dilluns, 30 de gener de 2023

Minuts musicals, edició 2022 (IV)

Tanco aquesta petita ressurrecció dels dilluns musicals que he fet durant el mes de gener amb un altre retorn, el del sempre prolífic Brian Eno, un dels músics més innovadors i inclassiflicables de les darreres dècades, que no és que hagi estat callat mai, però sí que es prodiga poc pel que fa a cantar en els seus discs. El que va treure el 2022, FOREVERANDEVERNOMORE, torna a ser una proposta única, i marca el seu retorn al micròfon després de gairebé vint anys. Recomano tot el disc, i aquí us deixo un exemple:

dilluns, 23 de gener de 2023

Minuts musicals, edició 2022 (IV)

Una de les bones notícies del 22 va ser el retorn, després de gairebé una dècada de silenci, dels Yeah Yeah Yeahs, un grup de Nova York que havia fet coses molt interessants a principis de segle. El nou disc segueix mantenint el nivell de l'anterior, i el primer single n'és un bon exemple:

dissabte, 21 de gener de 2023

Minuts musicals, edició 2022 (fora de sèrie)

Faig avui uns minuts musicals extra, a part dels que tenia previstos, per celebrar que avui fa 40 anys justos que es va publicar el Sweet dreams dels Eurythmics. És una cançó que encara ara trobo molt interessant, però no és que ni el tema ni el grup figurin entre els meus preferits. Però en faig menció perquè és el primer single que em vaig comprar. Recordo bé que, amb 12 anys, vaig anar a una botiga del port de Barcelona, darrere les Set Portes, i així, sense ser-ne conscient, vaig posar la primera pedra de la meva discoteca (que aprofito per celebrar que precisament aquesta setmana ha superat les 4.000 entrades, entre LPs, CDs i singles). Somnis dolços i discs per tothom!

(Epíleg: no em puc estar de recordar també aquesta original relectura que en van fer Marylin Manson uns anys després, i que era una de les versions que fèiem amb un dels meus grups, a finals dels 90. Distorsionada i tot, continua sent una gran cançó.)

dilluns, 16 de gener de 2023

Minuts musicals, edició 2022 (III)

Un altre dels meus descobriments del 2022. Aquest em va arribar a través d'un comentari del David Byrne, que és un artista del qual me'n refio. Son un grup anglès nou, Wet leg, que fan uns temes originals i divertits, amb uns vídeos molt surrealistes. Tots els singles del primer disc son potents, però aquest, que és el primer que vaig sentir, continua sent el meu preferit:

dijous, 12 de gener de 2023

Jeff Beck (1944-2023)

Jeff Beck era un dels grans, un dels primers guitar heroes, d'aquells que ha fet venir ganes d'agafar una guitarra a tota una generació. Inoblidable la seva intervenció al Blow up (1966) d'Antonioni trencant una guitarra amb poca convicció amb els Yardbirds, el seu primer grup:

Després d'aquesta etapa pop, va revolucionar la tècnica de la guitarra amb temes instrumentals com aquest:

I també va tenir temps de participar en cançons més comercials, com aquesta amb el seu amic Rod Stewart, que va ser un dels primers cops que recordo haver-lo vist tocar, quan començava a interessar-me l'instument que després acabaria sent el "meu":

Un gran artista, sens dubte, pioner i innovador fins al final. Primer músic important que ens deixa aquest 23.

dilluns, 9 de gener de 2023

Minuts musicals, edició 2022 (II)

Més música que he descobert el 2022, i ara sí, reprenent la idea dels dilluns musicals, ni que sigui per un mes. Havia sentit alguna cançó seva en una banda sonora, però no l'havia investigat a fons. Val la pena. És en Michael Kiwanuka, un anglès que ja ha tret tres discs, l'ultim fa quatre anys. Té temes molt bons, entre el soul, el folk i... Pink Floyd, a vegades. Us poso el meu tema preferit, Cold little heart, del segon disc, que ja té uns anyets i segur que molts heu sentit algun cop, però que per mi ha sigut una de les troballes de l'any.

dijous, 5 de gener de 2023

Minuts musicals, edició 2022 (I)

Fa molt de temps, una de les seccions estrella del bloGuejat eren els Dilluns musicals, on compartia alguns temes (d'ahir i d'avui) que m'agradaven. Avui no és dilluns, ni vull ressuscitar la secció, però he pensat que, ja que preveia que aquest serà un any més musical per mi, podia aprofitar per penjar alguns descobriments que vaig fer l'any passat al llarg d'aquest primer més del 23.

El primer em va arribar per l'hereu. És un concert per violocel realment espectacular, molt conegut entre els fans de l'instrument però que jo, amb el meu coneixement bàsic de música clàssica, no havia descobert. Aquesta és la versió del Sheku Kanneh-Mason, violoncelista prodigi anglès, que de totes les que he sentit és la més impactant. Encara que no sigueu fans d'aquesta mena de música, escolteu els quatre primers minuts, que son realment èpics.

dilluns, 2 de gener de 2023

El virus que ve de la Xina

Comencem l'any amb una mica de por per les notícies que venen de la Xina, on tenen un problema seriós amb la covid. Era totalment esperable, perquè és un país mal vacunat, comparat amb el nostre, i sabíem que quan deixessin circular lliurement el virus (ho havien de fer tard o d'hora, perquè l'estratègia de covid zero és bona però no sostenible a llarg termini) hi hauria un pic important de casos.

Això, de moment, és un problema per als xinesos, però no pels països ben vacunats, com el nostre, on el virus segueix circulant però l'impacte en el sistema de salut és tolerable. Controlar els avions que venen de Xina és poc pràctic, perquè el virus pot entrar per altres bandes (i perquè ja està circulant i no en fem cap control especial). El que sí que és important és vigilar que no entrin noves variants més agressives, que és el que fa por a nivell mundial (quan hi ha un pic important de casos sempre estem facilitant que el virus muti i se seleccioni una variant pitjor, com hem anat veient aquests anys).

De moment, les variants que circulen per la Xina son conegudes i no representen cap risc addicional, per sort, però això pot canviar en qualsevol moment. Per això el més important ara des del punt europeu és que fem un bon seguiment dels virus que van arribant (això vol dir seqüenciar, més que no fer PCRs o tests ràpids) i estiguem al cas de la possible aparició de noves variants.

