La dualitat dels clostridis és un poemari sobre la vida i la mort, principalment, però va néixer a partir d'unes fantàstiques imatges de l'Àlex Esmerats, que van inspirar-me una sèrie de temes. Al final em vaig adonar que giraven al voltant dels mateixos eixos, i així els vaig agrupar en tres blocs. Al llibre només hi han cabut unes quantes de les fotos inspiradores, així que aprofitaré aquest espai per anar penjant la resta, i així veureu també d'on van sortir les idees.
La dualitat dels clostridis és el meu poemari, i es publica avui. Fins i tot tenint en compte com és d'eclèctica la meva bibliografia, pot sorprendre que ara em dediqui a la poesia. La raó és que, en realitat, no és res nou: ja n'escrivia abans dels contes i les novel·les. I no ho he deixat de fer mai. Tinc carpetes plenes de poemes, des dels primers de l'adolescència als més actuals, el que passa és que fins ara m'ha costat fer-los públics, no us sabria dir perquè. Va ser el poeta Jaume Creus, autor del postfaci del llibre, qui em va animar a ensenyar-los a possibles editors. Ell és el responsable que hagi perdut, d'alguna manera, la vergonya.
Per mi la poesia és essencial per poder escrirue prosa. És el camp de proves del ritme i els límits de les paraules, de com representar idees amb imatges. No escriuria com escric si no tingués la poesia darrere fent-me de puntal. Ara he gosat ensenyar un retall d'aquest puntal, potser algú el pot trobar interessant. En un altre post ja us en donaré més detalls.... començant per què vol dir el títol.
El disc comença i acaba amb el soroll del mar, perquè ha sigut una de les nostres influències més clares a l'hora de pensar la narrativa del disc (que flueix al voltant d'un tema que es diu precisament Junto al mar), i recomanaria escoltar-lo d'una tirada, perquè és un viatge narratiu sencer: la història d'algú que creia molt dur però acaba caient en les xarxes de l'amor, i s'adona massa tard que no té les eines per superar el repte amb èxit. És el que es diu un disc conceptual, una idea que ha anat tornant a poc a poc amb les noves generacions de músics, després del gir que va fer la indústria cap als singles quan va començar tot el tema del streaming. La coberta del disc ja apunta cap a tots aquests temes: el mar i la platja, el pas del temps, l'ombra d'un cor... i una mica de literatura de fons.
Ens hem divertit molt gravant-lo i esperem que us ho passeu bé també escoltant-lo!
L'onze de setembre és una data amb moltes efemèrides, i més a la meva família (19 anys fa l'hereu avui!) . Si em permeteu que avui em salti la més òbvia (visca Catalunya!), és un moment per recordar que fa 25 anys van caure les Torres Bessones, el que es pot considerar a efectes pràctics l'entrada al segle XXI i al mon que tenim ara. Ja sabeu que jo era a NY quan tot això passava i que en vaig acabar escrivint un llibre. Deixo aquí un dels anuncis de la novel·la com a homenatge a tots els quui van morir aquell dia.
També hem perdut un dels blogaires històrics de la catosfera, l'Allau (o Albert Ullibarri en la vida civil). Només vam coincidir una vegada, en una trobada de blogaires a casa d'un amica comú, però al llarg dels darrers vint anys havíem interaccionat un munt a través dels comentaris dels nostres blogs, fins al punt que em semblava també "de la família". Les seves crítiques culturals, sempre sinceres i afilades, eren un referent ineludible, i les seves opinions sobre el que escrivia, igual de directes, les apreciava molt. No hi ha fotos de l'Allau online i l'única que tinc d'ell, de la festa, és personal, així que no la penjaré. En memòria seva, deixo la imatge que ell va escollir com a capçalera. Trobarem a faltar el seu humor afilat i el seu dinamisme.
Com és (més o menys, veig que la darrera és de fa dos anys) tradició al blog, penjo la petita crònica del meu Sant Jordi en imatges.
Feliç dia d'aquell il·literat maltractador d'animals que engalipava les princeses! Diguin el que diguin, és la millor festa de l'any...
Més xerrades. Aquesta és una que vaig fer per a la Fundació Pasqual Maragall (feu-vos socis, que gràcies a la gran feina que fan avancem en l'Alzheimer!) sobre l'envelliment del cervell, amb algun consell per a frenar-lo una mica.
