dissabte, 29 de desembre del 2012

Reis del món enviats!


Ja he enviat els exemplars d'El rei del món a tots els qui me'l vau demanar. Suposo que us arribaran a temps per reis. No esperava tant d'interès, però tenia suficients llibres, com podeu veure, així que he optat per deixar-me una petita fortuna a correus i donar-li així a la meva novel·la maleïda l'epitafi que mereix... i als lectors del bloGuejat el regal que es mereixen! Quan us la llegiu ja em direu què us sembla. I si algú dels qui la va demanar no la rep d'aquí unes setmanes, que es posi en contacte amb mi.)

dimecres, 26 de desembre del 2012

Per pair els canelons...

...escolteu en J M Tibau llegint un fragment d'El joc de Déu en el vídeo que m'ha enviat com a regal de Nadal. I ara sí, callo una estona.

dimarts, 25 de desembre del 2012

Bon Nadal a tots!


Si Santa Claus existís faria surf...

Repassant el blog he vist que fa dos anys parlàvem de les mateixes absurditats que ara. Algun dia les coses canviaran...

Que vagi bé el Nadal i que acabeu de passar unes bones festes! El bloGuejat es desconnecta fins l'any que ve.

dilluns, 24 de desembre del 2012

Encara més coses que he fet aquests dies

Aprofitant que baixava a terres catalanes uns dies per Nadal, vaig tenir l'honor de treure el cap breument a la Marató de TV3 (aquí, al minut 30) i explicar que jo vaig començar la meva carrera científica gràcies als donatius de la Marató del 93, que ens van permetre finançar el meu projecte de tesi. Aquí teniu un petit reportatge gràfic dels moments preparatius. L'entrada al pavelló de la Fira on els voluntaris atenien els telèfons:


Els famosos al telèfon: Sandro Rossell (a qui vaig estar donant l'esquena deu minuts) i Albert Rivera, tots molts riallers.


La inevitable sessió de maquillatge perquè no em brilli la closca. Per primer cop me la van "pintar" amb un airbrush. Com si fos el Photoshop.


I el moment previ, quan la regidora diu "queden 20 segons!" i el càmera t'enfoca.


També vaig fer una mica de ràdio el mateix dia per fer propaganda de la Marató al Maneres de viure de la Xarxa:

 

...una col·laboració al 80 grams (escolteu-la aquí, al minut 36), i la meva secció de ciència al Via lliure (minut 29:30). I el comiat va ser al Matí de Catalunya Ràdio (aquí).

El dia del meu aniversari, vaig estar a Girona xerrant amb el Martí Gironell, en un acte organitzat pel Col·legi de Metges de Girona. Va ser una conversa molt amena, i amb preguntes molt agudes per part del públic.


I ara només em queda felicitar-vos el Nadal. Que mengeu molts torrons!

dimecres, 19 de desembre del 2012

Moltes gràcies!

Moltes gràcies a tos per les felicitacions d'aniversari i per inundar-me amb peticions de "rescat" per a El rei del món. M'ha fet il·lusió veure que hi ha tanta gent interessada en llegir-la (malgrat que això vol dir que m'arruinaré comprant segells!). He contestat alguns emails, quan tingui temps faré la resta. Espero tenir-ne prou per a tots, però sinó respectaré l'ordre d'arribada. Ja us aniré informant! Moltes abraçades per a tots i gràcies altre cop! 

dimarts, 18 de desembre del 2012

Avui, a Girona, Martí Gironell + Salvador Macip

El Col·legi de Metges de Girona ens ha conviadat a en Martí Gironell i a mi a xerrar una estona aquesta nit en el marc del cicle Espai conversa. Si voleu passar a sentir-nos (i a felicitar-me l'aniversari en directe!), ja ho sabeu: avui estarem al Centre Cultural La Mercè a partir de les 19h. Aquí en teniu més detalls:


Espai conversa

Martí Gironell conversa amb Salvador Macip, metge i escriptor
Espai conversa és un àmbit de l’Escola Municipal d’Humanitats dedicat a conversar amb un personatge de relleu. En aquest cas, el periodista Martí Gironell conversarà amb el metge i escriptor Salvador Macip. Macip (Blanes, 1970) treballa de forma pionera en investigació oncològica al Grup de Mecanismes de Mort Cel·lular de la Universitat de Leicester, Regne Unit. També és escriptor, i ha publicat ja novel·la, reculls de contes i assajos de divulgació científica. El 2012 ha guanyat el Ier Premi Carlemany de Foment de la Lectura amb Hipnofòbia.

Dimarts 18 de desembre a les 19 h.
Activitat organitzada amb la col·laboració del Col·legi de Metges de Girona.
Entrada lliure.

Data: 18-12-2012
Horari: 19h
Lloc: Centre Cultural La Mercè
Preu gratuït

I recordeu l'oferta que us vaig fer ahir... M'heu inundat a missatges, moltes gràcies per l'interès! Espero tenir prou exemplars per satisfer la demanda. Ja us aniré contestant quan tingui un moment.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Ajudeu-me a salvar la meva novel·la maleïda

Cada any, quan s'acosta el meu aniversari (demà en faig 42), ho celebro fent una mica de bookcrossing amb algun dels meus llibres, normalment per Barcelona o Blanes. Aquesta vegada he pensat una cosa diferent. Si aguanteu el petit rotllo que us explicaré ara, al final trobareu les instruccions per aconseguir un llibre de franc...

*****

El rei del món va ser la meva primera novel·la en solitari. Me l'estimo molt, com us podeu imaginar: els autors que s'estrenen sempre posen un munt d'esperances i somnis al seu debut, com si s'ho estiguessin jugant tot a una carta. Triomfar o morir (literàriament parlant). Poques vegades és així, és clar, perquè la majoria ni triomfen ni moren el primer cop.

Jo crec que és una  novel·la prou bona, i ho dic conscient que no puc ser gaire objectiu. Té els seus defectes, però encara li sé veure unes quantes virtuts. Vaig tenir la sort que la va publicar una editorial de les "grosses", cosa que en teoria m'assegurava una certa visibilitat (la vaig trobar a les taules d'El Corte Inglés!), però ni això no la va poder salvar del més absolut dels anonimats. Cap diari no es va fer ressò (a part d'algunes notes breus) de l'entrada en escena d'un autor desconegut que, a sobre, ni tan sols estava al país per poder fer-ne promoció. Els blogaires que se la van acabar llegint en van parlar bé, però en aquella època el bloGuejat el seguien quatre gats i ni tan sols per aquesta banda vaig aconseguir generar un cert interès.

