dijous, 26 de novembre del 2020

¿Podem fiar-nos de les vacunes de la Covid-19?

 D’acord amb les previsions que s’han fet des de l’estiu, sembla que tindrem una vacuna contra la Covid-19 aprovada abans d’acabar l’any o, a tot estirar, a principis del que ve. Més d’una, de fet, perquè n’hi ha 12 completant assajos clínics de fase 3, i algunes a punt d’acabar-los, com les de Moderna, Pfizer, Johnson & Johnson i AstraZeneca. No faltaran opcions. ¿Però, ens hem de fiar d’aquestes vacunes?

A causa de la urgència i la necessitat de bones notícies, des del principi de la pandèmia s’ha trencat una de les normes d’or de la ciència: primer s’han emès les notes de premsa i després s’han publicat les dades dels estudis. Normalment es fa al revés per evitar conflictes d’interès (qui anuncia els èxits no pot ser qui en surti més beneficiat, econòmicament o d’altres maneres), i per assegurar-nos que un grup d’experts imparcials té temps d’escrutar els resultats. Això ens obliga a agafar-nos les notícies d’aquests dies amb precaució: fins que no tinguem accés a tota la informació, val més ser prudents.

És per això que l’eminent viròloga Margarita del Val expressava fa uns dies en una entrevista els seus dubtes sobre els anuncis recents d’efectivitats del 94,5% i 95% de les vacunes de Moderna i Pfizer, respectivament. Té raó pel que fa a dir que el que interessa sobretot és saber si protegeixen la gent més vulnerable i si redueixen els casos greus i les morts, i de tot això encara no han dit res. L’alegria, doncs, és una mica prematura, tot i que tenim motius per ser optimistes.

Però tot això se solucionarà abans que les agències reguladores permetin que es donin massivament a la població. S’ha fet molta via en la producció de les vacunes, és cert, però només en les fases que ho permetien. Haver injectat tants milions en la recerca ha escurçat molt l’etapa preclínica, i la burocràcia que hi ha en tot el procés també s’ha reduït a la mínima expressió. Ara bé, els assajos d’eficàcia i seguretat s’estan fent igual que sempre. O millor, fins i tot. Comparem-ho per exemple amb la primera vacuna de l’Ebola, que es va aprovar l’any passat després de donar-la a només 3.000 voluntaris. Naturalment, la necessitat en aquest cas era una altra i justificava les presses. La clau d’una vacuna contra la Covid-19 potser no és tant que sigui molt efectiva (amb un 60-70% també faríem) sinó, sobretot, que no tingui efectes secundaris greus, per poc freqüents que siguin, perquè s’haurà de donar a milions de persones. Per això s’han reclutat milers de voluntaris (prop de 50.000 per a cada una en la fase 3), perquè es puguin detectar fins i tot els problemes més rars. Tal com també indicava Margarita del Val, hauria de ser suficient per estar tranquils.

Això significa que, una vegada s’hagin publicat tots els detalls dels estudis i els experts els hagin revisat amb lupa, les vacunes que arribin al públic seran segures (i, a més, funcionaran prou bé). És important repetir-ho, perquè últimament està creixent una perillosa onada de desconfiança a tot el món: algunes enquestes donen xifres sorprenentment altes de gent que no voldrà vacunar-se. També ho he sentit dir a professionals que, en principi, haurien d’entendre el que significa que un fàrmac passi totes les proves però que s’estan deixant portar per les supersticions. Això fa molta por, perquè fins que almenys tres quartes parts de la població mundial tingui anticossos, no podrem començar a respirar tranquils. Si la campanya de vacunació topa amb aquestes reticències, la crisi es pot allargar indefinidament.

No ha ajudat gens que Rússia i la Xina hagin donat el vistiplau a sis vacunes que encara estan en fase 3. En teoria ja s’estan administrant a grups concrets de població, tot i que no ens n’ha arribat cap dada. S’entén que aquests casos aixequin suspicàcies, sobretot per les motivacions polítiques que hi ha al darrere, però s’ha de diferenciar el que està passant a la resta del món. Recordem que Donald Trump va pressionar per aconseguir un cop d’efecte similar abans de les eleccions, però els organismes reguladors dels Estats Units van refusar saltar-se cap pas. Això demostra que el procés d’aprovació funciona bé.

