dimecres, 3 de març de 2021

Lliçons d'una pandèmia

 


Avui surt a la venda el meu nou llibre, Lliçons d'una pandèmia (a Anagrama, en català i castellà). Aquest com no es tracta de la divulgació que acostumo a fer, sinó que és un assaig (sobre el tema que ens preocupa a tots, és clar). He intentat resumir les coses que hem après (o hauríem d'haver après) d'aquesta pandèmia. La idea és fer reflexionar una mica sobre els errors i encerts, sobretot pensant de cara al futur i les possibles crisis que vindran. Aprofito també per parlar de salut planetària, un concepte relativament nou que és clau per a la gestió de pandèmies i altres problemes que ens afecten a tots.

Én un assaig breu (el format que tenen els quaderns d'Anagrama), que es pot llegir sense tenir cap coneixement especial sobre el tema, i que recomanaria especialment a tots els qui esteu preocupats per com es gestionen les crisis de salut, a nivell local i global. Entre tots hem de trobar la millor manera de preparar-nos per aquests reptes, i res millor que començar a incentivar el debat a tots els nivells. Ja em direu si us ha agradat!ç

Unes quantes ressenyes, per si en voleu saber més:

divendres, 12 de febrer de 2021

Votar en temps de pandèmia

El 14 de febrer els catalans tenim una cita a les urnes. Son unes eleccions importants: un govern en funcions, escapçat per la inhabilitació del seu President i afeblit per desavinences entre els socis, no tindrà mai prou força per fer bé la seva feina. Però aquesta necessitat política xoca amb la realitat epidemiològica. Malgrat que Catalunya està en fase de descens de la tercera onada de la pandèmia, encara falta per a què els indicadors tornin a un nivell raonable. La Rt no baixa de 0,9 des de finals de novembre, el risc de rebrot continua per sobre dels 400 (més de 100 es considera alt) i la incidència acumulada a 14 dies encara supera els 500. En aquestes condicions, s’hauria de votar?

Hi ha tres maneres de respondre la pregunta. Des del punt de vista polític, hi ha una urgència que cal solucionar, però també una sèrie de càlculs interessats que fan que uns partits prefereixin accelerar i altres xutar la pilota endavant cap a un futur indeterminat que ningú pot garantir que serà millor. Des del punt de vista científic, seria prudent esperar, però només una mica. Al ritme actual, d’aquí aproximadament un mes el nombre de casos s’haurà reduït de manera substancial, i el risc de contagi degut al moviment massiu de persones serà força menor. És llavors, abans no comenci una quarta onada que prediuen molts models, que seria el millor moment per votar. Però ja hem vist que la discussió entre aquestes dues faccions és estèril, perquè hi ha una tercera via que s’acabarà imposant: la jurídica.

Des del principi de la crisi, hi ha hagut un desfasament entre el que cal implementar per preservar la salut de la població i el que la llei permet fer. En els països democràtics, els drets fonamentals son un bé que s’ha de protegir. Però en situacions d’emergència com aquesta, la salut no pot quedar-se a segon pla, i per això cal adaptar la normativa amb rapidesa a la realitat del moment. Sabem que hi ha mecanismes per fer-ho, per tant el que ha fallat és la visió, la voluntat i la coordinació dels qui tenen el poder per fer aquests canvis. El que passa llavors és que el tribunal que té l’última paraula sobre com es fan unes eleccions ha de prendre decisions segons unes lleis que ja no encaixen amb el que és millor pels ciutadans. L’aparell jurídic-legal ha de ser una baula més en els esforços per evitar tant com es pugui els contagis, no pot anar en contra del que hauria de ser l’objectiu primordial en una pandèmia: salvar vides.

Per desgràcia, el sistema obliga que les eleccions es facin el 14-F, encara que epidemiològicament parlant no tingui gaire lògica. Això s’hauria d’haver previst, i haver dirigit des del principi les energies al pla B: aconseguir que la jornada electoral sigui el més segura possible. S’ha perdut un temps preciós amb el tema de la data, i les possibilitats de fer accions complexes s’han anat reduint. A més, els gestors tenen una feina molt complicada, atrapats entre el que els demanen els científics i el que els permeten les lleis. Per tot això, algunes de les opcions més òbvies des de l’òptica sanitària (un confinament previ d’un parell de setmanes per accelerar la baixada, urnes mòbils, més d’un dia de votacions, incentivar i facilitar més el vot per correu, torns més curts a les meses, tandes de votacions, encara més col·legis electorals i en espais més amplis i ventilats...) no son factibles.

Llavors, és prudent anar a votar el 14-F? Partint del fet que el risc zero només existeix si et quedes a casa, sembla que s’està fent tot el possible per limitar els problemes el dia de les eleccions. Però hi ha dos forats negres que no s’han resolt encara. Un és assegurar que a les meses no hi ha persones vulnerables (o que conviuen amb una). Seran els que estaran més exposats, per això haurien de ser joves i sans, per minimitzar complicacions. Però el repte clau és el dels positius. Algú que té la covid-19 i, per tant, pot contagiar, no ha de sortir al carrer sota cap concepte. El perill que això representa per a la salut de tots els ciutadans no és acceptable, perquè no hi ha cap conjunt de mesures prou efectives per garantir que no propagaran la malaltia.

És essencial respectar el dret a vot a tothom, però no al preu de jugar amb la vida dels altres. Les prioritats han d’estar clares. Per això és important no caure en el derrotisme o el conformisme i buscar alternatives. Si no, el perill és que la gent tingui por de sortir a fer sentir la seva veu, i això sí que seria una perversió intolerable del procés democràtic.