En resum, i per al ciutadà mitjà, la recomanació és keep calm i vacuneu-vos. Un bon nivell de immunitat és el que, en aquests moments, ens separa del caos que hi ha a la Xina, i això s'ha de tenir molt clar. Sabent que els anticossos es van perdent amb el temps, les dosis de reforç, sobretot en la població que sabem que té més risc d'acabar a l'hospital, és essencial, i que s'hagi establert el marc mental que la pandèmia s'ha acabat i la vacuna ja no fa falta pot ser un problema (sobretot perquè el sistema de salut català ja està una mica al límit en aquests moments). S'haurà d'anar fent un seguiment del número d'hospitalitzats, sobretot perquè coincideix amb una onada de grip força important (i això està tensionant molt el sistema, tant a Catalunya com a UK, que son els exemples que segueixo de prop), i això és el que pot acabar donant problemes de saturació.

Aquí teniu més comentaris que he fet sobre aquest tema els últims dies:

Huffington post
A punt
ARA
El Periódico
En Jake (minut 18)
El Periódico (article d'Opinió)
Castilla La Macha TV
Radio Popular
Yahoo news

diumenge, 1 de gener de 2023

Balanç de l'any (passat)

Normalment acabo l'any amb un balanç, però aquest cop no he tingut temps de seure a repassar els darrers dotze mesos, així que he passat el post al primer del 23, no m'ho tingueu en compte.

El 22 ha sigut un any intens per mi (un altre!). Per sort, la bogeria pandèmica (em refereixo a la presència mediàtica dels dos últims anys) va anar diluint-se des de princips del 22 (tot i que la pandèmia està lluny d'acabar-se, com he dit diverses vegades), i he pogut tenir temps per altres coses. Ha sigut un any encara d'escriure poc (pels meus estàndards), perquè he estat més dedicat a la meva altra feina (el 22 ha sigut l'any que m'han fet Catedràric de Medicina Molecular a la Universitat de Leicester i després a la UOC, i també l'any que he aconseguit la plaça de Director dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC). Això m'ha fet anar amunt i avall més que de costum, i he après a treballar productivament a aeroports i avions (s'ha d'aprofitar el temps!). Al laboratori hem publicat nou articles científics, que és una bona xifra considerant que la pandèmia ens ha frenat molt, i han llegit la tesi tres dels meus estudiants de doctorat, tots ells amb èxit. Motiu d'orgull.

Malgrat tot això, he aconseguit publicar dos llibres durant el 22, escrits en plena pandèmia, de fet, els que ja us havia anunciat l'any passat: el meu primer assaig filosòfic i un experiment novelístic a quatre mans. Tots dos han tingut bona acollida (l'assaig, sorprenentment, es va passar cinc setmanes al top 10 de vendes, poc usual per un text d'aquesta mena) i, el més important, crec que he aconseguit els objectius que m'havia marcat amb l'un i l'altre. De cara a l'any que ve, ja tinc un llibre de divulgacío emparaulat, escrit a mitges amb un dels meus últims coautors, que hauria de sortir a la tardor, si tot va bé (i que, a part d'algun conte en antologies, segurament serà l'única novetat literària de l'any). Continuem treballant en la nova novel·la de Macip Garzón (el 22 vam canviar de direcció un parell de cops, perquè no estàvem convençuts amb la idea que teníem, i ara ja tenim una història tancada molt prometedora i aviat ens posarem a escriure-la), estic encara amb la segona novel·la del Cicle de l'Emigrant (que se m'està allargant, no crec que l'acabi aquest any) i començaré a desenvolupar la continuació del Què ens fa humans, que ja he tancat de nou amb Arcàdia (suposo que, com el primer, serà un llibre llarg d'escriure, tot i ser breu). La carpeta de projectes sempre plena, per variar.

El 22 també va ser l'any que vaig ser el convidat d'honor a la Catcon i vaig rebre el tercer premi Ictineu del meu palmarès... i que em van traduir un llibre al persa, que no passa cada dia. A més vaig tenir l'honor de ser el comissari d'un nou festival, l'Empíric, que naixia amb la idea de ser un aparador de la relació entre ciències i lletres (un dels meus temes preferits, ja ho sabeu). Va tenir tan bona acollida que sembla que la segona edició ja està garantida, i un com més podré ser-ne el comissari, una feina que no havia fer mai abans i que he trobat molt gratificant.

Un any intens, com deia, amb tot de coses noves. El 23 es presenta igual, amb molta feina al front científic (tenim uns quants estudis interessants a la cartera que esperem publicar aviat), els projectes pendents que us he explicat al front literari i la possibilitat de reactivar una mica el front musical, que sempre el tinc més aparcat (si tot va bé, aquesta primavera tornaré als escenaris, per primer cop en quinze anys, i hi ha alguna altra història en marxa). Ja n'anirem parlant.

Si voleu, ens anem trobant aquest any al bloGuejat, a twitter (si el Musk no ens el mata), Facebook i Instagram. Molta sort i salut a tots!

dissabte, 31 de desembre de 2022

Desitjos de final d'any

 

Últim dia del 2022, un any intens en el qual m'han passat moltes coses (bones, la majoria). A veure com es presenta el proper... Que el 23 us porti molts projectes, molta felicitat i molta salut! Deixo el tradicional resum de l'any pel següent post, però constato almenys que aquesta és la 40ena entrada al blog aquest any, deu més que l'any passat (anem millor...) i onze menys que fa dos anys (...però encara hem de millorar més!). Seguim en crisi, però menys. Llarga vida als blogs! El bloGuejat continuarà donant la tabarra durant el 23, ens veiem per aquí. 

diumenge, 25 de desembre de 2022

diumenge, 18 de desembre de 2022

dimecres, 7 de desembre de 2022

Una mica de balanç científic per anar acabant l'any

La covid, el futur de la recerca i molt més, en aquetsa conversa amb en Jordi Sacristán.

BONUS TRACK: Aquí em teniu al Tot es mou parlant de virus que es descongelen...

dilluns, 14 de novembre de 2022

La setmana de l'Empíric

El dissabte passat es va inaugurar el festival Empíric, que continua tota aquesta setmana i del qual tinc l'honor de ser el comissari. Son una sèrie d'esdeveniments al voltant de la ciència i la literatura (no la ciència-ficció, que per això ja tenim el 42) que tenen lloc a Cerdanyola, una ciutat única pels equipaments científics que té (el sincrotró, el parc tecnològic...) i les activitats literàries habituals. N'hi ha per a tots els gustos, i hem tingut la sort que els he pogut programar a entorns realment poc habituals.