En resum, la novel·la va ser un fracàs estrepitós. Cinc anys i uns quants llibres després, El rei del món té el dubtós mètit de ser el meu worst seller. A part de la família i alguns amics bondadosos, no la llegit ni cristo: segons els comptes que m'envia periòdicament l'editorial, en aquests moments se n'han despatxat un total de 127 exemplars, cosa que ja ha propiciat que la major part de l'excedent que hi ha al magatzem hagi sigut convertit en polpa.

La pobra novel·la es mereix que li donin una darrera oportunitat. He aconseguit salvar de la destrucció un petit grapat de llibres, i em proposo fer-ne un bon ús. Com a agraïment personal a tots els qui teniu la paciència de passar-vos per aquí, regalaré El rei del món a tothom que el vulgui llegir.

Aquest és la lletra petita del tracte. Envieu-me un email (trobareu l'adreça al marge dret del meu web) amb la vostra direcció postal. Jo us envio el llibre, signat i de franc. No hi ha cap truc, ni concurs, ni sorteig, ni endevinalla, ni res, ni faré cap altre ús de les vostres dades (que seran destruïdes immediatament). Vosaltres us el llegiu i, si us ve de gust, em dieu què en penseu, en públic o en privat. L'única condició és que el demaneu només si realment us fa gràcia llegir-lo (al web del llibre trobareu un resum de l'argument i unes quantes mostres de capítols, per fer-vos una idea), i només n'enviaré un per adreça. Naturalment, l'oferta és vàlida fins que se m'acabin les existències. I la convocatòria es tancarà el dia de Nadal, per posar-hi alguna data límit.

Aviso: no ho intenteu si no us van els llibres amb sexe i violència abundants. El rei del món està molt influit per Chuck Palahniuk, Bret Easton Ellis i aquesta tropa, o sigui que no és per a tothom. Es podria dir que és una novel·la una mica bèstia. Pels qui heu llegit El joc de Déu i/o Hipnofòbia, és una bona oportunitat per fer-vos amb el llibre que va començar la trilogia i que senta les bases argumentals dels altres dos (veureu que els personatges són pràcticament els mateixos d'El joc de Déu, però en una història completament diferent que, malgrat tot, manté el mateix tema). Per la resta, si us atreviu a llegir-lo espero que almenys us pugui sorprendre una mica.

Doncs apa, ja està dit. Aquest cop no us podeu queixar, que us ho he posat fàcil. Ajudeu-me a redimir (una mica) la meva novel·la maleïda i de pas feu-vos un regal de Nadal de cost zero, ideal per temps de crisi. Només que li aconsegueixi uns quants lectors més abans de ser condemnada a l'oblit ja estaré content...

diumenge, 16 de desembre del 2012

Avui és la Marató de TV3...


...no us oblideu de fer-hi un cop d'ull i, sobretot, de contribuir-hi. Si poseu la televisió, és possible que m'hi veieu treure la closca cap a les 13.30. Per coincidències de la programació, a la mateixa hora em tindreu a RAC1 fent el programa de ciència del Via Lliure (òbviament en diferit aquest cop) on, entre altres coses interessants d'altres temes, repassaré alguns avenços recents en tractaments i diagnòstic del càncer.


Us deixo amb el vídeo que va sortir fa uns dies al Via llibre sobre el llibre de la Marató (hi faig una aparició al minut 1:55), que està sent tot un èxit de vendes.

 

divendres, 14 de desembre del 2012

Esguard: Diari d’unes eleccions vistes des de la distància (II)

[Aquest dimecres va sortir la meva columna a l'Esguard. Pels qui no teniu iPad i no podeu gaudir d'aquesta revista digital en tot el seu esplendor gràfic, us penjo el text a continuació.]


L’endemà de les eleccions parlava amb els meus companys anglesos i no sabien massa bé què m’havien de dir. Què havia passat exactament? S’havien acomplert les prediccions, oi? Almenys això era el que anunciaven la majoria de diaris britànics, que semblava com si tinguessin els titulats escrits des del dia abans. La veritat és que fins i tot a mi em costava traduir en previsions coherents els resultats del plebiscit. Majoria independentista però amb un líder amb les forces reduïdes. Només algú molt avesat a la idiosincràsia catalana pot entendre que les xifres reflecteixen amb naturalitat el garbuix habitual d’opinions que és el nostre país. Fins i tot quan tres quartes parts dels votants tenen clar l’objectiu que volen, no es posen d’acord en la millor forma d’aconseguir-lo. No passa res: així és com sempre hem fet que avancin les coses, no és pas qüestió de canviar ara. 

 No és estrany, però, que a fora no ens acabin d’entendre. La premsa de la dreta nacionalista espanyola, per exemple, ja cridava blat abans de tenir-lo al sac i ben lligat. Una forma curiosa d’interpretar com va a anar la jornada electoral. Sent realistes, la secessió potser es veu més difícil ara, però no crec que ningú pensés abans que havia de ser un passeig. Encara poden passar moltes coses, és aviat perquè cap dels bàndols canti victòria. En tot cas, Catalunya ha deixat de ser actualitat a la premsa internacional, i veurem quin pòsit ha quedat de tota aquesta campanya quan arribi el moment que els polítics hagin de buscar simpaties a l’altra banda dels Pirineus. Mentrestant, només es fixaran en nosaltres quan Messi faci miques un altre rècord o el Barça afegeixi més títols al seu palmarès. Són els millors ambaixadors que tenim, ens hi hem d’acostumar.    

 ****** 

Encara em costa més d’explicar als anglesos els atacs continuats contra el català orquestrats pel govern central. Els estirabots d’en Wert només són una gota més al vas que fa dècades que està ple, no hauríem d’estar ni sorpresos ni indignats, ja. Però algú que no està al corrent de l’historial quasi mil·lenari de picabaralles entre castellans i catalans ho veu molt absurd. Al Regne Unit també conviuen més d’una llengua oficial i, almenys pel que em diuen els que tinc al voltant, fan tot el possible perquè les minoritàries no desapareguin, perquè les veuen com part de la riquesa cultural de l’estat. Hauria de parlar amb uns quants gal·lesos per saber si això és acurat, és clar, però el punt de partida sembla bastant diferent.

