divendres, 11 de juny de 2021

Confiar en la ciència

M’ha passat unes quantes vegades darrerament que, a les xarxes socials, un desconegut m’ha acusat de ser ocell de mal averany o, fins i tot, de desitjar que les coses vagin malament. No soc l’únic científic que parla de la covid-19 que pateix aquesta mena de comentaris quan intenta posar sobre la taula tots els escenaris possibles, especialment els que les presses tendeixen a arraconar. Un pot ser de tendències més optimistes o més pessimistes, però els professionals tenim l’obligació de ser sobretot realistes, encara que costi. S’ha de ser una mica capsigrany per creure que assenyalar els riscs que ens poden portar a situacions problemàtiques vulgui dir que tenim ganes que passin.

És un tema de probabilitats que a vegades costa d’entendre. Si hi ha un límit de velocitat és perquè els estudis demostren que un accident per sobre d’aquesta xifra té un risc més elevat de tenir conseqüències greus. Quan diem que és millor no superar els 120 Km/h, sempre trobarem algú que ens assegurarà que s’ha saltat la norma mil cops i no li ha passat res. Però això no vol dir que, com més vegades ho faci, més possibilitats tingui d’acabar malament. Amb la pandèmia és el mateix: arraconar la prudència no garanteix una hecatombe, però fa que n’augmentin les probabilitats. És important anar recordant-ho, sobretot en els moments de més eufòria.

Malgrat les crítiques que rebem de tant en tant, aquests dies hem vist un exemple pràctic de l’impacte real que tenim els divulgadors. Quan a Espanya se’ls ha donat als vacunats amb una dosi d’AstraZeneca l’opció de triar una segona dosi igual o barrejar vacunes, prop del 90% s’ha quedat amb la primera alternativa, que és la que hem defensat els qui estem al cas, seguint les conclusions de l’EMA i l’OMS. Al cap i a la fi, és l’única combinació sobre la qual hi ha estudis fiables (que diuen que és segura i eficaç), la resta son conjectures. L’argument és tan contundent que s’ha acceptat molt millor que no la recomanació oficial de triar Pfizer, que encara no té dades científiques prou sòlides on recolzar-se.

Això demostra que, com a societat, hem pujat un graó important: hem après a buscar informació. Pot semblar una cosa trivial en l’era Google, però és precisament l’accés immediat a muntanyes de dades que ens proporciona internet el que fa que la tasca de trobar la veritat sigui més difícil que mai. La pandèmia ens ha ensenyat (o confirmat) que la versió institucional no sempre és la més encertada. I també que això no implica forçosament haver d’anar per defecte a l’altre extrem i creure que tot el que diu el govern és part d’una conspiració. Qui més qui menys, en els últims mesos ha buscat veus que li inspirin confiança. I no s’ha quedat amb la primera, ni amb la més cridanera, ni amb la més famosa, si no que s’ha construït un grup de referència que potser inclou un que és una mica radical, un altre que tendeix a ser més aviat conservador i un tercer que sempre busca punts d’equilibri. Escoltant-los a tots, ha pogut prendre les seves pròpies decisions d’una manera ben informada.

Els mitjans també hi han contribuït molt, cedint el micròfon no només al grup habitual de divulgadors o a l’expert afiliat al sistema, si no ampliant la mostra per oferir un ventall d’anàlisis independents i justificades. Això ha fet que ens arribessin opinions molt valuoses que en altres circumstàncies haurien quedat soterrades. És aquest esforç comú (científics animant-se a pujar a l’estrada, mitjans obrint-los les portes i ciutadans buscant i triant proactivament) el que ens ha permès madurar col·lectivament. Esperem que, un cop acabada la pandèmia, no fem un pas enrere i mantinguem tot això que hem guanyat.

