Ejaculació precoç.

A ningú se li escapa que la Natura no es va inventar això del sexe per a què ens ho passéssim bé: la idea era incentivar les ganes de reproduir-nos. Dintre d'aquest context funcional, l'orgasme femení és anecdòtic perquè no és imprescindible per a la fecundació. És com un efecte secundari. El masculí sí que és un requisit, en canvi. Per estalviar-nos temps de copulació innecessari, que pot ser més ben invertit en altres menesters, està dissenyat per aparèixer quan més aviat millor. És per això que el concepte d'ejaculació precoç és un terme inventat per la societat moderna: totes les ejaculacions, per disseny, haurien de ser precoces. Un clau de deu minuts no té cap interés biològic i és una despesa inútil d'energia, per no dir que et deixa vulnerable a tota mena de depredadors durant més estona de la que cal.

Fast forward uns milers d'anys i ens trobem que ens hem civilitzat. Ara que hem sortit de les cavernes i portem pantalons, tots tenim els mateixos drets. Les dones reclamen una mica d'atenció i un repartiment equitatiu. Però no és tan fàcil. Com que el mecanisme de l'orgasme femení ha estat deixat una mica de la mà de déu al llarg de l'evolució, ens trobem que cal fer certs ajustaments. Els ritmes dels dos sexes van notòriament desacompassats. Els homes ens convertim en malabaristes lluitant contra el temporitzador que la biologia ens ha implantat. Si fos per nosaltres, amb dos minuts la feina estava enllestida i apa, a sortir a caçar el mamut després d'una migdiada reparadora. En canvi, ens trobem fent esforços mentals per estar a l'alçada del que s'espera de nosaltres en aquests nous temps. Qualsevol cosa va bé per desconcentrar-se. Resoldre equacions de segon grau, repassar la taula de multiplicar del nou al revés, intentar recordar el poema que et van fer aprendre a tercer de bàsica. Tot segon que puguis esgarrapar et serà agraït. Però a vegades la fisiologia et guanya la partida. Quan tens parella fixe et pots permetre alguna relliscada de tant en tant perquè sempre hi haurà una altra ocasió per compensar-la. És clar que si rellisques massa sovint corres el risc de trobar-te els papers del divorci sobre la taula. Els qui van per lliure s'han d'esforçar encara més. Si no convencen a la primera la dona que es lliguen que això del càlcul mental se'ls dóna bé, probablement no tindran una segona oportunitat. I no és qüestió d'anar-se tancant portes, que tampoc hi ha tants peixos al mar i els rumors d'ineficiència poden propagar-se ràpidament. La pressió és alta.

Parlo l'altre dia amb un amic feliçment solter que m'explica que ha trobat una solució a aquest problema ancestral. Els de la Durex fa uns condons que porten una mena d'anestèsic untat a la part de dins. "És com quan vas al dentista i et deixen la boca mig adormida", m'explica emocionat. Perdona si no em moro de ganes de provar-ho, penso en silenci. Però es veu que té la seva utilitat. L'amic ha fet sessions maratonianes sense defallir abans d'hora i ha quedat com un senyor. Algunes li pregunten si es dedica al negoci de l'odontologia, perquè senten una olor familiar al dormitori que no acaben d'identificar, però a part d'això, tot va com una seda. Menys l'altre dia, que es veu que la potinga va fer el seu efecte massa eficaçment i allò no hi havia qui ho acabés. La noia ja feia estona que havia guanyat la cursa i ell que no notava si estava en ple fornici o li estaven traient un queixal. Quan la pobra començava a mirar el rellotge, esgotada, ell va haver de fingir l'orgasme per no quedar malament. No s'hi pot fer res, són els perills del dòping. Només espero que les nostres dones apreciïn tot els sacrificis que hem de fer per elles.

Paraula de blog.

El meu agraïment a la gent de l'Avui, que ha citat un altre cop el bloGuejat a la secció Paraula de blog del suplement de cultura del dissabte passat (sento el retard, però és que no m'arrriba l'edició digital fins una setmana després).

Diàleg profund.

