And last... Tubular Bells!

 

Avui fa 50 anys exactes que es va publicar aquest disc (si us interessen les efemèrides, fa no gaire vaig fer un repàs a un munt de discs que compleixen mig segle) que, no exagero, és un dels que em va canviar la vida. Descobrir Tubular Bells a l'adolescència em va obrir les portes a un mon nou. És, encara ara, una de les meves peces de música de referència, i el seu autor, un dels meus músics preferits. Amb els anys, es van publicar unes quantes seqüeles (l'imaginativa modernització de TB2, TB3, que té grans moments i un dels finals més èpics del rock progressiu, The Millenium Bell, passable, i un evitable remake, TB2003), i fa uns dies ha sortit una demo del que hauria sigut TB4, un projecte que sembla que s'ha avortat (amb bon criteri, perquè la mostra no aporta res, la veritat) i que podria ser l'últim que ens arribarà mai de Mike Oldfield (esperem que no):

Millor acabar amb aquesta versió en directe de la primera part l'original, gravada per la BBC. Feliç mig segle, Tubular Bells!

ACTUALITZACIÓ: La UAB va aprofitar el dia de TB per muntar un concert de tota la peça al sicrotró Alba. Una gran idea molt ben executada. Mireu-la:

La meva EDS-1275

El diumenge, al 30 minuts sobre la diàspora científica catalana (que podeu rescatar aquí), em van entrevistar en el(s) meu(s) element(s), cosa que inclou el meu laborartori a la Universitat de Leicester, el meu despatx a la UOC... i a l'estudi on escric i em desfogo fent música (us podeu entretenir tafanejant totes les coses que tinc a les parets i intentant desxifrar que son). Vaig poder posar banda sonora a l'entrada del reportatge perquè em van demanar que els toqués la guitarra una estona com a part del retrat de la vida del científic (què fem quan no som al laboratori?).

A l'hora de triar una guitarra d'entre la meva col·lecció per a què sortís a la tele, em vaig decidir per la Gibson EDS-1275, una de les més vistoses que tinc. I, efectivament, ha captat l'atenció, perquè he rebut uns quants comentaris per xarxes mencionant-la. Fa més de vint anys que me la van regalar (comparada a Nova York, de segona mà, va ser una ganga) i és un somni que tenia des que vaig agafar una guitarra, perquè és una joia que han tocat ídols com Steve Miller, Don Felder, John McLaughlin, Pete Townshend, Joe Walsh, Alex Lifeson, Slash, Steve Howe i, sobretot, Jimmy Page (per ordre a les fotos que hi ha a sota), entre molts altres. Jo no ho faig ni remotament tan bé com ells, però almenys m'hi assemblo una mica, no?

Torna el talent (?)

Ahir, el 30 minuts va emetre un reportatge sobre científics catalans que han marxat i han pogut o no han  pogut tornar al país. Vaig tenir l'honor de poder-hi aportar el meu granet de sorra. Si mireu el vídeo, podreu tafanejar el meu laboratori a Leicester, el meu despatx a Barcelona i el meu estudi, des d'on escric els meus llibres (als primers minuts del programa hi trobareu un spoiler del proper, que surt a la tardor) i toco la guitarra (en podreu veure la més original de la meva col·lecció).

Podeu veure el vídeo aquí.

Si en voleu una versió condensada, dos de nosaltres vam fer la prèvia al Tot es mou uns dies abans. És una entrevista complementària al reportatge que aprofundeix alguns dels temes, sobretot el de la dificultat de tornar a casa quan vols. 

Petita crònica de Sant Jordi

Acostumo a penjar un resum del meu Sant Jordi, però aquest any faig una mica tard (massa feina!). Va començar amb dos concerts: el de Malalletra (us en parlaré en un altre post) i el del cinquantenari de la Dharma. I va acabar amb el tradicional sopar de germanor dels autors d'Asterisc. Entremig, 13 quilòmetres caminant (segons el meu telèfon), una gentada constantment per tot arreu (fins i tot durant el partit del Barça), unes quantes firmes (un parell a llocs tranquils i una en ple sarau, enterrat per la cua de gent que esperava l'Almodóvar) i moltes trobades amb amics del ram, que sempre t'alegren el dia. Us en deixo un petit resum fotogràfic.

La millor combinació de gèneres. Com no se'ns havia acudit abans?

La cara A (amb en Ganyet i en Graupera)

... i la cara B!

Amb el mestre Alzamora.

No és un Sant Jordi si no et trobes la Laura Borràs per la Rambla. Em sembla que aquesta foto la tinc cada any!

Ni tampoc si no et trobes el Jordi Millán de l'Illa dels Llibres. Una altra foto que tinc repetida fins l'infinit!

Començant el dia signant amb l'Ada Castells a un parell de carrers d'on vivim tots dos (i la seva editora!). Una signatura de quilòmetre zero.

I, finalment, el meu botí:

Feliç Sant Jordi! Ens veiem al carrer!

Que tingueu una bona diada i que regaleu/us regalin molts llibres! Tot i que el meu darrer llibre ja té uns mesos, avui també em passaré per les trinxeres a signar-lo. Si esteu a Barcelona i voleu passar a saludar i que us signi aqeust o un altre llibre, em trobareu aquí:

I si voleu novetats, recordeu que el més fresc que tinc és un conte en aquesta fantàstica antologia entre negra i steampunk que segur que us sorprendrà:

Malalletra a Ona, avui!