La setmana passada, ’Buzzfeed News’ va accedir a 3.200 pàgines d’‘e-mails’ d’Anthony Fauci, el coordinador de la resposta dels Estats Units a la pandèmia, que cobrien els primers sis mesos del 2020. Malgrat la feinada i la responsabilitat que tenia, Fauci treia estones d’on fos per contestar els missatges que li enviaven tota mena de persones preocupades, des de famosos a ciutadans anònims. A un nivell més modest, molts científics hem intentat fer una cosa semblant aquests dies, per exemple resolent a Twitter o Facebook els molts dubtes que ens arribaven. Hem procurat ajudar una mica amb les eines que tenim a mà, igual que molts altres professionals de camps diversos. És un esforç, intens i no remunerat, que fem amb molt de gust. La recompensa més gran és veure que, a l’altra banda, hi ha gent que ens escolta i confia en nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 7/06/21. Versión en castellano.]

dijous, 13 de maig de 2021

Optimisme

 És el moment de l’optimisme, de parlar de la llum al final del túnel, de celebrar com pugen els vacunats i baixen les víctimes, de començar a pensar en tot el que hem deixat de fer i aviat retrobarem. És el moment de l’optimisme, i això és un perill. Perquè la pandèmia no s’ha acabat, ni de bon tros: tots aquestes progressos que estem fent pengen d’un fil. Mirem l’exemple recent de Xile, un país que, amb més del 40% de la població immunitzada i creient que ja se n’havien sortit, va patir un pic intens del qual tot just es recuperen ara. Els experts creuen que va ser culpa d’una relaxació massa ràpida, sobretot relacionada amb l’obertura dels viatges interns durant el gruix de la temporada d’estiu, de desembre a febrer.

Quan Espanya va sortir de la tercera onada, l’optimisme es va començar a instal·lar en la població, esperonat per l’increment progressiu del ritme de vacunació i la perspectiva d’aconseguir una certa normalitat a l’estiu. Però la situació a Xile ens demostra que, fins i tot amb una bona immunitat i amb la pandèmia aparentment controlada, no ens podem confiar: hem de continuar vigilant i no voler córrer més del compte.

Així ho han fet al Regne Unit. Després d’una gestió espantosa que els va portar a tenir una de les mortalitats acumulades més grans del mon, sembla que per fi han trobat l’estratègia que funciona. Una combinació de vacunacions massives i confinament prolongat ha fet que registrin un número mínim de morts i els casos hagin baixat en picat. I no els va tremolar el pols a l’hora de mantenir-ho tot tancat durant la Setmana Santa perquè els indicadors no eren adequats. Actualment, el Regne Unit té cinc vegades menys contagis que Espanya i el doble de vacunats, però encara estan prohibides les trobades amb altres bombolles en espais tancats, i restaurants i pubs només serveixen a l’exterior.

A Espanya, en canvi, sol manar més el calendari. La insistència per recuperar la vida social i econòmica, sobretot quan s’acosten festes, és massa forta en un país molt depenent psicològicament i econòmicament de la restauració i l’oci, i amb menys recursos per compensar els qui en pateixen més l’impacte. Cap polític espanyol s’ha atrevit a limitar el Nadal, la Setmana Santa o l’estiu, per por a una revolta popular. Per això el risc és ara que, en els propers mesos, anem adquirint l’esperada llibertat amb pressa, independentment de la realitat epidemiològica. El primer avís ha sigut cancel·lar l’estat d’alarma perquè políticament tocava, no perquè estiguem segurs que ja no serà necessari. La setmana passada, a Espanya hi va haver un centenar de morts. Al Regne Unit, que té vint milions més d’habitants, només una dotzena. En quin dels dos països podem quedar amb els amics per anar a sopar en un espai tancat?

Potser això és degut a una propensió a autoenganyar-nos. A Espanya, la presidenta d’una comunitat autònoma ha sigut aclamada (i reelegida) perquè la seva gestió de la pandèmia ha permès que la gent pogués gaudir de llibertats que en altres territoris s’havien negat. La conseqüència, com era d’esperar, és el número de contagis i morts més elevats del país i, ara mateix, una de les ocupacions més altes d’UCIs. Que aixecar restriccions quan encara no és prudent fer-ho es paga amb vides humanes a aquestes altures és indiscutible. I, malgrat tot, alguns escullen no veure-ho.

No es pot negar que, a tot el país, la situació està millorant, i que hauria de continuar fent-ho. Però també és cert que els indicadors encara no son del tot bons: després de tocar fons a mitjan març, la corba de contagis oscil·la amunt i avall sense acabar de decidir-se a continuar el ritme descendent. No es tracta de veure l’ampolla ni mig plena ni mig buida: les dades son les que son i s’han d’interpretar d’una manera freda. I a l’hora de prendre decisions de salut pública, sempre és més aconsellable la prudència que córrer riscs. Que l’optimisme, tan necessari per resistir el que ens queda de pandèmia, no ens encegui: omplir bars i restaurants no pot voler dir omplir també hospitals.

