divendres, 29 d’agost del 2014

Coming soon...

Els meus editors ja han penjat a les xarxes les fotos de les cobertes dels llibres que publicaré aquesta tardor, així que ja us els puc presentar extraoficialment (més detalls ben aviat)...



 

dijous, 28 d’agost del 2014

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informació), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

[ACTUALITZACIÓ: Uns mesos després, aquests veïns van marxar del pis. Des de llavors hem tingut dos tandes de metges, gent més tranquil·la però amb vides que no donen per escriure un post...]

[Publicat originalment el DIJOUS, 22 DESEMBRE DE 2011 ]

dimarts, 26 d’agost del 2014

L'infant interior

Un post de l'Allau m'ha fet recordar un incident que va succeir ara deu fer uns quinze anys en un local proper a la Sagrada Família. Vaig anar amb un amic a dinar a un Pizza Hut i a la carta vam veure ràpidament l'opció del Menú Infantil. Vam decidir demanar-ne dos. No és que estiguéssim desganats, al contrari (érem uns ganàpies amb bons estómacs). El que passava és que regalaven unes figuretes fantàstiques del Batman i a l'instant ens vam adonar que necessitàvem incorporar-les a la nostra col·lecció.

Quan vam fer la comanda, el cambrer va mirar estranyat al nostre voltant i ens va preguntar on eren els nanos. Llavors els estranyats vam ser nosaltres: li vam contestar que per què necessitaves un nano per demanar un Menú Infantil. Això li va curtcirtuitar les neurones i no va ser capaç de processar cap més unitat d'informació. No podia entendre que algú demanés un plat en funció del regal que l'acompanyava, sobretot tenint en compte que aquests "algú" s'acostaven ja cap a la trentena. Però el que realment el superava era que algú que no fos un infant volgués un Menú Infantil. Era una opció que no es contemplava a la normativa, per tant no podia ser vàlida.

Vam tenir-la muntada ben aviat, perquè l'home no volia cedir i nosaltres insistíem que teníem tot el dret de demanar qualsevol plat de la carta independentment de la nostra edat. Això havia passat de ser un assumpte de col·leccionisme friki a una lluita oberta per defensar els nostres drets com a consumidors i ciutadans. Com que tots dos érem escriptors, els nostres arguments tombaven fàcilment els del pobre cambrer, sense ni tan sols haver d'abandonar el terreny de l'humor i la ironia fina. En veure que perdia peu, el pobre va anar a buscar reforços i es va personar al cap d'uns moments amb el mànager. Aquest element era encara més cabut que ell i només entenia que dos degenerats d'aquests que juguen al rol i maten gent el cap de setmana per divertir-se (eren altres temps) se li havien colat al local i que si calia trucaria a la urbana perquè els fes fora. Al final vam haver d'admetre que no teníem interlocutors vàlids i que la raó no era una bona arma contra algú que s'ha quedat clavat en un bucle absurd. Com que de fet teníem gana, vam optar per desistir i menjar qualsevol altra cosa, dolguts per haver perdut la possibilitat d'obtenir aquelles fabuloses figuretes.

El que no sabien els del Pizza Hut és que el meu company era un periodista que en aquelles dates tenia uns quants centímetres quadrats a la seva disposició dins La Vanguardia. Uns dies després de l'afer del Menú Infantil, tot Barcelona va saber com de malament tractaven els clients al Pizza Hut de Sagrada Família. Considerant que aquell restaurant es deuria nodrir sobretot de turistes, no crec que els enfonsés el negoci (em sembla que encara funciona), però almenys vam poder dir la darrera paraula.

És clar que ara no tinc aquests problemes: quan vaig a aquests llocs sempre porto un nen amb mi per demostrar que la joguina acabarà a les mans adequades.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 11 FEBRER DE 2011]

dijous, 21 d’agost del 2014

Els pastorets (I i II)

A l'escola del nano estan preparant uns pastorets (Nativity, que li'n diuen aqui) i aquests dies han estat repartint els papers. Hi ha hagut drames, és clar. El pitjor, el d'un nen que volia fer de Verge Maria (perquè es veu que li agrada molt això dels nadons). Per temes de paritat (aquest és l'únic paper veritablement femení de l'obra) el pobre s'ha hagut de conformar amb fer de Sant Josep, amb la promesa que podrà agafar també una mica el nino que representarà el nen Jesús.

