dilluns, 14 de novembre de 2022

La setmana de l'Empíric

El dissabte passat es va inaugurar el festival Empíric, que continua tota aquesta setmana i del qual tinc l'honor de ser el comissari. Son una sèrie d'esdeveniments al voltant de la ciència i la literatura (no la ciència-ficció, que per això ja tenim el 42) que tenen lloc a Cerdanyola, una ciutat única pels equipaments científics que té (el sincrotró, el parc tecnològic...) i les activitats literàries habituals. N'hi ha per a tots els gustos, i hem tingut la sort que els he pogut programar a entorns realment poc habituals.

Per exemple, aquí teniu la crònica de l'acte inaugural, fet en el marc incomparable del sincrotró ALBA, i que va ser tot un èxit (vam omplir totes les places que teníem disponibñes). Aquí tenia un breu reportatge audiovisual per a què vegeu la patxoca que feia tot plegat:


El lligam de tot el festival és la idea que ciències i lletres han de treballar unides, no enfrontades, i per això hem reunit una sèrie d'exemples de persones que ja treballen a la interfase (jo mateix sóc un d'ells, i segur que ja esteu tips de sentir-me dir que la separació entre aquestes disciplines és artificial i perillosa). La primera tanda de xerrades, amb Caterina Biscari (directora de l'ALBA) i Martí Dominguez (flamant nou guanyador del premi Proa de novel·la) per un costat, i Carme Torras, Belén Gopegui i Mariola Dianrés per m'altre, va deixar un munt de temes interessants sobre la taula, amb referències constants a la necessitat d'enderrocar els murs que separen les diverses facetes de la cultura humana. Hem de donar les gràcies a l'Ajutnament de Cerdanyola, en especial a l'alcalde i al regidor de cultura, pel seu suport i les facilitats que ens han possat per a què el festival hagi sigut possible, i també al director general de Recerca de la Generalitat, Joan Gómez, que va fer un fantàstic parlament d'obertura.

L'Empiric continua fins diumenge, amb un grapat de taules interessants i la possibilitat de sentir parlar i conèixer gent molt interessant. Mireu el programa i segur que trobareu alguna cosa que us faci el pes!

dijous, 3 de novembre de 2022

Més 42

Després de l'estrena d'ahir, avui torno al 42 a les 12.00, a la taula rodona sobre malalties mentals i gèneres fantàstics, que promet ser interessant (bé, com tot el programa, que està ple de perles!). La primera sessió va donar grans moments, i en podeu veure un resum al TN d'ahir, on faig un petit cameo enmig de noms i il·lustres del ram:


I aquí teniu un petit reportatge fotogràfic de la taula on vaig participar. Si no ho heu fet encara passeu pel 42, que us agradarà!





Actualització: foto de la taula rodona d'avui.


dimarts, 1 de novembre de 2022

Bon dia de Tots sants a tothom!

Sigui quin sigui el format de celebració triat, que passeu una bona festa de Tots sants. Jo l'estic gaudint amb els panellets de ma mare, que ja sé que no us ho creureu perquè sona esbiaixat, però son els millors del món. Aquí, el making of de la fornada d'aquest any per fer-vos una mica d'enveja:



dilluns, 31 d’octubre de 2022

Al 42, aquesta setmana...

Aquesta setmana hi ha la segona edició del Festival 42 de gèneres fantàstics, en el qual participaré en un parell de sessions, una sobre màqiunes i persones i una altra sobre trastorns mentals en la cf. Tot el cartell és molt interessant, segur que hi trobareu coses que us interessin. Val la pena que us ho mireu, perquè el festival va ser un èxit l'any passat i aquest any encara ve més fort.

Aprofito per anunciar que la setmana que ve comença a Cerdanyola l'Empíric, un festival diferent però complementari al 42, en el qual parlarem de ciència i literatura (no de ciència-ficció). He tingut la sort de ser el comissari del festival, i trobo que també hem aconseguit un cartell potent que demostra que la hibridació entre ciències i lletres passa més sovint del que ens sembla (i més que hauria de passar!). A més, comptem amb la col·laboració del sincrotó Alba i el parc tecnològic, que ofereixen l'oportunitat de visitar les seves instal·lacions en alguns dels actes. Serà un festival únic a casa nostra que esperem que tingui continuïtat.







dijous, 27 d’octubre de 2022

Avui, presentació de Doble vida a Ona

Aquesta tarda, l'Àngels Bassas i jo farem la presentació oficial a Barcelona de la nostra novel·la Doble vida, a la llibreria Ona de Pau Claris. Anunciat com Bassas vs Macip, la principal gràcia era escoltar l'Àngels i el gran Jordi Boixaderas fer de Sílvia i Robert, els protagonistes del llibre que ells mateixos han convertit en audiollibre, però l'actor acava d'agafar la covid i ho haurem de fer sense ell, per desgràcia. En Pep Prieto farà de mestre de cerimònies i l'Àngels llegirà els texts en solitari,

Pels qui no pugueu venir, en tenim previstes dues més el desembre:

 

dilluns, 24 d’octubre de 2022

Ramón y Cajal, avui al CCCB

Avui a les 18.30, al CCCB de Barcelona, li farem un petit homenatge a Ramón y Cajal, un científic que sempre he admirat molt (fins al punt d'escriure un llibre sobre ell). Curiosament, serem a pocs metres d'on Ramón y Cajal va fer els descobriments que el van portar a guanyar el Nobel. No es pot demanar més. 

dissabte, 1 d’octubre de 2022

Cinc anys d'un moment històric

 

La història l'escriuen els vencedors (només cal llegir l'entrada a la Wikipèdia en castellà) però si alguna cosa sabem fer els catalans és crear la nostra pròpia èpica a partir de les desfetes. Havia de ser el principi de tot i ha acabat sent l'inici de la davallada. Des del sot on som ara, no sé si l'hem de celebrar com un victòria o com una derrota però, en tot cas, #NiOblitNiPerdó. #1Octubre

divendres, 30 de setembre de 2022

Envellir com un rei

L’esdeveniment històric del mes (alguns diran que del segle) ha sigut la mort, i posterior enterrament multitudinari, d’Elisabet II, la reina que ha batut rècords per haver estat més de setanta anys asseguda al tron. A part de la devoció incondicional que despertava en una gran part dels seus súbdits, el més interessant de la regent britànica, des del punt de vista científic, és la seva longevitat. Elisabet II va arribar als 96 anys amb un vigor envejable i la seva mare, la Reina Consort, als 101 en condicions similars. En una altra línia genètica, el marit d’Elisabet II, el Príncep Felip, en va viure 99 ple d’energia. I no son els únics monarques provectes: actualment, els d’Aràbia Saudita, Noruega, Kuwait i Ajman passen tots dels 85, sense perspectives de retirar-se. Què fa què sigui tan habitual que en aquesta professió s’arribi en bon estat a edats tan avançades?

