Recull mediàtic de la setmana

La setmana passada vaig participar a una tertúlia a El Matí de Catalunya Ràdio amb Manel Esteller i Jordi Camí, sobre la recerca científica. No ens vam barallar perquè tots estàvem d'acord, fins i tot el Manuel Fuentes, que ens havia convidat: la ciència és important pel futur d'un país. Aquí podeu sentir els nostres arguments.

I aquí podeu llegir la meva columna mensual a l'Ara (que s'acomiada fins el curs que ve), sobre la possibilitat de tenir un pare i dues mares biològics (sí, és possible).

Ah, i fa uns dies vaig passar també per l'Extrarradi de la COM per parlar de científics que fan trampa (atenció a com et pot fer famós usant només un retolador negre). Escolteu-ho aquí.

L'anècdota final és el meu cameo a l'Avui, al llistat de "científics simpàtics" que va confeccionar en Llort.

Adéu, Brian

Ahir vaig veure al google reader que el Sense presses tenia un post nou i, com sempre, vaig anar a llegir-lo. Feia dies que en Brian no actualitzava el blog i ahir vaig entendre perquè. Crec que "coneixia" en Brian des que vaig publicar l'Immortals, sans i perfectes i es va interessar pel que escrivia. Des de llavors era un dels comentaristes habituals del bloGuejat i també del meu blog de divulgació. Li interessava la ciència, entre moltes altres coses, era una persona intel·lectualment inquieta, com sabreu els qui llegieu els seus posts, sempre plens d'idees que feien pensar. En Brian era un blogaire que tenia coses a dir i les deia d'una manera molt clara i directa. I això m'agradava.

Finalment ens vam trobar cara a cara a una presentació d'un dels meus llibres, fa un parell d'anys. No vam tenir temps de xerrar, això ho fèiem amb més clama als blogs, però va ser un plaer poder donar-li una mà a algú amb qui fa temps que comparteixes "tertúlies" virtuals. Em va explicar que patia una malaltia crònica, que va resultar ser la mateixa que actualment estem investigant en un dels projectes que fem al laboratori. Això va fer que s'establís un lligam especial, suposo. Ens vam veure encara un altre cop, també breument. I avui m'he assabentat que en Brian havia mort.

No coneixia de res en Toni Mont. Però en canvi em sembla que sí que sé qui era en Brian, què pensava, què l'interessava i què l'empipava. Per això el trobaré a faltar. Agraeixo molt a la seva família que hagi tingut el detall de donar-nos la mala notícia a tots els qui compartíem aquesta amistat virtual amb ell. Una abraçada, Brian, i fins sempre.

[El Francesc també en parla aquí, l'Allau aquí, el Leb aquí, l'Alyebard aquí, l'Aris aquí, la jomateixa aquí, l'Enric aquí, i el Lluís aquí.]

God save the Queen

Fa unes setmanes, la reina d'Anglaterra celebrava que portava 60 anys asseguda al seu tron (al ritme que va, sembla que morirà amb la corona al cap, malgrat les ganes que té el seu fill de posar-se-la també). Potser amplificat pel fet de ser emigrant, tinc el sentiment patriota ben interioritzat, i no me n'avergonyeixo. Sóc dels qui respecta els símbols i penja la bandera al balcó les dates assenyalades. Ara, l'esclat de vermell, blanc i blau que he hagut de viure aquests dies m'han deixat un xic embafat. Des dels aparadors de les botigues a les capses de galetetes, passant per les banderoles al carrer i a les finestres dels cotxes. No hi ha hagut manera d'escapar-ne.