Aquests últims mesos, una colla d'escriptors hem estat treballant en un projecte musical anomenat Malalletra, similar als Rock Bottom Remainders del Stephen King. Avui ens estrenem a la llibreria Ona de Pau Claris, a Barcelona, a partir de les 6, amb un repertori de pop i rock clàssic i moltes ganes de passar-nos-ho bé. Hi som (en cap ordre concret) el Lluís Llort, la Marta Carnicero, la Sílvia Cantos, el Jordi Boixadós, l'Ada Castells, el Jordi Campoy, l'Elisenda Roca, el Ferran Grau, la Iolanda Batallé, l'Esteve Plantada, la Maria Escalas, el Miquel Adam, el Francesc Bombí-Vilaseca, el Pep Blay i jo mateix, entre altres que no hi podran ser avui però que també formen part del concepte. Si voleu veure si som tan bons amb les cordes (vocals i de les guitarres), tecles i guitarres com ho som amb les plomes, veniu a saltar amb nosaltres! Esperem que el projecte tingui continuïtat però, per si de cas, no us perdeu aquest concert únic per escalfar el Sant Jordi!

Aquí ens podeu sentir fent una prèvia a la SER, on ens entrevisten i toquem tres dels temes que sonaran avui a Ona:

 

I aquí van instantànies d'assajos i altres coses, perquè veieu que ens ho passem bé...

Avui, presentació de Mater a l'IEC

Ja us vaig recomanar Mater fa un temps. Ara tinc l'honor de participar en aquesta presentació/conversa amb l'autor. Si esteu a Barcelona aquesta tarda i us interessa el tema dels psothumans i del futur de la humanitat, passeu a saludar!

Les meves recomanacions de Sant Jordi

Estem a la recta de Sant Jordi, el dia que més llibres circulen pels carrers de les ciutats i, com sempre, hi ha un mar de novetats interessants on tothom pot trobar alguna cosa que li faci el pes. Per si necessiteu idees, us faig una repassada ràpida a una colla de llibres que he llegit aquests darrers mesos, més o menys nous (tampoc cal obsessionar-se amb les novetats!), i que m'han agradat prou per recomanar-vos-els. Casualment son tots escrits per dones, no està fet expressament, però és que tenim grans narradores en actiu, a la nostra literatura, amb un rang molt ampli, que val la pena tenir en compte. A veure si en trobeu algun que us encaixi, que son molt diferents i cobreixen un bon ventall d'estils. Endavant les mini-ressenyes.

La collita fantàstica en català d'aquests últims anys ha estat especialment bona, i hem d'estar contents de tenir editorials que ens fan arribar novel·les originals i diferents com la Mare de la Isabel del Río. Comença com una història de ciència-ficció post-apocalítpica bastant canònica (amb l'humanitat escampada pel Sistema Solar després d'una catàstrofe a la Terra), però de seguida comença a donar girs i a afegir capes i t'adones que l'autora t'està portant per una muntanya russa d'aquella que dona voltes a les fosques i no saps mai cap a on va. Metaliteratua, multiversos i, per sobre de tot, la maternitat del títol explorada en totes les dimensions. Una de les novel·les més originals que he llegit darrerament.

Solastàlgia, de l'Ada Castells, es podria considerar també una novel·la de gènere, perquè ens presenta una Barcelona mig apocalíptica, aprofitant una barreja de pandèmia exagerada per l'emergència climàtica. L'Ada aprofita per fer allò que sap fer tan bé de barrejar realitat i ficció per bastir una història d'una crisi personal, familiar i mundial, feta amb una mala llet i una ironia que m'ha recordat a vegades al Don De Lillo. Un viatge cap a enlloc, en molts sentits, que serveix de metàfora de la crisi de la mitjana edat, i que fa somriure a la vegada que et posa davant d'un mirall una mica incòmode, com a societat i com a persona. Una vegada més, l'Ada demostra que és una de les narradores més sòlides i originals del panorama català.

Aquest és del Sant Jordi passat, però s'acaba de publicar en castellà i això ha fet que m'hi fixés altre cop i em decidís a llegir-lo: Matrioixques, de Marta Carnicero. Un darama dur però molt ben portat, que evita els tòpics però sap regirar-te l'estómac amb una violència més latent que explícita, sobretot buscant el costat més personal de les tragèdies. El tema de les tortures a les dones a les guerres és conegut i costa de llegir, però Carnicero sap bastir una història molt humana que t'arrossega des de la primera plana, demostrant una habilitat narradora molt ben afinada i una gran capacitat per construir personatges potents. Val la pena tenir-lo present.

També és del collita del 22 Si no ho fas tu, ho faré jo, tercera novel·la (si no m'he descomptat) de l'Àngels Fitó (i Premi Ciutat de Mollerussa). Una història que val la pena rescatar per com ens fa entrar en el drama quotidià d'una persona que ha renunciat a massa coses a la vida i que, des del final de l'existència, s'enfronta a les conseqüències d'aquestes decisions. Un drama més contingut que el llibre anterior, però més proper i igual de colpidor. Per damunt de tot, m'ha semblat un retrat trist i acurat de la vellesa, o de la nosa que li fa la vellesa a la societat moderna, a partir d'un personatge amb moltes arestes. L'autora sap ficar-se molt bé a la pell de la Cêlia i ens arrossega a reviure la seva vida en una novel·la breu però intensa que es llegeix d'una tirada.

