Converses

Aquí em teniu parlant amb l'Elisenda Roca de diversos temes i fent una mica de broma al podcast intergeneracional Algo de esto quedará.

Aquesta setmana...

...em podreu veure participar en dues taules rodones. La primera (demà dimarts a les 18.00 a la Model) és part del cicle Memòries de la pandèmia que organitza l'Ajuntament de Barcelona. La idea és parlar de què hem après (o no) durant la crisi de la covid, una reflexió necessària ara mateix per preparar-nos pel proper problema global que vingui. Que el proper cop no ens torni a agafar adormits.

La segona, aquest divendres a les 19 al Teatre del CCCB, és part de la Biennal Ciutat i Ciència, també organitzada per l'Ajuntament, un festival d'actes relacionats amb la ciència i la cultura que dura tota la setmana (mireu-vos el programa, que té coses molt interessants). Aquest cop parlaré de ciència i escriptura, un tema que ja sabeu que m'agrada, amb una colla de científics-escriptors com jo, entre ells en Martí Domínguez.

ACTUALITZACIÓ

Aquí teniu el vídeo de la taula rodona a la Model:

I la crònica de la taula del CCCB a Vilaweb.

Ressenya: Stella Maris

Feia 16 anys que Cormac McCarthy no publicava novel·la, des de  The road, així que l'arribada doble d'El passatger/Stella Maris ha estat rebuda amb entusiasme pels qui en som fans. A punt de fer 90 anys, McCarthy no ha perdut ni un gram de les seves habilitats narratives, i això s'ha de celebrar, perquè qui sap si tindrem més novel·les seves.

Aquest díptic, que a Catalunya ha publicat Edicions 62 en un sol volum, mentre que al mercat anglosaxó ha sortit en dos llibres, explica la història del fill d'uns dels científics implicats en el desenvolupament de la bomba atòmica. L'acció és mínima, però la narració enganxa. Però especialment, m'ha interessat la segona part, Stella Maris, una mena d'apèndix que se centra en la germana del protagonista de la primera, que pren el format pràcticament d'obra de teatre, ja que son la transcripció dels diàlegs entre la noia i el metge que l'atén al psiquiàtric on s'ha internat voluntàriament. 

Com ja és habitual em McCarthy, els diàlegs no tenen acotacions i es limita a posar una puntuació mínima. Tot i això, les converses son fàcils de seguir. Un cop més, d'acció n'hi ha poca, però mentre va despullant els dos únics personatges, McCarthy aprofita l'excusa per parlar de ciència, de filosofia i d'un munt de coses més. Especialment pertorbadora és l'aparició de l'Archatron, el vigilant en el llindar, la presència misteriosa que ens mira des de l'altra banda de la porta, una entitat que habita una dimensió terrible de la qual no en sabem res. No té res de ciència-ficció, és només una metàfora de les coses intangibles que ens impedeixen viure una vida feliç. 

McCarthy té un control espectacular dels diàlegs, i a Stella Maris el pot lluir al màxim per exposar diverses tesis mentre parla també de la fragilitat de la ment humana. Una masterclass narrativa que és un regal afegit a una novel·la que cal celebrar, com totes les seves.

Ressenya: Mater

Una altra secció habitual d'aquest blog ha sigut sempre la de les ressenyes, que també he tingut una mica oblidades darrerament (el 22 me'l vaig passar en blanc!). A veure si aquest any la recupero una mica. Començo amb algunes novel·les recents, abans que l'allau de novetats de Sant Jordi no se'ns mengi.

Parlem de Mater, l'últim premi Proa, de Martí Dominguez. No cal presentar l'autor, que darrerament ha publicat una sèrie de novel·les que han tingut una bona acollida de públic i crítica. Mater ve a ser una mena de continuació ideològica de L'esperit del temps, premi Òmium a al millor novel·la de fa uns anys, perquè explora també els límits de la ciència i de l'ètica humana. Si L'esperit del temps estava situada en el passat, Mater aprofita els avantatges del gènere distòpic per posar la lupa en alguns dels temes que ens preocupen actualment, principalment com els grans avenços científics d'aquest segle ens poden portar cap a una deshumanització de la societat si no vigilem.