Estem a la recta final, però és una recta llarga. Una ensopegada ara pot fer molt de mal. L’optimisme pot convèncer-nos que això no tornarà a passar, que ja hem superat el pitjor i que les vacunes evitaran més onades. Esperem que sigui així. Però recordem el cas de Xile. I insistim un cop més amb l’exemple britànic: l’activitat s’ha de recuperar quan les dades ho permetin, no quan la pressió socioeconòmica ho demani, i sempre d’una manera gradual i proporcionada.

[Publicat a El Periódico, 10/5/21]

divendres, 23 d’abril de 2021

Feliç Sant Jordi!

Que tingueu tots una bona diada! Malgrat que aquest Sant Jordi encara no pugui ser normal, aprofiteu per passejar, comprar llibres i saludar els escriptors que treuen el cap a les paradetes. Jo aquest any m'ho perdré (espero que el proper ja estaré a les trinxeres altre cop!), però ja sabeu que tinc un parell de llibres als taulells, un de reflexions i un misteri fantàstic (en teniu una ressenya a sota), si necessiteu idees. I a més, aquí i aquí faig unes quantes recomanacions. Bon Sant Jordi a tothom!



dilluns, 12 d’abril de 2021

¿Què hem de fer amb la vacuna d’AstraZeneca?

 El ball de dubtes al voltant de la vacuna d’AstraZeneca d’aquests últims mesos ha culminat aquesta setmana amb l’anunci que l’Agència Europea del Medicament (EMA) canviava les seves recomanacions i admetia que hi havia una «possible relació» entre la vacuna i l’augment d’un tipus rar de coàguls en les persones immunitzades. Concretament, a Europa s’havien vist 62 trombosis de si venós cerebral i 24 de la vena esplènica en 25 milions de vacunats (la gran majoria en dones de menys de 60 anys), dels quals 18 havien mort. Són malalties que espontàniament apareixen amb una freqüència molt baixa i, malgrat que la proporció continua sent petita en vacunats, la coincidència temporal desperta sospites.

¿Què s’ha de fer a partir d’ara? La mateixa EMA ha conclòs que s’ha de continuar utilitzant la vacuna d’AstraZeneca perquè els possibles riscos són baixos comparats amb l’efecte protector que té. L’agència reguladora del Regne Unit ha anunciat que la continuaria posant i que la restringiria només als de menys de 30 anys quan els arribi el torn. El motiu pel qual el Regne Unit ha vist menys casos de trombosi fins ara pot ser que, a diferència de bona part d’Europa, ha utilitzat aquesta vacuna sobretot per als més grans de 65 anys, que tindrien menys perill de desenvolupar-la. 

Però encara queden moltes incògnites per resoldre. Per exemple, les trombosis no s’han observat amb les vacunes de Pfizer i Moderna, que són d’ARN. Això fa pensar que la tecnologia del vector viral d’AstraZeneca podria desencadenar una resposta immune que destruís les plaquetes (una de les característiques d’aquestes trombosis). Però si és així, hauria de passar una cosa semblant amb les vacunes que utilitzen el mateix sistema, com l’Sputnik russa, la CanSino xinesa o la nova de Janssen, algunes de les quals ja s’han administrat massivament. En canvi, encara no s’ha associat cap d’aquestes vacunes a un augment de trombosis.

Però assumim per un moment que la vacuna d’AstraZeneca està de veritat relacionada amb aquestes complicacions, que sens dubte és una possibilitat. El que hauríem de fer llavors és valorar-ho amb la perspectiva que fa falta dins del context de la campanya de vacunació. Si aquests 25 milions de persones no haguessin rebut la vacuna d’AstraZeneca, segurament haurien d’haver esperat mesos que els en toqués una altra dosi, durant els quals una part hauria agafat la Covid-19. Simplificant molt totes les variables implicades, podem calcular per sobre quin efecte tindria això. Si considerem que cada setmana es contagia una d’entre 880 persones (per utilitzar dades recents de Catalunya, tot i que és una xifra que varia segons el temps i el lloc), això voldria dir que els no vacunats es podrien haver infectat a un ritme de més de 28.000 per setmana que passessin desprotegits. Si assumim una letalitat de el 2% (més o menys la mitjana a Espanya des del principi de la pandèmia), el nombre de víctimes potencials per cada dia que passen sense vacunar serà molt elevat. Tot i ser un càlcul imperfecte, surt una xifra molt més alta que totes les víctimes mortals de les trombosis. 