Si us ve de gust una mica de ciència barrejada amb filosofia, aquí teniu la xerrada que vaig fer fa uns dies a la Casa de la Cultura de Girona dins del cicle Conflicte i pensament:
Fa cosa d'un any i mig es va estrenar la sèrie del SX3 Escolta el teu cos, de la qual també en vam fer un llibre. Però fins ara havien quedat inèdites les meves contribucions a la banda sonora. Doncs des d'ara ja les podeu escoltar a totes les plataformes.
Primer, teniu el tema de la sèrie, en una versió single i una més "clàssica" (on m'han deixat fer solos i, fins i tot, rapejar!), interpretada pels Ecliperama, el meu grup dels 90, que ens vam tornar a reunir per a l'ocasió:
I també podeu escoltar la música de fons de les parts animades de la sèrie, que vaig composar amb el meu altre grup (el de tecno experimental), lapsong:
Ahir recordava que el clàssic Metropolis passa el 2026, però he remenat una mica més i he trobat aquest article que en menciona uns quants exemples més...
Sembla que als marcianòlegs els agrada aquest any, perquè Bradbury hi va ambientar part de les Cròniques marcianes. EL 2026 és també l'any que es descobreix el portal cap a Mart a Doom, un dels videojocs que va estrenar la bogeria del first person shooters als anys 90. La colonització de Mart també comença el 2026 a la famosa trilogia de Kim Stanley Robinson. Mentrestant, en el mon real estem parlant de tornar a enviar gent a la Lluna. Realment anem endarrerits...
La segona pel·lícula de la nova trilogia del Planera dels Simis també passa el 2026, i pinta una humanitat en declivi per culpa d'una pandèmia mentre els micos comencen a ser cada cop més intel·ligents. Alguns podrien dir que part del guió ja s'ha convertit en realitat...
N'hi ha unes quantes més, però acabo amb Snowpiercer, la sèrie basada en la pel·lícula del mateix nom, que parteix de l'absurda premisa que els únics supervivents d'una glaciació recorren el planeta en un tren que no para de donar voltes, i que està organitzat en les mateixes castes que la societat actual, només que dividida en vagons.
En resum, un futur/present no gaire afalagador... Veurem què passa en realitat!
El 2026 és l'any en el qual transcorre l'acció de Metropolis, el film dirigit per Fritz Lang el 1927 (i que, per tant, serà centenari l'any que ve), una de les primeres pel·lícules de ciència-ficció i sens dubte la més pionera. Potser aquest any apareixerà la Maria que uneixi totes les classes i els falsos profetes seran cremats a la foguera... però jo no tindria gaire esperances! Bon any nou a tothom. Que el 2026 ens porti amor i salut.
Hora de tancar el 2025 i fer l'habitual resum de l'any. Comencem pel blog. Malgrat ser el seu 20è aniversari, ha sigut un any de mínims altre cop: igualo la pitjor marca (30 entrades), que havia sigut la de l'any pandèmic 2021. Aquesta vegada no tinc l'excusa d'haver estat massa ocupat sortint als mitjans parlant de virus, me n'he de buscar una altra... La veritat és que el 2025 ha sigut un any laboralment molt intens (incloent l'obertura d'un nou laboratori a Barcelona, que ha sigut una feinada) i, fins i tot amb la meva llegendària capacitat de fer mil coses a la vegada, he tingut poc temps per a altres activitats... En tot cas, el bloGuejat continuarà endavant, com sempre, esperem que una mica més actiu, perquè és una finestra al mon que funciona bé per a certs tipus de formats... i perquè ja és com un vell amic que et sabria greu perdre.
El 2025 també ha sigut el primer any des del 2009 (i el segon des que vaig començar la meva activitat literària el 2005, un altre vintè aniversari que he celebrat aquest any!) que no he publicat cap llibre. Acostumat al meu parell de títols anuals de mitjana, ha sigut un descans inesperat. És la conseqüència d'haver escrit molt poc aquests darrers anys, és clar. He estat enfeinat en altres coses, com us deia... Si tot va bé, tindré llibre nou el 2026 (m'estrenaré en la poesia, un gènere que va ser dels primers que vaig conrear però que sempre he tingut amagat) i a poc a poc espero anar recuperant el ritme després d'aquesta petita pausa (estic treballant en dues novel·les i un assaig, que suposo que veuran la llum a partir del 2027). L'escriptura continuarà sent part important de la meva activitat, això segur.