Es veu que també hi ha batusses per decidir qui fa d'àngel, fins al punt que per mantenir la pau és probable que en aquest pessebre hi baixi tot un estol celestial d'àngels, angelets i arcàngels. I en una trobada de mares l'altre dia, vam descobrir que hi ha dues nenes que estan convençudes que seràn la Verge. O sigui que si no és un error, no hem de descartar que en aquesta versió la materniat divina sigui múltiple (per si no era ja prou complicat el tema de la Santíssima Trinitat...)

L'hereu, en canvi, està contentíssim amb el paper que li ha tocat: el d'ovella. Ovella que parla, ep, que es veu que n'hi ha algunes que només pasturen. Jo quan era una mica més gran que ell també estava molt content quan em posaven a fer de romà que aguanta la llança a les representacions de l'escola. Preferia passar desapercebut si em tocava pujar a la tarima, que això de les arts escèniques sembla que els macips no ho duem a la sang. És clar que tot va canviar el dia que em vaig penjar una guitarra al coll... Però això és una altra història.

Doncs vam anar finalment a la representació nadalenca que us deia l'altre dia i, ja us ho podeu imaginar, tots els pares en vam sortir emocionats. Va ser una interpretació una mica lliure del tema, amb més extres que a una pel·li de Hollywood. Hi van desfilar un grapat de ratolins, vaques, ases i ovelles (?!!?), animalons cantaires tots ells. Semblava més una versió musical de l'arca de Noè que de la nit de Nadal (i confirmat: sense dimonis a la vista). No van faltar les corts celestials d'àngels bufadors, els tres reis i el trio protagonista. El nen era de plàstic i no va sortir del bressol. La Maria (que al final era només una) es va passar tota l'estona saludant com si fos el Papa (les salutacions anaven dirigides als seus pares, que no paraven de fotografiar-la) i el Josep va anar de poc que no desmunta tot el betlem, perquè no parava d'estirar la roba que cobria la porteria de futbol que feia d'establia. Per sort al final no va passar cap desgràcia. La nostra ovella va fer el seu paper amb la dignitat i la professionalitat que li correspon a un nen de quatre anys.

Un post de l'Olga Xirinacs em va fer recordar que nosaltres també fèiem saraus d'aquests quan era petits. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè anàvem a una escola teòricament laica. Però cada any teníem la vella Quaresma, el xou de Sant Nicolau (d'una cruesa sorprenent, ja que el sant ressuscitava tres nens perduts que un carnisser malvat havia trossejat i donat a menjar als porcs), el dia de Santa Cecília... I és que les tradicions d'un poble estan molt lligades als rites religiosos arcàics (a part d'un grapat de costums paganes que hagin pogut colar-se pel mig), que pel fet d'estar integrats en la història pertanyen tant als qui combreguen amb la fe cristiana com als qui no. No em sembla malament. Independentment de les creences, és una manera bonica de recordar i honorar el nostre passat. 

Els de l'escola de l'hereu també ho entenen així. Oficialment la institució està adscrita a l'església anglicana, però com que vivim en una ciutat multicultural com poques, obren les portes a tothom i no discriminen. La Maria, per exemple, era índia, com una bona part de l'audiència, on s'hi podien veure uns quants turbants sikhs i musulmanes amb els seus vels. Ningú feia escarafalls al fet que l'estrella del dia era el fill de Jahvé. De la mateixa manera, em va semblar molt natural que unes setmanes abans a l'escola haguessin celebrat el Diwalli. Totes aquestes festes van més enllà de la motivació religiosa que les va originar. Són excuses per reunir-nos, divertir-nos, reflexionar i celebrar, i aquestes són activitats ben universals. Quan arribi el moment l'hereu ja triarà si vol seguir una religió organitzada, vol anar per lliure o simplement passa del tema. Serà la seva decisió. De moment ja està bé que l'exposin a les tradicions i les cultures de tots els pobles del món.

[Publicat originalment el DILLUNS, 5 i el DIVENDRES, 9 DESEMBRE DE 2011 ]

dimarts, 19 d’agost del 2014

M'encanta quan passen aquestes coses...

Tenia ganes de començar un llibre. No us passa a vegades? Aquesta urgència de córrer cap a la lleixa i agafar el que et vingui més de gust. Tot i que ja n'estiguis llegint un altre (o dos, com era el meu cas). Encara vaig ser més indulgent: no en vaig triar un, sinó sis. No em podia decidir. No em volia decidir, de fet. Vaig seure al meu silló de lectura amb la pila de llibres al costat i vaig deixar que l'impuls del moment final em guiés.

