Entrar o sortir d’Europa

Conduint de la feina cap a casa, la meva vista ensopega accidentalment amb una tanca publicitària força impactant. Es veuen els penya-segats blancs de Dover, la imatge més fàcilment identificable dels límits meridionals del Regne Unit, amb una escala mecànica sobreposada. La intenció de denunciar la lliure entrada de persones indesitjables queda encara més palesa quan es llegeix el text: “Sense fronteres. Sense control. Recuperem el control del nostre país”. 

El primer que em ve el cap és que és d’un mal gust espaterrant penjar un reclam contra la immigració en un barri on els únics anglesos que hi viuen són els fills dels qui van arribar de l’Índia o l’Àfrica fa no gaires anys. Però és que el UKIP (United Kingdom Independence Party), el responsable de l’anunci, no és precisament conegut per la seva subtilesa. Aquest partit, juntament amb el BNP (British National Party), un altre grup dretà, nacionalista i poca amic dels estrangers, són els que més es fan sentir aquests dies de campanya per a les Europees. A part dels cartells omnipresents (cal destacar-ne un altre amb la foto dels principals polítics anglesos emmordassats amb la bandera europea i el lema “Fem que la Gran Bretanya recuperi la seva veu”), arriben regularment a casa fulls de propaganda d’aquests dos partits, mentre que dels altres encara no n’hem rebut cap.

L’estratègia és clara. Als Britànics Europa els importa un rave. Històricament, no s’hi ha sentit mai integrats. L’anomenen “el continent”, com si les Illes no en formessin part. A sobre, molts senten que ser membres de la unió els representa més inconvenients que no pas beneficis. Han de cedir una certa potestat legislativa i a sobre han d’estirar del carro, amb els altres companys del nord, per evitar que el sud s’acabi d’enfonsar Mediterrani avall. No els fa cap gràcia, per exemple, que els seus diners vagin a parar a països malbaratadors que construeixen línies de tren fantasmes enmig del desert. La situació actual és un caldo de cultiu ideal per a què els populistes mirin d’arrabassar els vots euroescèptics o obertament antieuropeus de les mans dels polítics més seriosos, que encara intenten nedar i guardar la roba (tot i que Cameron ha promès un referèndum sobre el tema en un futur proper). La jugada els està sortint bé: les enquestes situen a UKIP frec a frec amb els laboristes.

A Catalunya no hi ha un moviment anti-europeu comparable. Com a part d’Espanya, el país s’ha beneficiat del flux de diners comunitaris, i a nivell emocional, els catalans sempre hem mirat cap al nord amb admiració i interès. I més encara ara, que la futura pertinença o no a la Comunitat s’està fent servir com a moneda de canvi en el debat sobiranista. Per això costa d’entendre que un dels socis d’honor del club estigui plantejant-se estripar el carnet. Però en el fons, els paral•lelismes amb la nostra situació són nombrosos. Un bon percentatge de la població catalana tampoc se sent emocionalment part del conjunt al qual políticament pertany i encara més ciutadans estan tips que els diners dels seus impostos s’inverteixin en projectes quixòtics amb impacte mínim a la seva zona (l’exemple del tren fantasma torna a anar com anell al dit). A més, en aquest cas la transferència de poder legislatiu a l’entitat “mare” és gairebé total.

Amb aquest rerefons contemplo des de la barrera el debat europeu aquí al Regne Unit, oscil•lant entre el somni (impossible) d’una gran Europa actuant coordinadament i la simpatia en vers els qui prediquen els beneficis d’una escissió. Veurem com acaba. Si més no, els britànics tenen l’avantatge que ningú els impedirà exercir el seu dret democràtic a decidir a quina entitat volen pertànyer.

[Publicat a l'Esguard, 21/5/14.]

Etiqueta (II): al gimnàs

Deu fer ja una trentena d'anys que vaig al gimnàs de manera més o menys regular (admeto que hi han hagut períodes llargs d'inactivitat, sí), a fer una mica de bicicleta, una mica de cinta, una mica de peses, unes piscines... el que sigui per mantenir-me en forma i cremar alguns excessos. En tot aquest temps només he utiltizat tres instal·lacions: a Blanes, el meu gimnàs de referència sempre ha sigut el Jordi's Gym (en les seves dues darreres localitzacions); els anys que vaig passar a NY visitava el 92nd St Y, que em quedava al costat de casa; i ara aprofito els serveis de la universitat. No hi ha grans diferències en la manera de fer les coses entre els catalans i els americans, però aquí m'he trobat amb alguna peculiaritat que, per si de cas mai heu de posar els peus a un gimnàs anglès, més val que conegueu.

El primer cop que vaig entrar al meu gimnàs actual em va sorprendre la presència en un racó d'una mena de cabina amb cortineta que recordava un confessionari. No hi havia cap capellà dins, així que vaig descartar que fos un servei d'emergència per a cristians amb necessitat urgents de redempció. No vaig tardar gaire a descobrir que era una mena de cambiador unipersonal: la gent hi entrava vestida de carrer, corria la cortineta i en sortia al cap d'una estona vestida de gimnàs. Com Superman a les cabines de telèfon. Em va semblar bé (tot i que un pèl exagerat) que en aquest país destre en la correcció política es tingués tanta consideració en vers els gimnastes vergonyosos.

Però és que el tema de la decència no acaba aquí. Si us heu canviat en llocs públics coneixereu aquell esterotipus de paio exhibicionista (dic paio perquè no sé si al vestidor de les dones funciona igual, tot i que imagino que sí) que es passeja en pilota picada no per comoditat sinó per assegurar-se que tothom té temps d'admirar la bellesa de les seves penjarolles. Sense caure en aquest excés, jo no acostumo a preocupar-me gaire per si algú em veu el cul quan vaig cap a la dutxa. Sempre he pensat que a la majoria dels presents la visió no els deu interessar suficient per fer-los girar el cap. Ah, però els anglesos funcionen d'una altra manera. Aviat em vaig adonar que a l'únic a qui se li veia alguna cosa durant el temps que passava al vestidor era a mi (i el paio exhibicionista d'abans). La resta feia malabarismes amb la roba i les tovalloles per evitar ensenyar les vergonyes, com si estiguessin al mig del carrer.