Sortir al diari fa que el teu nom acabi als llocs més impensats. El següent diàleg, entre dos personatges que anomenarem A i B, l'ha trobat accidentalment un amic a un fòrum de discusió sobre l'alopècia. El reprodueixo en versió original, gairebé íntegre, profanitats i faltes incloses:

A: De nuevo llega a los médios de comunicación si tomar suplementos vitamínicos es bueno o negativo. Investigaciones del Dr. Macip indican que pueden ser roblematicas. (…)

B: Habia una contraportada de la Vanguardia de hará pocos meses donde un cientifico español en UK decía que los antioxidantes no sirven para nada segun su equipo de investigación....joder, que mal estoy de memoria

B: El investigador creo que era catalán, calvo y joven ( vaya con los espermatozoides echos mierda seguro...)

A: Parece que es el mismo investigador Salvador Macip, nacido en Blanes en 1970. Pero dicen que ahora trabaja en El Sinai, no en medio oriente sino en USA. (...)

B: Si coño era ese de Blanes, el Masip...hostia igual siempre estuvo en Usa....es que me patinan tanto las neuronas... Tanto cerebro y tan poco pelo...igual que yo con la polla...Dios es desmesurado y contradictorio...

B: Perdon MA C IP con "C"

A: No te preocupes; Io antenc un poc el catala. Que tingas un bon dia.

Sagrada família.

Hi ha moments que no haurien d'arribar mai. Per exemple, quan per fi s'acaba una cosa que has estat esperant més temps del que és raonable: és impossible que el resultat no et decebi. La primera cita amb la dona que has idolatrat en silenci segur que no complirà les teves expectatives. O un disc que ha costat quinze anys i tretze milions completar: ni que fos una obrta mestra se salvaria de les brases. I el dia que es posi l'última pedra a la Sagrada Família segur que el primer que et vindrà al cap serà "tant de temps per això?". Almenys aquest darrer moment no el veuré mai.

La BSO d'un dia plujós (IX)

Una mica tard l'homenatge a Rick Wright, que va morir de càncer el setembre passat. Echoes, de Pink Floyd, en la seva versió del Live at Pompeii. Avui, curiosament, tot i ser dilluns no està plovent (encara).

El gran engany de l'alimentació.

Recordo que a la universitat ens explicaven que si deixes que un nen prou petit triï la seva dieta, un moment o altre tendirà a escollir els aliments de forma equilibrada, perquè el cos és prou savi per demanar el que necessita en cada moment: més proteïna, més greix, etc. És quan, anys després, entren en joc factors socials i culturals, que un es llença sense contemplacions a l'horror del fast-food i les llaminadures, oblidant les súpliques del seu organisme. Doncs bé, jo dóno testimoni aquí mateix que tot això és un sac de mentides gros com una casa de pagès. Us exposo el cas.

Procurem alimentar l'hereu de forma variada i raonable, com manen els cànons. Una de les normes és que, per evitar que es torni un addicte als dolços com el seu pare (qui sap, la predisposició podria estar en els gens) no li donem de moment res ensucrat artificialment, ni xocolata ni altres coses bones de la vida. Algú ja ens ha acusat de crueltat amb el pobre infant, però jo estic convençut que és pel seu bé. Ja tindrà temps se sobres de viciar-se.

El portem l'altre dia a un restaurant i, com que amb un any llarg que té ja comença a menjar més o menys de tot, decidim demanar-li el seu primer menú infantil. És un plat de pasta, que es menja amb un interés relatiu, com tantes altres coses sanes que li posem davant. De postre ens arriba per sorpresa un mini-banana split que no havíem demanat. Li preguntem a la cambrera i ens explica que va amb el menú infantil. Es veu que no havíem llegit bé la lletra petita. Amb el plat allà, que té un aspecte deliciós, i el nano mirant-se'l encuriosit no tenim cor de dir-li que no. Un dia és un dia, què caram. Hauríeu d'haver vist com es va llençar sobre el gelat després de la primera cullerada. No tenia temps ni de respirar, el pobre, emocionat com estava. El volia agafar amb les dues mans. No en va deixar ni una gota. Hagués llepat el plat si hagués sabut com fer-ho. I quan no en quedava més, es va posar a bramar desconsoladament.

