Una mirada dins la ment

[I acabo l'etapa de reposicons estivals amb un article que lliga dos dels temes que van sortir al principi: el cervell i la son. La setmana que ve reprenem la programació habitual, que inclourà l'anunci d'un parell de novetats literàries per l'inici de temporada...]

Dir que el cervell humà és una caixa fosca plena de misteris insondables és un tòpic que de mica en mica va deixant de ser cert. Un exemple. Uns investigadors de la Universitat de Kyoto publicaven a la revista Science fa unes setmanes un mètode per analitzar el que ens passa pel cap quan dormim. Amb aparells de ressonància magnètica, eines que ja fa anys que s'utilitzen en medicina, havien gravat un mapa de les regions cerebrals que s'encenien en un moment donat del son. Llavors havien despertat els voluntaris i els havien preguntat què havien somiat. Després de correlacionar els patrons d'activitat neuronal amb les imatges que els descrivien, els científics encertaven amb un 60% d'èxit els continguts de somnis posteriors. Encara no és una «màquina de llegir somnis», com van proclamar alguns titulars, però sí una forma primitiva de deduir el seu contingut a partir d'informació que ha estat obtinguda amb tècniques d'imatge tradicionals.

Intentar desxifrar què hi ha dins de la ment d'algú és una obsessió molt antiga. No solament científica: s'han escrit milers de pàgines de ficció (jo mateix sóc responsable d'algunes) especulant sobre què passaria si poguéssim accedir als pensaments dels altres. Fins fa poc eren conjectures que requerien imaginació, però això està canviant a marxes forçades. De fet, l'article que hem esmentat no és el primer estudi funcional de neurones que d'una manera o altra es fica a l'interior de la nostra ment. Fa uns dos anys que, utilitzant sistemes similars, es pot deduir quin concepte està recordant algú, sempre que estigui tret d'una llista limitada d'opcions que se li ha donat abans. En el camp de les sensacions, en un estudi de l'últim número del New England Journal of Medicine es determinaven els patrons cerebrals corresponents a la resposta a diferents estímuls dolorosos, de relativament lleu a molt intens, cosa que permet predir amb un 93% d'encert si una persona experimenta dolor o no. Això ens permetrà quantificar el patiment sense necessitat de comunicació.

Són avanços interessants que marquen el camí que cal explorar, i els límits no paren d'eixamplar-se. L'octubre passat, uns investigadors belgues van comparar les ones que circulen per un cervell despert i un d'adormit, i amb això van poder mesurar l'activitat neuronal de persones en diferents graus d'estat vegetatiu. Es pot dir que van definir el patró elèctric que determina una cosa tan complexa com si estem conscients o no. Poc després es publicava un estudi funcional del cervell de 12 cantants de rap mentre improvisaven la lletra o bé en llegien unes altres d'escrites anteriorment. Així es va descobrir quines zones posem en marxa en moments que requereixen més creativitat. I fa uns dies, un altre article aparegut a Science ensenyava els canvis que provoca al cervell sentir una peça de música nova, i com això prediu si la persona està disposada o no a gastar-se diners per comprar l'MP3 en qüestió. ¿Què podem concloure de tots aquests treballs? Sobretot, que pensaments, sensacions i idees no són invisibles i que ja tenim càmeres, potser encara rudimentàries, per fotografiar-los.

A tot això hi hem d'afegir una nova eina, que la setmana passada presentaven uns investigadors de la Universitat de Stanford a la revista Nature. Es diu Clarity i permet estudiar les xarxes de neurones en el seu format tridimensional original. Eliminant amb aquest procediment els greixos que formen bona part de l'estructura del cervell, ara podem veure millor les neurones i com es connecten entre elles, cosa que alguns ja han definit com el «cervell transparent». Aquest mètode serà de molta utilitat per poder identificar les autopistes que proporcionen el substrat físic per a tota l'activitat que podem gravar amb les tècniques que s'han descrit anteriorment. Les possibilitats són il·limitades.

No ens queda més remei que acceptar la (per a alguns insostenible) tangibilitat de l'ésser. I és que encara ens costa fer-nos a la idea que qualsevol activitat del nostre cos, fins i tot les que pertanyen al misteriós regne de la ment, té unes arrels definides en el món físic. Des d'un punt de vista biològic, actes tan diferents com moure un braç o crear un poema tenen la mateixa base bioquímica encara que impliquin habilitats intel·lectuals en extrems oposats de l'espectre i, en un dels casos, úniques de la nostra espècie. Per tant, els processos que defineixen el pensament han de ser tan mesurables i quantificables com qualsevol altre. Els experiments que hem comentat avui es poden considerar com la prova que, d'aquí un temps no gaire llunyà, tindrem la capacitat de mirar, i potser manipular, què hi ha dins del nostre cervell. Haurem de veure quin ús fem d'un poder tan gran.

[Publicat a El Periódico, 20/04/13]

La decisió d'Angelina

Aquesta setmana s'ha parlat molt de l'article que Angelina Jolie va escriure al New York Times, on anunciava que s'havia fet extirpar els dos pits per prevenir un possible càncer i que ben aviat faria el mateix amb els ovaris. El text original n'explicava clarament les raons, però certs comentaris a internet i a les webs dels diaris que han reproduït la notícia fan pensar que no s'ha entès del tot la decisió, que alguns han vist com un acte de confiança absurda en els metges o com l'última excentricitat d'un personatge amb un historial polèmic. No és res d'això. Val la pena aclarir la importància del seu gest i d'haver-lo fet públic.

«Si la meva mare ha patit un càncer, ¿tinc més possibilitats de tenir-ne també un?» És una de les preguntes que més m'han repetit aquests dies que presentava el meu últim llibre de divulgació, que precisament tracta d'aquesta malaltia. La resposta és clara: a pesar que hi ha un grau de predisposició familiar escrit a l'ADN, la majoria dels casos estan influïts per factors controlables, com per exemple el tabac, el sol, l'obesitat o la ­falta d'exercici. Només un 10% dels càncers tenen un clar origen hereditari, per exemple els que apareixen perquè un dels nostres progenitors ens ha passat una alteració en un dels gens encarregats de protegir-nos quan les cèl·lules del nostre cos no es comporten de la manera adequada.

Aquest és el cas de Jolie, que ha rebut de la seva mare la versió feta malbé d'un gen anomenat BRCA1. Això fa que la possibilitat que té de desenvolupar un tumor maligne al pit sigui altíssima: mentre que normalment rondaria el 12%, en les persones amb aquest problema genètic pot arribar a pujar fins al 90%. O sigui, que en alguns casos es converteix gairebé en una certesa.

S'ha de tenir present que aquest tipus de càncer de mama representa només un 5% del total, per tant la majoria de dones no han de patir. Les poques que hagin heretat el gen defectuós tenen dues opcions. Una és controlar-se amb molta cura i, quan es detecti un càncer, atacar-lo amb tots els mètodes disponibles, que avui dia són molt efectius. Però, és clar, portant a terme aquesta vigilància es pateix la constant pressió de la incertesa i els efectes secundaris dels possibles tractaments.

L'alternativa és la prevenció radical: eliminar els òrgans que poden causar problemes abans que tinguin l'oportunitat de fer-ho. Encara que aquesta segona sembla més lògica, no és una elecció fàcil, sobretot a causa de l'impacte emocional, físic i estètic que té una operació d'aquest tipus en una dona encara jove. Per això la decisió de Jolie, encara que no hagi de ser necessàriament la més adequada per a totes les que es troben en la seva mateixa situació, ha estat valenta i segur que n'ha animat moltes que estan passant o han passat per aquest tràngol. A més a més, el seu article ha ajudat a donar a conèixer una malaltia hereditària rara i perillosa que, si s'aconsegueix descobrir a temps, es pot controlar i prevenir amb eficàcia. També se l'ha d'aplaudir per aquest fet.

Així doncs, la Jolie no està incitant les dones a extirpar-se els pits perquè sí, com entenien alguns. Ni tan sols a córrer a mirar-se l'estat del seu BRCA1. Això és recomanable només per a les que tenen un historial de càncer de mama en parents pròxims, sobretot si s'acumulen en una de les branques de la família. En cas de dubte, el millor és parlar amb el metge o consultar una unitat de consell genètic. En alguns llocs això pot ser un inconvenient, perquè el test per detectar si el BRCA1 està espatllat el tenen patentat Myriad Genetics i la Universitat de Utah, que no permeten que ningú més el vengui i el cobren al preu que més els convé. I, no obstant, la tècnica que s'utilitza és tan simple que es pot desenvolupar en qualsevol laboratori que estigui dotat d'unes eines bàsiques de biologia molecular.

Dissabte passat, Pere Puigdomènech escrivia un interessant article en aquestes mateixes pàgines sobre la polèmica de les patents biològiques. És cert que sembla absurd reclamar la propietat d'un ésser viu o, com en aquest cas, de la lectura d'una variant d'un gen. Però per una altra part, és just que el descobriment que fa un científic estigui igual de protegit que la màquina que dissenya un enginyer o la novel·la que publica un escriptor; si no, estaríem desincentivant la recerca.

El problema apareix quan posem en perill la supervivència d'una persona perquè es limita l'accés a una prova que li pot salvar la vida. La patent de Myriad està constantment als tribunals per aquesta raó, i mentre que a Europa tenim clar que el dret a la salut està per sobre de la propietat intel·lectual i intentem, de fet, no fer-ne cas, als Estats Units la batalla legal encara dura. Potser l'article de Jolie també ajudarà una mica en aquest tema.

[Publicat a El Periódico, 18/05/13]

La comunicació biològica

Els humans no hauríem arribat tan lluny si no haguéssim desenvolupat una manera extremadament efectiva de comunicar-nos. És sorprenent que hàgim creat una eina tan complexa com el llenguatge, però potser encara és més espectacular que això ens hagi definit a nosaltres i al nostre món. Suposo que aquesta fascinació per l'impacte que tenen les paraules en el desenvolupament de l'ésser humà em ve d'haver descobert Wittgenstein i la filosofia del llenguatge durant l'adolescència, gràcies a l'entusiasme d'un dels meus professors. En aquest sentit, són molt interessants les discussions al voltant de si el llenguatge és un concepte innat o com determina la nostra manera de pensar. Encara ens queden molts dubtes per resoldre, però el que sí que és clar és que els humans som els éssers vius que interactuem de la manera més refinada i, potser en part a causa d'això, els únics capaços d'entendre realment l'entorn que ens envolta.