Quan es comenci a distribuir de forma generalitzada una vacuna (primer la rebran el personal sanitari i les poblacions de risc), podeu comptar que em veureu al principi de la fila per rebre’n una dosi. Per responsabilitat social, sí, però també per motius purament egoistes: em moro de ganes de tornar a fer vida normal. I això, siguem realistes, només ens ho permetran les vacunes.

[Publicat a El Periódico, 23/11/20. Versió en castellà.]

dilluns, 23 de novembre del 2020

Encara queda molt partit

Ens trobem en un punt complicat de la pandèmia. Per un costat, portem massa mesos en una situació tràgica, amb restriccions importants al ritme de vida habitual i amb molta gent patint una reducció significativa dels seus ingressos. El desgast que això produeix és evident. Per l’altre, no parem de tenir bones notícies sobre les vacunes. En els darreres dies, tres de les candidates més avançades (la de Moderna, la de Pfizer i l’Sputnik  russa) han anunciat que els resultats parcials dels últims tests d’eficàcia i seguretat son positius, amb cobertures de més de 90% en els voluntaris de totes les edats als qui se’ls han injectat. No és estrany que els comunicats de premsa s’hagin rebut amb l’alegria reservada pels regals de Reis.

Però sembla que no ens adonem que entre el drama i l’esperança ha quedat atrapada la realitat. Caldria que no perdéssim perspectiva de com estan les coses en aquests moments: vivim encara en plena segona onada, intentant posar pegats a un vaixell que fa aigües per tot arreu, i a molts mesos de distància del final de la pandèmia. A Europa i Amèrica patim les conseqüències d’una gestió nefasta del primer pic, que vam poder controlar breument però que no vam arribar a esclafar del tot, com sí que van aconseguir uns quants països orientals. Les brases d’aquell foc es van revifar ràpidament quan vam voler tornar a la normalitat massa ràpid, i per això hem perdut tot el que havíem guanyat i ha calgut tornar a implementar restriccions.

Correm el risc que ara passi exactament el mateix. Les ganes d’intentar gaudir del Nadal s’assemblen massa a l’intent fallit de salvar la temporada d’estiu. Fins i tot la desescalada per fases té un disseny similar. Tot fa pensar que tornarem a prémer l’accelerador i que el que marcarà el ritme de relaxació no serà l’evidència epidemiològica sinó el calendari. La conseqüència esperable d’aquestes presses seria una tercera onada a principis d’any, i altre cop negocis tancats per mirar de frenar la corba de contagis. Aquest és el problema de crear expectatives poc realistes (“sacrifiquem-nos ara per poder tenir un Nadal decent”): que no arribem mai a fer net.

El panorama pels propers mesos no és bo. Si no canviem d’actitud, no sortirem mai del cicle rebrot-restriccions-relaxació-rebrot, i això ho hem de tenir ben clar, perquè l’esforç tant dels ciutadans com dels governs és clau per aconseguir que la xifra de morts fins que assolim la immunitat de grup sigui el més baixa possible. Preparem-nos, doncs, per un hivern difícil. I una primavera que no serà gaire millor. I un estiu en el qual segurament veurem una part de la població mundial vacunada però que tampoc serà normal. Si ens en fem a la idea, potser evitarem per un costat decebre’ns quan les expectatives no s’acompleixin i per l’altre desentendre’ns abans d’hora de les obligacions que tenim com a membres d’una societat que travessa la crisi sanitària més important de les últimes dècades. Encara queda molt partit. El guanyarem, però no podem defallir.