Encara no tenim una resposta satisfactòria a aquesta pregunta, però comencem a fer-nos una idea dels factors que intervenen en el procés d’envellir bé. L’esperança de vida (i d’anys de vida saludable) de cadascú ve determinada per circumstàncies molt diverses. Com es pot imaginar, es poden dividir en dos grans grups: les que depenen de l’entorn i les que estan definides pels gens. Sobre les primeres, hi ha estudis que demostren que l’esperança de vida té una relació directa amb el codi postal d’on vius, tant per raons ambientals relacionades amb la contaminació i els hàbits com, sobretot, l’accés als sistemes de salut. En aquest sentit, els reis solen tenir la millor atenció mèdica possible, i això ja els dona un avantatge. La diferència pot ser substancial: l’esperança de vida mitjana a Ashburton, un suburbi afluent de Melbourne, a Austràlia, és de 89 anys mentre que al centre de la mateixa ciutat, només dotze quilòmetres enllà, la xifra baixa a 59.

Si ens fixem en el component purament biològic, també haurem de considerar dos elements. Per un costat, hi hauria el ritme al qual envellim, que ve definit genèticament tan a nivell d’espècie com d’individu. Aquí hi ha dues grans incògnites que intentem respondre els qui estudiem aquests temes. Una: què fa que una persona envelleixi amb bona salut mentre que una altra de la mateixa edat estigui en condicions menys que òptimes? I l’altra: què determina l’edat màxima de cada espècie? 

Aquest darrer camp de recerca ens està donant algunes sorpreses. Per exemple, fa unes setmanes es publicava el primer estudi genètic detallat d’un tipus de medusa que sembla ser immortal. Mantinguts en les condicions adequades, aquests animals no presenten la degeneració progressiva que, més ràpida o més lenta, és típica en gairebé tots els altres éssers vius. El principal secret sembla ser una gran capacitat regenerativa, que els humans tenim, fins a cert punt, durant els primers anys, però que anem perdent a poc a poc. Potser en el futur trobarem la manera d’aprofitar aquest coneixement i, si més no, alentir la degradació dels nostres teixits, que és el que fa que el cos vagi funcionant pitjor amb el pas del temps. Pot sonar a ciència-ficció, però empeltar-nos amb gens de medusa tècnicament és factible, almenys en teoria; però ens caldria trobar la manera de fer-ho d’una forma segura, que no és pas un obstacle menor.

Però tots aquests esforços per frenar el procés d’envellir no serviran de res si abans no solucionem el segon element biològic que mencionàvem: les malalties. El gran increment en l’esperança de vida humana que es va veure durant la primera meitat del segle XX va ser degut, sobretot, a reduir la mortalitat deguda a infeccions. El límit que tenim ara son les malalties associades amb l’envelliment, sobretot el càncer i les neurodegeneratives. Si no trobem la manera d’eliminar aquests topalls, qualsevol altre avenç serà inútil. Precisament, un dels inconvenients principals d’envellir és que, a part de fer-nos més vulnerables a algunes patologies concretes, ens converteix en éssers en general més fràgils, susceptibles a patir conseqüències greus a partir de problemes relativament lleus. 

Tornant als exemples anteriors, la Reina Consort estava en perfectes condicions fins que, un any abans de morir, es va trencar el maluc en una caiguda, i Elisabet II va experimentar una davallada ràpida de salut a partir d’haver agafat la covid. Així doncs, per envellir com un rei no n’hi ha prou amb tenir bons gens i bons metges, sinó que hem de continuar invertint en recerca bàsica per trobar la manera de fer-nos més resistents al pas del temps.

[Publicat a El Periódico, 26/9/22. Versión en castellano.]

dimecres, 28 de setembre de 2022

Blogs en crisi

En Pons m'ha fet recordar avui el Dia del blogaire en crisi, una inicaitiva d'en Leblansky, de quan la catosfera estava més animada (fa més d'una dècada!) i ens apuntàvem a saraus comunitaris com aquest. Va tenir força seguiment l'estiu del 2010 (la majoria d'aquells blogs ara no estan en crisi, estan directament morts) i fins i tot va guanyar un dels premis que ens donàvem els uns els altres... Quins temps! Ara sí que estem en crisi, tant que ni tenim forces per fer bromes sobre la crisi...

divendres, 16 de setembre de 2022

diumenge, 11 de setembre de 2022

Bona diada!

Bon diada als qui es queden a casa i als qui surten al carrer. Encara hi som, i trobarem la manera de fer-nos sentir un altre cop. Si alguna cosa sabem fer els catalans és convertir derrotes en resistència.

dimecres, 31 d’agost de 2022

Doble vida, avui a les llibreries

Coincidint amb l'inici de la temporada (espero que hàgiu passat un bon estiu), a partir d'avui podreu trobar a les llibreries la meva nova novel·la, Doble vida, un projecte fet a mitges amb l'escriptora i actriu Àngels Bassas. Doble vida és la crònica d'una relació obsessiva entre dues persones que es retroben després d'uns anys de no veure's, i no puc explicar gaire cosa més per no fer espòilers. Però la diferència és que la història d'aquesta parella està explicada per separat des del punt de vista d'ell i del d'ella. Son, de fet, dues novel·les independents que narren els mateixos fets, de manera que només llegint-les les dues parts entens exactament què ha passat. Aquí va, com sempre, una mica de making of.

La idea de partir una història d'amor en dos i escriure-la a mitges amb una dona (per tenir l'angle masculí i el femení) em va venir al cap quan encara vivia a Nova York, potser fa vint anys, però llavors no coneixia cap partner que pogués encaixar-hi. La vaig deixar aparcada fins que l'atzar va fer que una amiga comú (la co-autora d'un altre doble, el mortal, casualment!) em presentés l'Àngels en un dinar de Sant Jordi, el 2017, i de seguida vam connectar. L'Àngels em va demanar poc després si volia ajudar-la a acabar una història infantil que estava escrivint, i d'aquesta proposta va sortir La maleta de la memòria. Ens ho vam passar bé treballant plegats i, després de llegir els dos llibres per adults que havia publicat, de seguida se'm va ocórrer que era la persona adequada per ressuscitar aquell projecte que tenia oblidat.