L'Esquerda, d'Elisabet Moreno, ja us la vaig ressenyar fa uns dies (seguiu el link si en voleu saber més detalls), i aquesta si que és novetat d'aquesta temporada. La menciono de nou, per a tots els qui vulguin un drama humà amb personatges potents i un toc mariner.

I acabo amb Els fils del mar, la primera novel·la de la Inés MacPherson. És una barreja de terror gòtic i mites lovecraftians des d'una òptica femenina i feminista, que no és tan habitual, perquè tradicionalment als personatges femenins no els han deixatportar el pes d'aquesta mena d'històries. MacPherson els fa justícia per fi en aquest llibre, amb uns personatges ben treballats amb els quals de seguida empatitzes. Una altra novel·la on el mar i la fantasia hi juguen un paper primordial, però molt diferent a les que mencionava abans. Bon ritme per a una història de misteri ambientada a un Mediterrani que ens és proper però, a la vegada, no és el que coneixem, i que et pots imaginar molt fàcilment traslladada a la pantalla.

Benvinguda sigui la intel·ligència artificial

 És una conversa que no es pot evitar aquests dies: com afecta l’arribada de la intel·ligència artificial a la nostra feina? Jo veig aquest impacte a diferents nivells (recerca, docència, medicina i literatura) i, un cop superada l’alarma inicial, la meva impressió és que xatbots com el ChatGPT d’OpenAI son una sacsejada que feia molta falta a tots aquests àmbits.

En recerca, feia temps que trèiem profit a les eines que ens proporciona la IA, però a finals del 2020 vam viure una revolució similar a la que estem veient ara en altres àrees quan el software AlphaFold va demostrar que podia predir l’estructura de qualsevol proteïna amb una exactitud propera a experiments que necessiten mesos de feina i màquines que costen milions. Enlloc de prendre’ns-ho com la pèrdua de llocs de treball per a milers d’experts i la mort de la biologia estructural, una disciplina amb més de cent anys d’història, AlphaFold es va incorporar ràpidament als protocols com a complement d’estudis que s’han de fer encara de la manera tradicional, cosa que ha permès accelerar els treballs clau per al descobriment de nous fàrmacs. En aquest camp, doncs, el debat sobre l’amenaça de la IA sembla superat.

Pel que fa al mon de la docència, les habilitats que té el ChatGPT per contestar preguntes que no requereixen anàlisi son espectaculars, i això ha deixat al descobert les febleses del sistema educatiu actual, sovint basat en la memorística i la recopilació acrítica de dades. Quan, fa uns dies, dissenyava el treball final de l’assignatura que imparteixo a l’últim curs de biomedicina a la Universitat de Leicester, i que és una part important de la nota, vaig haver de fer un pas nou: entrar la pregunta al ChatGPT per veure si se’n sortia. I ho va fer, però amb un aprovat just. Vaig modificar-la una mica i llavors ja no va passar el tall. El truc és simple: demanar a l’estudiant coses que no pot fer una màquina.

L’educació ha anat tendint cap a una zona de confort, fruit de baixar el nivell dels requisits necessaris per progressar. Però de primària a universitat, l’escola hauria de ser un viatge que activés la capacitat de raonar, connectar i reflexionar, d’integrar informació per aconseguir una visió imaginativa que proposi noves solucions i interpretacions, no un lloc on simplement s’ensenya a recopilar i regurgitar dades. Ara que hem vist que això ja ho fa un software, hem de tornar a posar èmfasi en entrenar els cervells a fer el que fan millor: pensar.

En medicina, la IA ja és capaç de proposar possibles diagnòstics a partir d’un llistat de símptomes. Això no anuncia la desaparició de la figura del metge, al contrari: amb aquesta feina inicial ja feta, hauria de tenir més temps per invertir en la part humana de la medicina, la que hem perdut a mida que al sistema públic se li retallaven els recursos i s’anava sobrecarregant. Tractar un malalt com una persona i no com a una sèrie de xifres hauria de ser l’habilitat essencial de la professió. Que una IA pugui treure bona nota en un examen MIR ens ha d’obligar a repensar com definim el que fa que algú sigui un bon metge.

La IA no és ni bona ni dolenta, com qualsevol tecnologia: depèn de com s’usa. Pretendre que no existeix o mirar de restringir-ne l’ús és tan impossible com contraproduent. Igual que hem integrat internet a tots els àmbits, fins al punt que ara no en sabríem prescindir, hem de trobar la manera d’utilitzar la IA per poder avançar més ràpid. És com si fa 50 anys haguéssim prohibit usar calculadores per por que ens entumissin les neurones, enlloc de veure-les com un instrument per alliberar-nos de tasques que ens impedien invertir temps en activitats més creatives.

L’exemple de l’AphaFold s’hauria de traslladar a altres disciplines: enlloc de témer la IA, llancem-nos de cap al repte. Hem de celebrar la popularització de les eines d’IA perquè ens obliguen a redefinir com treballem i, sobretot, com eduquem. És una oportunitat d’or per deixar de veure les persones com màquines i de deshumanitzar els estudiants per a què es converteixin en aquestes màquines. És l’empenta que necessitem per tornar a fer servir les zones del cervell que hem permès que s’enroquessin.

Acabo amb la literatura. De moment, la IA no pot rivalitzar amb la creativitat humana funcionant al màxim de revolucions, només produeix refregits d’idees que fa temps que roden. Però això no hauria de ser un gran obstacle perquè, de fet, molts dels llibres més venuts ja semblen escrits per una IA. Potser aquí és on notarem menys diferències.