[Publicat a El Periódico, 19/11/20. Versión en castellano.]

divendres, 20 de novembre del 2020

Premi Lletra d'or per Lítica

Avui s'ha anunciat que Lítica, de Lucia Pietrelli, ha guanyat el premi Lletra d'Or al millor llibre del 2019, del qual ja us he explicat que he sigut jurat en les darreres vuit edicions. Aquesta és la nota de premsa:

Lucia Pietrelli ha estat guardonada amb el premi Lletra d'Or 2020 gràcies a una novel·la, 'Lítica', que explora la relació entre dues germanes amb una intensitat lírica i emocional fora del comú i una veu narrativa molt treballada que fa que ens enganxem a cada paraula. El volum, de l'editorial Males Herbes, es va publicar el setembre de 2019. El Lletra d’Or és un premi que es concedeix cada any, des de 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior (en aquesta edició, entre les obres publicades al llarg del 2019), segons el criteri del jurat, independent de qualsevol grup editorial o institució. El jurat ha estat integrat pels escriptors Llucia Ramis, Míriam Cano, Jordi Nopca, Núria Cadenes, Andreu Gomila, Salvador Macip, Sebastià Alzamora, l'actriu Sílvia Bel i el dramaturg Pau Miró. El jurat del Lletra d'Or diu: “Lítica és una novel·la breu i poderosa que explora la personalitat d'una noia que admira profundament la seva germana gran. És una història que explica un amor fraternal i, alhora, el descobriment de la vida i l'entrada a l'edat adulta. És un llibre que conté un alè poètic fora mida que ens manté enganxats a les paraules, al goig de llegir i a la revelació d'un món interior exhaustiu i ric”.

Aquesta ha sigut la meva última edició al jurat: l'any que en fem 50 ens hem de "retirar". Per mi ha sigut una experiència interessant i m'he divertit molt en les sessions de deliberació, presencials o a distància, amb la resta del jurat, una gent fantàstica. En els vuit anys que hi he participat hem premiat sis poetes i només dues dones, malgrat tenir un jurat paritari on els poetes no eren majoria. Les coses han anat així! La llista de finalistes era molt més equilibrada cada any, en els dos sentits, però al final li donàvem el premi al llibre que col·lectivament ens havia agradat més.

Passo, doncs, el relleu i espero que el Lletra d'Or continuï amb la mateixa energia molts anys més. Me n'acomiado actualitzant la "genealogia" que vaig penjar quan m'hi van reclutar:






Berta Vallribera






dilluns, 16 de novembre del 2020

10 anys d'El joc de Déu

Ara que estic d'aniversaris, és un bon moment per recordar que aquest mes fa deu anys justos que es va publicar El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, l'única comèdia de les quatre que he escrit per adults, i possiblement la més comercial que he publicat fins ara. 

El Joc de Déu va començar com un homenatge a Richard Brautigan i Kurt Vonnegut i va acabar com la peça central d'una trilogia de novel·les sobre la manipulació. Va guanyar el premi Ictineu a la millor novel·la de ciència-fició de l'any, cosa que em va fer molta il·lusió, malgrat que jo no la considero una novel·la de gènere (només hi ha un element fantàstic, però la resta intenta ser una crítica en clau de comèdia de la societat actual). Va tenir més èxit que la meva primera novel·la, El rei del món (el meu worst seller absolut), però va passar força més desapercebuda del que esperava d'un llibre que crec que té els ingredients per agradar a un públic força ampli. L'he fullejat aquests dies i trobo que continua sent el més divertit que he escrit (i possiblement escriuré) mai. 

Potser ara que ens calen coses alegres que ens animin en aquests temps foscos podria ser un bon moment per rescatar-la de l'oblit dels magatzems on reposa. Però no feu cas del que us dic, comproveu-ho vosaltres mateixos. Llegiu de franc les primeres cinquanta planes i si no us agraden, no haureu perdut res (a part de mitja horeta). Per si us calen més incentius, aquí teniu el web del llibre (amb els vídeos de promo casolans que vaig rodar amb el meu pare i el meu cunyat), el making of i tota l'altra informació que vaig anar penjant al blog.

dijous, 12 de novembre del 2020

N’hi ha hagut prou amb aquestes restriccions?