Per exemple, aquí teniu la crònica de l'acte inaugural, fet en el marc incomparable del sincrotró ALBA, i que va ser tot un èxit (vam omplir totes les places que teníem disponibñes). Aquí tenia un breu reportatge audiovisual per a què vegeu la patxoca que feia tot plegat:


El lligam de tot el festival és la idea que ciències i lletres han de treballar unides, no enfrontades, i per això hem reunit una sèrie d'exemples de persones que ja treballen a la interfase (jo mateix sóc un d'ells, i segur que ja esteu tips de sentir-me dir que la separació entre aquestes disciplines és artificial i perillosa). La primera tanda de xerrades, amb Caterina Biscari (directora de l'ALBA) i Martí Dominguez (flamant nou guanyador del premi Proa de novel·la) per un costat, i Carme Torras, Belén Gopegui i Mariola Dianrés per m'altre, va deixar un munt de temes interessants sobre la taula, amb referències constants a la necessitat d'enderrocar els murs que separen les diverses facetes de la cultura humana. Hem de donar les gràcies a l'Ajutnament de Cerdanyola, en especial a l'alcalde i al regidor de cultura, pel seu suport i les facilitats que ens han possat per a què el festival hagi sigut possible, i també al director general de Recerca de la Generalitat, Joan Gómez, que va fer un fantàstic parlament d'obertura.

L'Empiric continua fins diumenge, amb un grapat de taules interessants i la possibilitat de sentir parlar i conèixer gent molt interessant. Mireu el programa i segur que trobareu alguna cosa que us faci el pes!

dijous, 3 de novembre de 2022

Més 42

Després de l'estrena d'ahir, avui torno al 42 a les 12.00, a la taula rodona sobre malalties mentals i gèneres fantàstics, que promet ser interessant (bé, com tot el programa, que està ple de perles!). La primera sessió va donar grans moments, i en podeu veure un resum al TN d'ahir, on faig un petit cameo enmig de noms i il·lustres del ram:


I aquí teniu un petit reportatge fotogràfic de la taula on vaig participar. Si no ho heu fet encara passeu pel 42, que us agradarà!





Actualització: foto de la taula rodona d'avui.


dimarts, 1 de novembre de 2022

Bon dia de Tots sants a tothom!

Sigui quin sigui el format de celebració triat, que passeu una bona festa de Tots sants. Jo l'estic gaudint amb els panellets de ma mare, que ja sé que no us ho creureu perquè sona esbiaixat, però son els millors del món. Aquí, el making of de la fornada d'aquest any per fer-vos una mica d'enveja:



dilluns, 31 d’octubre de 2022

Al 42, aquesta setmana...

Aquesta setmana hi ha la segona edició del Festival 42 de gèneres fantàstics, en el qual participaré en un parell de sessions, una sobre màqiunes i persones i una altra sobre trastorns mentals en la cf. Tot el cartell és molt interessant, segur que hi trobareu coses que us interessin. Val la pena que us ho mireu, perquè el festival va ser un èxit l'any passat i aquest any encara ve més fort.

Aprofito per anunciar que la setmana que ve comença a Cerdanyola l'Empíric, un festival diferent però complementari al 42, en el qual parlarem de ciència i literatura (no de ciència-ficció). He tingut la sort de ser el comissari del festival, i trobo que també hem aconseguit un cartell potent que demostra que la hibridació entre ciències i lletres passa més sovint del que ens sembla (i més que hauria de passar!). A més, comptem amb la col·laboració del sincrotó Alba i el parc tecnològic, que ofereixen l'oportunitat de visitar les seves instal·lacions en alguns dels actes. Serà un festival únic a casa nostra que esperem que tingui continuïtat.







dijous, 27 d’octubre de 2022

Avui, presentació de Doble vida a Ona

Aquesta tarda, l'Àngels Bassas i jo farem la presentació oficial a Barcelona de la nostra novel·la Doble vida, a la llibreria Ona de Pau Claris. Anunciat com Bassas vs Macip, la principal gràcia era escoltar l'Àngels i el gran Jordi Boixaderas fer de Sílvia i Robert, els protagonistes del llibre que ells mateixos han convertit en audiollibre, però l'actor acava d'agafar la covid i ho haurem de fer sense ell, per desgràcia. En Pep Prieto farà de mestre de cerimònies i l'Àngels llegirà els texts en solitari,

Pels qui no pugueu venir, en tenim previstes dues més el desembre:

 

dilluns, 24 d’octubre de 2022

Ramón y Cajal, avui al CCCB

Avui a les 18.30, al CCCB de Barcelona, li farem un petit homenatge a Ramón y Cajal, un científic que sempre he admirat molt (fins al punt d'escriure un llibre sobre ell). Curiosament, serem a pocs metres d'on Ramón y Cajal va fer els descobriments que el van portar a guanyar el Nobel. No es pot demanar més. 

dissabte, 1 d’octubre de 2022

Cinc anys d'un moment històric

 

La història l'escriuen els vencedors (només cal llegir l'entrada a la Wikipèdia en castellà) però si alguna cosa sabem fer els catalans és crear la nostra pròpia èpica a partir de les desfetes. Havia de ser el principi de tot i ha acabat sent l'inici de la davallada. Des del sot on som ara, no sé si l'hem de celebrar com un victòria o com una derrota però, en tot cas, #NiOblitNiPerdó. #1Octubre

divendres, 30 de setembre de 2022

Envellir com un rei

L’esdeveniment històric del mes (alguns diran que del segle) ha sigut la mort, i posterior enterrament multitudinari, d’Elisabet II, la reina que ha batut rècords per haver estat més de setanta anys asseguda al tron. A part de la devoció incondicional que despertava en una gran part dels seus súbdits, el més interessant de la regent britànica, des del punt de vista científic, és la seva longevitat. Elisabet II va arribar als 96 anys amb un vigor envejable i la seva mare, la Reina Consort, als 101 en condicions similars. En una altra línia genètica, el marit d’Elisabet II, el Príncep Felip, en va viure 99 ple d’energia. I no son els únics monarques provectes: actualment, els d’Aràbia Saudita, Noruega, Kuwait i Ajman passen tots dels 85, sense perspectives de retirar-se. Què fa què sigui tan habitual que en aquesta professió s’arribi en bon estat a edats tan avançades?

