dilluns, 27 de juny de 2022

Presentacions de "Què ens fa humans?", avui i demà

Avui presento Què ens fa humans? a la llibreria Buc de llirbes de Mataró a les 19.00, i demà a Laie a Barcelona a les 19.30. Passeu-vos-hi si ens voleu sentir parlar una estona de ciència i filosofia.



dijous, 23 de juny de 2022

40

Per cert, no ho havia dit encara, però Què ens fa humans? és el 40è llibre que publico (en els 17 anys que fa que va sortir el primer), descomptant les 13 col·laboracions en antologies. I el 41è ja està al forn. Per si us heu perdut (a mi em passa a vegades), aquí els tinc tots llistats.

dimarts, 21 de juny de 2022

"Què ens fa humans?" als mitjans

Aquests dies he parlat als mitjans sobre el meu nou llibre, Què ens fa humans? Us deixo unes mostres, per si us interessa.

Començo amb una entrevista al Més324 amb Xavier Grasset:

 

També em van fer una entrevista a NIUS diario, i vaig parlar amb la Gemma Nierga al Cafè d'Idees de TV2. I l'Ignasi Aragay en parla a l'ARA. Finalment, aquí hi ha una entrevista al Versió RAC1, amb Toni Clapés:


ALTRES:
Llibres i punt!
Nosolocine
Aragón Radio
Entrevista a El Periódico
Ressenya a El País
Sonograma

Planta baixa a TV3

dijous, 16 de juny de 2022

La relació entre ciutats i animals

A mida que ens acostem a l’estiu, i com passa cada any, es fa més present el debat sobre el model actual de turisme i com afecta certes ciutats. Aquesta temporada és encara més evident, amb la perspectiva d’un agost farcit de milers de viatgers intentant recuperar el temps perdut degut a les restriccions pandèmiques. És un problema del qual una gran majoria en som culpables: qui no hagi anat algun cop a fer el badoc a una ciutat emblemàtica que tiri la primera pedra. Però tapat per les conseqüències ecològiques de fomentar el turisme massiu, hi ha un altre mena d’impacte que les urbs tenen en el planeta.

Les ciutats, tal com les coneixem ara, son un invent recent, que no va esclatar fins al segle XX. Mentre que només el 13% de la humanitat vivia en zones urbanes el 1900, la xifra superava ja el 50% només un segle després. La tendència continua: es calcula que a la meitat d’aquest segle la xifra s’enfilarà fins prop del 70%. La nostra estructura social de preferència, doncs, ens fa tendir cada cop més a un territori majoritàriament buit, amb concentracions puntuals de població aïllades de la naturalesa, que havia estat el nostre hàbitat original. De la mateixa manera que les primeres ciutats modernes, a partir de la revolució industrial, eren un perill per a la salut pública degut a les deficiències de sanejament urbà, que facilitava la propagació de tota mena de malalties, ara tenim una altra sèrie de problemes derivats d’aquestes aglomeracions que, com sempre, estem intentant solucionar sobre la marxa, quan potser el que caldria era haver-hi pensat abans.

En aquest sentit, s’ha proposat una nou camp de treball per analitzar aquestes qüestions, el que s’ha anomenat l’urbanoma. De la mateixa manera que el genoma és un conjunt de gens considerat de forma holística, l’urbanoma seria la suma de les ciutats (l’estructura) i els organismes que les habiten, amb les diferents relacions físiques, socials i funcionals que s’estableixen entre ells. La idea és que definint un marc de referència puguem entendre millor els aspectes positius i negatius que se’n deriven.

Una cosa a tenir en compte, per exemple, és que les ciutats exerceixen una pressió evolutiva sobre els éssers vius que hi interaccionen: en aquests entorns definits pels humans, plantes, animals i microbis veuen accelerada la selecció natural. Per exemple, a la costa Est dels Estats Units han aparegut peixos més resistents a la contaminació, elevada en aquella zona. I a Cleveland han trobat formigues que toleren millor les altes temperatures de la ciutat que les seves homòlogues que viuen al camp. També sabem que la invasió progressiva dels ecosistemes fa que la població urbana entri en contacte amb animals salvatges amb els quals no havia interactuat abans. Això és un risc de zoonosis, les infeccions que salten d’animals a persones, com hem vist en la recent pandèmia.

La domesticació també crea situacions d’estrès quan es fa a l’engròs a les ciutats, com en el cas dels animals de companyia. Es creu que els gats i els gossos ja han contribuït de manera substancial a l’extinció de diverses espècies (63 els primers, 11 els segons). Encara que considerem que les nostres mascotes estan civilitzades, continuen conservant part dels seus instints originals, i maten ocells, rèptils, altres mamífers, etc. Al Regne Unit han calculat que els gats domèstics son responsables de la mort de 275 milions d’animals cada any. Una activitat aparentment tan innocent com passejar el gos per una zona boscosa, com les que hi ha a moltes ciutats, fa que es vegi una reducció del 35% de diversitat dels ocells de la zona (i un 41% en el número total), no tan sols perquè els gossos els puguin atacar, que passa de tant en tant, sinó simplement per la por que generen en les aus, que canvien el seu comportament. D’una forma més indirecta, els gats estan afectant mamífers marins com els dofins o les balenes, perquè excreten el protozou responsable de la toxoplasmosi, que a ells els afecta poc. Quan les aigües contaminades de les ciutats arriben al mar, els animals que hi viuen s’infecten i poden morir.