 

La situació de la pandèmia de covid-19 a Europa no és bona. Mentre que la segona onada a molts llocs d’Àsia està sent testimonial, aquí estem en fase de pujada i amb perill que es descontroli altre cop. És per això que tots els països del continent han començat a aplicar diverses mesures de contenció, més o menys dràstiques en funció sobretot del que creuen que pot protegir millor l’economia. La idea és fer les retallades mínimes que siguin suficients per parar el cop i evitar el que tothom tem, el confinament estricte, que ja sabem que funciona bé però té un cost molt alt.

Encara és aviat per saber si ho aconseguirem. L’Estat Espanyol, de nou, ha actuat tard i amb poca contundència. Té el dubtós honor de ser un dels que va veure abans l’inici del segon pic, a mig estiu, i el que pitjors dades ha tingut els darrers mesos, entre elles ser el primer país europeu a superar el milió de casos. Per això les mesures anunciades fa unes setmanes pel govern van ser celebrades per molts, perquè era urgent actuar, però a la vegada criticades per por que no fossin suficients, sobretot comparades amb les que s’aplicaven a llocs com el Regne Unit o Alemanya, que partien de xifres menys greus. A més, les restriccions han variat depenent de cada comunitat autònoma. Aquesta estratègia en principi pot ser bona, perquè permet que cada territori adapti les normes a la seva realitat, però té el perill de dependre de la capacitat de gestió dels govern locals, que ja hem vist al llarg de la pandèmia que a vegades presenta limitacions serioses. Està previst que avui s’avaluï l’efecte que han tingut les mesures i es revisin si fa falta. Han anat tant bé com s’esperava?

Una cosa que hem après des del febrer és que qualsevol norma que limiti els contactes socials, aconsegueix frenar la corba de contagis, encara que sigui poc. Efectivament, tots els indicadors han millorat aquests dies. La Rt mitjana a l’Estat està lleugerament per sota d’1, el que vol dir que la pandèmia entraria en fase de baixada, després del pic d’1,24 del 21 d’octubre. Però la incidència de casos acumulats per 100.000 habitants de l’última setmana (IA7) continua alta a moltes comunitats, com Catalunya i Aragó, que superen els 300. Per altra banda, a Galícia i el País Valencià la IA7 ja ha baixat de 100, el que es considera el límit a partir del qual la situació és controlable. Globalment, el total de casos diaris també disminueix lleugerament, des del pic de més de 16.000 que es va veure a principis de la setmana passada.

Aquestes xifres son positives i semblaria que volen dir que la situació millora, però s’han d’interpretar amb precaució. Per un costat, depenen de la quantitat de proves: si se’n fan menys, la disminució que es veu és artificial. Navarra n’ha realitzat fins ara 700 per cada mil habitants, entre PCR i tests ràpids, la que més, mentre que Catalunya no arriba a 350. Per altra banda, hem d’esperar per confirmar si es manté el descens abans d’alleugerir les limitacions imposades. L’indicador més clar de l’èxit de les restriccions és la saturació dels hospitals, especialment les UCI, i la mortalitat, però els efectes en aquestes dades encara tardaran setmanes a veure’s.

Què s’hauria de fer a partir d’ara? La situació millora, però queda molta feina. El més important és no confiar-se. Hem de continuar unes setmanes amb aquestes tendències a la baixa per assegurar-nos que la pandèmia torna a una fase menys perillosa. No podem repetir l’error de l’estiu: voler recuperar la vida normal ràpidament després de les restriccions. Hem d’entendre que, durant els propers mesos, haurem de continuar limitant la nostra activitat tot el que sigui possible. Sense que una part àmplia de la població hagi rebut la vacuna no hi pot haver la “nova normalitat” que tothom vol, per tant el missatge no pot ser que hem de fer un esforç ara per poder-nos relaxar després, de cara a les festes. Això és precisament el que va passar a l’estiu, i ja hem vist com va acabar de malament. Hem de deixar de pensar que aquest Nadal serà com sempre, perquè amb aquesta actitud el que ens espera és un rebrot important al gener.