Tot això indica que, si acceptem com a certa la pitjor de les possibilitats, que la vacuna realment causi una trombosi greu en una de cada gairebé 300.000 persones, l’impacte sanitari de no utilitzar-la per protegir la població que té més risc de patir les complicacions serioses de la Covid-19, els més grans de 65 anys, seria més elevat. Des del punt de vista de la salut pública, doncs, és obvi que els beneficis d’utilitzar aquesta vacuna superen de molt les conseqüències de les possibles complicacions.

A escala individual, es pot treure una conclusió semblant. Hi ha altres fàrmacs que prenem regularment que augmenten les trombosis, com els anticonceptius orals, que poden arribar a doblar-ne el risc. Encara més: els vols de llarga durada el tripliquen, i no per això hem deixat de prendre aquestes pastilles o d’agafar avions. Fins i tot sortir al carrer en una gran ciutat pot comportar un perill superior de tenir accidents, i no ens quedem tancats a casa.

Una manera d’evitar problemes seria no donar-la a dones de menys de 60 anys, però no té sentit que la resta de la població hagi d’esperar. A més, ara podem estar alerta i reconèixer els símptomes de les trombosis, cosa que ens permet tractar-les ràpidament i reduir la mortalitat. En un moment en què anem curts de vacunes, cosa que fa que la campanya avanci més lentament del que s’esperava, no ens podem permetre rebutjar-ne cap que s’hagi demostrat que funciona i que és segura per a la gran majoria.

[Publicat a El Periódico, 9/4/21. Versió en castellà.]

Més coses que he dit sobre el tema:
Nació Digital
65 y mas
Sputnik
BTV
20 minutos
Canal 4
Hub de salud

dimarts, 23 de març de 2021

Janowitz: making of


Aquesta temporada de Sant Jordi coincideixen dues novetats meves a les llibreries. D'una, la més científica, ja us en vaig parlar. L'altra és Janowitz, la segona novel·la de Macip Garzón, el duet literari que faig amb en Ricard Ruiz Garzón i que es va estrenar fa uns anys amb Herba negra. Com és tradició, us explico com s'ha gestat aquest llibre, per si us interessa.

Tan bon punt vam acabar la nostra primera col·laboració, el Ricard i jo vam decidir ràpidament que ens ho havíem passat prou bé i el resultat havia quedat prou decent (i amb bona acceptació dels lectors: tres edicions fins ara) com per continuar treballant junts. Vam començar a discutir possibles idees per a una nova història, i en vam trobar una que ens va agradar. Llavors vam passar a la fase de preparar el guió que hauríem de seguir i, després d'uns mesos de feina, vam començar a escriure, tal com havíem fet amb Herba negra. Però ens vam quedar encallats en els primers capítols: no acabava de sortir com volíem. A més, just llavors va sortir una pel·lícula que tractava d'un tema similar (tot i que d'una altra manera) i vam pensar que no era el millor moment per al projecte. I el vam deixar aparcat.

Sense desanimar-nos, vam posar-nos a buscar alternatives. En una trobada en un cafè (fet poc habitual, el de coincidir tots dos en el mateix espai i temps!), el Ricard va posar sobre la taula una paraula: Janowitz. Era un mon que havia estat dissenyant feia molt Cris Cuenca (a qui hem dedicat el llibre), no teníem més informació. Em va intrigar de seguida. Que passava a Janowitz? Com era aquest lloc imaginari? Allà mateix, en un dels nostres clàssics brainstormings, vam parir les línies mestres de la novel·la. El misteri de Janowitz estava servit.

Al llarg dels propers mesos vam fer la feina de crear els personatges i decidir les línies que seguirien, tot per explicar els estranys canvis en la realitat que estava patint Janowitz. Volíem que fos una novel·la coral, aquest cop, un misteri tecno-místic on es barreja ciència i religió, amanit amb acció i un toc fantàstic, amb sospreses que es van coneixent a poc a poc i un munt de coses que, com diu la propaganda, no son el que semblen. Ens vam divertir, a més, col·locant ous de pasqua per tot arreu (fins al punt que hauríem d'escriure un altre llibre per explicar-los tots!) i jugant amb una sèrie d'elements que no puc explicar perquè son part de les sorpreses que té el llibre.

