dijous, 2 de maig del 2024

Paul Auster (1947-2024)

Ha mort Pau Auster i tothom reivindica l'impacte que li han causat els seus llibres. Era un autor molt llegit a casa nostra. Curiosament, com Woody Allen, no era gaire profeta a la seva terra. Durant els anys wue vaig viure a Nova York, Auster va publicar novel·les que van ser molt aclamades als nostres cercles, però em vaig adonar que passaven pràcticament sense pena ni glòria dins del mon literari americà. Això no li treu cap mèrit, és clar.

Tothom ha citat les novel·les d'Auster que l'han agradat més (jo mateix parlava de la Trilogia de Nova York, que va ser la meva porta d'entrada al seu univers), però no he vist que ningú cités la que possiblement sigui la meva favorita, Mr Vertigo, una raresa dins del seu corpus (junt amb In the Country of Last Things, un exemple de com utilitzar recursos de gènere per narrar històries que no necessàriament s'haurien de qualificar de ciència-ficció). Va ser la primera seva que vaig llegir en versió original i la que em va fer decidir a posar-la a la meva (molt curta) llista d'autors dels quals havia de llegir totes les novel·les que publiqués. I fins ara.

 

dilluns, 29 d’abril del 2024

És possible la immortalitat?

A La fórmula del éxito, el podcast de l'Uri Sabat, m'han deixat palar una horeta llarga sobre el tema de l'envelliment, que ja sabeu que m'apassiona. Aquí teniu el vídeo, si us ve de gust.

divendres, 26 d’abril del 2024

Malalletra, un any més

Aquest any vam tornar a inaugurar el Sant Jordi amb un concert dels Malalletra a la llibreria Ona. Us deixo unes fotos del mestres Joel Codina, que sempre ens fa sortir més guapos del que som, perquè vegeu el que us vau perdre els qui no vau venir. Queda clar que d'energia no ens en falta. El concert de l'any, un any més!
























dimecres, 24 d’abril del 2024

Postals de Sant Jordi

Ahir vaig tornar a viure el Sant Jordi, la feta més bonica de l'any, als carrers de Barcelona. Més de dotze hores anant d'un lloc a l'altre, saludant amics i coneguts i coneixent gent nova, tot al voltant d'aquesta cosa fantàstica que son els llibres. Com cada any, us faig un petit fotoreportatge de la diada.


Sant Jordi pels escriptors de la cituat comença a l'esmorzar que organitza l'ajuntament. Aglomeracions al pati de la Virreina, polítics que volen una mica de focus, uns xuixos boníssims i una xocolata que costa de trobar. I després, posicionament estratègic i corredisses per sortir a la foto de família. Jo prefereixo agafar una mica de distància, però com que soc alt i la closca se'm veu bé de lluny, segur que, si amplieu una mica, m'hi trobeu (pista: al fons a la dreta).

Sobre el que deia de conèixer gent nova, coincidir en una taula de firmes amb el gran David Walliams, de qui l'hereu ha llegit tots els llibres. Conegut a Catalunya més per la seva etapa de còmic destraler (es va queixar que ara seria impossible fer un programa com Little Britain), a UK és el rei de la literatura infantil. Un superventes que no es veia des de Roald Dahl. Poder xerrar una mica amb ell (i que em signés un llibre) va ser un dels highlights del dia.


Parlant de conèixer gent interessant, abans de Sant Jordi vaig poder compartir un acte amb la no menys gran Lolita Bosch, on vam parlar del poder curatiu de la cultura. Si teniu l'oportuntiat, escolteu les històries que explica la Lolita. La feina que fa és espectacular, i té un impacte social impressionant.


Coses que passen també per Sant Jordi: signar llibres a llocs inesperats, com aquest terrat de Sant Pau, amb les fenomenals vistes a la Sagrada família.


I les festes, prèvies i posteriors. Un altre clàssic. En la de la La Vanguardia ens vam trobar uns quants dels components del grup Malalletra


Faig cara seriosa, però estava content de sortir al carrer a viure el Sant Jordi.