No es pot acusar en Wert i els seus sequaços de ser innocents en aquest tema. Si per ells el problema és el nacionalisme perifèric, que amenaça amb trencar aquesta unitat del país que tant valoren, està clar que la forma de frenar-lo és diluir la cultura que li fa de motor. Tenen bons referents: l’estratègia ha funcionat molt bé a Ses Illes i al País Valencià, on el català naufraga cada dia una mica més i si es fes un referèndum d’aquests de “sí o no”, tothom té clar qui tindria la majoria de vots. Però com que sembla que a la Meseta llegeixen llibres d’història diferents, ningú no els ha explicat que al Principat hi ha un gruix més important de ciutadans de cultura catalana que a altres comunitats, i que són especialment tossuts. 

Recordo que vaig llegir una vegada en algun lloc que a la meva escola, estrenada a finals del franquisme, feien des del principi totes les classes en català, cosa que evidentment estava prohibida. Només canviaven d’idioma quan venia algun revisor del Movimiento, que sempre ho trobava tot en ordre. I així les promocions que van sortir aquells anys previs al canvi van ser les primeres del país que dominaven tant el castellà com, per fi, la seva llengua materna. Perquè la immersió lingüística defensa el català sense aixafar el castellà, ho sap tothom que hagi viscut a Catalunya els darrers quaranta anys o s’hagi pres la molèstia d’investigar una mica. Protegir la llengua de Cervantes no ha sigut el motiu per iniciar l’enèsima croada per espanyolitzar l’infidel, és evident.

***** 

En el darrer article us parlava del meu intent de votar per correu. Veient com estaven anant les coses, em sorprenia una mica totes les queixes que arribaven dels quatre cantons de món. Si havies fet els deures quan tocava i estaves inscrit a la llista corresponent, el procés semblava relativament senzill. Jo, almenys, no havia hagut de fer res més que enviar una carta. Per això em sonaven a exageració les acusacions d’entorpir la democràcia que se sentien per tot arreu aquells dies: el sistema del vot per correu sempre ha funcionat malament, això ja ho sabíem, degut a una burocràcia excessiva i uns funcionaris que semblen poc disposats a col·laborar. Aquest cop no semblava que estigués passant res fora del normal. 

Fins que, amb el temps just, em va arribar el sobre amb les paperetes que havia d’enviar al consolat. El problema? Que només me n'hi havien posat dues per escollir: la d'UPyD i la d'hartos.org. Casualment, cap d’elles era la que volia. Un error innocent? Quan vaig twittejar la foto de les dues paperetes solitàries, la majoria de comentaris que vaig rebre apuntaven més cap a mala intenció. És difícil no ser suspicaç en situacions com aquesta, quan surten traves inesperades que et compliquen el poder exercir un dret constitucional. 

Al final, com a resultat d’una sèrie de caramboles, vaig poder aconseguir la papereta que volia, i vaig enviar el sobre just abans de la data límit. Suposo que deuria arribar bé al seu destí i va comptar a la columna que havia de comptar (Veieu? Fins i tot jo m’he tornat suspicaç). Al final, del 10% d’exiliats que havien aconseguit passar la primera prova, diuen que només la meitat van poder votar. “Errors” com el que vaig patir i retards inexcusables van encarregar-se de deixar la resta fora de joc. Aquesta experiència (i totes les anteriors, de fet) hauria de fer que a algú amb una mica de poder se li encengués la llumeta i decidís aplicar d’un cop les tècniques modernes de comunicació, que simplificarien notablement el procés i eliminarien els molts forats negres que té. Però és clar, el vot dels exiliats no importa prou per fer l’esforç, ni a les dretes ni a les esquerres. Què hi farem.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Concurs de relats "Llegim ciència" a la #UVic amb Hipnofòbia


A principis de gener m'han convidat a fer una xerrada a les Tertúlies de literatura científica de la Universitat de Vic. Aquí damunt teniu el póster. La idea és discutir una mcia sobre el tema de la manipulació, al voltant del que s'explica a Hipnofòbia.

I aprofitant l'avinantesa, els organitzadors han pensat que seria interessant fer un concurs de redacció pels alumnes de 3er i 4rt d'ESO de les escoles catalanes. El tema és precisament què faríeu si tinguéssiu el poder de manipular les ments. Hi ha premis pels millors, o sigui que si coneixeu algú amb edat de participar, animeu-lo a fer un cop d'ull a les bases. A mi em sembla una idea molt original, i tinc ganes de llegir què s'empesquen els alumnes...


dilluns, 10 de desembre del 2012

L'escola catalana

Pere Vergés va fundar l'Escola del Mar, a partir de la qual va nèixer l'escola on em vaig educar, i on es feien les classes en català quan encara estava prohibit. És un bon moment per llegit en aquest article de La Vanguàrdia una petita crònica de la resistència de l'escola catalana durant el franquisme i recordar que, gràcies a gent com ell, el català ha sobreviscut atacs pitjors al què li estan preparant ara.



(Post en suport de la campanya Keep calm and speak Catalan.)

divendres, 7 de desembre del 2012

Ressenya: Per a què serveix el sexe?

[De tant en tant us recomano llibres que m'han agradat, i normalment són novel·les, que és el que més llegeixo. Però últimament m'han caigut a les mans llibres d'altres gèneres que m'han fer passar una bona estona, i miraré de compartir les meves impressions amb vosaltres aquests propers dies. Més que res per si necessiteu idees pels regals de reis...]

Un llibre sobre sexe. Amb això ja hauria d'haver captat la vostra atenció. Però no és el que us penseu, res de mummy porn: és molt millor. És un llibre de divulgació, escrit per dos biòlegs de reputada trajectòria en el camp, on s'explica què és el sexe des del punt de vista científic. És més divertit del que sembla, atenció. Si més no, jo m'ho he passat molt bé llegint-lo.

És un tema que sempre m'ha fascinat: com s'ho munten per reproduir-se els milers d'espècies que hi ha al planeta. Hi ha casos espectaculars, i és sorprenent que l'evolució els hagi afavorit. Des de les estrelles de mar, que es regeneren a partir de trossos del seu cos als aparellaments a dues bandes dels cargols hermafrodites (cadascun amb un penis i una vagina), passant per cucs transsexuals, els tritons que copulen sense tocar-se, els braços "màgics" dels pops, el penis bifurcat dels marsupials o les lluites per ser el mascle dominant (i emportar-se totes les femelles) en les espècies que viuen en grup. Tots aquests, i molts més, estan explicats al llibre.