Deu ser una herència dels seus ancestres puritans, això. En tot cas, sapigueu que les normes no escrites d'etiqueta demanen un decòrum mínim al gimnàs que inclou no airejar les joies de la família davant d'estranys. Sense fer-ho d'una manera conscient, jo he acabat oblidant els meus llibertins costums mediterranis i entregant-me amb devoció a l'art de convertir el pas pels vestidors en un espectacle apte per a tots els públics. Que no sigui dit que no m'integro.

Etiqueta (I): al pub

Aquest post us servirà si mai aneu a un pub amb una colla d'anglesos. La primera norma és que, quan us acosteu tots a la barra a demanar, el que hi arriba abans paga la ronda. Veureu que els altres ni fan el gest d'agafar la cartera, així de clara és la llei no escrita. Si el grup supera les quatre persones, un segon "mecenes" del mig del grup s'oferirà a fer-se càrrec de la meitat de la comanda, de manera que un no paga mai més de tres o quatre unitats a la vegada.

Quan dic unitats vull dir pintes. No es considera cap altre format. Sí, els bars venen begudes no alcohòliques, o cerveses d'importació en ampolla (com Coronas, etc.), però són més per decoració que per altra cosa. I no parlem d'aquest format estrafet que és la mitja pinta. Pot sonar masclista, però només les demanen les dones. Un home amb mitja pinta a la mà és mirat de reüll i amb desaprovació unànime (creieu-me: ho he provat).

I per seguir amb tradició, la pinta ha de ser de bitter de la marca local, res de cerveses estrangeres. Això implica que s'ha de servir a la temperatura adequada, és a dir, tèbia. Si preguntes a un anglès per què no prenen la cervesa freda com la resta del món t'explicarà una història molt llarga sobre els graus necessaris per poder gaudir del sabor de la beguda. Bajanades: és qüestió de fe. La cervesa es pren calenta i prou, no es discuteix. Un s'hi acostuma més ràpid del que sembla.

Quan el primer dels qui no ha pagat acaba la seva cervesa, s'aixeca immediatament a buscar la següent ronda, sense ni preguntar. Això vol dir que si vas amb tres persones al pub, com a mínim t'has de beure quatre pintes, una pagada per dacascun dels presents. Ningú considera marxar abans que s'acaba el cicle, no seria gaire educat. És un detall que cal tenir present si, com jo, no ets un gran bevedor. 

Hi ha una norma final, extremadament important: no vagis mai en cotxe a un pub. Encara que creguis que entres només per fer una mitjaneta ràpida, en sortiràs com a mínim amb un parell de litres de cervesa a sobre, suficient per fer saltar tots els alcoholímetres de les patrulles de carretera.

Bruixes i bruixots

La mort de Ronald Reagan em va enganxar exiliat als Estats Units. M’esperava que la reacció seria una mica com la que vam viure fa unes setmanes al Regne Unit amb la desaparició de la Dama de Ferro: els seus cantant-ne mil lloances i els de l’altre costat obrint el xampany. Al cap i a la fi, Reagan havia estat un dels presidents més polèmics que havia tingut el país; mereixia reaccions extremes. En canvi, l’aclamació que va rebre com a gran estadista i líder va ser pràcticament unànime a totes les bandes de l’espectre polític (que és cert que allà no és que sigui gaire ample). Ni tan sols a la premsa es van veure comentaris negatius, com si hi hagués una norma d’urbanitat no escrita que impedís excedir-se amb els polítics que estan de cos present.

Els britànics, que habitualment guanyen als americans en educació, no han sigut igual de considerats. Aquests dies els he sentit parlar tan malament de Margaret Thatcher com han volgut: als diaris, a la feina a l’hora del te, a les tertúlies als pubs... The witch is dead, la cançó d’El mag d’Oz que celebra la derrota de la Bruixa Malvada de l’Est, ha arribat al número dos de la llista de vendes gràcies a una campanya viral per internet, cosa que ha posat en un compromís a la BBC, que en teoria havia d’emetre-la en els seus programes del top 10 (al final ho van fer, però abreujant-la). Les veus crítiques han sortit majoritàriament de l’esquerra i les classes populars, les que van patir més l’impacte de les polítiques vigents durant el thatcherisme. Té lògica. Però llavors s’ha d’anar amb compte i considerar fins a quin punt aquestes valoracions post-mortem han estat ponderades o han obeït simplement a un esperit de revenja contra un primer ministre de signe contrari que van haver d’empassar-se durant més d’una dècada.

La majoria de la premsa catalana em sembla que ha optat per aquesta última opció quan s’ha unit a la lapidació mediàtica de la difunta que li arribava des dels sectors progressistes de les illes. Els màxims retrets que se li feien a casa nostra eren que havia obert el país a una cobdícia desaforada basada en el model imperant a Wall Street i que havia dinamitat l’estat del benestar, uns pecats que curiosament ressonen en la situació que viu el nostre país actualment. Però és esbiaixat atacar un polític per complir els punts del programa que ha atret la majoria de paperetes a les urnes. El liberalisme econòmic que ens han estat venent els conservadors des dels 80 es basa precisament en reduir la participació de l’estat en el control de l’economia i incentivar que els ciutadans s’espavilin per si mateixos retallant les prestacions que se’ls ofereixen. Podem estar-hi d’acord o no, però titllar de “malvada” aquesta teoria és una mostra d’ingenuïtat poc democràtica. I afirmar que, gràcies a això, la Thatcher va plantar les llavors de la crisi actual i de l’expansió bel•licosa americana per l’Orient Mitjà, un altre dels arguments repetits pels opinadors catalans, és magnificar l’impacte que va tenir per justificar el nostre desgrat.

No la critiquem, doncs, per ser der dretes, característica que compartia amb tots els qui la van votar repetides vegades i que, per associació, haurien de carregar amb part de la culpa. Centrem-nos si de cas en les coses que de veritat va fer malament, que n’hi va haver unes quantes. El fiasco de la Guerra de les Malvines, per exemple, va ser un pas en fals important que va deixar el país amb una factura quantiosa i una incòmoda llista de morts, sense aportar a canvi cap rèdit palpable. O els mètodes repressius que va usar de fronteres cap a dins per imposar la seva llei, més propis d’un feixisme desbocat que de la mà dura que tradicionalment propugnen els conservadors. I, per sobre de tot això, aquesta imatge arrogant que donava de representar només una part del país i importar-li molt poc què li passava a l’altra, una cosa que un líder elegit democràticament no es pot permetre mai.

