Un altre got d'absenta (post Sant Jordi, 1 de 7)

Cada cop que proclamo que els contes són una forma menor de literatura poseu el crit al cel. Sembla que sigui l'única persona del planeta que s'ha atipat de la narrativa breu. Però espereu un moment... Fem una prova. Els aquí presents que sigueu escriptors, aneu al vostre agent i digueu-li que voleu escriure un recull de relats, a veure quina cara posa. Molt probablement us dirà que invertiu el temps en quelcom més productiu, perquè als editors no els interessa el tema. I tindrà raó. Si us hi fixeu, a casa nostra pràcticament només treuen contes les estrelles consagrades (que vendrien encara que només publiquessin només les seves llistes de la compra), les editorials petites o si hi ha un premi pel mig. Què passa, que els editors catalans són també uns maniatics com jo? És més simple: no volen fer llibres de contes perquè no es venen. No m'ho invento, ho diuen els números. O sigui que som tots plegats els qui hem girat l'esquena a la narrativa breu. L'hem condemnada a una existència de segona a internet, lluny de la lletra impresa. Repartim-nos entre tots les culpes per la mort del conte, va.

Aquesta introducció era només per preparar el terreny i poder dir amb el cap ben alt que m'ho he passat molt bé llegint Un altre got d'Absenta, de la Tina Vallès. A la Tina fa temps que la segueixo per blog i twitter, així que tenia una idea bastant aproximada del que em trobaria. I sí, no m'ha decebut pas. Les seves descripcions de personatges estan molt aconseguides, amb una gràcia condensada en poques frases molt típica de l'autora. I trobo que aquesta és una de les principals virtuts del llibre. Enlloc de centrar-se en la trama com fa tothom, la majoria dels relats són en canvi retrats d'individus de tota mena i condició. Una vida sencera condensada en una plana i mitja. És una mena de conte que m'ha agradat, molt original. Brillant, per exemple, la imatge de la vistosa Senyoreta Carndolla, per escollir-ne un. Uns pocs contes són situacions breus, com uns minuts fent cua a la carnisseria o els embolics sentimentals a un emprovador de grans magatzems, una mena de foto amb subtítols. Tot plegat, el recull és un poti poti d'imatges amb poca història però molt de suc, ben escrit i que deixa bon gust de boca. Tant que m'han entrat ganes de veure com s'ho fa l'autora amb les distàncies llargues i ja tinc la seva novel·la esperant torn a la lleixa.

Per cert, la Tina ha muntat una porra per a què els lectors diguin quin conte del llibre els agrada més. Encara esteu a temps de participar-hi, demà s'acaba el termini. Jo des d'aquí envio el meu vot per a El mono del toro, molt ben trobat. 

Post Sant Jordi (0 de 7)

Aquest any ha passat una cosa inaudita: he pogut comprar-me una colla de llibres per Sant Jordi i he tingut temps de llegir-me'n la majoria en qüestió de mes i mig (per desgràcia alguns no em van cabre a la maleta i encara estan a Barcelona). Estic a punt de ficar-me de cap en les intenses fases finals de la redacció del meu proper llibre, així que és molt probable que aquests siguin els darrers que tingui temps de llegir fins d'aquí uns quants mesos... 

Per celebrar-ho, trencaré el costum que tinc de no fer crítica literària al bloGuejat (normalment quan m'aconsegueixo llegir una novel·la ja han passat anys des que es va publicar i no té gaire sentit dir-ne res) i us comentaré breument què m'ha semblat la collita d'aquest any. Aviso abans de començar la tanda de posts que a la majoria dels autors que apreixeran els conec d'una manera o altra, poc o molt, virtualment o en persona. Intentaré ser imparcial, però ja esteu avisats. Som-hi.

[Foto gentilesa de M. Riera.]