Ara que algun expert em digui que tenim programat quan naixem l'instint de menjar sa. I un rave. Crec que és just a l'inrevés. Part del procés de civilitzar-nos ha sigut descobrir que menjar no és una funció fisiològica sinó un plaer. Així, al llarg dels segles hem trobat la manera de fabricar totes aquelles coses que la Mare Natura provava d'amagar-nos. Pastissos! Cervesa! Lasagna! Conguitos! Mantega de cacauet! Coca-Cola! Polvorons! Marshmallows! Xoriço a la brasa! Oreos recobertes de xocolata blanca! No importa com de complexe sigui la recepta: l'hem acabat descobrint a cops de tenacitat. Tant esforç creatiu a la cuina ha estat dirigit per una motivació important: qualsevol llepolia que ens haguem inventat els humans, més enllà de la carn a la brasa i l'amanida que se suposava que havia de ser el nostre sustent pels segles dels segles, serà de ben segur nefasta per a la nostra salut però en canvi estarà dissenyada específicament per activar els nostres centres del plaer. Fins i tot els nens de bolquers ho tenen clar, no cal que els ho ensenyi ningú. No els demanis després que escullin un plat de pèsols enlloc d'un brownie recobert de nata. Seria antinatural.

Ferit de mort (II).

Desenllaç de la història del llibre passat per aigua. Què fer quan se't mulla un llibre:

1. Posa'l ben obert prop d'una font de calor, com un radiador.
2. Parla-li. Diuen que això als llibres els agrada.
3. Quan estigui ben sec, recomposa'l sense escatimar pega i deixa'l uns dies sota d'una enciclopèdia ben pesada.
4. Si cal, fes-li una passada amb la planxa, ben calenta però sense vapor.
5. Deixa'l refredar.
6. Llegeix-lo.

Heu vist la foto del abans. Aquí ve la del després. Final feliç.

La BSO d'un dia plujós (VIII).

Un clàssic indiscutible dels Genesis de Peter Gabriel: The carpet crawlers.

Silenci.

La cançó Trio de King Crimson (del disc Starless and bible black, 1974) consta que està escrita per tots els membres del grup. És, de fet, un instrumental improvisat en el qual no hi ha ni una gota de percussió. Quan preguntaven a la banda per què hi figurava com a compositor el bateria, si clarament no havia contribuit res al tema, ells contestaven que la seva decisió de no haver tocat ni una sola nota havia sigut clau per a què la cançó sortís com havia sortit, i per tant mereixia tant de reconeixement com els altres músics.

Una absència ben posada pot ser tan poderosa com mil paraules. King Crimson va manllevar el títol d'aquell disc d'un escriptor. Els escriptors podríem a canvi aprendre del seu gran respecte pel silenci. No cal omplir planes perquè sí: menys a vegades és molt més.

Activitats.

Coses que es poden fer al Regne Unit (resum d'activitats de la setmana passada):

- Celebrar el Diwali, el festival hindú de les llums. Una tradició més que he après, gràcies a viure en una ciutat amb tants indis com aquesta. I després que diguin que la diversitat no és enriquidora.

- Celebrar la Guy Fawkes Night, fogueres i petards (oferta: dos per un al super del barri) en honor al terrorista del segle XVII que va intentar volar les Cases del Parlament. Des que havia llegit V de Vendeta a principis dels noranta que m'havia fascinat el personatge, però no sabia que els britànics se'l prenien tan seriosament com per muntar en el seu honor una festa de solstici pel novembre.

-Peregrinar (amb l'hereu) al lloc on Tolkien va escriure El senyor dels anells. Un quart de segle que tenia ganes de fer-ho. A veure si m'he impregnat d'alguna cosa.

Ja veieu: estem ben distrets.

La BSO d'un dia plujós (VII).

Avui és un altre d'aquests dilluns anglesos, amb aigua a dojo i cel gris. Sembla que la setmana sempre ha de començar així. Bon moment per una cançó.

No sé que té el Mull of Intyre dels Wings que evoca paisatges plujosos d'Escòcia (potser el títol? El vídeo? O és la música?).