Part de la culpa de la meva baixa productivitat literària la té el fet que he estat dedicant-me molt a la música, tal com va passar ja el 2024. Aquest any s'han complert 20 anys també (un altre aniversari!) del primer disc que vaig (auto)publicar, la banda sonora del meu primer llibre, Mugrons de titani. Per celebrar-ho, vaig remasteritzar-la i penjar-la a les plataformes, i això m'ha portat a rescatar altres gravacions del grup que tenia quan estava a Nova York. Espero poder acabar de polir els discs que falten i posar-los per primer cop a l'abast de tothom. Hi ha cançons que, dues dècades després, trobo que encara sonen molt potents. En paral·lel, hem ressuscitat el meu primer grup (com ja us havia explicat l'any passat) i hem recuperat els temes que tocàvem fa 35 anys, més algun de nou, que fins ara només teníem mal gravats en maquetes. Ha sigut una experiència molt divertida (i llarga!) que esperem que acabi de donar fruit aquest 2026. Tenim tot un LP gravat i mesclat i potser una discogràfica que ens el traurà. D'una manera o altra, l'any que ve tindré un disc "nou" al carrer del qual n'estic molt orgullós. De moment hem penjat el primer single, que és una bona mostra del que ve, malgrat que si alguna cosa ens defineix és per ser molt eclèctics (el disc va des del blues al rock dur passant per les baladesa acústiques i el pop).
I a nivell personal, aquest ha estat un any de descobriments, amb el meu diagnòstic inesperat d'autisme i (el més esperat) de TDAH. Això m'ha portat a rebre un munt de missatges de coneguts i desconeguts que han volgut compartir els seus problemes, dubtes, sospites i diagnòstics. Ha sigut maco veure que la neurodivergència comença a sortir de l'armari i ja se'n parla amb més naturalitat. Al cap i a la fi, la gran diversitat del cervell humà fa que alguns estiguem més als marges que els altres i això pot ser complicat, però a vegades també interessant, si se sap gestionar.
Un any força ple, ja ho veieu, que espero que porti a un 2026 ben productiu en tots els camps. Però, sobretot, que l'any nou ens porti salut i amor, que sense això no anem enlloc. Bona entrada d'any a tothom!
He agafat per costum acabar l'any repassant els millors discs... de fa mig segle. És un top 10 una mica diferent dels que es fan aquests dies, però serveix per recordar que fa un temps hi havia una cosa que es deia LPs i que alguns d'ells van ser tan revolucionaris que encara es poden escoltar avui en dia i sonen igual de potents. Aquí teniu les seleccions anteriors: 1974, 1973 i 1972. I aquí va la meva tria del 1975 per animar-vos el Sant Esteve:
Com és tradició, abans de tancar el 2025 vaig a fer un repàs als millors discs... de fa 50 anys! El meu petit homenatge a aquella forma d'art mig perduda anomenada LP. Endavant amb les joies del 1975! 🧵1/14
— Salvador Macip (@macips01) December 25, 2025
Des de Ràdio Marina em van proposar participar en aquest project que es diu Del poble al món, on els mitjans locals envien un creador de continguts a parlar amb catalans emigrats. A mi em va tocar ensenyar-li Leicester a la Mitja Catalana, una instagramer encantadora que està aprenent tot el que pot sobre la nostra cultura i la nostra llengua. Acompanyeu-nos al passeig!
Aquests dies he sortit en alguns mitjans parlant de la curiosa longevitat de les dones catalanes. Si voleu saber-ne més, teniu aquesta entrevista a BTV:
També una entrevista a la Cope, una altra al Periódico i la meva secció de la setmana a El Suplement:
I aquí us deixo l'entrevista que li vam fer mesos enrere a l'Angelina Torres, la que llavors era la persona més gran del país, i que fa uns ides per desgràcia va morir:
A casa ho celebrem tots... Que tingueu uns bona festa de tots sants! (Panellets gentilesa de ma mare...).