Malgrat que els casos continuïn disminuint aquestes properes setmanes, no podem pretendre recuperar immediatament a la tranquil·litat, sinó que tant el govern com els ciutadans hem de ser prudents. És cert que la pandèmia ens està demanant sacrificis importants, a alguns més que a altres, però recordem que son temporals i els fem per salvar vides mentre no arriba la immunitat de grup.

[Publicat a El Periódico, 9/11/20]

dilluns, 9 de novembre del 2020

15 anys d'escriptor

Aquest més fa exactament quinze anys es va publicar el meu primer llibre, el moment que podríem considerar que vaig passar oficialment de ser "una persona que escriu" a "un escriptor", o quan el meu hobby de tota la vida (no recordo si vaig voler ser abans metge o escriptor, segurament les dues coses a la vegada) es va començar a convertir en una segona professió. 

Em vaig estrenar gràcies a Mugrons de titani, una bogeria còsmica que vam parir mig en broma amb el Sebastià Roig i que, tot i ser una novel·la de ciència-ficció, va acabar guanyant un premi de literatura eròtica contra tot pronòstic. He de donar les gràcies a Bromera, l'editorial que la va publicar, el Màrius Serra, el membre del jurat que la va defensar aferrissadament, i el Joan Carles Girbés, el meu primer editor, perquè sense ells no hagués arribat fins aquí. I al Sebastià, naturalment! Ell va ser qui em va obrir la porta a aquest món fantàstic.

I ja que he tret el tema, deixeu-me que aprofiti per resumir la meva carrera literària amb unes quantes xifres...

36 llibres publicats:
    6 novel·les adultes
    6 novel·les crossover (per a tots els públics)
    1 llibre de contes
    13 llibres infantils
    10 de no ficció

Un promig de 2.4 llibres l'any publicats
(Més 10 contribucions a antologies, 0.6 per any)

13 en solitari
23 en companyia (comptant il·lustradors)
    16 amb 1 altre autor
    6 amb 2 autors més
    1 amb 3 autors més

8 premis

Llibres traduïts: 16 (44%)
    A 9 llengües diferents
    Una mitjana de 2 llengües per llibre traduït

Les estadístiques no son gaire importants en aquest cas, perquè no reflecteixen pas la munió d'hores que hi he dedicat, com de bé m'ho he passat, la gent fantàstica que he conegut (a tots els racons del món de les lletres) i les experiències meravelloses de parlar amb els lectors i que et diguin que els agrada el que has fet. Tot això no es paga en diners.

Em sento molt afortunat perquè porto quinze anys escrivint el que em dona la gana, sense cap mena de pla ni intenció de deixar una bibliografia coherent, saltant de la literatura juvenil a les novel·les ultraviolentes o les reflexives, les històries de ciència-ficció o la divulgació per a tots els públics segons em ve de gust, escrivint sol o en companyia d'altres i sempre, darrere de tot això, hi sou vosaltres, els qui em compreu els llibres i us els llegiu i em dieu si us han agradat més o menys i quin dels tipus de llibres que faig és el vostre favorit. Sense vosaltres tot això no seria possible. Mentre us continueu fixant en el meu nom quan aneu a la llibreria i els editors em segueixin fent confiança, espero poder anar acumulant anys i títols a la llista. Gràcies, de debò.

divendres, 6 de novembre del 2020

Vídeos i àudios domèstics

Ahir es va emetre un InfoK especial virus i vacunes en el qual vaig tenir el plaer de participar. Però les veritables estrelles son els nanos, que expliquen la pandèmia millor que jo. Mireu-lo aquí, que val la pena.

I ja que hi som, us deixo alguns vídeos gravats a casa les darreres setmanes:

 

  


TV3 (15/10/20)

TV3 (29/10/20)



Acabo el bloc amb aquesta intervenció al programa sobre el coronavirus que fa l'Iker Jiménez a Tele5. Va ser molt seriós i no vam parlar de marcians.

I aquest vídeo el poso a part perquè son dues hores llargues parlant del càncer (per variar). Crec que ens va quedar força interessant... 


Per acabar, unes quantes ràdios d'aquests dies, per si volen repassar les píndoles informatives de els darreres setmanes.


 


    El Suplement (17/10/20)