Els autors defineixen el sexe com a qualsevol barreja de material genètic, per això també tenen cabuda les històries d'organismes microscòpics. Ocupen la primera part del llibre, que potser és la més densa. A la segona part s'amplia el cercle i les històries, com les que us citava abans, són més sorprenents i divertides. La darrera part, com era d'esperar, està dedicada als primats, i especialment a nosaltres. Aquesta és sens dubte la més sucosa i la que fa pensar més. Hi ha un munt de dades, curiositats i hipòtesis sobre com ha evolucionat el sexe en els humans i com s'ha convertit en alguna cosa més que una necessitat biològica (fins a arribar a l'interessant concepte de "sexe intel·ligent" que proposen al final). El tema podria donar per un llibre sencer, per això els autors no acaben de desenvolupar totes les idees que plantegen (no és el lloc per fer-ho, tractant-se d'un llibre generalista). Si més no, donen munició per seguir donant voltes al tema una bona estona, i es deixen la porta oberta per si un dia volen ampliar-ho en un altre assaig.

Martorell i Bueno escriuen amb un estil molt desenfadat, però a la vegada carregat de dades. És una bona combinació. El to resulta fàcil de llegir i sense adonar-te'n aprens un munt de coses, i això ja és tot un èxit quan parlem de ciència. Pels qui us agrada la divulgació, és un títol que heu d'apuntar. Pels qui no en soleu llegir, és una bona manera de ficar el peu en aquest món sense que us hagi de ballar el cap. Fullegeu-lo i veureu que és un llibre amb moltes virtuts.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Dave Brubeck (1920-2012)




Aquest tema ha sigut la porta que ens ha permès a molts entrar en el món del jazz. Continua sonant igual d'espectacular que quan es va gravar. Un record per Dave Brubeck (i de pas pel saxofonista Paul Desmond, autor del Take 5).

dimarts, 4 de desembre del 2012

Recull mediàtic de la setmana

Aquest cap de setmana vaig parlar una mica de ciència. A l'article d'El Periódico demanava ajut per a la ciència a casa nostra, que està en situació una mica precària i vaig aprofitar per fer propaganda de la Marató de TV3, que serà un esdeveniment molt important que pot canviar una mica la situació, almenys temporalment. Recordeu que encara esteu a temps de contribuir a la Marató de TV3 comprant el llibre (perdoneu que continuï fent-ne propaganda...). Aquest és l'anunci que està sortint als diaris aquests dies...



 ...i aquí podeu veure la meva contribució al vídeo del making of, on explico una mica de què va el text que he escrit pel llibre.

A la meva columna de l'ARA, avisava que si tots els nostres ídols són futbolistes i gent de la faràndula, al país no li espera un futur gaire brillant (i entremig explicava que passa quan ensopegues amb un científic famós i li cau el te sobre la camisa).

I finalment, els de l'editorial han penjat les primeres quinze planes de Què és el càncer aquí. Si encara no esteu segurs que és un llibre que us interessi, feu-hi un cop d'ull (i llegiu-ne crítiques aquí, aquí i aquí).

dilluns, 3 de desembre del 2012

La força d'una gota

El blog de l'Eduard Muntaner, Com gotes a l'oceà, fa cinc anys demà. Tot un veterà. És un dels que fa temps que segueixo, així que m'he volgut afegir als actes de celebració, que han consistit en una setmana de "portes obertes" al blog, on cadascú ha anat penjant algun text, relacionat o no amb el tema.

Doncs bé, jo només volia dir que una de les coses que m'ha enganxat al Com gotes és veure la feina que fa l'Eduard amb els nanos de l'Índia. Demostra que tots podem ajudar, que no cal ser missioner, ni metge sense fronteres, ni enviar carretades de diners a un compte corrent d'una ONG. L'Eduard és un científic gironí (com jo) que treballa en robòtica i intel·ligència artificial (d'això jo no en tinc ni idea).  Per què no fer servir la ciència per fer arribar un somriure als nanos menys afavorits? L'Eduard és un bon exemple de com el voluntariat i l'activisma social es pot integrar a la vida de qualsevol, i això és molt bonic. El meu sincer aplaudiment.

I que per molts anys més ens continuï explicant les seves aventures i els pensaments des del seu blog. Felicitats!

dimecres, 28 de novembre del 2012

Més coses que he fet aquests dies

[Deixo de parlar de política, que porto uns dies que no paro, i torno breument a comentar les coses que vaig fer mentre estava de promo de Què és el càncer.]

Presentar el llibre a la Biblioteca de Blanes, en el marc de les conferències organitzades per l'AulaBlanes. Aquí en teniu un parell de notícies i el resum que van emetre per TVBlanes:


També passar per unes quantes ràdios per parlar del meu llibre. Les podeu escoltar aquí: Ràdio Vilabareix, el programa Sapiència de La Xarxa i l'Art i Teca de Ràdio 4, on enfoquem el tema del càncer des del punt de vista de l'alimentaicó. I aquí teniu la meva secció de ciència d'aquest més al Via Lliure, que va prendre forma d'entrevista per poder analitzar una mica més a fons el llibre.

M'han entrevistat a La Vanguardia i hi he fet un cameo a un article sobre plagues (recordeu que he escrit alguna cosa sobre el tema) a arrel de la publicació del nou llibre del Xavier Sistach. També vaig parlar amb L'illa dels llibres, per escrit i breument a Ràdio 4. La cirereta del pastís va ser una mini-ressenya publicada a El País.


I finalment, presentar el llibre del Sebastià Roig, que us recomanava l'altre dia, a la llibreria 22 de Girona (primer cop que visito aquest local tan emblemàtic i que conec al gran GuillemTerribas, l'ànima de la llibreria). Algunes fotos de l'acte:


dilluns, 26 de novembre del 2012

Reflexions postelectorals

Aprofito l'hora de dinar per repassar els diaris i treure les meves conclusions dels resultats de les eleccions d'ahir, com sembla que està fent tothom (i de maneres molt diferents). Les comparteixo i a veure si esteu mitjanament d'acord.

- Les enquestes pre-electorals no serveixen per a res. Que els mitjans deixin de llençar diners en aquests temes i els dediquin a coses més útils.

- CiU s'ha clavat una bona castanya. I deien que el PSC seria l'ase dels cops...

- Corolari: als catalans no els agraden els líders que aixequen les mans com si fossin Moisès.

- Quan CiU fa un discurs independentista, perd precisament els vots independentistes (que sembla que van a parar a ERC i la CUP). Que algú m'expliqui aquesta, sisplau.

- Els independentistes volen que el procés continuï sent transversal, per això no cedeixen ni temporalment el poder absolut a Mas perquè el lideri sense interferències, com ell havia demanat. El temps dirà si això és un gran encert o una gran ficada de peus a la galleda, jo ara mateix no ho sé veure.