Encara no tenim una resposta satisfactòria a aquesta pregunta, però comencem a fer-nos una idea dels factors que intervenen en el procés d’envellir bé. L’esperança de vida (i d’anys de vida saludable) de cadascú ve determinada per circumstàncies molt diverses. Com es pot imaginar, es poden dividir en dos grans grups: les que depenen de l’entorn i les que estan definides pels gens. Sobre les primeres, hi ha estudis que demostren que l’esperança de vida té una relació directa amb el codi postal d’on vius, tant per raons ambientals relacionades amb la contaminació i els hàbits com, sobretot, l’accés als sistemes de salut. En aquest sentit, els reis solen tenir la millor atenció mèdica possible, i això ja els dona un avantatge. La diferència pot ser substancial: l’esperança de vida mitjana a Ashburton, un suburbi afluent de Melbourne, a Austràlia, és de 89 anys mentre que al centre de la mateixa ciutat, només dotze quilòmetres enllà, la xifra baixa a 59.

Si ens fixem en el component purament biològic, també haurem de considerar dos elements. Per un costat, hi hauria el ritme al qual envellim, que ve definit genèticament tan a nivell d’espècie com d’individu. Aquí hi ha dues grans incògnites que intentem respondre els qui estudiem aquests temes. Una: què fa que una persona envelleixi amb bona salut mentre que una altra de la mateixa edat estigui en condicions menys que òptimes? I l’altra: què determina l’edat màxima de cada espècie? 

Aquest darrer camp de recerca ens està donant algunes sorpreses. Per exemple, fa unes setmanes es publicava el primer estudi genètic detallat d’un tipus de medusa que sembla ser immortal. Mantinguts en les condicions adequades, aquests animals no presenten la degeneració progressiva que, més ràpida o més lenta, és típica en gairebé tots els altres éssers vius. El principal secret sembla ser una gran capacitat regenerativa, que els humans tenim, fins a cert punt, durant els primers anys, però que anem perdent a poc a poc. Potser en el futur trobarem la manera d’aprofitar aquest coneixement i, si més no, alentir la degradació dels nostres teixits, que és el que fa que el cos vagi funcionant pitjor amb el pas del temps. Pot sonar a ciència-ficció, però empeltar-nos amb gens de medusa tècnicament és factible, almenys en teoria; però ens caldria trobar la manera de fer-ho d’una forma segura, que no és pas un obstacle menor.

Però tots aquests esforços per frenar el procés d’envellir no serviran de res si abans no solucionem el segon element biològic que mencionàvem: les malalties. El gran increment en l’esperança de vida humana que es va veure durant la primera meitat del segle XX va ser degut, sobretot, a reduir la mortalitat deguda a infeccions. El límit que tenim ara son les malalties associades amb l’envelliment, sobretot el càncer i les neurodegeneratives. Si no trobem la manera d’eliminar aquests topalls, qualsevol altre avenç serà inútil. Precisament, un dels inconvenients principals d’envellir és que, a part de fer-nos més vulnerables a algunes patologies concretes, ens converteix en éssers en general més fràgils, susceptibles a patir conseqüències greus a partir de problemes relativament lleus. 

Tornant als exemples anteriors, la Reina Consort estava en perfectes condicions fins que, un any abans de morir, es va trencar el maluc en una caiguda, i Elisabet II va experimentar una davallada ràpida de salut a partir d’haver agafat la covid. Així doncs, per envellir com un rei no n’hi ha prou amb tenir bons gens i bons metges, sinó que hem de continuar invertint en recerca bàsica per trobar la manera de fer-nos més resistents al pas del temps.

[Publicat a El Periódico, 26/9/22. Versión en castellano.]

dimecres, 28 de setembre de 2022

Blogs en crisi

En Pons m'ha fet recordar avui el Dia del blogaire en crisi, una inicaitiva d'en Leblansky, de quan la catosfera estava més animada (fa més d'una dècada!) i ens apuntàvem a saraus comunitaris com aquest. Va tenir força seguiment l'estiu del 2010 (la majoria d'aquells blogs ara no estan en crisi, estan directament morts) i fins i tot va guanyar un dels premis que ens donàvem els uns els altres... Quins temps! Ara sí que estem en crisi, tant que ni tenim forces per fer bromes sobre la crisi...

diumenge, 11 de setembre de 2022

Bona diada!

Bon diada als qui es queden a casa i als qui surten al carrer. Encara hi som, i trobarem la manera de fer-nos sentir un altre cop. Si alguna cosa sabem fer els catalans és convertir derrotes en resistència.

dimecres, 31 d’agost de 2022

Doble vida, avui a les llibreries

Coincidint amb l'inici de la temporada (espero que hàgiu passat un bon estiu), a partir d'avui podreu trobar a les llibreries la meva nova novel·la, Doble vida, un projecte fet a mitges amb l'escriptora i actriu Àngels Bassas. Doble vida és la crònica d'una relació obsessiva entre dues persones que es retroben després d'uns anys de no veure's, i no puc explicar gaire cosa més per no fer espòilers. Però la diferència és que la història d'aquesta parella està explicada per separat des del punt de vista d'ell i del d'ella. Son, de fet, dues novel·les independents que narren els mateixos fets, de manera que només llegint-les les dues parts entens exactament què ha passat. Aquí va, com sempre, una mica de making of.

La idea de partir una història d'amor en dos i escriure-la a mitges amb una dona (per tenir l'angle masculí i el femení) em va venir al cap quan encara vivia a Nova York, potser fa vint anys, però llavors no coneixia cap partner que pogués encaixar-hi. La vaig deixar aparcada fins que l'atzar va fer que una amiga comú (la co-autora d'un altre doble, el mortal, casualment!) em presentés l'Àngels en un dinar de Sant Jordi, el 2017, i de seguida vam connectar. L'Àngels em va demanar poc després si volia ajudar-la a acabar una història infantil que estava escrivint, i d'aquesta proposta va sortir La maleta de la memòria. Ens ho vam passar bé treballant plegats i, després de llegir els dos llibres per adults que havia publicat, de seguida se'm va ocórrer que era la persona adequada per ressuscitar aquell projecte que tenia oblidat.

Vam quedar un dia a la cafeteria d'un centre comercial i li vaig llançar la proposta de fer una novel·la a mitges. L'Àngels no s'esperava que la cosa anés per aquí, es pensava que el projecte que li volia vendre tornaria a ser infantil, però de seguida va entusiasmar-se amb la idea. Que era només això, una idea: s'havia de convertir en una història. Sabia com començava i com acabava, però no què passava pel mig ni qui eren els personatges ni perquè feien el que feien. Aquest va ser el primer pas: crear el Robert i la Sïlvia i que ens expliquessin les seves vides.