Publicat a El Periódico (21/3/23)

La ciència de l'envelliment

Acaben de publicar-se un parell de diàlegs sobre la feina que faig al laboratori (principalment, la recerca sobre l'envelliment). Si us interessa el tema, aquí els teniu.

Per començar, un twitch (el meu primer!) de la Cèlia (a.k.a. @soctastaolletes), del grup de divulgadors Neurones Fregides, del qual ja us en parlava l'altre dia:

   

I aquest és el primer capítol d'un nou podcast, Gente Singular:

 

Vapor negre: presentació avui

Avui es presenta a la llibreria Obaga de Barcelona el nou recull de contes al qual he participat, Vapor negre, un fix-up steampunk, que traduït vol dir que és una novel·la feta de contes (on les històries independents acaben formant un relat unitari perquè comparteixen personatges i escenaris) i que està ambientada en un passat alternatiu, on la ciència-ficció es barreja amb fets històrics (en aquest cas, el Casino de la Rabassada,  Fredereick Pearson i La Canadenca, etc). En aquesta estranya Barcelona hi trobareu misteri i assassinats (no en va el llibre s'ha publicat a la col·lecció crims.cat) al voltant d'un descobriment fantàstic (en més d'un sentit) que amenaça amb desestabilitzar l'equilibri econòmic mundial. Una colla de personatges molt diversos es passejaran per la Barcelona del 1911 intentant treure profit d'aquest descobrint i lluitant per acabar-se emportant el premi gros.

L'experiment ha estat coordinat per Jordi de Manuel (amb l'editor Àlex Martín) a partir de la novel·la La febre del vapor, del Jordi Font-Agustí, que ens va proporcionar les bases d'aquest univers alternatiu. Apart d'aquests dos escriptors, hi hem participat Teresa Solana, A. Munné-Jordà, Empar Fernández, Andreu Martín, Margarida Aritzeta,  Susana Hernández, Inés Machpherson, Carme Torras i jo mateix.

Em perdré la presentació d'avui, perquè estaré a uns quants milers de quilòmetres, però no perdeu aquesta oportunitat de sentir com el bo i millor del fantàstic català us explica com a sigut l'experiència d'escriure una novel·la a 22 mans.

Avui, conversa amb Quim Torra a Girona

 Si esteu pels volts de Girona auqesta tarda, passeu-vos a veure'ns al President Torra i a mi parlar de com va anar la pandèmia i quin futur ens espera. No passa gaire sovint que pots parlar amb un dels protagonistes de la gestió de la crisi (Torra va ser president durant els anys durs de la covid-19) i presentar el punt de vista polític i el científic junts, per això aquesta serà una ocasió força única que val la pena aprofitar per reflexionar contra un tema tan complex. Estic segur que sortiran coses interessants (els de Crónica Global  creuen que no, i només per això ja val la pena venir a veure'ns, no trobeu?).

ACTUALITZACIÓ: Aquí teniu el vídeo de l'acte i la crònica.

Ressenya (i presentació): L'esquerda

Avui us parlaré de L'esquerda, d'Elisabet Moreno. Comparteixo amb l'autora el fet de ser blanenc i un enamorat del mar i de Ruyra, així que aquesta novel·la tenia molts punts perquè m'agradés. L'esquerda és a la vegada una actualització i un homenatge al mon mariner que descrivia Ruyra, però el principal encert és que no intenta copiar els recursos i els temes d'aquelles narracions clàssiques. La història és un drama personal amb tocs de misteri que manté l'atenció tota l'estona, però la seva principal virtut és la construcció d'uns personatges creïbles, amb les seves febleses i les seves virtuts. Per exemple, el pescador protagonista, en Vadó, sembla un descendent del protagonista d'El vell i el mar de Hemingway. La novel·la té també un toc de western crepuscular, aquelles històries on el protagonsita es troba que el mon ha canviat al seu voltant i ja no encaixa a la que era casa seva, perquè segueix ancorat a les formes de fer d'un temps que ja no existeix. En resum, una novel·la que es llegeix bé, amb un bon ritme i uns personatges que de seguida se't fan propers, un parell de girs interessants i una mitologia (Sa Malica, la mateixa esquerda...) ben construïda.

Per cert, dimarts que ve tindré el plaer de presentar L'esquerda a Blanes, el poble de l'autora (i el meu!) i un escenari molt semblant al poble sense nom de la història. Si sou per allà, veniu a veure'ns!

 

Ciència al Twitch

 

Ahir vaig fer el meu primer Twitch, de la mà de la Cèlia Ventura, membre del col·lectiu Neurones fregides, que son la nova generació de divugladors en català. En sentirem a parlar, d'aquesta colla. I si em voleu sentir a mi parlar, sobre càncer i envelliment, sobretot, aquí teniu el vídeo.