- Un país immers en una crisi galopant haurà de ser governat per una combinació, puntual o estable, de dretes i esquerres (a menys que algú estigui pensant en un nou remake del tripartit, que tot és possible). Seria més fàcil si la batuta la portessin només uns, perquè esquerres i dretes tenen idees radicalment oposades sobre què s'ha de fer per sortir d'una crisi. No entraré ara a discutir quines són millors, sobretot perquè no ho tinc gens clar, però el que sí que no funcionarà és que hi hagi dos ases estirant del carro en direccions diferents. La legislatura promet ser moguda.

- Per altra banda, el tema del referèndum està ben definit. La majoria dels partits que el volen és absolutíssima. Però això no reflecteix un gran canvi en el sentiments dels votants: la combinació de nacionalistes dóna 87 diputats, i al 2010 ja eren 86. L'única diferència és que CiU ara és obertament (?) independentista i abans nedava i guradava la roba. Tal com diu la portada de l'Avui, això només funcionarà si es pot fer la suma, és a dir, si els quatre partits implicats es posen d'acord. Els optimistes ho veuen possible.

- O sigui: el país empitjora en termes de governabilitat i no millora excessivament en possibilitats d'aconseguir un referèndum (al 2010 els partits que ara el demanen ja sumaven una còmoda majoria).

- Per tant, el moviment de Mas de declarar eleccions anticipades per accelerar la materialització del dret a escollir de Catalunya ha sigut un fracàs absolut. No només des del punt de vista de CiU, que perd el poder que tenia, sinó també del de tot el país, que no en treu cap benefici aparent (o sí? M'he perdut alguna cosa?).

Repasant el que he escrit m'adono que sóc dels qui veu el vas mig buit. Espero que en els comentaris m'ajudareu a equilibrar la balança. [Per cert, ara veig que coincideixo bastant amb el que diu el Sanchis a l'Avui, no sóc l'únic].

divendres, 23 de novembre del 2012

L'odissea del vot per correu (final)


Ja us puc explicar com ha acabat l'aventura electoral que he anat desgranant al blog aquesta setmana. Sí, la delegació provincial ens va enviar finalment el sobre... dos dies després de la data límit que ells mateixos s'havien posat. No passa res: encara hi havia temps (justet) de preparar el vot, seguint un protocol que sembla dissenyat perquè et deixis alguna cosa, i franquejar-lo cap al consolat abans que s'acabés el termini. Fins aquí tot bé.

Jo estava a Barcelona de promo i la meva dona em va trucar il·lusionada perquè tenia els nostres sobres a les mans. Va obrir el seu: tot correcte. Va obrir el meu, i aquí vam al·lucinar. Com veieu a la foto, només m'hi havien posat dues paperetes per escollir: la d'UPyD i la d'hartos.org. Un error innocent? El becari havia deixat fora per accident el gruix de llistats dels altres partits, entre ells el que necessitava? Quan vaig twittejar la foto la majoria de comentaris apuntaven més cap a mala intenció, premeditació i tupinada. Com a broma tindria gràcia si no fos que limitava una mica les meves opcions d'exercir un vot decent.

Aquest hagués estat el trist final de la meva primera aventura (remota) amb les urnes si la casualitat no hagués fet que estigués de visita a les terres on precisament s'imprimeixen les paperetes. Vaig demanar ajuda a les xarxes per trobar una substituta. Uns quants amics benintencionats m'oferien les seves sobreres, però eren totes de Barcelona, i jo estic censat a la demarcació gironina. Per aquí no anàvem bé. Una trucada als serveis d'informació de la Generalitat em va posar sobre la pista de l'opció més òbvia: només calia acostar-se a una seu del partit que volgués votar i recollir-hi una de les moltes paperetes que tenien acumulades als magatzems. És clar. Havia oblidat aquest costum tan nostrat de fer servir el material democràctic com a propaganda postal indesitjada, cosa que fa que l'excedent de paperetes sigui un mal comú els dies propers a un plebiscit (uns tant i altres tant poc!).

L'últim escull va ser trobar un agent que s'avenís a visitar la seu local de la formació que ràpidament vaig haver de considerar més votable (havia calculat tenir uns quants dies més per acabar-me de decidir, encara no estava preparat), ja que quan jo posés (breument) els peus a les comarques gironines no serien hores de trucar a cap porta. El meu oncle es va oferir i és gràcies a ell que, uns dies després, ja retornat a la pèrfida Albió, on els rius de paperetes estrangeres sembla que tenen problemes per fluir adequadament, vaig poder anar a una oficina de correus amb l'hereu agafat de la mà i estrenar-me davant seu en l'antic art d'exercir el dret a vot. Ell no va entendre la solemnitat del gest i jo vaig decidir que tampoc no calia immortalitzar-lo amb una foto (què hagués pensat el dependent indi que em mirava des de l'altra banda de la finestreta?), així que no n'ha quedat cap constància. Pitjor encara: del que se n'ha fet d'aquell carregament de certificats signats i sobres empaquetats com matrioixques (el vot real era de fet la tercera "nina" de la sèrie) mai no en sabré res. Esperem que hagi comtpat en algun lloc.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Esguard: Diari d’unes eleccions vistes des de la distància (I)

[Aprofitant que estem d'eleccions, i que vaig començar la setmana parlant del tema, us penjo avui el darrer article meu que ha aparegut a la revista Esguard. ]


Tinc un company de feina que cada cop que parlen de Catalunya als diaris britànics me n’envia l’enllaç. Com és lògic, darrerament no paro de rebre correus seus. Els articles solen ser bastant objectius i informats, a diferència de molt del que m’arriba de la península. Té mèrit, sobretot si pensem que al Regne Unit no són precisament imparcials en el tema dels sentiments nacionalistes. I més ara. Si els catalans miren amb atenció tot el que fan els escocesos, esperant que siguin ells els qui estableixin un precedent, allà dalt han orientat totes les antenes cap al sud, a veure si aprenen alguna cosa; i els anglesos, al mig, posen cara de pòquer mentre prenen el te.

Això no vol dir que no tinguin una opinió molt clara. Aquí podríem trobar el primer punt de distància entre Catalunya i Escòcia, per aquells qui segueixen el joc de les diferències i similituds que han proposat aquests dies alguns mitjans: la majoria d’anglesos no veuen amb bons ulls els separatisme dels seus veïns, però no reaccionarien mai amb la virulència que exhibeixen alguns castellans. Quan li ensenyo al meu company les portades de certes publicacions, es pensa que són d’un d’aquells diaris de broma. Si fos així, potser no haguéssim arribat fins aquest punt.