Janowitz va començar a prendre forma el 2016, però l'hem anat escrivint al llarg d'uns anys on s'han vist revoltes al carrer i una pandèmia que ho ha trastocat tot. Això ha acabat impregnant el llibre, inevitablement. La història, de fet, es pot llegir com una metàfora de la pandèmia (tot i que no teníem ni idea que passaria res d'això quan ens hi vam posar): una societat que s'ha d'enfrontar a una sèrie de canvis incontrolables que ho trastoquen tot i que ningú pot dir d'on venen.

Així doncs, què és Janowitz? Un trencaclosques de misteri, acció i una mica de ciència-ficció apte per a tots als públics, una novel·la que va encaixant a poc a poc i que parla de temes com la manipulació que patim per part dels governs, l'abús de poder, l'arrogància dels "savis" i una mica també de qui som i d'on venim.

Aprofito per anunciar que aquest dijous es farà la presentació oficial (virtual) del llibre a Gigamesh, amb la "presència" dels autors, que respondrem preguntes dels editors i del públic que s'animi a escoltar-nos. Ens hi veiem!


Aquí teniu el vídeo de la presentació:

dimecres, 17 de març de 2021

La recta final

La recta final de la pandèmia a Europa s’està allargant més del que prevèiem. A hores d’ara, s’esperava tenir una bona part dels adults vacunats, però aquests objectius només els està aconseguint el Regne Unit després d’un Brexit prematur que els va permetre negociar la distribució de vacunes al marge de l’estratègia clarament fallida de la Unió Europea. Espanya està atrapada en aquesta xarxa de mala gestió i, per molt que al final hagi superat els problemes logístics inicials, poca cosa pot fer davant l’embut que representa una arribada de dosis inferior a la que podria absorbir el sistema.

Això és un problema, perquè la normalitat només es començarà a recuperar quan tota la població susceptible estigui protegida. Malgrat que la Covid-19 afecta tothom, la major part dels casos greus i la mortalitat es veu en franges d’edat elevades i en malalts amb altres patologies. Per tant, no hi ha cap excusa per a què no prioritzem aquests grups a l’hora de distribuir les poques vacunes que tenim. Costa d’entendre que, a hores d’ara, hi hagi un nombre substancial de gent jove vacunada (amb, recordem-ho, poquíssimes probabilitats de morir de Covid-19) i, en canvi, moltes persones grans encara no estiguin protegides.

Aquesta incongruència es deu a tres decisions errònies. La primera, no tenir els protocols ben definits per evitar que es prenguin mesures dubtoses. No es tracta només d’eixerits que fan servir el seu poder (polític, religiós, militar, genealògic) per saltar-se la cua, sinó de vacunes que van a personal administratiu d'hospitals (sa i jove) que no esta a primera línia, o dosis sobreres que, per a què no es facin malbé, s’acaben donant als acompanyants (sans i joves) dels qui els toca per dret propi, en lloc de fer l’esforç d’anar a buscar persones grans que les necessitin més.

La segona ha sigut desoir les recomanacions de l’OMS i de la pròpia Agència Europea del Medicament i no donar des del principi la vacuna d’AstraZeneca als majors de 55 anys. És cert que originalment no hi havia prou dades, però res feia pensar que no havia de funcionar bé en la gent gran, com, efectivament, al final s’ha demostrat. I aquí ve una errada encara més gran: ser incapaços de reconèixer l’equivocació amb rapidesa (com van fer fins i tot els propis instigadors de l’estratègia, els alemanys) i quedar-se pràcticament sols amb una opció absurda que alentia encara més la vacunació de la població diana.

Finalment, l’última era més difícil d’anticipar. La majoria de països van optar per donar dues dosis de vacunes amb una separació de dues o tres setmanes, tal com les proves clíniques suggerien. Però alguns van optar per prioritzar la primera dosi per arribar a més gent més ràpidament Ara s’ha vist que això és suficient per donar una cobertura més bona del que s’esperava. Un cop més, Espanya tarda a reaccionar i no adopta la solució més efectiva.

