Un altre 11S

L'11S a casa celebrem unes quantes coses, i aquesta continua sent important, malgrat els temps incerts que corren. No sabem gaire bé on som i on anem, però aquí estem. A la primera mani de l'11S que recordo es cantava "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia". Gairebé 50 anys després, és un lema que sembla que no ha perdut vigència, per desgràcia.

Que tingueu una bona diada, a casa, al carrer, a la platja o passenjant per la Setmana. Jo me la passaré a Andorra treballant, que és una novetat per mi.

Back to school

 

Molts ànims a tots els qui comencen curs avui (entre ells, l'hereu). I aprofito per reivindicar aquesta peli oblidada, amb una gran banda sonora (i una gran Michelle Pfeiffer...). 

Ens veiem a la Setmana

Divendres comença la Setmana del Llibre el Català, el gran esdeveniment literari de tardor que inaugura oficialment la temporada. Aquest any no hi presento llibre (però tinc novetat el mes que ve, ja en parlarem...), però si hi que col·laboro d'una altra manera, amb un dels texts de l'exposició Ser de lletres, que uneix escriptors i creadors gràfics per tratar una sèrie de temes relacionats amb el procés creatiu. A mi m'ha tocat parlar de les noves tecnologies fent tàndem amb el Sergi Puyol. Veniu a veure com ens ha quedat, i si us passeu pel Moll de la fusta divendres a les 6 de la tarda, m'hi podreu trobar, junt amb uns quants dels implicats, fent la inauguració de l'exposició. Per anar obrint boca, us ensenyo com comença el que hem fet el Sergi i jo, que al final ha adoptat format de còmic...

Actualització: aquí teniu unes quantes fotos de la inauguració, amb autors i autoritats.

Ressenya: Biografia del foc

Arriba setembre i comença la temporada literària, marcada per les novetats que es presenten a la Setmana. Una d'aquestes és el nou recull de contes de Carlota Gurt. Havia llegit la seva novel·la, però encara no la coneixia en formats breus, així que, després de la bona experiència del llibre anterior, m'he llançat de cap a Biografia del foc

L'estil personalíssim de l'autora és present des del primer paràgraf, cosa que segur que deleiterà els fans ("més Gurt que mai", com diu la faixa promocional). Els contes son independents però tenen punts de contacte (alguns pesonatges i escenes o conceptes repetits, per exemple) i es podria dir que son una barreja de metàfores (amb molts ocells i incendis, que justifiquen el títol i la imatge de coberta) sobre les relacions personals, amb especial èmfasi en les que no acaben bé. Hi ha molta metaliteratura, i les imatges poètiques marca de la casa per tot arreu. Tal com es reconeix en un dels contes, sembla que els finals no li importin gaire a l'autora, perquè les històries realment no comencen i acaben. Més que narracions, son observacions, cosa que a vegades l'acosta a altres contistes que també son bones observadores, com la Tina Vallès. També m'ha recordat a l'estil de l'A. M. Homes, que té una mala llet similar a l'hora de fer retrats de personatges quotidians.

Com tots els llibres de contes, n'hi ha que t'atrapen més que altres però, en general, el nivell d'interès que m'han despertat és alt, sense potser cap que destaqui especialment. Es llegeixen bé i el conjunt flueix, de manera que abans que te n'adonis ja te'ls has acabat. Estan ben escrits, amb ritme i força, i aquest estil entre directe i agressiu, que funciona especialment bé en les distàncies curtes. En resum, una bona lectura d'una autora amb una veu potent, que segur que agradarà a un públic ampli.

Postals de vacances

Últim dia d'agost, últim dia oficial d'estiu, i toca trencar el silenci canicular al blog. És el moment de repassar les fotos de les vacances i donar la tabarra als amics. Jo vaig començar l'estiu amb un viatge de feina a Costa Rica, que va tenir també uns quants moments més propers a unes vacances, dels quals en deixo constància aquí:

Platges precioses i solitàries i selva per tot arreu. I visites a costariquenys centenaris per veure si trobem el secret de la seva longevitat, aquesta era una de les parts que tenia la feina. Després, uns dies al meu poble, com sempre, tornar a treballar (l'agost és un bon moment per avançar coses que s'han quedat endarrerides) i repicó de final d'estiu a Àustria, començant per Salzburg, ciutat petita però carregada de joies arquitectòniques.

I després, salt cap a Viena, on la sensació d'estar en un parc temàtic dels Hasburgs és encara més gran. Ciutat preciosa, això sí, carregada de turistes que enlloc de buscar sangria i platja es perden per museus i concerts de Mozart.

I tornem a la feina, que aquesta tardor ve carregada de coses interessants, que ja us aniré explicant. Bona reentré a tots!