Resssenya: Elizabeth Finch

Julian Barnes és un dels narradors britànics (mundials?) més sòlids que hi ha actualment. La seva capacitat de construir històries colpidores a partir d'anècdotes mínimes és fascinant. I en el seu nou llibre arriba al punt culminant d'aquesta habilitat. Elizabeth Finch, novel·la que, com les anteriors edita Angle, està construida sobre una sèrie de fets banals i, malgrat això, resulta apassionant. La novel·la parla de la fascinació d'un estudiant en vers la seva professora, però no va per on us penseu: ni hi ha tensió sexual ni cap fet trencador (no us faig cap spoiler, es veu des del principi). A més, a mitja novel·la canvia de terç i passa a convertir-se en un assaig sobre un personatge clàssic abans de tornar a concloure la història principal. Una estructura poc habitual i un motor narratiu inesperat que, malgrat tot, enganxa des del principi i et contagia aquestes ganes de saber més sobre Elisabeth Finch que té el protagonista. És un llibre "humil" (no espereu res èpic ni trencador) que corre el risc de perdre's entre l'allau de novetat de Sant Jordi, però també una petita joia pels qui saben apreciar el talent de Barnes.

Fa 50 anys...

L'any passat vaig fer un fil de twitter amb els millors discs que complien mig segle de vida:

Un dels àlbums més importants de la història del rock acaba de fer 50 anys: Machine Head, de Deep Purple ( https://t.co/dCTOEYW34k). Celebrem-ho https://t.co/j4p0p7XQqN

— Salvador Macip (@macips01) April 28, 2022

Al final em feia la pregunta de si algun dels discos que havia sortit el 2022 seria recordat encara mig segle després. Em temo que pocs (o potser cap). I és que la del 1972 va ser una gran collita musical... Però la del 1973 encara va ser més bèstia, així que em tocava fer-ne una altra versió enguany. Aquí va:

Avui fa 50 anys exactes que va sortir el Dark Side of the Moon. L'any passat vam repassar en un fil els millors discs que arribaven als 50, així que ara tocaria fer el mateix amb les obres mestres del 1973. 1/15https://t.co/n4ftTB8ygm

— Salvador Macip (@macips01) March 1, 2023

Converses

Aquí em teniu parlant amb l'Elisenda Roca de diversos temes i fent una mica de broma al podcast intergeneracional Algo de esto quedará.

Aquesta setmana...

...em podreu veure participar en dues taules rodones. La primera (demà dimarts a les 18.00 a la Model) és part del cicle Memòries de la pandèmia que organitza l'Ajuntament de Barcelona. La idea és parlar de què hem après (o no) durant la crisi de la covid, una reflexió necessària ara mateix per preparar-nos pel proper problema global que vingui. Que el proper cop no ens torni a agafar adormits.

La segona, aquest divendres a les 19 al Teatre del CCCB, és part de la Biennal Ciutat i Ciència, també organitzada per l'Ajuntament, un festival d'actes relacionats amb la ciència i la cultura que dura tota la setmana (mireu-vos el programa, que té coses molt interessants). Aquest cop parlaré de ciència i escriptura, un tema que ja sabeu que m'agrada, amb una colla de científics-escriptors com jo, entre ells en Martí Domínguez.

ACTUALITZACIÓ

Aquí teniu el vídeo de la taula rodona a la Model:

I la crònica de la taula del CCCB a Vilaweb.

Ressenya: Stella Maris

Feia 16 anys que Cormac McCarthy no publicava novel·la, des de  The road, així que l'arribada doble d'El passatger/Stella Maris ha estat rebuda amb entusiasme pels qui en som fans. A punt de fer 90 anys, McCarthy no ha perdut ni un gram de les seves habilitats narratives, i això s'ha de celebrar, perquè qui sap si tindrem més novel·les seves.

Aquest díptic, que a Catalunya ha publicat Edicions 62 en un sol volum, mentre que al mercat anglosaxó ha sortit en dos llibres, explica la història del fill d'uns dels científics implicats en el desenvolupament de la bomba atòmica. L'acció és mínima, però la narració enganxa. Però especialment, m'ha interessat la segona part, Stella Maris, una mena d'apèndix que se centra en la germana del protagonista de la primera, que pren el format pràcticament d'obra de teatre, ja que son la transcripció dels diàlegs entre la noia i el metge que l'atén al psiquiàtric on s'ha internat voluntàriament. 

Com ja és habitual em McCarthy, els diàlegs no tenen acotacions i es limita a posar una puntuació mínima. Tot i això, les converses son fàcils de seguir. Un cop més, d'acció n'hi ha poca, però mentre va despullant els dos únics personatges, McCarthy aprofita l'excusa per parlar de ciència, de filosofia i d'un munt de coses més. Especialment pertorbadora és l'aparició de l'Archatron, el vigilant en el llindar, la presència misteriosa que ens mira des de l'altra banda de la porta, una entitat que habita una dimensió terrible de la qual no en sabem res. No té res de ciència-ficció, és només una metàfora de les coses intangibles que ens impedeixen viure una vida feliç. 

McCarthy té un control espectacular dels diàlegs, i a Stella Maris el pot lluir al màxim per exposar diverses tesis mentre parla també de la fragilitat de la ment humana. Una masterclass narrativa que és un regal afegit a una novel·la que cal celebrar, com totes les seves.

Ressenya: Mater

Una altra secció habitual d'aquest blog ha sigut sempre la de les ressenyes, que també he tingut una mica oblidades darrerament (el 22 me'l vaig passar en blanc!). A veure si aquest any la recupero una mica. Començo amb algunes novel·les recents, abans que l'allau de novetats de Sant Jordi no se'ns mengi.