Fa un temps havia provat de llegir dos llibres simultàniament, només un capítol de cadascun a la vegada, com una mena de zàpping literari. Havia estat una experiència interessant. Aquesta vegada vaig pensar que podia anar una mica més enllà i inventar (?) la lectura TDÀtica per excel·lència. Amb tres hores llargues per davant per poder dedicar als meus llibres (fet inaudit), vaig optar per començar-ne no un sinó tres, i saltar de l'un a l'altre com més m'abellís.

L'endemà de la marató nocturna de lectura saltejada vaig adonar-me que la tria no havia resultat tan espontània com m'havia semblat al principi. Una mena de desig de lliurar-me a la mena de literatura que precisament criticava divendres passat havia marcat clarament la meva elecció. Al costat d'unKerouac tardà, havia escollit un Brautigan de la millor època, i tots dos havien complementat El lament de Portnoy, que ja estava gairebé acabant. Roth i Brautigan són post-beats i, evidentment influits per Kerouac, milloren la fòrmula de la Prosa Espontània fent que ho sembli sense ser-ho, i no limitant-se a experiències personals. Un gran encert en el seu dia, i uns resultats excel·lents, com vaig poder comprovar un cop més ben calafatejat en el meu sofà.

Ja us he fet propaganda de Brautigan altres cops. Val la pena aprendre anglès només per poder gaudir de Brautigan. No perquè s'hagi de llegir necessàriament en versió original (la seva prosa no està ni molt menys a l'alçada de la de Roth, posem per cas), sinó perquè si no és així no tens cap altra opció. Tot i que Brautigan va ser bastant famós en el seu temps, ara ningú no se'n recorda i, menys encara, el tradueix. A part de les versions castellanes que ha fet Blackie darrerament, poca cosa en trobareu a les nostres llibreries. I és una llàstima. Saltant de Brautigan a Kerouac i d'aquí a Roth i altre cop tornar a començar, em vaig adonar com s'assemblaven i com eren de diferents els tres escriptors, una cosa que potser se m'hagués passat per alt si no hagués estat fent aquest "zàpping", i també que no cal dominar la tècnica fins als extrems gairebé inhumans de Roth per poder fer llibres interessants.

A través de l'Amazon havia aconseguit feia uns mesos un Brautigan vintage, aquest que tenia  a les mans, una primera edició original del 1975, un incunable que a sobre m'havia costat només quatre cèntims. I aquí ve l'anècdota que us volia explicar en aquest post. Quan arribo a la plana vint-i-tantes, em trobo això:


Un retall de diari molt vell, possiblement dels mateixos setanta (els preus si que són vintage), sembla que publicat a Minnesota. Em fascina trobar-me "missatges" que lectors passats deixen enterrats en els llibres. Regals inesperats i totalment críptics. No sabré mai si aquesta persona va arribar a anar al Minneopa State Park aquell cap de setmana d'estiu, potser acompanyat de la seva parella, un/a jove hippie com ell, amb tota probabilitat, mentre a l'altra punta de món jo deuria passejar els meus pocs anys per la platja de Blanes. I això fa que un gest tan mundà com triar una destinació per un dissabte al matí acabi reverberant pel temps convertit en un misteri insondable.

Unes planes més endavant, tinc una segona sorpresa:


Sembla un tros d'una caixa de paper de fumar, ves a saber de quan. Potser del mateix "excursionista", que es feia les seves pròpies cigarretes quan anava de pícnic als parcs públics. O potser fumaven porros d'amagat la parella de hippies de Minnesota mentre llegien Brautigan estirats al llit de l'apartament on vivien en pecat d'amagat de les seves famílies? Potser no van ser ells, sinó un lector posterior que també va voler contribuir a aquesta "càpsula del temps". Em podria passar el dia inventant-me històries que quadressin amb la imatge. Ara em tocaria a mi, però no penso permetre que aquesta petita joia i els seus missatges secrets abandonin la meva biblioteca, així que ho sento però la cadena de misteris s'acaba aquí.

A mi aquestes coses em semblen fabuloses, inaudites, i més quan passen així seguides, de dues en dues. Admeto que no és tan espectacular com el que en Perucho ens va explicar a en Leblansky i  a mi quan el vam entrevistar fa un grapat d'anys, el mateix dia que ens va admetre que s'inventava amb tota impunitat les cites que posava en els seus llibres i mai ningú no havia gosat discutir-li que fossin certes. Potser hauria d'haver homenatjat descaradament el gran Perucho i explicar-vos avui que dins el llibre del Brautigan havia trobat una còpia del meu certificat de naixement... Però la història dels hippies excursionistes i porreros, igual d'irreal, m'ha fet més gràcia.