Vam estar mesos treballant-hi, primer construint els dos protagonsites i després inventant els seus mons. El desllorigador va ser la festa del 25è aniversari de la meva promoció de medicina, que ens va donar l'excusa per arrencar la història, i amb això ens va encarrilar la trama (per això la meva dedicatòria és per als meus companys de classe). A l'hora d'escriure, cadascú feia la seva part, amb el seu estil propi i plena llibertat, però seguit molt de prop per l'altre, per a què tot quadrés. Van caldre unes quantes anades i vingudes per a què el trencaclosques encaixés bé i per assegurar que els tons quadressin amb les personalitats dels personatges.

Un cop enllestida, era qüestió de trobar-li una casa. I vam tenir la sort que la Gloria Gasch, editora de Columna, hi va creure de seguida i va comprar la nostra idea de publicar una novel·la com si fossin dues (per això veureu que el llibre té dues cobertes diferents i que es pot començar per un costat o per l'altre: així deixem que l'atzar decideixi per cada lector si coneixerà primer la història del Robert o la de la Sílvia). Vam treballar plegats per acabar de polir la novel·la uns mesos més i, finalment, avui la podreu llegir, tres anys llargs després que comencéssim el projecte. Ja ens direu què us sembla l'experiment!

divendres, 26 d’agost de 2022

L'estiu del mico?

Aquests mesos, una sèrie de temes que han aparegut recurrentment a les converses, més enllà de les polèmiques trivials que floreixen habitualment quan les noticies de debò son escasses. El primer, naturalment, és la calor, inusualment intensa. I potser el segon sigui el perill que poden representar o no unes malalties infeccioses que ningú no havia sentit mencionar abans, com la verola del mico o el Langya, i que ara han aconseguit destronar la covid-19 del rànquing d’amenaces a tenir en compte per la temporada que ve. Però, ens hem de preocupar realment o son només una “tempesta d’estiu”?

Encara que semblin dues coses sense cap relació, la crisi climàtica i les zoonosis (les malalties causades per microbis que provenen dels animals) estan íntimament lligades al concepte de salut planetària, segons el qual hem de considerar tots els éssers vius i l’entorn on viuen com una sola unitat, perquè estan estretament interrelacionats. Efectivament, l’escalfament global és un dels factors que contribueix a la redefinició dels ecosistemes, i això fa que animals que fugen de la modificació i destrucció dels seus hàbitats naturals entrin en contacte més sovint amb els humans, amb el perill que això comporta d’un increment del salt de microbis dels uns als altres. Això, junt amb certes maneres tradicionals d’interaccionar amb animals, que potser s’haurien de repensar, sembla que està darrere tant de la verola del mico com del Langya i la covid-19 (precisament, fa uns dies es publicaven els estudis, sembla que definitius, que descarten la fuga del SARS-CoV2 d’un laboratori i posen l’origen de la pandèmia al mercat de Wuhan).

El més alarmant de la situació actual potser no siguin les malalties en si que, de moment, no sembla que puguin causar problemes en l’escala a la qual ens hem acostumat aquests darrers anys, si no el fet que infeccions que ja existien i que només coneixien els experts, de cop i volta passin a primer pla. De fet, els mateixos noms demostren que els hi hem dedicat poca atenció fins ara, perquè ni tan sols hem pensat en alternatives millors. Per exemple, la verola del mico és una traducció literal del monkeypox anglès que, si bé té sentit en la versió original (al cap i a la fi, a la varicel·la n’hi diuen chickenpox encara que no tingui res a veure amb els pollastres), crea una mica de confusió en la nostra llengua. I el Langya incompleix la normativa de l’OMS segons la qual no és recomanable fer servir el nom del lloc on es descobreix una malaltia (Langya és una comandància de la Xina), per tal d’evitar estigmatització i discriminació. Sembla, doncs, que aquests brots ens han agafat per sorpresa. Per què uns virus que feia temps que circulaven sense causar grans problemes (el de la verola del mico es coneix des de fa més de seixanta anys) ara estan adoptant patrons de transmissió fora del que és habitual?

No tenim la resposta encara, però les hipòtesis plausibles van des del canvi de comportament que dèiem lligat a les alteracions climatològiques a l’efecte secundari d’haver estat dos anys llargs protegint-nos de la covid-19 i, per tant, de qualsevol altra infecció, cosa que podria haver alterat la nostra immunitat de base. Tampoc no es pot descartar que la infecció per SARS-CoV, que, a hores d’ara, ha patit la gran majoria de la humanitat, ens hagi fet més vulnerables a altres virus.

Sigui com sigui, el que cal ara és continuar amb la vigilància i estudiar de prop l’evolució d’aquestes malalties. El Langya, que fa por perquè pertany a la família dels henipavirus, on hi ha microbis molt agressius, de moment no ha causat cap víctima mortal ni sembla que es transmeti de persona a persona. Això és positiu. Més preocupant es la verola del mico, amb una circulació molt ràpida que, si no aturem a temps, pot portar xifres de contagis elevades i, aquest cop sí, un cert nombre de morts. Cal ser més proactiu en conscienciar la població de risc (sobretot gent d’hàbits promiscus, encara que tothom és susceptible d’agafar-la per contacte proper amb positius) i vacunar quan es pugui..

Malgrat això, el principal problema de salut de la tardor sembla que continuarà sent la covid-19, que no ha deixat mai d’escampar-se (amb les noves variants ho fa millor que mai) i de donar un nombre important de casos greus. És esperable una nova onada amb la tornada a les escoles i a la feina, i, per protegir la població vulnerable, caldrà tornar a insistir en ser prudents i en fiar-se de la nova tanda de vacunes, que seran més efectives contra l’òmicron.

[Publicat a El Periódico, 24/08/22. Versió en castellà

dimecres, 20 de juliol de 2022

Rescatem els metges

Com és tradició des de fa un temps, tan bon punt se saben els resultats de la selectivitat, els mitjans es fan ressò dels estudiants que han tret les millors puntuacions. És un reconeixement merescut al seu esforç, tot i que sigui arbitrari el tall que determina a partir de quina dècima surts a les portades dels diaris. Aquest any s’ha donat la feliç coincidència que dos catalans han tret la qualificació perfecta i que tots dos han expressat el desig d’estudiar medicina, una de les carreres amb la nota d’accés més alta degut a la gran demanda i les poques places ofertes. Des d’aquí els envio les més sinceres felicitacions per l’èxit i la tria.