Vam quedar un dia a la cafeteria d'un centre comercial i li vaig llançar la proposta de fer una novel·la a mitges. L'Àngels no s'esperava que la cosa anés per aquí, es pensava que el projecte que li volia vendre tornaria a ser infantil, però de seguida va entusiasmar-se amb la idea. Que era només això, una idea: s'havia de convertir en una història. Sabia com començava i com acabava, però no què passava pel mig ni qui eren els personatges ni perquè feien el que feien. Aquest va ser el primer pas: crear el Robert i la Sïlvia i que ens expliquessin les seves vides.

Vam estar mesos treballant-hi, primer construint els dos protagonsites i després inventant els seus mons. El desllorigador va ser la festa del 25è aniversari de la meva promoció de medicina, que ens va donar l'excusa per arrencar la història, i amb això ens va encarrilar la trama (per això la meva dedicatòria és per als meus companys de classe). A l'hora d'escriure, cadascú feia la seva part, amb el seu estil propi i plena llibertat, però seguit molt de prop per l'altre, per a què tot quadrés. Van caldre unes quantes anades i vingudes per a què el trencaclosques encaixés bé i per assegurar que els tons quadressin amb les personalitats dels personatges.

Un cop enllestida, era qüestió de trobar-li una casa. I vam tenir la sort que la Gloria Gasch, editora de Columna, hi va creure de seguida i va comprar la nostra idea de publicar una novel·la com si fossin dues (per això veureu que el llibre té dues cobertes diferents i que es pot començar per un costat o per l'altre: així deixem que l'atzar decideixi per cada lector si coneixerà primer la història del Robert o la de la Sílvia). Vam treballar plegats per acabar de polir la novel·la uns mesos més i, finalment, avui la podreu llegir, tres anys llargs després que comencéssim el projecte. Ja ens direu què us sembla l'experiment!

divendres, 26 d’agost de 2022

L'estiu del mico?

Aquests mesos, una sèrie de temes que han aparegut recurrentment a les converses, més enllà de les polèmiques trivials que floreixen habitualment quan les noticies de debò son escasses. El primer, naturalment, és la calor, inusualment intensa. I potser el segon sigui el perill que poden representar o no unes malalties infeccioses que ningú no havia sentit mencionar abans, com la verola del mico o el Langya, i que ara han aconseguit destronar la covid-19 del rànquing d’amenaces a tenir en compte per la temporada que ve. Però, ens hem de preocupar realment o son només una “tempesta d’estiu”?

Encara que semblin dues coses sense cap relació, la crisi climàtica i les zoonosis (les malalties causades per microbis que provenen dels animals) estan íntimament lligades al concepte de salut planetària, segons el qual hem de considerar tots els éssers vius i l’entorn on viuen com una sola unitat, perquè estan estretament interrelacionats. Efectivament, l’escalfament global és un dels factors que contribueix a la redefinició dels ecosistemes, i això fa que animals que fugen de la modificació i destrucció dels seus hàbitats naturals entrin en contacte més sovint amb els humans, amb el perill que això comporta d’un increment del salt de microbis dels uns als altres. Això, junt amb certes maneres tradicionals d’interaccionar amb animals, que potser s’haurien de repensar, sembla que està darrere tant de la verola del mico com del Langya i la covid-19 (precisament, fa uns dies es publicaven els estudis, sembla que definitius, que descarten la fuga del SARS-CoV2 d’un laboratori i posen l’origen de la pandèmia al mercat de Wuhan).

El més alarmant de la situació actual potser no siguin les malalties en si que, de moment, no sembla que puguin causar problemes en l’escala a la qual ens hem acostumat aquests darrers anys, si no el fet que infeccions que ja existien i que només coneixien els experts, de cop i volta passin a primer pla. De fet, els mateixos noms demostren que els hi hem dedicat poca atenció fins ara, perquè ni tan sols hem pensat en alternatives millors. Per exemple, la verola del mico és una traducció literal del monkeypox anglès que, si bé té sentit en la versió original (al cap i a la fi, a la varicel·la n’hi diuen chickenpox encara que no tingui res a veure amb els pollastres), crea una mica de confusió en la nostra llengua. I el Langya incompleix la normativa de l’OMS segons la qual no és recomanable fer servir el nom del lloc on es descobreix una malaltia (Langya és una comandància de la Xina), per tal d’evitar estigmatització i discriminació. Sembla, doncs, que aquests brots ens han agafat per sorpresa. Per què uns virus que feia temps que circulaven sense causar grans problemes (el de la verola del mico es coneix des de fa més de seixanta anys) ara estan adoptant patrons de transmissió fora del que és habitual?

No tenim la resposta encara, però les hipòtesis plausibles van des del canvi de comportament que dèiem lligat a les alteracions climatològiques a l’efecte secundari d’haver estat dos anys llargs protegint-nos de la covid-19 i, per tant, de qualsevol altra infecció, cosa que podria haver alterat la nostra immunitat de base. Tampoc no es pot descartar que la infecció per SARS-CoV, que, a hores d’ara, ha patit la gran majoria de la humanitat, ens hagi fet més vulnerables a altres virus.

Sigui com sigui, el que cal ara és continuar amb la vigilància i estudiar de prop l’evolució d’aquestes malalties. El Langya, que fa por perquè pertany a la família dels henipavirus, on hi ha microbis molt agressius, de moment no ha causat cap víctima mortal ni sembla que es transmeti de persona a persona. Això és positiu. Més preocupant es la verola del mico, amb una circulació molt ràpida que, si no aturem a temps, pot portar xifres de contagis elevades i, aquest cop sí, un cert nombre de morts. Cal ser més proactiu en conscienciar la població de risc (sobretot gent d’hàbits promiscus, encara que tothom és susceptible d’agafar-la per contacte proper amb positius) i vacunar quan es pugui..

Malgrat això, el principal problema de salut de la tardor sembla que continuarà sent la covid-19, que no ha deixat mai d’escampar-se (amb les noves variants ho fa millor que mai) i de donar un nombre important de casos greus. És esperable una nova onada amb la tornada a les escoles i a la feina, i, per protegir la població vulnerable, caldrà tornar a insistir en ser prudents i en fiar-se de la nova tanda de vacunes, que seran més efectives contra l’òmicron.