Cal destinar més temps i recursos a l’estudi de l’urbanoma si volem definir un model de ciutat menys disruptiu i més saludable. No tan sols hem de fer-les més amables pels humans que les habiten (adaptar-les a una població cada cop més envellida és un dels principals reptes), sinó ser conscients de l’impacte que tenen en els animals, més enllà del problema de la contaminació ambiental. I això és feina de tots.

[Publicat a El Periódico, 13/06/22. Versió en castellà.]

dimecres, 8 de juny de 2022

"Què ens fa humans?", avui a les llibreries

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Què ens fa humans?, una reflexió sobre perquè som únics entre els animals, però també sobre d'on venim i on volem anar. És una mica diferent als altres, un assaig més reflexiu que els llibres de divulgació que he fet fins ara, que mira d'explicar com podem donar respostes a grans preguntes filosòfiques amb l'ajuda de la ciència.

Aquest llibre fa anys que l'estic gestant. De fet, moltes de les tesis que hi surten les he anat testant al llarg dels anys en articles i conferències, polint a poc a poc la idea central. El catalitzador definitiu de convertir-lo en tinta i paper va ser l'Antoni Munné, editor d'Arcàdia, que en una festa de Sant Jordi em va proposar fer un projecte plegats. Vaig acceptar ràpidament perquè sabia exactament quin llibre volia escriure per una editorial com la seva.

Treballar amb l'Antoni i amb la Montse Ingla, l'altra editora d'Arcàdia (que, curiosament, havia sigut la primera editora amb la què vaig fer un llibre) em va ajudar a madurar la proposta i donar-li el format que buscava. Ha sigut una sort poder comptar amb dues persones amb una gran experiència en el camp de la filosofia i el pensament per a què em guiessin a través del laberint on em volia ficar. De la seva mà he explorat a fons els temes que volia tractar i, tres anys després de donar-li voltes, repassar-lo i polir-lo, vaig aconseguir un resultat del qual en podia estar content.

Aquest ha sigut el llibre que m'ha tingut distret durant la pandèmia. El vaig començar abans, i m'ha fet companyia tots aquests mesos de confinaments i aïllaments. Sense poder anar enlloc ni veure ningú, he tingut les condicions perfectes per dedicar tanta estona al text com ha calgut. És possiblement el llibre que m'ha costat més d'escriure i, paradoxalment, un dels més curts que he publicat.

Una de les seves tesis principals és que si volem construir societats millors ens cal entendre les bases biològiques de la humanitat. En altres paraules: l'humanisme necessita la ciència, i la ciència necessita les humanitats. El raonament i l'empirisme son complementaris. Això ho he anomenat biohumanisme racionalista, en homenatge a corrents filosòfics clàssics que caldria rescatar. Si posem fronteres entre humanitats i ciències no podrem avançar, sobretot quan tenim davant una revolució tecnològica que ho pot canviar tot (fins la humanitat mateixa!). Per això he mirat de definir aquest biohumanisme racionalista com a eina per tirar endavant plegats. 

A les facultats de lletres s'ha d'ensenyar ciència. Per respondre les preguntes bàsiques que es fa la filosofia can saber neurobiologia, genètica, fisiologia. De la mateixa manera, no pot ser que a les facultats de ciències apareguin les humanitats només com a "maries" (com eren per exemple quan estudiava medicina, tres o quatre assignatures mig oblidades per cobrir l'expedient i poca cosa més). Per a definir el futur que volem és important que tots tinguem uns coneixements científics bàsics, i un interès en l'humanisme per a poder-los usar correctament. La filosofia no pot ser impermeable a la ciència, com passa sovint. Ciències i lletres han de treballar juntes. És essencial que els intel·lectuals que ens han d'ajudar a definir el futur parlin fluentment els dos idiomes. El biohumanisme racionalista és una possible proposta per acostar-nos-hi. Segur que es pot anar millorant i que n'hi ha d'altres possibles que també poden ajudar. Però ens hi hem de posar d'alguna manera si volem definir un futur millor.