No entraré en el debat recurrent de si aquesta mena de proves son la millor manera de definir l’accés a l’educació superior, però és obvi que escollir els metges del futur només per l’expedient acadèmic no és la millor idea. Els exàmens tan sols mesuren la capacitat de fer exàmens, i aquesta no és la qualitat que defineix un bon metge. Tot i que, sens dubte, tenir memòria i raonar bé son eines útils, en aquest cas és més important l’entrega, l’empatia i saber observar. Quants grans professionals ens estem perdent per fer servir la mesura equivocada per determinar qui té dret a entrar a la facultat? És una pregunta que es repeteix cada any i que xoca amb el que fan a sistemes com el britànic, on les activitats extracurriculars (pràctiques, voluntariat...), les cartes de motivació i de referència i l’entrevista juguen un paper igual o més important que les notes. Per sort, escoltant els dos alumnes capdavanters de la fornada d’enguany m’ha quedat clar que, a part d’intel·ligència, no els falta vocació mèdica.

Mentre demanem als qui volen fer medicina notes impossibles, es dona la paradoxa que falten professionals al nostre país. Si el que cal és crear-ne més, per què limitem tant l’accés a la carrera? Hi ha un segon problema: un cop els hem format, tenim dificultats per retenir-los. L’explicació a ambdues coses és un infrafinançament perpetu que ha portat el sistema a un punt permanent del col·lapse (i això afecta tot el personal sanitari), una barrera que hem vist que es creua fàcilment quan hi ha crisis com una pandèmia. Per això cada cop més metges marxen a l’estranger, cap a països on no hi ha els dèficits estructurals crònics que veiem aquí, o almenys no son tan greus. Un professional que comença pot arribar a cobrar el doble sense haver de sortir del continent, i amb més bona qualitat de vida, una perspectiva massa llaminera per a molts. D’aquesta fuga de cervells no se’n parla gaire.

La cara fosca de la professió sol quedar oculta als qui no la viuen des de dins. Soc de la generació de metges que es va graduar el 1994. En aquests gairebé 30 anys que han passat des que ens vam fer la foto de l’orla, a part de guanyar cabells grisos i arrugues hem acumulat també experiència i desencant. Perquè tenim un bon sistema sanitari, però penja d’un fil, i els qui l’aguanten estan molt sobrecarregats. Les condicions de treball son sovint extremes i els sous més minsos del que es pensa la gent. Només l’esforç individual en els moments de màxima tensió evita el col·lapse: l’estructura se sosté pel sentit de la responsabilitat i l’ètica de tots els seus professionals, que compensa la impossibilitat de voler tenir un sistema de qualitat a preus de saldo. S’ha dit moltes vegades que cal invertir sumes importants per reconstruir la sanitat, però mentre sembla que no hi ha problemes per trobar fons per iniciar una perillosa escalada armamentística, costa molt més que els pressupostos reconeguin una necessitat tan urgent com aquesta.

Amb això no voldria pas desanimar els estudiants que a la tardor ompliran les aules de les facultats de medicina del país. Per mi, continua sent la millor carrera del món, i ni tan sols ara no en triaria cap altra. No és fàcil, no és agraïda, no està prou ben considerada ni remunerada, i acabes treballant més del que és raonable en unes condicions menys que òptimes, però no hi ha cap sensació comparable a entendre els misteris del cos humà i aconseguir que les persones visquin el màxim possible amb la millor salut. Més que tirar la tovallola o desencoratjar els qui comencen, el que ens cal a tots els del gremi és cridar més fort per a què tothom entengui el problema immens que s’amaga darrera la façana de quasi normalitat que projecta el sistema sanitari. Perquè si no ho arreglem, correm el risc que tot s’ensorri i hàgim d’acabar anant cap a un model de sanitat privada.

[Publicat a El Periódico, 16/07/22. Versió en castellà.]

dilluns, 11 de juliol de 2022

Fa 17 anys....

...vivia a Nova York i, tornant d'unes vacances a Catalunya, vaig decidir provar aquell nou invent que es deia blog, on la gent escrivia parrafades sobre el primer que li venia al cap. I aquí estem, una mudança i un fill després, intentant mantenir el blog viu malgrat que les parrafades no estan de moda i els 280 caràcters es porten més. Gràcies a tots els nostàlgics que encara us passeu pel bloGuejat, malgrat que des de l'inici de la pandèmia, el ritme de publicacions ha baixat força. Però el blog no està mort, només una mica zombi, i seguirà aguantant! 

dilluns, 27 de juny de 2022

Presentacions de "Què ens fa humans?", avui i demà

Avui presento Què ens fa humans? a la llibreria Buc de llirbes de Mataró a les 19.00, i demà a Laie a Barcelona a les 19.30. Passeu-vos-hi si ens voleu sentir parlar una estona de ciència i filosofia.



dijous, 23 de juny de 2022

40

Per cert, no ho havia dit encara, però Què ens fa humans? és el 40è llibre que publico (en els 17 anys que fa que va sortir el primer), descomptant les 13 col·laboracions en antologies. I el 41è ja està al forn. Per si us heu perdut (a mi em passa a vegades), aquí els tinc tots llistats.

dimarts, 21 de juny de 2022

"Què ens fa humans?" als mitjans

Aquests dies he parlat als mitjans sobre el meu nou llibre, Què ens fa humans? Us deixo unes mostres, per si us interessa.

Començo amb una entrevista al Més324 amb Xavier Grasset:

 

També em van fer una entrevista a NIUS diario, i vaig parlar amb la Gemma Nierga al Cafè d'Idees de TV2. I l'Ignasi Aragay en parla a l'ARA. Finalment, aquí hi ha una entrevista al Versió RAC1, amb Toni Clapés:


ALTRES:
Llibres i punt!
Nosolocine
Aragón Radio
Entrevista a El Periódico
Ressenya a El País
Sonograma
Un salt de llibres

Planta baixa a TV3

dijous, 16 de juny de 2022

La relació entre ciutats i animals

A mida que ens acostem a l’estiu, i com passa cada any, es fa més present el debat sobre el model actual de turisme i com afecta certes ciutats. Aquesta temporada és encara més evident, amb la perspectiva d’un agost farcit de milers de viatgers intentant recuperar el temps perdut degut a les restriccions pandèmiques. És un problema del qual una gran majoria en som culpables: qui no hagi anat algun cop a fer el badoc a una ciutat emblemàtica que tiri la primera pedra. Però tapat per les conseqüències ecològiques de fomentar el turisme massiu, hi ha un altre mena d’impacte que les urbs tenen en el planeta.