[Publicat a El Periódico, 24/08/22. Versió en castellà

dimecres, 20 de juliol de 2022

Rescatem els metges

Com és tradició des de fa un temps, tan bon punt se saben els resultats de la selectivitat, els mitjans es fan ressò dels estudiants que han tret les millors puntuacions. És un reconeixement merescut al seu esforç, tot i que sigui arbitrari el tall que determina a partir de quina dècima surts a les portades dels diaris. Aquest any s’ha donat la feliç coincidència que dos catalans han tret la qualificació perfecta i que tots dos han expressat el desig d’estudiar medicina, una de les carreres amb la nota d’accés més alta degut a la gran demanda i les poques places ofertes. Des d’aquí els envio les més sinceres felicitacions per l’èxit i la tria.

No entraré en el debat recurrent de si aquesta mena de proves son la millor manera de definir l’accés a l’educació superior, però és obvi que escollir els metges del futur només per l’expedient acadèmic no és la millor idea. Els exàmens tan sols mesuren la capacitat de fer exàmens, i aquesta no és la qualitat que defineix un bon metge. Tot i que, sens dubte, tenir memòria i raonar bé son eines útils, en aquest cas és més important l’entrega, l’empatia i saber observar. Quants grans professionals ens estem perdent per fer servir la mesura equivocada per determinar qui té dret a entrar a la facultat? És una pregunta que es repeteix cada any i que xoca amb el que fan a sistemes com el britànic, on les activitats extracurriculars (pràctiques, voluntariat...), les cartes de motivació i de referència i l’entrevista juguen un paper igual o més important que les notes. Per sort, escoltant els dos alumnes capdavanters de la fornada d’enguany m’ha quedat clar que, a part d’intel·ligència, no els falta vocació mèdica.

Mentre demanem als qui volen fer medicina notes impossibles, es dona la paradoxa que falten professionals al nostre país. Si el que cal és crear-ne més, per què limitem tant l’accés a la carrera? Hi ha un segon problema: un cop els hem format, tenim dificultats per retenir-los. L’explicació a ambdues coses és un infrafinançament perpetu que ha portat el sistema a un punt permanent del col·lapse (i això afecta tot el personal sanitari), una barrera que hem vist que es creua fàcilment quan hi ha crisis com una pandèmia. Per això cada cop més metges marxen a l’estranger, cap a països on no hi ha els dèficits estructurals crònics que veiem aquí, o almenys no son tan greus. Un professional que comença pot arribar a cobrar el doble sense haver de sortir del continent, i amb més bona qualitat de vida, una perspectiva massa llaminera per a molts. D’aquesta fuga de cervells no se’n parla gaire.

La cara fosca de la professió sol quedar oculta als qui no la viuen des de dins. Soc de la generació de metges que es va graduar el 1994. En aquests gairebé 30 anys que han passat des que ens vam fer la foto de l’orla, a part de guanyar cabells grisos i arrugues hem acumulat també experiència i desencant. Perquè tenim un bon sistema sanitari, però penja d’un fil, i els qui l’aguanten estan molt sobrecarregats. Les condicions de treball son sovint extremes i els sous més minsos del que es pensa la gent. Només l’esforç individual en els moments de màxima tensió evita el col·lapse: l’estructura se sosté pel sentit de la responsabilitat i l’ètica de tots els seus professionals, que compensa la impossibilitat de voler tenir un sistema de qualitat a preus de saldo. S’ha dit moltes vegades que cal invertir sumes importants per reconstruir la sanitat, però mentre sembla que no hi ha problemes per trobar fons per iniciar una perillosa escalada armamentística, costa molt més que els pressupostos reconeguin una necessitat tan urgent com aquesta.

Amb això no voldria pas desanimar els estudiants que a la tardor ompliran les aules de les facultats de medicina del país. Per mi, continua sent la millor carrera del món, i ni tan sols ara no en triaria cap altra. No és fàcil, no és agraïda, no està prou ben considerada ni remunerada, i acabes treballant més del que és raonable en unes condicions menys que òptimes, però no hi ha cap sensació comparable a entendre els misteris del cos humà i aconseguir que les persones visquin el màxim possible amb la millor salut. Més que tirar la tovallola o desencoratjar els qui comencen, el que ens cal a tots els del gremi és cridar més fort per a què tothom entengui el problema immens que s’amaga darrera la façana de quasi normalitat que projecta el sistema sanitari. Perquè si no ho arreglem, correm el risc que tot s’ensorri i hàgim d’acabar anant cap a un model de sanitat privada.

[Publicat a El Periódico, 16/07/22. Versió en castellà.]

dilluns, 11 de juliol de 2022

Fa 17 anys....

...vivia a Nova York i, tornant d'unes vacances a Catalunya, vaig decidir provar aquell nou invent que es deia blog, on la gent escrivia parrafades sobre el primer que li venia al cap. I aquí estem, una mudança i un fill després, intentant mantenir el blog viu malgrat que les parrafades no estan de moda i els 280 caràcters es porten més. Gràcies a tots els nostàlgics que encara us passeu pel bloGuejat, malgrat que des de l'inici de la pandèmia, el ritme de publicacions ha baixat força. Però el blog no està mort, només una mica zombi, i seguirà aguantant! 

dilluns, 27 de juny de 2022

Presentacions de "Què ens fa humans?", avui i demà

Avui presento Què ens fa humans? a la llibreria Buc de llirbes de Mataró a les 19.00, i demà a Laie a Barcelona a les 19.30. Passeu-vos-hi si ens voleu sentir parlar una estona de ciència i filosofia.



dijous, 23 de juny de 2022

40

Per cert, no ho havia dit encara, però Què ens fa humans? és el 40è llibre que publico (en els 17 anys que fa que va sortir el primer), descomptant les 13 col·laboracions en antologies. I el 41è ja està al forn. Per si us heu perdut (a mi em passa a vegades), aquí els tinc tots llistats.

dimarts, 21 de juny de 2022

"Què ens fa humans?" als mitjans

Aquests dies he parlat als mitjans sobre el meu nou llibre, Què ens fa humans? Us deixo unes mostres, per si us interessa.

Començo amb una entrevista al Més324 amb Xavier Grasset:

 

També em van fer una entrevista a NIUS diario, i vaig parlar amb la Gemma Nierga al Cafè d'Idees de TV2. I l'Ignasi Aragay en parla a l'ARA. Finalment, aquí hi ha una entrevista al Versió RAC1, amb Toni Clapés:


ALTRES:
Llibres i punt!
Nosolocine
Aragón Radio
Entrevista a El Periódico
Ressenya a El País
Sonograma

Planta baixa a TV3

dijous, 16 de juny de 2022

La relació entre ciutats i animals

A mida que ens acostem a l’estiu, i com passa cada any, es fa més present el debat sobre el model actual de turisme i com afecta certes ciutats. Aquesta temporada és encara més evident, amb la perspectiva d’un agost farcit de milers de viatgers intentant recuperar el temps perdut degut a les restriccions pandèmiques. És un problema del qual una gran majoria en som culpables: qui no hagi anat algun cop a fer el badoc a una ciutat emblemàtica que tiri la primera pedra. Però tapat per les conseqüències ecològiques de fomentar el turisme massiu, hi ha un altre mena d’impacte que les urbs tenen en el planeta.

