dijous, 26 de novembre del 2015

Menú


Ja sé que a la majoria de vosaltres aquesta foto no us diu res, però aquest va ser el meu menú de cada últim dijous de novembre durant nou anys. Hi ha costums que no s'obliden fàcilment. Happy Thanksgiving!  

dijous, 19 de novembre del 2015

Ressenya: La noia de la pluja

Avui us volia parlar de La noia de la pluja, la novel·la de debut d'en Sergi Purcet. Amb el Sergi ens coneixem des de fa força temps, tot i que només ens hem vist una vegada (i breument) en persona. Però això no ha impedit aporofitar la nostra amistat virtual per parlar molt de literatura (i altres coses), a la xarxa i per email. Tot i que tenim gustos diferents, compartim punts de vista (i oficis!) similars, i les discussions que mantenim sempre són interessants. Potser per això el Sergi em va demanar si li podia escriure el pròleg de la seva primera història llarga. Vaig acceptar no per obligació, sinó perquè vaig trobar que era una novel·la amb ganxo.

La noia de la pluja és una història d'amor amb aquesta sensació de tragèdia inexorable que acostuma a fer en Murakami, però també barrejada amb l'ambient opressiu que tenien les primeres novel·les de l'Auster. Enlloc de Nova York o Tokio, l'escenari és Barcelona, però l'efecte és semblant. Sobre això, al pròleg hi dic coses com aquestes. "L’obsessió condemnada al fracàs del protagonista i el seu viatge erràtic per aquest laberint ple de girs inesperats i minotaures invisibles que és Barcelona aconsegueix crear aquesta atmosfera enrarida que t’empeny a continuar llegint. Per a un autor que debuta en el gènere de la novel·la, aquesta és una fita molt meritòria. Una bona trama, a part de bons personatges necessita uns bons escenaris, i aquesta sens dubte els té." Si en voleu llegir més opinions, aquí teniu la de la jomateixa, la del Jordi Sanuy i la de Racó per llegir

En resum, és un llibre que es llegeix ràpid i deixa bon gust de boca, amb referents clars i d'un autor que es nota que ha llegit molt. També té alguns dels defectes típics d'una òpera prima, és clar, però malgrat tot és un primer pas ben sòlid que val la pena llegir i que esperem que tingui continuïtat. Feu-li un cop d'ull.


dilluns, 16 de novembre del 2015

Ressenya: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

El meu company habitual de malifetes, en Sebastià Roig, acaba de publicar amb el dibuixant Toni Benages un còmic tan extraordinari com el seu títol: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols. El Sebastià, a part d'un gran gamberro, és un estudiós conscienciós i aplicat de la nostra cultura popular. Ha publicat tres assajos sobre el tema, tots ells molt recomanables, i ja fa temps em va comentar que volia barrejar aquests coneixements adquirits amb la seva altra passió: la ficció fantàstica. Un dels referents propers era el que Alan Moore estava fent a la League of extraordinary gentlemen: ficar personatges històrics i inventats en en una trama de ciència-ficció, però en aquest cas, partint del planter català. Vam estar discutint la possiblitat de fer el projecte plegats, i al final vam acabar aplicant-ne algunes idees en el nostre darrer invent, una comèdia juvenil on Robert Ruark i el gos de Truman Capote (dos il·lustres fans de la Costa Brava Nord) ajuden a uns nois a lluitar contra una invasió d'estectres interdimensionals.