Més viatges al passat

A partir del post que vaig fer l'altre dia sobre les arrels de la família del meu pare he entrat en contacte amb uns quants bisbalencs (en Josep, la Irene i l'Enric, tots ells Masips en un grau un altre, però no parents) que generosament me n'han facilitat més dades. No recordo, per exemple, si m'havien explicat que abans del meu avi ja hi havia un altre Salvador a la família, el que seria el meu tiet-besavi., Mossèn Salvador Macip Sas. L'Enric Masip m'ha passat un breu resum de la seva vida, que acaba així:

"En pau, dins el seu domicili, esperà el resultat de l'estranya tempesta que havia esclatat, i el 24 de juliol d'aquell 1936 allí mateix va ser detingut i, després del seu pas per la presó provincial, era assassinat amb altres presoners al Camp de Mart amb motiu del pas per Lleida de la temible columna Durruti."

Just dos anys després que morís aquell capellà de 61 anys a mans de les forces republicanes, el meu avi per costat de mare era enviat a l'Ebre amb la Lleva del Biberó per intentar frenar l'avenç inexorable de les tropes de Franco cap a Barcelona. Per sort en va sortir il·lès.

Les guerres tendeixen a ser absurdes, però les civils enacara ho són més. L'atzar i la geografia poden fer que et trobis a un costat o altre d'una pistola sense que et donin gaires oportunitats d'escollir. Ja sabeu que sempre que puc em queixo que a la nostra literatura sobren novel·les sobre la guerra i drames familiars, però sentint aquestes històries m'entren ganes de fer-ne una...

[A la foto, la casa pairal de la nissaga Macip, can Trucafort.]

Voltant per Andorra

A part de l'entrevista que em va fer la Cristina Puig, la setmana passada vaig aprofitar que el dilluns hi havia pont a Anglaterra i vaig anar a complir els meus deures promocionals a Andorra. Va ser una bona experiència, la veritat. Em van passejar pels tres instituts que havien aportat membres al jurat encarregat d'escollir la guanyadora del Carlemany. A cadascun d'ells la trobada va ser diferent, des d'una xerrada amb un grupet de lletraferits al primer fins a una sessió multitudinària de Q&A al darrer, passant per una d'intermitja, on van tenir el detall de rebre'm com si fos una estrella del rock. En podeu llegir el resum aquí. A tots els vaig explicar quatre coses de com es fa un llibre, vam riure una mica i al final vaig mirar de convèncer-los de comprar Hipnofòbies a dojo, que per això estava allà. Normalment el contacte amb el públic potencial dels meus llibres el faig per internet, i això de veure'ls cara a cara va ser divertit, almenys per a mi.

A la tarda va tocar la presentació per al públic. Va ser una bona oportunitat per desvirtualitzar alguns coneguts  de twitter i els blogs, en el marc de la Biblioteca Nacional, situada en un racó d'Andorra la Vella que no havia vist abans (em sembla que no havia anat mai gaire més enllà de l'Avinguda Meritxell fins que vaig pujar a recollir el premi a principis d'any!). Tot plegat, una visita breu però intensa, i ben interessant.

Pels qui no vau poder veure el Gent de Paraula ahir...

... aquí teniu el vídeo. I si us fa mandra, aquí teniu el resum escrit.

Avui a La 2, surto al Gent de Paraula

A La 2 aquesta tarda, a les 20.30, emeten l'entrevista que la Cristina Puig em va fer la setmana passada per al Gent de paraula. Val la pena: va ser divertida, m'ho vaig passar molt bé, i vam tocar un munt de temes diferents (fins i tot musicals!).

Veureu, a més, els meus esforços per no posar cara de sorpresa quan anaven sortint algunes dades que jo creia que no eren del domini públic (a veure si se'm nota el "i això com ho saben?" a la mirada) i de reüll veia a la pantalla unes fotos que em pensava que reposaven en el meu disc dur. Després vaig saber que hi havia hagut una conxorxa d'un parell de persones properes, que van subministrar informació privilegiada a l'entrevistadora... Sort que sóc molt britànic i no perdo mai la calma! ;-)

Bonus: abans de l'entrevista vaig tenir l'oportunitat de fer un cop d'ull al plató on roden els Lunnis i vaig aprofitar per fer-me una foto amb la plana major de protagonistes del programa. Quan vaig ensenyar-la a l'hereu, va al·lucinar de veure el seu pare amb els ninots de la tele. Ara es pensa que tinc poders màgics o una cosa així.