[Publicat originalment el DILLUNS, 24 GENER DE 2011]

dimarts, 12 d’agost del 2014

Guants i manyoples

Dilluns: l'hereu va a l'escola amb dos manyoples i torna a casa amb només una.

Dimarts: veient que no troben la peça perduda enlloc, a la tarda anem a comprar-li un altre parell ("però només me'n fa falta una!", diu ell). A la botiga no en tenen i li acabem comprant uns guants.

Dimecres: l'hereu va l'escola amb dos guants i torna a casa amb només un.

Dijous: per no malmetre més l'economia familiar, l'hereu va a l'escola amb un guant i una manyopla, i a qui no li agradi que no miri (ell ho troba divertit). Atenció al cop d'efecte: torna a casa amb dues manyoples (han trobat la que va perdre dilluns però han perdut l'altre guant).

Divendres: ves a saber què passarà avui. Renuncio a fer cap predicció...

[ACTUALITZACIÓ: sembla que m'ho inventi però no, és totalment cert. Ahir el nano va tornar a casa amb els dos guants i les dues manyoples. La combinació que faltava. Ni fet expressament...]


[ACTUALITZACIÓ 2: tres anys després, l'hereu continua tornant sempre a casa amb més o menys peces de roba de les que s'ha emportat a l'escola. És un cas.]

[Publicat originalment el DIVENDRES, 18 NOVEMBRE DE 2011 ]

divendres, 8 d’agost del 2014

Algunes reflexions sobre la guerra

Per celebrar Remembrance day, un amic m'ha portat aquest cap de setmana a fer paintballing, aquella mena d'esport on et passes el dia al mig del bosc disparant pilotetes plenes de pintura a la gent. Una experiència interessant. M'ha donat una mica l'idea de com deu ser la vida en un camp de batalla, més enllà de la impressió que m'havia emportat de les pel·lícules i els llibres. Això m'ha permès arribar a certes conclusions sobre la guerra. Aquí van.

La guerra cansa. Al final de la sessió no m'aguantava de peu. Això de córrer i saltar i ajupir-se i rebolcar-se pel terra i tornar a córrer és un exercici fabulós. Cal estar molt en forma.

La guerra és una cosa de joves. La majoria del públic eren quitxalla, amb una representació exagerada (i un tant espaordidora) de la franja dels tretze als setze anys, molts d'ells celebrant aniversaris. A aquests no se'ls esgotava l'energia. Els més granadets, com jo, a partir de la quarta batalla ja estavem arrossegant els peus. Entenc que no ens vulguin com a reclutes.

La guerra embruta. Als camps de batalla hi ha fang i sorra i acabes fet un desastre encara que vagis en compte. Encara no sé com trauré tot el fang que tinc a les botes. Molt poc higiènic.

A la guerra matar no és el més important. Estàs més preocupat per evitar que et matin. Jo vaig optar per trobar un racó tranquil darrere una barricada i anar disparant bales de tant en tant sense ni treure el cap ni apuntar. No era perquè si et tocava una bala estaves eliminat d'aquella batalla, sinó més aviat perquè les maleïdes boletes de pintura feien un mal de mil dimonis quan t'impactaven. Imagina't ara amb bales reals, que a més de mal et poden matar de veritat. No: molt millor esperar que sigui l'altre qui vingui a atacar. És clar, que si tots els soldats pensessin així les batalles no s'acabarien mai.

Una dona amb una arma a la mà és tan perillosa com un home. Sempre havia cregut que les noies soldat tenien desavantatge, però no. Anàvem tots coberts amb una granota negra i un casc amb visera i tapaboques que amagava la cara. Després que a la primera batalla l'equip contrari ens hagués fet pols i hagués conquerit el fort que defensàvem, vam tornar al camp base a repostar. Quan ens vam treure els cascs vam veure que el 80% de l'enemic eren noies de vint anys (nosaltres erem tots gamarusos de més de trenta). Derrota i humiliació.