Fa no gaire, un personatge de lletres em va fer callar en un intercanvi d'idees sobre llengua i literatura argumentant que em limités a parlar de medicina, que era el meu camp. Com si un científic no pogués entendre també de literatura (en el meu cas, tinc un currículum literari comparable en qualitat i quantitat a molts autors catalans, i el fet que faci una altra feina en el mon de les ciències no m'hauria d'invalidar per tenir una carrera -i una opinió- en el mon de les lletres). És un dels molts exemples dels prejudicis dels nostres intel·lectuals i de l'errònia compartimentalització de la cultura que patim a tots nivells. Mentre no siguem capaços d'entendre que un científic s'ha d'interessar per les humanitats i un humanista per les ciències, no anirem gaire lluny. Potser llibres com aquest podran ajudar una mica a trencar la tendència a aïllar-nos en capelletes, que és cada cop més necessari. Ja em direu què us sembla la idea.

dijous, 2 de juny de 2022

Petita crònica d'un cap de setmana fantàstic

Vaig una mica tard, però igualment volia deixar constància d'un cap de setmana fantàstic (en tots els sentits) que vam viure a Vilanova el 21 i 22, en el marc de la CatCon, la convenció que reuneix el bo i millor del fantàstic català, organitzat per la sccff. Aquest any tenia l'honor (valgui la redundància) de ser el convidat d'honor, justament amb l'escriptora sudafricana Lauren Beukes. Van ser dos dies de taules rodones, entrevistes, i actes al voltant la ciència ficció i els gèneres fantàstics, amb una bona parada de novetats i clàssics proporcionada per editorials i llibreries. Si us agrada el gènere, us recomano que us passeu algun cop per les CatCon, i tindreu l'oportunitat d'interactuar amb la majoria d'autors catalans que s'hi dediquen.



L'auditori de Vilanova va ser un marc perfecte per a les jornades, i va estar força ple tot el dia (en aquesta foto no, perquè és abans que comencés el sarau!). Hi ha haver discussions sobre com fer que la nostra ciència-ficció entri en el món acadèmic i sigui estudiada com qualsevol altre gènere literari, presentació de novetats, una lliçó magistral sobre subgèneres com el splatterpunk (i altres que no havia sentit mai!) i fins i tot un "programa de ràdio" en directe sobre cançons de contingut fantàstic. Jo vaig poder signar una colla de llibres i conèixer alguns dels meus lectors (i retrobar-me amb d'altres, i amb molts amics que feia temps que no veia), que va ser un autèntic plaer. Teniu una cròncia més completa de l'acte aquí.





Com a convidat vaig tenir una estona per parlar dalt de l'escenari, entrevistat pel meu amic Ricard Ruiz Garzón, altra meitat del duet Macip Garzón. Vam fer un repàs a les meves novel·les i vaig explicar com veig el gènere. Tot i que no em considero un autor de ciència-ficció, sí que recorro molt sovint a les eines que em proporciona el fantàstic, que trobo que t'ofereixen moltes possibilitats (ho resumeixo en aquesta entrevista). Aquí teniu sencer el diàleg amb el Ricard:

Un dels regals del cap de setmana va ser poder compartir estones amb la Lauren Bukes, una escriptora impactant (llegiu Zoo City o Les lluminoses, totes dues publicades per Mai Més, l'última convertida ara en sèrie d'Apple TV) que sap fer servir molt bé els recursos del gènere fantàstic per explicar històries més aviat negres amb un fons interessant. Una persona que té moltes històries per explicar i també un humor molt fi. Vaig fer-li de traductor simultani (a cau d'orella) dels curts en català que es van projectar el primer dia i vam riure molt comentant les històries (que, per cert, estaven totes molt bé, vam coincidir tots dos a valorar).




Després de la sessió de cinema venia el plat fort del dissabte: l'entrega dels premis Ictineu a les millors novel·les i contes fantàstics publicats el 2021. Jo li anava explicant a la Lauren qui eren els nominats i fent prediccions de qui guanyaria, que fallaven estrepitosament en la majoria d'ocasions. I quan va arribar l'hora del millor conte en català, també vaig errar en el pronòstic, perquè, davant la meva sorpresa, resulta que vaig guanayar jo. Estava segur que aquest any no tenia cap possibilitat, perquè hi havia contes a la final que pensava que tenien moltes més possibilitats. Per sort em vaig equivocar. El problema és que, com que no ho preveia, ni tan sols havia pensat quatre paraules per dir per si de cas. Vaig haver d'improvisar dalt de l'escenari quatre coses, qeu van servir per compensar el meu discurs quilomètric que vaig fer remotament l'última vegada que vaig guanyar i que encara ara és motiu de befa entre els aficionats. La gran triomfadora de la nit, però, va ser l'editorial Mai Més, guanyadora de 4 dels 6 premis (inclòs el del meu conte, part del recull Barcelona 2059), a qui hem de felicitar efusivament per la visió que tenen.

I aquest és el meu mini-resum del que va passar aquest any a la CatCon, tot i que m'he deixat passejos vora el mar, pizzes fantàstiques de color verd, graellades de carn que ens van fer suar profusament i altres anècdotes diverses que ja us podeu imaginar que passen al voltant d'aquests esdeveniments. Fins l'any que ve!