[Actualització: aquí teniu el vídeo.]

Flash from the past

La internet permet acostar-te al teu passat, de vegades de manera molt inesperada. Fa uns dies vaig ensopegar amb aquest post del blog de l'ateneu del poble on vivia la família del meu avi patern, a qui no vaig arribar a conèixer. Gràcies a això vaig descobrir una foto del meu avi quan era petit que no havia vist mai, cosa que em va fer molta il·lusió.

Aquell nano de cara seriosa acabaria fent-se metge i mudant-se a la costa amb la seva família acabada d'estrenar, mentre el país estava en runes. Sembla mentida que hagi passat gairebé un segle d'aquell dia al pati d'una escola de La Bisbal de Falset. Un segle molt mogut...

The Night Watch (trio)

Els genis s'inspiren els uns als altres. Aquí va un exemple de genialitats en cadena. Aquesta setmana vaig veure una pel·lícula visualment impecable, feta per un geni:

La pel·lícula estava basada en una famosa pintura, genial també:

La mateixa pintura havia inspirat, ja fa unes dècades, una cançó espectacular, interpretada per uns altress genis. Hi ha res més pedant que dedicar un tema a una pintura d'un mestre holandès del segle XVII? El rock simfònic era així de genial. No us la perdeu. Des que l'he tornat a escoltar no me la puc treure del cap, com se sol dir, cosa que no està malament per una cançó tan incantable com aquesta.

(Llàstima dels efectes de vídeo espantosos... I salteu al minut 1 si us voleu estalviar les experimentacions del principi).

 

[Actualització: en pons007 m'ajuda a convertir la sèrie en un quartet amb un llibre inspirat en la mateixa pintura. Gràcies!]

I el guanyador és...

El moment que tant estàveu esperant! Aquí teniu el resultat del concurs d'Hipnofòbia. Primer el making of, perquè vegeu que no he fet trampes.

1. Imprimeixo totes les fotos concursants.

2. Les retallo.

 3. Les poso en un bol.

 4. Una mà innocent en treu la guanyadora...

5. ...que és aquesta!

Felicitats, @jordimasip! Posa't en contacte amb mi i parlem del premi. I gràcies a tots per participar!

El meu aPARAULA'M

M'apunto a la crida del Pàmies per per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans apadrinant una paraula. La meva és:

GALLIMARSOT

Per què? Perquè és una paraula inútil que, pel significat original que té (gall sense cresta) no pots fer servir mai en una conversa. Perquè si malgrat tot algú la diu, te'l quedaràs mirant amb cara de "aquest paio està sonat". Perquè està més que oblidada. Perquè magrat tot això, sona bé. Perquè a més es pot fer servir com a insult i ningú sabrà què has volgut dir realment. Perquè en el seu segon significat, és una paraula molt més eufònica que el seu equivalent castellà (marimacho), en canvi molt més usada entre nosaltres. 

I sobretot perquè  "Gallimarsot" va ressuscitar breument als anys 80 (em sembla que va ser culpa de l'Albert Jané) en el títol d'una aventura dels Barrufets i em va encantar. Ja llavors em va semblar un exercici fantàstic de submarinisme lingüístic, rescatar aquesta paraula del fons del diccionari, i amb uns resultats molt millors que no el Ketecasco que van escollir els castellans, que tot i ser més proper a l'onomatopèic original (Cracoucass). Apa, gallimarsots, que tingueu un bon dia!

Rànkings

Això dels rànkings és una burrada, però fa gràcia. Parlo en general. Tenim aquesta tendència a fer llistes amb qualsevol cosa que ens cau a les mans, i a vegades ni tan sols estan clars els paràmetres que fem servir, però és igual, les fem de totes maneres i les llegim i ens riem una estona comentant-les. Som així.

Per això existeixen gent com els d'Alianzo. Són un web precisament d'això, de fer rànkings. Abans s'encarregaven només dels blogs, però ara pretenen ser una mena de Klout (més sobre això d'aquí una estona). Per això em va arribar l'altre dia un spam d'ells, quan ja els havia oblidat completament almenys feia quatre o cinc anys. Em va picar la curiositat i vaig anar a veure com estaven les coses. Així, estaven:

El llistat de blogs en català més, eh, no ho sé, populars?, visitats?, comentats?, reverenciats? l'encapçalava com era d'esperar l'amic Tibau. El seu Tens un racó dalt del món és si més no el blog més veterà, més actualitzat, més participatiu i més variat que tenim, mereix el ceptre de qualsevol rànking sense cap mena de dubte. Fins aquí tot normal.

Però el que ve després demostra el que us deia de la part de dimensió desconeguda que tenen els llistats. Als números dos i tres dels blogs en català apareixen dos blogs en... castellà. Molt bé tu. Sembla que no hi ha ningú que es dediqui a comprovar que l'ordinador no hagi tingut un atac de singlot quan ha parit la darrera llista. I al quart lloc surto jo, ves per on, amb una temperatura (?) de 51 graus (calentet calentet). Esperem que no bufi un vent siberià que em faci caure d'una posició tan afalagadora i tan poc fiable com aquesta.

Passem a un altre rànking, el del Klout. Aquests el que fan és agregar el teu "impacte" a diferents xarxes socials i es treuen un número de la màniga que no sé què vol dir, però que de tant en tant baixa en picat per recordar-te que al món digital tot és efímer. Però més enllà de la xifra, el que fa més gràcia són els "topics" sobre els que se suposa que un és influent. Normalment fan riure bastant, perquè semblen paraules tretes a l'atzar d'un diccionari. Mireu les meves (abaix a la dreta).

O sigui que tinc una certa influència a internet pel que fa a les Nacions Unides (??), al Salvador (aquí imagino que el meu nom hi deu jugar un paper important, no crec que es refereixin ni al país americà ni a Déu) i al teatre. Apa. Em sembla que ni al facebook, ni al twitter ni aquí he parlat mai de la ONU o de teatre. I si ho he fet ha sigut de forma molt tangencial. O sigui, que sóc expert en uns temes que ni tan sols menciono. Espectacular, el món dels rànkings...

Concurs Hipnofòbia: Últims dies!

Ja sabeu que he improvisat un concurs amb les fotos que m'heu anat enviant aquests dies (mireu com està la galeria ara mateix). Hora d'acabar d'ultimar els detalls. 

Data límit: dimecres que ve, dia 9. Si encara no m'heu enviat una foto de la vostra Hipnofòbia, els qui l'heu comprat, aprofiteu per fer-ho ara via twitter, facebook, blog, email o el que vulgueu.

Premi: qualsevol llibre que vulgueu de la meva producció, dedicat i amb l'enviament gratuït, és clar.

Sorteig: una mà innocent escollirà una foto a l'atzar d'entre totes les que hagi rebut.

Excuses: cap. Si heu passat per caixa, feu la foto i envieu-me-la, que no us costa res!

Aproifito per fer una mica de propaganda de l'activitat mediàtica del cap de setmana. Demà podreu llegir el meu article d'opinió a El Periódico, sobre els misteris del llenguatge, i sentir-me a la 1.30 al Via Lliure de RAC1 comentant el problema de la vacuna de xarampió, els bacteris que van sorgir del glaç i uns fantàstics cargols ciborgs molt adequats pel saló del còmic que se celebra a Barcelona aquesta setmana. Que vagi bé!

Pantalons curts i genolls pelats

Ahir el meu fill va estrenar l'uniforme d'estiu de l'escola i no vaig poder evitar que em vingués aquesta imatge al cap. No era un personatge de la meva generació, però la meva àvia em va fer llegir els contes del Guillem Brown que publicava Molino quan era un nen i em van fer riure bastant, malgrat com eren d'anacrònics. Suposo que les noves generacions encara el trobaran més juràssic, com tots els personatges que li fan companyia a la lletra d'aquell clàssic. El temps no passa en va.