Llegir i escriure.

Tinc un problema greu: el millor llibre que he llegit darrerament l'he escrit jo. I això no pot ser. Analitzem científicament les possibles causes.

Una. No llegeixo prou. Certament: amb els horaris que faig, si vull tenir temps per escriure, alguna cosa he de sacrificar. La víctima sol ser la lectura. Les hores diàries dedicades a la literatura tenen un límit: si creo no tinc tant temps de consumir.

Dues. S'escriu tanta ronya que les probabilitats de trobar un llibre que valgui la pena són minúscules. L'oferta és massa gran i cada elecció és un risc. És així? Queden les obres mestres soterrades sota tones de llibres més vendibles? Llavors qui en tindria la culpa? Els escriptors per escriure massa? Els editors per publicar massa? Els lectors que tenen massa temps lliure i s'empassen tot el que els cau a les mans, fomentant així els excessos de la indústria?

Tres. M'he tornat massa exigent. Aquesta segur. No és que cerqui només llibres excelsos, de literatura en majúscules. El que passa és que espero d'un llibre unes coses molt concretes, les que a mi m'agraden, que poden no coincidir amb les que agraden escriure als altres autors o comprar a la majoria del públic. Per això deuen costar de trobar. L'enunciat inicial no era en absolut una mostra de pedanteria: quan estic davant d'un paper en blanc intento escriure precisament el que m'agradaria llegir. Per això jo sóc el lector perfecte per als meus llibres.

Quatre. També podria ser que realment fos el millor escriptor del món i ningú no se n'hagués adonat encara. Això sí que seria un problema greu. Enlloc d'estar gaudint dels milions generats pels meus drets d'autor i preparant el discurs d'acceptació del Nobel estaria aquí perdent el temps amb el relatiu anonimat d'aquest blog. Quina gran tragèdia per mi i per la humanitat.

Ferit de mort (I).

Aquest llibre ha passat una setmana al jardí, dins una caixa de cartró. Allí el va deixar per error el carter, i així de moll me l'he trobat avui, per casualitat. Pobre. Les nits (i els dies) al ras a Anglaterra són molt humides.

Aconseguiré guarir-lo? Tornarà a semblar algun dia un llibre? Es podrà arribar a llegir? La resposta, d'aquí uns dies.

La BSO d'un dia plujós (VI).

Roxy music, la banda més cool del planeta en el seu dia. Avalon, del seu darrer disc.

Viure perillosament.

Està clar que hi ha alguna cosa de l'evolució que no acabem d'entendre. Si se suposa que només sobreviuen els més forts i preparats, com pot ser que els cadells humans siguin com una mena de detectors ambulants de situacions perilloses? No ens hauríem d'haver extingit com a raça fa segles, morts tots abans d'arribar a l'edat de reproduir-nos?

Feu la prova. Agafeu un nen que tot just comença a gatejar. Deixeu-lo al bell mig d'una habitació qualsevol. En menys d'un minut us haurà trobat totes les coses que poden ferir-lo, punxar-lo, mutilar-lo o deixar-lo sec. Sense cap ajuda. Cables que pengen, endolls descoberts, el DIEC que reposa al segon prestatge (et cau al cap i te l'aplana), la porta que t'enganxa els dits, la tauleta de cafè amb cantonades assassines... No es fixarà ni una dècima de segon en res que sigui tou, rodó, suau i innofensiu. Que poc interessant. Als nanos els agrada viure perillosament.

Com hem aconseguit arribar fins aquí, doncs? A la prehistòria, per exemple, eren els petits troglodites igual de curiosos i irresponsables? Si fos cert, la majoria s'haguessin escatxat barranc avall o haguessin acabat els seus dies fets una coca sota un dolmen. O potser la paternitat ha estat sempre així de sacrificada i els nostres ancestres ja es passaven el dia perseguint les seves cries per a què no prenguessin mal i assegurant-se que tots els racons de les seves coves estaven a prova de nens. Potser aquestes ganes d'aventura i d'aprendre són precisament el que ens fa humans. Inevitables. Llavors està claríssim: els pares hem vingut a aquest món a patir...