dimecres, 28 de juny del 2017

Fent el guiri (3)

He estat una mica callat aquests dies perquè un viatge de feina m'ha enviat a Nigèria durant una setmana. Era el primer cop que estava a Àfrica i la vegada que m'he acostat més a l'equador. Curiosament, ha fet més calor a Anglaterra: una onada tropical els ha deixat xafats mentre jo em "refrescava" amb les pluges torrencials nigerianes. El viatge ha sigut interessant per molts motius, el científic/acadèmic entre ells, i tot i que de turisme n'he fet molt poc, també puc dir que he fet el guiri per la ciutat de Calabar, al sud del país, on era l'únic blanc que es veia pels carrers (a l'hotel me'n vaig trobar un parell més, però para de comptar). Us deixo amb algunes fotos de l'experiència, incloses unes fotos sobrevolant del desert del Sahara durant el viatge de tornada (compareu-ho amb el verd del paisatge nigerià).











dijous, 22 de juny del 2017

El cel blau fora de la capsa

Des de fora, la ciència pot semblar un bloc homogeni que aglutina tot el saber que anem adquirint sobre nosaltres i el nostre entorn. Potser va ser així als inicis però, avui dia, si ens hi acostem una mica, veurem que està feta d’un munt de petits compartiments terriblement especialitzats. La quantitat de dades que cal dominar per poder contribuir d’una manera significativa a un d’aquests camps és ingent i, a més, no para d’augmentar. Aquest és el motiu principal pel qual els científics hem acabat fent-nos experts només en una petita parcel·la, i massa sovint no sabem gaire bé què passa a les altres, ni tan sols a les que tenim més a la vora. 

Som conscients que això és un problema que dificulta el progrés. La prova és que els descobriments importants actualment els solen fer equips multidisciplinaris capaços d’integrar habilitats que provenen de camps diversos. Però no sempre és fàcil trobar la forma d’enderrocar els murs que nosaltres mateixos hem hagut de construir per poder processar millor el coneixement que estem acumulant.

La setmana passada em van convidar al simposi que l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, l’IBEC, organitzava per celebrar el seu desè aniversari. L’IBEC és un centre de recerca que, tot i la seva curta vida, ha aconseguit aglutinar una massa crítica de talent, molt d’ell tan jove i visionari com la mateixa institució, que genera de forma consistent una producció competitiva a nivell internacional, en àrees tan innovadores com la nanomedicina. És un exemple a seguir i s’ha de felicitar els directors que ha tingut, primer Josep Anton Planell i ara Josep Samitier, per la bona tasca que han fet. 

Una de les conferències del simposi la va fer Thomas Skalak, director de la fundació que Paul Allen va muntar per promoure la recerca. Els nord-americans tenen avantatge en uns quants temes, no ens ha de fer vergonya admetre-ho. Un d’ells és la ciència, que està molt més integrada al teixit social que no pas al sud d’Europa. La prova és que les grans fortunes dels Estats Units, com el mateix Paul Allen o el seu company a Microsoft, Bill Gates, entenen que la manera més productiva de crear un impacte durable és invertir una bona quantitat de capital a recolzar la investigació. Una cosa semblant passa al Regne Unit, on hi ha una sèrie de charities (o ONG) que pràcticament dupliquen el pressupost estatal. 

En canvi, a Espanya, que pot estar orgullosa de ser el país natal de l’home més ric del món (actualment ocupa només el segon lloc de la llista), el suport privat al sector científic és més aviat minso. Hi ha alguna cosa en la cultura anglosaxona que els permet entendre la importància social i econòmica de la ciència, mentre que gran part del Mediterrani encara està còmodament instal·lat en el «que inventin ells». Potser a força d’insistir-hi acabarem trencant el cercle viciós i conscienciant una mica les noves generacions.Una altra cosa que fan bé els americans és mirar on són les fronteres i buscar la millor manera de creuar-les. Skalak explicava que una de les prioritats de la seva fundació és incentivar el blue sky research. La traducció literal seria la «recerca dels cels blaus», i significa donar suport a idees que poden semblar boges perquè surten de les línies de pensament ortodoxes i acceptades. També en diuen thinking outside de box, pensar fora de la capsa. Tot i que aquest enfocament moltes vegades no acaba donant cap fruit útil, un bon nombre dels grans avenços de la història s’han fet d’aquesta manera. És encomiable, doncs, que hi hagi persones que vulguin jugar-se-la amb inversions d’alt risc per cobrir l’espai on el diner públic no sol arribar.