Catalans i escocesos s’assemblen com un ou a una castanya, ara que estic físicament més a prop dels segons que dels primers ho veig clar. Tant per l’encaix que tenen al seu país com per l’autonomia que maneguen, pel poder econòmic de què disposen o perquè, segons diuen les enquestes, uns comencen a decantar-se seriosament cap al sí mentre que els altres encara no ho veuen tan clar. I per damunt de tot, una Gran Bretanya sense Escòcia fa menys por que una Espanya sense Catalunya. És una sensació prou forta com per decantar balances, sobretot si s’acaba encomanant als polítics que exerceixen de guardians de la precària estabilitat occidental. Al cap i a la fi, la història l’escriuen els interessos econòmics i polítics, no la veu del poble.

****

Però malgrat tot, anem fent les passes necessàries per poder votar per correu. La delegació provincial del cens electoral ha complert la primera etapa i ens ha enviat els formularis sense que ni ens calgués demanar-los. Una sorpresa, sobretot després de llegir els problemes que està tenint part de la diàspora catalana per formalitzar el procés als consolats. En molts casos pot ser degut més a la llegendària incompetència de les sucursals del govern espanyol a l’estranger que no pas a una mala intenció amb finalitats polítiques. Després d’haver conegut un munt de gent que, com jo, depenia d’aquest particular grup de funcionaris per poder sobreviure a l’exili, us puc assegurar que ni tan sols tenir el carnet del Real Madrid et salva del vuelva usted mañana.
 
Encara no podem cantar victòria, perquè els més decisiu ve ara. Si les paperetes no ens arriben a temps –o si al consolat ens les traspaperen, que tot pot passar–, acabarem relegats per força al grup del no sap/no contesta, que aquestes eleccions hauria de ser més minso que de costum. Formar part de la minoria no em faria cap il·lusió, i menys en aquestes condicions. Preferiria quedar-me sense votar per culpa d’un energumen que ha decidit sabotejar-me un dret constitucional que no perquè faltava un segell a la tercera còpia compulsada de la sol·licitud. Almenys així podria explicar una història interessant als meus néts. Deu ser això una manifestació del famós victimisme català?

dimarts, 20 de novembre del 2012

Dia catosfèric de l’enigma i l’endevinalla: Homenatge a McAbeu


M'uneixo a les felicitacions d'aniversari d'en MacAbeu que s'han organitzat avui a la xarxa al voltant del tema de els endevinalles, que és la seva especialitat, com bé sabeu.

Com que a mi aquest tema no se'm dóna especialment bé, aprofitaré per penjar una endevinalla que em va plantejar l'altre dia l'hereu (comença aviat, aquest!), que suposo que li deuria explicar algun amic a l'escola. Com que és molt fàcil, us la poso en VO per complicar-ho una mica més:


What belongs to you but others use it more than you do?


Per molts anys, Mac! Algun dia ens has d'explicar quina va ser la primera endevinalla que vas dir, i si era gaire millor que aquesta...

dilluns, 19 de novembre del 2012

A qui votaré aquestes eleccions

No he votat mai. Algun dia potser us explicaré perquè, ara no toca, com dirien els polítics. Recordo perfectament el primer cop que vaig decidir no exercir el meu dret a participar en un procés democràtic. Feia COU i a l'institut hi havia unes eleccions, segurament per escollir un representant de la promoció o una cosa així. Havien muntat una mesa electoral prop de la porta d'entrada, de manera que ens fos difícil esquivar-la. I, efectivament, quan vaig passar-hi per davant, la companya de curs que presidia la taula, molt conscient de la seva responsabilitat de lluitar contra l'abstenció, em va interpelar i em va demanar que votés. Situació compromesa, perquè en aquell moment va aparèixer per allà el nostre professor d'història i cap d'estudis. Amb l'arrogància de l'adolescència no em vaig estar de contesar a la noia que votar no era una obligació i que tenia l'opció de no fer-ho. El professor, un comunista declarat, va somriure i va fer que sí amb el cap mentre seguia caminant i la noia va esperar que fos lluny per dir-me que potser tenia raó però que igualment era un insolidari. Probablement va pensar que era el típic repelent que anava d'intel·lectual idealista sense tocar de peus a terra i jo deuria pensar que ella era la típica repelent que seguia les directrius dels qui manen sense qüestionar-les.

Uns anys després em vaig casar amb aquella noia i al llarg dels anys hem tingut la mateixa discussió unes quantes vegades. Al final m'ha deixat per inútil. Aquesta vegada, però, no ens hem hagut de barallar. Tots tenim clar que les eleccions del diumenge són una mica diferents, per això no em sap greu trencar la meva ancestral tradició de mantenir-me al marge de les maniobres del poder. A més, això em dóna un cert avantatge. Com que sóc verge en el tema, cap dels partits ha tingut encara ocasió de defraudar-me. Cap d'ells ha incomplert una promesa electoral essencial per a mi o s'ha saltat un punt clau del seu programa que m'havia fet confiar en ell. No he tingut mai la reacció de "la propera vegada no els voto" que experimenten els electors enganyats. Per això no em sap greu triar una papereta amb la innocència del primer cop. A més, malgrat tot, penso seguir fidel als meus principis: no tinc intenció de votar cap programa polític. No votaré ni dretes ni esquerres. Votaré el grup que cregui que ens pot ajudar millor a navegar a través d'aquest incert procés que estem començant.

No sabem on estarem d'aquí quatre anys, sobretot perquè hi ha molts factors externs que no podem controlar. Estic disposat a confiar en el partit que em sembli que pot portar el país cap a on a mi m'agradaria que anés. Em puc equivocar, és clar, no tinc cap mena de garantia que puguin/vulguin/sàpiguen complir la seva paraula. És un risc que tots haurem de córrer i el problema és que no podem usar els varems tradicionals per fer la nostra tria, perquè entrem en un territori inexplorat. La política tradicional queda relegada a un segon pla. Ja li tocarà el torn quan hagi passat tempesta, i llavors potser serà millor confiar en un altre partit per recollir les peces i reconstruir el país en el context que sigui que es trobi. Però això serà una altra història.

divendres, 16 de novembre del 2012

Algunes coses que he fet aquestes dies

He sortit a Els Matins de TV3 parlant de Què és el càncer i d'El llibre de la Marató. Als estudis de TV3 vaig tenir el plaer afegit de veure de prop la Judit Mascó, que sempre alegra la vista, i a l'Empar Moliner a quatre grapes (no malpenseu: arribava tard al sofà i ho va haver de fer per no passar per davant la càmera). Surto a partir del minut 6:30.