Mater funciona bé com una novel·la de misteri i aventura (narra la fugida d'una dona embarassada en una societat futura plena de posthumans i forces governamentals tenebroses), gràcies sobretot al bon ofici de Dominguez, que és un narrador eficaç i energètic. Però, a més, té una segona capa de lectura per a qui s'hi vulgui endinsar, més propera a un assaig, que a mi és la que més m'ha enganxat. De fet, el mateix autor ha reconegut que el tema central del llibre és què ens fa humans, una disquisició complexa que es pot trobar més fàcilment a les lleixes de no-ficció que a la de les novel·les. La seva llarga esperiència com a científic, divulgador i narrador fa que pugui mantenir tota l'estona l'equilibri entre l'entreteniment i la reflexió, i que el resultat sigui un llibre molt recomanable per a un públic ampli.

Mater funciona perfectament com un híbrid entre ciència i ficció (no en va Dominguez va ser l'editor rere el projecte Científics i lletraferits i un dels particpants a l'Empíric), amb picades d'ull a Orwell, Atwood, Wells i tants altres pioners que han usat la ciència-ficció per reflexionar sobre cap a on va la societat. Planteja una pregunta interessant: és la maternitat el que ens fa humans? Si comencem a modificar els nostres cossos (alguns dels posthumans que la protagonista es troba durant la seva fuga tenen "parts" més pròpies d'animals que d'humans) i arribem a l'extrem d'incubar-nos en màquines, on queda la ratlla que separa els humans dels altres animals (o de les màquines, fins i tot)? Com era d'esperar, el risc del mal ús dels avenços científics plana sobre la història que trobo que evita molt bé caure en una moral fàcil o en els tòpics habituals d'aquestes narratives.

En resum, un llibre ben escrit, dinàmic, que és llegeix d'una volada i que, a la vegada, fa pensar. I també una novel·la poc habitual en el palmarès dels premis "grossos" de la nostra literatura (esperem que en vinguin més com aquesta!).

El meu Espinàs

El primer record que tinc del Josep Maria Espinàs és una columna que vaig llegir a la contra de l'Avui quan deuria tenir 11 o 12 anys. Parlava de la cabra d'uns gitanos que feien un espectacle al carrer i se'm va quedar gravada, fins al punt que quaranta anys després encara la recordo. L'Espinàs tenia aquesta habilitat: sabia descriure amb gràcia i precisió fets cotidians, que filtrats per la seva ploma esdevenien fites fascinants que t'arribaven al cor. Des de llavors, procurava sempre llegir la seva secció ("A la vora de...", crec que es deia) quan arreplegava l'Avui que corria per casa, i seguia admirant la destresa que tenia per omplir una columna diària i que mai no fos avorrida.

Anys després vaig tenir el gran honor de conèixer-lo i treballar amb ell. La Campana, l'editorial que va fundar amb la Isabel Martí, va publicar el meu segon llibre de divulgació, Les grans epidèmies modernes, i vaig poder treballar el manuscrit amb tots dos editors. Rebre les planes amb les anotacions de l'Espinàs al marge era com quan a l'escola esperaves que el professor et tornés l'examen corregit per veure on t'havies equivocat. Però ell ho feia amb la seva habitual elegància, de manera que no et feia sentir que encara et quedava molt per aprendre. L'experiència de poder xuclar una mica del seu immens ofici era tot un plaer.

Vaig aprendre d'ell, sí, treballant plegats el llibre. Sabia com transmetre un missatge amb precisió i et feia baixar de les branques si t'embolicaves massa. I després de discutir comes, i punts i paràgrafs sencers, et portava a dinar a un restaurant del barri i et regalava anècdotes dels seus temps en el mon de la música i t'enlluernava amb el seu coneixement de la chanson francesa. Recordo aquelles sessions amb ell i la Isabel amb molt apreci.

El llibre de les epidèmies em va obrir moltes portes a la premsa, tant en la primera edició del 2010 com en la reedició que se'n va fer al principi de la pandèmia (en aquells moments, l'Espinàs ja estava retirat i amb la salut delicada, i no en vam poder tornar a parlar). Es pot dir que la meva carrera de divulgació va començar de debò amb aquell assaig, que sense l'Espinàs i la Isabel de ben segur no hagués arribat tan lluny. El regal final de tota aquesta història va ser poder compartir plana al Periódico durant uns anys amb la columna de l'Espinàs, que llavors es publicava a aquell diari. Si li haguessin dit a aquell nen pre-adolescent que un dia els seus articles apareixerien al costat dels d'aquell senyor que sabia transformar una cabra ambulant en un animal mitològic només amb les seves paraules de ben segur hauria pensat que li estaven prenent el pèl. Moltes gràcies per tant, Josep Maria!