Jo a un camp de batalla durava dos minuts. A la primera confrontació del dia vaig perdre el carregador de la meva escopeta i em vaig quedar sense bales. A la segona vaig sortir corrent tan bon punt va sonar el xiulet d'inici i em vaig estavellar contra un arbre després d'una gloriosa patinada sobre el fang i un derrapada espectacular pujol avall. A la tercera em vaig passar una bona part de l'estona intentant disparar i queixant-me que l'escopeta se m'havia encallat (no havia tret el seguro). A la quarta em vaig voler fer l'heroi (ja estava tip de quedar-me amagat esperant que algú trobés un angle per disparar-me a traïció) i vaig fer una correguda a camp a través quan vaig estar segur que no hi havia cap enemic mirant (em van cosir a trets). A la cinquena vaig aconseguir arribar indemne a una mena de búnker on estava totalment protegit i vaig optar per fer la gloriosa i més segura feina de franctirador. Vaig tenir un paio davant meu deu minuts sencers, la major part d'ells sense cap protecció, i vaig ser incapaç de tocar-lo malgrat buidar tot el meu carregador.

El millor després d'una batalla és una banyera calenta. Senta de meravella. Hauríen de ser obligatòries als campaments, no sé com pot un anr a guerrejar sense saber que li espera una banyera calenta al final del dia.

[Publicat originalment el DILLUNS, 14 NOVEMBRE DE 2011]

dimecres, 6 d’agost del 2014

Lectures d'estiu (IV): L'endemà de tot

L'últim llibre generacional que us volia comentar és L'endemà de tot, de Lluís Calvo. Al contrari que els altres dos (aquí i aquí), aquest dóna més importància a la forma que al contingut. I ben fet que fa, perquè en Calvo, un poeta i narrador veterà, escriu molt bé i és un gust veure'l trenar frases amb l'excusa d'explicar les vicissituds d'uns no-tant-joves que sobreviuen com poden al casc antic de Barcelona. El que els passa a aquestes desferres de la societat és poc rellevant, de fet, o a mi m'ho ha semblat. Són anècdotes, algunes més interessants que altres, enllaçades de manera gairebé aleatòria, posant menys interès en construir un tempo narratiu que en proporcionar una excusa per bastir una col·lecció d'estampes entre filosòfiques i poètiques. Es podria dir que funciona com una mena d'Ulisses de butxaca que navega pel cor de Barcelona, i que es fonamenta en les disquisicions del narrador més que no pas en la (tràgica) vida dels seus personatges.

Tot i això, el llibre és un bon retrat d'una generació concreta, d'una colla d'artistes i il·luminats que no han arribat mai a triomfar ni han trobat el seu lloc dins la societat, i d'un barri especial que ha evolucionat molt en els darrers anys. No és una novel·la per llegir al tren, sinó per assaborir amb calma al sofà de casa i anar trobant-hi perles amagades. No busca el gran públic i no fa concessions, però si us agraden els llibres diferents i una mica arriscats, us podria interessar.

divendres, 1 d’agost del 2014

La carta astral

Fa molts anys, una amiga que m'aprecia es va oferir a preparar-me una carta astral. No volia fer-li un lleig, així que vaig acceptar, tot i que llavors ja era conscient que això de l'astrologia no es fonamenta en cap base lògica ni científica.

Quan va tenir els resultats, em va trucar tota preocupada. M'havia de parlar d'un tema molt seriós. Ens vam trobar en un lloc discret i em va anunciar un munt de coses bones que les constel·lacions predeien. Fins aquí tot bé. Llavors van venir les males notícies. Pel que es veia, el futur amb la nòvia que tenia llavors era molt negre. La carta deia bàsicament que érem incompatibles, que els nostres ascendents eren massa divergents (o una cosa així) i que no quadràvem ni amb cola. Les diferències insalvables feien que la nostra relació estigués abocada al fracàs. La meva amiga estava al cas de com m'estimava la noia en qüestió, per això li sabia tan greu ser la que certifiqués la inviabilitat a llarg termini del nostre projecte. Li vaig donar les gràcies pel diagnòstic admonitori i vaig prometre-li que ho tindria present.

I ho he fet. Des de llavors, cada u d'agost ho recordo. És el dia que celebro que, un temps després d'aquella famosa carta astral, vaig anar a viure amb la meva nòvia incompatible, avui fa exactament 17 anys. Potser sí que som molt diferents, però sembla que hem sabut trobar prou semblances per justificar la durada de la unió, una possibilitat que els cossos celestes no van tenir en compte.

M'alegro que la meva amiga em fes aquella carta astral, perquè ara tinc guardada en un calaix la prova que la nostra història d'amor desafia les estrelles. I això no tothom ho pot dir.