Les ciutats, tal com les coneixem ara, son un invent recent, que no va esclatar fins al segle XX. Mentre que només el 13% de la humanitat vivia en zones urbanes el 1900, la xifra superava ja el 50% només un segle després. La tendència continua: es calcula que a la meitat d’aquest segle la xifra s’enfilarà fins prop del 70%. La nostra estructura social de preferència, doncs, ens fa tendir cada cop més a un territori majoritàriament buit, amb concentracions puntuals de població aïllades de la naturalesa, que havia estat el nostre hàbitat original. De la mateixa manera que les primeres ciutats modernes, a partir de la revolució industrial, eren un perill per a la salut pública degut a les deficiències de sanejament urbà, que facilitava la propagació de tota mena de malalties, ara tenim una altra sèrie de problemes derivats d’aquestes aglomeracions que, com sempre, estem intentant solucionar sobre la marxa, quan potser el que caldria era haver-hi pensat abans.

En aquest sentit, s’ha proposat una nou camp de treball per analitzar aquestes qüestions, el que s’ha anomenat l’urbanoma. De la mateixa manera que el genoma és un conjunt de gens considerat de forma holística, l’urbanoma seria la suma de les ciutats (l’estructura) i els organismes que les habiten, amb les diferents relacions físiques, socials i funcionals que s’estableixen entre ells. La idea és que definint un marc de referència puguem entendre millor els aspectes positius i negatius que se’n deriven.

Una cosa a tenir en compte, per exemple, és que les ciutats exerceixen una pressió evolutiva sobre els éssers vius que hi interaccionen: en aquests entorns definits pels humans, plantes, animals i microbis veuen accelerada la selecció natural. Per exemple, a la costa Est dels Estats Units han aparegut peixos més resistents a la contaminació, elevada en aquella zona. I a Cleveland han trobat formigues que toleren millor les altes temperatures de la ciutat que les seves homòlogues que viuen al camp. També sabem que la invasió progressiva dels ecosistemes fa que la població urbana entri en contacte amb animals salvatges amb els quals no havia interactuat abans. Això és un risc de zoonosis, les infeccions que salten d’animals a persones, com hem vist en la recent pandèmia.

La domesticació també crea situacions d’estrès quan es fa a l’engròs a les ciutats, com en el cas dels animals de companyia. Es creu que els gats i els gossos ja han contribuït de manera substancial a l’extinció de diverses espècies (63 els primers, 11 els segons). Encara que considerem que les nostres mascotes estan civilitzades, continuen conservant part dels seus instints originals, i maten ocells, rèptils, altres mamífers, etc. Al Regne Unit han calculat que els gats domèstics son responsables de la mort de 275 milions d’animals cada any. Una activitat aparentment tan innocent com passejar el gos per una zona boscosa, com les que hi ha a moltes ciutats, fa que es vegi una reducció del 35% de diversitat dels ocells de la zona (i un 41% en el número total), no tan sols perquè els gossos els puguin atacar, que passa de tant en tant, sinó simplement per la por que generen en les aus, que canvien el seu comportament. D’una forma més indirecta, els gats estan afectant mamífers marins com els dofins o les balenes, perquè excreten el protozou responsable de la toxoplasmosi, que a ells els afecta poc. Quan les aigües contaminades de les ciutats arriben al mar, els animals que hi viuen s’infecten i poden morir.

Cal destinar més temps i recursos a l’estudi de l’urbanoma si volem definir un model de ciutat menys disruptiu i més saludable. No tan sols hem de fer-les més amables pels humans que les habiten (adaptar-les a una població cada cop més envellida és un dels principals reptes), sinó ser conscients de l’impacte que tenen en els animals, més enllà del problema de la contaminació ambiental. I això és feina de tots.

[Publicat a El Periódico, 13/06/22. Versió en castellà.]

dimecres, 8 de juny de 2022

"Què ens fa humans?", avui a les llibreries

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Què ens fa humans?, una reflexió sobre perquè som únics entre els animals, però també sobre d'on venim i on volem anar. És una mica diferent als altres, un assaig més reflexiu que els llibres de divulgació que he fet fins ara, que mira d'explicar com podem donar respostes a grans preguntes filosòfiques amb l'ajuda de la ciència.

Aquest llibre fa anys que l'estic gestant. De fet, moltes de les tesis que hi surten les he anat testant al llarg dels anys en articles i conferències, polint a poc a poc la idea central. El catalitzador definitiu de convertir-lo en tinta i paper va ser l'Antoni Munné, editor d'Arcàdia, que en una festa de Sant Jordi em va proposar fer un projecte plegats. Vaig acceptar ràpidament perquè sabia exactament quin llibre volia escriure per una editorial com la seva.

Treballar amb l'Antoni i amb la Montse Ingla, l'altra editora d'Arcàdia (que, curiosament, havia sigut la primera editora amb la què vaig fer un llibre) em va ajudar a madurar la proposta i donar-li el format que buscava. Ha sigut una sort poder comptar amb dues persones amb una gran experiència en el camp de la filosofia i el pensament per a què em guiessin a través del laberint on em volia ficar. De la seva mà he explorat a fons els temes que volia tractar i, tres anys després de donar-li voltes, repassar-lo i polir-lo, vaig aconseguir un resultat del qual en podia estar content.

Aquest ha sigut el llibre que m'ha tingut distret durant la pandèmia. El vaig començar abans, i m'ha fet companyia tots aquests mesos de confinaments i aïllaments. Sense poder anar enlloc ni veure ningú, he tingut les condicions perfectes per dedicar tanta estona al text com ha calgut. És possiblement el llibre que m'ha costat més d'escriure i, paradoxalment, un dels més curts que he publicat.

Una de les seves tesis principals és que si volem construir societats millors ens cal entendre les bases biològiques de la humanitat. En altres paraules: l'humanisme necessita la ciència, i la ciència necessita les humanitats. El raonament i l'empirisme son complementaris. Això ho he anomenat biohumanisme racionalista, en homenatge a corrents filosòfics clàssics que caldria rescatar. Si posem fronteres entre humanitats i ciències no podrem avançar, sobretot quan tenim davant una revolució tecnològica que ho pot canviar tot (fins la humanitat mateixa!). Per això he mirat de definir aquest biohumanisme racionalista com a eina per tirar endavant plegats. 

