, però jo quan he d'escriure un llibre em documento molt. És igual si es tracta de ciència o si és una novel·la. Per a què sigui creïble, has de saber de què estàs parlant. Evidentment, quan havia d'escriure Immortals, sans i perfectes vaig llegir un munt, però comptava amb l'avantatge que els temes els dominava degut a la meva feina i que només per aquest motiu ja havia d'estar al dia de les novetats. A El rei del món, l'objectiu era que semblés que un rapper explicava la història, així que em vaig passar un parell d'anys devorant llibres, veient un munt de documentals i videoclips, entrevistant gent que estava ficada en la cultura del hip hop i escoltant un munt d'àlbums del gènere. Confesso que en algun punt del procés em vaig penedir d'haver escollit aquest tema. Per fer el Tururut vaig passar moltes hores a la secció de llibres infantils del Barnes & Noble del barri empassant-me tot el que trobava, perquè en aquells dies encara no tenia molt clar quina mena de coses llegeixen els nanos (tres llibres i un fill després es pot dir que en sóc un expert). Les dependentes sovint em miraven de reüll, sense saber si havien d'avisar les autoritats perquè se'ls havia colat un pervertit que rondava massa per la zona dels menors. Deuria semblar prou inofensiu, absort en les lectures com estava, així que no va haver-hi mai cap escàndol.

Més problemàtica va ser la documentació de Mugrons de titani. No us penseu ara que pel fet que un llibre sigui de ciència ficció un s'estalvia el treball de camp. El cas era que el Sebastià Roig i jo teníem unes protagonistes que eren lesbianes (i exercien com a tals en més d'una escena) i no volíem que se'ns acusés de retratar els personatges des de la típica òptica heterosexual, alimentada per l'abundant material erótico-pornogràfic que corre per tot arreu. Volíem ser més realistes. Vam decidir que el que ens calia era obtenir dades de fonts més fiables. Després de deliberar, se'ns va ocórrer que el millor era visitar una sex shop orientada al públic lesbià i arreplegar tots els documents gràfics que poguéssim. Precisament n'hi havia una bastant famosa a Nova York, així que la responsabilitat recauria en mi. L'inconvenient d'aquesta estratègia era que jo no responia al patró de la clientela d'aquest local. Si hi entrava i començava a remenar possiblement no serien tan comprensives com al Barnes & Noble i em farien fora a puntades de peu.

Així que un dia, tot sopant, li deixo anar a la meva dona: "Escolta, m'hauries de fer un favor...". Va posar uns ulls com taronges i em va enviar a pastar fang. Em va costar una mica convèncer-la que la seva expedició a la sex shop lèsbica era pel bé de la literatura catalana. Al final va accedir, a contracor i amb la condició que no hi aniria sola. La segona part del tràngol va ser explicar-li a una amiga nostra (em va tocar a mi, és clar) que la necessitàvem per a una missió molt delicada. Amb la promesa que els pagava de la meva butxaca una ronda de copes al bar de la seva elecció, les vaig enviar a fer recerca. No sé què es pensaven que es trobarien allà, però van tornar a casa dient que havien passat una molt bona estona. Es veu que les noies que portaven la botiga havien sigut molt amables amb elles quan les havien vist tan despistades i lis havien fet unes quantes recomanacions. Van estar remenant, triant i rient mitja tarda i en van sortir amb dues bosses plenes de revistes i vídeos. Després d'agrair-los l'esforç, em va tocar a mi la part dura d'estudiar-me a fons els documents que, deixeu-me que us ho digui, eren molt menys glamurosos i apeteixibles que els que van destinats a un públic masculí. De tota aquesta recerca se'n va beneficiar molt les descripcions d'objectes i pràctiques sexuals que surten a la novel·la (i moltes que al final vam retallar per no fer-nos pesats). No crec que fos precisament per aquesta raó que vam guanyar un premi, però potser va ajudar. Ja ho veieu: la feina de l'escriptor (i de la seva dona) és molt dura.

Ejaculació precoç.

A ningú se li escapa que la Natura no es va inventar això del sexe per a què ens ho passéssim bé: la idea era incentivar les ganes de reproduir-nos. Dintre d'aquest context funcional, l'orgasme femení és anecdòtic perquè no és imprescindible per a la fecundació. És com un efecte secundari. El masculí sí que és un requisit, en canvi. Per estalviar-nos temps de copulació innecessari, que pot ser més ben invertit en altres menesters, està dissenyat per aparèixer quan més aviat millor. És per això que el concepte d'ejaculació precoç és un terme inventat per la societat moderna: totes les ejaculacions, per disseny, haurien de ser precoces. Un clau de deu minuts no té cap interés biològic i és una despesa inútil d'energia, per no dir que et deixa vulnerable a tota mena de depredadors durant més estona de la que cal.

