A finals dels anys 90, quan estava a la recta final de la tesi, em van proposar de donar una sèrie de conferències a associacions de la tercera edat repartides per tot Catalunya. Va ser la primera vegada que vaig tenir l'oportunitat de fer divulgació. L'experiència va resultar tan satisfactòria que, des de llavors, sempre procuro trobar alguna manera de parlar de novetats científiques amb tothom que em vulgui escoltar.
Ho recordava aquesta mateixa setmana perquè dimarts es va complir el 20è aniversari del naixement de la famosa Dolly, l'ovella clonada a partir d'una cèl·lula adulta. La Dolly era una de les estrelles de les meves xerrades per a jubilats perquè llavors feia molt poc temps que Ian Wilmut i els altres científics del Roslin Institute d'Edimburg l'havien presentada al món. La gent volia saber qui era exactament aquesta bèstia amb nom de cantant de country (l'havien batejada així per la Dolly Parton) i què significava aquest avenç sorprenent que sortia a tots els diaris. I, sobretot, em preguntaven si això implicava que aviat podríem fotocopiar éssers humans. Malgrat que semblava una qüestió fàcil de contestar, encara ara no hem sabut donar-hi una resposta.
La Dolly no va ser el primer animal clonat. Aquest honor el té una granota creada l'any 1958 per sir John Gurdon, pioner de les cèl·lules mare i premi Nobel el 2012. Van haver de passar gairebé 40 anys perquè aquelles tècniques pioneres es poguessin aplicar als mamífers. Aquesta és la raó per la qual la Dolly va crear un rebombori extraordinari: acostava perillosament al nostre entorn més proper la possibilitat de fer duplicats genètics. Pocs anys després la fita es repetiria amb altres mamífers: ratolins, vaques, cabres... Semblava que no tardaríem gaire a afegir el nostre nom a la llista.
Però els experiments amb embrions humans encara es resistien, per motius que no estaven del tot clars. El 2004, el coreà Hwang Woo-suk va proclamar que havia creat cèl·lules mare clonades a partir d'un donant, el primer pas del procés, però al final es va descobrir que tot havia estat un engany. No ha sigut fins al 2013 que, pel que sembla, per fi s'ha aconseguit de veritat. Més enllà de la possibilitat de copiar-nos (crear un exèrcit de clons com el de Star Wars no ha sigut mai una prioritat científica), això podria servir per personalitzar cèl·lules mare que es podrien fer servir per reparar o substituir òrgans que no funcionen, sense que creessin un rebuig al cos perquè tindrien el nostre mateix ADN. Ha calgut que transcorrin dues dècades, però finalment el que avançava a les meves conferències que podia passar gràcies a les portes que s'havien obert amb la Dolly comença a prendre forma.
Gràcies a aquell cicle de xerrades vaig conèixer un munt de persones interessants, gent gran que no volien que aquest món se'ls escapés de les mans, que, malgrat que els semblava que havien caigut en un conte de ciència-ficció i no en podrien sortir, lluitaven per no quedar fora de joc. Gent de tota mena (universitaris, pagesos, empresaris, mestresses de casa...) que tenien una cosa en comú: ganes de saber, un dels impulsos més bàsics i antics de l'ésser humà.
Només em calia un projector de diapositives i una pantalla per ensenyar-los la cara de l'ovella Dolly i podia fer-los somniar amb un univers fantàstic que segurament no arribarien a conèixer mai. Però en tenien prou sabent que els seus fills i els seus néts potser sí que el podrien gaudir.
Aquell futur que ens prometia la Dolly ha resultat força diferent de com ens l'imaginàvem. Ni tan sols ara ens és possible endevinar quin efecte tindran aquests descobriments en la societat. Això sempre serà així. Per moltes previsions que fem, i als científics ens en demanen cada vegada que tenim un micro al davant, mai arribarem a encertar quan es faran realitat les meravelles que pronostiquem. Algunes coses que ara ens semblen fàcils d'aconseguir resultaran impossibles i altres que ni se'ns havien acudit es convertiran en revelacions imprescindibles. I, si tot va bé, anirem avançant a poc a poc cap a un lloc millor gràcies a la ciència.
Vint anys després de la Dolly continuo mirant d'explicar què fem els investigadors al laboratori i com intentem canviar el món. Hi dedico temps perquè m'agrada, perquè crec que és un dels deures dels científics i perquè estic convençut que la societat necessita estar ben informada per poder escollir el seu destí. Només espero que, d'aquí 20 anys més, quan sigui jo qui passi les tardes en un club de jubilats, un jovenet m'expliqui il·lusionat totes les coses fabuloses que aviat haurien de ser possibles, i que jo el sàpiga escoltar amb el mateix entusiasme que demostrava el meu primer públic.