Parlem de Mater, l'últim premi Proa, de Martí Dominguez. No cal presentar l'autor, que darrerament ha publicat una sèrie de novel·les que han tingut una bona acollida de públic i crítica. Mater ve a ser una mena de continuació ideològica de L'esperit del temps, premi Òmium a al millor novel·la de fa uns anys, perquè explora també els límits de la ciència i de l'ètica humana. Si L'esperit del temps estava situada en el passat, Mater aprofita els avantatges del gènere distòpic per posar la lupa en alguns dels temes que ens preocupen actualment, principalment com els grans avenços científics d'aquest segle ens poden portar cap a una deshumanització de la societat si no vigilem.

Mater funciona bé com una novel·la de misteri i aventura (narra la fugida d'una dona embarassada en una societat futura plena de posthumans i forces governamentals tenebroses), gràcies sobretot al bon ofici de Dominguez, que és un narrador eficaç i energètic. Però, a més, té una segona capa de lectura per a qui s'hi vulgui endinsar, més propera a un assaig, que a mi és la que més m'ha enganxat. De fet, el mateix autor ha reconegut que el tema central del llibre és què ens fa humans, una disquisició complexa que es pot trobar més fàcilment a les lleixes de no-ficció que a la de les novel·les. La seva llarga esperiència com a científic, divulgador i narrador fa que pugui mantenir tota l'estona l'equilibri entre l'entreteniment i la reflexió, i que el resultat sigui un llibre molt recomanable per a un públic ampli.

Mater funciona perfectament com un híbrid entre ciència i ficció (no en va Dominguez va ser l'editor rere el projecte Científics i lletraferits i un dels particpants a l'Empíric), amb picades d'ull a Orwell, Atwood, Wells i tants altres pioners que han usat la ciència-ficció per reflexionar sobre cap a on va la societat. Planteja una pregunta interessant: és la maternitat el que ens fa humans? Si comencem a modificar els nostres cossos (alguns dels posthumans que la protagonista es troba durant la seva fuga tenen "parts" més pròpies d'animals que d'humans) i arribem a l'extrem d'incubar-nos en màquines, on queda la ratlla que separa els humans dels altres animals (o de les màquines, fins i tot)? Com era d'esperar, el risc del mal ús dels avenços científics plana sobre la història que trobo que evita molt bé caure en una moral fàcil o en els tòpics habituals d'aquestes narratives.

En resum, un llibre ben escrit, dinàmic, que és llegeix d'una volada i que, a la vegada, fa pensar. I també una novel·la poc habitual en el palmarès dels premis "grossos" de la nostra literatura (esperem que en vinguin més com aquesta!).

El meu Espinàs

El primer record que tinc del Josep Maria Espinàs és una columna que vaig llegir a la contra de l'Avui quan deuria tenir 11 o 12 anys. Parlava de la cabra d'uns gitanos que feien un espectacle al carrer i se'm va quedar gravada, fins al punt que quaranta anys després encara la recordo. L'Espinàs tenia aquesta habilitat: sabia descriure amb gràcia i precisió fets cotidians, que filtrats per la seva ploma esdevenien fites fascinants que t'arribaven al cor. Des de llavors, procurava sempre llegir la seva secció ("A la vora de...", crec que es deia) quan arreplegava l'Avui que corria per casa, i seguia admirant la destresa que tenia per omplir una columna diària i que mai no fos avorrida.

Anys després vaig tenir el gran honor de conèixer-lo i treballar amb ell. La Campana, l'editorial que va fundar amb la Isabel Martí, va publicar el meu segon llibre de divulgació, Les grans epidèmies modernes, i vaig poder treballar el manuscrit amb tots dos editors. Rebre les planes amb les anotacions de l'Espinàs al marge era com quan a l'escola esperaves que el professor et tornés l'examen corregit per veure on t'havies equivocat. Però ell ho feia amb la seva habitual elegància, de manera que no et feia sentir que encara et quedava molt per aprendre. L'experiència de poder xuclar una mica del seu immens ofici era tot un plaer.

Vaig aprendre d'ell, sí, treballant plegats el llibre. Sabia com transmetre un missatge amb precisió i et feia baixar de les branques si t'embolicaves massa. I després de discutir comes, i punts i paràgrafs sencers, et portava a dinar a un restaurant del barri i et regalava anècdotes dels seus temps en el mon de la música i t'enlluernava amb el seu coneixement de la chanson francesa. Recordo aquelles sessions amb ell i la Isabel amb molt apreci.

El llibre de les epidèmies em va obrir moltes portes a la premsa, tant en la primera edició del 2010 com en la reedició que se'n va fer al principi de la pandèmia (en aquells moments, l'Espinàs ja estava retirat i amb la salut delicada, i no en vam poder tornar a parlar). Es pot dir que la meva carrera de divulgació va començar de debò amb aquell assaig, que sense l'Espinàs i la Isabel de ben segur no hagués arribat tan lluny. El regal final de tota aquesta història va ser poder compartir plana al Periódico durant uns anys amb la columna de l'Espinàs, que llavors es publicava a aquell diari. Si li haguessin dit a aquell nen pre-adolescent que un dia els seus articles apareixerien al costat dels d'aquell senyor que sabia transformar una cabra ambulant en un animal mitològic només amb les seves paraules de ben segur hauria pensat que li estaven prenent el pèl. Moltes gràcies per tant, Josep Maria!