Les ciutats, tal com les coneixem ara, son un invent recent, que no va esclatar fins al segle XX. Mentre que només el 13% de la humanitat vivia en zones urbanes el 1900, la xifra superava ja el 50% només un segle després. La tendència continua: es calcula que a la meitat d’aquest segle la xifra s’enfilarà fins prop del 70%. La nostra estructura social de preferència, doncs, ens fa tendir cada cop més a un territori majoritàriament buit, amb concentracions puntuals de població aïllades de la naturalesa, que havia estat el nostre hàbitat original. De la mateixa manera que les primeres ciutats modernes, a partir de la revolució industrial, eren un perill per a la salut pública degut a les deficiències de sanejament urbà, que facilitava la propagació de tota mena de malalties, ara tenim una altra sèrie de problemes derivats d’aquestes aglomeracions que, com sempre, estem intentant solucionar sobre la marxa, quan potser el que caldria era haver-hi pensat abans.

En aquest sentit, s’ha proposat una nou camp de treball per analitzar aquestes qüestions, el que s’ha anomenat l’urbanoma. De la mateixa manera que el genoma és un conjunt de gens considerat de forma holística, l’urbanoma seria la suma de les ciutats (l’estructura) i els organismes que les habiten, amb les diferents relacions físiques, socials i funcionals que s’estableixen entre ells. La idea és que definint un marc de referència puguem entendre millor els aspectes positius i negatius que se’n deriven.

Una cosa a tenir en compte, per exemple, és que les ciutats exerceixen una pressió evolutiva sobre els éssers vius que hi interaccionen: en aquests entorns definits pels humans, plantes, animals i microbis veuen accelerada la selecció natural. Per exemple, a la costa Est dels Estats Units han aparegut peixos més resistents a la contaminació, elevada en aquella zona. I a Cleveland han trobat formigues que toleren millor les altes temperatures de la ciutat que les seves homòlogues que viuen al camp. També sabem que la invasió progressiva dels ecosistemes fa que la població urbana entri en contacte amb animals salvatges amb els quals no havia interactuat abans. Això és un risc de zoonosis, les infeccions que salten d’animals a persones, com hem vist en la recent pandèmia.

La domesticació també crea situacions d’estrès quan es fa a l’engròs a les ciutats, com en el cas dels animals de companyia. Es creu que els gats i els gossos ja han contribuït de manera substancial a l’extinció de diverses espècies (63 els primers, 11 els segons). Encara que considerem que les nostres mascotes estan civilitzades, continuen conservant part dels seus instints originals, i maten ocells, rèptils, altres mamífers, etc. Al Regne Unit han calculat que els gats domèstics son responsables de la mort de 275 milions d’animals cada any. Una activitat aparentment tan innocent com passejar el gos per una zona boscosa, com les que hi ha a moltes ciutats, fa que es vegi una reducció del 35% de diversitat dels ocells de la zona (i un 41% en el número total), no tan sols perquè els gossos els puguin atacar, que passa de tant en tant, sinó simplement per la por que generen en les aus, que canvien el seu comportament. D’una forma més indirecta, els gats estan afectant mamífers marins com els dofins o les balenes, perquè excreten el protozou responsable de la toxoplasmosi, que a ells els afecta poc. Quan les aigües contaminades de les ciutats arriben al mar, els animals que hi viuen s’infecten i poden morir.

Cal destinar més temps i recursos a l’estudi de l’urbanoma si volem definir un model de ciutat menys disruptiu i més saludable. No tan sols hem de fer-les més amables pels humans que les habiten (adaptar-les a una població cada cop més envellida és un dels principals reptes), sinó ser conscients de l’impacte que tenen en els animals, més enllà del problema de la contaminació ambiental. I això és feina de tots.

[Publicat a El Periódico, 13/06/22. Versió en castellà.]

dimecres, 8 de juny de 2022

"Què ens fa humans?", avui a les llibreries

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Què ens fa humans?, una reflexió sobre perquè som únics entre els animals, però també sobre d'on venim i on volem anar. És una mica diferent als altres, un assaig més reflexiu que els llibres de divulgació que he fet fins ara, que mira d'explicar com podem donar respostes a grans preguntes filosòfiques amb l'ajuda de la ciència.

Aquest llibre fa anys que l'estic gestant. De fet, moltes de les tesis que hi surten les he anat testant al llarg dels anys en articles i conferències, polint a poc a poc la idea central. El catalitzador definitiu de convertir-lo en tinta i paper va ser l'Antoni Munné, editor d'Arcàdia, que en una festa de Sant Jordi em va proposar fer un projecte plegats. Vaig acceptar ràpidament perquè sabia exactament quin llibre volia escriure per una editorial com la seva.

Treballar amb l'Antoni i amb la Montse Ingla, l'altra editora d'Arcàdia (que, curiosament, havia sigut la primera editora amb la què vaig fer un llibre) em va ajudar a madurar la proposta i donar-li el format que buscava. Ha sigut una sort poder comptar amb dues persones amb una gran experiència en el camp de la filosofia i el pensament per a què em guiessin a través del laberint on em volia ficar. De la seva mà he explorat a fons els temes que volia tractar i, tres anys després de donar-li voltes, repassar-lo i polir-lo, vaig aconseguir un resultat del qual en podia estar content.

Aquest ha sigut el llibre que m'ha tingut distret durant la pandèmia. El vaig començar abans, i m'ha fet companyia tots aquests mesos de confinaments i aïllaments. Sense poder anar enlloc ni veure ningú, he tingut les condicions perfectes per dedicar tanta estona al text com ha calgut. És possiblement el llibre que m'ha costat més d'escriure i, paradoxalment, un dels més curts que he publicat.