Aprofitant que estava allà, em vaig fer la foto de família amb tots els col·laboradors que han participat en el llibre i el disc de la Marató d'aquest any, durant la presentació oficial. Com que als alts ens van relegar a la darrera fila, haureu de fer un acte de fe i creure que la closca que surt al costat d'un Josep Maria Fonalleras estirant el coll és la meva.


La versió condensada del making of del llibre i el disc ja està penjada. Veureu que els cantants i els mediàtics tenen més protagonisme, però la meva closca apareix de nou, durant només mig segon, cap al final del vídeo:



També he berenat amb l'Adam Martin mentre em feia unes preguntes per a La Xarxa. Un format d'entrevista molt distès (i nutritiu!). Teniu l'audio aquí.

I he presentat el llibre al meu poble, on sempre puc comptar amb el suport dels meus amics, parents i paisans (moltes gràcies!).





[ACTUALITZACIÓ] Altres crítiques, ressenyes i entrevistes:
Tumateix llibres
Blog de Joaquim Elcacho
Jordicine
L'illa dels llibres
Julia en la Onda (Onda Cero)

dijous, 15 de novembre del 2012

Avui: presentació/conferència a les 20h a Blanes


Us recordo que avui a les 20.00, a la Sala Bolaño de la Biblioteca Comarcal de Blanes, presentaré el Què és el càncer en una conferència emmarcada dins el programa de l'Aula Blanes. Repasseu el vídeo promocional que us vaig penjar fa uns dies si encara dubteu. Veniu a saludar i de pas us signo el llibre!




dimecres, 14 de novembre del 2012

Tot està per fer i tot és possible. El llibre de la Marató 2012


Aquesta tardor faig una mena de doblet. Acaba d'arribar a les llibreries El llibre de la marató de TV3 d'aqeust any, que com deveu saber va sobre el càncer. Suposo que sent escriptor i a la vegada investigador del tema tenia números per acabar-hi sortint... Doncs efectivament, tinc l'honor de ser un dels qui ha contribuit un relat al projecte (un altre dia us explico de què va), al costat de noms tan il·lustres com els que veieu a la llista de la coberta. El llibre és molt interessant, feu-li un cop d'ull, i a més els diners van per a una bona causa. Aquests dies estic gravant alguns espots promocionals que es passaran a la tele, ja els anireu veient. 

divendres, 9 de novembre del 2012

Xerrada a Blanes el dijous que ve (+concurs)

La setmana que ve estaré a Barcelona fent promoció del meu nou llibre, Què és el càncer. Els qui estigueu atents em veureu treure el cap per algun mitjà. Si tinc temps de connectar-me al blog ja us ho aniré explicant.

Aprofitant l'avinantesa, el dijous que ve, dia 15, faré una xerrada/presentació a Blanes, en el marc de les conferències de l'Aula Blanes. Si voleu saber més coses sobre el càncer, passeu-vos per la Biblioteca Comarcal a les 20h. Us deixo aquí sota el vídeo que anuncia la conferència:


I va, us proposo un CONCURS, que fa dies que no en faig cap, especialment per als qui teniu la paciència de llegir-me. Li regalo un exemplar dedicat de Què és el càncer a la primera persona que em digui a quin disc pertany la imatge del poster què hi ha penjat a la paret del meu despatx, que es veu a l'esquerra de la pantalla al vídeo de dalt. Deixeu la resposta als comentaris del blog. Va, que és fàcil!

dimecres, 7 de novembre del 2012

Llegeix-me, d'Amaia Crespo i Paula Bonet

Aquest post no és una crítica d'un llibre, perquè encara no s'ha editat.  De moment és un projecte de llibre il·lustrat que he trobat penjat al verkami (ja sabeu que m'agrada fer-hi un cop d'ull de tant en tant) que us animo a finançar perquè em sembla que té molt bon aspecte.  Porta només uns dies i la resposta està sent molt bona, cosa que demostra que no sóc l'únic que pensa així. Es diu Llegeix-me i l'han fet l'Amaia Crespo i la Paula Bonet. Convindreu amb mi que amb dibuixos com aquesta mostra que teniu aquí al costat la cosa promet, i és per això he cregut que valia la pena fer-li una mica de propaganda. 

Les il·lustracions de Llegeix-me són de la Paula Bonet, una jove artista de Vila-real que per casualitat vaig conèixer a Nova York fa una pila d'anys. Però no és per això que us la recomano. Potser us sonarà el nom perquè els seus dibuixos, plens de noies de galtes vermelles com la d'aquí a la dreta, últimament estan per tot arreu, des de samarretes basades en temes de Mazoni a videoclips de Néstor Mir. Potser que sortís al Bestiari il·lustrat té alguna cosa a veure amb aquesta més que merescuda popularitat que sembla que la Paula està començant a agafar poc a poc.

A mi, com a molta altra gent, aquestes imatges em semblen molt boniques i originals, així que trobo fantàstic que ara ens les ofereixi en format de llibre. I espero que aquest només sigui el primer de molts. Segur que la història de l'Amaia Crespo estarà a l'alçada. Feu-hi un cop d'ull, que no costa res.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Coses que han passat aquest cap de setmana

L'arribada d'una caixa amb exemplars del meu darrer llibre, un dels moments preferits de qualsevol escriptor.


 

El mateix llibre omplint les taules de les llibreries del meu poble, on ja veieu que m'estimen molt (i fins i tot em posen entre monges). Un altre moment emocionant.



I la publicació el dissabte d'un nou article d'opinió a El Periódico, on parteixo del cas de Lance Armstrong per preguntar-me cap a on va l'espècie humana. 

Ja que parlo de ciència, aquí teniu el podcast de la secció de ciència del darrer Via Lliure, que encara no havia penjat, on parlo de si els trangènics donen càncer, de retrats robot a partir d'una gota de sang, de com els fills alteren els cervells de les mares i de la longevitat dels homes sense testicles, entre altres coses.

divendres, 2 de novembre del 2012

Què és el càncer: el making of (II)


Una cosa que tenia clara era que volia que el llibre servís com a referència pels qui volen saber més sobre el càncer. Per tant, a part de ser clar i directe, havia de tenir una bona quantitat d'informació fàcil de consultar. Per això vaig decidir afegir-li un apèndix amb estadístiques, gràfiques, resums, definicions i un glossari, així no caldria buscar les respostes al text si es tenia pressa.