A les facultats de lletres s'ha d'ensenyar ciència. Per respondre les preguntes bàsiques que es fa la filosofia can saber neurobiologia, genètica, fisiologia. De la mateixa manera, no pot ser que a les facultats de ciències apareguin les humanitats només com a "maries" (com eren per exemple quan estudiava medicina, tres o quatre assignatures mig oblidades per cobrir l'expedient i poca cosa més). Per a definir el futur que volem és important que tots tinguem uns coneixements científics bàsics, i un interès en l'humanisme per a poder-los usar correctament. La filosofia no pot ser impermeable a la ciència, com passa sovint. Ciències i lletres han de treballar juntes. És essencial que els intel·lectuals que ens han d'ajudar a definir el futur parlin fluentment els dos idiomes. El biohumanisme racionalista és una possible proposta per acostar-nos-hi. Segur que es pot anar millorant i que n'hi ha d'altres possibles que també poden ajudar. Però ens hi hem de posar d'alguna manera si volem definir un futur millor.

Fa no gaire, un personatge de lletres em va fer callar en un intercanvi d'idees sobre llengua i literatura argumentant que em limités a parlar de medicina, que era el meu camp. Com si un científic no pogués entendre també de literatura (en el meu cas, tinc un currículum literari comparable en qualitat i quantitat a molts autors catalans, i el fet que faci una altra feina en el mon de les ciències no m'hauria d'invalidar per tenir una carrera -i una opinió- en el mon de les lletres). És un dels molts exemples dels prejudicis dels nostres intel·lectuals i de l'errònia compartimentalització de la cultura que patim a tots nivells. Mentre no siguem capaços d'entendre que un científic s'ha d'interessar per les humanitats i un humanista per les ciències, no anirem gaire lluny. Potser llibres com aquest podran ajudar una mica a trencar la tendència a aïllar-nos en capelletes, que és cada cop més necessari. Ja em direu què us sembla la idea.

dijous, 2 de juny de 2022

Petita crònica d'un cap de setmana fantàstic

Vaig una mica tard, però igualment volia deixar constància d'un cap de setmana fantàstic (en tots els sentits) que vam viure a Vilanova el 21 i 22, en el marc de la CatCon, la convenció que reuneix el bo i millor del fantàstic català, organitzat per la sccff. Aquest any tenia l'honor (valgui la redundància) de ser el convidat d'honor, justament amb l'escriptora sudafricana Lauren Beukes. Van ser dos dies de taules rodones, entrevistes, i actes al voltant la ciència ficció i els gèneres fantàstics, amb una bona parada de novetats i clàssics proporcionada per editorials i llibreries. Si us agrada el gènere, us recomano que us passeu algun cop per les CatCon, i tindreu l'oportunitat d'interactuar amb la majoria d'autors catalans que s'hi dediquen.



L'auditori de Vilanova va ser un marc perfecte per a les jornades, i va estar força ple tot el dia (en aquesta foto no, perquè és abans que comencés el sarau!). Hi ha haver discussions sobre com fer que la nostra ciència-ficció entri en el món acadèmic i sigui estudiada com qualsevol altre gènere literari, presentació de novetats, una lliçó magistral sobre subgèneres com el splatterpunk (i altres que no havia sentit mai!) i fins i tot un "programa de ràdio" en directe sobre cançons de contingut fantàstic. Jo vaig poder signar una colla de llibres i conèixer alguns dels meus lectors (i retrobar-me amb d'altres, i amb molts amics que feia temps que no veia), que va ser un autèntic plaer. Teniu una cròncia més completa de l'acte aquí.





Com a convidat vaig tenir una estona per parlar dalt de l'escenari, entrevistat pel meu amic Ricard Ruiz Garzón, altra meitat del duet Macip Garzón. Vam fer un repàs a les meves novel·les i vaig explicar com veig el gènere. Tot i que no em considero un autor de ciència-ficció, sí que recorro molt sovint a les eines que em proporciona el fantàstic, que trobo que t'ofereixen moltes possibilitats (ho resumeixo en aquesta entrevista). Aquí teniu sencer el diàleg amb el Ricard:

Un dels regals del cap de setmana va ser poder compartir estones amb la Lauren Bukes, una escriptora impactant (llegiu Zoo City o Les lluminoses, totes dues publicades per Mai Més, l'última convertida ara en sèrie d'Apple TV) que sap fer servir molt bé els recursos del gènere fantàstic per explicar històries més aviat negres amb un fons interessant. Una persona que té moltes històries per explicar i també un humor molt fi. Vaig fer-li de traductor simultani (a cau d'orella) dels curts en català que es van projectar el primer dia i vam riure molt comentant les històries (que, per cert, estaven totes molt bé, vam coincidir tots dos a valorar).




Després de la sessió de cinema venia el plat fort del dissabte: l'entrega dels premis Ictineu a les millors novel·les i contes fantàstics publicats el 2021. Jo li anava explicant a la Lauren qui eren els nominats i fent prediccions de qui guanyaria, que fallaven estrepitosament en la majoria d'ocasions. I quan va arribar l'hora del millor conte en català, també vaig errar en el pronòstic, perquè, davant la meva sorpresa, resulta que vaig guanayar jo. Estava segur que aquest any no tenia cap possibilitat, perquè hi havia contes a la final que pensava que tenien moltes més possibilitats. Per sort em vaig equivocar. El problema és que, com que no ho preveia, ni tan sols havia pensat quatre paraules per dir per si de cas. Vaig haver d'improvisar dalt de l'escenari quatre coses, qeu van servir per compensar el meu discurs quilomètric que vaig fer remotament l'última vegada que vaig guanyar i que encara ara és motiu de befa entre els aficionats. La gran triomfadora de la nit, però, va ser l'editorial Mai Més, guanyadora de 4 dels 6 premis (inclòs el del meu conte, part del recull Barcelona 2059), a qui hem de felicitar efusivament per la visió que tenen.

I aquest és el meu mini-resum del que va passar aquest any a la CatCon, tot i que m'he deixat passejos vora el mar, pizzes fantàstiques de color verd, graellades de carn que ens van fer suar profusament i altres anècdotes diverses que ja us podeu imaginar que passen al voltant d'aquests esdeveniments. Fins l'any que ve!