Una de les seves tesis principals és que si volem construir societats millors ens cal entendre les bases biològiques de la humanitat. En altres paraules: l'humanisme necessita la ciència, i la ciència necessita les humanitats. El raonament i l'empirisme son complementaris. Això ho he anomenat biohumanisme racionalista, en homenatge a corrents filosòfics clàssics que caldria rescatar. Si posem fronteres entre humanitats i ciències no podrem avançar, sobretot quan tenim davant una revolució tecnològica que ho pot canviar tot (fins la humanitat mateixa!). Per això he mirat de definir aquest biohumanisme racionalista com a eina per tirar endavant plegats. 

A les facultats de lletres s'ha d'ensenyar ciència. Per respondre les preguntes bàsiques que es fa la filosofia can saber neurobiologia, genètica, fisiologia. De la mateixa manera, no pot ser que a les facultats de ciències apareguin les humanitats només com a "maries" (com eren per exemple quan estudiava medicina, tres o quatre assignatures mig oblidades per cobrir l'expedient i poca cosa més). Per a definir el futur que volem és important que tots tinguem uns coneixements científics bàsics, i un interès en l'humanisme per a poder-los usar correctament. La filosofia no pot ser impermeable a la ciència, com passa sovint. Ciències i lletres han de treballar juntes. És essencial que els intel·lectuals que ens han d'ajudar a definir el futur parlin fluentment els dos idiomes. El biohumanisme racionalista és una possible proposta per acostar-nos-hi. Segur que es pot anar millorant i que n'hi ha d'altres possibles que també poden ajudar. Però ens hi hem de posar d'alguna manera si volem definir un futur millor.

Fa no gaire, un personatge de lletres em va fer callar en un intercanvi d'idees sobre llengua i literatura argumentant que em limités a parlar de medicina, que era el meu camp. Com si un científic no pogués entendre també de literatura (en el meu cas, tinc un currículum literari comparable en qualitat i quantitat a molts autors catalans, i el fet que faci una altra feina en el mon de les ciències no m'hauria d'invalidar per tenir una carrera -i una opinió- en el mon de les lletres). És un dels molts exemples dels prejudicis dels nostres intel·lectuals i de l'errònia compartimentalització de la cultura que patim a tots nivells. Mentre no siguem capaços d'entendre que un científic s'ha d'interessar per les humanitats i un humanista per les ciències, no anirem gaire lluny. Potser llibres com aquest podran ajudar una mica a trencar la tendència a aïllar-nos en capelletes, que és cada cop més necessari. Ja em direu què us sembla la idea.

dijous, 2 de juny de 2022

Petita crònica d'un cap de setmana fantàstic

Vaig una mica tard, però igualment volia deixar constància d'un cap de setmana fantàstic (en tots els sentits) que vam viure a Vilanova el 21 i 22, en el marc de la CatCon, la convenció que reuneix el bo i millor del fantàstic català, organitzat per la sccff. Aquest any tenia l'honor (valgui la redundància) de ser el convidat d'honor, justament amb l'escriptora sudafricana Lauren Beukes. Van ser dos dies de taules rodones, entrevistes, i actes al voltant la ciència ficció i els gèneres fantàstics, amb una bona parada de novetats i clàssics proporcionada per editorials i llibreries. Si us agrada el gènere, us recomano que us passeu algun cop per les CatCon, i tindreu l'oportunitat d'interactuar amb la majoria d'autors catalans que s'hi dediquen.



L'auditori de Vilanova va ser un marc perfecte per a les jornades, i va estar força ple tot el dia (en aquesta foto no, perquè és abans que comencés el sarau!). Hi ha haver discussions sobre com fer que la nostra ciència-ficció entri en el món acadèmic i sigui estudiada com qualsevol altre gènere literari, presentació de novetats, una lliçó magistral sobre subgèneres com el splatterpunk (i altres que no havia sentit mai!) i fins i tot un "programa de ràdio" en directe sobre cançons de contingut fantàstic. Jo vaig poder signar una colla de llibres i conèixer alguns dels meus lectors (i retrobar-me amb d'altres, i amb molts amics que feia temps que no veia), que va ser un autèntic plaer. Teniu una cròncia més completa de l'acte aquí.





Com a convidat vaig tenir una estona per parlar dalt de l'escenari, entrevistat pel meu amic Ricard Ruiz Garzón, altra meitat del duet Macip Garzón. Vam fer un repàs a les meves novel·les i vaig explicar com veig el gènere. Tot i que no em considero un autor de ciència-ficció, sí que recorro molt sovint a les eines que em proporciona el fantàstic, que trobo que t'ofereixen moltes possibilitats (ho resumeixo en aquesta entrevista). Aquí teniu sencer el diàleg amb el Ricard:

Un dels regals del cap de setmana va ser poder compartir estones amb la Lauren Bukes, una escriptora impactant (llegiu Zoo City o Les lluminoses, totes dues publicades per Mai Més, l'última convertida ara en sèrie d'Apple TV) que sap fer servir molt bé els recursos del gènere fantàstic per explicar històries més aviat negres amb un fons interessant. Una persona que té moltes històries per explicar i també un humor molt fi. Vaig fer-li de traductor simultani (a cau d'orella) dels curts en català que es van projectar el primer dia i vam riure molt comentant les històries (que, per cert, estaven totes molt bé, vam coincidir tots dos a valorar).




Després de la sessió de cinema venia el plat fort del dissabte: l'entrega dels premis Ictineu a les millors novel·les i contes fantàstics publicats el 2021. Jo li anava explicant a la Lauren qui eren els nominats i fent prediccions de qui guanyaria, que fallaven estrepitosament en la majoria d'ocasions. I quan va arribar l'hora del millor conte en català, també vaig errar en el pronòstic, perquè, davant la meva sorpresa, resulta que vaig guanayar jo. Estava segur que aquest any no tenia cap possibilitat, perquè hi havia contes a la final que pensava que tenien moltes més possibilitats. Per sort em vaig equivocar. El problema és que, com que no ho preveia, ni tan sols havia pensat quatre paraules per dir per si de cas. Vaig haver d'improvisar dalt de l'escenari quatre coses, qeu van servir per compensar el meu discurs quilomètric que vaig fer remotament l'última vegada que vaig guanyar i que encara ara és motiu de befa entre els aficionats. La gran triomfadora de la nit, però, va ser l'editorial Mai Més, guanyadora de 4 dels 6 premis (inclòs el del meu conte, part del recull Barcelona 2059), a qui hem de felicitar efusivament per la visió que tenen.