Gran part de la culpa del meu esgotament patriòtic l'ha tingut el programa de festes que han muntat a l'escola de l'hereu per unir-se a les celebracions reials. Hem estat tres o quatre setmanes trobant-nos union jacks per tot arreu. Dibuixades, retallades, enganxades, en polseres, collarets, samarretes, pintades a la cara... La culminació va ser una tea party a la qual hi havien d'anar vestits amb els colors nacionals i amb un barret fet a casa (això vol dir fet pels pares), que fos vistós i a joc (a la foto, els resultats, després d'hores de suors i llàgrimes). Tants esforços per festejar una reina (jo, que de monàrquic en tinc més aviat poc) que ni tan sols és la meva... La manera de superar el trauma ètic ha sigut no pensar gaire en el significat de tot el que feia l'hereu. Al cap i a la fi, aquest és el seu país d'adopció, i si aquí es tornen bojos amb la reialesa (una xiulada com la de la darrera Copa del Rei seria impensable), doncs au, a integrar-se amb els indígenes, que no sigui dit que som els raros. Quan sigui gran ja decidirà si prefereix alinear-se amb Robespierre.

Per acabar-ho d'arrodonir, quan el meu fill arriba a casa després de la famosa tea party, ens demana que li comprem una tassa amb l'efïgie de la reina i es posa a cantar tot orgullós el God save the Queen. Curiosament, la versió que li han ensenyat a l'escola no és la mateixa que em vaig aprendre quan era adolescent (algun dia n'haurem de parlar, d'això):

Emili Teixidor

(1933-2012)

És difícil trobar una foto a internet de l'Emili Teixidor de jove (o de més jove que quan ja no tenia cabells i portava boina). Sembla que hagi vingut al món després d'escriure Pa negre. Al twitter, ahir els de la meva generació recordàvem que ens havíem iniciat a la literatura amb llibres com L'ocell de foc (concretament amb l'edició que teniu aquí al costat, de la clàssica Editorial Laia, si no m'equivoco) o Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (que La Galera va rescatar fa poc en una edició commemorativa). Hi ha una generació de grans escriptors catalans que va començar escrivint per a nanos. I nosaltres hem tingut la sort de descobrir-los abans que ningú. Llàstima, com diu la Júlia, que no tots hagin tingut el "seu Pa negre" que els hagi donat visibilitat entre els adults.

Després de molts anys de ser-ne lector i fan, fa dos Sant Jordis em vaig trobar per casualtiat al costat de l'Emili Teixidor. A la foto ni tan sols se'l veu. Hauria d'haver-li dit que L'ocell de foc havia estat un dels meus llibres preferits de petit, però no vaig gosar.

[Llegiu aquest post d'un amic seu.]

Comencen els c@ts

Ja he acabat la meva tanda de crítiques literàries i el bloGuejat torna a la seva programació habitual. Espero que hagueu trobat alguna recomanació que encaixi amb els vostres gustos. El nivell dels llibres que he comentat trobo que és força alt i divers, cosa que ens hauria de fer sentir optimistes pel que fa al futur de la nostra litetatura.

Canvi de tema. Aprofito per recordar-vos que ja fa uns dies que ha començat la temporada de nominacions per als premis c@ts d'aquest any. Aneu aquí i proposeu noms a les diferents categories!

Molles per no perdre'm (post Sant Jordi, 7 de 7)

Acabo la tanda de crítiques amb un llibre una mica especial. El seu autor, en Jesús M. Tibau, segurament el coneixeu bé. És un dels blogaires més actius d'aquest racó de la blogosfera. A més, molts de vosaltres deveu seguir la seva il·lustre carrera de contista. L'any passat us parlava precisament d'un dels seus reculls. Però el seu darrer llibre va per un camí diferent.

Fent servir també el format de la distància curta, que clarament és un terreny on se sent còmode, en Tibau ens presenta Molles per no perdre'm, una col·lecció d'un parell de centenars de pensaments i aforismes en forma de dietari. Els qui llegiu el seu blog o el seguiu per twitter o facebook ja n'haureu vist penjats uns quants. El llibre és una bona oportunitat per tenir-los tots reunits i llegir-los de cop. O a petites dosis, que també funcionen bé així. Són textos breus, sense cap ordre aparent, a vegades d'una plana, a vegades només d'una frase, de temàtica molt diversa. Alguns són com fotografies, altres com petits poemes, altres simples reflexions, observacions o escenes de la vida familiar i personal. Com passa en tots els reculls, n'hi ha de més interessants que altres, però com que saltes d'una cosa a l'altra amb rapidesa, el conjunt no se'n ressent. Al contrari: es llegeix molt bé. Com a bon contista, en Jesús és també un bon observador, i aquesta qualitat brilla en el llibre. Passar unes hores dins el seu cap és una experiència ben interessant. A mi m'agraden especialment els que tenen a veure amb la seva paternitat. Són a la vegada tendres i lúcids.