Minuts musicals, edició 2022 (IV)

Tanco aquesta petita ressurrecció dels dilluns musicals que he fet durant el mes de gener amb un altre retorn, el del sempre prolífic Brian Eno, un dels músics més innovadors i inclassiflicables de les darreres dècades, que no és que hagi estat callat mai, però sí que es prodiga poc pel que fa a cantar en els seus discs. El que va treure el 2022, FOREVERANDEVERNOMORE, torna a ser una proposta única, i marca el seu retorn al micròfon després de gairebé vint anys. Recomano tot el disc, i aquí us deixo un exemple:

Minuts musicals, edició 2022 (IV)

Una de les bones notícies del 22 va ser el retorn, després de gairebé una dècada de silenci, dels Yeah Yeah Yeahs, un grup de Nova York que havia fet coses molt interessants a principis de segle. El nou disc segueix mantenint el nivell de l'anterior, i el primer single n'és un bon exemple:

Minuts musicals, edició 2022 (fora de sèrie)

Faig avui uns minuts musicals extra, a part dels que tenia previstos, per celebrar que avui fa 40 anys justos que es va publicar el Sweet dreams dels Eurythmics. És una cançó que encara ara trobo molt interessant, però no és que ni el tema ni el grup figurin entre els meus preferits. Però en faig menció perquè és el primer single que em vaig comprar. Recordo bé que, amb 12 anys, vaig anar a una botiga del port de Barcelona, darrere les Set Portes, i així, sense ser-ne conscient, vaig posar la primera pedra de la meva discoteca (que aprofito per celebrar que precisament aquesta setmana ha superat les 4.000 entrades, entre LPs, CDs i singles). Somnis dolços i discs per tothom!

(Epíleg: no em puc estar de recordar també aquesta original relectura que en van fer Marylin Manson uns anys després, i que era una de les versions que fèiem amb un dels meus grups, a finals dels 90. Distorsionada i tot, continua sent una gran cançó.)

Minuts musicals, edició 2022 (III)

Un altre dels meus descobriments del 2022. Aquest em va arribar a través d'un comentari del David Byrne, que és un artista del qual me'n refio. Son un grup anglès nou, Wet leg, que fan uns temes originals i divertits, amb uns vídeos molt surrealistes. Tots els singles del primer disc son potents, però aquest, que és el primer que vaig sentir, continua sent el meu preferit:

Jeff Beck (1944-2023)

Jeff Beck era un dels grans, un dels primers guitar heroes, d'aquells que ha fet venir ganes d'agafar una guitarra a tota una generació. Inoblidable la seva intervenció al Blow up (1966) d'Antonioni trencant una guitarra amb poca convicció amb els Yardbirds, el seu primer grup:

Després d'aquesta etapa pop, va revolucionar la tècnica de la guitarra amb temes instrumentals com aquest:

I també va tenir temps de participar en cançons més comercials, com aquesta amb el seu amic Rod Stewart, que va ser un dels primers cops que recordo haver-lo vist tocar, quan començava a interessar-me l'instument que després acabaria sent el "meu":

Un gran artista, sens dubte, pioner i innovador fins al final. Primer músic important que ens deixa aquest 23.

Minuts musicals, edició 2022 (II)

Més música que he descobert el 2022, i ara sí, reprenent la idea dels dilluns musicals, ni que sigui per un mes. Havia sentit alguna cançó seva en una banda sonora, però no l'havia investigat a fons. Val la pena. És en Michael Kiwanuka, un anglès que ja ha tret tres discs, l'ultim fa quatre anys. Té temes molt bons, entre el soul, el folk i... Pink Floyd, a vegades. Us poso el meu tema preferit, Cold little heart, del segon disc, que ja té uns anyets i segur que molts heu sentit algun cop, però que per mi ha sigut una de les troballes de l'any.

El millor dia de l'any per ser monàrquic

 

Espero que els Reis no us hagin portat carbó!

Minuts musicals, edició 2022 (I)

Fa molt de temps, una de les seccions estrella del bloGuejat eren els Dilluns musicals, on compartia alguns temes (d'ahir i d'avui) que m'agradaven. Avui no és dilluns, ni vull ressuscitar la secció, però he pensat que, ja que preveia que aquest serà un any més musical per mi, podia aprofitar per penjar alguns descobriments que vaig fer l'any passat al llarg d'aquest primer més del 23.

El primer em va arribar per l'hereu. És un concert per violocel realment espectacular, molt conegut entre els fans de l'instrument però que jo, amb el meu coneixement bàsic de música clàssica, no havia descobert. Aquesta és la versió del Sheku Kanneh-Mason, violoncelista prodigi anglès, que de totes les que he sentit és la més impactant. Encara que no sigueu fans d'aquesta mena de música, escolteu els quatre primers minuts, que son realment èpics.

El virus que ve de la Xina

Comencem l'any amb una mica de por per les notícies que venen de la Xina, on tenen un problema seriós amb la covid. Era totalment esperable, perquè és un país mal vacunat, comparat amb el nostre, i sabíem que quan deixessin circular lliurement el virus (ho havien de fer tard o d'hora, perquè l'estratègia de covid zero és bona però no sostenible a llarg termini) hi hauria un pic important de casos.

Això, de moment, és un problema per als xinesos, però no pels països ben vacunats, com el nostre, on el virus segueix circulant però l'impacte en el sistema de salut és tolerable. Controlar els avions que venen de Xina és poc pràctic, perquè el virus pot entrar per altres bandes (i perquè ja està circulant i no en fem cap control especial). El que sí que és important és vigilar que no entrin noves variants més agressives, que és el que fa por a nivell mundial (quan hi ha un pic important de casos sempre estem facilitant que el virus muti i se seleccioni una variant pitjor, com hem anat veient aquests anys).