En Manel Esteller i jo vam signar força per tota la ciutat (aquí, un "robat" del Joel Codina, a Ona) i vam poder xerrar una estona amb els notres lectors, que sempre és un plaer. I en alguna parada, vam tenir experiències curioses. Vam acabar la tarda al Planta baixa parlant d'envelliment i de salut en general en un esceneari a l'aire lliure que TV3 havia muntat a la Plaça Catalunya (a partir de 1h58m),:

 

I, entre mig de tot això, encara vaig tenir temps de carregar la bossa. Us deixo amb la meva collita:





dimarts, 23 d’abril del 2024

Signatures de Sant Jordi


Bon Sant Jordi a tothom! Si esteu rondant per Barcelona, passeu a saludar i us firmarem alguna cosa! A més d'aquests llocs, seré també a l'Escola IPSI (Comte Borrell, 243) de 16.30 a 17.30. 

dilluns, 22 d’abril del 2024

Ressenya: Un assassí

 

Com que és Sant Jordi, hi ha un munt de novetats interessants al carrer. Aprofito per recomanar-vos una de les novel·les que més m'han agradat darrerament per si necessiteu idees per demà.

En Llort acaba de treure Un assassí, una història d'un assassí a sou diferent a les que estem acostumats a veure. Si heu llegit en Llort abans, ja sabeu que té una gran habilitat a construir personatges que t'atrapen des de la primera plana i posar-los en situacions inesperades. En aquest cas, el protagonista no és el típic assassí glamurós que duu una vida de luxe esperant el proper encàrrec, si no un home força normal que simplement li agrada matar, i ho converteix en el seu ofici. A partir d'aquest plantejament original, Un assassí és un conjunt de vinyetes, gairebé petits contes, que consterueixen un personatge complex, amb llums i moltes ombres, però amb el qual acabes empatitzant, que s'acaba veient embolicat en un joc del gat i la rata amb un policia amb qui té una relació especial, que no explicaré per no fer espoilers. Amb un ritme àgil i ben planejat, la història vital de l'assassí es va desplegant a poc a poc al llarg del llibre, fent gala d'un humor negre més afinat encara que de costum, i és tota una lliçó de com es retrata una persona i el seu entorn en una novel·la, a part d'un relat trepidant ple de moments d'intriga i tensió.

En resum, un altre bon text d'en Llort, amb un peu al gènere negre i un altre al costrumbrisme desfassat, potser una de les peces més rodones que li he llegit darrerament, i això que ja sabeu que soc molt fan de tot el que escriu (1, 2, 3, 4, 5). Molt recomanada per a tota mena de lectors per aquest Sant Jordi.

dimarts, 16 d’abril del 2024

Aquest dissabte, Malalletra a Ona per inaugurar el Sant Jordi!


Ja sabeu que formo part d'un grup d'escriptors que pugen a l'escenari a tocar quatre cançons clàssiques (potser amb més il·lusió que encert, sempre diem que escrivim millor que toquem, però amb un mínim de qualitat, això sí!). Ens vam estrenar a Ona el darrer Sant Jordi, i va ser una festa. Aquest dissabte hi tornem, amb alguns clàssics i unes quantes novetats. Si us vau perdre el primer concert, teniu una altra oportunitat (i si el vau veure, aquest serà millor!).

dimarts, 12 de març del 2024

A primera fila

Un amic meu em passa una captura de pantalla per whatsapp. "Ets tu, aquest?" És un concert de Sau a Zeleste el 1989 i a primera fila hi ha un noi de 18 anys, cabells rossos llargs i cinta al cap cantant amb molta passió els temes del segon disc del grup, que s'acabava de publicar. I sí, soc jo. En aquella època estava esclatant el rock català, sobretot a les comarques gironines, i a mi em va enganxar al final de l'adolescència, i m'hi vaig llançar de ple. No sé quants concerts de Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Umpah-pah, Lax'n'busto i tota la resta vaig arribar a veure. A l'estiu no paràvem, era un festival com el que es va fer al Sant Jordi cada cap de setmana. El 1989, però, a BCN, tot això era molt nou i no havia arribat encara la febre com l'estàvem començant a viure a comarques, per això estic relativament ample a primera fila escoltant feliçment els Sau, com podeu veure en el vídeo al minut 13:11, aquí sota:

 
    
No recordava que se'm veia al vídeo d'aquest concert de Sau (que segurament deu ser el primer cop que vaig sortir a la tele, ara que hi penso...), però sí que estava al cas que se'm veia bé al concert que Sopa de cabra va donar a Zeleste un parell d'anys després, on es va grabar el Ben endins, el primer disc en directe del moviment del rock català i un dels best sellers de la nostra música. Un cop més, estava a primera fila, amb els cabells (una mica més llargs) i el mocador (ara de color blau), cantant totes les cançons, una mica més apretats, perquè Sopa (com Sau, Sangtraït i els Pets) llavors ja eren estrelles de ple dret a tot el país. Molts anys després vaig poder parlar amb el Gerard Quintana de la meva època de fanboy incondicional dels Sopa i em va explicar que ells també s'havien adonat que a molts concerts dels anys noranta hi havia el mateix noi un mocador al cap davant de tot. Suposo que se'm deuria notar bastant, que faig metre vuitanta cinc, i al final es deurien adonar de la meva presència. Aquí teniu el vídeo d'aquest altre concert. Si us el mireu, em trobareu a diversos llocs, per exemple al minut 26:15.

El rock català va ser un moviment realment irrepetible. Va arribar en un moment que la societat estava per fi preparada per escoltar música popular amb la nostra llengua, després de la travessa del desert que havien sigut els 80, i una colla de bons músics va saber aprofitar l'oportunitat. I els que teniem vint anys i ens agrada la música, ens ho vam passar molt bé. Pel record queden tots aquests discs fantàstics que es van editar llavors, i uns quants vídeos de concerts memorables... molts d'ells amb un noi alt i ros i un mocador al cap a primera fila.

divendres, 8 de març del 2024

Adéu, Toriyama!

Ha mort Akira Toriyama, dibuixant japonès conegut sobretot per les sèries del Dr Slump i Bola de drac. És dfícil explicar l'impacte que van tenir els seus manga en un parell de generacions de catalans. Els millennials tenien l'edat adequada per gaudir de les aventures de l'Arale o del Goku però el realment revolucionari és que també ens hi vam enganxar els X, que ja rondàvem la vintena i, en teoria, érem massa ganpies per una sèrie "infantil". L'humor desfasat i políticament incorrecte de les primeres temporades de Bola de drac va fer que ens convertíssim en fans incondicionals. La majoria vam seguir-hi enganxats quan va canviar el format i Bola de drac Z es va convertir en una sèrie més estàndard de bofetades i dolents invencibles que acabaven derrotats (i normalment llavors es passaven a l'altre bàndol). El kamehame, el "llum, foc, destrucció!" i els nivells de poder dels Guerrers de l'espai son coses que han quedat incorporades a la nostra cultura gràcies a aquest fenomen curiosament transversal que va ser Bola de drac a Catalunya. I el mèrit el té aquest geni que es deia Toriyama.

dilluns, 19 de febrer del 2024

Matar cèl·lules velles

Recentment, al meu laboratori vam publicar un article sobre un fàrmac que, almenys en condicions experimentals, és molt eficient a l'hora de netejar les cèl·lules velles dels teixits. Ara hem de veure com funcionarà en éssers vius, però de moment, la revista on es va publicar l'ha seleccionat com un del top 10 de l'any passat. Les coses s'estan movent ràpid en aquest camp,i aviat veurem coses molt interessants (vull dir clínciament útils), n'estic convençut. 

  .

Avui parlaré d'aquests i altres temes en una conferència que faig a BCN, per si algú s'hi vol passar:



dilluns, 29 de gener del 2024

Minuts musicals, edició 2024 (IV)

I acabo els dilluns musicals de gener de repàs al que més m'ha agradat del 2023 amb aquest tema del darrer disc del Caïm Riba, El racó dels pensaments, que transmet un bon rotllo fantàstic. Fa just 10 anys que va començar la seva carrera en solitari, després del final de Pastora, i en cada disc pots trobar almenys un parell de cançons que et posen de bon humor. No és poca cosa.


dilluns, 22 de gener del 2024

Minuts musicals, edició 2024 (III)

El retorn més sonat del 2023 va ser el de Peter Gabriel, que va publicar i/o, el primer disc de material original en 21 anys. És un CD sonorament impecable, com sempre, amb grans temes, que sona sorprenentment modern malgrat mantenir el so que defineix l'autor. I, més sorprenentment encara, va ser número u a UK, malgrat tots els anys que havien passat des del darrer cop que Gabriel havia sortit a les llistes. Podria posar qualsevol de les cançons, però aquesta és potser la que més m'agrada (i té un vídeo que treu un bon profit de la IA):

dilluns, 15 de gener del 2024

Minuts musicals, edició 2024 (II)

El 2023 va ser també l'any del retorn dels Extreme, un grup que va quedar englobat dins del moviment hair metal dels 80 però que tenia molta més qualitat musical que els seus companys de generació. La seva arma secreta era el guitarrista, Nuno Bettencourt, un dels últims guitar heroes del segle XX. Six és un CD molt potent, i té aquesta perla, que inclou un solo de Bettencourt que va omplir rius de pixels a internet i va propulsar el nou disc:

dilluns, 8 de gener del 2024

Minuts musicals, edició 2024 (I)

Ara que oficialment s'ha acabat la temporada de festes, començo l'any al blog igual que vaig fer el 2023, repassant la música nova que més em va agradar de l'any anterior. Seran quatre dilluns musicals (de nou en honor a la secció històrica del bloGuejat) que comença amb el retorn d'uns clàssics, els OMD, que el 2010 van començar una segona vida. Fan un so clàssic però, per coses de les modes, sona molt modern. I el nou disc, Bauhaus staircase, que curiosament va arribar a número u a UK, té un munt de moments bons. Per exemple, aquest:


divendres, 5 de gener del 2024

Twelfth Night


En el mon anglosaxó avui se celebra (és un dir) la Twelfth Night, la dotzena nit de Nadal, que coincideix amb la vigília de l'Epifania (o nit de Reis) al sud d'Europa. Malgrat tenir-la marcada al calendari (i ser el títol d'una obra de l'autor de referència del país), se li fa poc cas. Ni cabalgates ni regals. L'hereu tampoc té edat ja per aquestes coses però, malgrat tot, aquesta nit els Reis deixaran paquets sota l'arbre. Que no sigui dit que no tenim present totes les tradicions! Que els Reis us portin moltes coses maques!

dilluns, 1 de gener del 2024

Bon any nou!

 

A veure quines sorpreses ens porta aquest 24. Que tingueu tots molta salut i que sigui un any bo en tots els sentits!

diumenge, 31 de desembre del 2023

Balanç de l'any


S'acaba un altre any i toca allò de fer una mica de balanç al blog. Sempre em queixo que els blogs estan morts i tota la pesca (és ja una tradició de cap d'any) però el 2023, per primera vegada en la història del bloGuejat he revertit la tendència a la baixa de posts i he recuperat els nivells pre-pandèmics, amb dades similars als 2018 i 2019, per sobre les 60 entrades, més d'una a la setmana. A veure si puc mantenir aquest ritme a partir d'ara, que sembla assequible i evita prou bé la desconnexió. Els comentaris continuen sota mínims (agraïments als quatre que sempre comenteu!), però no passa res. Els posts tenen una mitjana d'entre 50 i 100 visites, amb alguns pics, que no son les xifres que es veuen a X (on, passada la febre pandèmica m'he estabiltizat amb 23.000 seguidors), la xarxa que més uso encara, malgrat les bogeries del seu propietari, però no estan tampoc gens malament. 

Aquest any ha sigut intens des del punt de vista laboral, amb la meva nova responsabiltiat com Director dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, que m'ha portat a pujar i baixar de Leicester (on encara mantinc el laboratori "mare") a BCN (on he obert un segon laboratori a l'Institut Carreras) amb força freqüència. Pel camí, he après a treballar a avions i aeroports, s'ha d'aprofitar el temps al màxim. La ciència ha anat bé, hem sigut productius, però no hem publicat tant com anys anteriors, perquè els estudis han sigut més llargs i complexes, ha costat més acabar-los. Ara tinc un munt de resultats sobre la taula que espero que podrem treure al llarg del 2024.

Literàriament continuo a un ritme més lent que el que tenia fa uns anys, que ja em va bé. El 2023 només he publicat un llibre, El secret de la vida eterna, a mitges amb el Manel Esteller, una obra de divulgació sobre el meu tema principal de recerca que fa anys que tenia pendent. El llibre ens ha donat moltes alegries, com per exemple arribar per primera vegada al número u de la llista de vendes en els 18 anys que fa que publico. Té una importància relativa, això, més enllà de la curiositat. El que importa és que el llibre ha estat ben acollit i als lectors sembla que els ha agradat.

La novetat més inesperada d'aquest any és que a la primavera ens van dir que ens havien acceptat un projecte de sèrie de divulgació pel nou canal juvenil/infantil de TV3. Altres projectes audiovisuals que havia intentat aixecar havien fracassat i, la veritat, no m'esperava ja que aquest funcionés (massa complicat, això de la televisió!). Però va passar, i això vol dir que em vaig passar l'estiu fent els guions amb la co-guionista i buscant forats a la tardor per rodar els 13 capítols de 10 minuts que formen la primera temporada de la sèrie (veurem si n'hi haurà més...). Una experiència totalment nova per mi, i molt interessant. I, a sobre, m'ha permès explotar la meva faceta musical, que fins ara era purament de costellada. Us explicaré més coses quan pugui, que de moment els detalls estan sota secret de sumari.

El meu calendari del 2024 inclou l'estrena de la sèrie (que havia de ser a la primavera, però s'ha posposat a la tardor) i la publicació del meu segon llibre d'assaig reflexiu, que seguirà el patró del primer. Hi ha altres projectes en dansa (una novel·la que tinc a mitges, la següent de Macip Garzón, que ja està escaletejada...), però veurem quins es concretaran a temps per ser inclosos al balanç del desembre que ve.

I res més des del bloGuejat pel que fa a aquest any. Que acabeu el 2023 amb alegria i que el 2024 us porti salut i felicitat!

dimecres, 27 de desembre del 2023

Minuts musicals: el millor del 23

Vaig començar l'any repassant els discs que més m'havien agradat del 2022, i en pensar quins serien els del 23 m'he adonat que aquest any, musicalment no ha sigut de grans descobriments. He escoltat molta música clàssica, a través de l'hereu, que és qui m'està reeducant en el tema (n'estava més al cas quan era adolescent, però vaig caure en el costat fosc...), però això no es pot considerar novetats (la majoria de peces que més m'han agradat han estat escrites fa més d'un segle!). 

Sigui com sigui, per anar tancant l'any us deixo la peça que més he escoltat, un dels concerts més clàssics del repertori de violoncel que, malgrat tot, no coneixia: el concert en mi menor per a violoncel d'Elgar, que ja vaig penjar al blog com a descobriment destacat l'any passat. Com us vaig dir ja llavors, només cal que escolteu els primers cinc minuts per entendre què vull dir. De totes les versions que he sentit, aquesta és la més potent:

 

Però aquesta, més moderna i la primera que vaig sentir, ocupa un segon lloc molt proper:

 

dimarts, 26 de desembre del 2023

Llarga vida als sidemen

Ahir vaig penjar la nadala dels Pogues en record del seu cantant, mort fa poc, i això em va portar a una llista de músics que ens han deixat aquest any, i pensava en tots aquests noms que ningú recorda, malgrat tot el que han fer. En selecciono tres avui com homenatge a tots els sidemen que han contribuït de manera important al seu grup però que quan es moren, la notícia no surt a cap diari. Potser a una revista especialitzada, si tenen una mica de sort. Aquests tres mereixien més, per exemple.

Randy Meisner va ser baixista de tots els discs clàssics dels Eagles excepte el darrer, abans de les reunions que van tenir lloc més de vint anys després que ho deixessin. No va participar d'aquesta segona vida del grup, en part pels seus problemes de salut. Membre fundador i part integral del joc de veus del grup, tenia l'honor de ser la veu solista d'un dels temes dels Eagles que més temps va estar a les llistes d'èxit, i que a la recta final aprofita al màxim el rang de la seva veu avellutada:

Bernie Mardsen va ser un dels dos guitarristes originals de Whitesnake i va estar al grup del 1978 al 1982, abans de la seva època més coneguda. Tot i això, va ajudar a definir el so de rock dur de dues guitarres que tants altres van copiar, i va coescriure algun dels grans èxits del grup, per exemple, aquest, que es va convertir en el seu single més popular quan el van refer uns anys després:

I acabo amb Denny Laine, que va tenir la seva primer oportunitat de ser famós amb els Moody Blues, grup que va co-fundar a Birmingham en els anys 60. Els va deixar després del primer disc i abans que el seu substitut, Justin Hayward, els portés a l'èxit amb una de les balades més famoses de la història. Però a diferència de la majoria de gent, Laine va tenir una rara segona oportunitat quan el seu amic Paul McCartney li va demanar que fos el guitarrista del seu nou grup, Wings. Fa formar-ne part de principi a final, com a guitarrista, segona veu i, ocasionalment, cantant principal i, fins i tot, co-compositor, com en aquesta petita joia:

dilluns, 25 de desembre del 2023

Bon Nadal!

 

La nadala d'aquest any havia de ser aquesta... Que passeu un bon dia de Nadal envoltats de la gent que us estima!

dijous, 14 de desembre del 2023

El secret de la vida eterna: les presentacions de la setmana que ve

La setmana que ve fem les tres darreres presentacions d'El secret de la vida eterna, de nou a BCN (aquest cop en format conversa) i també a les ciutats d'origen dels autors (Sant Boi i Blanes). Passeu a saludar i a sentir-nos parlar sobre l'envelliment, la immortalitat i el futur que ens espera!



divendres, 1 de desembre del 2023

Shane MacGowan (1957-2023)

No acostumo a fer obituaris, però avui volia recordar Shane McGowan, cantant dels Pogues, gran poeta i músic, pèssim cantant i alcohòlic recalcitrant, que és un miracle que hagi viscut tant, amb el ritme de vida que ha portat. El seu punk folclòric va posar banda sonora a la meva joventut. Quants cops vam escoltar Fiesta a tot drap aquell estiu al cotxe, quan començava a conduir? Recordo també un concert èpic al Palau dels Esports quan els Pogues estaven al pic de la seva popularitat i vaig estar a primera fila cantant tots els temes i saltant amb ells. Però potser m'agradava encara més quan els Pogues es posaven tendres...


Diria que els vaig descobrir amb aquesta:


I aquesta és una de les seves últimes grans cançons, ja sense els Pogues. Que serveixi de comiat.

dijous, 30 de novembre del 2023

El Secret a les llistes

Sempre és una sorpresa (i una alegria) veure un llibre de divulgació a les llistes de vendes, una cosa que no passa gaire sovint a casa nostra (la divulgació desperta un cert interès, però no és una literatura de masses, per desgràcia). I si el llibre és el teu, doncs encara més sorprenent i agradable! N'he publicat 42 i mai havia aconseguit pujar al número 1 de la llista oficial de vendes. Amb El secret de la vida eterna finalment ha passat, dues setmanes seguides (més posicions d'honor a altres llocs). Les llistes tenen un interès relatiu, imperfectes com son de concepte i execució, però, si més no, son el senyal que els lectors recolzen el llibre, i aquesta és la millor recompensa que pot tenir un escriptor. Moltes gràcies a tots els qui ens heu fet confiança i us heu comprat El secret. Espero que us hagi agradat... i que el regaleu per Nadal!



divendres, 24 de novembre del 2023

10 anys escrivint a l'ARA

El 24 de novembre del 2013 escrivia el meu primer article de divulgació pel diari ARA (us el poso a continuació). Fa, doncs, deu anys justos, i encara hi contribueixo regularment un parell d'articles al mes. Vaig començar la meva col·laboració al diari una mica abans, l'abril del 2012, fent una columna, però any i mig després em van oferir canviar a un format més extens i aquí continuo, 189 articles després, intentant explicar-vos coses interessants i curioses. I espero poder-ho fer molts anys més!