Ibañez (1936-2023)

Francisco Ibañez va ser un dels creadors clau de l'escola Bruguera, iva tenir un impacte important en més d'una generació de lectors. Molts hem après a llegir amb les seves historietes. Jo tinc una col·lecció important de còmics d'Ibañez, sobretot de Mortadelos (a sota, una foto parcial), el meu personatge seu preferit. He rigut molt amb algunes de les seves aventures (tot i que, amb la producció immensa que va tenir, la repetició de gags era important). Aventures com El sulfato atómico, per exemple, estan al nivell de grans obres del còmic europeu de l'època. Ibañez m'ha influït no sols com a lector, si no també com a escriptor (es pot veure la seva influència a Mugrons de titani i a tota la sèrie Soc un animal, per exemple). Vaig signar llibres al costat seu un Sant Jordi i era espectacular veure les cues de fans que tenia, amb barreja de totes les edats. Veient totes les mostres de condol que s'han publicat aquests dies, és evident que va deixat petja a molta gent. Que serveixi aquest post de petit homenatge a un gran artista.

Els millors premis

En ciència, els millors premis no son els que et donen a tu, si no els que reben els teus alumnes. Ahir, la Societat Catalana de Biologia va premiar dues joves científiques que van treballar amb nosaltres, la Júlia Gras, que va rebre un dels premis Mercè Dufort al millor Treball de Final de Grau per una recerca que va fer al meu laboratori, i la Cèlia Ventura, que va rebre el premi de Divulgació pel seu projecte SocTastaolletes (on vaig participar una vegada), i que també va fer una estada de recerca amb nosaltres. Molt orgullós que es reconegui la bona feina de les noves generacions i content d'haver pogut contribuir-hi el meu granet de sorra. Amb professionals com la Júlia i la Cèlia, el futur de la nostra ciència està en molt bones mans.

🏅 @LauraMartiPons i Júlia Gras @juliagrasfont, estudiants de la @UniBarcelona, han obtingut el segon i tercer #PremiSCB2023 al #TFGMercèDurfort#NitBio2023 #PremisSCB2023

— Societat Catalana de Biologia (@SCB_iec) July 11, 2023

🏆 El #PremiSCB2023 de #Divulgació ha estat atorgat ex aequo a @carla_molins per l’exposició “El viatge de la vida, els blocs que ens fan ser nosaltres: A G T C” i a @soctastaolletes pel canal de divulgació “Soc Tastaolletes”#NitBio2023 #PremisSCB2023 pic.twitter.com/AUUtx8foeZ

— Societat Catalana de Biologia (@SCB_iec) July 11, 2023

18

I com qui no vol la cosa, el bloGuejat assoleix la majoria d'edat. No m'hagués pensat mai que un projecte que va començar com una prova, a veure què era això de penjar textos a internet, arribaria tan lluny. M'estalviaré fer el típic comentari de cada any sobre blogs zombis i mantindré, això sí, la promesa de continuar al peu del canó. Si fos una persona, el bloGuejat podria votar a les properes eleccions. Quina papereta triaria?

Què ens fa humans? Ciència i filosofia per entendre la humanitat

Ja està penjat el debat que vaig tenir amb en Francesc Torralba fa uns mesos al voltant del tema del meu últim assaig, Què ens fa humans dins del cicle que organitza el Club de Roma i La Caixa. Sivoleu una mica de ciència i filosofia per començar la setmana, aquí el teniu:

Demà, al castell de Montjuïc

 

Demà al migdia, pugeu al castell de Monjuïc si voleu reflexionar una estona sobre la pandèmia a partir de l'exposició que hi ha muntat l'ajuntament. Farem un recorregut guiat i parlarem de tot el que hem après (o no).

John Romita Sr. (1932-2023)

I un altre obituari, per desgràcia. John Romita Sr, un grandiós artista, va definir personatges clau de l'olimp Marvel, com Spiderman, Punisher o Wolverine. Però per mi sempre serà el creador d'un dels meus primers amors platònics, la Mary Jane Watson (aquí sota, la seva inoblidable primera aparició).

Cormac McCarthy (1933-2023)

Cormac McCarthy és un dels autors que més m'ha influït, i era un dels grans novel·listes vius. La cruesa de la seva prosa és espectacular. N'he parlat al blog uns quants cops, el darrer en motiu de la seva última (doble) novel·la. No country for old men, All the pretty horses i The road son obres mestres, com gairebé tot el que va publicar. Llegiu-lo, és el millor homenatge.

And last... Tubular Bells!