De tant en tant m'agrada picar en Jesús i preguntar-li que quan escriurà una novel·la, perquè sé que això l'empipa. Però la veritat és que no li fa cap falta. Amb els textos breus, siguin contes, poemes o les píndoles de Molles per no perdre'm, en té suficient per desplegar els seus recursos. Llibres com aquest, diferents als que trobem normalment a les botigues, són el testimoni que, si un té coses a dir, pot fer una literatura una més mica arriscada sense que deixi de valdre la pena.

Crims de sang (post Sant Jordi, 6 de 7)

De la generació d'escriptors catalans nascuts a a dècada dels setanta, Sebastià Alzamora és potser un dels qui escriu millor. A més és un tot terreny. És un bon articulista (la  seva columna diària a l'Ara, abans a l'Avui, rarament punxa), domina la poesia i brilla especialment quan fa prosa. Llegiu Nit de l'ànima, per exemple, i veureu com treballa el llenguatge (les primeres vint o trenta planes són una descripció antològica d'un clau... i no em refereixo al que serveix per penjar un quadre). El problema és que explorant els límits literaris a vegades pot resultar feixuc de llegir (la mateixa Nit de l'ànima al final es converteix en un exercici d'estil que no aconseguiex -o no vol- construir un relat coherent, i l'experiència s'allarga massa). He tingut la mateixa sensació llegint algun dels seus poemaris més críptics: la tècnica a vegades no està al servei del resultat final.

L'Alzamora sembla ser conscient d'això i alterna els llibres "experimentals" (que crec que també són necessaris per a la nostra cultura, no em malentengueu) amb d'altres de més "populars". Crim de sang és d'aquests darrers. Té tots els ingredients per agradar el gran públic, per això és una bona elecció per representar el premi Sant Jordi. És, de fet, una novel·la històrica sobre un episodi relativament poc conegut de la guerra civil espanyola. A més, està escrita com una novel·la negra coral, un cop més amb els seus cadàvers, els seus dolents fugissers i el policia cremat que intenta resoldre el cas (ja és el tercer d'aquesta mena que comento aquí... i després dic que no llegeixo novel·la negra!). Els qui els agrada aquests gèneres de llibres (històric i/o negre) s'ho passaran bé.

Però l'Alzamora no en té prou, i afegeix un parell de tocs surrealistes a la trama: un dels protagonistes és un vampir (esbrinar quin d'ells és part del misteri), o almenys es comporta com a tal, i de tant en tant apareix un cavall-frankenstein passejant-se per la ciutat com si fos la cosa més normal del món. Recorda, de manera més continguda, el que han fet el Nopca i l'Espasa en els seus llibres: afegir amb tota naturalitat elements fantàstics a una història més o menys "normal" (és curiós que hagin coincidit tots tres, i el meu, en una mateixa fornada). Aquests tocs de (ciència-)ficció clàssica li donen un aire especial al llibre que per mi el fa més atractiu (si hagués estat només pel drama històric, tot i que està molt ben portat, segurament no m'hagués agradat tant) i a més permet a l'autor plantejar una comparació interessant entre els monstres de ficció i els reals. L'escena final, on convergeixen totes les línies argumentals, reals i fantàstiques, és simplement apoteòsica, un bon exemple de com culminar la tensió narrativa d'una novel·la. La veritat és que he disfrutat llegint-lo.

En resum, un premi Sant Jordi una mica diferent al que estem acostumats (un aplaudiment al jurat per escollir-lo), molt ben escrit, això era d'esperar, que barreja amb impunitat un grapat de gèneres, des del políciac al terror victorià, d'una manera poc habitual en els llibres publicats per les nostres editorials "grosses", que hauria d'interessar tant als qui busquen coses originals com els qui prefereixen la novel·la més clàssica.