Després se'm va ocórrer que podia anar encara un pas més enllà i construir una mena de FAQ del càncer. Quan estava començant a preparar un llistat em vaig adonar que tenia molt més sentit si us deixava fer les preguntes a vosaltres. Per això vaig muntar una crida al blog i a les xarxes socials, que vau respondre de forma bastant multitudinària. Vaig acabar amb més preguntes de les que podia contestar, així que vaig haver d'escollir les més freqüents i les que em van semblar que tocaven punts que més podrien interessar. Les trobareu també a l'apèndix, i veureu que condensen en unes poques planes tots els temes que van sortint al llarg del llibre. Han resultat ser un bon resum i el mèrit és vostre! Us agraeixo altre cop la vostra indispensable col·laboració.

La cirereta del pastís han sigut les excel·lents il·lustracions que ha fet l'Oriol Malet a partir de les quatre indicacions que jo li anava passant. La setmana passada us n'ensenyava unes quantes. N'hi ha de serioses i n'hi ha de més informals, però totes elles afegeixen una dimensió al text que trobo que el fa més proper. Això era important, perquè volia un llibre que fos assequible i fàcil de llegir, i crec que aquestes imatges ajuden molt a fer entrar els conceptes. El resultat, segons els lectors de prova, és un llibre que pot entendre i gaudir qualsevol persona, sense necessitat de tenir coneixements científics, que era un dels objectius.
En resum, un cop més pel que han dit els qui ja l'han llegit, sembla que ens ha quedat un llibre ple d'informació important però també amè, visualment interessant i sobretot assequible. Tot l'equip que hi ha treballat, des dels editors al maquetador, passant pel corrector i la cap de premsa, s'han esforçat molt, i espero que això s'hagi traduït en un llibre que us agradi. Ja m'ho direu.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Què és el càncer: el making of (I)


Feia temps que volia escriure un llibre sobre el càncer. Vaig parlar-ne una mica a Immortals, sans i perfectes, però és un tema prou vigent i complex com per dedicar-li un volum sencer. A més, aquesta vegada volia posar èmfasi en la part de com es pot prevenir i tractar, que crec que és el que els lectors tenen més ganes de saber. 

Mentre estava acabant un altre llibre de divulgació amb un company (que ara ha quedat temporalment aparcat per deixar pas a aquest), em vaig posar a escriure alguns dels capítols del futur assaig sobre el càncer. Com que és un tema que tinc molt per la mà i tenia molt clar com havia d'enfocar-lo aquesta vegada, avançava ràpid. Però per altra banda, no tenia cap pressa, així que anava fent quan els altres projectes literaris em deixaven temps.

El procés de gestació hagués durat uns quants mesos més si no fos perquè a la primavera es va saber que la Marató de TV3 d'aquest any aniria sobre el càncer. Em va semblar una coincidència fantàstica. La idea de la Marató és recollir diners per a investigar i a l'hora conscienciar i informar la gent sobre una malaltia concreta. El meu projecte encaixava perfectament en aquesta idea, així que vaig pensar que calia aprofitar la sinergia: qui volgués saber més sobre el tema podria recórrer al llibre com a font complementària i actualitzada d'informació. Seria una bona manera d'arribar al màxim públic interessat, que és un dels objectius de la divulgació científica.

Li vaig passar la pilota a la meva agent, que es va posar a buscar-li una editorial. Precisament Ara Llibres tenia la idea de fer una cosa semblant, així que la connexió va ser immediata. En poques setmanes ja estàvem preparant els contractes i jo dedicant-me full time a aquest projecte per poder arribar a temps a la data d'entrega. (Continuarà)

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Aquesta setmana a les llibreries: Què és el càncer (i per què no hem de tenir-li por)


La setmana passada us anunciava que tenia un llibre a punt de sortir. Doncs bé: aquí està. És el meu tercer volum de divulgació, després d'Immortals, sans i perfectes i Les grans epidèmies modernes, i arribarà a les llibreries al llarg d'aquesta setmana de la mà d'Ara llibres. Hi he intentat explicar, com sempre de la forma més planera possible, què és el càncer, perquè apareix i, sobretot, com es pot evitar i com es pot tractar.

Trobava a faltar un llibre així. El càncer és una malaltia molt freqüent, en som ben conscients, i malgrat tot, la gent del carrer no en sap gaire coses. A casa nostra és encara un tema tabú: s'evita parlar-ne perquè fa por i fa més por perquè es un gran desconegut. Aquest és el cicle que volia trencar, i per això li hem posat al llibre aquest títol un punt provocador. No hem de perdre-li el respecte al càncer, ni molt menys: és un problema de salut molt greu. Però tampoc li hem de tenir una por irracional: la meitat de càncers avui en dia es curen, ja no és una sentència de mort inevitable com fa unes dècades.

El més important que volia dir en el llibre és que el càncer es pot prevenir: es poden evitar més d'un terç dels casos que veiem. El que cal és saber com fer-ho. A més, descobrir un càncer a temps pot marcar la diferència entre poder sobreviure'l o no. Per això necessitem que ens expliquin de forma directa i sense fer trampes què hem descobert en el camp de la investigació del càncer i com es pot aplicar a la prevenció i el tractament. Tots podem jugar un paper important en la guerra que estem lliurant contra el càncer.

Aquest és el meu tema: em passo la major part del dia treballant en coses relacionades amb el càncer, o sigui que estic al dia de les novetats. Al llibre us explico què funciona i que no a nivell de prevenció i tractament, què sabem que pot ser útil i què s'està investigant encara, tot amb dades actualitzades fins l'últim minut. A més, els qui sou curiosos hi trobareu una descripció del procés de creació del càncer, començant pel que passa dins la cèl·lula fins la formació d'un tumor. A mi em sembla un dels misteris més fascinants de la biologia i així és com he intentat explicar-lo. En els propers apunts us en donaré alguns detalls més...

divendres, 26 d’octubre del 2012

Un llibre pels qui busquen respostes


La setmana que ve a les llibreries!

Dibuix d'Oriol Malet. Tots els drets reservats. Prohibida la reproducció sense el permís de l'autor.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Un llibre sobre una guerra


La setmana que ve a les llibreries!

Dibuix d'Oriol Malet. Tots els drets reservats. Prohibida la reproducció sense el permís de l'autor.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Un llibre fet a mida

La setmana que ve a les llibreries!

Dibuix d'Oriol Malet. Tots els drets reservats. Prohibida la reproducció sense el permís de l'autor.