Aquests tres grans errors se’ls ha estalviat el Regne Unit. Això, sumat a l’estratègia guanyadora de reserva de dosis que dèiem, han fet que, després d’una gestió pèssima, Boris Johnson ara es pugui penjar una medalla: tots els adults britànics estaran probablement vacunats abans de l’estiu i els ingressos hospitalaris i la mortalitat ja hauran caigut en picat. El pla és mantenir fins llavors una sèrie de restriccions que s’aniran alleugerint a poc a poc amb la idea que, un cop s’eliminin, ja no s’hauran d’implementar mai més.

¿Què passarà a Espanya? Els percentatges de vacunació seran més baixos, però la necessitat de «salvar l’estiu» farà que, igualment, les restriccions es redueixin. Obrint fronteres, amb passaports immunitaris o no i incentivant el moviment podria ser que s’escampessin més virus, fins i tot variants difícils de controlar (com la P.1 que ha sorgit de Manaus). Probablement no es faran cribratges massius, amb la qual cosa el control de brots no serà tan efectiu com podria ser. Previsiblement, , els casos tornaran a pujar, com passa cada vegada que ens relaxem amb massa pressa. Si això porta a una altra onada és possible que sigui força més baixa que les que hem vist fins ara, això sí i, sobretot, no haurem de patir per les persones que viuen en residències ni per una bona part dels més grans, que ja estaran vacunats. Però hi haurà més ingressos i algunes morts que es podrien haver evitat. 

Tot això contribuirà a l’allargament de la recta final. Haurem de tenir paciència i prudència fins que la vacunació faci efecte. Que no tirem per terra ara tot l’esforç per voler anar massa de pressa.

[Publicat a El Periódico, 14/03/21. Versió en castellà.]

dimecres, 3 de març de 2021

Lliçons d'una pandèmia

 

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Lliçons d'una pandèmia (a Anagrama, en català i castellà). Aquest com no es tracta de la divulgació que acostumo a fer, sinó que és un assaig (sobre el tema que ens preocupa a tots, és clar). He intentat resumir les coses que hem après (o hauríem d'haver après) d'aquesta pandèmia. La idea és fer reflexionar una mica sobre els errors i encerts, sobretot pensant de cara al futur i les possibles crisis que vindran. Aprofito també per parlar de salut planetària, un concepte relativament nou que és clau per a la gestió de pandèmies i altres problemes que ens afecten a tots.

Én un assaig breu (el format que tenen els quaderns d'Anagrama), que es pot llegir sense tenir cap coneixement especial sobre el tema, i que recomanaria especialment a tots els qui esteu preocupats per com es gestionen les crisis de salut, a nivell local i global. Entre tots hem de trobar la millor manera de preparar-nos per aquests reptes, i res millor que començar a incentivar el debat a tots els nivells. Ja em direu si us ha agradat!ç

Unes quantes ressenyes i entrevistes, per si en voleu saber més:

I una també unes entrevistes:






divendres, 12 de febrer de 2021

Votar en temps de pandèmia

El 14 de febrer els catalans tenim una cita a les urnes. Son unes eleccions importants: un govern en funcions, escapçat per la inhabilitació del seu President i afeblit per desavinences entre els socis, no tindrà mai prou força per fer bé la seva feina. Però aquesta necessitat política xoca amb la realitat epidemiològica. Malgrat que Catalunya està en fase de descens de la tercera onada de la pandèmia, encara falta per a què els indicadors tornin a un nivell raonable. La Rt no baixa de 0,9 des de finals de novembre, el risc de rebrot continua per sobre dels 400 (més de 100 es considera alt) i la incidència acumulada a 14 dies encara supera els 500. En aquestes condicions, s’hauria de votar?

Hi ha tres maneres de respondre la pregunta. Des del punt de vista polític, hi ha una urgència que cal solucionar, però també una sèrie de càlculs interessats que fan que uns partits prefereixin accelerar i altres xutar la pilota endavant cap a un futur indeterminat que ningú pot garantir que serà millor. Des del punt de vista científic, seria prudent esperar, però només una mica. Al ritme actual, d’aquí aproximadament un mes el nombre de casos s’haurà reduït de manera substancial, i el risc de contagi degut al moviment massiu de persones serà força menor. És llavors, abans no comenci una quarta onada que prediuen molts models, que seria el millor moment per votar. Però ja hem vist que la discussió entre aquestes dues faccions és estèril, perquè hi ha una tercera via que s’acabarà imposant: la jurídica.