La dona que es va perdre (post Sant Jordi, 5 de 7)

Aquest és un altre llibre de la tongada del Sant Jordi '12 que barreja realitat i fantasia, com El talent, Crim de sang (que comentaré aviat) o la mateixa Hipnofòbia. Sembla que les noves generacions ens hem posat d'acord per equilibrar una mica el panorama literari català, històricament més partidari del realisme pur i dur... A La dona que es va perdre, els percentatges realitat/irrealitat són variables. La primera part passa en el nostre món, o una versió alternativa almenys, on apareixen amb tota naturalitat alguns elements estrambòtics, com les màquines de canviar el sexe, certs objectes que semblen dotats de vida pròpia o uns talps transformistes que s'arrenquen el cor. Aquí és on potser més s'assembla a les altres novel·les que he citat, perquè juga a mantenir les aparences realistes sense renunciar a la fantasia, tot i que queda molt clara la vocació més surrealista del llibre, que acabarà d'esclatar en el segon tram. [Atenció: hi ha alguns petits spoilers als següents paràgrafs.]

En aquesta part del mig, l'Alícia protagonista fa el tòpic viatge a través del mirall (una pantalla de cine aquest cop) i se'n va al país de les meravelles (el regne dels talps). Aquest em va semblar el tros menys original, i se'm va fer un pèl llarg, però això és simplement una qüestió de gustos. Al tercer acte, l'acció torna als orígens, amb un component nostàlgic molt eficaç i el soterrament de les línies fantàstiques, gairebé com si només haguessin passat en un llarg somni de la protagonista. Sembla la coda d'un llibre diferent, de fet, de la manera com l'autora s'oblida de les trames principals de les planes anteriors, però et deixa amb un bon gust de boca. 

L'Espasa té una altra cosa en comú amb en Nopca o l'Alzamora: que escriu bé. Té un estil molt natural, amb un humor potser més controlat i menys esbojarrat que el del Nopca però que també s'infiltra subtilment per tot arreu, per acabar criticant sense miraments la nostra societat. L'autora construeix escenaris complexes sense que se li noti l'esforç, perquè usa una narrativa molt directa i gens artificiosa, i això és un plus. Per això una proposta així resulta creïble. Quan ja portes unes quantes planes, et sembla el més normal del món que una dona i un talp s'enamorin, per exemple. I quan al final la protagonista es troba en una vida que no és la seva, t'és fàcil assumir la metàfora i ficar-te en el realisme de la crisi dels quaranta d'una dona casada, com si no fos més que l'altra cara de la moneda de la història dels talps.

La valoració del conjunt és sens dubte favorable. La dona que es va perdre és un llibre interessant i diferent  (ja sabeu que això ho aprecio molt), que requereix un cert interès del lector per la literatura fantàstica (o almenys alegòrica), és cert, però que si entres en el seu món particular et farà passar una bona estona.

Carretera secundària (post Sant Jordi, 4 de 7)

[Reprenem la tanda de ressenyes literàries després d'aquest petit parèntesi].

Vaig descobrir Joan Carreras amb L'home d'origami. Era una novel·la que partia d'una premisa molt original i tenia un to austerià ben aconseguit (a part d'una campanya de promoció viral provocadora). El principal problema que li vaig trobar, i és una cosa totalment personal, va ser que al segon acte el llibre deixava de banda la història incial i s'entretenia amb altres personatges per mi menys interessants. Però en Carreras escriu bé i sap construir uns bons protagonistes, i això fa que se li perdonin aquestes coses. M'ho vaig passar bé, llegint aquell llibre, prou com per voler reincidir amb el seu autor.

Carretera secundària m'ha semblat un pas endavant, una narració més unitària i més treballada. Aquí no abandona el personatge principal, un dibuixant de còmics separat, que progressivament s'endinsa en una crisi depressiva molt ben descrita. Aquest és per mi el principal alicient de la novel·la: com aquesta persona de mitjana edat interacciona amb la seva família mentre poc a poc perd contacte amb el món real.  Un altre cop, digne de Paul Auster.