Però les paraules no ho són tot. Els missatges entre els éssers vius d'aquest planeta prenen formes molt diferents i són essencials per mantenir l'equilibri biològic dels ecosistemes. Fins i tot les plantes els necessiten: fa temps que se sap que utilitzen substàncies químiques per afavorir el creixement de les seves veïnes, defensar-se de les plagues, i fins i tot per atraure els insectes que les pol·linitzaran. Fa poc es publicava un article a BMC Ecology que proposava que, a més, pot ser que també usin unes minúscules ones de so per parlar entre elles, i que això les ajudi a créixer. És una de les primeres proves serioses de l'existència d'una comunicació de base acústica en el regne vegetal, més enllà dels estudis sobre si la música clàssica fa florir els geranis.

També és curiós descobrir que nosaltres podem transmetre informació molt complexa sense utilitzar el llenguatge. Un estudi recent de la revista Current Biology demostrava que existeix un sofisticat sistema d'intercanvi no verbal entre una dona i la criatura que porta en braços. És un fenomen que de moment s'ha observat tant en humans com en ratolins: quan la mare passeja el seu fill que plora o està agitat, automàticament es posa en marxa una resposta bioquímica que inclou un alentiment del batec cardíac del nen, seguit d'una relaxació general i, a la llarga, la disminució del plor. Aquest procés necessita moviment, perquè si només agafem o balancegem la criatura no n'hi ha prou per desencadenar-lo. L'efecte calmant de la passejada és un fet que molts pares han experimentat en primera persona, no és una novetat, però aquesta és la primera vegada que se n'estudien les conseqüències físiques amb tant de detall. Fins i tot han aconseguit deduir que el responsable d'aquests canvis és, en gran part, una activació del sistema parasimpàtic i que el cerebel hi juga un paper important.

¿Per què els nostres cossos són capaços d'interpretar intuïtivament uns estímuls motors que els arriben de fora i contestar amb una enrevessada cadena de reaccions a nivell fisiològic? Sembla que la selecció natural podria haver empès a desenvolupar aquesta sinergia protectora, que funcionaria en els dos sentits: per un costat, la mare tindria una forma ràpida de tranquil·litzar els fills, i per l'altre, el fet que aquests es calmessin afavoriria que poguessin ser traslladats més fàcilment quan n'hi hagués necessitat (sense atraure l'atenció dels depredadors, per exemple). Que sigui un fenomen comú en espècies tan separades evolutivament com els ratolins i els humans ens indica que, efectivament, ha d'haver tingut un impacte important en la supervivència. Però si pensem una mica, també demostra que un mecanisme biològic de defensa pot ser un comunicador molt més poderós que les paraules. ¿Se'ls acut una manera més bonica de definir conceptes tan intangibles com paternitat, seguretat, confiança o vincle?

En la famosa setena proposició del Tractatus, Wittgenstein diu que «del que no es pot parlar, val més no dir-ne res», cosa que, per extensió, implica que el llenguatge de la veu reflecteix, defineix i limita l'univers en què vivim. Ell mateix va renegar d'algunes de les seves teories inicials quan més tard va escriure les Investigacions filosòfiques, i potser veient que a poc a poc anem descobrint que la comunicació entre individus pot seguir camins purament biològics, independent de la rigidesa que ens imposen les paraules, acabaria reconeixent les limitacions del llenguatge per representar la complexitat de totes les interaccions entre els éssers vius i l'entorn. Potser fins i tot proposaria que hi ha conceptes que, tot i ser propis del nostre món, són pràcticament impossibles de transmetre només amb paraules.

[Publicat a El Periódico, 16/06/13]

Què fem amb la universitat?

Vivim temps difícils, de retallades inevitables i de decisions que a ningú li agrada haver de prendre. En aquest context, l'educació superior és una víctima propiciatòria que per desgràcia no es pot acollir a l'estatus d'essencial que tenen àrees com la sanitat o l'ensenyament bàsic (i que, malgrat tot, tampoc les converteix en intocables). Si considerem que les matrícules no cobreixen ni el 10% del cost real d'un títol, la trista realitat és que les universitats públiques acaben generant una despesa que un Estat empobrit avui dia no es pot permetre. Això ens està portant a un canvi de paradigma a tot Europa que pot tenir conseqüències imprevisibles.

En un món ideal on els pressupostos fossin inesgotables, ningú no discutiria que l'accés a la universitat fos universal i gratuït. Però això és pràcticament impossible en la situació actual. Una sortida fàcil és disminuir els ajuts i deixar la universitat per a qui se la pugui pagar. Això ens acostaria cap al model dels Estats Units, on les possibilitats econòmiques dels estudiants són les que determinen l'accés a les millors institucions docents. Però el perill de reconvertir les universitats en empreses, que és el que acaba passant quan s'hi redueix progressivament la implicació estatal, és que transforma els alumnes en consumidors. A Anglaterra, on les universitats són concertades, la reducció del finançament públic s'ha compensat permetent que les matrícules pugessin de forma considerable. I en alguns llocs ja s'estan trobant que els «clients» ara exigeixen un rendiment proporcional a la seva inversió. Els títols corren el perill de deixar de ser testimonis d'un nivell avançat de coneixement per convertir-se en uns serveis que s'adquireixen a canvi d'una quota, sense voler-hi dedicar massa més esforç.

La política de portes obertes que ens duu a pressuposar que tothom té el dret d'intentar graduar-se en una universitat, independentment de les seves habilitats, és sens dubte més justa. Però també té inconvenients: la massificació acaba comportant una devaluació de les acreditacions i un cost immens que l'Estat no recuperarà, un problema exemplificat pels milers de llicenciats que no faran mai cap feina relacionada amb el que han estudiat. Potser seria més productiu concentrar els pocs mitjans de què es disposa i convertir la tasca de l'estudiant en una professió com qualsevol altra: que la practiquessin els més destres i que, idealment, fos remunerada, perquè així es dugués a terme sense haver de patir per com es posa un plat a taula o un sostre sobre el cap.

És per això que el ministre Wert s'equivoca intentant estalviar amb els diners que es destinen a les beques. Sembla més lògic fer el contrari. A Anglaterra, per exemple, les universitats han augmentat considerablement el nombre d'ajuts que donen. Això, combinat amb un sistema raonable de préstecs, ha fet que la pujada de matrícules no hagi significat una baixada important en el nombre d'inscripcions. I és que la millor manera de treure un país de la misèria intel·lectual és assegurar-se que els recursos disponibles arriben als que tenen més possibilitats d'aprofitar-los. Elevar les matrícules pot ser un mal menor, sempre que les beques s'incrementin a la vegada per assegurar-nos que les persones capacitades no es veuen privades de desenvolupar el seu potencial per una raó tan absurda com l'econòmica. Aquests són els cervells que cal protegir i finançar, no marginar.

Si no prioritzem l'excel·lència, les universitats corren el risc de convertir-se en empreses dispensadores de títols per a les elits econòmiques, un sistema que perpetuaria els abismes entre classes socials, o bé en aparcaments massius per a joves que allarguen el moment inevitable d'entrar en un mercat laboral incert a canvi de drenar els fons de l'Estat. Perquè els títols universitaris recuperin el seu valor cal que tornin a ser certificats que indiquin que s'han superat satisfactòriament uns reptes intel·lectuals, no que els teus pares tenen prou diners per pagar les factures. Han de ser una prova de motivació, no que no tenies res millor a fer amb la teva vida durant aquells tres o quatre anys.

Les universitats són una peça clau del teixit social d'un país i s'han de cuidar. Són incubadores de talent i uns dels principals generadors de coneixements. Molts nodes de recerca s'organitzen al seu voltant, i aporten una gran part dels continguts científics que tant els estudiants com la població general necessiten. Ens han d'ajudar a seleccionar les ments més capacitades per dur a terme unes tasques essencials perquè una societat avanci. És una tria que cal fer amb cura i sense malbaratar recursos si volem que un país pugui arribar tan lluny com li sigui possible. 

[Publciat a El Periódico, 13/07/13]

La inconvenient velocitat del progrés científic

La recerca biomèdica està donant tantes sorpreses darrerament que a vegades ens costa assimilar totes les implicacions que acompanyen els nous descobriments. Posem per cas l’hamburguesa que fa poques setmanes uns científics holandesos anunciaven que havien fabricat al seu laboratori. Mentre ens fixàvem en anècdotes com el gust poc saborós que deien que tenia o l’elevat cost del projecte, ens passava per alt que l’experiment era la demostració que, a partir de cèl·lules mare, podem generar amb bastant fidelitat un teixit complex com és el múscul. Podria ser molt útil en medicina regenerativa, per exemple per reparar cors que han patit un infart o refer extremitats malmeses en un accident. 

Encara que pugui semblar fantàstic, no queda tant per veure aplicacions clíniques rutinàries d’aquesta mena de tècniques. I en un camp diferent, la carn artificial segurament no acabarà amb la fam al món, com repetien molts mitjans, sobretot perquè hi ha formes més pràctiques de fer-ho, però si que podria fer arribar proteïnes de qualitat a una població mundial en constant creixement utilitzant una manera alternativa, molt més sostenible que no pas la ramaderia, que té una petjada ecològica considerablement alta. Això encara queda lluny, però ja hem fet les primeres passes en aquesta direcció i no sembla que a llarg termini hagi de ser un objectiu inabastable.

La simplicitat de la idea bàsica que mou aquestes línies de recerca, el fet de produir en un plat de cultiu tantes cèl·lules com ens facin falta del tipus que vulguem, ens està portant cap a direccions inesperades. Pocs s’haguessin imaginat fa vint anys que ens trobaríem discutint seriosament possibilitats més pròpies del terreny especulatiu de la ciència ficció. Estem començant a deixar de banda els problemes associats amb aconseguir les preuades cèl·lules mare a canvi de destruir embrions, el principal cavall de batalla i impediment moral fins ara, perquè segurament podrem evitar-ho gràcies a alternatives com les cèl·lules induïdes que van donar el Nobel a Shinya Yamanaka l’any passat. Amb aquesta nova llibertat, si portem la teoria a les seves últimes conseqüències entrarem en un camp tan apassionant com èticament espinós.

Imaginem que agafem una cèl·lula de la pell d’una persona i, usant les tècniques de Yamanaka o altres variants que s’han proposat després, fem que es converteixi en quelcom semblant una cèl·lula mare. Si sabem la recepta química adequada, aconseguirem després que ens doni un grapat de cèl·lules de fetge, de pulmó o del que sigui. Tot això ja és possible avui en dia. ¿Podríem generar-ne també de més “peculiars”, com per exemple espermatozoides o òvuls, les cèl·lules germinals que usem per reproduir-nos? És una mica més complicat, però des de finals de l’any passat sembla que no impossible. Els doctors Hayashi i Saitou, de la Universitat de Kyoto, a Japó, van aconseguir fer-ho en ratolins: usant una cèl·lula de la pell, van produir òvuls que, un cop fecundats i implantats en una femella, van generar animals normals. És fàcil de veure que si algun dia poguéssim aplicar aquest procediment als humans satisfaríem les necessitats de moltes dones amb problemes de fertilitat.

Però anem una mica més enllà. Ningú no ens diu que, seguint els mateixos principis, no poguéssim intentar superar les limitacions biològiques dels nostres cossos i crear espermatozoides a partir d’una cèl·lula d’una dona, o òvuls utilitzant la d’un home. Això voldria dir que dues persones del mateix sexe podrien tenir un fill que fos la combinació genètica dels dos, cosa que les tècniques de fecundació assistida no ens permetran mai. És una possibilitat de moment teòrica, però aviat deixarà de ser-ho. Ara penseu en les úlceres que aquest possible pas endavant en la normalització de les relacions homosexuals provocarà en els governs de Rússia, Uganda i els altres setanta i tants països on encara existeixen lleis que criminalitzen gais, lesbianes i transsexuals.

Semblava que seria una cosa que en el segle XXI hauríem superat, però el cert és que la ciència encara avança més ràpid que la societat, com passava en l’Edat Mitjana. D’acord que hem evolucionat molt des de llavors, però acabem de dir que vivim en un planeta on és freqüent legislar en contra d’una variant biològica tan incontrolable com el color dels ulls o l’alçada. Mentre mirem de solucionar aquesta incongruència, els laboratoris de tot el món ja estan a anys llum de distància. ¿Quina mena de conflictes crearà un decalatge com aquest? ¿Serem prou madurs per acceptar un progrés que s’oposa frontalment a les conviccions més atàviques? Realment ens esperen unes dècades molt interessants.

[Publicat a El Periódico (07/09/13)]

Microbis: de la infecció a l’obesitat

Fa uns mesos parlava en aquestes pàgines de l'obesitat i destacava el fet que ens engreixem principalment perquè ingerim més calories de les que el nostre organisme necessita. També citava raons genètiques, culturals, psicològiques i fins i tot evolutives que poden contribuir de manera decisiva a fer desequilibrar la balança. Inesperadament, n'acaba d'aparèixer una altra: els microbis. Uns resultats publicats recentment a la revista Science apunten cap a aquests minúsculs companys de viatge com a mediadors d'una part dels problemes de pes de la societat moderna.

Abans d'entrar en matèria hem de tenir present que els bacteris que causen infeccions són només un 1%. La immensa majoria no representen un problema de salut, al contrari: amb molts d'ells mantenim una sana relació de simbiosi, fins al punt que ens protegeixen dels seus parents dolents o ens ajuden a pair certs aliments (la pell i el tub digestiu són precisament els dos òrgans que més bacteris bons contenen). Se sap que per cada cèl·lula nostra al cos en trobem quatre de seves. És a dir, els humans som petits ecosistemes mòbils habitats per milions i milions de microbis. No és estrany, doncs, que participin en processos tan importants com pot ser el balanç energètic.

Els experiments que esmentava al principi, realitzats per un grup de biòlegs de la Universitat de Washington, a Missouri, són de disseny simple però de conseqüències importants. Els investigadors van començar agafant mostres dels bacteris que viuen als intestins de quatre parelles de bessons idèntics i en les quals un estava obès i l'altre no. Això demostra, per començar, que la genètica no ho és tot: el fet que aquests germans tinguessin exactament el mateix ADN no impedia que hi hagués divergències importants en el seu índex de massa corporal. El següent va ser donar aquests bacteris com a aliment a ratolins que havien crescut en condicions estèrils. Després d'un temps es va observar que, malgrat seguir la mateixa dieta, el ratolí que havia estat colonitzat pels bacteris del germà gras s'engreixava, mentre que l'altre mantenia un pes equilibrat. Eliminades la genètica i la dieta, la culpa de les diferències només podia ser dels microbis que tenien als intestins.

A continuació els investigadors van repetir l'experiment, però aquesta vegada ficant els ratolins a la mateixa gàbia des del començament (la primera vegada els havien mantingut separats). Curiosament, el resultat va ser que llavors cap dels dos s'engreixava. L'explicació és que d'aquesta manera els ratolins intercanviaven microbis, una cosa molt normal quan comparteixen espai perquè solen menjar-se els excrements dels seus companys. Els bacteris que venien del germà prim predominaven sobre els altres i ajudaven a mantenir el pes equilibrat de tots dos. El més sorprenent va ser que si es canviava el règim normal dels ratolins per un de ric en greixos les diferències tornaven a aparèixer malgrat la cohabitació.

¿Quines conclusions es poden treure d'aquestes dades? Primer, que les persones obeses han adquirit una flora intestinal particular, i això sembla que ajuda a perpetuar el seu desequilibri corporal. La raó podria ser que els microbis els permeten extreure millor els nutrients dels aliments i això fa que els entrin més calories. Però és un fenomen en principi reversible, almenys en els ratolins: introduir els bacteris prims als intestins podria servir per neutralitzar aquests efectes i potser reduir la tendència exagerada a engreixar-se que tenen alguns individus. Abans de cantar victòria hem de recordar que la dieta continua tenint l'última paraula, ja que els experiments ens demostren que canviar de bacteris no serviria de res si no ho acompanyéssim també d'una alimentació saludable. Però almenys sembla que la microbiologia ens podria donar un cop de mà en el procés d'aprimar-nos. És possible que tractaments d'aquest tipus no triguin gaire a oferir-se al públic, fins i tot abans que s'hagin fet les proves clíniques adequades, com acostuma a passar quan l'impacte social i econòmic d'un tema és tan elevat.

L'obesitat és un problema molt seriós als països desenvolupats, i té un efecte majúscul en la salut pública. La història i el sentit comú ens diuen que canviar els hàbits alimentaris d'una població és més complex (i menys satisfactori) que no pas trobar una pastilla que faci tota la feina bruta. Per això estudis com el que hem comentat poden representar avanços importants si se saben aprofitar bé. Hi ha molts científics que actualment ataquen el problema des de diferents angles i segur que trobaran més d'una solució. De moment, i fins que no vinguin els bacteris al rescat, la millor estratègia continua sent menjar de la forma més equilibrada possible i fer exercici.

[Publicat a El Periódico, 05/10/13]

La importància de dormir

[Un altre sobre el cervell i que toca un dels meus temes preferits: dormir. Recordeu que tinc una novel·la que parla precisament sobre això...]

Vet aquí un misteri biològic que porta segles acompanyant-nos: per què dormim? L’Evolució no fa les coses a la lleugera. Si els animals superiors tenim la necessitat de desconnectar un nombre important d’hores al dia, hi ha d’haver una bona raó. I ha de ser molt poderosa, perquè durant gairebé un terç de la nostra existència ens convertim en víctimes vulnerables que poden sucumbir a depredadors i competidors. No té molta lògica, sobretot si pensem que la selecció natural només afavoreix les característiques que ens fan reproductivament més eficients. Aquesta clarament no és una d’elles. L’única explicació possible és que els beneficis han de superar en escreix els riscs per la nostra supervivència que pot generar aquesta indefensió recurrent a la qual ens sotmetem cada nit. Dormir, per tant, ha de tenir una funció primordial en la nostra existència. Però quina?

Tot i que s’ha dit que podria tenir relacions amb el sistema immunitari o el metabolisme, fa temps que es sospita que la principal implicació ha d’estar relacionada amb el cervell. S’han publicat molts estudis que lliguen l’estona que passem descansant amb funcions cerebrals complexes com la memòria. No és només una dita de la saviesa popular: està comprovat científicament que el son ajuda a fixar els records, per exemple, i és per tant una bona manera d’assegurar-nos que retenim el que hem après durant el dia. Però això no és suficient. Segur que l’Evolució ens hagués preferit desmemoriats i que a canvi invertíssim el temps estalviat en coses útils, com per exemple fabricar més descendents. 

Un article publicat fa uns dies a la revista Science ens proposa una possible solució: dormir serveix per “rentar” el cervell. Literalment. Els investigadors responsables del treball, de la Universitat de Rochester, a Nova York, han vist que durant el son eliminem tots els productes secundaris tòxics que s’acumulen durant la utilització normal de les neurones. Han arribat a aquesta conclusió partint d’unes dades que ells mateixos havien descobert l’estiu passat: l’existència d’una xarxa microscòpica de tubs que recorria el cervell d’una punta a l’altra i transportava líquid cefaloraquidi (el que omple les cavitats del cervell) carregat de residus. Fins llavors no s’havia vist res semblant, tot i que és una funció de manteniment equivalent a la que fa el sistema limfàtic a la resta d’òrgans del cos. El problema és que per a què aquest sistema de recollida de brutícia cerebral funcioni cal molta energia, cosa que va fer pensar als científics que impediria que estigués en marxa a la vegada que les funcions cerebrals conscients. Intrigats, van decidir estudiar què passava durant el son.

D’aquesta manera van obtenir aquests nous resultats, usant ratolins que dormien amb el cap dins un microscopi, cosa que permetia seguir els fluxos dins els seus cranis d’un líquid amb una tinció especial que se’ls havia injectat abans. De nit, aquest marcador s’eliminava ràpidament del cervell, mentre que quan estaven desperts, el procés de drenatge pràcticament s’aturava. En la fase de “neteja”, el cervell dels ratolins era capaç d’expulsar fins i tot dosis extra de la proteïna β-amiloide, la que sabem que quan s’acumula pot formar les plaques que donen lloc a la malaltia d’Alzheimer. I aquí ve una dada interessant: les demències normalment s’associen a problemes en els patrons del son. Podria ser que això provoqués una acumulació de residus que participessin en l’establiment d’aquestes malalties? Si no dormim bé, tenim més risc de patir algun trastorn cerebral? I al revés: dormir ens protegeix de certes patologies? Ens entra són automàticament quan s’acumulen més residus en el cervell, per exemple al final de la jornada?

Fa uns anys vaig llegir un article a una revista científica important que parlava d’un experiment fet amb ratolins, en el qual se’ls impedia dormir durant una sèrie de dies. Contra tot pronòstic, els animals es tornaven més atents i espavilats. És l’únic estudi que he vist que va en contra del dogma (i la lògica) que dóna al son un paper imprescindible en el funcionament del cervell dels vertebrats. Em va semblar una teoria tan fantàstica que fins i tot la vaig fer servir de base per una novel·la, que ha acabat nominada aquest any a un premi de ciència ficció. Els treballs que hem comentat avui, com la majoria, apunten cap a una altra banda. De fet, són un pas endavant molt important en la nostra comprensió biològica i molecular d’aquest fet tan intrigant que és el son, tot i que possiblement no en siguin l’única explicació. Encara deixen molts interrogants a l’aire. El proper que m’agradaria que contestessin els neurobiòlegs és: per què caram somniem?

[Publicat a El Periódico, 03/11/13]

La consciència en un plat de cultiu

[Començo les reposicions d'estiu (que seran totes articles científics antics inèdits al blog) amb aquest text sobre un tema del qual vaig parlar fa poc (em repeteixo, però és que és un tema que trobo apassionant!). Fa cinc anys ja se'n començava a sentir coses, d'això dels "cervells en un plat", i anem avançant poc a poc, cosa que amplia els dubtes ètics (compareu els dos articles i en veureu l'evolució). Com a curiositat, a l'article més antic parlo d'un científic que en aquell moment era una mena d'heroi i que ara s'ha demostrat que va mentir i posar en perill els seus pacients (alguns van morir). A vegades a la ciència les coses no són tan maques com semblen...]

Potser un dels avenços més sorprenents de la biomedicina aquest segle ha estat aconseguir fabricar teixits humans al laboratori. És el primer pas del què s’ha anomenat medicina regenerativa: produir les “peces de recanvi” que necessitaria un cos malalt per tornar a funcionar. Gràcies a l’habilitat de les cèl·lules mare de poder-se convertir en qualsevol dels tipus de cèl·lula que hi ha en un organisme, hem pogut generar fragments de fetge, de pulmó i fins i tot parts d’un ull, que s’han comportat com els seus homòlegs un cop s’han introduït en animals o, fins i tot, en els primers voluntaris humans. Sense anar més lluny, el grup del doctor Juan Carlos Izpisua, del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, anunciava a la revista Nature Cell Biology fa poc que havia creat per primer cop un teixit de ronyó funcional, usant cèl·lules mare d’embrions de ratolins.

Tot això ens està portant cap als trasplantaments “a la carta”, que un dia podrien solucionar problemes tan comuns com la diabetis o la insuficiència renal. De moment, només se n’han provat versions més senzilles, com per exemple els estudis que el doctor Paolo Macchiarini fa amb tràquees. La seva tècnica, desenvolupada el 2008 a l’Hospital Clínic de Barcelona, comença agafant una tràquea d’un donant, que es “neteja” de cèl·lules. L’estructura resultant s’omple amb cèl·lules mare del pacient, que acaben formant el teixit necessari perquè la tràquea funcioni sense rebuig un cop substitueixi la que està espatllada.

Però les coses s’estan complicant ràpidament. El grup del doctor Juergen Knoblich publicava fa poc un article a la revista Nature on explicava que, amb l’ajut d’una mescla especial de substàncies químiques, havia creat en un plat de cultiu el que, a efectes pràctics, es podrien considerar uns “mini-cervells”. Al seu laboratori, van posar un grapat de cèl·lules mare en una substància gelatinosa semblant a la que hi ha entre els teixits al cos humà. Després van afegir les condicions adequades de temperatura, oxigen i nutrients i van deixar que les cèl·lules es reproduïssin al seu ritme. Al cap d’uns dies, havien començat a formar espontàniament unes petites estructures de tres o quatre mil·límetres de diàmetre que recordaven molt el cervell d’un fetus de nou setmanes. Efectivament, quan les van mirar al microscopi, van veure que, malgrat que no s’assemblaven del tot a cap construcció cerebral real, s’organitzaven en àrees neuronals diferents que interaccionaven entre elles, talment com ho faria un òrgan viu.

El cervell és una part del nostre cos que té una rellevància especial, precisament perquè el què ens separa dels altres éssers vius és tenir un còrtex més desenvolupat que ens permet una sèrie de funcions superiors úniques. La més rellevant és possiblement l’habilitat d’adonar-nos que existim, que des del principi ens ha omplert de la incertesa necessària per empènyer-nos a inventar ànimes, paradisos o reencarnacions que justifiquin la nostra presència en aquest planeta. Ara, gràcies a una senzilla combinació de cèl·lules mare i productes químics podem formar parts d’un cervell en un plat de cultiu. Vol dir això que un dia serem capaços de construir unitats artificials conscients d’estar vives? Les conseqüències ètiques serien enormes. Ja van ser molt polèmics els treballs de Craig Venter, que anys enrere, va confeccionar un ésser viu pràcticament de zero, només acoblant-ne les peces bàsiques al laboratori. En aquell cas es tractava d’un simple bacteri. Què passaria si en el futur poguéssim crear vida amb unes capacitats cerebrals més semblants a les nostres? Serà mai possible obtenir un cervell artificial a partir d’un grapat de cèl·lules, amb totes les complexitats físiques i mentals que això implica?

S’ha de subratllar que la importància dels treballs del doctor Knoblich, de moment, radica sobretot en haver proporcionat a la comunitat científica una manera d’estudiar el cervell humà que pot ser més acurada que les que s’usen actualment. Cap animal té un cervell tan complex com el nostre, per això és difícil d’extrapolar resultats. A més, experimentar amb altres primats, els “parents” més propers, genera gairebé tants problemes morals com fer-ho amb humans. Poder disposar de fragments de cervell per manipular al laboratori ens pot ajudar a entendre millor com es desenvolupen, es relacionen i funcionen les neurones i, a la vegada, ens proporciona un model per estudiar la seva resposta a tractaments que podrien millorar malalties cada cop més freqüents, com la de Parkinson o la d’Alzheimer. Això, per si sol, ja és un avenç considerable. Però el que ens espera a la cantonada pot ser realment trencador.

[Publicat a El Periódico, 30/11/13]

Siguem solidaris tot l'any

Un dels inconvenients de ser un metge que es passa la major part de la jornada tancat al laboratori és que no tinc moltes oportunitats d'interaccionar amb pacients. Encara que els meus subjectes d'estudi siguin les cèl·lules, no perdo de vista que el que busquem és una manera de solucionar problemes de salut i millorar la qualitat de vida de les persones. Per sort, la tasca de divulgació permet que em salti de tant en tant aquesta barrera invisible i entri en contacte amb els qui un dia es podrien beneficiar de la investigació que fem. Per això miro de trobar temps per contestar les preguntes que rebo per e-mail o xarxes socials, i aclarir els dubtes dels malalts de càncer i els seus familiars que s'adrecen a mi.

Un dels temes recurrents en aquestes consultes és si cal marxar a l'estranger per poder rebre el millor tractament possible. Alguns exemples recents de personatges coneguts amb càncer que s'han tractat als Estats Units han revifat la sensació que el secret per sobreviure a aquesta malaltia és tenir prou diners per pagar-se un hospital a l'altre costat de l'Atlàntic. Cal deixar ben clar que en la immensa majoria de casos no és així. Els fàrmacs realment efectius s'aproven gairebé a la vegada a Amèrica i a Europa.

A més, als nostres hospitals s'apliquen les mateixes tècniques que en qualsevol altre país desenvolupat, perquè els protocols a seguir es discuteixen i s'aproven en fòrums internacionals a partir d'estadístiques recollides arreu del món. Per tant, podem estar tranquils: en general, la sanitat pública catalana no té res a envejar als centres privats de la costa est americana pel que fa al coneixement i els recursos dels quals disposa per lluitar contra el càncer.

Hi ha alguna excepció. La clau per millorar el pronòstic d'un tumor maligne és aconseguir extreure'l tot. Per això és important descobrir el càncer com més aviat millor: si no ha tingut temps d'escampar-se, les possibilitats de poder-lo treure d'una peça són més elevades i, d'aquesta manera, puja el percentatge de supervivència. La cirurgia, doncs, hi juga un paper important. El problema és que a vegades el tipus de tumor i la seva localització dificulten molt la feina i cal tenir l'experiència adequada per poder netejar completament el teixit de cèl·lules canceroses. És llavors quan pot ser que la persona més indicada per portar a terme una intervenció així de delicada treballi en un hospital de fora del país.

Aquest va ser el cas d'en Richi, un nen de Palamós que tenia un tumor al cervell. Se'l va intervenir a Barcelona però no es va aconseguir treure'l sencer. Llavors els seus pares van recollir donatius per portar-lo a l'hospital Dana-Farber de Boston, on hi havia neurocirurgians prou preparats per acabar la tasca. La setmana passada em van convidar a un espai de televisió on vaig coincidir amb Ricard Garcia, el pare d'en Richi. Ens va informar que el noi està recuperant-se favorablement de l'operació, i que ara han decidit trobar la manera d'ajudar altres malalts que estiguin en una situació similar.  Ho han fet muntant una fundació que recapta fons tant als Estats Units com a Catalunya, amb l'objectiu d'invertir els recursos generats a cada territori a millorar el tractament i la recerca sobre el càncer infantil, una àrea que està bastant oblidada pel finançament públic pel fet de ser una malaltia relativament poc freqüent.

A casa nostra, el primer objectiu que tenen és crear dues beques per entrenar un cirurgià i un neurooncòleg als Estats Units i que després puguin tornar per aplicar els seus coneixements a l'Hospital Sant Joan de Déu.

Els catalans som en general solidaris, però sembla que ens recordem de la recerca només una vegada a l'any, quan arriba la Marató de TV-3. Això fa que desaprofitem moltes oportunitats de finançar projectes importants que, a causa de les retallades actuals dels pressupostos o perquè estadísticament tenen menys impacte, no arriben tan lluny com podrien. Els britànics i els nord-americans, en canvi, han posat en marxa un sistema de donatius que no s'atura mai. Són un exemple que caldria imitar. Per poder arribar a aquest punt és necessari no solament conscienciar-nos com a societat, sinó també disposar d'organitzacions privades que incentivin i canalitzin tots aquests donatius.

Ja en tenim diversos exemples, com la Fundació Josep Carreras (www.fcarreras.org), que fa anys que finança l'estudi de la leucèmia. Esperem que la Fundació Richi (www.richifoundation.org) segueixi els seus passos. Pensem en la bona feina que entitats així poden fer i ajudem-los per ajudar-nos. Podem contribuir molt a la lluita contra el càncer: depèn de tots nosaltres que puguem dominar aquestes malalties en els pròxims anys.

[Publicat a El Periódico, 28/12/13]

Les sorpreses del tractament del càncer

Pels volts de Setmana Santa de l'any passat, en un dels hospitals de la ciutat on treballo va ingressar un pacient amb un tipus de leucèmia poc habitual. No era la primera vegada que els metges el veien: al llarg dels últims anys, l'havien tractat en diverses ocasions. En totes, la quimioteràpia havia funcionat i l'home havia pogut tornar a casa sense rastre de cèl·lules malignes a la sang. Aquest cop, però, els fàrmacs clàssics no aconseguien controlar el rebrot i la seva salut empitjorava ràpidament. Com que no li quedaven opcions, el pronòstic era dolent. Un hematòleg amb qui col·laboro em va proposar que l'ajudés a buscar una solució. Feia poc que s'havia descobert que aquesta mena de leucèmia té una alteració en un gen que, curiosament, també es veu en el melanoma, un càncer de la pell. Això havia permès provar en un parell de malalts un tractament més «dirigit», que semblava que havia funcionat. L'hematòleg confiava que aquest principi també es pogués aplicar al seu pacient.

Dit i fet Vam treure-li sang i la vam analitzar. Efectivament, hi apareixia el canvi genètic esperat. Ràpidament, vam demanar permís a les autoritats i vam començar a donar-li aquelles pastilles que, per ara, només han estat aprovades per tractar melanomes. Les cèl·lules canceroses van començar a desaparèixer i, poc després, el pacient s'havia recuperat, sorprenent si considerem el seu estat només uns dies abans. Per algú que treballa al laboratori, va ser molt especial veure com els resultats de la nostra recerca es podien traslladar immediatament a l'hospital. La setmana passada vam publicar al New England Journal of Medicine un article que n'explicava els detalls i presentava anàlisis noves de la resposta de les cèl·lules malignes al fàrmac. Va tenir un cert ressò als mitjans anglesos per ser un dels primers d'aquesta mena fet a la nostra àrea.

Això és un exemple del que anomenem tractaments personalitzats, el futur (gairebé el present) de la medicina: estudiar genèticament un pacient per poder triar els compostos que tenen més possibilitats de ser-li útils i amb menys efectes secundaris. En el cas que ens ocupa, vam tenir sort perquè ja n'existia un d'específic al mercat que s'usava per una cosa diferent, però això no acostuma a passar. Perquè aquestes noves teràpies realment funcionin, cal construir una biblioteca de compostos al més àmplia possible, on puguem buscar la combinació adient per a cada individu i cada situació.

Hi ha més obstacles. Una de les troballes del nostre estudi és que el fàrmac no ha actuat de la manera que se suposava. Ha funcionat, sí, però no a través del mecanisme esperat. Gràcies a aquest pacient, doncs, hem descobert que el compost fa coses desconegudes. És una mica frustrant que, malgrat tots els estudis previs, que se'n fan molts, encara no siguem capaços de predir del tot què passarà quan donem una pastilla a una persona. El cos humà funciona com una màquina perfectament conjuntada que no podem reproduir al laboratori, per això sovint hi ha sorpreses. En aquest cas era bona, però no sempre és així. Fa poc que s'ha publicat que un tractament efectiu per aturar el glioma, un càncer del cervell, pot ell mateix induir mutacions que en alguns casos portaran a una recaiguda. És un altre exemple d'una substància a la qual se li descobreix un efecte inesperat quan es comença a administrar. De fet, les recaigudes, per un motiu o un altre, són el taló d'Aquil·les de molts fàrmacs de la nova generació.

És obvi que ens cal continuar investigant. Tot i que globalment la supervivència al càncer no para d'augmentar, encara no entenem del tot l'efecte dels medicaments, especialment a llarg termini. És important descobrir com apareixen les temibles resistències i quines alternatives tenim. L'exemple que us he explicat avui demostra que la medicina bàsica (la de laboratori) i la clínica poden treballar conjuntament per aconseguir retallar considerablement el temps que passa entre un descobriment i el moment que els malalts se'n beneficien, que fins fa poc era de dècades. De la mateixa manera que nosaltres podem ajudar els pacients, ells ens proporcionen el material necessari per poder trobar aquestes respostes que ens preocupen. Al final, tots hi sortim guanyant.

El tractament del càncer ha avançat moltíssim en els darrers vint anys i té uns efectes positius innegables, però la feina no està ni de bon tros acabada. Ens cal més temps, també necessitem diners i, sobretot, paciència, que és el que més costa demanar als qui necessiten solucions immediates. Però és indubtable que acabarem trobant la manera de controlar permanentment tots els càncers. I ho veurem en un futur proper.

[Publicat a El Periódico, 25/01/14]

L'hora de clonar

Fa deu anys, un científic coreà anomenat Hwang Woo-suk es va fer famós de la nit al dia. Va sortir en portada als diaris d'arreu del món i es va convertir en tot un heroi nacional al seu país. ¿Quin era el motiu? Doncs ser la primera persona que aconseguia aplicar la transferència nuclear somàtica a les cèl·lules humanes. Dit així, no sembla gran cosa, però si expliquem que aquesta és precisament la tècnica que va permetre a l'equip d'Ian Wilmut obtenir l'ovella Dolly l'any 1996, entendrem el rebombori que es va generar: Hwang havia fet el primer pas per poder clonar una persona.

La comunitat científica es va apressar a remarcar que aquest no era en absolut l'objectiu, ni de Hwang ni de cap dels investigadors que estaven treballant en el tema. La transferència nuclear permet posar l'ADN d'una cèl·lula adulta qualsevol dins d'un òvul i després estimular-lo perquè comenci a multiplicar-se i formar un embrió, amb l'objectiu d'extreure'n cèl·lules mare (el que s'anomena clonació terapèutica). En altres paraules, és un sistema per obtenir  cèl·lules mare personalitzades que es podrien fer servir per regenerar qualsevol tipus de teixit sense haver de patir per la possibilitat que el cos acabés rebutjant-les. Això, i no pas la possibilitat de deixar créixer l'embrió esperant que acabés naixent un clon, mereixia un premi Nobel.

Però no va haver-hi cap premi per a Hwang. El 2007 es va demostrar que el que havia anunciat era fals. Havia manipulat les imatges dels seus articles, per això cap altre grup havia aconseguit reproduir-ne els resultats. Hwang va ser denunciat, destituït, humiliat i perseguit (la seva rocambolesca història a partir de llavors mereix un llibre sencer), i el tema de la clonació terapèutica va caure en desgràcia. Part de la culpa va ser també del japonès Shinya Yamanaka, que prescisament llavors presentava una manera alternativa d'aconseguir les cèl·lules mare personalitzades sense necessitat del pas previ de crear un embrió. Eren les cèl·lules pluripotents induïdes que, aquesta vegada sí, van reportar el Nobel al seu creador, el 2012.

Vuit anys després de la seva primera aparició, les cèl·lules induïdes encara no s'han pogut utilitzar per a cap teràpia. Hi ha molts estudis en marxa (el primer assaig clínic, per tractar una forma de ceguesa, té lloc actualment al Japó) i les possibilitats són immenses, però també hi ha experts que des del començament creuen que, malgrat que no representen un problema ètic (no es destrueixen embrions en generar-les), no són ni de bon tros tan poderoses com les cèl·lules embrionàries que se suposa que imiten. És per això que la recerca en el camp de la clonació terapèutica no s'ha aturat mai del tot, malgrat que el frau de Hwang fes que el tema perdés la popularitat que havia tingut inicialment.

Fa unes setmanes finalment s'aconseguia el que Hwang havia falsejat una dècada abans: Dong Ryul Lee i Young Gie Chung, a Seül, i Dieter Egli, a Nova York, generaven les primers cèl·lules mare personalitzades humanes utilitzant la transferència nuclear. Aquesta vegada l'impacte mediàtic ha estat molt menor, malgrat que el grup del doctor Egli fins i tot ha anat un pas més enllà: amb aquesta tècnica ha generat cèl·lules productores d'insulina que, un cop trasplantades a ratolins, diuen que funcionen normalment. El potencial per tractar la diabetis, un cop se solucionin una sèrie d'obstacles tècnics, és fenomenal.

Però la transferència somàtica nuclear és una tècnica incòmoda. Planteja una sèrie de problemes morals que preferiríem no tenir damunt la taula. Per començar, cal obtenir un nombre important d'òvuls de donants, cosa que no és senzilla. Si la tècnica realment es fes popular, ja hi ha qui s'imagina que s'acabarien instaurant granges de dones pobres que vendrien els seus òvuls perquè els països rics poguessin disposar-ne. A més, sempre hi ha el temor que algun irresponsable aprofiti els coneixements per continuar per un altre camí i acabar generant clons de veritat. Les implicacions ètiques de tenir còpies genètiques d'algú corrent pel món són massa complexes per detallar-les aquí, sobretot tenint en compte que avui en dia és molt fàcil obtenir ADN d'una persona sense que se n'adoni: n'hi ha prou de robar-li un cabell o una mica de saliva. Així doncs, podria ser relativament senzill clonar algú contra la seva voluntat.

Les cèl·lules pluripotents de Yamanaka ens haurien d'estalviar tot això, si acaben funcionant, però ara ja és massa tard: hem obert la caixa de Pandora i no podem fer veure que no passa res. Tard o d'hora haurem d'agafar el bou per les banyes i discutir com regulem les tècniques de clonació perquè puguem aprofitar tot el seu potencial terapèutic sense crear un daltabaix social. Si és que això és possible.

[Publciat a El Periódico, 17/5/14]

L'atracció sexual i el futur de l'espècie

[Un altre article de fa tres anys, inèdit al blog, que encaixa bé amb els moments actuals. Dedicat a tots els imbècils que encara creuen que el color de la pell és un motiu per discriminar. Que recordin que l'ésser humà va néixer negre, no blanc... ni taronja.]

A tots ens han explicat en un moment o altre que la diferència natural de tons que presenta la nostra espècie és deguda al sol. Les ètnies són progressivament més fosques a mida que el seu lloc d'origen s'acosta a l'equador, perquè allà és on som més vulnerables als nocius raigs ultraviolats. Sense que ens protegís d'ells la melanina que fabriquen certes cèl·lules, i que és la que determina el color de la pell, les mutacions serien molt més freqüents. Com a conseqüència, també ho serien els càncers. L'abundor de melanina, ens han dit, és una adaptació a l'entorn seleccionada pels seus beneficis sobre la capacitat de sobreviure.

Això és essencialment veritat: algú de complexió pàl·lida que estigui exposat al sol tropical sense protecció té un risc molt elevat de cremar-se i tenir problemes seriosos a la pell. Però cada vegada hi ha més informació que suggereix que hem simplificat els motius responsables del procés i que el fet que vinguem en un ampli pantone de marrons té unes arrels molt més complexes. La primera dada que ens ha de fer sospitar de la versió oficial és que els Homo sapiens primigenis, que van sorgir a l'Àfrica fa uns 200.000 anys, ja eren foscos. Així doncs, estrictament parlant, la selecció natural en realitat ha fet que amb els segles aparegués la pell blanca, no la negra, que és el nostre color original.

Llevat que ser negre en un país com, posem per cas, Suècia fos un inconvenient important, podríem pensar que l'evolució no ens hauria fet empal·lidir a mesura que els nostres avantpassats emigraven cap al nord. Segons un article publicat recentment no és tan senzill. Una part de la culpa la continuaria tenint el sol, però sense res a veure amb el dany que causa a l'ADN i com això provoca tumors malignes. La raó seria la nostra dependència de la vitamina D, que majoritàriament fabriquem a la pell gràcies als raigs ultraviolats. Se sap que un dèficit d'aquesta vitamina té uns efectes importants en la salut i que, com més foscos som, més hores de sol són necessàries per aconseguir-ne generar els nivells mínims. Per tant, els mil·lennis d'evolució ens haurien destenyit perquè poguéssim aprofitar millor el sol tènue de les latituds europees i asiàtiques, on no és tan important la protecció de la melanina.

Aquesta teoria també té els seus forats. Malgrat que la sortida de l'Àfrica va començar fa uns 40.000 anys, en fa només 8.000 a la Península Ibèrica encara érem majoritàriament de pell negra, tal com demostren uns estudis genètics fets per l'equip de Carles Lalueza-Fox, de la Universitat de Barcelona, a un esquelet trobat a La Braña. Els darrers treballs diuen que, a Ucraïna, els gens relacionats amb la pigmentació encara estaven evolucionant fa 5.000 anys. És a dir, la nostra pèrdua de color no va ser tan ràpida com caldria esperar si l'única explicació fos facilitar l'absorció de llum ultraviolada per generar vitamina D. Això podria ser perquè els primers humans eren bàsicament caçadors i ja n'obtenien prou dels peixos i els animals que formaven part de bàsicament tota la seva dieta. A partir de la revolució del Neolític i del canvi alimentari que va comportar l'agricultura, el paper del sol per mantenir els nivells adequats de vitamina podria haver passat a ser més rellevant.

El fet que juntament amb l'aclariment de la pell apareguessin unes altres característiques en principi sense cap utilitat pràctica, com per exemple els ulls blaus i els cabells rossos, corrobora que en aquest mecanisme encara hi deu haver més mecanismes implicats. Els científics ho expliquen per la intervenció que hi té la selecció sexual, que sovint oblidem que també té un paper rellevant en la nostra evolució. Aquesta selecció és molt més impredictible que la natural perquè es basa en el fet que certes característiques resulten més atractives per al sexe contrari. Això facilita que els individus que les tenen acabin reproduint-se més fàcilment, i així els gens responsables passin a les següents generacions, sense que necessàriament proporcionin cap altre avantatge.

Sovint, la selecció natural i la sexual han coincidit. Als homes ens agraden els pits grossos i els malucs generosos perquè són senyals de fertilitat que prediuen una millor propagació del nostre ADN. I a les dones els atrauen les espatlles amples i els braços forts perquè anuncien més capacitat de protegir les cries. [ACTUALITZACIÓ: Aquí vaig parlar d'un altre exemple de "selecció sexual", el que ha fet que els holandesos siguin els més alts del món.] En un entorn social, aquests motius perden rellevància, i els individus més atractius ho són per trets determinats per conjuntures socials, a vegades ben aleatòries. Es veu que als troglodites els agradaven les rosses de pell clara, i així hem evolucionat. ¿Cap a on ens portaran els gustos moderns? ¿Com seran els humans dels propers mil·lennis? ¿Ens acabarem assemblant tots al Justin Bieber i la Kim Kardashian? Potser millor que no hi siguem per veure-ho. 

[Publicat a El Periódico, 22/03/14]

El repte de la manipulació genètica

[Començo les reposicions amb un article publicat fa tres anys i mig que, curiosament, està de rabiosa actualitat gràcies a uns avenços recents, les dimensions ètiques dels quals vaig discutir  fa no gaire. ]

Els humans hem modificat genèticament éssers vius fins i tot mil·lennis abans de saber què era un gen. Per exemple, des que va aparèixer l'agricultura hem estat seleccionant d'una manera molt rudimentària les característiques que més ens interessaven de les plantes. Passa el mateix amb els animals domèstics: han patit segles d'encreuaments planificats per potenciar els trets que més s'avenen a les nostres necessitats. A partir de la segona meitat del segle XX, la ciència va permetre accelerar aquest procés. Entendre que els organismes estan definits pel seu ADN va ser el primer pas per manipular al laboratori. Això ens ha permès afegir (i treure) gens específics de vegetals o animals, el que globalment anomenem transgènics.

Deixant de costat l'impacte que puguin tenir en la cadena alimentària, aquestes alteracions genètiques són una eina imprescindible als laboratoris de tot el món. Gràcies a aquestes alteracions descobrim com funcionen els gens i trobem tractaments per a malalties. Els científics treballem habitualment amb aquests transgènics, des de mosques fins a cucs passant per peixos i, potser el que és més habitual, ratolins. Actualment podem jugar amb l'ADN d'una manera molt precisa, fins al punt que sabem apagar o encendre gens en moments concrets i així aconseguir animals immunes al càncer o amb una esperança de vida molt més elevada del que és normal, per citar dos exemples.

Veient aquests resultats prometedors, podríem preguntar per què no ho apliquem directament als humans: en principi, modificant els nostres gens podríem fer-nos resistents a emmalaltir, millorar-nos en general i potser avançar una mica cap a la immortalitat. Hi ha dues raons que ens ho impedeixen. La primera és que és il·legal. Tots els països tenen lleis que condemnen la manipulació d'embrions perquè, amb els coneixements que tenim, les conseqüències serien imprevisibles i els resultats podrien vulnerar els drets humans més bàsics. Però aquest és un motiu formal: que estigui prohibit no significa que en un moment donat algú no decideixi saltar-se les normes i provar-ho. La segona raó és que és impossible: per motius que no estan del tot clars, no s'ha aconseguit utilitzar amb èxit aquests procediments en cap tipus de primat, i això descarta també els humans.

Una de les notícies científiques de l'any passat va ser el descobriment d'un nou sistema per editar el genoma anomenat CRISPR-Cas, que permet tallar i enganxar seqüències d'una manera més ràpida i efectiva. És una troballa extremadament útil per als que preparen transgènics per a la investigació. Un article publicat a la revista Cell a principis de febrer d'aquest any suggereix, a més a més, una altra possibilitat. Utilitzant el CRISPR-Cas, uns investigadors de la Universitat de Nanquín, a la Xina, han aconseguit crear els primers macacos manipulats genèticament. Això podria servir per estudiar fenòmens biològics en un model evolutivament més pròxim, encara que ja fa temps que els experiments en micos s'han reduït molt. Ara ja només es fan en casos excepcionals i quan no hi ha una altra alternativa vàlida. Per tant, les aplicacions reals del descobriment segurament seran poques.

Però si mirem una mica més enllà entendrem que aquesta notícia significa que hem superat l'última barrera tècnica de la manipulació genètica: ja funciona en primats. ¿Arribarà el moment en què pensarem d'intentar-ho també en humans? Ara com ara no ens hem de preocupar, perquè el sistema no és gaire efectiu: es van necessitar 180 embrions per aconseguir-ne 83 que poguessin ser implantats en úters, dels quals només 10 embarassos van progressar i, al final, va néixer només un mico transgènic. Uns números així fan que no sigui èticament factible traslladar-ho a la nostra espècie. Almenys de moment.

Els protocols sens dubte milloraran i, al llarg de les pròximes dècades, probablement ens trobarem en un punt en què l'única cosa que ens impedirà modificar-nos serà la voluntat de fer-ho. ¿Què passarà llavors? ¿Seguirem defensant una prohibició universal pels possibles mals usos, malgrat els beneficis que se'n podrien derivar? Potser nosaltres no, però els nostres fills, o com a molt els nostres néts, hauran d'implicar-se en el debat, perquè aquest pot ser el canvi més important de la humanitat en tots els seus mil·lennis d'història. ¿Estarem alguna vegada a l'altura per poder usar aquest regal de la forma adequada? ¿Quin futur espera a la humanitat una vegada hàgim après tots els secrets de la genètica? ¿La nostra destrucció o el pas a un nou estat evolutiu? Confiem que, de la mateixa manera que hem evitat que el descobriment de l'energia nuclear ens esborri del planeta, serem prou intel·ligents per superar també aquest repte.

[Publicat a El Periódico, 22/02/14]

A qui votaré aquestes eleccions

[Nota prèvia: acabo les reposicions d'estiu amb aquest article, penjat al blog el 2012, que encaixa especialment bé en el moment actual. Veureu que hi deia que "no sabem on estarem d'aquí quatre anys" (tot i que al final han sigut només tres), i no sé quants haguessin predit que ens trobaríem a les portes d'unes eleccions tan cabdals com les del 27S. Un cop més, ens trobem en una cruïlla política important, aquest cop encara més que la del 2012, i us puc assegurar una cosa: d'aquqí a un mes just, com el 2012, també votaré, i la tria la faré seguint els mateixos criteris que explicava llavors. ]

No he votat mai. Algun dia potser us explicaré perquè, ara no toca, com dirien els polítics. Recordo perfectament el primer cop que vaig decidir no exercir el meu dret a participar en un procés democràtic. Feia COU i a l'institut hi havia unes eleccions, segurament per escollir un representant de la promoció o una cosa així. Havien muntat una mesa electoral prop de la porta d'entrada, de manera que ens fos difícil esquivar-la. I, efectivament, quan vaig passar-hi per davant, la companya de curs que presidia la taula, molt conscient de la seva responsabilitat de lluitar contra l'abstenció, em va interpelar i em va demanar que votés. Situació compromesa, perquè en aquell moment va aparèixer per allà el nostre professor d'història i cap d'estudis. Amb l'arrogància de l'adolescència no em vaig estar de contesar a la noia que votar no era una obligació i que tenia l'opció de no fer-ho. El professor, un comunista declarat, va somriure i va fer que sí amb el cap mentre seguia caminant i la noia va esperar que fos lluny per dir-me que potser tenia raó però que igualment era un insolidari. Probablement va pensar que era el típic repelent que anava d'intel·lectual idealista sense tocar de peus a terra i jo deuria pensar que ella era la típica repelent que seguia les directrius dels qui manen sense qüestionar-les.

Uns anys després em vaig casar amb aquella noia i al llarg dels anys hem tingut la mateixa discussió unes quantes vegades. Al final m'ha deixat per inútil. Aquesta vegada, però, no ens hem hagut de barallar. Tots tenim clar que les eleccions del diumenge són una mica diferents, per això no em sap greu trencar la meva ancestral tradició de mantenir-me al marge de les maniobres del poder. A més, això em dóna un cert avantatge. Com que sóc verge en el tema, cap dels partits ha tingut encara ocasió de defraudar-me. Cap d'ells ha incomplert una promesa electoral essencial per a mi o s'ha saltat un punt clau del seu programa que m'havia fet confiar en ell. No he tingut mai la reacció de "la propera vegada no els voto" que experimenten els electors enganyats. Per això no em sap greu triar una papereta amb la innocència del primer cop. A més, malgrat tot, penso seguir fidel als meus principis: no tinc intenció de votar cap programa polític. No votaré ni dretes ni esquerres. Votaré el grup que cregui que ens pot ajudar millor a navegar a través d'aquest incert procés que estem començant.

No sabem on estarem d'aquí quatre anys, sobretot perquè hi ha molts factors externs que no podem controlar. Estic disposat a confiar en el partit que em sembli que pot portar el país cap a on a mi m'agradaria que anés. Em puc equivocar, és clar, no tinc cap mena de garantia que puguin/vulguin/sàpiguen complir la seva paraula. És un risc que tots haurem de córrer i el problema és que no podem usar els varems tradicionals per fer la nostra tria, perquè entrem en un territori inexplorat. La política tradicional queda relegada a un segon pla. Ja li tocarà el torn quan hagi passat tempesta, i llavors potser serà millor confiar en un altre partit per recollir les peces i reconstruir el país en el context que sigui que es trobi. Però això serà una altra història.

[Publicat originalment el DILLUNS, 19 DE NOVEMBRE DE 2012]

God save the Queen

Fa unes setmanes, la reina d'Anglaterra celebrava que portava 60 anys asseguda al seu tron (al ritme que va, sembla que morirà amb la corona al cap, malgrat les ganes que té el seu fill de posar-se-la també). Potser amplificat pel fet de ser emigrant, tinc el sentiment patriota ben interioritzat, i no me n'avergonyeixo. Sóc dels qui respecta els símbols i penja la bandera al balcó les dates assenyalades. Ara, l'esclat de vermell, blanc i blau que he hagut de viure aquests dies m'han deixat un xic embafat. Des dels aparadors de les botigues a les capses de galetetes, passant per les banderoles al carrer i a les finestres dels cotxes. No hi ha hagut manera d'escapar-ne.

Gran part de la culpa del meu esgotament patriòtic l'ha tingut el programa de festes que han muntat a l'escola de l'hereu per unir-se a les celebracions reials. Hem estat tres o quatre setmanes trobant-nosunion jacks per tot arreu. Dibuixades, retallades, enganxades, en polseres, collarets, samarretes, pintades a la cara... La culminació va ser una tea party a la qual hi havien d'anar vestits amb els colors nacionals i amb un barret fet a casa (això vol dir fet pels pares), que fos vistós i a joc. Tants esforços per festejar una reina (jo, que de monàrquic en tinc més aviat poc) que ni tan sols és la meva... La manera de superar el trauma ètic ha sigut no pensar gaire en el significat de tot el que feia l'hereu. Al cap i a la fi, aquest és el seu país d'adopció, i si aquí es tornen bojos amb la reialesa (una xiulada com la de la darrera Copa del Rei seria impensable), doncs au, a integrar-se amb els indígenes, que no sigui dit que som els raros. Quan sigui gran ja decidirà si prefereix alinear-se amb Robespierre.

Per acabar-ho d'arrodonir, quan el meu fill arriba a casa després de la famosa tea party, ens demana que li comprem una tassa amb l'efïgie de la reina i es posa a cantar tot orgullós el God save the Queen. Curiosament, la versió que li han ensenyat a l'escola no és la mateixa que em vaig aprendre quan era adolescent (algun dia n'haurem de parlar, d'això).

[Publicat originalment el DIVENDRES, 22 DE JUNY DE 2012]

Moebius i jo

Jean Giraud, Moebius, va morir el cap de setmana passat. Era un dels meus dibuixants preferits. Recordo que me'l va descobrir el Leblansky quan jo feia segon de BUP. Llavors jo estava molt ficat en les directrius que marcava la revista Cairo, descobrint tot això de la línia clara, i no m'havia parat encara a explorar la banda del Metal Hurlant, que era qui publicava el Moebius. Però quan vaig llegir el primer Incal, vaig veure la llum. Des de llavors m'he comprat qualsevol cosa seva que ha sortit a casa nostra, incloent la col·lecció sencera de Blueberrys amb totes les seves variants, malgrat que el western no és un tema que m'apassioni gaire en format còmic.

Norma va publicar als 80 un àlbum d'il·lustracions que es deia Venecia Celeste. Valia cinc mil pessetes, si no m'equivoco, que era el meu pressupost en còmics de gairebé mig any (llavors un àlbum típic de tapa dura valia unes 500 pessetes). El Venecia Celeste era com un tresor inabastable, el Sant Grial dels còmics. Però vaig estalviar religiosament i al final vaig aconseguir comprar-me'l. Recordo obrir-lo emocionat, amb cura per no fer-lo malbé, el meu primer llibre-objecte, més per ser admirat que llegit.

Els dibuixos del Venecia Celeste eren espectaculars. Ningú feia res semblant a Moebius llavors (ni ara), quina meravella. De tots ells n'hi va haver un que em va cridar especialment l'atenció. Me'n vaig enamorar, com aquell qui diu. Al final vaig anar a fer-ne una fotocòpia a color, que en aquells dies costava un ull de la cara, amb molta cura de no espatllar el llibre obrint-lo massa a l'hora de posar-lo dins la màquina, i aquella imatge va anar a parar a la meva carpeta de l'escola, degudament folrada d'aironfix. Era una mica polèmica, perquè es tractava d'una noia (molt jove) totalment despullada, però els professors no es van atrevir a dir-me res. Al cap i a la fi, allò era "art", no la clàssica pinup grollera que decorava les parets dels adolescents dels 80 (digues-li Sabrina, Samantha Fox...). Els pits de la noia no tenien res de sexual per a mi i que ho veiés de forma diferent tenia un problema.

Quan vaig acabar COU, vaig retallar poc a poc el dibuix amb un cutter i el vaig transferir a la meva carpeta de la universitat, com si fos la cosa més natural del món. Em va acompanyar tota la carrera: vaig escriure-hi els apunts a sobre durant sis anys. També va provocar alguns comentaris jocosos, però per mi era com tenir una reproducció d'El naixement de Venus o qualsevol altre clàssic. Després vaig passar al laboratori i allà ja no feia servir carpeta. La noia de Moebius, altre cop retallada amb cura, va acabar penjada a la paret. A Nova York, el meu cap se la mirava al principi amb cara de pocs amics, però al final va acabar acceptant que els europeus som tots uns depravats i no em va demanar mai que la traiés, tot i que era el primer que veia tothom que entrava al laboratori.

El 2006 vaig decidir fer-li un homenatge i la vaig convertir en la protagonista d'un conte en el què un home es perdia dins del seu dibuix. Va sortir publicat a Quina gran persona!, el recull que va guanyar el VIIè Premi Vila d'Almassora. Potser la noia sense nom em va donar sort. I ara la tinc a la paret del meu despatx, com veieu a la foto. Una mica arrugada, després d'haver passat més de 25 anys plegats, però tan atractiva com quan la vaig descobrir a les planes del Venecia Celeste. Encara desperta algun comentari dels puritans anglosaxons que la veuen per primer cop. Suposo que ja no ens separarem mai més. Tot això ho dec al geni de Moebius. El trobaré a faltar.

[Publicat originalment el DIJOUS, 15 DE MARÇ DE 2012]

Aprendre a llegir

És fantàstic veure com un nen aprèn a llegir. Gairebé sembla màgic que pugui reconèixer totes les lletres i que quan les ajunti hi vegi una paraula. Passa gairebé d'un dia per l'altre: de cop i volta una neurona es connecta i on abans només identificava sons, ara és capaç de processar síl·labes senceres. Impressionant, el cervell humà.

Aquest és un moment especial del nostre desenvolupament. Llegir no és una funció vital, ni tan sols imprescindible per socialitzar-se (els nostres avantpassats van sobreviure mil·lenis sense llibres), com ho pot ser caminar, parlar o dominar els esfínters: és un luxe. Un regal. Llegir obre les portes de la imaginació, del pensament. És potser el factor que més contribueix a la intel·ligència.

He de confessar que em fa enveja el meu fill, perquè ara està a punt de descobrir un univers tan infinit com fantàstic. Precisament el cap de setmana passat veia la carnisseria que Paul W.S. Anderson (un director de pel·lis de menjar crispetes que segueixo fidelment) ha fet amb Els tres mosqueters i recordava perfectament la sensació de gaudir com un boig quan llegia el llibre a setè de bàsica (assassinats, borratxeres, complots i adulteris i tot), i com el vaig explicar després a la classe (la professora feia que cada setmana algú comentés un llibre). Potser va ser el primer "clàssic" que em vaig empassar, i em va impressionar molt, en part perquè volia dir que començava a deixar enrere la literatura purament infantil, plena de fades i finals feliços. Què fantàstic seria tornar a tenir aquella innocència de lector verge. Quina sort estar a punt d'emprendre aquest fabulós viatge sense retorn.

[Publicat originalment el DIJOUS, 8 DE MARÇ DE 2012]

El gabinet del doctor Caligari

Una escena de la magnífica L'últim dia abans de demà m'ha recordat una història d'infantesa. El doctor no es deia Caligari, però sí que tenia un gabinet (nosaltres preferíem anomenar-lo "ganivet"), instal·lat en un racó de la nostra escola. Hi anàvem quan ens fèiem mal o ens trobàvem malament, i ens atenia una infermera alta com un Sant Pau, escardalenca i de rictus tan seriós que imposava respecte immediatament. A més coixejava, cosa que li donava un aspecte d'ajudant de mad doctor de pel·lícula de sèrie B que ens tenia una mica espantats. Ella cultivava conscientment aquesta imatge, perquè li anava molt bé per mantenir a ratlla la patuleia d'eixerits que demanaven anar al metge només per poder-se saltar una classe. En el fons, si tenies l'oportunitat de conèixer-la una mica (que no era habitual), descobries que era una bona dona.

El doctor apareixia només de tant en tant, i era ineludible una cita anual per sotmetre't a la revisió mèdica de rigor. Anàvem al gabinet per ordre alfabètic, de cinc en cinc, vestits amb la samarreta i els pantalons de fer gimnàstica. Esperàvem torn al vestíbul, asseguts en silenci en unes cadíres de vímet i fusta pintada de verd fosc, vigilant no despertar les ires de la infermera. Quan ens cridaven, passàvem a veure el metge. Hi havia unes quantes proves clàssiques que es repetien cada any. Ens media i ens pesava. Ens mirava si teníem els peus plans enfilats en un vidre glaçat que coronava una màquina plena de miralls i fluorescents. Després bufàvem un èmbol per mesurar la nostra capacitat pulmonar (la part més divertida, perquè era com un concurs i després podíem comparar els resultats amb els companys). I llavors passàvem a una sala fosca on em sembla recordar que ens mirava per una pantalla de raigs X d'aquestes que ara estan prohibidíssimes.

Tots els nens temíem la prova final (les nenes se'n lliuraven): ens baixava els pantalons, es posava els testicles al palmell i ens deia "tus, tus". No és que ens fes por estar a les fosques amb ell ni que el pobre home fes res més que complir el seu deure professional (s'havia de controlar que les penjarolles ens haguessin baixat al seu lloc, no hi havia cap altre motiu), sinó que ens costava molt aguantar-nos el riure. El "tus, tus" era el moment clàssic, i solíem fer conya al seu voltant hores abans d'anar a la revisió (i també molt després). Ja sabeu: criatures. De totes maneres, allò ens va marcar. Encara ara, quan ens trobem anb els companys de l'escola surt de tant en tant el "tus, tus", sobretot quan volem dir que a algú li estan tocant el que no sona.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 15 ABRIL DE 2011]

Bullying

Mirant l'altre dia les dinàmiques que s'establien en un parc on estava jugant el meu fill vaig comprovar que la figura del bully és habitual fins i tot entre els més menuts. [Incís: permeteu-me que usi el nom en anglès, perquè trobo que no tenim cap paraula que tingui un impacte semblant.] Que un abusi d'algú en inferioritat de condicions és trist i hauria d'evitar-se, però per desgràcia és un component que ens trobarem a totes les fases de la nostra vida. Potser és artificial voler protegir la mainada amb un excés de zel: aviat arribarà el moment que els pares no hi serem per treure'ls les castanyes del foc. La meva política de moment tendeix cap a deixar que el nano s'espavili sol, mentre la cosa no passi d'uns límits raonables, i que aprengui a fer front a situacions d'aquesta mena.

L'episodi em va fer recordar els bullies de l'adolescència. Tots n'hem tingut algun. Els meus eren bastant descafeïnats, així que em puc permetre el luxe de mirar-me'ls fins i tot amb una certa nostàlgia. Primer posem-nos en situació. Jo era el clàssic nano que portava ulleres, treia bones notes i era tímid i negat pels esports. La víctima perfecta. Per altra banda, vaig arribar als meus 185 cm bastant aviat i el meu pare em feia anar al gimnàs, així que físicament no semblava una presa tan fàcil. Potser per això em van deixar tranquil un temps.

Però a tercer de BUP hi havia un parell de gambirots que em buscaven les pessigolles. Eren els xulets de la classe, forts i atlètics, i treien males notes. La intimidació era sobretot verbal i bastant esporàdica, tot s'ha de dir. Només una vegada un d'ells em va trencar un regle, l'únic "atac" que recordo. La meva estratègia era ignorar-los, i vaig tenir sort que no van intensificar mai la pressió. Un d'ells estava obsessionat en portar-me a un lloc discret per què ens esbatuséssim. M'ho proposava sovint, sense que vingués a to de res. A mi em semblava una opció un pèl absurda, i més quan no hi havia cap raó específica que poguessim dirimir a bufetades, per tant sempre declinava educadament.

Amb el temps em vaig adonar que ell tampoc no tenia cap ganes de pegar-se amb mi. Em provocava perquè sabia perfectament que jo no acceptaria. Ell no deuria estar convençut de sortir ben parat d'un xoc amb un paio que li passava mig pam i tenia uns braços tan gruixuts com els seus i jo sabia que en un cos a cos tenia menys capacitat de defensar-me que en un duel dialèctic, així que tot plegat es va acabar convertint en una mena de rutina. Jo li deia que si em seguia punxant algun dia li diria que sí, ell em contestava que a veure si era veritat, i aquí acabava la interacció. A mi m'anava molt bé, perquè això mantenia a ratlla el segon bully, que tenia cara de ser més perillós i menys raonable (l'un no es ficava amb les víctimes de l'altre). Per a ell també era un bon tracte, perquè demostrava que podia intimidar algú més alt que ell sense haver de córrer cap risc físic.

Al final vam acabar tenint una relacció més relaxada. A part de les quotes setmanals de bullying light que el seu sindicat li reclamava que complís, la resta gairebé mig semblava una amistat. Vam tenir algunes converses profundes sobre què faríem amb les nostres vides (ell volia ser atleta professional i es queixava del sacrifici que era entrenar diàriament) i fins i tot em sembla el vaig ajudar amb alguna matèria que no acabava d'entendre. Anys després el vaig googlejar i vaig veure que havia acabat fent econòmiques i empresarials, però no vaig trobar que hagués aconseguit res especial en l'esport que practicava (tot i que seguia participant en torneigs de "veterans"). En canvi, s'havia dedicat als escacs i havia acabat sent-ne montinor en una escola. No era ni de bon tros el que m'esperava trobar, i em vaig alegrar que les coses haguessin cap aquí. Potser allò del bullying havia estat només una fase que havia superat de la mateixa manera que hom supera l'acné...

Sóc conscient que el meu va ser un cas lleu i que molts d'altres ho passen pitjor. I que avui en dia, amb tanta tecnologia, les formes de pressionar el proïsme s'han sofisticat d'una manera perillosa. Ves a saber quina mena de bullies es trobarà el meu fill en el futur. No crec que hi hagi una fòrmula màgica per sortir-se airós d'aquests entrebancs, així que només li puc desitjar que tingui tanta sort com jo i que en trobi també un que sàpiga apreciar una situació de taules.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 5 AGOST DE 2011]