Des del principi de la crisi, hi ha hagut un desfasament entre el que cal implementar per preservar la salut de la població i el que la llei permet fer. En els països democràtics, els drets fonamentals son un bé que s’ha de protegir. Però en situacions d’emergència com aquesta, la salut no pot quedar-se a segon pla, i per això cal adaptar la normativa amb rapidesa a la realitat del moment. Sabem que hi ha mecanismes per fer-ho, per tant el que ha fallat és la visió, la voluntat i la coordinació dels qui tenen el poder per fer aquests canvis. El que passa llavors és que el tribunal que té l’última paraula sobre com es fan unes eleccions ha de prendre decisions segons unes lleis que ja no encaixen amb el que és millor pels ciutadans. L’aparell jurídic-legal ha de ser una baula més en els esforços per evitar tant com es pugui els contagis, no pot anar en contra del que hauria de ser l’objectiu primordial en una pandèmia: salvar vides.

Per desgràcia, el sistema obliga que les eleccions es facin el 14-F, encara que epidemiològicament parlant no tingui gaire lògica. Això s’hauria d’haver previst, i haver dirigit des del principi les energies al pla B: aconseguir que la jornada electoral sigui el més segura possible. S’ha perdut un temps preciós amb el tema de la data, i les possibilitats de fer accions complexes s’han anat reduint. A més, els gestors tenen una feina molt complicada, atrapats entre el que els demanen els científics i el que els permeten les lleis. Per tot això, algunes de les opcions més òbvies des de l’òptica sanitària (un confinament previ d’un parell de setmanes per accelerar la baixada, urnes mòbils, més d’un dia de votacions, incentivar i facilitar més el vot per correu, torns més curts a les meses, tandes de votacions, encara més col·legis electorals i en espais més amplis i ventilats...) no son factibles.

Llavors, és prudent anar a votar el 14-F? Partint del fet que el risc zero només existeix si et quedes a casa, sembla que s’està fent tot el possible per limitar els problemes el dia de les eleccions. Però hi ha dos forats negres que no s’han resolt encara. Un és assegurar que a les meses no hi ha persones vulnerables (o que conviuen amb una). Seran els que estaran més exposats, per això haurien de ser joves i sans, per minimitzar complicacions. Però el repte clau és el dels positius. Algú que té la covid-19 i, per tant, pot contagiar, no ha de sortir al carrer sota cap concepte. El perill que això representa per a la salut de tots els ciutadans no és acceptable, perquè no hi ha cap conjunt de mesures prou efectives per garantir que no propagaran la malaltia.

És essencial respectar el dret a vot a tothom, però no al preu de jugar amb la vida dels altres. Les prioritats han d’estar clares. Per això és important no caure en el derrotisme o el conformisme i buscar alternatives. Si no, el perill és que la gent tingui por de sortir a fer sentir la seva veu, i això sí que seria una perversió intolerable del procés democràtic.

[Publicat a El Periódico, 9/2/21. Versió en castellà.]

divendres, 22 de gener de 2021

Fatiga pandèmica

Un cop més, les prediccions es compleixen: comencem l’any enfilats en una tercera onada pandèmica de dimensions considerables. L’han alimentat sobretot la reticència dels polítics a imposar restriccions durant les festes, malgrat la insistència dels científics, i la incapacitat de certa gent d’actuar amb prou seny. És just repartir les culpes equitativament.

La situació actual espanta. Al Regne Unit acumulem rècords de contagis i xifres de morts diàries per sobre les de la primera onada. Les raons del descontrol no son clares. Boris Johnson ho atribueix a la nova variant del virus, que s’ha convertit en prevalent amb rapidesa i sembla ser més infecciosa, però hi ha un component de mala gestió que no es pot obviar. Encara no sabem quina de les dues coses, mutació o incompetència, ha tingut pes més en el desastre.