I aquest és el meu mini-resum del que va passar aquest any a la CatCon, tot i que m'he deixat passejos vora el mar, pizzes fantàstiques de color verd, graellades de carn que ens van fer suar profusament i altres anècdotes diverses que ja us podeu imaginar que passen al voltant d'aquests esdeveniments. Fins l'any que ve! 



dimecres, 18 de maig de 2022

L'ètica de les crisis

Tothom coneix la llegenda de la penicil·lina. És el 1929 i Alexander Fleming té instal·lat el seu laboratori en un soterrani d’un hospital anglès. Un dia, en tornar de vacances, es troba un cultiu de bacteris contaminat amb un fong i, enlloc de llençar-lo, l’observa amb atenció i s’adona que, al voltant de l’invasor, hi ha un cercle de seguretat on els bacteris no hi creixen. Dedueix que el fong secreta una substància que manté els seus enemics a ratlla i decideix anomenar-la penicil·lina.

Potser no és tan conegut que aquest descobriment ja s’havia fet mig segle abans, tot i que havia passat desapercebut. O que, malgrat que Fleming normalment s’emporta la glòria, qui tenen el mèrit d’haver aconseguit que la penicil·lina es convertís en el primer antibiòtic d’ús massiu son Howard Florey i Ernst Chain, que van desenterrar la troballa de Fleming gairebé una dècada després i van entendre la utilitat mèdica que podia tenir.

Fem un salt al 1940. Europa està en guerra i, com sempre havia passat, estan morint més soldats per infeccions que per culpa de les bales. Algú al govern britànic veu un article que Florey i Chain acaben de publicar a la revista Lancet, on descriuen un experiment en ratolins infectats amb estreptococ: els que havien sigut injectats abans amb penicil·lina sobreviuen, mentre que els seus companys es moren en menys de 24 hores. A partir d’aquell moment, la penicil·lina es converteix en un secret d’estat, tan protegit com els esforços per construir una bomba atòmica, perquè els polítics s’adonen que pot ser una clau per guanyar la guerra. Només cal trobar la manera de fabricar-ne suficient quantitat.

No és fàcil però, amb l’ajut dels americans, i fent una espectacular inversió d’esforços i diners superada només per la cursa per crear la vacuna contra la covid-19 vuit dècades després, en qüestió de quatre anys els aliats n’estaran produint més d’un bilió de dosis. Però, mentrestant, no n’hi ha per tothom que en necessita, i aquí és on topem amb la realitat. Com prioritzem la distribució d’un fàrmac escàs que té la capacitat de salvar vides?

La primera part de la tria és relativament fàcil: el que el món necessita és soldats, per tant, es decideix que l’antibiòtic inicialment només estarà disponible per a usos militars. Milers de civils que podrien haver-se curat d’infeccions mortals (dones, nens, gent gran) han de cedir el seu lloc als homes joves que han d’aturar els avenços de Hitler. Però la penicil·lina que arriba a Europa de les farmacèutiques americanes continua sent insuficient. Cal filar més prim. I aquí Churchill pren una decisió que pot semblar sorprenent: els antibiòtics es donaran abans als soldats que pateixen sífilis i gonorrea, dues malalties venèries incapacitants i molt esteses, però no mortals (si més no a curt termini), que no als ferits. Pensant-hi bé, la lògica és innegable. Un ferit és molt possible que no pugui tornar al front quan surti de l’hospital. En canvi, un cop eliminades unes inoportunes purgacions, el soldat està a punt per continuar sent carn de canó. I així, la vida d’un que ha rebut un impacte de bala defensant la llibertat i la democràcia passa a ser menys important per la pàtria que la de qui ha caigut en acte de servei en una casa de barrets. Fa feredat.

Es podria estudiar la distorsió que pateix la moral humana en temps de crisi. De fet, ja hi ha una disciplina que estudia l’ètica en temps de pandèmia, anomenada pandètica. En els moments àlgids de les primeres onades de covid-19, en alguns sistemes sanitaris saturats es van haver de prendre decisions similars a les de Churchill, tot i que amb resultats potser menys cínics, per decidir com es distribuïen uns recursos que no arribaven a tothom. Per molt que ens horroritzi, és inevitable, si més no quan no hem fet els deures i no ens hem preparat per fer front a problemes de salut d’aquesta mena. Potser a la propera pandèmia ja n’haurem après.

També és èticament dubtosa la decisió de pretendre que la pandèmia s’ha acabat i tornar a la normalitat, i això potser no ens semblarà tan obvi. Però amb un virus cada cop més contagiós (les subvariants BA.4 i BA.5 de l’òmicron ho son molt) i encara agressiu (hi ha menys morts sobretot perquè estem vacunats, no perquè el virus ara sigui lleu), no fer res per protegir-nos-en posa en perill el sector més vulnerable de la població, sobretot a mida que la immunitat va decaient (els anticossos no duren per sempre). Quan algú ho estudiï d’aquí vuitanta anys, potser també es posarà les mans al cap.

[Publicat a El Periódico, 16-05-22. Versió en castellà.]

dilluns, 25 d’abril de 2022

Post post-SantJordi

Aquest Sant Jordi va marcar el retorn a la normalitat (deixem de banda el fet que la pandèmia segueix en marxa) i es va poder viure de nou una festa com les d'abans... marcada per una climatològia erràtica que va causar molts estralls amb pluja intermitent i, sobretot, pedregades inesperades i un vent huracanat que no parava. Malgrat els drames que es van viure a les parades i les nombroses pèrdues que hi va haver, que per a algunes editorials i botigues pot ser un cop molt dur, la sensació general va ser positiva, de ganes de recuperar el temps perdut. La gent no es va quedar a casa en veure els núvols, com hagués fet en un any normal, i els carrers estaven plens malgrat les inclemències metereològiques. Moltes ganes de festa també entre els autors i editors, que feia temps que no podien fer una celebració d'aquesta mena. Com és costum al bloGuejat, us penjo algunes de les fotos que vaig fer durant el dia pels carrers de Barcelona a tall de resum de la jornada. Començo amb aquest selfi al Saló de Cent on es va traslladar aquest any el tradicional esmorzar d'escriptors. Un marc incopmparable però poc adequat per a la típica interacció informal entre la gent del gremi (estàvem tots asseguts escoltant discursos com si estiguessim en una escola...). Quan va arribar l'hora dels famosos xuixos, els qui teníem firmes a primera hora ens vam quedar sense possibilitat de tastar-los i xerrar una mica amb els coneguts.

El millor del Sant Jordi és sempre torbar-se amb els amics (i fer-ne de nous!). A la primera parada vaig poder xerrar una estona amb en Llort, co-autor i amic, i el Sergi, booktuber i amic, mentre la gent s'anava despertant i començaven les firmes. 