Tots els governants, de dretes i d’esquerres, encerten algunes decisions i en fallen d’altres estrepitosament, és inevitable. Els que seran recordats com a bons líders tenen al currículum més elements del primer grup que del segon, i d’aquests a la història no n’hi ha hagut tants. Personalment, sense ser un expert en el tema i tenint en compte un possible biaix liberal, no inclouria la Margaret Thatcher en aquesta classificació. Però tampoc cauria en l’error de desestimar el seu llegat escudant-me només en la demagògia. 

[Publicat a la revista Esguard, 1/5/13]

Identitats

[Us parlava l'altre dia de la revista Esguard, que ahir s'estrenava, i quw podeu descarregar gratuïtament a l'iTunes. Pels qui no teniu iPad, us poso aquí l'article que he escrit pel primer número.]

Qui hagi seguit als diaris les picabaralles internes d’aquest estiu pot arribar a creure que els catalans no sabem massa bé qui som ni cap a on volem anar. Des que un polític amb més bona voluntat que encert va concedir la catalanitat automàtica a tothom qui viu i treballa a Catalunya, definició que en aquests moments no m’inclou, de tant en tant patim aquesta mena de crisis d’identitat. Deu ser que encara estem buscant el bosó de Higgs que ens permeti explicar de quina matèria estem fets. Ens defineix el lloc de naixement? El dels nostres pares? El de residència? On ens guanyem les garrofes? La llengua que parlem? Les ganes de ser català? 

Vist des de fora, sovint sembla que donem pals de cec. Perquè un dels primers símptomes de la malaltia de l’emigrant és adonar-te que tens arrels. Allunyar-te de casa te les reforça com si te les haguessin regat amb aigua màgica. Els qui diuen que els nacionalismes es curen viatjant han viatjat poc. Pot semblar contradictori, però els humans tendim a funcionar al revés: com més apartats estem dels nostres, més ens sentim part d’ells. No hi ha res millor per prendre consciència de pertànyer a un grup que perdre de vista els teus punts de referència. 

Així és com t’adones que les fronteres són conceptes polítics que no funcionen a l’hora delimitar els sentiments. El teu país el portes dins. El que et fa com ets és la teva cultura, deixem-nos de giragonses, i això no depèn del costat de la duana on et trobes. Les cultures ni es decideixen en un despatx ni s’imposen. Bé, sí que s’imposen, o almenys s’intenta fer-ho, però això no funciona mai: un només canvia si vol, encara que es passin segles intentant-te convèncer que hi ha alternatives millors. 

Jo recomano als qui encara no tenen clar què els diferencia dels seus veïns que surtin a veure món. Per conèixer altres cultures, sí, però també per poder redescobrir la teva, la que sigui, per poder veure-la d’una manera més despullada que quan hi ha per mig les misèries rutinàries del dia a dia. El perill és que et sigui difícil fer marxa enrere, però trobo que és un problema secundari. No és tan important viure en el lloc que t’ha vist néixer com haver entès per fi que, fins el dia que et moris i estiguis on estiguis, formaràs part d’un poble tan únic, imperfecte i bonic com qualsevol altre d’aquest planeta.

Els pastorets (II)

Doncs vam anar finalment a la representació nadalenca que us deia l'altre dia i, ja us ho podeu imaginar, tots els pares en vam sortir emocionats. Va ser una interpretació una mica lliure del tema, amb més extres que a una pel·li de Hollywood. Hi van desfilar un grapat de ratolins, vaques, ases i ovelles (?!!?), animalons cantaires tots ells. Semblava més una versió musical de l'arca de Noè que de la nit de Nadal (i confirmat: sense dimonis a la vista). No van faltar les corts celestials d'àngels bufadors, els tres reis i el trio protagonista. El nen era de plàstic i no va sortir del bressol. La Maria (que al final era només una) es va passar tota l'estona saludant com si fos el Papa (les salutacions anaven dirigides als seus pares, que no paraven de fotografiar-la) i el Josep va anar de poc que no desmunta tot el betlem, perquè no parava d'estirar la roba que cobria la porteria de futbol que feia d'establia. Per sort al final no va passar cap desgràcia. La nostra ovella va fer el seu paper amb la dignitat i la professionalitat que li correspon a un nen de quatre anys.

Un post de l'Olga Xirinacs em va fer recordar que nosaltres també fèiem saraus d'aquests quan era petits. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè anàvem a una escola teòricament laica. Però cada any teníem la vella Quaresma, el xou de Sant Nicolau (d'una cruesa sorprenent, ja que el sant ressuscitava tres nens perduts que un carnisser malvat havia trossejat i donat a menjar als porcs), el dia de Santa Cecília... I és que les tradicions d'un poble estan molt lligades als rites religiosos arcàics (a part d'un grapat de costums paganes que hagin pogut colar-se pel mig), que pel fet d'estar integrats en la història pertanyen tant als qui combreguen amb la fe cristiana com als qui no. No em sembla malament. Independentment de les creences, és una manera bonica de recordar i honorar el nostre passat. 

Els de l'escola de l'hereu també ho entenen així. Oficialment la institució està adscrita a l'església anglicana, però com que vivim en una ciutat multicultural com poques, obren les portes a tothom i no discriminen. La Maria, per exemple, era índia, com una bona part de l'audiència, on s'hi podien veure uns quants turbants sikhs i musulmanes amb els seus vels. Ningú feia escarafalls al fet que l'estrella del dia era el fill de Jahvé. De la mateixa manera, em va semblar molt natural que unes setmanes abans a l'escola haguessin celebrat el Diwalli. Totes aquestes festes van més enllà de la motivació religiosa que les va originar. Són excuses per reunir-nos, divertir-nos, reflexionar i celebrar, i aquestes són activitats ben universals. Quan arribi el moment l'hereu ja triarà si vol seguir una religió organitzada, vol anar per lliure o simplement passa del tema. Serà la seva decisió. De moment ja està bé que l'exposin a les tradicions i les cultures de tots els pobles del món.

Mince pies

El primer cop que van oferir-me un mince pie vaig declinar. Coneixent la mania dels britànics de fer pie ambqualsevol cosa (vedella, pollastre, porc...), vaig preferir curar-me en salut. Una mica encuriosit, vaig esbrinar que estava fet amb mincemeat, que a mi em va sonar a carn picada (minced meat... atenció que l'espai entre les dues paraules fa tota la diferència!). Em vaig alegrar de no haver-lo tastat, perquè no hi ha res que detesti més de la cuina anglesa (i mira que hi ha coses per detestar) que els maleïts pastissos de carn freda.

Però resulta que no. Els mince pies originalment sí que eren de carn, però el mincemeat ara es fa fruits secs (panses sobretot), sucre i alcohol. En resum, que el mince pie és un dolç, no un plat. I està boníssim! Només treuen el cap durant la temporada de Nadal, per tant tens just un mes per posar-te les botes, i la resta de l'any res de res. Jo ja he començat la meva campanya de festes atacant unes quantes caixes de mince pies (a la foto, el primer que em vaig menjar). Si en trobeu per casualitat en alguna botiga de delicatessen o d'aquestes per guiris de la Costa Brava i a més sou llaminers de mena, no us els perdeu.

L'home i la terra (2)

[No sé si val la pena dedicar-li un altre post a les meves aventures jardineres, però per si de cas algú hi està interessat (i perquè em sento orgullós del resultat), ho faré igualment...]

En aquesta vida puc dir que ja he tingut un fill, escrit un llibre (bé, uns quants) i arrencat un grapat d'arbres. Ja sé que això darrer se suposa que no va així, però què hi farem. Si alguna cosa sobrava al meu jardí era arbres. En compensació, he plantat quaranta-un metres quadrats d'herba en un sol dia, que no és el Camp Nou però dóna una feinada considerable.

Quan vaig veure la muntanya de gespa que s'havia d'instal·lar, convenientment empaquetada en rotllos estil Tigretón, em va semblar que no acabaríem mai. Però de fet, va ser més fàcil del que preveia. Tota la gràcia, és clar, està en demanar un cop de mà a la persona adequada. M'he adonat que aquí a les Midlands, retapissar el jardí ve a ser l'equivalent a muntar mobles de l'Ikea. La gent de la nostra edat ho ha hagut de fer uns quants cops al llarg de la seva vida i al final ja se'n surten prou bé. A més, no els costa gaire ajudar al proïsme quan els arriba el torn, és part del ritual. Jo vaig tenir sort que el meu "voluntari", a part de jardiner expert, va ser capaç de mantenir una conversa de bon nivell sobre Chuck Palahniuk, les pel·líclules de Tarzan de Johnny Weissmuller, la saga Crepuscle i Faulkner, entre altres temes diversos. Un detall important, quan un s'ha de passar tot un dissabte treballant colze amb colze amb un amic.

Comentàvem després amb la meva dona que les comoditats no donen més que maldecaps. Com més coses tens, més complicacions i obligacions et poses a sobre. Quan vivíem en un piset ridícul a Manhattan la nostra existència era molt més fàcil que no ara que tenim casa, jardí i cotxe. L'increment de les possessions no fa més que augmentar les possibilitats que alguna de les coses s'hagi de reparar, renovar o substituir. Al final no pares. Se suposa que poder accedir a més luxes materials ha de ser una millora de la teva qualitat de vida, però a vegades costa veure que compensi el preu que has de pagar.

Epíleg. Un company meu del departament diu que a veagdes té la sensació de no estar realment treballant. Sovint els científics ens passem el dia atrapats davant l'ordinador, i segons el meu amic, l'esforç purament intel·lectual no és tan satisfactori com el físic, el que et fa suar i et deixa els músculs esgotats. Això et permet almenys quantificar d'alguna manera la feina que has fet i quant t'ha costat, mentre que si només utilitzes el cervell els resultats són menys palpables i, per tant, menys reconfortants. El dilluns quan vaig arribar al laboratori, amb agulletes per tot arreu, les mans destrossades, esgarrinxades múltiples i uns quants blaus el vaig enviar directament a fer punyetes.

L'home i la terra

[Resum de la situacio: La Natura i jo no ens portem massa bé. Per sort he viscut la major part del temps en ciutats grans i així m'he lliurat de les alèrgies i altres menes d'irritacions que em causen la majoria dels éssers vius (en comparació, les derivades del contacte humà em resulten molt més tolerables). Però el destí té bromes cruels amagades a la màniga, i és així com em trobo ara en possessió d'un minúscul jardí (minúscul comparat amb els que hi ha per aquests paratges) que em proporciona prou material per omplir a bastament els meus malsons... i el blog.]

En els capítols anteriors d'aquesta sèrie us havia explicat la meva lluita contra els inquilins que tenim rellogats i com havia optat per a una vigilància expectant des de la distància per evitar-me maldecaps innecessaris. Al final, amb un marrec amb més ganes de córrer que espai tenim a casa, la trista realitat se'ns va fer evident: calia adecentar una mica el jardí per a què l'hereu pogués sortir a esbravar-se. Sobrepassats per la perspectiva de tant magna tasca, el primer que vam fer vas ser contactar un parell de jardiners, que van venir a valorar la feina. No es van ni dignar a enviar-nos el pressupost que ens havien promès. Ja us he dit que la mida dels jardins anglesos és considerable, i pel que es veu el nostre ni tan sols entra en la categoria de "prou decent com per ser considerat pels professionals".

Cap problema: ho fem nosaltres, diu la meva dona. "Nosaltres" en aquest context s'havia de llegir com "tu", però en el seu moment aquesta subtilesa se'm va escapar. Jo li dic que sí, inconscient que sóc, pensant que no pot ser tan difícil, i ja em teniu condemnat a treballs forçats totes les tardes i festes de guardar. No exagero: de pic i pala. I és que el primer dia, armat amb el kit d'eines de jardí de la senyoreta Pepis que em vaig comprar de rebaixes al súper i que a mi em semblava més del que mai podria necessitar, em vaig adonar ràpidament que m'havia ficat en un embolic que em sobrepassava. Per començar havia de canviar unes plantes de lloc per guanyar superfície de gespa, però el problema era que el terra semblava de ciment armat. Vaig suar com un desgraciat i em van sortir butllofes a totes dues mans, i al final vaig completar la primera tasca tardant deu vegades el temps que pensava que em portaria. Era el moment de demanar ajut.

Sort que tinc companys, genèticament més dotats per lidiar amb els jardins, que es van oferir amablement a donar-me un cop de mà. Han anat desfilant aquests dies per casa i tots ells han al·lucinat de la duresa del nostre terra. O sigui que no era (només) culpa de la meva incompetència. Hem acabat reorganitzant falgueres a cop de pic (tota una experiència, tenir una d'aquestes eines a les mans), però per sort la pitjor part ja està feta. Aquest cap de setmana hem de posar la gespa i un dels meus experts m'ha fet llogar una màquina diabòlica, plena de rotors, fulles d'acer i  altres peces punxegudes, que espero que sàpiga fer anar, perquè sinó el següent post l'hauré de dictar des de l'hospital. Ja ho sentireu dir.

[Acabo amb una mica de material gràfic per il·lustrar aquesta trista història, no us pensessiu pas que exagero. A la imatge, l'estat del meu braç després de lluitar amb una de les plantes que havien de ser desallotjades. Tingueu en compte que portava màniga llarga (!) i que, coneixent-me, m'havia pres una bona dosi profilàctica d'antihistamínics (!!). A sobre, la foto està presa una hora després de l'aplicació generosa d'una crema de cortisona (!!!). Com que la cosa no minvava, vaig pensar que calia deixar-ne constància per si al futur la meva dona intenta encolomar-me un altre d'aquestes "projectes" tan senzills i alhora tan nocius per a la salut.]

Postals d'hivern

Porto més d'una dotzena d'hiverns crus a les esquenes però no ha sigut fins que m'he motoritzat que m'he hagut d'apuntar a l'esport matutí de moda a les latituds nòrdiques. És una mena de triatló. Primer has d'endevinar quina de totes aquelles muntanyetes de neu amaga el teu cotxe (ajuda recordar on l'has aparcat la nit abans). Després has de treure l'aixada i començar les excavacions. Finalment, rascar els vidres amb passió per desenganxar la crosta de glaç. Tot això contrarrellotge, és clar, per evitar congelacions. Molt vigoritzant.

Error de principiant: guardar les eines per la feina al maleter del propi cotxe (obvi, no?). Ahir vaig haver d'acabar fent servir les mans perquè el gel m'impedia obrir la portella on hi havia els estris que necessitava. Un dolor. Després d'això em fa molta gràcia quan sento els meus amics de Barcelona dient que aquest hivern fa molt fred... És clar que hi ha qui ho té més difícil i no pot córrer el risc de sortir de casa sense les eines adequades.

Aigua: tocat i enfonsat

Després de viure una dècada a països de parla anglesa un es pensa que té l'idioma sota control. Però no. Passar del poti-poti d'accents de Manhattan a l'entonació característica de les Midlands no ha estat tan gens fàcil. Posem per cas una paraula senzilla: aigua. Els catalans aprenem a dir "guoter" a classes d'idiomes quan som joves i creiem optimísticament que tothom ens entendrà. A Estats Units has d'afinar una mica més o passaràs molta set, perquè per a ells sona més com "uora", que no s'assembla gaire.

Conscient que quan canviés de costat de l'Atlàntic hauria de reciclar alguns detalls de la meva dicció, em vaig preocupar d'escoltar atentament el britànic immaculat de l'Alec Guinness a les comèdies de la Ealing. Vaig arribar a produir un "uottar" d'allò més nobiliari. Que no m'ha servir de res, llàstima, perquè aquí dalt en diuen "uo-a" i es queden tan amples. Any i mig i encara estic aprenent a posar mentalment tes i des a tots els llocs d'on les treuen per poder mantenir una conversa més o menys decent amb els locals.

El problema afegit és que tinc un nano creixent a casa que de les quatre paraules que sap, tres són en anglès. Anglès amb gust local, és clar. O sigui que si ja costa entendre el que et volen dir les criatures, no vegis si a sobre hi afegeixes factors dialectals. Un exemple passat per aigua també: quan cau un ruixat (que és cada dia) l'hereu assenyala la finestra i diu "woolly woolly!". Hem tardat uns mesos a entendre d'on venia això (no s'assembla "aigua" ni a "pluja" ni tan sols a "rain"). Resulta que si plou, a la guarderia els posen botes d'aigua, que aquí s'anomenen wellies (diminutiu de Wellington boots). Wellies, "woolly". Claríssim, un cop ho saps. Acabarem necessitant un intèrpret...

La vida entra pel nas.

Els anglesos són bruts. Que diguin el que vulguin: en general no els aniria malament una mica més de sabó i de raspall. Per exemple, tots coneixem la mania que tenen de posar moquetes a habitacions, escales i passadissos. Ja he descobert perquè: és una manera de marcar territori, com els gossos. Vas deixant que la teva ronya s'acumuli entre les fibres poroses de la moqueta, any rera any, de forma que quan vens la casa passes al comprador una sèrie de records en forma d'olors. Aquest afegirà també la seva capa d'història volàtil al terra, i així successivament, fins que al final un pobre desgraciat haurà d'arrencar tota la moqueta i fumigar la casa perquè l'acumulació d'experiències personals amb tendència a arrapar-se a les superfícies tèxtils ja és intolerable. Això li va passar recentment a un amic, és ben real.

I quan vas de cap de setmana a un cottage de lloguer més val que portis escafandre. No són les parets qui et podrien explicar històries dels anteriors estadants: són les catifes. I ho fan amb tot luxe de detalls, una simfonia d'olors de procedències diverses, tan cridaneres que per sort es bloquegen les unes a les altres. Al final t'arriba un tuf indescriptible, mesclat i amb elements tòxics misteriosos, cosa que almenys t'estalvia imaginar-te quines activitats lúdiques han fet sobre aquell mateix terra els qui t'han precedit.

A la meva feina tinc un company que no creu massa en les rentadores ni les dutxes. Ell i la seva roba formen una unitat compacta amb moltes experiències acumulades per explicar a cops d'aroma. El problema és que se m'enganxen. Quan arribo a casa, la meva dona arrufa el nas i em pregunta: per casualitat has menjat curry, anat en bicicleta, jugat a alguna cosa sobre la gespa i/o passejat un gos? Li contesto que no, que porto a sobre en préstec la vida del meu veí. Per sort els seus costums són prou innocents. La setmana que surti de marxa, s'emborratxi i se'n vagi de meuques més val que em quedi a casa, perquè em costarà justificar a la meva dona que sóc pecador només per transferència olfactiva.

Xocs culturals.

Porto poc més d'un any al Regne Unit. Ja és hora que comenci a parlar de les idiosincràcies dels meus nous hostes i recuperar així la sèrie Xocs culturals que tan vaig explotar en la etapa novaiorquesa del bloGuejat.

A veure, no sé per on començar. Podria parlar, per exemple, d'aquesta sensació estranya que dóna quan vas a una conferència, arribes cinc minuts abans i la sala està totalment buida. Et penses que t'has equivocat de lloc o d'hora. I no. La puntualitat britànica no és un mite: és real i molt exacta. Encara no sé molt bé com, tothom es presenta de cop quan només queden dos minuts i a l'hora en punt el conferenciant ja ha engegat el seu discurs. Ni cinc minuts de gràcia. No fan falta, perquè sembla que ningú no fa tard. Inaudit.

Però millor que avui us comenti la mania que tenen aquesta gent de prendre's la cervesa calenta. En un pub fa un temps, discutia amb dos companys anglesos aquesta tradició bàrbara, i encara em volien convèncer que era jo qui estava errat. Segons ells, la cervesa s'ha de servir entre 12 i 15 graus, sinó no pots apreciar-ne el gust. I un rave, els deia jo. Sou l'únic país al món, que jo sàpiga, que s'ha empassat aquesta història. La cervesa com més fresca millor. Van seguir una sèrie de valoracions climatològiques per part dels meus contertulians amb l'objectiu de demostrar que al sud la prenem freda per refrescar-nos i al nord calenta per fer front al mal temps habitual. No em van entabanar: hi ha una temperatura a partir de la qual tens la desagradable sensació que t'estàs empassant una sopeta tèbia (amb bombolles), i això no ho arregla que a l'altra banda de la finestra estigui diluviant. Si volen ja em poden citar tots els tractats de cervesologia escrits per nòrdics fredolics, que no canviarà res.

Els qui m'aneu llegint ja sabeu que, com a bon emigrant que sóc, sempre faig mans i mànegues per adaptar-me a les tradicions locals, així que ja us podeu pensar com acaba aquesta història. Després d'haver-me acostumat a amanir els meus matins amb una tassa de tè, un terròs, sense llet gràcies, ara ja em prenc la cervesa als pubs a la temperatura britànica sense fer escarafalls. I fins i tot començo a trobar-li un gustet diferent. Interessant, si més no. Ara, a casa l'Estrella surt glaçada de la nevera i va directe gola avall. Tampoc cal fer un gra massa amb això de l'adaptació.

Nadal anglès.

Aquesta ha estat la primera temporada de Nadal que passo a les illes britàniques i he de dir que s'assembla poc a les festes americanes a les que estava acostumat. Per començar, aquí no hi ha un Thanksgiving matiner que rivalitzi amb el dia de Nadal pel títol de Festa més entranyable de l'any. La llagrimeta, les bones intencions i les reunions familiars es fan el 25 i prou. Després, al Regne Unit se celebra el Nadal i a qui no li agradi que s'hi posi fulles. Quan estava a Nova York, havies d'anar amb peus de plom per no ferir sensibilitats religioses. Desitjaves "bones festes", mai "bon Nadal", perquè assumir que el teu interlocutor ha estat criat en la tradició cristiana és lleig, malgrat sigui la religió històrica del país. Si tenies la mala sort de saber quines preferències tradicionals processava la persona amb qui parlaves havies de saber-te la llista d'alternatives per triar-ne la més adient i desitjar-li feliç Hannukah, feliç Kwanza o el que fos. Els anglesos no s'estan per orgues. Visc en un barri eminentment indi, on musulmans i hindús fan molt més embalum que els blancs, i aquí tothom tenia el bon Nadal a la boca. Veies Pares Noel a les mateixes finestres que s'engalanaven pel Diwali. I ningú no posava el crit al cel. La correcció política la deixen pels ianquis de pell fina, aquí sembla que s'accepta amb més bona fe el costumari ancestral del fus horari on estàs vivint.

Un costum nou per a mi ha estat això de les targetetes. Vaig rebre la primera a principis de desembre i no van parar fins que pel dia assenyalat en tenia tota la taula plena. Nosaltres no som d'enviar nadales. Un email amb una foto als amics i apa, fins l'any que ve. Aquí en canvi això de les felicitacions és tot un art. Després de les primeres, li vaig preguntar a un amic si és que era molt habitual repartir targetes i em va respondre que era més aviat cosa de dones, però que calia ser educat i si en rebies una havies de fer el gest tu també. Tan bon punt en vaig haver acumulat unes quantes em vaig adonar que per no quedar malament em tocava correspondre, així que vaig comprar una caixa al supermercat i vaig posar-me a escriure els tòpics de rigor. Aviat no donava a l'abast, cosa que no deixa de ser curiosa si considerem que tot just fa un any que he aterrat i que tampoc no he fet tantes amistats. Fins i tot vaig enganxar el meu amic, el qui trobava aquests menesters massa femenins, escrivint-ne unes quantes a corre-cuita quan es creia que no el veien. A la meva col·lecció de nadales del 2008 en tinc de tota la gent que conec, d'alguns amb els quals només he creuat un parell de paraules, d'altres que com a molt em veuen passar, de dones, de nens (tots els de la guarderia del meu fill), i d'homes fornits amb els qui faig activitats tan testosteròniques com beure cervesa i jugar a futbol. Per a què després diguin que en aquests temps que corren s'ha perdut l'esperit nadalenc.

El camió dels gelats.

Pensava que m'havia desfet d'ell. Els camió dels gelats, malson de tardes d'estiu a Manhattan. Què pot tenir un venedor ambulat de llaminadures fresques que et faci estremir tan sols pensar en ell? El reclam publicitari: la maleïda musiqueta que els seus altaveus de fira repeteixen un i altre cop per anunciar que han plantat la parada al teu carrer.

A Nova York, els geladers sobre rodes són poc menys que una màfia. Hi ha "famílies" grans que controlen el pastís, les rutes, les cantonades més rendables i les hores punta. Vaig llegir un cop al diari un article sobre un "independent" que intentava sobreviure en el negoci i les tàctiques que la competència feia servir per fer-lo desistir de les seves dèries no desmereixien gens les que els Soprano empren a l'altra banda del Hudson. Tot això no és que m'interessés gaire: jo volia saber perquè dimonis havien de martellejar sense parar la melodia del dimoni a tot volum sota la meva finestra fins al punt que se'm menjava tots els pensaments. Un d'aquests geladers havia escollit la vorera de casa com a punt de venda habitual i em tenia ben fregit.

Almenys a Anglaterra em lliuraré d'aquest costum tan pesat, pensava l'estiu passat. Error! Aquí tenim també el plom dels gelats, la reencarnació transoceànica del meu malson! I ja em diràs, perquè amb el fred que fa i les pluges intermitents que no ens deixen de petja, com pot ser que la gent encara tingui ganes de llepar gelats. Doncs en tenen. I el gelader que ha escollit el nostre barri per fer l'agost ho sap prou bé. En puc donar fe: em conec l'hora d'arribada i la ruta que fa a la perfecció. La seva música d'anunci, diferent a la ianqui però igual d'esborronadora, m'acompanya totes les tardes. I aquí encara és pitjor, cosa que no em semblava que fos possible. Primera, tenim les finestres obertes perquè no cal aire condicionat: una barrera menys que la contaminació sonora ha de superar. I segona, els moviments del camió pels carrers del barri fa que el soroll t'arribi per diferents costats de la casa, en una mena de surround surrealista impossible d'aturar que és digne dels pitjors malsons.

He decidit que he de canviar d'estratègia. Enlloc de tancar les finestres i amagar el cap sota el coixí, ara tan bon punt sento la melodia surto al carrer i em compro un gelat. És la mínima recompensa que em mereixo per haver de suportar el suplici. Si no els pots vèncer...

Aracnofòbia.

[Un altre apassionant episodi de la sèrie "L'home contra la natura"! No us perdeu com en aquesta nova entrega el nostre heroi lluita amb un exèrcit d'indomables monstres de vuit potes!]

Recordo que quan era petit el meu pare tenia una guerra desigual muntada contra les formigues que volien envair el pati de casa. Elles tenien la força de les masses, però els humans comptàvem amb el volum i l'enginy. Tot i el desavantatge teòric i les successives derrotes, les bestioles no defallien. Recordo el pobre home, fora se sí, agenollat xafant-les una per una amb el polze mentre les insultava i maleïa, quan tots els insecticides i mètodes menys cavernícoles havien fallat estrepitosament contra la tenacitat de l'enemic. És un d'aquells moments que un pensa "el meu pare s'ha grillat".

Fast forward trenta anys i aquí estic, enmig de la meva pròpia campanya contra l'Eix del Mal i els seus intents de conquerir el meu regne. Tot comença un bon dia primaveral, rara avis, en el qual surto al balconet a admirar el meu jardí. Punyeta, penso, si que fa temps que no trec el cap per aquí: això està ple de teranyines. Diligent, les netejo. L'endemà la meva dona em diu "a veure si fas el favor de fer alguna cosa amb la barana del balcó, que aquella zona és responsabiltiat teva i sembla la casa de la Família Addams". Li dic que no pateixi, que ja està fet i ella m'arrossega de la mà al lloc dels fets i m'ensenya la crua realitat: és com si fes un any que ningú no hi passa un drap. Com? Què? M'hi acosto i trobo l'explicació: quinze o vint aranyes treballant com esperitades havien reconstruit en unes poques hores totes les xarxes que m'havia carregat el dia anterior.

Des de llavors, les aranyes i jo hem instaurat un pla de batalla que recorda el sudari de Penèlope però a la inversa: el que teixeixen elles de nits els ho desmonto jo quan surt el sol. No tinc la paciència de la dona d'Ulisses, sinó més aviat els gens del meu pare, així que després d'una fase inicial tirant a diplomàtica, darrerament he decidit treure l'artilleria grossa i no aturar-me fins que no hagi eliminat del mapa tots els soldats invasors. Adéu a la guerra freda, comença l'ofensiva real. És clar que no és tan fàcil. Us heu adonat mai de com són d'esmunyedisses les maleïdes aranyes? Ni de bon tros resulten tan meselles com les formigues, no. A més són més lletges i piquen, així que s'ha d'anar amb compte si un no vol sortir ferit de les escaramusses. Està clar que els dolents de la pel·lícula milloren a cada generació, per desgràcia meva.

Però no podran amb mi. Recuperaré el meu balcó (i el jardí, un altre front obert) ni que hagi de xafar-les una per una. I és que tinc una estratègia infalible. He pogut veure un parell de cops la que deu ser la mare de totes les aranyes (en més d'un sentit), el general de cinc estrelles, i un cop l'hagi capturada i neutralitzada sé que les seves tropes defalliran. Per la mida de l'animal això promet ser una lluita com la del vell i el mar, amb la diferència que penso sobreviure-la per escriure'n una crònica en el més pur estil Hemingway. Ja veurà la que li espera! No en quedarà ni una viva! Això serà una massacre! Haw haw haw!!

(Per sort el meu fill encara és massa petit per començar a pensar "el meu pare està boig"...)

Acceptar la realitat.

Arriba l'estiu a la campinya i comencen a proliferar els signes que un reconeix com propis de l'estació. Els supermercats ofereixen mobles de jardí a preus rebaixats. Els aparadors de les botigues de roba s'omplen de maniquins amb bermudes i mànigues curtes. Els restaruants pengen cartells anunciant les seves terrasses. Res que faci sospitar que aquí “estiu” vol dir dies ennuvolats amb temperatures al voltant de 15 graus, nits gèlides, i pluges tan intermitents com sempre. Així perquè caram s’entesten en negar la realitat?

Jo, com un passerell, m’he comprat tot l’equip de l’”estiu perfecte” (barbacoa inclosa) i me’l miro aparcat al meu jardí, acumulant aigua sense que trobi el moment per poder sortir a estrenar-lo. M’han ben enganyat. Bermudes? Però quan volen que me les posi? Potser dins de casa amb la calefacció encesa. Sopars a la fresca? Sí, però amb un abric de llana. Almenys tinc el consol que no sóc l’únic que ha picat: cada dia veig gent que va cap a casa amb caixes que posen “Taula de jardí plegable”, “barbacoa portàtil” o (aquest és el millor de tots) “Para-sol extra gran”. Il·lusos.

No sé si se suposa que tot plegat ha de canviar durant les properes setmanes (començo a témer que no) i finalment podrem gaudir de tots els gadgets que ens hem comprat. Més aviat tinc la sensació que els anglesos sublimen la seva necessitat d’estiu fent veure que tot va bé i invertint diners en trastos inútils per reforçar la seva coartada. Què hi farem, ens hem d’adaptar als costums locals. Avui mateix vaig a comprar unes lampadetes de jardí, que aniran perfecte per il·luminar totes aquestes nits que no passem sota la llum dels estels.

El jardí.

El títol s'ha de llegir com si fos el d'una pel·lícula d'aquelles de terror. Com qui diu "L'orfanat" o "Els altres". El.... jar....dí! Així, ominosament. Perquè a mi el jardí de casa em fa por. De veritat.