En paral·lel, el Sebastià havia començat a portar la idea encara més enllà de la mà del Toni, un altre activista del gènere (implicat en el festival Cryptshow i el fanzín La Cripta) i un dibuixant molt versàtil. D'aquesta simbiosi perfecta han nascut les aventures de Francesc Pujols, primer com a històries curtes a La Cripta i ara com a àlbum de ple dret publicat per les Males Herbes. Jo us el recomano de tot cor. Primera perquè és un homenatge als còmics del Tintín, Blake i Mortimer i tota la línia clara fet amb molt d'amor, i això no es veu tots els dies. Segona per l'originalitat de la premisa, la primera vegada, que jo sàpiga, que es fica un prohom català en un embolic psicotròpic com aquest. Tercer, per l'humor estripat habitual del Sebastià, plasmat en imatges amb molta cura i dedicació pels pinzells experts del Toni. Quarta, perquè és un bon còmic, deixant de banda totes les altres consideracions, una molt distreta barreja d'acció, història, mitologia i imaginació desbocada, amb les dosis justes d'irreverència i respecte. He disfrutat de valent llegint-lo. I cinquena perquè productes atípics, originals i únics però amb vocació universal com aquest mereixen tot el nostre suport (amb el reconeixement especial als bojos encantadors de les Males Herbes, entestats en omplir els molts forats bàsics que té la nostra literatura encara que això vulgui dir convertir-se en editors d'un format, el còmic, que no havien provat mai).

El llibre (àlbum, còmic, novel·la gràfica o com li vulgueu dir) ha tingut un bon ressò a la premsa, cosa no gens habitual en aquest gènere, i està generant molt bones crítiques. Llegiu-les si voleu saber més detalls sobre l'argument o sobre la vida del protagonista, filòsof admirat per Dalí que poc es deuria pensar que un dia acabaria fent de detectiu paranormal. Però sobretot, compreu-vos-el, perquè els responsables ens han promès una continuació si la idea té bona acollida, i em sabria molt greu perdre-me-la.

dimecres, 11 de novembre del 2015

Deixeu la CUP en pau

A aquestes alçades de la pel·lícula hauria d’haver quedat ben establert que la independència de Catalunya és un projecte en el qual o bé hi participa tothom o no arribarà mai a bon port. No es tracta que un senyor surti ell sol al balcó a proclamar la República en el moment i de la manera que li sembli millor: hem deixat clar en més d’una ocasió a les urnes que ningú pot capitalitzar el Procés i que el poble vol que totes les faccions hi diguin la seva. Així que no cal que ens estranyem del complex panorama post-electoral que s’ha generat després del 27S: és el resultat lògic d’intentar que l’ampli sector secessionista es posi d’acord. Un bon exemple que cada poble té el govern que mereix, o si més no el que ha demanat.

Situats a l’ull de l’huracà per una sèrie de conjuntures numèriques, a qui li ha tocat el paper d’ase dels cops aquests dies és a la CUP. Molta gent els culpa de dificultar innecessàriament un acord vital i de no voler fer el que se suposa que han de fer: política. Perquè qualsevol que hagi vist The West Wing sap que la política, en el context de la democràcia, s’entén com l’art de negociar un compromís en funció del suport popular que té cadascú, no de seguir fidel a un ideari fins a les últimes conseqüències, que és una línia d’acció més pròpia d’altres sistemes de govern.

Però això no hauria de ser una sorpresa, perquè tots coneixem bé el programa de la CUP (si més no els seus votants, espero), farcit de punts més propers a les teories comunistes que a les de la democracia moderna (llegiu-ne, per exemple, els models socials defensats a les planes 9 i 13 o els econòmics que surten a les planes 23, 30 o 73). Per tant, era d’esperar la línia que han adoptat en les converses, sense voler abandonar els principis bàsics, vetant candidats de la llista majoritària i proposant de revertir el poder a les assemblees, enlloc de cedir raonadament als plantejaments bàsics de la força que ha obtingut més suport.

Com apuntàvem al principi, la independència només s’aconseguirà si la vol prou gent. I això inclou els puristes de vuit cognoms catalans, els acabats d’arribar, els qui han vist la llum amb la crisi o amb la caiguda del cavall de Mas, els separatistes de tota la vida, els maulets que cremen estanqueres, els qui tenen una botiga i van a missa, els indignats, els qui estan preocupats per la seva butxaca, els qui estan preocupats per la supervivència de la seva cultura, els castellanoparlants, els idealistes, els pragmàtics, els qui volen construir un país i després pensar de quin color el pinten i els qui creuen que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. En el moment que s’alieni algun d’aquests col·lectius sobiranistes, pels motius que sigui, els números, que són justets, deixaran de sumar i s’anirà tot en orris. 

Com aconseguir que tots ells es donin la mà és una altra història. Els unionistes confien que això no passarà mai, i a vegades pot semblar que se’ls complirà el desig. En altres moments, l’embranzida secessionista té aspecte de ser imparable. Veurem com acaba, perquè això no és una cursa de cent metres, sinó una marató amb obstacles, i caldrà molta constància per no perdre l’oremus al llarg del camí que encara queda.

Així que els 1.628.714 catalans que en aquests moments s’estan donant cops de cap a la paret haurien de deixar la CUP en pau. Només fan el que els han demanat els altres 336.375 independentistes. Aquest és el país que tenim, ens agradi més o menys. Un país on també hi ha un bon grapat d’unionistes, una colla d’indecisos, i uns quants que encara creuen que existeixen els Reis d’Orient i la Tercera Via. El bàndol que aconsegueixi que més del 50% de catalans amb dret a vot remin en el mateix sentit, per fer servir la metàfora marinera habitual, serà qui imposi els seus objectius. Aquestes són les regles del joc democràtic (almenys fins que algú tregui els tancs al carrer) i si no ens entenem, desenganyem-nos, la culpa no haurà sigut dels líders, sinó nostra. És la gràcia de format part d’una societat tan diversa.

[Publicat avui a la revista Esguard]

dimarts, 10 de novembre del 2015

Recull de coses

Algunes coses que han passat o passaran aquests dies.

Començo anunciant que si esteu per Watford, Irlanda, demà em podreu veure fent la conferència sobre el càncer per primer cop en anglès.

Seguint amb ciència, el diumenge passat vaig publicar un article a l'ARA sobre la possibilitat d'usar porcs modificats genèticament com a font d'organs per a transplantaments. A part de ser un nou rècord de manipulació genètica, podria representar una solució a la manca de donants i al rebuig. I també plantejar problemes ètics, és clar...

I ara passem als llibres. Aquí van fer un comentari d'Els límits de la vida, un llibre per a tots els públics que sortirà en italià i alemany l'any que ve. Aquí parlen d'El secret de la banya embruixada, la comèdia ectoplàsmica juvenil que vam treure a principis d'any amb en Sebastià Roig. I finalment, l'escriptora Gemma Lienas deia un munt de coses maques de Jugar a ser déus en aquest vídeo:



Ah, i si voleu saber més coses sobre els llibres juvenils que acabo de publicar amb en Llort i el Sergi Càmara, al blog de l'editorial (en català i castellà) hi trobareu més detalls. En aquest blog en troabreu més detalls. Són un regal perfecte de Nadal per la canalla, ja ho veureu!

Acabo amb el booktrailer del club de lectura que fan a la biblioteca de Vidreres sobre Ullals. Mireu quins bons actors! (atenció que hi ha spoilers...)

dilluns, 2 de novembre del 2015

Sí, la carn causa càncer

Aquesta setmana és obligat parlar de l'avís que l'OMS va fer uns dies enrere, segons el qual la carn processada passa a engruixir el conjunt de coses que sabem amb seguretat que causen càncer i la vermella entra al club de les molt sospitoses. Les reaccions han sigut de tota mena, des de sorpreses fins a horroritzades, passant per les descregudes i les jocoses. Però, ¿quina actitud hem d'adoptar realment davant d'aquest anunci? Aprofitaré l'article d'avui per intentar aclarir-ho.