Aquesta vegada, però, en Carreras ha afegit un altre element al llibre, una mena de misteri que fa que Carretera secundària es pugui llegir també com una novel·la negra, amb un cadàver, un dolent fugisser, un policia veterà i tots els altres elements de rigor.  No sé si és una maniobra intencionada de l'autor per obrir-se a un públic més ampli (que se'l mereix), o potser ho fa per compensar que en l'altra línia argumental hi ha poca acció (que tampoc n'hi cal). Sigui com sigui, trobo que funciona bastant bé en el context del llibre. No m'ha interessat tant com el relat de la descomposició del protagonista, això és cert, però és possible que a altres els passi just al revés. El final, abrupte com un cop de puny, és un altre encert.

En resum, Carretera secundària és un llibre interessant i ben escrit, amb un bon ritme, que té una dosi d'intriga i una atmosfera psicològica intensa, fet per un narrador que sap moure els fils dels seus personatges amb delicadesa. Té elements que poden atraure a diferents tipus de lectors, i això és bo. Doneu-li una oportunitat.

Ray Bradbury

(1920-2012)

El diari ARA d'avui dedica un parell de planes especials a la mort de Ray Bradbury. Entre elles hi trobareu una columna meva explicant com vaig descobrir-lo i, de pas, defensant una mica la ciència ficció. És, ara que hi penso, el primer aticle que signo només com a "escriptor", sense fer referència a la meva vessant científica.

M'ha faltat espai per dir que l'estructura d'Hipnofòbia està fortament inspirada en la de les seves Cròniques marcianes: un conjunt de contes independents que formen una novel·la (o una novel·la fragmentada en històries curtes). Per això, entre altres coses, el vaig citar al final del llibre. Moltes gràcies, Ray Bradbury!

[També en parla la Júlia aquí. L'Alba ens pregunta quin llibre ens agradaria ser si visquéssim en el futur de Farenheit 451. Alguns comentaris catosfèrics aquí, aquí i aquí. I com bé diu en Raül aquí: "El millor homenatge a Ray Bradbury: llegir-lo."]

Recull mediàtic de la setmana

Faig una breu pausa en la marató de crítiques literàries per presentar-vos les meves contribucions mediàtiques de divulgació d'aquests darrers dies:

- L'article d'opinió al Periódico parlant de l'impacte de l'educació en la sanitat, en motiu de les imminents retallades a les escoles que planeja el govern.

- La secció de ciència del Via Lliure de RAC1, on parlo de la relació entre el càncer i el cafè, de com contaminen les vaques (més que els cotxes?), de la importància de despistar-se de tant en tant i de l'impacte del jet lag en els embarassos.

- La meva columna de l'Ara d'aquest mes, sobre un mico amb molta punteria (i mala idea).

- I a sobre vaig fer un cameo (involuntari) a l'APM Extra del diumenge (ho veureu aquí sota cap al mínut 6:50), cosa que demostra que a TV3 guarden els meus vídeos a la carpeta que posa "Calbs".

El talent (post Sant Jordi, 3 de 7)

Mentre esperava el torn per entrevistar-me (era el segon cop que havia d'enfrontar-me a la seva gravadora), el Jordi Nopca parlava amb el meu cap de premsa sobre la seva novel·la, que acabava de sortir. Vaig sentir que comentaven el fet que l'hagués tret una editorial "petita" i que el Jordi deia que el lector mitjà no és conscient de quina editorial hi ha darrera un llibre. M'hi vaig ficar i vaig opinar que, tot i que segurament tenia raó, jo m'havia comprat El talent precisament perquè el publicava Labreu.

La raó és simple. La seva col·lecció Cicuta és un aparador de nous "talents" (perdoneu la broma) amb uns principis molt clars de saltar-se convencions i publicar llibres diferents però de qualitat. M'he llegit els tres que han sortit fins ara (ja us en vaig recomanar un l'any passat) i els he gaudit immensament, fins al punt que ara em refio de les seves recomanacions sense dubtar-hi gaire. Cap d'ells ha estat, almenys per a mi, "el llibre de l'any", ho reconec, però això no vol dir que no m'hagi agradat endinsar-me en els universos particulars d'unes noves veus que bramen amb molta potència. És un risc (el dels lectors, el dels autors i el dels editors) que crec que queda amplament compensat amb l'originalitat dels resultats.