N'he decidit fer-ne finalment fer-ne jo també una ressenya perquè és una de les novel·les més interessants que m'ha caigut a les mans darrerament. Començo reconeixent, com també diu la Leticia, que no és ni molt menys una novel·la perfecta. Té un ritme lent i contemplatiu, alguns girs argumentals son estranys i està ficats tota l'estona al cap de la protagonista pot acabar carregant una mica. Però això darrer és també un mèrit, perquè transmet molt bé el que és una crisi personal, en aquest cas, la crisi perimenopàusica d'una dona artista (amb un perfil semblant a l'autora) i mare.
Seria un error considerar-lo un llibre "de dones" o "per dones" (etiquetes, d'altra banda, una mica absurdes), perquè la sensació de desconcert i d'estar perdut que comunica és universal. La barreja de drama, comèdia i patetisme està molt ben trobada i fa que t'identifiquis amb la protagonista, encara que no tinguis la mateixa edat (la meva crisi dels quaranta ja fa temps que ha quedat enrere) o sexe. Sí que m'ha semblat diferent a altres històries similars, perquè estic més acostumat a sentir-les explicar als homes (no sé si la literatura de crisi és tradicionalment més masculina o simplement que no havia buscat els llibres adequats), i és interessant veure que a l'altra banda es viu d'una manera igual, encara que diferent.
En resum, un llibre diferent, ben trabat, que requereix una mica de paciència però que recompensa al lector. No he trobat gaire novel·les així, darrerament. Llegeixo que en faran una adaptació televisiva. Els desitjo sort als showrunners...
L'elecció d'explicar la història d'una orangutana fugada és, si més no curiosa. Perquè el llibre és això, una crònica de com escapa una orangutana capturada per uns criminals, viscuda des de dins. L'habilitat narrativa de l'autor fa que, un cop superada l'estranyesa inicial, et fiquis en la pell de la protagonista i acabis veient el mon a través dels seus ulls. La novel·la, diuen que basada en fets reals, funciona com una petita faula per retratar el costat fosc de la naturalesa humana, com si algú ens estigués observant des de fora. També és interessant com Lluís imagina la societat dels orangutans i crea tota una cultura al seu voltant. Un dels millors moments del llibre, precisament, és l'explicació de la mitologia goríl·lica de la creació del mon, un conte dins del conte, ple de poesia.
En resum, una novel·la diferent, ben escrita i ben portada, que es llegeix d'una tirada, que té un misstge potent (sense ser excessivament moralista) i que demostra, un cop més, que, amb el seu domini literari, Joan-Lluís Lluís pot fer que sigui atractiu qualsevol tema.
Tinc una especial atracció pels eclipsis (el meu primer grup musical, que encara cueja, els deu el nom) i va ser un plaer veure la lluna eclipsar-se aquest diumenge des de la terrassa (quan els núvols em deixaven). Un més dels fabulosos espectacles que ens ofereix de tant en tant la natura. Per uns moments, t'oblides dels desastres que passen al planeta...
Avui fa 80 anys. El dia del meu sant, per cert. Fàcil de recordar. Que no se'ns oblidi.
Fa uns dies vaig escriure aquest article al Periódico per a explicar que m'han diagnosticat un trastont de l'espectre autista. Vaig pensar que potser podria ajudar als qui estan passant per una cosa així saber que no son els únics i que hi ha neurodivergents que se'n surten prou bé. En vaig fer difusió a les xarxes i la resposta ha sigut sorprenent i molt maca, molta gent compartint les seves experiències (pròpies, amb els fills...). Sembla que sí que és útil parlar-ne i ajudar a visibilitzar-ho. Aquñi va el fil de twitter:
Fa poc que he descobert que soc autista. En aquest article de @elperiodico us explico com es viu que et diagnostiquin una neurodivergència (dues, en el meu cas) sent adult. (1/5) https://t.co/0GmZIOC4wN
— Salvador Macip (@macips01) July 29, 2025
I a arrel d'això, em van fer aquesta entrevista a Wilaweb, on m'extenc una mica més sobre el tema, per si a algú li interessa. Aquí hi ha un tall en vídeo i aquí un altre:
Sant Joan és una festa que tradicionalment he celebrat poc. De petit, tirava petards i menjava coca. De jove, menjava la coca estudiant, perquè sempre m'enganxava d'exàmens. I quan vaig acabar la universitat, vaig tenir pocs anys abans no vaig marxar a països on no es fa la revetlla. Com avui, que m'enganxa fora. Trobaré a faltar, un cop més, la coca (la part que més m'agrada de la festa). Que us ho passeu bé!