[Publicat a El Periódico, 9/2/21. Versió en castellà.]

divendres, 22 de gener de 2021

Fatiga pandèmica

Un cop més, les prediccions es compleixen: comencem l’any enfilats en una tercera onada pandèmica de dimensions considerables. L’han alimentat sobretot la reticència dels polítics a imposar restriccions durant les festes, malgrat la insistència dels científics, i la incapacitat de certa gent d’actuar amb prou seny. És just repartir les culpes equitativament.

La situació actual espanta. Al Regne Unit acumulem rècords de contagis i xifres de morts diàries per sobre les de la primera onada. Les raons del descontrol no son clares. Boris Johnson ho atribueix a la nova variant del virus, que s’ha convertit en prevalent amb rapidesa i sembla ser més infecciosa, però hi ha un component de mala gestió que no es pot obviar. Encara no sabem quina de les dues coses, mutació o incompetència, ha tingut pes més en el desastre.

Les onades anteriors ens han ensenyat que no podem quedar-nos mirant els veïns sense fer res, perquè Europa és massa petita i el virus massa ràpid. Ja estem veient que la tendència a l’alça s’està escampant pel continent. Els científics normalment demanem preparar-nos per a la pitjor de les possibilitats (en aquest cas, un tsunami com el britànic) però els dirigents prefereixen esperar-se per si de cas hi ha sort i es poden estalviar mesures que tenen un alt cost polític. El que passa és que aquesta estratègia reactiva (proposar solucions quan hi ha un problema) té un preu més elevat en vides que la via proactiva (anticipar el problema i posar mesures per minimitzar-lo).

Per desgràcia no podem esperar que les vacunes ens salvin d’aquest pic, perquè els seus efectes tardaran mesos a veure’s. L’inici de la campanya de vacunació ha sigut més lent del que s’esperava, fins i tot als països que s’han organitzat bé. Agafarem velocitat a mida que llimem les imperfeccions del pla i s’afegeixin més vacunes a les que ja han estat aprovades però, malgrat tot, els anuncis triomfals de tenir la major part de la població protegida a l’estiu ara es veuen massa optimistes.

Sembla, doncs, que el 2021 serà un altre any difícil, si més no la primera meitat. És cert que hem après molt en aquests mesos. Sabem com tractar els malalts greus, com rastrejar el virus i com predir-ne l’evolució amb més exactitud. Però la situació es complica perquè tots patim el que anomenem fatiga pandèmica. Els ciutadans estem tips de fer sacrificis que no serveixen de res, perquè quan ens relaxem tornem al punt de partida. Els sanitaris estan físicament i mentalment exhausts d’estar permanentment de guàrdia. Els polítics estan tips d’estar a l’ull de l’huracà, havent de prendre decisions impossibles i rebent pals per totes bandes quan no aconsegueixen nedar i guardar la roba. I els científics ens estem cansant d’anticipar els problemes i que ens ignorin o se’n riguin de nosaltres.

Quan, a principis de desembre, uns quants vam començar a suggerir que repenséssim el Nadal per evitar una situació com la que tenim ara, ens van titllar d’exagerats i ens van tirar la cavalleria per sobre a xarxes i tertúlies. Ha tornat a passar ara amb la proposta de retardar uns dies la tornada a l’escola per parar el cop dels possibles contagis per les festes. Les tradicions i els nens son temes que provoquen reaccions viscerals, és comprensible. No ho és tant l’escarni públic i les desqualificacions personals de professionals de la salut o la comunicació que sembla que no entenguin com funciona la ciència: debatre d’una forma ponderada idees que s’han erigit sobre dades sòlides és necessari per poder avançar quan hi ha dubtes, normalment trobant solucions de consens. Però encara desgasta més veure com els qui governen ni tan sols volen plantejar-se alternatives a la via oficial. Algú s’ha queixat de la confusió que crea que els debats científics es facin a les xarxes o als mitjans, però és l’única alternativa que queda quan no es poden fer als despatxos dels ministeris.

La incertesa és el motor de la ciència i el progrés. Quan tenim prou dades per entendre una realitat, el camí a seguir està clar. Si no, el que cal és escoltar totes les veus que proposen teories raonables i, plegats, trobar la sortida més plausible per poder avançar. Així tenim menys possibilitats d’equivocar-nos que ofegant les veus que no encaixen amb les expectatives que ens hem fet. Els científics ho tenim clar, però si no aconseguim que tothom ho entengui, ens esperen uns mesos complicats: per sortir de la pandèmia ens cal treballar junts i no deixar que l’interès polític i els personalismes ens distreguin.

[Publicat a El Periódico, 18/1/21. Versió en castellà.]

dilluns, 18 de gener de 2021

Delinqüents a les llibreries

Avui surt a la venda aquest recull de contes que celebra el llibre número 50 de l'editorial Llibres del Delicte. Formo part de la "família" perquè he participat en un recull anterior i soc un dels co-autors de La reina de diamants, un thriller molt bèstia escrit a vuit mans. A part d'això, el meu contacte amb el gènere negre és mínim, però s'ha de dir que Llibres del Delicte té una definició molt àmplia del que és novel·la negra, i a a la col·lecció hi trobareu històries de tota mena, des de les més típiques de detectius a les més psicològies. Molt recomanable fer-hi un cop d'ull. I aquí teniu el vídeo de la presentació del llibre que vam fer gairebé tots els autors dissabte: