divendres, 11 de juny de 2021

Confiar en la ciència

M’ha passat unes quantes vegades darrerament que, a les xarxes socials, un desconegut m’ha acusat de ser ocell de mal averany o, fins i tot, de desitjar que les coses vagin malament. No soc l’únic científic que parla de la covid-19 que pateix aquesta mena de comentaris quan intenta posar sobre la taula tots els escenaris possibles, especialment els que les presses tendeixen a arraconar. Un pot ser de tendències més optimistes o més pessimistes, però els professionals tenim l’obligació de ser sobretot realistes, encara que costi. S’ha de ser una mica capsigrany per creure que assenyalar els riscs que ens poden portar a situacions problemàtiques vulgui dir que tenim ganes que passin.

És un tema de probabilitats que a vegades costa d’entendre. Si hi ha un límit de velocitat és perquè els estudis demostren que un accident per sobre d’aquesta xifra té un risc més elevat de tenir conseqüències greus. Quan diem que és millor no superar els 120 Km/h, sempre trobarem algú que ens assegurarà que s’ha saltat la norma mil cops i no li ha passat res. Però això no vol dir que, com més vegades ho faci, més possibilitats tingui d’acabar malament. Amb la pandèmia és el mateix: arraconar la prudència no garanteix una hecatombe, però fa que n’augmentin les probabilitats. És important anar recordant-ho, sobretot en els moments de més eufòria.

Malgrat les crítiques que rebem de tant en tant, aquests dies hem vist un exemple pràctic de l’impacte real que tenim els divulgadors. Quan a Espanya se’ls ha donat als vacunats amb una dosi d’AstraZeneca l’opció de triar una segona dosi igual o barrejar vacunes, prop del 90% s’ha quedat amb la primera alternativa, que és la que hem defensat els qui estem al cas, seguint les conclusions de l’EMA i l’OMS. Al cap i a la fi, és l’única combinació sobre la qual hi ha estudis fiables (que diuen que és segura i eficaç), la resta son conjectures. L’argument és tan contundent que s’ha acceptat molt millor que no la recomanació oficial de triar Pfizer, que encara no té dades científiques prou sòlides on recolzar-se.

Això demostra que, com a societat, hem pujat un graó important: hem après a buscar informació. Pot semblar una cosa trivial en l’era Google, però és precisament l’accés immediat a muntanyes de dades que ens proporciona internet el que fa que la tasca de trobar la veritat sigui més difícil que mai. La pandèmia ens ha ensenyat (o confirmat) que la versió institucional no sempre és la més encertada. I també que això no implica forçosament haver d’anar per defecte a l’altre extrem i creure que tot el que diu el govern és part d’una conspiració. Qui més qui menys, en els últims mesos ha buscat veus que li inspirin confiança. I no s’ha quedat amb la primera, ni amb la més cridanera, ni amb la més famosa, si no que s’ha construït un grup de referència que potser inclou un que és una mica radical, un altre que tendeix a ser més aviat conservador i un tercer que sempre busca punts d’equilibri. Escoltant-los a tots, ha pogut prendre les seves pròpies decisions d’una manera ben informada.

Els mitjans també hi han contribuït molt, cedint el micròfon no només al grup habitual de divulgadors o a l’expert afiliat al sistema, si no ampliant la mostra per oferir un ventall d’anàlisis independents i justificades. Això ha fet que ens arribessin opinions molt valuoses que en altres circumstàncies haurien quedat soterrades. És aquest esforç comú (científics animant-se a pujar a l’estrada, mitjans obrint-los les portes i ciutadans buscant i triant proactivament) el que ens ha permès madurar col·lectivament. Esperem que, un cop acabada la pandèmia, no fem un pas enrere i mantinguem tot això que hem guanyat.

La setmana passada, ’Buzzfeed News’ va accedir a 3.200 pàgines d’‘e-mails’ d’Anthony Fauci, el coordinador de la resposta dels Estats Units a la pandèmia, que cobrien els primers sis mesos del 2020. Malgrat la feinada i la responsabilitat que tenia, Fauci treia estones d’on fos per contestar els missatges que li enviaven tota mena de persones preocupades, des de famosos a ciutadans anònims. A un nivell més modest, molts científics hem intentat fer una cosa semblant aquests dies, per exemple resolent a Twitter o Facebook els molts dubtes que ens arribaven. Hem procurat ajudar una mica amb les eines que tenim a mà, igual que molts altres professionals de camps diversos. És un esforç, intens i no remunerat, que fem amb molt de gust. La recompensa més gran és veure que, a l’altra banda, hi ha gent que ens escolta i confia en nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 7/06/21. Versión en castellano.]

dijous, 13 de maig de 2021

Optimisme

 És el moment de l’optimisme, de parlar de la llum al final del túnel, de celebrar com pugen els vacunats i baixen les víctimes, de començar a pensar en tot el que hem deixat de fer i aviat retrobarem. És el moment de l’optimisme, i això és un perill. Perquè la pandèmia no s’ha acabat, ni de bon tros: tots aquestes progressos que estem fent pengen d’un fil. Mirem l’exemple recent de Xile, un país que, amb més del 40% de la població immunitzada i creient que ja se n’havien sortit, va patir un pic intens del qual tot just es recuperen ara. Els experts creuen que va ser culpa d’una relaxació massa ràpida, sobretot relacionada amb l’obertura dels viatges interns durant el gruix de la temporada d’estiu, de desembre a febrer.

Quan Espanya va sortir de la tercera onada, l’optimisme es va començar a instal·lar en la població, esperonat per l’increment progressiu del ritme de vacunació i la perspectiva d’aconseguir una certa normalitat a l’estiu. Però la situació a Xile ens demostra que, fins i tot amb una bona immunitat i amb la pandèmia aparentment controlada, no ens podem confiar: hem de continuar vigilant i no voler córrer més del compte.

Així ho han fet al Regne Unit. Després d’una gestió espantosa que els va portar a tenir una de les mortalitats acumulades més grans del mon, sembla que per fi han trobat l’estratègia que funciona. Una combinació de vacunacions massives i confinament prolongat ha fet que registrin un número mínim de morts i els casos hagin baixat en picat. I no els va tremolar el pols a l’hora de mantenir-ho tot tancat durant la Setmana Santa perquè els indicadors no eren adequats. Actualment, el Regne Unit té cinc vegades menys contagis que Espanya i el doble de vacunats, però encara estan prohibides les trobades amb altres bombolles en espais tancats, i restaurants i pubs només serveixen a l’exterior.

A Espanya, en canvi, sol manar més el calendari. La insistència per recuperar la vida social i econòmica, sobretot quan s’acosten festes, és massa forta en un país molt depenent psicològicament i econòmicament de la restauració i l’oci, i amb menys recursos per compensar els qui en pateixen més l’impacte. Cap polític espanyol s’ha atrevit a limitar el Nadal, la Setmana Santa o l’estiu, per por a una revolta popular. Per això el risc és ara que, en els propers mesos, anem adquirint l’esperada llibertat amb pressa, independentment de la realitat epidemiològica. El primer avís ha sigut cancel·lar l’estat d’alarma perquè políticament tocava, no perquè estiguem segurs que ja no serà necessari. La setmana passada, a Espanya hi va haver un centenar de morts. Al Regne Unit, que té vint milions més d’habitants, només una dotzena. En quin dels dos països podem quedar amb els amics per anar a sopar en un espai tancat?

Potser això és degut a una propensió a autoenganyar-nos. A Espanya, la presidenta d’una comunitat autònoma ha sigut aclamada (i reelegida) perquè la seva gestió de la pandèmia ha permès que la gent pogués gaudir de llibertats que en altres territoris s’havien negat. La conseqüència, com era d’esperar, és el número de contagis i morts més elevats del país i, ara mateix, una de les ocupacions més altes d’UCIs. Que aixecar restriccions quan encara no és prudent fer-ho es paga amb vides humanes a aquestes altures és indiscutible. I, malgrat tot, alguns escullen no veure-ho.

No es pot negar que, a tot el país, la situació està millorant, i que hauria de continuar fent-ho. Però també és cert que els indicadors encara no son del tot bons: després de tocar fons a mitjan març, la corba de contagis oscil·la amunt i avall sense acabar de decidir-se a continuar el ritme descendent. No es tracta de veure l’ampolla ni mig plena ni mig buida: les dades son les que son i s’han d’interpretar d’una manera freda. I a l’hora de prendre decisions de salut pública, sempre és més aconsellable la prudència que córrer riscs. Que l’optimisme, tan necessari per resistir el que ens queda de pandèmia, no ens encegui: omplir bars i restaurants no pot voler dir omplir també hospitals.

Estem a la recta final, però és una recta llarga. Una ensopegada ara pot fer molt de mal. L’optimisme pot convèncer-nos que això no tornarà a passar, que ja hem superat el pitjor i que les vacunes evitaran més onades. Esperem que sigui així. Però recordem el cas de Xile. I insistim un cop més amb l’exemple britànic: l’activitat s’ha de recuperar quan les dades ho permetin, no quan la pressió socioeconòmica ho demani, i sempre d’una manera gradual i proporcionada.

[Publicat a El Periódico, 10/5/21]

divendres, 23 d’abril de 2021

Feliç Sant Jordi!

Que tingueu tots una bona diada! Malgrat que aquest Sant Jordi encara no pugui ser normal, aprofiteu per passejar, comprar llibres i saludar els escriptors que treuen el cap a les paradetes. Jo aquest any m'ho perdré (espero que el proper ja estaré a les trinxeres altre cop!), però ja sabeu que tinc un parell de llibres als taulells, un de reflexions i un misteri fantàstic (en teniu una ressenya a sota), si necessiteu idees. I a més, aquí i aquí faig unes quantes recomanacions. Bon Sant Jordi a tothom!



dilluns, 12 d’abril de 2021

¿Què hem de fer amb la vacuna d’AstraZeneca?

 El ball de dubtes al voltant de la vacuna d’AstraZeneca d’aquests últims mesos ha culminat aquesta setmana amb l’anunci que l’Agència Europea del Medicament (EMA) canviava les seves recomanacions i admetia que hi havia una «possible relació» entre la vacuna i l’augment d’un tipus rar de coàguls en les persones immunitzades. Concretament, a Europa s’havien vist 62 trombosis de si venós cerebral i 24 de la vena esplènica en 25 milions de vacunats (la gran majoria en dones de menys de 60 anys), dels quals 18 havien mort. Són malalties que espontàniament apareixen amb una freqüència molt baixa i, malgrat que la proporció continua sent petita en vacunats, la coincidència temporal desperta sospites.

¿Què s’ha de fer a partir d’ara? La mateixa EMA ha conclòs que s’ha de continuar utilitzant la vacuna d’AstraZeneca perquè els possibles riscos són baixos comparats amb l’efecte protector que té. L’agència reguladora del Regne Unit ha anunciat que la continuaria posant i que la restringiria només als de menys de 30 anys quan els arribi el torn. El motiu pel qual el Regne Unit ha vist menys casos de trombosi fins ara pot ser que, a diferència de bona part d’Europa, ha utilitzat aquesta vacuna sobretot per als més grans de 65 anys, que tindrien menys perill de desenvolupar-la. 

Però encara queden moltes incògnites per resoldre. Per exemple, les trombosis no s’han observat amb les vacunes de Pfizer i Moderna, que són d’ARN. Això fa pensar que la tecnologia del vector viral d’AstraZeneca podria desencadenar una resposta immune que destruís les plaquetes (una de les característiques d’aquestes trombosis). Però si és així, hauria de passar una cosa semblant amb les vacunes que utilitzen el mateix sistema, com l’Sputnik russa, la CanSino xinesa o la nova de Janssen, algunes de les quals ja s’han administrat massivament. En canvi, encara no s’ha associat cap d’aquestes vacunes a un augment de trombosis.

Però assumim per un moment que la vacuna d’AstraZeneca està de veritat relacionada amb aquestes complicacions, que sens dubte és una possibilitat. El que hauríem de fer llavors és valorar-ho amb la perspectiva que fa falta dins del context de la campanya de vacunació. Si aquests 25 milions de persones no haguessin rebut la vacuna d’AstraZeneca, segurament haurien d’haver esperat mesos que els en toqués una altra dosi, durant els quals una part hauria agafat la Covid-19. Simplificant molt totes les variables implicades, podem calcular per sobre quin efecte tindria això. Si considerem que cada setmana es contagia una d’entre 880 persones (per utilitzar dades recents de Catalunya, tot i que és una xifra que varia segons el temps i el lloc), això voldria dir que els no vacunats es podrien haver infectat a un ritme de més de 28.000 per setmana que passessin desprotegits. Si assumim una letalitat de el 2% (més o menys la mitjana a Espanya des del principi de la pandèmia), el nombre de víctimes potencials per cada dia que passen sense vacunar serà molt elevat. Tot i ser un càlcul imperfecte, surt una xifra molt més alta que totes les víctimes mortals de les trombosis. 

Tot això indica que, si acceptem com a certa la pitjor de les possibilitats, que la vacuna realment causi una trombosi greu en una de cada gairebé 300.000 persones, l’impacte sanitari de no utilitzar-la per protegir la població que té més risc de patir les complicacions serioses de la Covid-19, els més grans de 65 anys, seria més elevat. Des del punt de vista de la salut pública, doncs, és obvi que els beneficis d’utilitzar aquesta vacuna superen de molt les conseqüències de les possibles complicacions.

A escala individual, es pot treure una conclusió semblant. Hi ha altres fàrmacs que prenem regularment que augmenten les trombosis, com els anticonceptius orals, que poden arribar a doblar-ne el risc. Encara més: els vols de llarga durada el tripliquen, i no per això hem deixat de prendre aquestes pastilles o d’agafar avions. Fins i tot sortir al carrer en una gran ciutat pot comportar un perill superior de tenir accidents, i no ens quedem tancats a casa.

Una manera d’evitar problemes seria no donar-la a dones de menys de 60 anys, però no té sentit que la resta de la població hagi d’esperar. A més, ara podem estar alerta i reconèixer els símptomes de les trombosis, cosa que ens permet tractar-les ràpidament i reduir la mortalitat. En un moment en què anem curts de vacunes, cosa que fa que la campanya avanci més lentament del que s’esperava, no ens podem permetre rebutjar-ne cap que s’hagi demostrat que funciona i que és segura per a la gran majoria.

[Publicat a El Periódico, 9/4/21. Versió en castellà.]

Més coses que he dit sobre el tema:
Nació Digital
65 y mas
Sputnik
BTV
20 minutos
Canal 4
Hub de salud

dimarts, 23 de març de 2021

Janowitz: making of


Aquesta temporada de Sant Jordi coincideixen dues novetats meves a les llibreries. D'una, la més científica, ja us en vaig parlar. L'altra és Janowitz, la segona novel·la de Macip Garzón, el duet literari que faig amb en Ricard Ruiz Garzón i que es va estrenar fa uns anys amb Herba negra. Com és tradició, us explico com s'ha gestat aquest llibre, per si us interessa.

Tan bon punt vam acabar la nostra primera col·laboració, el Ricard i jo vam decidir ràpidament que ens ho havíem passat prou bé i el resultat havia quedat prou decent (i amb bona acceptació dels lectors: tres edicions fins ara) com per continuar treballant junts. Vam començar a discutir possibles idees per a una nova història, i en vam trobar una que ens va agradar. Llavors vam passar a la fase de preparar el guió que hauríem de seguir i, després d'uns mesos de feina, vam començar a escriure, tal com havíem fet amb Herba negra. Però ens vam quedar encallats en els primers capítols: no acabava de sortir com volíem. A més, just llavors va sortir una pel·lícula que tractava d'un tema similar (tot i que d'una altra manera) i vam pensar que no era el millor moment per al projecte. I el vam deixar aparcat.

Sense desanimar-nos, vam posar-nos a buscar alternatives. En una trobada en un cafè (fet poc habitual, el de coincidir tots dos en el mateix espai i temps!), el Ricard va posar sobre la taula una paraula: Janowitz. Era un mon que havia estat dissenyant feia molt Cris Cuenca (a qui hem dedicat el llibre), no teníem més informació. Em va intrigar de seguida. Que passava a Janowitz? Com era aquest lloc imaginari? Allà mateix, en un dels nostres clàssics brainstormings, vam parir les línies mestres de la novel·la. El misteri de Janowitz estava servit.

Al llarg dels propers mesos vam fer la feina de crear els personatges i decidir les línies que seguirien, tot per explicar els estranys canvis en la realitat que estava patint Janowitz. Volíem que fos una novel·la coral, aquest cop, un misteri tecno-místic on es barreja ciència i religió, amanit amb acció i un toc fantàstic, amb sospreses que es van coneixent a poc a poc i un munt de coses que, com diu la propaganda, no son el que semblen. Ens vam divertir, a més, col·locant ous de pasqua per tot arreu (fins al punt que hauríem d'escriure un altre llibre per explicar-los tots!) i jugant amb una sèrie d'elements que no puc explicar perquè son part de les sorpreses que té el llibre.

Janowitz va començar a prendre forma el 2016, però l'hem anat escrivint al llarg d'uns anys on s'han vist revoltes al carrer i una pandèmia que ho ha trastocat tot. Això ha acabat impregnant el llibre, inevitablement. La història, de fet, es pot llegir com una metàfora de la pandèmia (tot i que no teníem ni idea que passaria res d'això quan ens hi vam posar): una societat que s'ha d'enfrontar a una sèrie de canvis incontrolables que ho trastoquen tot i que ningú pot dir d'on venen.

Així doncs, què és Janowitz? Un trencaclosques de misteri, acció i una mica de ciència-ficció apte per a tots als públics, una novel·la que va encaixant a poc a poc i que parla de temes com la manipulació que patim per part dels governs, l'abús de poder, l'arrogància dels "savis" i una mica també de qui som i d'on venim.

Aprofito per anunciar que aquest dijous es farà la presentació oficial (virtual) del llibre a Gigamesh, amb la "presència" dels autors, que respondrem preguntes dels editors i del públic que s'animi a escoltar-nos. Ens hi veiem!


Aquí teniu el vídeo de la presentació:

dimecres, 17 de març de 2021

La recta final

La recta final de la pandèmia a Europa s’està allargant més del que prevèiem. A hores d’ara, s’esperava tenir una bona part dels adults vacunats, però aquests objectius només els està aconseguint el Regne Unit després d’un Brexit prematur que els va permetre negociar la distribució de vacunes al marge de l’estratègia clarament fallida de la Unió Europea. Espanya està atrapada en aquesta xarxa de mala gestió i, per molt que al final hagi superat els problemes logístics inicials, poca cosa pot fer davant l’embut que representa una arribada de dosis inferior a la que podria absorbir el sistema.

Això és un problema, perquè la normalitat només es començarà a recuperar quan tota la població susceptible estigui protegida. Malgrat que la Covid-19 afecta tothom, la major part dels casos greus i la mortalitat es veu en franges d’edat elevades i en malalts amb altres patologies. Per tant, no hi ha cap excusa per a què no prioritzem aquests grups a l’hora de distribuir les poques vacunes que tenim. Costa d’entendre que, a hores d’ara, hi hagi un nombre substancial de gent jove vacunada (amb, recordem-ho, poquíssimes probabilitats de morir de Covid-19) i, en canvi, moltes persones grans encara no estiguin protegides.

Aquesta incongruència es deu a tres decisions errònies. La primera, no tenir els protocols ben definits per evitar que es prenguin mesures dubtoses. No es tracta només d’eixerits que fan servir el seu poder (polític, religiós, militar, genealògic) per saltar-se la cua, sinó de vacunes que van a personal administratiu d'hospitals (sa i jove) que no esta a primera línia, o dosis sobreres que, per a què no es facin malbé, s’acaben donant als acompanyants (sans i joves) dels qui els toca per dret propi, en lloc de fer l’esforç d’anar a buscar persones grans que les necessitin més.

La segona ha sigut desoir les recomanacions de l’OMS i de la pròpia Agència Europea del Medicament i no donar des del principi la vacuna d’AstraZeneca als majors de 55 anys. És cert que originalment no hi havia prou dades, però res feia pensar que no havia de funcionar bé en la gent gran, com, efectivament, al final s’ha demostrat. I aquí ve una errada encara més gran: ser incapaços de reconèixer l’equivocació amb rapidesa (com van fer fins i tot els propis instigadors de l’estratègia, els alemanys) i quedar-se pràcticament sols amb una opció absurda que alentia encara més la vacunació de la població diana.

Finalment, l’última era més difícil d’anticipar. La majoria de països van optar per donar dues dosis de vacunes amb una separació de dues o tres setmanes, tal com les proves clíniques suggerien. Però alguns van optar per prioritzar la primera dosi per arribar a més gent més ràpidament Ara s’ha vist que això és suficient per donar una cobertura més bona del que s’esperava. Un cop més, Espanya tarda a reaccionar i no adopta la solució més efectiva.

Aquests tres grans errors se’ls ha estalviat el Regne Unit. Això, sumat a l’estratègia guanyadora de reserva de dosis que dèiem, han fet que, després d’una gestió pèssima, Boris Johnson ara es pugui penjar una medalla: tots els adults britànics estaran probablement vacunats abans de l’estiu i els ingressos hospitalaris i la mortalitat ja hauran caigut en picat. El pla és mantenir fins llavors una sèrie de restriccions que s’aniran alleugerint a poc a poc amb la idea que, un cop s’eliminin, ja no s’hauran d’implementar mai més.

¿Què passarà a Espanya? Els percentatges de vacunació seran més baixos, però la necessitat de «salvar l’estiu» farà que, igualment, les restriccions es redueixin. Obrint fronteres, amb passaports immunitaris o no i incentivant el moviment podria ser que s’escampessin més virus, fins i tot variants difícils de controlar (com la P.1 que ha sorgit de Manaus). Probablement no es faran cribratges massius, amb la qual cosa el control de brots no serà tan efectiu com podria ser. Previsiblement, , els casos tornaran a pujar, com passa cada vegada que ens relaxem amb massa pressa. Si això porta a una altra onada és possible que sigui força més baixa que les que hem vist fins ara, això sí i, sobretot, no haurem de patir per les persones que viuen en residències ni per una bona part dels més grans, que ja estaran vacunats. Però hi haurà més ingressos i algunes morts que es podrien haver evitat. 

Tot això contribuirà a l’allargament de la recta final. Haurem de tenir paciència i prudència fins que la vacunació faci efecte. Que no tirem per terra ara tot l’esforç per voler anar massa de pressa.

[Publicat a El Periódico, 14/03/21. Versió en castellà.]

dimecres, 3 de març de 2021

Lliçons d'una pandèmia

 

Avui surt a la venda el meu nou llibre, Lliçons d'una pandèmia (a Anagrama, en català i castellà). Aquest com no es tracta de la divulgació que acostumo a fer, sinó que és un assaig (sobre el tema que ens preocupa a tots, és clar). He intentat resumir les coses que hem après (o hauríem d'haver après) d'aquesta pandèmia. La idea és fer reflexionar una mica sobre els errors i encerts, sobretot pensant de cara al futur i les possibles crisis que vindran. Aprofito també per parlar de salut planetària, un concepte relativament nou que és clau per a la gestió de pandèmies i altres problemes que ens afecten a tots.

Én un assaig breu (el format que tenen els quaderns d'Anagrama), que es pot llegir sense tenir cap coneixement especial sobre el tema, i que recomanaria especialment a tots els qui esteu preocupats per com es gestionen les crisis de salut, a nivell local i global. Entre tots hem de trobar la millor manera de preparar-nos per aquests reptes, i res millor que començar a incentivar el debat a tots els nivells. Ja em direu si us ha agradat!ç

Unes quantes ressenyes i entrevistes, per si en voleu saber més:

I una també unes entrevistes:






divendres, 12 de febrer de 2021

Votar en temps de pandèmia

El 14 de febrer els catalans tenim una cita a les urnes. Son unes eleccions importants: un govern en funcions, escapçat per la inhabilitació del seu President i afeblit per desavinences entre els socis, no tindrà mai prou força per fer bé la seva feina. Però aquesta necessitat política xoca amb la realitat epidemiològica. Malgrat que Catalunya està en fase de descens de la tercera onada de la pandèmia, encara falta per a què els indicadors tornin a un nivell raonable. La Rt no baixa de 0,9 des de finals de novembre, el risc de rebrot continua per sobre dels 400 (més de 100 es considera alt) i la incidència acumulada a 14 dies encara supera els 500. En aquestes condicions, s’hauria de votar?

Hi ha tres maneres de respondre la pregunta. Des del punt de vista polític, hi ha una urgència que cal solucionar, però també una sèrie de càlculs interessats que fan que uns partits prefereixin accelerar i altres xutar la pilota endavant cap a un futur indeterminat que ningú pot garantir que serà millor. Des del punt de vista científic, seria prudent esperar, però només una mica. Al ritme actual, d’aquí aproximadament un mes el nombre de casos s’haurà reduït de manera substancial, i el risc de contagi degut al moviment massiu de persones serà força menor. És llavors, abans no comenci una quarta onada que prediuen molts models, que seria el millor moment per votar. Però ja hem vist que la discussió entre aquestes dues faccions és estèril, perquè hi ha una tercera via que s’acabarà imposant: la jurídica.

Des del principi de la crisi, hi ha hagut un desfasament entre el que cal implementar per preservar la salut de la població i el que la llei permet fer. En els països democràtics, els drets fonamentals son un bé que s’ha de protegir. Però en situacions d’emergència com aquesta, la salut no pot quedar-se a segon pla, i per això cal adaptar la normativa amb rapidesa a la realitat del moment. Sabem que hi ha mecanismes per fer-ho, per tant el que ha fallat és la visió, la voluntat i la coordinació dels qui tenen el poder per fer aquests canvis. El que passa llavors és que el tribunal que té l’última paraula sobre com es fan unes eleccions ha de prendre decisions segons unes lleis que ja no encaixen amb el que és millor pels ciutadans. L’aparell jurídic-legal ha de ser una baula més en els esforços per evitar tant com es pugui els contagis, no pot anar en contra del que hauria de ser l’objectiu primordial en una pandèmia: salvar vides.

Per desgràcia, el sistema obliga que les eleccions es facin el 14-F, encara que epidemiològicament parlant no tingui gaire lògica. Això s’hauria d’haver previst, i haver dirigit des del principi les energies al pla B: aconseguir que la jornada electoral sigui el més segura possible. S’ha perdut un temps preciós amb el tema de la data, i les possibilitats de fer accions complexes s’han anat reduint. A més, els gestors tenen una feina molt complicada, atrapats entre el que els demanen els científics i el que els permeten les lleis. Per tot això, algunes de les opcions més òbvies des de l’òptica sanitària (un confinament previ d’un parell de setmanes per accelerar la baixada, urnes mòbils, més d’un dia de votacions, incentivar i facilitar més el vot per correu, torns més curts a les meses, tandes de votacions, encara més col·legis electorals i en espais més amplis i ventilats...) no son factibles.

Llavors, és prudent anar a votar el 14-F? Partint del fet que el risc zero només existeix si et quedes a casa, sembla que s’està fent tot el possible per limitar els problemes el dia de les eleccions. Però hi ha dos forats negres que no s’han resolt encara. Un és assegurar que a les meses no hi ha persones vulnerables (o que conviuen amb una). Seran els que estaran més exposats, per això haurien de ser joves i sans, per minimitzar complicacions. Però el repte clau és el dels positius. Algú que té la covid-19 i, per tant, pot contagiar, no ha de sortir al carrer sota cap concepte. El perill que això representa per a la salut de tots els ciutadans no és acceptable, perquè no hi ha cap conjunt de mesures prou efectives per garantir que no propagaran la malaltia.

És essencial respectar el dret a vot a tothom, però no al preu de jugar amb la vida dels altres. Les prioritats han d’estar clares. Per això és important no caure en el derrotisme o el conformisme i buscar alternatives. Si no, el perill és que la gent tingui por de sortir a fer sentir la seva veu, i això sí que seria una perversió intolerable del procés democràtic.

[Publicat a El Periódico, 9/2/21. Versió en castellà.]

divendres, 22 de gener de 2021

Fatiga pandèmica

Un cop més, les prediccions es compleixen: comencem l’any enfilats en una tercera onada pandèmica de dimensions considerables. L’han alimentat sobretot la reticència dels polítics a imposar restriccions durant les festes, malgrat la insistència dels científics, i la incapacitat de certa gent d’actuar amb prou seny. És just repartir les culpes equitativament.

La situació actual espanta. Al Regne Unit acumulem rècords de contagis i xifres de morts diàries per sobre les de la primera onada. Les raons del descontrol no son clares. Boris Johnson ho atribueix a la nova variant del virus, que s’ha convertit en prevalent amb rapidesa i sembla ser més infecciosa, però hi ha un component de mala gestió que no es pot obviar. Encara no sabem quina de les dues coses, mutació o incompetència, ha tingut pes més en el desastre.

Les onades anteriors ens han ensenyat que no podem quedar-nos mirant els veïns sense fer res, perquè Europa és massa petita i el virus massa ràpid. Ja estem veient que la tendència a l’alça s’està escampant pel continent. Els científics normalment demanem preparar-nos per a la pitjor de les possibilitats (en aquest cas, un tsunami com el britànic) però els dirigents prefereixen esperar-se per si de cas hi ha sort i es poden estalviar mesures que tenen un alt cost polític. El que passa és que aquesta estratègia reactiva (proposar solucions quan hi ha un problema) té un preu més elevat en vides que la via proactiva (anticipar el problema i posar mesures per minimitzar-lo).

Per desgràcia no podem esperar que les vacunes ens salvin d’aquest pic, perquè els seus efectes tardaran mesos a veure’s. L’inici de la campanya de vacunació ha sigut més lent del que s’esperava, fins i tot als països que s’han organitzat bé. Agafarem velocitat a mida que llimem les imperfeccions del pla i s’afegeixin més vacunes a les que ja han estat aprovades però, malgrat tot, els anuncis triomfals de tenir la major part de la població protegida a l’estiu ara es veuen massa optimistes.

Sembla, doncs, que el 2021 serà un altre any difícil, si més no la primera meitat. És cert que hem après molt en aquests mesos. Sabem com tractar els malalts greus, com rastrejar el virus i com predir-ne l’evolució amb més exactitud. Però la situació es complica perquè tots patim el que anomenem fatiga pandèmica. Els ciutadans estem tips de fer sacrificis que no serveixen de res, perquè quan ens relaxem tornem al punt de partida. Els sanitaris estan físicament i mentalment exhausts d’estar permanentment de guàrdia. Els polítics estan tips d’estar a l’ull de l’huracà, havent de prendre decisions impossibles i rebent pals per totes bandes quan no aconsegueixen nedar i guardar la roba. I els científics ens estem cansant d’anticipar els problemes i que ens ignorin o se’n riguin de nosaltres.

Quan, a principis de desembre, uns quants vam començar a suggerir que repenséssim el Nadal per evitar una situació com la que tenim ara, ens van titllar d’exagerats i ens van tirar la cavalleria per sobre a xarxes i tertúlies. Ha tornat a passar ara amb la proposta de retardar uns dies la tornada a l’escola per parar el cop dels possibles contagis per les festes. Les tradicions i els nens son temes que provoquen reaccions viscerals, és comprensible. No ho és tant l’escarni públic i les desqualificacions personals de professionals de la salut o la comunicació que sembla que no entenguin com funciona la ciència: debatre d’una forma ponderada idees que s’han erigit sobre dades sòlides és necessari per poder avançar quan hi ha dubtes, normalment trobant solucions de consens. Però encara desgasta més veure com els qui governen ni tan sols volen plantejar-se alternatives a la via oficial. Algú s’ha queixat de la confusió que crea que els debats científics es facin a les xarxes o als mitjans, però és l’única alternativa que queda quan no es poden fer als despatxos dels ministeris.

La incertesa és el motor de la ciència i el progrés. Quan tenim prou dades per entendre una realitat, el camí a seguir està clar. Si no, el que cal és escoltar totes les veus que proposen teories raonables i, plegats, trobar la sortida més plausible per poder avançar. Així tenim menys possibilitats d’equivocar-nos que ofegant les veus que no encaixen amb les expectatives que ens hem fet. Els científics ho tenim clar, però si no aconseguim que tothom ho entengui, ens esperen uns mesos complicats: per sortir de la pandèmia ens cal treballar junts i no deixar que l’interès polític i els personalismes ens distreguin.

[Publicat a El Periódico, 18/1/21. Versió en castellà.]

dilluns, 18 de gener de 2021

Delinqüents a les llibreries

Avui surt a la venda aquest recull de contes que celebra el llibre número 50 de l'editorial Llibres del Delicte. Formo part de la "família" perquè he participat en un recull anterior i soc un dels co-autors de La reina de diamants, un thriller molt bèstia escrit a vuit mans. A part d'això, el meu contacte amb el gènere negre és mínim, però s'ha de dir que Llibres del Delicte té una definició molt àmplia del que és novel·la negra, i a a la col·lecció hi trobareu històries de tota mena, des de les més típiques de detectius a les més psicològies. Molt recomanable fer-hi un cop d'ull. I aquí teniu el vídeo de la presentació del llibre que vam fer gairebé tots els autors dissabte:

dijous, 31 de desembre de 2020

Resum de l'any

 

És hora de passar plana i deixar enrere l'any més estrany que hem viscut molts de nosaltres. Només ens queda esperar que el proper serà millor (sembla difícil que no ho sigui!). Per mantenir la tradició (més o menys constant) del bloGuejat d'acabar l'any amb un resum, faig l'últim post del 2020 en forma de balanç.

L'any per mi ha sigut especialment diferent. Des del març que no ho sortit d'un radi de deu milles de casa (la distància que em separa del laboratori que, junt amb el supermercat, pràcticament son els dos únics llocs que he visitat regularment). Fa just un any que no veig la família i els amics. També al març vaig començar una nova col·laboració amb la UOC, que de moment ha culminat amb l'obtenció de gairebé mig milió d'euros per recerca (amb dos projectes, un de l'Estat Espanyol i un de la Marató de TV3). Amb aquests diners investigarem els efectes de l'envelliment en el metabolisme, amb la idea de trobar maneres de mesurar com envellim i mirar de frenar-ho tot el possible. Mentrestant, tot i tenir el laboratori parat una bona part de l'any, hem aconseguit mantenir el rendiment i és un dels anys que més articles científics hem publicat, set. El virus no ha aconseguit frenar la ciència (perquè hi hem posat tots molt d'esforç!).

Però la pandèmia em va portar també una inesperada tercera feina, la de ser una de les "veus de la covid", com diuen a Catalunya Ràdio. Tot i que la microbiologia o l'epidemiologia no son la meva especialitat, el fet d'haver escrit un llibre sobre el tema (i tenir una dotzena d'anys d'experiència en divulgació als mitjans) em va catapultar a la primera línia mediàtica. He intentat ajudar a clarificar la situació sempre que m'han ofert un micro, i això ha fet que alguns dies hagi hagut de dedicar força hores a aquest tema... hores després he hagut de recuperar, perquè les dues universitats (i les dues vessants de la feina: docència i recerca) no s'aturaven. Ha sigut l'any de fer jornades laborals de 15 o 16 hores i de no agafar-me més que algun dia aïllat de vacances. No em queixo: son feines que m'agraden i he de donar gràcies per la sort que tinc que la pandèmia no les hagi aturat, com li ha passat a molta gent.

El que no ha anat tant bé és la meva activitat literària, ja us ho podeu imaginar. No he tingut prou temps ni tranquil·litat per escriure. Exceptuant un petit llibre sobre la covid-19 que sortirà a principis d'any, he pogut fer ben poca cosa als fronts que tenia oberts. Curiosament, vaig començar l'any amb molt poques ganes d'escriure (no recordo que m'hagués passat mai, suposo que estava saturat d'un parell d'anys durant els quals havia escrit compulsivament), i em vaig prendre un parell de mesos "sabàtics". Quan ja em tornava a picar el cuquet, la pandèmia va esclatar i tots els plans se'n van anar en orris. Però com que la crisi ha fet que moltes publicacions es retardin, em sembla que la pausa no es notarà gaire. A part del llibre de divulgació que us deia, es publicarà la nova novel·la de Macip Garzon per Sant Jordi, un llibre de contes amb un co-autor nou al setembre i una altra novel·la el Sant Jordi 22, aquesta amb l'Àngels Bassas. Son les últimes conseqüències de la meva hiperactivitat literària dels darrers anys...

Finalment, l'última part del repàs la dedico sempre al blog. Aquest any només hi he fet 51 entrades, la marca més baixa de tota la història, fins i tot per sota dels tristos mínims dels dos darrers anys. He trencat, a més, la promesa de fer com a mínim una entrada per setmana, de mitjana, que havia mantingut des de l'inici. M'hi he quedat a prop! He tingut poc temps per escriure posts llargs com aquest, o les meves habituals ressenyes (només dues en tot l'any!), i molts dels continguts han sigut texts sobre la pandèmia que publicava a altres llocs. Gràcies a tots els qui, malgrat, la sequera, seguiu passant-vos per aquí i comentant. He estat molt més actiu a les xarxes, és clar, sobretot a twitter. Vaig començar l'any amb 3.000 seguidors, que m'havia costat una dècada reunir, i l'acabo a gairebé 11.000. L'interès que hi ha hagut per la covid-19 ha fet que molts utilitzessin aquest mitjà per informar-se, ha sigut una plataforma fantàstica per donar veu als científics, que d'aquí han fet el salt també als mitjans tradicionals. La immediatesa i brevetat del twitter el fan molt més adequat que els blogs per aquesta mena de comunicació, s'ha de reconèixer.

I així acabo l'any. Intentaré reactivar una mica el bloGuejat durant el 2021, si el virus em deixa, i espero tornar a agafar a poc a poc el ritme habitual d'escriptura, mentre començo tots aquests nous projectes científics i docents que em mantindran força ocupat. Que l'any nou us porti molta salut! 

divendres, 25 de desembre de 2020

Bon Nadal!


El matí de Nadal la tradició a casa és veure una pel·li de l'Elvis, millor si passa en una platja llunyana i no té cap motiu nadalenc. Res millor que una horeta de cançons clàssiques, senyores en bikini i arguments mínims per preparar-se mentalment pel dinar de Nadal, mentre el capó va fent la seva dins el forn. Bé, és una tradició que vaig començar fa un parell d'anys i encara no he aconseguit que cap altre membre de la família hi participi, però tot arribarà. Us deixo, que l'Elvis i Hawaii m'esperen...

dijous, 24 de desembre de 2020

Bon Nadal, malgrat tot

S’està acabant l’any més estrany del segle però encara ens queda un obstacle en aquesta cursa accidentada: dues setmanes de celebracions que no sabem com encarar. Falten només un parell de dies per les primeres trobades d’alt risc, així que toca anar decidint quina opció triarem, si la més prudent, que implica sacrificar les tradicions de la temporada, o la del tirar els daus i a veure quina xifra de contagis ens surt. Ara més que mai, l’evolució de la pandèmia depèn del nostre comportament.

El missatge de les autoritats aquestes últimes setmanes ha sigut confús, perquè han intentat nedar i guardar la roba més que mai. Per un costat, han continuat amb la idea d’incentivar al màxim l’activitat econòmica, la necessitat que ja va impulsar el final prematur de les últimes restriccions, i per l’altre, han anat suggerint, cada cop menys tímidament, que els plans siguin conservadors. No és d’estranyar que la gent dubti. El que ara ens cal és una comunicació clara: estem en plena pandèmia, hi ha molt virus circulant i no és el millor moment per tancar-se durant hores en un espai petit i poc ventilat una colla de familiars que molt probablement ni respectaran les distàncies de seguretat ni durant mascareta. El més sensat seria que les celebracions es fessin només amb la gent amb la què convius o que es busquessin maneres segures de veure les persones estimades.

Cap líder té prou capital polític per arriscar-se a ser considerat el Grinch que es va carregar el Nadal, per això no s’atreveixen a seguir l’exemple d’Angela Merkel, que fa uns dies implorava als alemanys que fessin tanta bondat com els sigui possible per evitar que la tercera onada, que s’espera inevitablement a principis d’any però que pot començar en qualsevol moment, es converteixi en un tsunami. Almenys Boris Johnson ha pogut fer cas als qui li demanaven més restriccions sense quedar malament, perquè al Regne Unit ha aparegut una variant del virus que sembla més infecciosa. És aviat per saber si pot ser un problema, però no és mala idea ser prudent mentre esperem unes setmanes a tenir més dades. Però Europa no respon de manera unitària a aquests reptes: alguns països son més severs i altres, com Espanya, continuen amb una política de mínims.

Si mirem qualsevol mapa d’estadístiques de la covid-19 ens adonarem que bona part d’Europa té unes de les pitjors xifres del planeta. No hi ha manera més clara d’entendre que aquí hem fallat estrepitosament, tant pel que fa a la gestió política de la pandèmia com en la responsabilitat social dels ciutadans. La manera com estem encarant la campanya de Nadal fa pensar que no hem après gaire aquest darrer any i que continuarem ensopegant amb la mateixa pedra fins que les vacunes ens rescatin del drama.

Per sort en aquest camp s’han complert les prediccions i acabarem el 2021 amb més d’una vacuna aprovada per l’ús general. De fet, ja n’hi ha cinc (tres de xineses i dues de russes) que fa temps que s’estan administrant, malgrat no haver completat totes les proves clíniques. Les han rebut ja centenars de milers de persones, però no en tenim cap informació. De moment és poc probable que ens arribin, perquè aquí es distribuiran només vacunes que s’hagin demostrat que son segures i eficaces. Les de Pfizer/BioNTech i Moderna (fetes amb ARN) hauran sigut les primeres de la llista en aconseguir aquest segell de qualitat a Europa i Amèrica, però les seguiran de prop les de Johnson & Johnson i Oxford/AstraZeneca (que utilitzen un segon virus inofensiu que actua com a vector).

És essencial que, ara que encarem una recta final que s’albira llarga, ens esforcem a promoure l’única arma que pot aturar la pandèmia. És cert que les vacunes s’han fet molt ràpid, però ha sigut per una combinació de sort (es va trobar una proteïna que fes de diana immediatament, el virus és molt estable...), una inversió descomunal de recursos i una optimització del procés. Els assajos clínics s’han fet amb el mateix rigor de sempre i les vacunes que passen el filtre de les entitats avaluadores son tan bones com qualssevol de les anteriors. Siguem-ne conscients i fem un últim esforç: protegim vides sent prudents i confiem en les solucions que ens ofereix la ciència. I, malgrat les dificultats, mirem de passar un bon Nadal.

[Publicat a El Periódico, 22/12/20]

divendres, 18 de desembre de 2020

diumenge, 13 de desembre de 2020

Per no parlar de virus...

 ...us poso uns videos que no tenen res a veure amb la pandèmia, per animar una mica el diumenge. Son unes quantes taules rodones i webinars que he fet aquests dies sobre temes tan diversos com el posthumanisme i les biblioteques.

Comencem pel II Seminari de Gèneres Fantàstics. Posthumanisme: ciencia ficció, organitzat per l'AELC, on vaig compartir escenari amb el Marc Pastor i la Inés Macpherson:

 

Aquí parmem del futur de les biblioteques, un vídeo d'introducció a la taula rodona de la COBDC, amb col·laboracions meves, de la Carlota Gurt, la Paula Jarrín, l'Anna Guitart i la Consellera de Cultura.



Ara, la presentació que vam fer del nou llibre del David Bueno, L'art de persistir (us el recomano, un assaig molt interessant):

I per acabar, un diàleg al Festival clàssics entre en Joan Canimas i jo, sobre art, ciència, filosofia i moltes coses més, i una conversa amb Màrius Serra sobre literatura i malaltia a Llegir per curar, al Sant Jordi de Nadal.

BONUS: un article a l'ARA sobre com menjar sucre augmenta la mobilitat dels espermatozous i una entrevista a RAC1 sobre la genètica i els posthumans, al voltant ó del llibre Viurem per sempre?

diumenge, 6 de desembre de 2020

Nadal, sí? Nadal, no?

Avui tenim previst engalanar la casa de Nadal (anem tard: tot el barri es va avançar a la tradició de fer-ho el primer cap de setmana de desembre, suposo que tenim pressa) i pot ser un bon moment per fer un sumari del que he anat dient aquesta setmana sobre com crec que hauríem de suprimir les celebracions habituals d'aquests dies si no volem començar l'any amb un repunt important. Com he mencionat més d'un cop, aquesta és la meva festa preferida del calendari i em sabrà molt greu perdre-me-la, però penso que és el més prudent, com molts altres científics que estan dient el mateix aquests dies. Us ho explico amb detall als enllaços que deixo continuació. Escolliu el format i programa que més us agradi i vosaltres mateixos traieu-ne les conclusions que us semblin més adients.

Potser les declariacions que han tingut més ressò son les que vaig fer el diumenge 29 de novembre a l'entrevista que em va fer el Roger Escapa al Suplement de Catalunya Ràdio:

 

Altres mitjans van recollir les meves paraules, que van acabar força amplificades. Em van demanar que ho repetís a BTV el mateix dia i també al Ben Trobat de La Xarxa (minut 30) el dia 2. Fins i tot van provocar algunes crítiques (tot i no ser l'únic que ho deia, al contrari: la majoria d'experts ja alertaven que calia fer alguna cosa amb les festes imminents). Al Versió RAC1, per exemple, em van convidar a explicar-me amb més detall el dia 2 després que en parlessin el dia abans en antena i arribessin a proposar, en to de broma, que potser el que passava és que no m'agradava el Nadal:

Si voleu sentir una versió condensada de tot plegat, el dimecres (3/12/20) a el Matí de Catalunya Ràdio, en només cinc minuts vaig resumir el que penso que cal fer:

També aquest cop altres mitjans van amplificar la notícia. Però, de fet, tot això venia de molt abans. El primer cop que vaig començar a recomanar repensar el Nadal va ser el dia 15 al Nació Digital, i amb més detall la setmana passada a Els Matins de TV3, concretament el dia 24:

Amb tot això ja us en fareu una idea i podreu decidir el que cregueu més convenient. Potser per acabar val la pena enllaçar aquesta entrevista doble que va publicar ahir el Periódico contraposant les meves opinions amb les de la psicòloga Mireia Cabero, que té un punt de vista diferent. I ara us deixo, que m'espera un arbre de plàstic i un embull de llumets de colors que cada any em costa una hora desenredar.

EPÍLEG: Avui mateix n'he parlat a Ràdio 4, ja pèr tancar el tema.

dijous, 26 de novembre de 2020

¿Podem fiar-nos de les vacunes de la Covid-19?

 D’acord amb les previsions que s’han fet des de l’estiu, sembla que tindrem una vacuna contra la Covid-19 aprovada abans d’acabar l’any o, a tot estirar, a principis del que ve. Més d’una, de fet, perquè n’hi ha 12 completant assajos clínics de fase 3, i algunes a punt d’acabar-los, com les de Moderna, Pfizer, Johnson & Johnson i AstraZeneca. No faltaran opcions. ¿Però, ens hem de fiar d’aquestes vacunes?

A causa de la urgència i la necessitat de bones notícies, des del principi de la pandèmia s’ha trencat una de les normes d’or de la ciència: primer s’han emès les notes de premsa i després s’han publicat les dades dels estudis. Normalment es fa al revés per evitar conflictes d’interès (qui anuncia els èxits no pot ser qui en surti més beneficiat, econòmicament o d’altres maneres), i per assegurar-nos que un grup d’experts imparcials té temps d’escrutar els resultats. Això ens obliga a agafar-nos les notícies d’aquests dies amb precaució: fins que no tinguem accés a tota la informació, val més ser prudents.

És per això que l’eminent viròloga Margarita del Val expressava fa uns dies en una entrevista els seus dubtes sobre els anuncis recents d’efectivitats del 94,5% i 95% de les vacunes de Moderna i Pfizer, respectivament. Té raó pel que fa a dir que el que interessa sobretot és saber si protegeixen la gent més vulnerable i si redueixen els casos greus i les morts, i de tot això encara no han dit res. L’alegria, doncs, és una mica prematura, tot i que tenim motius per ser optimistes.

Però tot això se solucionarà abans que les agències reguladores permetin que es donin massivament a la població. S’ha fet molta via en la producció de les vacunes, és cert, però només en les fases que ho permetien. Haver injectat tants milions en la recerca ha escurçat molt l’etapa preclínica, i la burocràcia que hi ha en tot el procés també s’ha reduït a la mínima expressió. Ara bé, els assajos d’eficàcia i seguretat s’estan fent igual que sempre. O millor, fins i tot. Comparem-ho per exemple amb la primera vacuna de l’Ebola, que es va aprovar l’any passat després de donar-la a només 3.000 voluntaris. Naturalment, la necessitat en aquest cas era una altra i justificava les presses. La clau d’una vacuna contra la Covid-19 potser no és tant que sigui molt efectiva (amb un 60-70% també faríem) sinó, sobretot, que no tingui efectes secundaris greus, per poc freqüents que siguin, perquè s’haurà de donar a milions de persones. Per això s’han reclutat milers de voluntaris (prop de 50.000 per a cada una en la fase 3), perquè es puguin detectar fins i tot els problemes més rars. Tal com també indicava Margarita del Val, hauria de ser suficient per estar tranquils.

Això significa que, una vegada s’hagin publicat tots els detalls dels estudis i els experts els hagin revisat amb lupa, les vacunes que arribin al públic seran segures (i, a més, funcionaran prou bé). És important repetir-ho, perquè últimament està creixent una perillosa onada de desconfiança a tot el món: algunes enquestes donen xifres sorprenentment altes de gent que no voldrà vacunar-se. També ho he sentit dir a professionals que, en principi, haurien d’entendre el que significa que un fàrmac passi totes les proves però que s’estan deixant portar per les supersticions. Això fa molta por, perquè fins que almenys tres quartes parts de la població mundial tingui anticossos, no podrem començar a respirar tranquils. Si la campanya de vacunació topa amb aquestes reticències, la crisi es pot allargar indefinidament.

No ha ajudat gens que Rússia i la Xina hagin donat el vistiplau a sis vacunes que encara estan en fase 3. En teoria ja s’estan administrant a grups concrets de població, tot i que no ens n’ha arribat cap dada. S’entén que aquests casos aixequin suspicàcies, sobretot per les motivacions polítiques que hi ha al darrere, però s’ha de diferenciar el que està passant a la resta del món. Recordem que Donald Trump va pressionar per aconseguir un cop d’efecte similar abans de les eleccions, però els organismes reguladors dels Estats Units van refusar saltar-se cap pas. Això demostra que el procés d’aprovació funciona bé.

Quan es comenci a distribuir de forma generalitzada una vacuna (primer la rebran el personal sanitari i les poblacions de risc), podeu comptar que em veureu al principi de la fila per rebre’n una dosi. Per responsabilitat social, sí, però també per motius purament egoistes: em moro de ganes de tornar a fer vida normal. I això, siguem realistes, només ens ho permetran les vacunes.

[Publicat a El Periódico, 23/11/20. Versió en castellà.]

dilluns, 23 de novembre de 2020

Encara queda molt partit

Ens trobem en un punt complicat de la pandèmia. Per un costat, portem massa mesos en una situació tràgica, amb restriccions importants al ritme de vida habitual i amb molta gent patint una reducció significativa dels seus ingressos. El desgast que això produeix és evident. Per l’altre, no parem de tenir bones notícies sobre les vacunes. En els darreres dies, tres de les candidates més avançades (la de Moderna, la de Pfizer i l’Sputnik  russa) han anunciat que els resultats parcials dels últims tests d’eficàcia i seguretat son positius, amb cobertures de més de 90% en els voluntaris de totes les edats als qui se’ls han injectat. No és estrany que els comunicats de premsa s’hagin rebut amb l’alegria reservada pels regals de Reis.

Però sembla que no ens adonem que entre el drama i l’esperança ha quedat atrapada la realitat. Caldria que no perdéssim perspectiva de com estan les coses en aquests moments: vivim encara en plena segona onada, intentant posar pegats a un vaixell que fa aigües per tot arreu, i a molts mesos de distància del final de la pandèmia. A Europa i Amèrica patim les conseqüències d’una gestió nefasta del primer pic, que vam poder controlar breument però que no vam arribar a esclafar del tot, com sí que van aconseguir uns quants països orientals. Les brases d’aquell foc es van revifar ràpidament quan vam voler tornar a la normalitat massa ràpid, i per això hem perdut tot el que havíem guanyat i ha calgut tornar a implementar restriccions.

Correm el risc que ara passi exactament el mateix. Les ganes d’intentar gaudir del Nadal s’assemblen massa a l’intent fallit de salvar la temporada d’estiu. Fins i tot la desescalada per fases té un disseny similar. Tot fa pensar que tornarem a prémer l’accelerador i que el que marcarà el ritme de relaxació no serà l’evidència epidemiològica sinó el calendari. La conseqüència esperable d’aquestes presses seria una tercera onada a principis d’any, i altre cop negocis tancats per mirar de frenar la corba de contagis. Aquest és el problema de crear expectatives poc realistes (“sacrifiquem-nos ara per poder tenir un Nadal decent”): que no arribem mai a fer net.

El panorama pels propers mesos no és bo. Si no canviem d’actitud, no sortirem mai del cicle rebrot-restriccions-relaxació-rebrot, i això ho hem de tenir ben clar, perquè l’esforç tant dels ciutadans com dels governs és clau per aconseguir que la xifra de morts fins que assolim la immunitat de grup sigui el més baixa possible. Preparem-nos, doncs, per un hivern difícil. I una primavera que no serà gaire millor. I un estiu en el qual segurament veurem una part de la població mundial vacunada però que tampoc serà normal. Si ens en fem a la idea, potser evitarem per un costat decebre’ns quan les expectatives no s’acompleixin i per l’altre desentendre’ns abans d’hora de les obligacions que tenim com a membres d’una societat que travessa la crisi sanitària més important de les últimes dècades. Encara queda molt partit. El guanyarem, però no podem defallir.

[Publicat a El Periódico, 19/11/20. Versión en castellano.]

divendres, 20 de novembre de 2020

Premi Lletra d'or per Lítica

Avui s'ha anunciat que Lítica, de Lucia Pietrelli, ha guanyat el premi Lletra d'Or al millor llibre del 2019, del qual ja us he explicat que he sigut jurat en les darreres vuit edicions. Aquesta és la nota de premsa:

Lucia Pietrelli ha estat guardonada amb el premi Lletra d'Or 2020 gràcies a una novel·la, 'Lítica', que explora la relació entre dues germanes amb una intensitat lírica i emocional fora del comú i una veu narrativa molt treballada que fa que ens enganxem a cada paraula. El volum, de l'editorial Males Herbes, es va publicar el setembre de 2019. El Lletra d’Or és un premi que es concedeix cada any, des de 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior (en aquesta edició, entre les obres publicades al llarg del 2019), segons el criteri del jurat, independent de qualsevol grup editorial o institució. El jurat ha estat integrat pels escriptors Llucia Ramis, Míriam Cano, Jordi Nopca, Núria Cadenes, Andreu Gomila, Salvador Macip, Sebastià Alzamora, l'actriu Sílvia Bel i el dramaturg Pau Miró. El jurat del Lletra d'Or diu: “Lítica és una novel·la breu i poderosa que explora la personalitat d'una noia que admira profundament la seva germana gran. És una història que explica un amor fraternal i, alhora, el descobriment de la vida i l'entrada a l'edat adulta. És un llibre que conté un alè poètic fora mida que ens manté enganxats a les paraules, al goig de llegir i a la revelació d'un món interior exhaustiu i ric”.

Aquesta ha sigut la meva última edició al jurat: l'any que en fem 50 ens hem de "retirar". Per mi ha sigut una experiència interessant i m'he divertit molt en les sessions de deliberació, presencials o a distància, amb la resta del jurat, una gent fantàstica. En els vuit anys que hi he participat hem premiat sis poetes i només dues dones, malgrat tenir un jurat paritari on els poetes no eren majoria. Les coses han anat així! La llista de finalistes era molt més equilibrada cada any, en els dos sentits, però al final li donàvem el premi al llibre que col·lectivament ens havia agradat més.

Passo, doncs, el relleu i espero que el Lletra d'Or continuï amb la mateixa energia molts anys més. Me n'acomiado actualitzant la "genealogia" que vaig penjar quan m'hi van reclutar:






Berta Vallribera






dilluns, 16 de novembre de 2020

10 anys d'El joc de Déu

Ara que estic d'aniversaris, és un bon moment per recordar que aquest mes fa deu anys justos que es va publicar El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, l'única comèdia de les quatre que he escrit per adults, i possiblement la més comercial que he publicat fins ara. 

El Joc de Déu va començar com un homenatge a Richard Brautigan i Kurt Vonnegut i va acabar com la peça central d'una trilogia de novel·les sobre la manipulació. Va guanyar el premi Ictineu a la millor novel·la de ciència-fició de l'any, cosa que em va fer molta il·lusió, malgrat que jo no la considero una novel·la de gènere (només hi ha un element fantàstic, però la resta intenta ser una crítica en clau de comèdia de la societat actual). Va tenir més èxit que la meva primera novel·la, El rei del món (el meu worst seller absolut), però va passar força més desapercebuda del que esperava d'un llibre que crec que té els ingredients per agradar a un públic força ampli. L'he fullejat aquests dies i trobo que continua sent el més divertit que he escrit (i possiblement escriuré) mai. 

Potser ara que ens calen coses alegres que ens animin en aquests temps foscos podria ser un bon moment per rescatar-la de l'oblit dels magatzems on reposa. Però no feu cas del que us dic, comproveu-ho vosaltres mateixos. Llegiu de franc les primeres cinquanta planes i si no us agraden, no haureu perdut res (a part de mitja horeta). Per si us calen més incentius, aquí teniu el web del llibre (amb els vídeos de promo casolans que vaig rodar amb el meu pare i el meu cunyat), el making of i tota l'altra informació que vaig anar penjant al blog.

dijous, 12 de novembre de 2020

N’hi ha hagut prou amb aquestes restriccions?

 

La situació de la pandèmia de covid-19 a Europa no és bona. Mentre que la segona onada a molts llocs d’Àsia està sent testimonial, aquí estem en fase de pujada i amb perill que es descontroli altre cop. És per això que tots els països del continent han començat a aplicar diverses mesures de contenció, més o menys dràstiques en funció sobretot del que creuen que pot protegir millor l’economia. La idea és fer les retallades mínimes que siguin suficients per parar el cop i evitar el que tothom tem, el confinament estricte, que ja sabem que funciona bé però té un cost molt alt.

Encara és aviat per saber si ho aconseguirem. L’Estat Espanyol, de nou, ha actuat tard i amb poca contundència. Té el dubtós honor de ser un dels que va veure abans l’inici del segon pic, a mig estiu, i el que pitjors dades ha tingut els darrers mesos, entre elles ser el primer país europeu a superar el milió de casos. Per això les mesures anunciades fa unes setmanes pel govern van ser celebrades per molts, perquè era urgent actuar, però a la vegada criticades per por que no fossin suficients, sobretot comparades amb les que s’aplicaven a llocs com el Regne Unit o Alemanya, que partien de xifres menys greus. A més, les restriccions han variat depenent de cada comunitat autònoma. Aquesta estratègia en principi pot ser bona, perquè permet que cada territori adapti les normes a la seva realitat, però té el perill de dependre de la capacitat de gestió dels govern locals, que ja hem vist al llarg de la pandèmia que a vegades presenta limitacions serioses. Està previst que avui s’avaluï l’efecte que han tingut les mesures i es revisin si fa falta. Han anat tant bé com s’esperava?

Una cosa que hem après des del febrer és que qualsevol norma que limiti els contactes socials, aconsegueix frenar la corba de contagis, encara que sigui poc. Efectivament, tots els indicadors han millorat aquests dies. La Rt mitjana a l’Estat està lleugerament per sota d’1, el que vol dir que la pandèmia entraria en fase de baixada, després del pic d’1,24 del 21 d’octubre. Però la incidència de casos acumulats per 100.000 habitants de l’última setmana (IA7) continua alta a moltes comunitats, com Catalunya i Aragó, que superen els 300. Per altra banda, a Galícia i el País Valencià la IA7 ja ha baixat de 100, el que es considera el límit a partir del qual la situació és controlable. Globalment, el total de casos diaris també disminueix lleugerament, des del pic de més de 16.000 que es va veure a principis de la setmana passada.

Aquestes xifres son positives i semblaria que volen dir que la situació millora, però s’han d’interpretar amb precaució. Per un costat, depenen de la quantitat de proves: si se’n fan menys, la disminució que es veu és artificial. Navarra n’ha realitzat fins ara 700 per cada mil habitants, entre PCR i tests ràpids, la que més, mentre que Catalunya no arriba a 350. Per altra banda, hem d’esperar per confirmar si es manté el descens abans d’alleugerir les limitacions imposades. L’indicador més clar de l’èxit de les restriccions és la saturació dels hospitals, especialment les UCI, i la mortalitat, però els efectes en aquestes dades encara tardaran setmanes a veure’s.

Què s’hauria de fer a partir d’ara? La situació millora, però queda molta feina. El més important és no confiar-se. Hem de continuar unes setmanes amb aquestes tendències a la baixa per assegurar-nos que la pandèmia torna a una fase menys perillosa. No podem repetir l’error de l’estiu: voler recuperar la vida normal ràpidament després de les restriccions. Hem d’entendre que, durant els propers mesos, haurem de continuar limitant la nostra activitat tot el que sigui possible. Sense que una part àmplia de la població hagi rebut la vacuna no hi pot haver la “nova normalitat” que tothom vol, per tant el missatge no pot ser que hem de fer un esforç ara per poder-nos relaxar després, de cara a les festes. Això és precisament el que va passar a l’estiu, i ja hem vist com va acabar de malament. Hem de deixar de pensar que aquest Nadal serà com sempre, perquè amb aquesta actitud el que ens espera és un rebrot important al gener.

Malgrat que els casos continuïn disminuint aquestes properes setmanes, no podem pretendre recuperar immediatament a la tranquil·litat, sinó que tant el govern com els ciutadans hem de ser prudents. És cert que la pandèmia ens està demanant sacrificis importants, a alguns més que a altres, però recordem que son temporals i els fem per salvar vides mentre no arriba la immunitat de grup.

[Publicat a El Periódico, 9/11/20]

dilluns, 9 de novembre de 2020

15 anys d'escriptor

Aquest més fa exactament quinze anys es va publicar el meu primer llibre, el moment que podríem considerar que vaig passar oficialment de ser "una persona que escriu" a "un escriptor", o quan el meu hobby de tota la vida (no recordo si vaig voler ser abans metge o escriptor, segurament les dues coses a la vegada) es va començar a convertir en una segona professió. 

Em vaig estrenar gràcies a Mugrons de titani, una bogeria còsmica que vam parir mig en broma amb el Sebastià Roig i que, tot i ser una novel·la de ciència-ficció, va acabar guanyant un premi de literatura eròtica contra tot pronòstic. He de donar les gràcies a Bromera, l'editorial que la va publicar, el Màrius Serra, el membre del jurat que la va defensar aferrissadament, i el Joan Carles Girbés, el meu primer editor, perquè sense ells no hagués arribat fins aquí. I al Sebastià, naturalment! Ell va ser qui em va obrir la porta a aquest món fantàstic.

I ja que he tret el tema, deixeu-me que aprofiti per resumir la meva carrera literària amb unes quantes xifres...

36 llibres publicats:
    6 novel·les adultes
    6 novel·les crossover (per a tots els públics)
    1 llibre de contes
    13 llibres infantils
    10 de no ficció

Un promig de 2.4 llibres l'any publicats
(Més 10 contribucions a antologies, 0.6 per any)

13 en solitari
23 en companyia (comptant il·lustradors)
    16 amb 1 altre autor
    6 amb 2 autors més
    1 amb 3 autors més

8 premis

Llibres traduïts: 16 (44%)
    A 9 llengües diferents
    Una mitjana de 2 llengües per llibre traduït

Les estadístiques no son gaire importants en aquest cas, perquè no reflecteixen pas la munió d'hores que hi he dedicat, com de bé m'ho he passat, la gent fantàstica que he conegut (a tots els racons del món de les lletres) i les experiències meravelloses de parlar amb els lectors i que et diguin que els agrada el que has fet. Tot això no es paga en diners.

Em sento molt afortunat perquè porto quinze anys escrivint el que em dona la gana, sense cap mena de pla ni intenció de deixar una bibliografia coherent, saltant de la literatura juvenil a les novel·les ultraviolentes o les reflexives, les històries de ciència-ficció o la divulgació per a tots els públics segons em ve de gust, escrivint sol o en companyia d'altres i sempre, darrere de tot això, hi sou vosaltres, els qui em compreu els llibres i us els llegiu i em dieu si us han agradat més o menys i quin dels tipus de llibres que faig és el vostre favorit. Sense vosaltres tot això no seria possible. Mentre us continueu fixant en el meu nom quan aneu a la llibreria i els editors em segueixin fent confiança, espero poder anar acumulant anys i títols a la llista. Gràcies, de debò.

divendres, 6 de novembre de 2020

Vídeos i àudios domèstics

Ahir es va emetre un InfoK especial virus i vacunes en el qual vaig tenir el plaer de participar. Però les veritables estrelles son els nanos, que expliquen la pandèmia millor que jo. Mireu-lo aquí, que val la pena.

I ja que hi som, us deixo alguns vídeos gravats a casa les darreres setmanes:

 

  


TV3 (15/10/20)

TV3 (29/10/20)



Acabo el bloc amb aquesta intervenció al programa sobre el coronavirus que fa l'Iker Jiménez a Tele5. Va ser molt seriós i no vam parlar de marcians.

I aquest vídeo el poso a part perquè son dues hores llargues parlant del càncer (per variar). Crec que ens va quedar força interessant... 


Per acabar, unes quantes ràdios d'aquests dies, per si volen repassar les píndoles informatives de els darreres setmanes.


 


    El Suplement (17/10/20)