 

Avui fa 50 anys exactes que es va publicar aquest disc (si us interessen les efemèrides, fa no gaire vaig fer un repàs a un munt de discs que compleixen mig segle) que, no exagero, és un dels que em va canviar la vida. Descobrir Tubular Bells a l'adolescència em va obrir les portes a un mon nou. És, encara ara, una de les meves peces de música de referència, i el seu autor, un dels meus músics preferits. Amb els anys, es van publicar unes quantes seqüeles (l'imaginativa modernització de TB2, TB3, que té grans moments i un dels finals més èpics del rock progressiu, The Millenium Bell, passable, i un evitable remake, TB2003), i fa uns dies ha sortit una demo del que hauria sigut TB4, un projecte que sembla que s'ha avortat (amb bon criteri, perquè la mostra no aporta res, la veritat) i que podria ser l'últim que ens arribarà mai de Mike Oldfield (esperem que no):

Millor acabar amb aquesta versió en directe de la primera part l'original, gravada per la BBC. Feliç mig segle, Tubular Bells!

ACTUALITZACIÓ: La UAB va aprofitar el dia de TB per muntar un concert de tota la peça al sicrotró Alba. Una gran idea molt ben executada. Mireu-la:

La meva EDS-1275

El diumenge, al 30 minuts sobre la diàspora científica catalana (que podeu rescatar aquí), em van entrevistar en el(s) meu(s) element(s), cosa que inclou el meu laborartori a la Universitat de Leicester, el meu despatx a la UOC... i a l'estudi on escric i em desfogo fent música (us podeu entretenir tafanejant totes les coses que tinc a les parets i intentant desxifrar que son). Vaig poder posar banda sonora a l'entrada del reportatge perquè em van demanar que els toqués la guitarra una estona com a part del retrat de la vida del científic (què fem quan no som al laboratori?).

A l'hora de triar una guitarra d'entre la meva col·lecció per a què sortís a la tele, em vaig decidir per la Gibson EDS-1275, una de les més vistoses que tinc. I, efectivament, ha captat l'atenció, perquè he rebut uns quants comentaris per xarxes mencionant-la. Fa més de vint anys que me la van regalar (comparada a Nova York, de segona mà, va ser una ganga) i és un somni que tenia des que vaig agafar una guitarra, perquè és una joia que han tocat ídols com Steve Miller, Don Felder, John McLaughlin, Pete Townshend, Joe Walsh, Alex Lifeson, Slash, Steve Howe i, sobretot, Jimmy Page (per ordre a les fotos que hi ha a sota), entre molts altres. Jo no ho faig ni remotament tan bé com ells, però almenys m'hi assemblo una mica, no?

Torna el talent (?)

Ahir, el 30 minuts va emetre un reportatge sobre científics catalans que han marxat i han pogut o no han  pogut tornar al país. Vaig tenir l'honor de poder-hi aportar el meu granet de sorra. Si mireu el vídeo, podreu tafanejar el meu laboratori a Leicester, el meu despatx a Barcelona i el meu estudi, des d'on escric els meus llibres (als primers minuts del programa hi trobareu un spoiler del proper, que surt a la tardor) i toco la guitarra (en podreu veure la més original de la meva col·lecció).

Podeu veure el vídeo aquí.

Si en voleu una versió condensada, dos de nosaltres vam fer la prèvia al Tot es mou uns dies abans. És una entrevista complementària al reportatge que aprofundeix alguns dels temes, sobretot el de la dificultat de tornar a casa quan vols. 

Petita crònica de Sant Jordi

Acostumo a penjar un resum del meu Sant Jordi, però aquest any faig una mica tard (massa feina!). Va començar amb dos concerts: el de Malalletra (us en parlaré en un altre post) i el del cinquantenari de la Dharma. I va acabar amb el tradicional sopar de germanor dels autors d'Asterisc. Entremig, 13 quilòmetres caminant (segons el meu telèfon), una gentada constantment per tot arreu (fins i tot durant el partit del Barça), unes quantes firmes (un parell a llocs tranquils i una en ple sarau, enterrat per la cua de gent que esperava l'Almodóvar) i moltes trobades amb amics del ram, que sempre t'alegren el dia. Us en deixo un petit resum fotogràfic.

La millor combinació de gèneres. Com no se'ns havia acudit abans?

La cara A (amb en Ganyet i en Graupera)

... i la cara B!

Amb el mestre Alzamora.

No és un Sant Jordi si no et trobes la Laura Borràs per la Rambla. Em sembla que aquesta foto la tinc cada any!

Ni tampoc si no et trobes el Jordi Millán de l'Illa dels Llibres. Una altra foto que tinc repetida fins l'infinit!

Començant el dia signant amb l'Ada Castells a un parell de carrers d'on vivim tots dos (i la seva editora!). Una signatura de quilòmetre zero.

I, finalment, el meu botí: