dilluns, 31 d’agost del 2009

Dilluns musical: el retorn.

Havia promès reenganxar les seccions virtuals al setembre. Doncs comencem amb la de música. Vaig acabar amb un que torturava arbres i contraataco ara amb un que abusa del seu telèfon, que és del millor que m'he trobat per la xarxa aquest estiu. Els resultats són notables (em recorda a alguna peça de Peter Gabriel, no sé ben bé per què), cosa que demostra que avui en dia només cal imaginació i talent per fer bona música (com si fos poc!), no anys de conservatori i milers d'hores de pràctiques. Paul Higham, Hidan.

divendres, 28 d’agost del 2009

Fora de la gàbia

Una altre moment fascinant de l'experiència paterna: el dia que alliberes el teu fill de la presó del bressol. Les nits contingudes entre quatre parets de reixes de fusta tenen una pau que no descobreixes fins que la perds.

Però no ets pas tu qui decideix atorgar-li aquesta llibertat condicional. Et veus forçat a implantar-la el dia que el vailet ha crescut prou com per enfilar-se a la reixa del bressol i per perdre l'equilibri, cosa que acaba amb un olímpic salt d'alçada per sobre la tanca, amb el cap primer, tan involuntari com nociu per a la salut de tos els implicats. L'instant que veus, impotent, com el teu nano s'estimba sense que et doni temps a agafar-lo, en una d'aquelles caigudes que hauria de restar un parell de punts del carnet de pare si aquest existís, és quan saps que ha arribat l'hora de passar al proper nivell. Per sort ell es recuperarà de l'impacte després d'un plor desconsolat de cinc minuts. A tu et costarà una mica més tornar a les polsacions normals i assegurar-te que no has patit cap infart.

A primera vista potser no es fa evident el problema de no tenir la fera continguda dins una gàbia quan es pon el sol. N'hi ha més d'un. Per exemple, ha d'aprendre ràpidament a controlar els seus moviments nocturns, cosa tan difícil, sembla, com arribar a dominar els esfínters. Ens hem passat tota la setmana sentint com una mena de broooom! sord trencava el silenci de la nit, seguit d'uns segons de pausa i un plor intens equivalent al crit de "qui m'ha tret el llit de sota el cul mentre dormia???". Sort que els anglesos posen moqueta ben gruixuda a les habitacions. Perfecte per amortir clatellades. Sis o set nyanyos després, sembla que ara ha après per fi a dormir sense fer gests bruscs que puguin acabar amb un viatge al terra. Tot un avenç.

L'altre inconvenient d'alliberar-lo de la tirania del bressol és que quan l'hereu decideix despertar-se, ara té la capacitat d'arrossegar físicament la resta de la família als seus horaris intempestius. Així disposem d'un despertador aleatori i manual que té el detall d'activar-se invariablement de matinada quan ningú no el necessita. Avisa primer amb uns sorollets discrets, tap tap tap tap tap, passes sobre la moqueta, que acaben amb un sonor "dadaaaaaaaaaa!" o "mammaaaaaaa" i un salt del tigre sobre el pobre progenitor escollit, que el desvetlla del son més profund en un mil·lisegon terrorífic. Una prova de foc per a les coronàries de qualsevol.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Peeping tom

Ah, el voyeurisme, l'art del segle XXI. La versió estàtica de la reality TV és el Google views. Milions de ciutadans anònims congelats en actes més o menys vergonyosos a arreu del món. He trobat aquí una selecció d'imatges curioses fetes amb la càmera de ca'n Google i us penjo a continuació les més interessants.

A algú se li crema la casa i no ho sap...


Coses que es veuen als carrers dels EEUU.


Repetició espontània d'un petó famós a París.


Dos valencians que no volen sortir a la tele.


Una anglesa fa poesia visual a la platja.


Unes italianes una mica "fresques".

dilluns, 24 d’agost del 2009

La meva imatge virutal


Diuen que aquesta web escaneja tota la internet i divideix les referències que troba associades al teu nom segons diversos temes. Això inclou els links casuals i erronis i també els que pertanyen als altres individus que es diuen com tu, així que per força el resultat és una imatge teva no gens exacta. El més fotut és que aquesta és la idea que la internet, que ni és ni molt menys perfecta, dóna de tu al món, vulguis o no.

He fet l'experiment i han aparegut un gruix de referències esportives (el color groc de l'espectre al dibuix que veieu a dalt) que no sé d'on surten (home, faig una mica d'exercici, però no en deixo cap constància online, que jo sàpiga) i, per sort, molt poques referències il·legals (el color verd). Les que hi ha, juro que no són meves, sinó del meu germà bessó dolent (tots en tenim un en algun univers paral·lel, oi?). Hi ha molt de música, educació (treballar en una universitat té això), management (?) i "online", que no sé molt bé què deu ser, i menys de llibres (oh!) i encara menys de família (i això que m'esforço a fer posts sobre la paternitat!). Què hi farem...

divendres, 21 d’agost del 2009

Les cinc fases del llibre acabat

He acabat d'escriure el llibre que m'ha tingut ocupat aquests darrers mesos. Ja està entregat, traduïnt-se i aviat maquetant-se i imprimint-se. La sensació és estranya, quan arribes a aquest punt. Parafrasejant el model de Kübler-Ross, aquestes són les etapes successives per les quals passem tots els escriptors quan enllestim una obra:

1. Eufòria: Acabo d'escriure un llibre collonut, el millor que he fet fins ara. Quan ho llegeixin, la gent fliparà. Sortirant crítiques laudatòries a tots els mitjans i a sobre serà un best-seller perquè, sincerament, el llibre és rodó.

2. Dubte: Potser l'hauria de repassar un altre cop, no? Home, està molt bé, però no el podria millorar si hi dedico una mica més de temps? Diria que el darrer terç xerrica una mica, res, una cosa imperceptible. Si m'hi poso segur que puc polir uns quants (petitíssims) defectes que és possible que tingui. Va, una volta més i prou.

3. Ràbia: No pot ser! Cada cop que el rellegeixo veig més nyaps. N'hauria de reescriure una bona part. O potser no? No m'ha quedat tan bé com em pensava! O és que ja he perdut la perspectiva?

4. Depressió: No ho aconseguiré mai! Segur que no agrada tal com està. Necessitaria dedicar-m'hi un altre any almenys per a deixar-lo presentable. Em cal més temps!

5. Acceptació: Sóc incapaç de dir si el llibre està bé o no. A mi em sembla que sí, però ja no sé què pensar, i és normal, perquè l'he parit jo. Em costa ser objectiu. La darrera paraula la té el públic. No puc fer més de Penèlope o això no s'acabarà mai! Ara toca deixar que el llibre comenci a recórrer el seu camí, no és just retenir-lo més. A veure, i ara sobre què em poso a escriure...?

Si voleu saber de què va el nou producte de la factoria Macip (en primicia, no ho expliqueu a ningú), us deixo un núvol revelador.


[Estrip ens ensenya el seu propi núvol aquí]

dijous, 20 d’agost del 2009

Trio d'Avuis


Ara fa un mes que el bloGuejat va tornar a sortir al Paraula de blog de l'Avui, i un plaer especial va ser fer-ho al costat del Xarel-10 de l'amic McAbeu. M'havia despistat esperant la versió digital de la plana, per això he penjat la notícia amb retard. Si comptem les altres vegades, ja he fet un trio d'aparicions a la secció, més o menys un cop cada mig any. El meu agraïment als qui s'encarreguen de seleccionar les entrades. Espero que continuï la tasca quan el suplement cultural del diari torni renovat després de vacances: és una bona manera d'anar descobrint nous catosfèrics interessants.

dimarts, 18 d’agost del 2009

Una altra de científics ociosos...

Aquest any costarà decidir els guanyadors dels IgNobels.

Un tipus que firma amb un cognom que conté un interrogant (!) ha publicat un estudi molt rigorós, des del punt de vista científic, sobre què passaria si hi hagués una plaga de zombies. La conclusió: tots morts en quatre dies.

Conyes a part, l'article és un bon model de la propagació d'una pandèmia, un tema que és molt actual i del qual porto uns quants mesos escrivint de forma bastant més seriosa que el Dr. Smith?.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Concurs estúpid.


Com que és estiu i aquí a la catosfera està tothom mig aletargat, se m'ha ocorregut treure'm de la màniga un concurs sense solta ni volta, per primera vegada i que no serveixi de precedent, a veure si animem la cosa una mica.

M'acabo d'adonar que em queden dos llocs lliures aquí a la dreta al panell de Seguidors abans no arribi al centenar. Doncs va, el qui s'apunti d'amic número 100 al bloGuejat li regalo el llibre que més gràcia li faci de tot els que he escrit (no compten les recopilacions de texts de diversos autors). Dedicat, és clar, i sense despeses d'enviament.

Atenció, que aquest és un joc d'estratègia, no tan fàcil com pot semblar en un principi. Heu d'aconseguir enganyar algú perquè faci de 99 si us voleu endur el premi. Però si espereu massa algú altre us pot passar la mà per la cara. Emocionant, no? El suspense pot durar mesos...

divendres, 14 d’agost del 2009

Els deu manaments de l'escriptor


Primer Manament: escriu un llibre que es pugui considerar bo.

[Nota: això vol dir que, abans que res, tu el consideris bo, però també que un cert nombre de lectors (variable segons les teves aspiracions) hi puguin estar d'acord. Un escriptor que no pensa en el seu públic és només un egoïsta.]

Els altres nou manaments no tenen cap mena d'importància.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Què investiguen els científics quan s'avorreixen...

"Men are far more interested in casual sex than women. While men need to be exceptionally attractive to tempt women to consider casual sex, men are far less choosy."

Això ho ha acaba de publicar un senyor amb nom de tebeo (el Dr Achim Schützwohl) i suposo que es deu haver quedat molt orgullós de la seva troballa. També li hagués pogut explicar-ho jo i s'hagués estalviat el temps i els diners invertits en l'estudi.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Pedrolo i Calders


Ens queixàvem fa uns dies i sembla com si ens haguessin escoltat. Tornen Pedrolo i Calders. Espero que per quedar-se.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Pitjor impossible.

Un titular genial de la premsa d'ahir:


Un libro sugiere que Miguel de Cervantes era catalán y homosexual.


Com si fossin les dues desgràcies més grans que li poden passar a un heroi històric espanyol.

Sempre m'han semblat raonables les teories que diuen que Colom era català, però proposar que El Quixot es va escriure en la nostra llengua i que només n'han sobreviscut traduccions em sembla d'un optimisme un tant irrisori, sobretot per les justificacions més aviat febles que esgrimeixen els partidaris. Com a provocació està bé, això si. Especular és de franc, i si fa riure a uns quants, doncs millor que millor.

[Teresa Amat parla d'una altra manera de desmitificar el Quixot.]

divendres, 7 d’agost del 2009

Aigua: tocat i enfonsat

Després de viure una dècada a països de parla anglesa un es pensa que té l'idioma sota control. Però no. Passar del poti-poti d'accents de Manhattan a l'entonació característica de les Midlands no ha estat tan gens fàcil. Posem per cas una paraula senzilla: aigua. Els catalans aprenem a dir "guoter" a classes d'idiomes quan som joves i creiem optimísticament que tothom ens entendrà. A Estats Units has d'afinar una mica més o passaràs molta set, perquè per a ells sona més com "uora", que no s'assembla gaire.

Conscient que quan canviés de costat de l'Atlàntic hauria de reciclar alguns detalls de la meva dicció, em vaig preocupar d'escoltar atentament el britànic immaculat de l'Alec Guinness a les comèdies de la Ealing. Vaig arribar a produir un "uottar" d'allò més nobiliari. Que no m'ha servir de res, llàstima, perquè aquí dalt en diuen "uo-a" i es queden tan amples. Any i mig i encara estic aprenent a posar mentalment tes i des a tots els llocs d'on les treuen per poder mantenir una conversa més o menys decent amb els locals.

El problema afegit és que tinc un nano creixent a casa que de les quatre paraules que sap, tres són en anglès. Anglès amb gust local, és clar. O sigui que si ja costa entendre el que et volen dir les criatures, no vegis si a sobre hi afegeixes factors dialectals. Un exemple passat per aigua també: quan cau un ruixat (que és cada dia) l'hereu assenyala la finestra i diu "woolly woolly!". Hem tardat uns mesos a entendre d'on venia això (no s'assembla "aigua" ni a "pluja" ni tan sols a "rain"). Resulta que si plou, a la guarderia els posen botes d'aigua, que aquí s'anomenen wellies (diminutiu de Wellington boots). Wellies, "woolly". Claríssim, un cop ho saps. Acabarem necessitant un intèrpret...

dijous, 6 d’agost del 2009

Sir Alexander Fleming, 128 anys


Avui és el meu sant i m'adono que també l'aniversari de sir Alexander Fleming. Curiós, porto uns dies escrivint sobre ell i no havia lligat caps amb les dates.

Hi ha molt de mite al voltant del descobriment de la penicil·lina. Fleming va jugar un paper important, però no va ser ni el primer ni l'únic responsable de l'arribada de l'era dels antibiòtics. De fet, la penicil·lina tampoc no va ser el primer antibiòtic descobert, ni tan sols comercialitzat. Més detalls quan es publiqui el llibre que estic preparant.

[No oblidem l'altre aniversari d'avui.]

dilluns, 3 d’agost del 2009