Primer, cal dir que això és el clàssic exemple d'una no notícia. Que un consum excessiu de carn vermella i, sobretot, processada augmenta el risc de patir certs tipus de càncers, especialment el de còlon, se sap des de fa anys. Sense ànims de fer-me propaganda, ho explicava al llibre Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por, publicat el 2010, i ja llavors era un consens àmpliament acceptat a la comunitat dels qui treballem en aquest camp. ¿Què ha canviat ara? Només que l'OMS ha oficialitzat aquest coneixement a través de la IARC (la seva Agència Internacional per la Recerca sobre el Càncer), un procés que, com tots els que depenen de la política, són llargs i requereixen extenses confirmacions i moltes deliberacions. Per aquesta raó han tardat tant.

Sigui una novetat o no, ¿això vol dir que hem de deixar de menjar carn? En absolut. Les recomanacions per disminuir les possibilitats de patir un càncer segueixen sent les de sempre. Entre altres, prendre el sol amb cura, beure poc alcohol, retallar la sal, no fumar, fer exercici moderat i seguir una dieta equilibrada, amb més fruita i verdures que aliments processats i carn vermella. Llavors, per què si el tabac està al mateix grup que l'alcohol, el sol i les carns processades (el grup dels carcinògens demostrats) no diem que es pot fumar «amb moderació?». Aquest és el punt clau que ens perdrem si ens quedem només amb els titulars de la notícia: la llista de l'OMS no especifica que aquests tòxics no són igual de potents. És cert que s'ha comprovat que tots ells augmenten el nombre de càncers, però ho fan d'una manera diferent.

En el fons, és un tema de dosi. A la llista negra hi ha compostos químics que, usats en les quantitats adequades, són uns fàrmacs excel·lents, però en concentracions més altes causen tumors. De la mateixa manera, les substàncies que conté un cigarret són molt més concentrades i perilloses que les que trobem en una llonganissa: un de cada cinc càncers és culpa del tabac, mentre que només un de cada 33 estaria influït per la carn processada o vermella. Si fem servir el sentit comú i no ens atipem d'aquests productes, el risc serà baix. Fumar, en canvi, no té excusa.

Si el comunicat de l'OMS ha servit per revifar l'interès per unes màximes que, de tant repetides, semblava que ja ningú volia escoltar, doncs benvingut sigui. Perquè un dels problemes que tenim metges i divulgadors quan parlem del càncer és que la veritat no és gens atractiva. Aquests consells que us he resumit són els únics que sabem amb seguretat que funcionen, però tenen poc a fer al costat d'enzims prodigiosos i dietes anticàncer que prometen curacions miraculoses i proteccions absolutes contra tots els mals amb un esforç mínim. Per desgràcia, la vida real no va així.

D'acord que s'han fet molts experiments amb el te verd, la curcumina, el resveratrol i altres compostos, però encara no s'ha demostrat amb certesa que cap d'aquests productes ens protegeixi. I de la mateixa manera que

diem que menjar sense excessos pot limitar notablement les probabilitats d'emmlaltir, també sabem que no curarà un tumor un cop ha aparegut. El càncer és un procés complicadíssim, que sap treure tot l'avantatge dels mecanismes de selecció natural per esquivar els obstacles que li posem. Si per desgràcia en patim un, hem de confiar en la medicina. És més efectiva del que sembla: més de la meitat de persones es curen amb les eines que tenim avui en dia, i el percentatge seguirà augmentant. La resta de propostes que hi ha poden ajudar a fer-nos sentir millor, que també és molt important, però poca cosa més.

Qualsevol prevenció tindrà un gran impacte a l'hora de reduir el nombre de càncers. Reconeguem-ho i modifiquem, si cal, els nostres hàbits. Però d'una forma raonada: no calen règims estrambòtics, antioxidants, alfabètics o per colors, només el que hem dit. I no s'hi val fer bondat de tant en tant o quan ja és massa tard: el càncer es desenvolupa al llarg de dècades i cal actuar com més aviat millor. Per tant, feu totes les bromes que vulgueu sobre menjar pernil i cansalada, però si sou dels que consumiu més de setanta grams al dia de carn vermella o processada, és un bon moment per començar a pensar a canviar de costums.

[Publicat a El Periódico el 31-10-15. Versión en castellano.]