De moment, les variants que circulen per la Xina son conegudes i no representen cap risc addicional, per sort, però això pot canviar en qualsevol moment. Per això el més important ara des del punt europeu és que fem un bon seguiment dels virus que van arribant (això vol dir seqüenciar, més que no fer PCRs o tests ràpids) i estiguem al cas de la possible aparició de noves variants.

En resum, i per al ciutadà mitjà, la recomanació és keep calm i vacuneu-vos. Un bon nivell de immunitat és el que, en aquests moments, ens separa del caos que hi ha a la Xina, i això s'ha de tenir molt clar. Sabent que els anticossos es van perdent amb el temps, les dosis de reforç, sobretot en la població que sabem que té més risc d'acabar a l'hospital, és essencial, i que s'hagi establert el marc mental que la pandèmia s'ha acabat i la vacuna ja no fa falta pot ser un problema (sobretot perquè el sistema de salut català ja està una mica al límit en aquests moments). S'haurà d'anar fent un seguiment del número d'hospitalitzats, sobretot perquè coincideix amb una onada de grip força important (i això està tensionant molt el sistema, tant a Catalunya com a UK, que son els exemples que segueixo de prop), i això és el que pot acabar donant problemes de saturació.

Aquí teniu més comentaris que he fet sobre aquest tema els últims dies:

Huffington post
A punt
ARA
El Periódico
En Jake (minut 18)
El Periódico (article d'Opinió)
Castilla La Macha TV
Radio Popular
Yahoo news

Balanç de l'any (passat)

Normalment acabo l'any amb un balanç, però aquest cop no he tingut temps de seure a repassar els darrers dotze mesos, així que he passat el post al primer del 23, no m'ho tingueu en compte.

El 22 ha sigut un any intens per mi (un altre!). Per sort, la bogeria pandèmica (em refereixo a la presència mediàtica dels dos últims anys) va anar diluint-se des de princips del 22 (tot i que la pandèmia està lluny d'acabar-se, com he dit diverses vegades), i he pogut tenir temps per altres coses. Ha sigut un any encara d'escriure poc (pels meus estàndards), perquè he estat més dedicat a la meva altra feina (el 22 ha sigut l'any que m'han fet Catedràric de Medicina Molecular a la Universitat de Leicester i després a la UOC, i també l'any que he aconseguit la plaça de Director dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC). Això m'ha fet anar amunt i avall més que de costum, i he après a treballar productivament a aeroports i avions (s'ha d'aprofitar el temps!). Al laboratori hem publicat nou articles científics, que és una bona xifra considerant que la pandèmia ens ha frenat molt, i han llegit la tesi tres dels meus estudiants de doctorat, tots ells amb èxit. Motiu d'orgull.

Malgrat tot això, he aconseguit publicar dos llibres durant el 22, escrits en plena pandèmia, de fet, els que ja us havia anunciat l'any passat: el meu primer assaig filosòfic i un experiment novelístic a quatre mans. Tots dos han tingut bona acollida (l'assaig, sorprenentment, es va passar cinc setmanes al top 10 de vendes, poc usual per un text d'aquesta mena) i, el més important, crec que he aconseguit els objectius que m'havia marcat amb l'un i l'altre. De cara a l'any que ve, ja tinc un llibre de divulgacío emparaulat, escrit a mitges amb un dels meus últims coautors, que hauria de sortir a la tardor, si tot va bé (i que, a part d'algun conte en antologies, segurament serà l'única novetat literària de l'any). Continuem treballant en la nova novel·la de Macip Garzón (el 22 vam canviar de direcció un parell de cops, perquè no estàvem convençuts amb la idea que teníem, i ara ja tenim una història tancada molt prometedora i aviat ens posarem a escriure-la), estic encara amb la segona novel·la del Cicle de l'Emigrant (que se m'està allargant, no crec que l'acabi aquest any) i començaré a desenvolupar la continuació del Què ens fa humans, que ja he tancat de nou amb Arcàdia (suposo que, com el primer, serà un llibre llarg d'escriure, tot i ser breu). La carpeta de projectes sempre plena, per variar.

El 22 també va ser l'any que vaig ser el convidat d'honor a la Catcon i vaig rebre el tercer premi Ictineu del meu palmarès... i que em van traduir un llibre al persa, que no passa cada dia. A més vaig tenir l'honor de ser el comissari d'un nou festival, l'Empíric, que naixia amb la idea de ser un aparador de la relació entre ciències i lletres (un dels meus temes preferits, ja ho sabeu). Va tenir tan bona acollida que sembla que la segona edició ja està garantida, i un com més podré ser-ne el comissari, una feina que no havia fer mai abans i que he trobat molt gratificant.

Un any intens, com deia, amb tot de coses noves. El 23 es presenta igual, amb molta feina al front científic (tenim uns quants estudis interessants a la cartera que esperem publicar aviat), els projectes pendents que us he explicat al front literari i la possibilitat de reactivar una mica el front musical, que sempre el tinc més aparcat (si tot va bé, aquesta primavera tornaré als escenaris, per primer cop en quinze anys, i hi ha alguna altra història en marxa). Ja n'anirem parlant.

Si voleu, ens anem trobant aquest any al bloGuejat, a twitter (si el Musk no ens el mata), Facebook i Instagram. Molta sort i salut a tots!