Jo és que sóc de ciutat. Bé, no, sóc de poble, però he viscut a ciutats més o menys grans tota la vida i mira, un s'hi acaba acostumant. Formigó, asfalt. Cotxes, pol·lució, gentades i algun arbre aquí i allà. Si vols contacte amb la natura, mires un documental a la tele. Anar a Central Park ja era com passar un dia al camp. I va i ara acabo a una casa amb el seu propi jardí. Jardinet, no exagerem. Quatre plantes i una circumferència de gespa, maca i ben tallada. Almenys quan vam arribar.

Perquè, escolti, aquesta gespa creix! Això no ens ho havien dit! El jardí és cosa teva, em diu la dona, i he d'admetre que sí, que un se sent com més mascle quan sap que tota la vida vegetal de la casa depèn d'ell. Feina d'homes. I per on començo? La secció de jardineria de l'hipermercat és com la dimensió desconeguda. He d'agafar un sac d'abonament? De quin tipus? I allò per matar herbes indesitjades? Per a què serveixen aquests trastos amb aspecte d'eines de tortura la Santa Inquisició? Me'ls compro tots? Per què les planes webs que parlen de jardineria semblen escrites en un llenguatge més incomprensible que el xinès?

Aprofitant la meva indecisió, el jardí segueix mutant. És la primavera. La gespa, tan bufona ella, està ara fora de control. M'arriba a mitja cama. No és que ho hagi comporvat, és clar: no goso acostar-m'hi. La contemplo a distància, amb respecte. Hi han aparegut plantes que semblen carnívores. I una mena d'arbre espontani que qualsevol dia comença a donar fruites tòxiques. Un amic ho veu l'altre dia i em diu "hauries de fer alguna cosa ben aviat perquè els jardins abandonats atrauen més vida salvatge". Vida salvatge! El que em faltava per donar-me ànims. Ara ja ni surto a mirar-me la selva que tenim al pati, no fos cas que una d'aquestes "vides salvatges" tingues gana i se'm cruspís. La situació cada cop sembla més irresoluble. Estic considerant seriosament cridar algun expert. Que ho arrenqui tot i m'hi posi asfalt, d'aquell ben gris i dur, que ni creix ni et vol envair la casa.

Fer l'indi.

Hi tradicions ben bèsties. Allò de martiritzar braus per a satisfacció de l'audiència, per exemple. En sé una altra per afegir a al llista. Les meves noves amistats en aquesta ciutat on hi ha més indis que blancs m'han introduït a un costum postnatal que diu molt de com son de masclistes algunes cultures.

Resulta que quan una parella índia té un nen, el primer que fan és enviar un regal als amics, sovint una figureta o alguna imatge religiosa. Com si no tinguessin prou problemes amb l'arribada d'un nou membre a la família, a sobre posa't a fer paquetets. Bé, encara. Però és que la tortura tot just ha començat. Amb el nen acabat de néixer, les normes t'obliguen a passar personalment a presentar la criatura a familiars i amics tan aviat com sigui físicament possible. Comença llavors una peregrinació llarga com un dia sense pa, proporcional a com de sociable ets i com de grossa és la llista de parents. No sé com no se'ls ha ocorregut que la dona després de parir no està per fer el via crucis pel veïnat, que és molt més senzill en aquest cas que Mahoma vagi a la muntanya.

Això seria encara tolerable sinó fos perquè la romería ha d'anar acompanyada d'un altre regalet (ja diuen que tenir un fill és la ruïna, però és que aquesta bona gent ho porta fins a extrems insospitats!) i, ara ve el millor, una caixeta de dolços. Els dolços, evidentment, res de complar-los a la botiga: estan fets seguint una recepta ancestral de la família, a casa i amb tot l'amor, per la pobra nova mare. I no us penseu que n'hi ha prou amb fer una fornada majúscula al principi i anar feliçment tirant de veta, no. Els dolços han de ser frescos, així que has d'anar cuinant-ne tandes dia sí dia no. I això amb el nadó plorant mig dia i l'altre mig dia enganxat als teus mugrons. Sense parlar de les condicions físiques minvades, la manca de son, els punts de l'episiotomia, el desgavell hormonal, la depressió postpart i totes les altres alegries de la maternitat. Mentrestant, el marit no sé què deu fer, a part de suport moral i logísitic i fer de xofer.

Tot plegat em sembla una falta de consideració important en vers una persona que acaba de patir una patacada física notable, però la veritat és que ni les mateixes afectades hi donen massa importància: fan tot el rebombori de molt bon grat i amb un somriure als llavis. I al final penso que potser dec ser jo, amb el meu punt de vista occidental antiquat, el qui és realment un masclista per voler tractar la mare dels meus fills com si fos una princeseta invàlida durant els primers mesos, enlloc de deixar que faci vida normal, cuini, passi visita i treballi fins i tot més que jo mateix.

Peus tendres.

En una recent visita a terres catalanes, els familiars em retreien que fes anar al meu fill sense mitjons. L'hereu, vuit gloriosos mesos, seia al seia al seu carret amb els pantalons a mig genoll mirant-se la discussió i movent els peus a ritme d'una orquestra invisible.

Les raons de tanta frescor: primera, que s'ha de prendre el sol. Vivim en un país on els raigs ultraviolats ens arriben de gairell. Aprofitant que estàvem a latituds mediterrànies, haviem de carregar-nos de vitamina D tant com fos possible. Més enllà de les raons mèdiques n'hi havia també una de cultural: al Regne Unit els nens van descalços. Sempre. Plogui o nevi. Parlo de nens que encara no caminen, és clar, sinó es podria acusar els pares no tan sols de tenir un concepte massa liberal de la higiene sinó directament d'irresponsabilitat.

Per què aquesta mania de fer que els infants anglesos vagin pel món ensenyant els peus? La veritat és que no ho sé. Deu tenir alguna motivació ancestral, suposo, però a mi se m'escapa. I de moment no he gosat preguntar-ho a ningú. En tot cas, aquí estem nosaltres i per integrar-nos hem de fer com els indígenes així que pam!, mitjons fora i a ventilar els peus de la criatura. Que no sigui dit. És clar que de moment només ens atrevim a fer-ho els dies assolellats i atemperats, que són pocs. Les ànsies d'integració tenen el seu límit. Si els britànics volen que als seus fills se'ls posin els peus blaus pel fred és el seu problema...