A primeres hores del matí lluïa un sol espectacular i el passeig de Gràcia estava a rebentar. Tot pronosticava una jornada històrica (ho va acabar sent, però per altres motius...). Al selfi típic amb la multitud de fons hi surto amb en Manel Esteller, amb qui compartia signatures gràcies al llibre que havíem publicat feia uns mesos.

 
La primera pedregada ens va enganxar anant d'una signatura a una altra, i amb prou feiens si ens vam poder aixoplufgar mentr esperàvem que es calmés una mica. Però vam tenir sort, perquè molts d'altres estaven encara a les parades i van haver de tapar-se com van poder. El vent va contribuir a crear caos i tombar tendals, i la quantitat de llibres qeu van quedar danyats va ser immensa. Nosaltres vam tenir més sort encara perquè la següent signatura era en una llibreria, i la vam poder fer a dins, mentre a fora encara diluviava. Al costat hi teníem un actor de televisió amb una cua immensa, però ell no pot dir que va signar llibre a una consellera (moltes gràcies a la Gemma Geis per venir a donar suport als científics en un dia com aquest!).

Al final del dia encara ens va quedar energia per passar-nos per alguna festa, saludar a polítics, periodistes i cantants de rock, intercanviar les experiències del dia amb els del gremi, sopar amb els amics escriptors i arrossegar-nos cap a casa. En algun moment, jo també vaig poder fer el meu Sant Jordi particular i comprar-me uns quants dels llibres que tenia a la llista. Ja tinc lectures per una temporada. Espero que la vostra diada anés bé... i que no deixeu de comptar llibres tot l'any!


divendres, 22 d’abril de 2022

Firmes de Sant Jordi

Tot i que no trec novetat per aquest Sant Jordi (però tinc un llibre que veurà la llum d'aquí poc), demà em trobareu a Barcelona signant Una porta s'obrirà amb el meu company d'aventura, en Manel Esteller. Si voleu passar a saludar, ens trobareu aquí:



dimecres, 20 d’abril de 2022

Tota la humanitat en un genoma

La primera revolució científica del segle XXI va ser genètica, marcada per l’anunci l’estiu del 2000 que s’havia llegit tot l’ADN humà. Això va donar pas al que s’ha conegut com l’era post-genòmica, en la qual els avenços en molts camps han sigut exponencials gràcies a poder usar com a fonament aquest primer esborrany del genoma humà.

Perquè es tractava d’això, d’un esborrany. La informació, disponible a partir del 2001, no era completa, però políticament calia un cop d’efecte per donar per enllestit el Projecte Genoma Humà, que s’havia ideat als anys 80 i iniciat el 1990, sobretot per protegir les dades de la iniciativa privada que, en paral·lel, anava avançant a tota velocitat. L’abril del 2003 es va dir que, ara sí, ja teníem el genoma llegit del tot i es podia donar oficialment per acabat el projecte.

Però tampoc era ben bé així. A les bases de dades públiques hi havia la major part de la seqüència d’unitats que formen un genoma, sí, però no es va poder considerar (gairebé) completa fins la versió del 2017. I encara llavors quedaven forats substancials per omplir, degut a problemes físics (l’ADN s’estructura en forma de cromosomes, el centre i les puntes dels quals son molt difícils de llegir, i algunes zones son poc accessibles, per com estan “empaquetades”) o purament tècnics (parts del genoma tenen moltes repeticions, fins i tot de gens sencers, la qual cosa també en dificulta la lectura). No ha sigut fins fa unes setmanes que, gràcies als avenços tecnològics dels darrers anys, s’ha pogut acabar el 8% del genoma que no estava disponible, més el cromosoma Y sencer, que era l’altra part important que faltava des del principi.

Hi ha un detall que cal tenir en compte. Parlem del genoma humà, com si fos una informació que compartim tots els individus de l’espècie, però sabem que, precisament, el que ens fa únics és el nostre ADN. Així doncs, de qui és la informació que hi ha a les bases de dades? De ningú: és el que es diu un genoma de referència (nom en codi GRCCh38), muntat a partir de mostres de donants anònims, tant homes com dones. 93% de la informació d’aquest trencaclosques de genomes ve de només onze donants (el 70%, de fet, d’una sola persona). El resultat, és clar, és esbiaixat. Concretament cap als caucàsics que es troben a la zona del nord de l’estat de Nova York, que és d’on van sortir la majoria de voluntaris.

Això és un problema perquè, a part de les diferències personals, els nostres genomes tenen similituds entre els individus del que anomenem grups ètnics (una definició actualitzada i més intricada del concepte obsolet de “raça”). Per tant, si estem usant el genoma publicat com a referència per a estudis biomèdics, probablement ens estem perdent detalls importants, degut a la nostra diversitat. Per exemple, el 2018, en un treball que analitzava l’ADN de donants d’origen africà va descobrir una regió del genoma de 300 milions d’unitats que no quadraven amb res conegut: a les bases de dades, aquesta variació ètnica simplement no existia.

Aquest biaix eurocèntric té implicacions pràctiques. Imaginem que fem servir informació genètica per decidir quin fàrmac li funcionarà millor a un malalt. Això és el que s’anomena medicina personalitzada (es podria considerar una altra revolució científica del segle XXI, encara als seus inicis), i cada cop serà més present, tant a l’atenció primària com als hospitals. Si les dades que tenim per comparar parteixen de mostres de genomes caucàsics, és poc probable que les conclusions serveixin igual a l’Àfrica o a Àsia, on els grups ètnics tenen peculiaritats pròpies diferents a les europees.

El repte iniciat amb el Projecte Genoma Humà, doncs, no està encara enllestit. Ara caldria afegir a la referència tantes variants com sigui possible, una mena de “pangenoma” que serveixi com a punt de comparació a qualsevol racó del mon. Ja hi ha una iniciativa que s’ha posat en marxa amb l’objectiu de llegir l’ADN de 350 persones d’ètnies diferents. No serà senzill. Però encara és més complicat entendre tota la informació que obtenim d’aquests projectes genòmics. Saber lletrejar una paraula no vol dir que automàticament en comprenguem el significat. Ens queda per descobrir les funcions de molts gens, com s’activen i desactiven, com interaccionen entre ells, com es regulen... Una feinada que segurament anirem completant al llarg de les properes dècades, fins que aprenguem tots els misteris que s’amaguen en els gens. Què serem capaços de fer amb aquest poder immens és una altra història.

Publicat a El Periódico, 18/4/22. Versión en castellano.]