Aquest any en fa vint que es va publicar la meva priemra novel·la, Mugrons de titani, una space-opera molt esbojarrada que vam parir a mitges amb en Sebastià Roig (quan això d'escriure i llegir ciència-ficció en català era cosa de quatre gats... com han canviat les coses!). Contra tot pronòstic, la novel·la va guanyar el premi de literatura eròtica de la Vall d'Albaida (i dic que va ser inesperat perquè les escenes de sexe son relativament poques...). Al web del llibre en trobareu tota la història.
A part de ser el tret de sortida de la meva carrera literària (un altre dia ja en parlarem), Mugrons també va representar l'estrena del que seria el meu grup mentre vaig viure a NY, els Sunion, perquè vaig aprofitar per gravar la banda sonora de la novel·la amb uns amics, i una cosa va portar a l'altra. Vam acabar tocant plegats set o vuit anys i gravant cinc discs en una microdiscogràfica autogestionada, ara impossibles de trobar.
Com que els temps canvien, he aprofitat l'aniversari per rescatar les gravacions de la banda sonora, remasteritzar-les i penjar-les als webs de streaming per a què tots els qui tingueu curiositat pugueu ballar amb la Valentina Gontxarova per felicitar-li el vintè aniversari (a veure si algun dia ho faig també amb els altres discs del Sunion...). Endavant la música!
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
Els més important és que els carrers estaven a rebentar de gent passant-s'ho bé i comprant llibres i això sempre és fantàstic.
I si voleu passar a saludar, em trobaeru aquí amb l'equip de l'Escolta el teu cos:
Avui, al cicle Ciència radical del CCCB, tindré l'honor de debatre amb la Dra Katherine High, una de les pioneres de la teràpia gènica, sobre el futur de la humanitat. Modera la Núria Jar i els Bromo hi posen el toc artístic. Comença a les 6.30pm. Jo no m'ho perdria!
Cap a on va la humanitat? Al llarg dels darrers anys he fet diverses versions d'aquesta xerrada sobre com la ciència està redefinint la nostra espècie. Aquí teniu un vídeo d'un dels darrers cops, als Pessics de saviesa de Manresa:
El que trobareu en aquest recull son nou contes de factura clàssica, construïts sobre els preceptes de Pere Calders (costumbrisme casolà, un toc humor), filtrats naturalment pels mestres Monzó i Pàmies, i seguint l'esquema del gir final que arrodoneix, la història popularitzat en el seu moment per Roald Dahl o Ray Bradbury. M'ha semblat trobar ecos de tots aquests contistes en aquestes planes, però segur que n'hi ha hagut molts d'altres que també l'han inspirat, perquè l'espectre de temes i estils és força divers.
En Sergi es va estrenar amb la novel·la La noia de la pluja, i ha tardat deu anys a decidir-se a fer el següent pas, una dècada plena de lectures que han deixat el seu pòsit i han servit per a què l'autor hagi fet un salt qualitatiu considerable. Les narracions d'aquest recull tenen ritme, ofici i gràcia. Es llegeixen ràpid i no costa gaire anar empalmant-les, senyal que passen bé. Moltes et deixen un somriure als llavis, i la majoria utiltizen una anècdota o un moment concret de la vida d'uns personatges aparentment anodins per fer una reflexió inesperada, interessant o divertida. I, el que és més difícil en un llibre de contes, el nivell es manté tota l'estona sense altibaixos. Malgrat això, si hagués de fer-ho triaria d'entre tots la història d'un pobre home atropellat, descabdellada marxa enrere a l'estil Memento fins a tancar el cercle que fa pena i gràcia a la vegada.
M'ho he passat bé llegint aquest llibre, tot i que no soc gaire de llegir contes, i us el recomano. Serà un bon regal aquest Sant Jordi perquè pot agradar a un ventall ampli de lectors, i farà un llibre perfecte per endur-se'l de vacances a l'estiu.