No caldria que digués gaire més sobre El talent. Després d'aquesta recomanació ja sabreu a qui de vosaltres pot interessar. Si que voldria remarcar la naturalitat amb la què Nopca barreja coses possibles amb la fantasia més desmesurada (un truc que també fa un altre llibre que comentaré d'aquí uns dies, com si s'haguessin posat d'acord), per mi el principal encert de la novel·la. De fet, la trama esbojarrada sembla que no és més que una excusa per anar enllaçant situacions còmicament absurdes, seguint una mica els principis de l'slapstick culte dels Monty Python, narrades amb molta frescor i originalitat.

I aquest potser és el taló d'Aquil·les del llibre: no té un destí clar, més enllà de la crítica òbvia al negoci literari contemporani, que ja queda ben definida en les primeres cinquanta planes. Això no m'hagués importat gaire si no fos perquè vaig trobar que s'allargava una mica (jo m'hagués carregat l'etapa a Cotlliure, tot i que té moments molt bons). L'excés d'estímul pot acabar desconnectant els receptors o, dit en termes menys científics, l'acudit perd força si dura massa, per molt que faci riure. El principi és brillant, i tota l'etapa portuguesa té un ritme impecable, però amb unes quantes tisorades trobo que el producte final hagués guanyat.

Però això no treu que llegir aquesta novel·la sigui un viatge en muntanya russa molt divertit. Hi surten tota mena de referències culturals, barrejades sense cap mena de respecte, una cosa que m'agrada molt. Des del Rabbi Jacob (un mite de la meva infantesa) a Ramon Llull en persona, o a una intervenció d'Aristòtil que parodia amb alegria els deus ex machina. I la millor frase de distracció que he llegit mai, tan absurda com inesperada: "Croyez -vous que monsieur Arthur C. Clarke était vraiment un pédophile?". Molt recomanable si busqueu una cosa que se surti dels paràmetres habituals.

La mort del corredor de fons (post Sant Jordi, 2 de 7)

No sóc un lector habitual de novel·la negra, però n'he llegit alguns clàssics i de tant en tant m'agrada deixar-me portar per un bon misteri. Ho dic perquè no puc comparar el Jordi de Manuel amb altres autors famosos del gènere, que és el que vist que fan a moltes crítiques. Sí que sé que m'agrada el seu estil. He llegit ja tres entregues de la saga del seu detectiu, en Marc Sergiot, i en tinc un parell més esperant torn. O sigui que són novel·les que m'han interessat prou com per voler-ne més. Això podria ser el resum del meu comentari sobre La mort del corredor de fons: un llibre ben escrit, que et fa passar una bona estona encara que no siguis un fan de la literatura de crims, i que a sobre et fa venir ganes de llegir-ne més. No està gens malament!

A les primeres escenes de la novel·la hi ha una persecució antològica pels carrers de la Vila Olímpica que marca una mica el ritme del llibre que, de fet, no és tan un misteri del tipus "qui és l'assassí", sinó la crònica, molt ben portada, d'una fuga contrarellotge. Un criminal fugint d'un altre, de fet. L'encert principal de la novel·la és que els personatges són creïbles, no acartronats i en blanc i negre, com passa sovint en aquesta mena d'històries. Per mi és el pols entre aquests dos elements dels baixos fons el qui domina el llibre, per sobre del crim en sí mateix, de les intervencions del Sergiot, fent més aviat de catalitzador de la història, el seu paper habitual, o del macguffin del tràfic d'organs (no és un spoiler: des del principi queda clar). És un llibre que es llegeix ràpid i amb interès, d'un autor que sap portar bé el ritme i bastir una trama amb ofici. Si no coneixeu l'obra d'en Jordi, és una bona manera d'iniciar-vos-hi.