Fast forward uns milers d'anys i ens trobem que ens hem civilitzat. Ara que hem sortit de les cavernes i portem pantalons, tots tenim els mateixos drets. Les dones reclamen una mica d'atenció i un repartiment equitatiu. Però no és tan fàcil. Com que el mecanisme de l'orgasme femení ha estat deixat una mica de la mà de déu al llarg de l'evolució, ens trobem que cal fer certs ajustaments. Els ritmes dels dos sexes van notòriament desacompassats. Els homes ens convertim en malabaristes lluitant contra el temporitzador que la biologia ens ha implantat. Si fos per nosaltres, amb dos minuts la feina estava enllestida i apa, a sortir a caçar el mamut després d'una migdiada reparadora. En canvi, ens trobem fent esforços mentals per estar a l'alçada del que s'espera de nosaltres en aquests nous temps. Qualsevol cosa va bé per desconcentrar-se. Resoldre equacions de segon grau, repassar la taula de multiplicar del nou al revés, intentar recordar el poema que et van fer aprendre a tercer de bàsica. Tot segon que puguis esgarrapar et serà agraït. Però a vegades la fisiologia et guanya la partida. Quan tens parella fixe et pots permetre alguna relliscada de tant en tant perquè sempre hi haurà una altra ocasió per compensar-la. És clar que si rellisques massa sovint corres el risc de trobar-te els papers del divorci sobre la taula. Els qui van per lliure s'han d'esforçar encara més. Si no convencen a la primera la dona que es lliguen que això del càlcul mental se'ls dóna bé, probablement no tindran una segona oportunitat. I no és qüestió d'anar-se tancant portes, que tampoc hi ha tants peixos al mar i els rumors d'ineficiència poden propagar-se ràpidament. La pressió és alta.

Parlo l'altre dia amb un amic feliçment solter que m'explica que ha trobat una solució a aquest problema ancestral. Els de la Durex fa uns condons que porten una mena d'anestèsic untat a la part de dins. "És com quan vas al dentista i et deixen la boca mig adormida", m'explica emocionat. Perdona si no em moro de ganes de provar-ho, penso en silenci. Però es veu que té la seva utilitat. L'amic ha fet sessions maratonianes sense defallir abans d'hora i ha quedat com un senyor. Algunes li pregunten si es dedica al negoci de l'odontologia, perquè senten una olor familiar al dormitori que no acaben d'identificar, però a part d'això, tot va com una seda. Menys l'altre dia, que es veu que la potinga va fer el seu efecte massa eficaçment i allò no hi havia qui ho acabés. La noia ja feia estona que havia guanyat la cursa i ell que no notava si estava en ple fornici o li estaven traient un queixal. Quan la pobra començava a mirar el rellotge, esgotada, ell va haver de fingir l'orgasme per no quedar malament. No s'hi pot fer res, són els perills del dòping. Només espero que les nostres dones apreciïn tot els sacrificis que hem de fer per elles.

Experiències d'un escriptor de gira (I).

Estic en una sala fent una entrevista amb uns quants periodistes. Un d'ells és una noia que aquell matí quan s'ha llevat es deu haver sentit especialment sexy i va i se'm posa una samarreta amb un escot banyera que deixa al descobert una bona part del seu formós pitram. A això sumem-hi el fet que estem asseguts al voltant d'una taula i que, quan ha de prendre notes del que dic, la noia s'inclina constantment cap endavant per poder apuntar millor.

I jo penso: hi hauria d'haver una escola per a entrevistats que et preparés per a aquesta mena de coses. Això podria ser una de les proves pràctiques de l'examen de final de curs. Et llencen a l'arena on una sèrie de periodistes ben informats et fan preguntes difícils sobre un tema complexe i tu les has de contestar sense parpellejar malgrat que hi hagi una cosa a l'habitació que t'està distraient perquè es troba terriblement fora de lloc. Com una televisió a tota castanya, un senyor fent la vertical o un parell fenomenal de pits mig al descobert (perquè fenomenals ho eren, tot s'ha de dir). Aprendre a bloquejar les interferències és una habilitat molt útil si un ha d'explicar sovint coses en públic.

Tampoc és que haguem d'inventar un codi de vestir per quan es parla de ciència però sempre s'agraeix una certa concordància harmoniosa amb l'entorn. És com si jo em presentés al laboratori en banyador. La indumentària de la periodista hagués triomfat més en una discoteca (on la resta dels presents no ens haguéssim tingut gens d'èxit) que en una sala d'entrevistes. Pel que us he anat explicant aquests dues ja haureu vist que quan un s'embranca en tasques de promoció ha d'estar ben preparat per a totes les coses inesperades que li poden arribar a passar...