Les onades anteriors ens han ensenyat que no podem quedar-nos mirant els veïns sense fer res, perquè Europa és massa petita i el virus massa ràpid. Ja estem veient que la tendència a l’alça s’està escampant pel continent. Els científics normalment demanem preparar-nos per a la pitjor de les possibilitats (en aquest cas, un tsunami com el britànic) però els dirigents prefereixen esperar-se per si de cas hi ha sort i es poden estalviar mesures que tenen un alt cost polític. El que passa és que aquesta estratègia reactiva (proposar solucions quan hi ha un problema) té un preu més elevat en vides que la via proactiva (anticipar el problema i posar mesures per minimitzar-lo).

Per desgràcia no podem esperar que les vacunes ens salvin d’aquest pic, perquè els seus efectes tardaran mesos a veure’s. L’inici de la campanya de vacunació ha sigut més lent del que s’esperava, fins i tot als països que s’han organitzat bé. Agafarem velocitat a mida que llimem les imperfeccions del pla i s’afegeixin més vacunes a les que ja han estat aprovades però, malgrat tot, els anuncis triomfals de tenir la major part de la població protegida a l’estiu ara es veuen massa optimistes.

Sembla, doncs, que el 2021 serà un altre any difícil, si més no la primera meitat. És cert que hem après molt en aquests mesos. Sabem com tractar els malalts greus, com rastrejar el virus i com predir-ne l’evolució amb més exactitud. Però la situació es complica perquè tots patim el que anomenem fatiga pandèmica. Els ciutadans estem tips de fer sacrificis que no serveixen de res, perquè quan ens relaxem tornem al punt de partida. Els sanitaris estan físicament i mentalment exhausts d’estar permanentment de guàrdia. Els polítics estan tips d’estar a l’ull de l’huracà, havent de prendre decisions impossibles i rebent pals per totes bandes quan no aconsegueixen nedar i guardar la roba. I els científics ens estem cansant d’anticipar els problemes i que ens ignorin o se’n riguin de nosaltres.

Quan, a principis de desembre, uns quants vam començar a suggerir que repenséssim el Nadal per evitar una situació com la que tenim ara, ens van titllar d’exagerats i ens van tirar la cavalleria per sobre a xarxes i tertúlies. Ha tornat a passar ara amb la proposta de retardar uns dies la tornada a l’escola per parar el cop dels possibles contagis per les festes. Les tradicions i els nens son temes que provoquen reaccions viscerals, és comprensible. No ho és tant l’escarni públic i les desqualificacions personals de professionals de la salut o la comunicació que sembla que no entenguin com funciona la ciència: debatre d’una forma ponderada idees que s’han erigit sobre dades sòlides és necessari per poder avançar quan hi ha dubtes, normalment trobant solucions de consens. Però encara desgasta més veure com els qui governen ni tan sols volen plantejar-se alternatives a la via oficial. Algú s’ha queixat de la confusió que crea que els debats científics es facin a les xarxes o als mitjans, però és l’única alternativa que queda quan no es poden fer als despatxos dels ministeris.

La incertesa és el motor de la ciència i el progrés. Quan tenim prou dades per entendre una realitat, el camí a seguir està clar. Si no, el que cal és escoltar totes les veus que proposen teories raonables i, plegats, trobar la sortida més plausible per poder avançar. Així tenim menys possibilitats d’equivocar-nos que ofegant les veus que no encaixen amb les expectatives que ens hem fet. Els científics ho tenim clar, però si no aconseguim que tothom ho entengui, ens esperen uns mesos complicats: per sortir de la pandèmia ens cal treballar junts i no deixar que l’interès polític i els personalismes ens distreguin.

[Publicat a El Periódico, 18/1/21. Versió en castellà.]

dilluns, 18 de gener de 2021

Delinqüents a les llibreries

Avui surt a la venda aquest recull de contes que celebra el llibre número 50 de l'editorial Llibres del Delicte. Formo part de la "família" perquè he participat en un recull anterior i soc un dels co-autors de La reina de diamants, un thriller molt bèstia escrit a vuit mans. A part d'això, el meu contacte amb el gènere negre és mínim, però s'ha de dir que Llibres del Delicte té una definició molt àmplia del que és novel·la negra, i a a la col·lecció hi trobareu històries de tota mena, des de les més típiques de detectius a les més psicològies. Molt recomanable fer-hi un cop d'ull. I aquí teniu el vídeo de la presentació del llibre que vam fer gairebé tots els autors dissabte: