Ressenya: Tan lluny de casa

En Sergi Purcet és conegut sobretot per ser el 50% d'Els Book Hunters, un duet de lectors empedreïts que s'han convertit, a cop d'humor, tenacitat i rigor, en un dels booktubers més actius i seguits de la catosfera. He tingut el plaer de ser ressenyat pel Sergi un grapat de vegades, i és lògic que ara que acaba de publicar el seu primer de llibre de contes es giri la truita... Així doncs, aquí teniu la meva ressenya de Tan lluny de casa.

El que trobareu en aquest recull son nou contes de factura clàssica, construïts sobre els preceptes de Pere Calders (costumbrisme casolà, un toc humor), filtrats naturalment pels mestres Monzó i Pàmies, i seguint l'esquema del gir final que arrodoneix, la història popularitzat en el seu moment per Roald Dahl o Ray Bradbury. M'ha semblat trobar ecos de tots aquests contistes en aquestes planes, però segur que n'hi ha hagut molts d'altres que també l'han inspirat, perquè l'espectre de temes i estils és força divers. 

En Sergi es va estrenar amb la novel·la La noia de la pluja, i ha tardat deu anys a decidir-se a fer el següent pas, una dècada plena de lectures que han deixat el seu pòsit i han servit per a què l'autor hagi fet un salt qualitatiu considerable. Les narracions d'aquest recull tenen ritme, ofici i gràcia. Es llegeixen ràpid i no costa gaire anar empalmant-les, senyal que passen bé. Moltes et deixen un somriure als llavis, i la majoria utiltizen una anècdota o un moment concret de la vida d'uns personatges aparentment anodins per fer una reflexió inesperada, interessant o divertida. I, el que és més difícil en un llibre de contes, el nivell es manté tota l'estona sense altibaixos. Malgrat això, si hagués de fer-ho triaria d'entre tots la història d'un pobre home atropellat, descabdellada marxa enrere a l'estil Memento fins a tancar el cercle que fa pena i gràcia a la vegada. 

M'ho he passat bé llegint aquest llibre, tot i que no soc gaire de llegir contes, i us el recomano. Serà un bon regal aquest Sant Jordi perquè pot agradar a un ventall ampli de lectors, i farà un llibre perfecte per endur-se'l de vacances a l'estiu. 

Ressenya: Biografia del foc

Arriba setembre i comença la temporada literària, marcada per les novetats que es presenten a la Setmana. Una d'aquestes és el nou recull de contes de Carlota Gurt. Havia llegit la seva novel·la, però encara no la coneixia en formats breus, així que, després de la bona experiència del llibre anterior, m'he llançat de cap a Biografia del foc

L'estil personalíssim de l'autora és present des del primer paràgraf, cosa que segur que deleiterà els fans ("més Gurt que mai", com diu la faixa promocional). Els contes son independents però tenen punts de contacte (alguns pesonatges i escenes o conceptes repetits, per exemple) i es podria dir que son una barreja de metàfores (amb molts ocells i incendis, que justifiquen el títol i la imatge de coberta) sobre les relacions personals, amb especial èmfasi en les que no acaben bé. Hi ha molta metaliteratura, i les imatges poètiques marca de la casa per tot arreu. Tal com es reconeix en un dels contes, sembla que els finals no li importin gaire a l'autora, perquè les històries realment no comencen i acaben. Més que narracions, son observacions, cosa que a vegades l'acosta a altres contistes que també son bones observadores, com la Tina Vallès. També m'ha recordat a l'estil de l'A. M. Homes, que té una mala llet similar a l'hora de fer retrats de personatges quotidians.

Com tots els llibres de contes, n'hi ha que t'atrapen més que altres però, en general, el nivell d'interès que m'han despertat és alt, sense potser cap que destaqui especialment. Es llegeixen bé i el conjunt flueix, de manera que abans que te n'adonis ja te'ls has acabat. Estan ben escrits, amb ritme i força, i aquest estil entre directe i agressiu, que funciona especialment bé en les distàncies curtes. En resum, una bona lectura d'una autora amb una veu potent, que segur que agradarà a un públic ampli.

Les meves recomanacions de Sant Jordi

Estem a la recta de Sant Jordi, el dia que més llibres circulen pels carrers de les ciutats i, com sempre, hi ha un mar de novetats interessants on tothom pot trobar alguna cosa que li faci el pes. Per si necessiteu idees, us faig una repassada ràpida a una colla de llibres que he llegit aquests darrers mesos, més o menys nous (tampoc cal obsessionar-se amb les novetats!), i que m'han agradat prou per recomanar-vos-els. Casualment son tots escrits per dones, no està fet expressament, però és que tenim grans narradores en actiu, a la nostra literatura, amb un rang molt ampli, que val la pena tenir en compte. A veure si en trobeu algun que us encaixi, que son molt diferents i cobreixen un bon ventall d'estils. Endavant les mini-ressenyes.

La collita fantàstica en català d'aquests últims anys ha estat especialment bona, i hem d'estar contents de tenir editorials que ens fan arribar novel·les originals i diferents com la Mare de la Isabel del Río. Comença com una història de ciència-ficció post-apocalítpica bastant canònica (amb l'humanitat escampada pel Sistema Solar després d'una catàstrofe a la Terra), però de seguida comença a donar girs i a afegir capes i t'adones que l'autora t'està portant per una muntanya russa d'aquella que dona voltes a les fosques i no saps mai cap a on va. Metaliteratua, multiversos i, per sobre de tot, la maternitat del títol explorada en totes les dimensions. Una de les novel·les més originals que he llegit darrerament.

Solastàlgia, de l'Ada Castells, es podria considerar també una novel·la de gènere, perquè ens presenta una Barcelona mig apocalíptica, aprofitant una barreja de pandèmia exagerada per l'emergència climàtica. L'Ada aprofita per fer allò que sap fer tan bé de barrejar realitat i ficció per bastir una història d'una crisi personal, familiar i mundial, feta amb una mala llet i una ironia que m'ha recordat a vegades al Don De Lillo. Un viatge cap a enlloc, en molts sentits, que serveix de metàfora de la crisi de la mitjana edat, i que fa somriure a la vegada que et posa davant d'un mirall una mica incòmode, com a societat i com a persona. Una vegada més, l'Ada demostra que és una de les narradores més sòlides i originals del panorama català.

Aquest és del Sant Jordi passat, però s'acaba de publicar en castellà i això ha fet que m'hi fixés altre cop i em decidís a llegir-lo: Matrioixques, de Marta Carnicero. Un darama dur però molt ben portat, que evita els tòpics però sap regirar-te l'estómac amb una violència més latent que explícita, sobretot buscant el costat més personal de les tragèdies. El tema de les tortures a les dones a les guerres és conegut i costa de llegir, però Carnicero sap bastir una història molt humana que t'arrossega des de la primera plana, demostrant una habilitat narradora molt ben afinada i una gran capacitat per construir personatges potents. Val la pena tenir-lo present.

També és del collita del 22 Si no ho fas tu, ho faré jo, tercera novel·la (si no m'he descomptat) de l'Àngels Fitó (i Premi Ciutat de Mollerussa). Una història que val la pena rescatar per com ens fa entrar en el drama quotidià d'una persona que ha renunciat a massa coses a la vida i que, des del final de l'existència, s'enfronta a les conseqüències d'aquestes decisions. Un drama més contingut que el llibre anterior, però més proper i igual de colpidor. Per damunt de tot, m'ha semblat un retrat trist i acurat de la vellesa, o de la nosa que li fa la vellesa a la societat moderna, a partir d'un personatge amb moltes arestes. L'autora sap ficar-se molt bé a la pell de la Cêlia i ens arrossega a reviure la seva vida en una novel·la breu però intensa que es llegeix d'una tirada.

L'Esquerda, d'Elisabet Moreno, ja us la vaig ressenyar fa uns dies (seguiu el link si en voleu saber més detalls), i aquesta si que és novetat d'aquesta temporada. La menciono de nou, per a tots els qui vulguin un drama humà amb personatges potents i un toc mariner.

I acabo amb Els fils del mar, la primera novel·la de la Inés MacPherson. És una barreja de terror gòtic i mites lovecraftians des d'una òptica femenina i feminista, que no és tan habitual, perquè tradicionalment als personatges femenins no els han deixatportar el pes d'aquesta mena d'històries. MacPherson els fa justícia per fi en aquest llibre, amb uns personatges ben treballats amb els quals de seguida empatitzes. Una altra novel·la on el mar i la fantasia hi juguen un paper primordial, però molt diferent a les que mencionava abans. Bon ritme per a una història de misteri ambientada a un Mediterrani que ens és proper però, a la vegada, no és el que coneixem, i que et pots imaginar molt fàcilment traslladada a la pantalla.

Ressenya (i presentació): L'esquerda

Avui us parlaré de L'esquerda, d'Elisabet Moreno. Comparteixo amb l'autora el fet de ser blanenc i un enamorat del mar i de Ruyra, així que aquesta novel·la tenia molts punts perquè m'agradés. L'esquerda és a la vegada una actualització i un homenatge al mon mariner que descrivia Ruyra, però el principal encert és que no intenta copiar els recursos i els temes d'aquelles narracions clàssiques. La història és un drama personal amb tocs de misteri que manté l'atenció tota l'estona, però la seva principal virtut és la construcció d'uns personatges creïbles, amb les seves febleses i les seves virtuts. Per exemple, el pescador protagonista, en Vadó, sembla un descendent del protagonista d'El vell i el mar de Hemingway. La novel·la té també un toc de western crepuscular, aquelles històries on el protagonsita es troba que el mon ha canviat al seu voltant i ja no encaixa a la que era casa seva, perquè segueix ancorat a les formes de fer d'un temps que ja no existeix. En resum, una novel·la que es llegeix bé, amb un bon ritme i uns personatges que de seguida se't fan propers, un parell de girs interessants i una mitologia (Sa Malica, la mateixa esquerda...) ben construïda.

Per cert, dimarts que ve tindré el plaer de presentar L'esquerda a Blanes, el poble de l'autora (i el meu!) i un escenari molt semblant al poble sense nom de la història. Si sou per allà, veniu a veure'ns!

 

Resssenya: Elizabeth Finch

Julian Barnes és un dels narradors britànics (mundials?) més sòlids que hi ha actualment. La seva capacitat de construir històries colpidores a partir d'anècdotes mínimes és fascinant. I en el seu nou llibre arriba al punt culminant d'aquesta habilitat. Elizabeth Finch, novel·la que, com les anteriors edita Angle, està construida sobre una sèrie de fets banals i, malgrat això, resulta apassionant. La novel·la parla de la fascinació d'un estudiant en vers la seva professora, però no va per on us penseu: ni hi ha tensió sexual ni cap fet trencador (no us faig cap spoiler, es veu des del principi). A més, a mitja novel·la canvia de terç i passa a convertir-se en un assaig sobre un personatge clàssic abans de tornar a concloure la història principal. Una estructura poc habitual i un motor narratiu inesperat que, malgrat tot, enganxa des del principi i et contagia aquestes ganes de saber més sobre Elisabeth Finch que té el protagonista. És un llibre "humil" (no espereu res èpic ni trencador) que corre el risc de perdre's entre l'allau de novetat de Sant Jordi, però també una petita joia pels qui saben apreciar el talent de Barnes.

Ressenya: Stella Maris

Feia 16 anys que Cormac McCarthy no publicava novel·la, des de  The road, així que l'arribada doble d'El passatger/Stella Maris ha estat rebuda amb entusiasme pels qui en som fans. A punt de fer 90 anys, McCarthy no ha perdut ni un gram de les seves habilitats narratives, i això s'ha de celebrar, perquè qui sap si tindrem més novel·les seves.

Aquest díptic, que a Catalunya ha publicat Edicions 62 en un sol volum, mentre que al mercat anglosaxó ha sortit en dos llibres, explica la història del fill d'uns dels científics implicats en el desenvolupament de la bomba atòmica. L'acció és mínima, però la narració enganxa. Però especialment, m'ha interessat la segona part, Stella Maris, una mena d'apèndix que se centra en la germana del protagonista de la primera, que pren el format pràcticament d'obra de teatre, ja que son la transcripció dels diàlegs entre la noia i el metge que l'atén al psiquiàtric on s'ha internat voluntàriament. 

Com ja és habitual em McCarthy, els diàlegs no tenen acotacions i es limita a posar una puntuació mínima. Tot i això, les converses son fàcils de seguir. Un cop més, d'acció n'hi ha poca, però mentre va despullant els dos únics personatges, McCarthy aprofita l'excusa per parlar de ciència, de filosofia i d'un munt de coses més. Especialment pertorbadora és l'aparició de l'Archatron, el vigilant en el llindar, la presència misteriosa que ens mira des de l'altra banda de la porta, una entitat que habita una dimensió terrible de la qual no en sabem res. No té res de ciència-ficció, és només una metàfora de les coses intangibles que ens impedeixen viure una vida feliç. 

McCarthy té un control espectacular dels diàlegs, i a Stella Maris el pot lluir al màxim per exposar diverses tesis mentre parla també de la fragilitat de la ment humana. Una masterclass narrativa que és un regal afegit a una novel·la que cal celebrar, com totes les seves.

Ressenya: Mater

Una altra secció habitual d'aquest blog ha sigut sempre la de les ressenyes, que també he tingut una mica oblidades darrerament (el 22 me'l vaig passar en blanc!). A veure si aquest any la recupero una mica. Començo amb algunes novel·les recents, abans que l'allau de novetats de Sant Jordi no se'ns mengi.

Parlem de Mater, l'últim premi Proa, de Martí Dominguez. No cal presentar l'autor, que darrerament ha publicat una sèrie de novel·les que han tingut una bona acollida de públic i crítica. Mater ve a ser una mena de continuació ideològica de L'esperit del temps, premi Òmium a al millor novel·la de fa uns anys, perquè explora també els límits de la ciència i de l'ètica humana. Si L'esperit del temps estava situada en el passat, Mater aprofita els avantatges del gènere distòpic per posar la lupa en alguns dels temes que ens preocupen actualment, principalment com els grans avenços científics d'aquest segle ens poden portar cap a una deshumanització de la societat si no vigilem.

Mater funciona bé com una novel·la de misteri i aventura (narra la fugida d'una dona embarassada en una societat futura plena de posthumans i forces governamentals tenebroses), gràcies sobretot al bon ofici de Dominguez, que és un narrador eficaç i energètic. Però, a més, té una segona capa de lectura per a qui s'hi vulgui endinsar, més propera a un assaig, que a mi és la que més m'ha enganxat. De fet, el mateix autor ha reconegut que el tema central del llibre és què ens fa humans, una disquisició complexa que es pot trobar més fàcilment a les lleixes de no-ficció que a la de les novel·les. La seva llarga esperiència com a científic, divulgador i narrador fa que pugui mantenir tota l'estona l'equilibri entre l'entreteniment i la reflexió, i que el resultat sigui un llibre molt recomanable per a un públic ampli.

Mater funciona perfectament com un híbrid entre ciència i ficció (no en va Dominguez va ser l'editor rere el projecte Científics i lletraferits i un dels particpants a l'Empíric), amb picades d'ull a Orwell, Atwood, Wells i tants altres pioners que han usat la ciència-ficció per reflexionar sobre cap a on va la societat. Planteja una pregunta interessant: és la maternitat el que ens fa humans? Si comencem a modificar els nostres cossos (alguns dels posthumans que la protagonista es troba durant la seva fuga tenen "parts" més pròpies d'animals que d'humans) i arribem a l'extrem d'incubar-nos en màquines, on queda la ratlla que separa els humans dels altres animals (o de les màquines, fins i tot)? Com era d'esperar, el risc del mal ús dels avenços científics plana sobre la història que trobo que evita molt bé caure en una moral fàcil o en els tòpics habituals d'aquestes narratives.

En resum, un llibre ben escrit, dinàmic, que és llegeix d'una volada i que, a la vegada, fa pensar. I també una novel·la poc habitual en el palmarès dels premis "grossos" de la nostra literatura (esperem que en vinguin més com aquesta!).

Una setmana de llibres

Al setembre tot es reactiva (els blogs també) i els últims anys la Setmana del llibre en català és el tret de sortida que marca l'inici de la tardor literària, com una mena de Sant Jordi allargassat tan ple de novetats com l'original. Hi ha un munt de llibres interessants aquesta temporada, però com que encara no me'ls he conprat, no en puc parlar. Però sí que us en puc recomanar uns quants que per motius diversos ja he llegit. Potser algun us farà el pes. Aquí van.

Es reedita un clàssic de la ciència-ficció i l'humor, la Guia galàctica per a autoestopistes, en una versió actualitzada pel mateix traductor (el sempre inspirat Eduard Castanyo) i a la mateixa editorial que va treure la versió que vaig llegir als anys 90 (i ara amb una fabulosa coberta de l'Albert Monteys). Cal que els clàssics estiguin disponibles en català, i espero que després d'aquests vinguin els altres quatre llibres de la sèrie, tots iguals de divertits.

Més ciència-ficció i comèdia, però menys esbojarrada i amb més acció. És La segona estrella, el debut a la novel·la del guionista Albert Plans. «Amb una part d’intriga, una altra de ciència-ficció, aventures, tensió sexual i un pessic d’humor, i, sobretot, amb una extraordinària habilitat per narrar, l’Albert Plans ens serveix una novel·la trepidant que t’has de llegir d’una tirada.» És una frase meva que ha acabat literalment impresa a la contraportada i crec que la resumeix prou bé. És una pel·lícula d'acció que no dona treva.

I una segon clàssic de la ciència-ficció que (diria) es publica per primer cop en català: Els tres estigmes d'en Palmer Eldritch. Un còctel al·lucinant de ciència-ficció, religió, drogues, realitats paral·leles, filosofia mística... Un Dick en estat pur dels que et fa explotar el cervell. Una bona manera d'entrar en l'únivers peculiar d'aquest escriptor de referència que ha influït tant la literatura com el cinema o els còmics i els videojocs. Per mi una de les millors novel·les seves que he llegit.

Acabo amb una de realista. Sola, la primera novel·la de la Cartlota Gurt és una història misteriosa i ominosa, que comença amb una dona que es retira a escriure un temps a la casa de poble que havia sigut de la seva família, però aviat les coses es compliquen. Amb una prosa continguda i a la vegada poètica, sap com com construir atmesferes opressives i arrossegar el lector fins a un final contundent.

I ara em tocaria parlar dels que porten el meu nom a la coberta (que enguany son tres!), però ho deixo per al proper post. Em permeto només una pista, que els qui en saben una mica del tema hauríen d'entendre ràpidament...

Ressenya: Temps mort

Els qui seguiu el bloGuejat ja sabeu que soc fan d'en Llort i que vaig ressenyant tot el que escriu. Avui toca, doncs, parlar de la novel·la que acaba de publicar, Temps mort. Malgrat la similitud de títols, té poc a veure amb la seva anterior. Costa parlar-ne sense fer espòilers, fins i tot intenar descriure tots els gèneres que toca. Diguem només que comença amb una certa tranquil·litat, enganyosa, perquè tota l'estona tens la sensació que en passarà alguna. Quan finalment passa, la novel·la fa un tomb inesperat i es converteix en un descens als inferns disfressat de road movie que ens posa cara a cara amb una sèrie de questions incòmodes mentre agafa un ritme endimoniat cap al gran final.

Malgrat les sorpreses que amaga, Temps mort és un Llort en estat pur: irreverent, cínic, gamberro i sense concessions. Té un punt de Sota l'asfalt,  pel component de viatge iniciàtic, però aquest cop tocant més de peus a terra. Recorda també a la violència futurista dels 32 morts i un home cansat. Però, a la vegada, és diferent a totes les seves novel·les anteriors.

Pel que fa a l'argument, la novel·la comença amb el viatge que fa als Estats Units un català que ha rebut una herència inesperada. La primera part, més costumista, que reflecteix molt bé la incomoditat de no encaixar en un lloc on ets estranger, amb tots els perills latents que això comporta, deixa pas a una segona part on el protagonista té, inesperadament, el control absolut. I llavors s'ha de plantejar què pot fer amb aquest regal.

No us explico res més. Acabo dient que si ja us agrada en Llort, aquesta novel·la us encatarà. Si no n'heu llegit res encara, és una bona porta d'entrada a un escriptor que sempre sorprèn. Vaig passar una bona estona amb aquest llibre, que és una muntanya russa que t'agafa pel coll i no et deixa escapar fins al final. Molt recomanable.

Ressenya: La drecera

Començo la setmana amb la primera ressenya del curs, la de La drecera, de Miquel Martín. Potser no caldrà que us en digui gran cosa perquè, tot i que la vaig llegir tan bon punt va sortir, a principis d'estiu, des de llavors s'ha convertit en l'èxit inesperat de la temporada, amb cinc o sis edicions ja sota el braç, o sigui que probablement ja l'heu llegit o, com a mínim, n'heu sentit a parlar. El resum ràpid de la meva opinió és que es mereix tots els elogis que està rebent i encara més. Passo als detalls.

La drecera és una novel·la breu però carregada d'idees. Malgrat que hi passen relativament poques coses i té un ritme pausat, enganxa amb la seva narració simple i directa dels canvis de l'adolescència del protagonista, amb el marc dels anys 70 i 80 a la Costa Brava de fons. L'amsitat, el descobriment de l'amor i el sexe, la lluita de classes... no son temes nous, però Martín els sap entrellaçar d'una manera que conviden a continuar llegint, fins al punt que no és estrany que t'acabis el llibre d'una tirada. Una història que t'arriba al cor, sense dramatismes excessius ni girs innecessaris. Un relat contingut però molt efectiu.

Quan vaig ressenyar la darrera novel·la de Martín vaig dir que l'autor era un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània (frase que, curiosament, va acabar a la coberta de La drecera), perquè no entenia que no hagués arribat a un públic més ampli amb la seva prosa minuciosa i una capacitat narrativa que recordava als clàssics com Rodoreda. Tenia tots els ingredients per ser més popular. M'alegro que el meu comentari ja no sigui cert: aquest estiu per fi s'ha recorregut el bon ofici de Martín. La drecera potser no té la complexitat narrativa l'El riu encès, però manté la qualitat i l'interès ben alts tota l'estona, i la seva brevetat no fa que sigui menys ambiciosa. Estic segur que l'autor ens continuarà regalant novel·les tan rodones com aquestes en els propers anys. No el perdeu de vista.

Ressenyes post-Sant Jordi (V): Tristany

Acabo aquesta tanda de ressenyes amb el Tristany de l'Anna Monreal, últim premi Casero. És una comèdia sobre com una decisió pot canviar-te el futur, que recorre unes quantes dècades de la vida del protagonista titular i la gent que l'envolta. És una novel·la àgil i divertida, guiada tota l'estona per un humor fi i intel·ligent hereu directe del que feia Pere Calders, filtrat pel Quim Monzó, l'Empar Moliner i tots els que han vingut darrere. Però si bé aquesta tradició literària catalana s'ha centrat sobretot en el relat breu, l'Anna Monreal aconseguiex que funcioni al llarg de tota una novel·la sense que perdi gas, que té mèrit. Curiosament, una altra influència que se li veu molt és la de García Márquez, tot i que és una novel·la realista que no té res de màgica, i potser una miqueta el Phillip Roth que cita al final, per la seva sociologia irònica.

L'autora ha explicat que s'ha volgut ficar a la pell d'un home però el retrat del personatge al final surt més a partir de com el veuen les dones de la seva vida, començant per la mare i les primeres nòvies fins arribar al triangle amorós central. De fet, per mi una de les coses que funciona millor del llibre és el llistat de personatges "secundaris" (impagable la sogra), que acaben robant protagonisme al Tristany, més que no ell mateix, que és un home força vulgar, un perdedor que al principi viu sense pensar en les conseqüències i al final es deixa arrossegar pels altres. Això, i una sèrie d'escenes entre esperpèntiques i vodevilesques, molt ben lligades, son l'encert més gran del llibre. Cal dir que també hi ha moments més durs, com un capítol tràgicament preciós sobre els intents de ser mare, i un bon treball sobre la importància de l'atzar en les nostres vides (i els what if que a tothom ens fan ballar el cap) i l'impuls boig de voler recuperar la joventut perduda quan arribes a la mitjana edat.

Sota la superfície de comèdia amable, la novel·la amaga un retrat social agut i una composició de personatges molt treballada, que fan que es llegeixi s'una tirada i amb un somriure als llavis, amb moments tendres i nostàlgics. L'autora té un estil dinàmic i sap portar bé una història que hem sentit mil vegades però que sona fresca a les seves mans, aconseguint que entenguem les motivacions de tots els personatges, més que no criticar les seves tries. Un llibre que m'ha agradat, molt recomanable. Sempre és més difícil fer una bona comèdia que un bon drama, i l'autora se'n surt molt bé amb aquesta tragicomèdia rodona. Una lectura perfecta per a l'estiu.

Ressenyes post-Sant Jordi (II): Estigmes

El Ramon Mas és un dels dos responsables de Males Herbes, la microeditorial que ha revolucionat el panorama del fantàstic en català i, a més, ens ha descobert interessantíssims autors nous (o de molt vells que estaven oblidats). A part d'això, el Ramon és músic i escriu. I escriu molt bé, com demostra la seva segona novel·la per a Edicions de 1984, Estigmes.

Aquest és un breu retrat de la "joventut perduda" d'un poble català durant els anys noranta. Els amors i desamors, deixar enrere l'adolescència, el tedi, descobrir la música... coses que hem llegit mil cops, sí. Però Mas evita caure en el típic format del bildungsroman i converteix el drama del Germ en un relat coral narrat per una sèrie de personatges quasi marginals, cadascú amb la seva pròpia història per explicar, que es barreja amb la tragèdia d'un protagonista que es recupera d'un intent de suïcidi. És un bon retrat de la primera crisi existencial que patim, la del pas a l'edat adulta, i del que és la vida opressiva d'un poble petit (personificada en Puigsech, escenari també de la seva primera novel·la).

Un llibre recomanable. Fresc, dur, però també poètic i reflexiu. Està escrit amb un estil planer, sense mass floritures (només de tant en tant cau en construccions un pèl forçades), amb ritme i una gran visió narrativa. S'haurà d'anar seguint l'evolució de l'autor, perquè a mida que va construint el seu mon personal és probable que ens regali unes quantes petites perles com aquesta.

Ressenyes post-Sant Jordi (I): Pes mort

Enceto avui una sèrie de mini-ressenyes d'alguns dels llibres que vaig arreplegar per Sant Jordi i altres novetats recents. Començo per Pes mort, el segon llibre consecutiu de Lluís Llort per a Crims.cat, després de No n'estiguis tan segur, que arriba a les llibreries aquesta setmana i que tingut el plaer de llegir abans d'hora.

Si el seu predecessor era una història de "lladres i serenos" d'influències més clàssiques, poc habitual en el corpus llortià, aquí l'autor torna a un format que ja havia explorat abans, el que podríem anomenar domestic noir urbà. Així doncs, Pes mort completaria una trilogia espontània començada amb bon peu amb Si quan et donen per mort un dia tornes i que va continuar amb l'excel·lent Herències col·laterals. Totes tres tenen en comú que van sobre crims quotidians que succeeixen a gent normal i corrent. No es tracta, doncs, de novel·les negres clàssiques en les quals s'hagi de descobrir l'assassí o el protagonisme se l'emporti un policia o un investigador privat. Aquestes històries d'en Llort son més properes i realistes, potser també menys tràgiques, i sovint amb un toc d'humor pervers, amb personatges creïbles i plens de contradiccions, perdedors però sense exagerar, que es veuen embolicats en una trama que es complica a poc a poc i fa girs inesperats fins arribar al desenllaç potent.

Pes mort segueix fidelment aquestes premisses i és també una novel·la coral, i en aquest sentit recorda una de les primeres obres d'en Llort, Maleït Montjuïc. La història va avançant des del punt de vista dels diversos implicats, i les sorpreses es van combinant amb el suspense que genera una situació inesperada. Darrere una trama aparentment senzilla s'hi amaguen una sèrie de temes d'actualitat ben treballats, que sostenen la història d'un cadàver inoportú que canvia la vida dels qui se'l troben una nit a Barcelona. Tot això amb el sentit del ritme habitual d'en Llort i el seu estil directe però treballat, que ja he defensat altres cops que son tot un encert i demostren una innegable qualitat literària.

Celebrem, doncs, que després de tres anys de silenci novel·lístic tenim un altre Llort a les llibreries, que satisfarà els fans i espero que li permetrà guanyar encara més adeptes. Una llibre fresc i ràpid de llegir, però que agradarà als lectors exigents.

Llibres per aquest Sant Jordi (VII): L'única història

L'única història és l'última novel·la de Julian Barnes, un autor que m'agrada i segueixo amb regularitat (i que, curiositament, ha nascut a la ciutat on visc...). Té una reputació ben establerta, així que no caldrà que us en doni gaire detalls. Puc dir, això sí, que si no l'heu llegit mai, aquest és un bon llibre per començar a explorar el seu corpus.

El Barnes que més m'interessa és el que es dedica a repassar les alegries i misèries de les relacions amoroses, des de l'excel·lent debut, Metroland (que diria que no ha estat mai traduïda al català, caldria esmenar l'error) a El sentit d'un final. Com aquesta última, L'única història explica un amor als anys seixanta, però aquest cop amb una diferència d'edat important entre els protagonistes (en aquest sentit, recorda molt a Ancient light, gran novel·la d'un altre gran escriptor, John Banville). Això no és obstacle per a que continuïn endavant amb el seu romanç, però les coses no seran tan senzilles com s'esperen. La crònica de l'evolució de la parella està molt ben portada. Només li puc retreure que, com a El sentit d'un final, a l'últim terç se'n va massa per les branques. El seu editor hauria de regalar-li unes tisores pel seu proper aniversari. Però això no fa desmerèixer el llibre, que és una petita perla molt recomanable per a lectors exigents.

Llibres per aquest Sant Jordi (VI): 14 maneres de destruir la humanitat

Màrius Belles i Daniel Arbós son els Pa ciència la nostra, un duet de científics que fa divulgació amb un toc d'humor molt particular. Els podeu veure a la tele, sentir a la ràdio o llegir al diari, i també, de tant en tant, treuen un llibre. L'últim, el segon amb Angle, és el que us vull recomanar avui: 14 maneres de destruir la humanitat. Si els coneixeu, ja sabeu què en podeu esperar. Si no els seguiu (mal fet), aquesta és una bona manera d'endinsar-se en el seu univers de divulgació rigorosa però divertida.

Com el títol indica, en Màrius i en Daniel s'han dedicat a repassar una sèrie d'escenaris apocalíptics, des del típic asteroide errant al més plausible canvi climàtic, sense oblidar els purament cinematogràfics (zombis, aliens...). Tots aquestes maneres d'eliminar-nos del planeta estan descrites amb un alt detall científic (fins i tot els zombis!) però a un nivell comprensible per tothom. I tot això amanit amb una conya fina que fa que entri molt millor.

Per mi, aquesta mena de llibres, si estan ben fets (com és el cas), son tot un encert. Encara més: son necessaris. Son una manera de perdre-li la por a la ciència, un problema greu que tenim a casa nostra, una manera d'aprendre i una manera de divertir-se, tot en un. Llegiu-lo i regaleu-lo aquest Sant Jordi, i que no sigui l'últim llibre de divulgació que compreu.

Llibres per aquest Sant Jordi (V): Digues un desig

El premi Sant Jordi no necessita gaire recomanació, perquè molta gent ja el veu com un dels llibres a tenir en compte per aquestes dates. Tot i ser un premi dels "grossos" i, per tant, en principi "comercial", últimament el jurat s'ha arriscat a donar-lo a novel·les més "literàries" (paro de posar cometes, ho prometo), per això en els darrers anys l'han rebut escriptors tan interessants com Joan Lluís Lluís, Sebastià Alzamora, Vicenç Pagès o Joan Carreras.

El d'aquest any torna a ser una aposta valenta, i per aquest motiu cal felicitar el jurat que va triar Digues un desig, de Jordi Cabré, un autor que ja havia quedat finalista dos cops al mateix premi. Cabré utilitza l'excusa d'un misteri propi del domestic noir o d'un episodi de la Dimensió desconeguda per bastir dues històries que s'entrecreuen fins acabar formant-ne una de sola. El llibre acaba sent un exercici metaliterari, amb l'autor jugant amb picardia a enderrocar la paret que separa l'escriptor del seu personatge, fins que es confonen totalment. L'intriga es manté fins al final però el més interessant del llibre és el joc gairebé filosòfic que s'estableix entre realitat i ficció. Recomanable per als que busquen un Sant Jordi diferent però disfressat de novel·la negra clàssica.

Llibres per aquest Sant Jordi (IV): La vida té aquestes coses

El llibre que recomano avui és, de fet, de la temporada passada, però crec que val la pena rescatar-lo per completar la trilogia de mini-ressenyes de la setmana que, sense planejar-ho, m'ha sortit monogràfica d'escriptores.

La vida té aquestes coses és un recull de contes de l'actriu i escriptora Àngels Bassas. No té res a veure amb l'altre recull que comentava aquesta setmana: on la A. M. Homes és freda i dura, la Bassas és apassionada i intensa. De fet, l'autora aconsegueix reflectir en els seus textos la força que transmet dalt de l'escenari (i també en persona, tinc el plaer de conèixer-la), cosa no gens senzilla. L'Àngels Bassas ha triat aquesta aproximació quasi-poètica i teatral per narrar històries d'un dramatisme contingut i molt quotidià. Realista, doncs. A més, les seves protagonistes son totes dones al voltant de la quarantena, les grans oblidades de les ficcions audiovisuals. Però malgrat tot, les seves tragèdies mundanes se'ns fan properes, sigui quin sigui el nostre gènere i l'edat.

Aquest llibre és un altre exemple que és estúpid pensar que les dones escriuen sempre llibres per a dones, un prejudici que molts lectors masculins tenen. Cap de les tres autores d'aquesta setmana té només el públic femení al cap quan escriu: son llibres molt diferents però tots ells transversals. Tres bones narradores per a tots els públics. Que t'agradin no depèn tant del teu gènere si no dels teus gustos. La Bassas és un bon antídot a la fredor i la simplicitat de la Homes (i encara més de la Kristof) i us agradarà si busqueu un retrat sentimental de les petites tragèdies de la mitjana edat. 

Llibres per aquest Sant Jordi (III): Claus i Lucas

Amb aquesta d'avui faig trampes, perquè la vaig llegir fa un temps en l'edició que en va treure La Magrana. Però tant li fa: la trilogia de novel·les curtes Claus i Lucas és un d'aquells llibres imprescindibles que no hauria d'estar mai descatalogat, i és una gran notícia que Amsterdam el tregui al carrer amb tots els honors de novetat de Sant Jordi. Per això el recomano sense reserves.

L'Agota Kristof era una escriptora espectacular. Però no perquè fes floritures, al contrari: tenia un estil fred, quasi quirúrgic, i les seves històries eren crues i recargolades. Aquestes tres novel·les, que s'han de llegir seguides com si fossin una de sola, expliquen la vida de dos germans que intenen sobreviure en un país en guerra. Però això és l'excusa per explicar la pèrdua de la innocència dels protagonistes i com alguns nens han de créixer a cops. És dramàtica, és clar, però la tragèdia no és gratuïta. No es tracta de fer saltar la llàgrima, sinó de deixar el lector sense respiració. 

No és un llibre fàcil, s'ha de dir, però per a mi això és bo: és sorprenent i radical, i en acabar-lo et quedes com si t'haguessin donat un cop de puny. Poques novel·les aconsegueixen un efecte tant impactant, i el mèrit és tot de la particular manera de narrar de la Kristof. El millor llibre d'una escritora única que, si no la coneixeu, no us podeu deixar escapar.

Llibres per aquest Sant Jordi (II): Dies temibles

La segona recomanació per Sant Jordi és l'últim recull de contes de l'A. M. Homes, Dies temibles. He descobert l'autora amb aquest llibre i m'han entrat ganes de llegir-ne més coses. Té un estil cru i directe, i els contes son retalls de la vida de persones molt diferents, des d'una parella de pijos joves a un soldat americà a l'Orient Mitjà, on els diàlegs hi juguen un paper important.A vegades recorda a Carver, potser una mica a Cheever, però amb més mala llet. Als contes hi barreja humor, drama i molt cinisme. Alguns tenen poca història, son simples observacions, altres aprofundeixen en la vida dels protagonistes d'una manera molt efectiva, i altres son petits retalls surrealistes.

Com tots els llibres de narrativa breu, hi ha contes que t'enganxen més que altres, però el to es manté tota l'estona, i això és d'agrair. La Homes escriu molt bé, això està clar, i sap transmetre un ampli ventall de sensacions sense anar-se'n per les branques, que és una cosa que personalment aprecio molt. Una bona troballa i un recull recomanable pels qui busquin alguna cosa una mica diferent.

Llibres per aquest Sant Jordi (I): Tocats de l'ala

Dedicaré els propers posts, fins al dia de Sant Jordi, a fer breus ressenyes per recomanar-vos llibres que he trobat interessants, així us dono unes quantes idees de cara a la diada. 

Començo amb Tocats de l'ala, del periodista Oriol Rodríguez. Aquest és un llibre que no entenc com s'ha tardat tant a publicar. Calia que algú escrivís la història d'aquell moviment sorprenent que es va anomenar Rock Català, i ningú millor que l'Oriol per fer-ho, un periodista que domina el tema de la música i, per sobre de tot, és un magnífic entrevistador (recordeu aquell ambiciós projecte d'entrevistar 365 persones en 365 dies). El resultat és un llibre molt amè, molt rigorós i molt interessant, que es llegeix d'una revolada malgrat el seu gruix. Bàsic per entendre un moment molt peculiar i irrepetible de la nostra història cultural. Donant veu als protagonistes (un munt!), l'Oriol aconseguix presentar punts de vista diferents, cosa essencial a l'hora de tractar polèmiques com la implicació dels polítics en el moviment, el tema de la llengua o el famós concert del Sant Jordi. Han quedat poques coses al tinter, i gràcies a això ens podem fer una idea més clara (per fi) de com es va viure des de dintre aquella moguda.

Un llibre absolutament imprescindible per a tothom que li interessi la música i la cultura catalana, essencial per als qui la vam viure a les trinxeres (algun dia us explicaré les meves anècdotes sobre el tema, que també podrien omplir un llibre) i encara més pels qui eren massa joves i s'ho van perdre.