Passar-me dos dies escoltant els físics, químics i enginyers de l’IBEC parlant de les noves eines que estan construint per a la biomedicina em va posar un munt d’idees fresques al cap i em va obligar a sortir una estona de la meva capsa per entendre com treballen altres disciplines científiques que persegueixen els mateixos objectius. És un exercici que tots hauríem de fer de tant en tant, sigui quina sigui la nostra feina. Fixar-se en el cel blau pot ser que no et porti enlloc, però a vegades et pot ajudar a descobrir un univers nou. Fins que no ho provis, no ho sabràs. Al cap i a la fi, la humanitat ha arribat fins on som ara precisament perquè no ens ha fet por llançar-nos de cap al desconegut. Ens cal més gent que vulgui seguir aquesta tradició i, sobretot, que uns quants privilegiats tinguin la intel·ligència de finançar l’aventura.

[Publicat a El Periódico, 17/6/17. Versión en castellano.]

diumenge, 11 de juny del 2017

Fent el guiri (2)

Un altre lloc que he visitat aquests darrers cops que he baixat a Barcelona ha sigut l'antic Hospital de Sant Pau. Curiosament, l'he tingut a prop durant molt temps i mai hi havia entrat. Per si no ho sabíeu, és una joia del modernisme que va ser restaurada fa uns anys, quan es va traslladar l'hospital a un edifici nou, més preparat per als requeriments d'un centre de salut modern. Ara l'antic complex d'edificis es pot visitar i s'hi poden fer reunions i actes. A part, a l'entrada, té un bar restaurant. És una visita que us recomano efusivament. Les quatre fotos que us penjo no fan justícia a tot el detall que hi ha a les sales i a la gran cura amb la què tot ha estat restaurat.








divendres, 2 de juny del 2017

Carles Capdevila


Fa cinc anys vaig començar a escriure a les planes de ciència de l'ARA, diari en el qual encara col·laboro. Vaig conèixer el Carles Capdevila una mica després, en una visita que vaig fer a la redacció. Quan el vaig veure em vaig presentar i li vaig fer la broma que "treballava per ell". El cert és que l'ARA ha crescut seguint sobretot la visió que el Carles tenia de què ha se ser un diari (amb l'ajut de tots els altres professionals excel·lents que hi estan implicats, naturalment), i d'una manera o altra tots els qui hi col·laborem seguim gustosament aquestes directrius.

Ara fa un parell d'anys vam passar un dia plegats passejant pel meu poble per un reportatge que estava fent pel diari. Asseguts davant del mar, menjant un peixet a la brasa al xiringuito de Cala Bona, em va explicar un munt d'anècdotes de la seva feina de director de diari, que comportava un poder amb el qual se sentia força incòmode. El periodisme que li agradava fer era d'una altra mena. Gaudir d'una conversa reposada un dia assolellat de primavera era molt més el seu estil (fins i tot va reconèixer sentir-se culpable per estar-s'ho passant tant bé treballant).

El Carles deixa un llegat important en molts àmbits de la comunicació i un munt de gent que el trobarà a faltar, com es pot veure fàcilment per tots els missatges que corren avui per les xarxes. No cal repassar els seus èxits, que són ben coneguts. Em quedo amb una cosa, potser menys recordada, que és el seu llibre Nova York a la catalana, fruit del parell d'anys que hi va passar treballant. La majoria d'exiliats catalans que vaig trobar a Nova York en tenien una còpia, comprada o regalada per un familiar benintencionat. Era una mica la nostra bíblia. Vam passar més d'un cap de setmana fent servir el llibre de guia, recorrent tots els punts de la ciutat on els catalans havíem deixat empremta. Em va fer il·lusió conèixer l'autor uns anys després i poder-li dir en persona que el seu llibre s'havia convertit en tot un clàssic de l'emigrant.

dijous, 1 de juny del 2017

Algunes coses sobre Doble Mortal

Ja sabeu que Doble mortal és l'última novel·la que he publicat (i segurament l'únic llibre meu nou d'aquest 2017, que serà més calmat que l'any passat), un thriller crossover escrit amb l'Elisenda Roca. Avui us volia penjar un parell de coses relacionades amb això:

-la crítica al blog de la Mixa.
-la crítica al blog de la Tumateixa, i la seva vídeo-recomanació.
-la recomanació al Time Out de Sant Jordi.

A veure si us animeu els qui encara no l'heu llegit...